 |
| (Portada del llibre de F. Aisa) |
PAÍS NORMAL CAPITALISTA
Això és normal
en un país normal.
(d’una cançó de Sílvia Tomàs)
Catalunya vol ser un país normal
com tots els altres que són normals,
diu el president de la Generalitat,
és a dir, un país normal capitalista.
Diuen que en un país normal és normal votar,
però en un país normal capitalista
també és fàcil no tenir feina
i si la tens acostuma a ser precària.
En un país normal capitalista
és normal parlar de democràcia,
i dir que hi ha llibertat per a tots,
però que manin sempre els mateixos.
En un país normal capitalista
és normal que els aturats se’ls hi acabi l’atur
i amb ell la prestació que cobraven.
En un país normal capitalista
és molt normal que et prenguin la casa
per no poder pagar el lloguer o la hipoteca
i que vingui la PAH a defensar-te.
En un país normal capitalista
és normal que els immigrants no tinguin papers
i que el Capital no tingui fronteres
i els capitalistes circulin lliurament.
En un país normal capitalista
és normal pagar impostos
per potenciar les forces d’ordre,
i les “humanitàries” forces armades.
En un país normal capitalista
és norma que la repressió caigui sempre
contra els rebels, els pobres, els diferents
i contra els que s’aixequen contra la injustícia.
En un país normal capitalista
la presó és majoritàriament per els d’a baix,
els de dalt sempre s’escapoleixen
i la policia queda gairebé sempre impune.
En un país normal capitalista
és normal que la independència
només sigui pels que continuen manant,
i els manats no tinguin altre dret
que el del seu vot cada quatre anys.
En un país normal capitalista
és normal que amb la independència
els aturats continuïn a l’atur,
el pobres no deixin de viure en la precarietat,
mentre els amos són cada vegada més rics.
En un país normal capitalista
es normal que hagi milers de cases buides
i que l’especulació continuï generant
riquesa per a uns pocs que l’amaguen a Suïssa.
En una país normal capitalista
és normal que s’organitzin el pensionistes,
els afectats per la hipoteca
i que els treballadors proclamin la vaga general.
En un país normal capitalista
es normal que els joves sense local
okupin un banc o un espai municipal
per convertir-lo en un centre social
autogestionat.
En un país normal capitalista
és normal que el govern
enviï els mossos ha desokupar locals
o desnonar habitatges en nom del Capital.
En un país normal capitalista
és normal que el govern enviï els mossos
a desokupar pisos
i locals en nom del Capital,
i que s’armin aldarulls pels carrers.
En un país normal capitalista
és normal manifestar-se, protestar
cívicament,
aixecar barricades, encendre contenidors,
rebre pals de la policia i ser detingut.
En un país normal capitalista
és normal que els revolucionaris
vulguin fer la revolució
i declarar l’autogestió generalitzada.
En un país normal capitalista
és normal iniciar el procés de desaprendre
per continuar solidàriament aprenent
a autoorganitzar-se amb suport mutu.
En un país normal capitalista
és possible fer perfomances
sortir al carrer a protestar
sense necessitat de cap estelada.
En un país normal; és normal votar
per la independència d’un nou Estat
que calca el que ja té i esdevé
en continuador de l’Estat que vol suprimir?
En un país normal, és normal votar
per aconseguir crear un país normal,
com el que ja tenim amb deutes
i amb la globalització neoliberal?
En un país normal capitalista,
es possible ser independents de la globalització?
En un país normal capitalista,
ser independent significa ésser lliure?
“POBLES-ROBINSON”
“EL DIA EN QUÈ ELS OBRERS DE TOT EL MÓN PENSIN
MÉS EN LLURS PENES QUE EN COMPLIR EL DESIG
DEL CAPITAL, JA NO EXISTISTIRAN POBLES: HI HAURÀ
EL POBLE, ENTENGUÍS BÉ, SENSE FRONTERES; PERQUÈ
ELS AMOS NO EN TENEN, I AIXÒ QUE S’HI ENGREIXEN
COM A PORCS EN EL PAÍS ON VIUEN.”
Joan Salvat-Papasseit va escriure aquest text quan tenia
vint-i-dos anys i el va publicar l’any 1916 a Sabadell Federal.
Salvat-Papasseit volia ésser un glossador socialista, un
pensador llibertari,
un poeta del carrer, un lluitador social, un enemic del
poble com Ibsen.
Salvat-Papasseit ja sabia aleshores que cap persona és
il·legal,
ni tan sols els “sense pàtria” que també són fills de la
terra.
“JO NO EN TINC PROU NI GENS QUE EL LLOC ON HE NASCUT
TINGUI UN CEL BLAVÍSSIM, SI SOTA D’AQUEST CEL EM
FUETEJA EL ROSTRE L’ESTIGMA SEMPRE AFRÓS DEL VIURE
AMB VILIPENDI. DESCONEC EL CONCEPTE EN L’ETIMOLOGIA
DE LA PARAULA “PÀTRIA”, PERÒ NO DESCONEC
QUE EN LA REALITAT VOL DIR LÍMIT DE TOT,
FINS DE LA
DIGNITAT DELS HOMES LLIURES.
CADA NACIONALISTA PENSA FER DE SON POBLE
UN POBLE-ROBINSON...”
Joan Salvat-Papasseit sentia la vida com una afrontament
que havia de passar,
un somni que havia de viure’l, un amor que havia de
tastar,
un camí que havia de recórrer. Se sentia com Nietzsche,
mirant-se a l’espill de Zaratrusta, i alhora hi escrivia:
“Ningú vagi a
remolc d’allò que pensi aquell del seu costat seu. Altrament
mai s’avença.”
Salvat-Papasseit volia avançar i anar al costat dels
gosats, caminar
amb els primers de l’avantguarda, sentir-se l’heroi en la
lluita
per la llibertat. Perquè Salvat sabia que “La llibertat no és cara per escassa,
sinó escassa perquè s’ha de guanyar.” Salvat-Papasseit estimava la llibertat
des d’ara i per sempre i volia ésser com a mínim una cuca
de llum.
Ferran Aisa-Pàmpols (del llibre Sense bandera, Calúmnia, Mallorca, 2017)
No hay comentarios:
Publicar un comentario