16/12/13

Ferrer i Guàrdia, Ascaso, Durruti / Homenatge

HOMENATGE FERRER I GUÀRDIA, ASCASO I DURRUTI AL CEMENTIRI SUD-OEST DE MONTJUÏC EL DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE DE 2013 ORGANITZAT PER "MUJERES LIBERTARIAS"


 

(Homenatge Durruti. Foto X.Rosselló-Tolosa)
(Rai Ferrer, Conxa Pérez, Joaquina Dorado, Antonina Rodrigo i Ferran Aisa. Foto X. Roselló-Tolosa)



FERRER I GUÀRDIA, ASDCASO I DURRUTI

FERRAN AISA
 

Aquí estem una vegada més davant d’un bocí de la història d’aquesta ciutat, de Catalunya, d’Espanya i del proletariat. Aquestes tres tombes que acullen les despulles de Ferrer i Guàrdia, Ascaso i Durruti són un símbol de la història de l’emancipació
humana. Francesc Ferrer i Guàrdia creia que a través de l’educació seria possible construir les bases d’un món nou a través de la tolerància i el pacifisme. Un món sense diferències socials ni propietats privades on l’home deixés d’ésser un llop per l’home.
Un món fraternal on dominaria la solidaritat i el recolzament mutu. Però ja sabeu que el poder estalert i l’Església no van permetre que el seu projecte d’educació i cultura en llibertat seguís endavant. A les primera oportunitat que van tenir van tancar-li l’escola i a la segona el van fer responsable de fets en què el pedagog no havia intervingut. Ferrer fou condemnat a mort i afusellat en el castell d’aquesta muntanya el 13 d’octubre de 1909
Francisco Ascaso també creia amb aquest món però la seva lluita per l’emancipació no solament passava per la cultura i l’educació, sinó per la conscienciació obrera de la seva condició de classe explotada que, per lliurar-se de l’opressió a que era sotmesa, havia de lluitar dia a dia per avançar cap el deslliurament. Ascaso va lluitar fins el final lliurant la seva vida a la Revolució morint el 20 de juliol de 1936 a l’assalt de les Drassanes.
Buenaventura Durruti era un obrer rebel afiliat a la UGT que va fugir d’aquest sindicat quan va veure que en lloc de lluitar per els treballadors, es dedicava a pactar amb l’enemic. Durruti va passar a la CNT i va ser lleial als principis anarcosindicalistes i a l’època més dura del sindicalisme a Barcelona, quan mataven els obrers pel carrer va organitzar un grup de defensa confederal “Los Solidarios”, amb Ascaso, García Oliver i altres companys i

companyes, per plantar cara als sicaris de la patronal. Aquesta generació de lluitadors llibertaris va patir presó, exilis i persecucions però el 19 de juliol de 1936 eren a la primera fila de la lluita dels carrers de Barcelona contra l’exèrcit revoltat contra la República. La victòria popular contra els militars rebels va significar l’inici d’una gran revolució social que va acabant essent pactada entre la CNT-FAI i el Govern de la Generalitat. Mentre el proletariat català autogestionava l’economia (fàbriques, tallers, comerços, serveis, transports i espectacles), Durruti sortia de Barcelona amb una Columna de milicians voluntaris que anaven a alliberar l’Aragó i a prendre Saragossa de les mans del feixisme. Als pobles alliberats naixia la revolució amb l’assemblea veïnal d’obrers i camperols que proclamaven el comunisme llibertari.
La Catalunya solidària va enviar els seus fills a lluitar i a morir a tots els fronts d’Espanya. La capital era assetjada per les tropes de Franco i allà van anar les milícies confederals comandades per Durruti. Fou precisament a Madrid, el 20 de novembre de 1936, on una bala sortida d’on fos va segar la vida dels més carismàtic lluitador anarquista Buenaventura Durruti. Les seves despulles van ser traslladades a Barcelona on se li va tributar un gran homenatge popular amb un gran manifestació de dol de mig milió de persones que va recórrer els carrers de la ciutat per acompanyar-lo en l’últim adéu fins el cementiri. El Durruti humà va desaparèixer però va restar la seva llegenda, la seva ètica i el seu comportament revolucionari. 

Salut!
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 24 de novembre de 2013)

No hay comentarios:

Publicar un comentario