Mods / Robert Abella

(Ferran Aisa a Londres l'abril de 1972 en plena època Mod. Foto Manel Aisa)

ELS MODS
(A propòsit del llibre 40 Mods de les nostres terres de Robert Abella,
publicat per l'Editorial Base)

FERRAN AISA
 


1) ELS PIONERS


Als anys 60 cada vegada hi havia més grups que s’havien apuntat a les noves tendències musicals com el rock’n’roll i, després de l’aparició dels Beatles, el beat. Entre els grups espanyols destacaven: Sirex, Mustangs, Gatos Negros, Salvajes, Jóvenes, Cheyenes, Lone Star, Els Tres Tambors, Els Dracs, Brincos, Bravos, Pekenikes, Relámpagos... Els concerts eren multitudinaris a espais com el Palau dels Esports, el Gran Price o, entre altres llocs, el Saló Iris. La joventut havia despertat participant activament tant en els concerts com adoptant una filosofia pròpia que tenia en aquesta música la seva “religió” i en els líders dels grups els nous “gurus”. 
A meitat dels seixanta havia aparegut la música pop que englobava diverses corrents musicals des del Beatles fins a la música comercial “patxanguera” convertint-la en tot un negoci pel consum de la joventut i de les “masses”, doncs tot cabia en el sac de la música pop. A casa nostra aquesta època es va viure amb un cert optimisme o innocència juvenil, però el capitalisme va saber treure profit d’aquesta passió musical i estètica convertint la música beat en un instrument  de la cultura de consum pop.
Els més militants de la causa beat, que anomenaven música moderna, s’aixoplugava sota un ventall musical que abraçava el rock’n’roll, rhythm & blues, beat, garatge, soul, etc. També molts joves van començar a distingir-se per la seva manera de vestir i de tallar-se el cabell o no tallar-se’l; i de comprar roba a les poques botigues especialitzades que hi havia a Barcelona de moda moderna juvenil (Furest, Groc, Garbi, etc.) o anar-hi a Carnaby Street (London) els més afortunats. L'any 1972 quan vaig visitar Londres amb el meu germà Manel encara era factible veure l'ambient beat en diversos espais de la ciutat.
El modernisme o ieisme van néixer a casa nostra en plena dècada prodigiosa dels anys seixanta. La premsa espanyola dominada encara per la moral franquista es preguntava si els joves acabarien pervertits en els “violents” “teddy boys” anglesos o altres moviments juvenils que es definien per primera vegada, com rockers o ie-iés. A meitat dels seixanta dins del camp pop o ie-ié destacaven dues maneres d’entendre la vida musical moderna, els mods i els rockers.  Aquests dos moviments eren marcats per un mateix denominador comú, la música beat, però es diferenciaven sobretot per la manera de vestir-se’n. Tant els mods com els rockers eren moviments contraculturals juvenils que s’oposaven a la rigidesa de les normes establertes per la societat, és a dir que fugien de l’encarcarada i gris cultura oficial de la societat i del món dels seus pares.
Els mods, resultat de la contracció “modernist”, la seva afició era la moda, la música i els scooters. La “majoria” dels mods eren de procedència social diversa, encara que predominava els de classe mitjana amb un nivell adquisitiu major que els rockers.
Els nois vestien americanes entallades de tres botons, pantalons sense pinces de camal estret o lleugerament acampanat, camises cordades fins el darrer botó, corbates estretes, suèters de punt, sabates d’estil italià o botins de l’exèrcit anglès, parkas model exèrcit americà; i les noies suèters de colors vius, faldilles de tall recte per sota dels genolls o pantalons acampanats de colors i sabates de taló. El loock de perruqueria també els diferenciava dels rockers, els quals es distingien pel tupè estil Elvis, en canvi els mods, el portaven llarg però arreglat a l’estil dels Beatles de primera època o d’altres conjunts britànics. Molts conjunts anglesos o nord-americans van seguir la moda “Mod”, per exemple: Rolling Stones, Seachers, Birds, Beach Boys, Monkees, Small Faces, Yardbirds, Who, Kinks, Animals, Action, Creation, etc.
Els rockers, per una altra banda, procedien de la classe obrera i havien heretat l’actitud “violenta” dels “Teddy-Boys”, i estimaven les motos Norton o Triumph, a l’estil de la que portava Marlon Brando a Salvaje. Vestien pantalons blue jeans, jaqueta de cuir i sabates de botí. El cabell llarg, les insígnies, el cinturó ample, n’era una altra senya d’identitat.
El moviment mod va viure la seva etapa d’or els anys seixanta a Anglaterra, el qual irradia la seva influència entre la joventut beat d’arreu. A finals del setanta amb la pel·lícula Quadrophenia, basada en l’Òpera Rock del mateix títol del conjunt The Who de 1973, es va revifar el moviment dins de les noves generacions d’amants de la música beat o pop, que van descobrir el sentit d’ésser Mod. A nivell musical destaca la banda anglesa de la New Wave de finals dels setanta, The Jam amb el seu líder idiscutible Paul Weller; i n’apareixen d’altres com Morton Parkas, The Lambrettas o Secret Affair.
 

MODS A BARCELONA ANYS 80

Entre els grups mods més destacats del nostre país hi ha Brighton 64, el nom de la banda és una referència a la ciutat on es van donar les batalles campals entre els mods i els rockers l’any 1964. Aquest conjunt mod són contemporanis de les bandes de rock Los Rebeldes i, entre altres, Loquillo y los Trogloditas. El grup era  format pels barcelonins Albert i Ricky Gil, Andreu Verdú i un altre component. Entre els èxits principals de Brighton 64 hi ha les peces musicals "Barcelona blues", "La calle dónde yo caí", "La casa de la bomba", "Deja de tocar a mi chica..."
 


2)
40 MODS DE LES NOSTRES TERRES DE ROBERT ABELLA 

(Coberta del llibre de Robert Abella)

Robert Abella (La Sènia, 1963) a realitzat un interessant treball sobre els mods als Països Catalans, i per fer-ho més proper ha cercat l’opinió de quaranta persones (homes i dones), que han estat o continuen essent Modernistes, és a dir mods. El resultat d’aquesta empenta investigadora o testimonial d’un moviment estètic i musical és el llibre publicat per l’editorial Base (Barcelona, 2012), 40 Mods de les nostre terres, amb un pròleg del periodista i escriptor Kiko Amat.
Abella ha deixat barra lliure als diversos mods de les nostres terres perquè exposessin com van arribar a la conclusió d’ésser d’aquesta estranya galàxia estètica i com encara avui es mantenen fidels a l’esperit beat. Hem de tenir en compte que els primers mods de revival del nostre país són dels anys vuitanta, en un temps de desencís a Catalunya i, a la vegada, de moguda a Madrid, on van aparèixer amb força els grups musicals d’estil punk que seguien la influència britànica dels conjunts Sex Pistols, The Clash, Ramones, Iggy Pop, etc. Kiko Amat, al pròleg, afirma: <<Ser mod en els anys vuitanta no era gens còmode, la veritat. No era un pendent fàcil pel qual lliscar i, encara que no aconseguíssim les cotes de perillositat i guerra urbana que van sofrir els primers punks barcelonins, molt aviat t’adonaves que havies pres la decisió no-fàcil.  La que et complicava l’existència.>> Més endavant Amat, diu: <<El modernisme que jo vaig conèixer en la meva joventut era rebel i bastant bel·licós, pesat i qüestionador, de carrer, xuleta i bocamoll. Aquell mod dels vuitanta també era per definició lluitador, tossut, molt poc amiguista o de tarannà claudicant.>>
El llibre d’Abella recull opinions de mods de diverses edats, els més gran en té cinquanta i el més jove només 15, per tant el moviment encara té futur. Hem de tenir en compte que  el moviment mod va néixer com un fenomen adolescent durant els anys seixanta del segle passat. La ponderació i la sinceritat és el que traspassa les pàgines d’aquest llibre per arriba a la curiositat del lector, que va veient testimoni a testimoni que significa per aquest homes i dones l’ésser mod. L’autor a la introducció deixa ben clar quin és el seu propòsit del contingut d’aquest llibre: <<...exposar-vos-ho de la manera més propera possible amb quaranta exemples de nois i noies qui eren/són els mods...>
Un dels participant del projecte mod és Eric Herrera i Puntí, que defineix perfectament que vol dir ésser mod: <<Ser mod significa elegància i saber fer davant la vida, lluny d’estètiques superficials, esnobistes i posmodernes; ser mod, per mi, significa també una profunditat que es tradueix en la música negra, rebel i continuar trepitjant els llocs més underground de la ciutat. És a dir, ser mod és sinònim d’estètica i d’elegància amb molt de fons i sense artificialitat.>>
Al llarg del llibre podem veure que les impressions dels mods que hi escriuen són d´’admiració per l’esperit modernista original i l’adapten a l’actualitat a través d’uns paràmetres versemblants per crear una manifestació modernista dels nostres dies. Albert Gil, un dels components de la banda de pop-rock Brighton 64, participa en el llibre dels Mods: <<Molt abans de ser mod –diu Albert- volia ser Pete Towsnshend. Jo tenia uns setze anys i a l’escola els alumnes estaven dividits: o els agradaven els Beatles o eren entusiastes dels Stones. Com que tothom em semblava idiota -de ben segur que l’idiota era jo-, vaig rebutjar militar en cap de les dues faccions. (...) Amb el Ricky vam anar un dia al cine Maldà, allà estrenaven The Kids Are Alrights dels que serien el meu far fins al dia d’avui: The Who.>>
El primitiu modernisme ja havia aparegut a Londres després de la guerra mundial, a través d’un joves que escoltaven jazz i que volien vestir i ser diferents dels seus pares, com diu Robert Abella: <<Tot allò que buscaven ho van trobar en la cultura nord-americana: cinema, literatura beat, roba Ivy League, música bebop, drogues...>> A mitjans dels anys cinquanta la publicació musical anglesa Melody Marker va començar a denominar modernist als innovadors del cool jazz de Mile Davis i Charle Parker. A finals del cinquanta ja hi havia altra generació de joves que volien marcar la diferència a través de la roba i de la música que, aleshores, era marcada pel rhythm & blues i el soul. Però l’explosió modernista serà a partit de 1962 amb l’aparició dels Beatles i el seu gran èxirt d’aquell any Love me do. El fenomen teenager es va convertir aleshores en un negoci comercial: discos, roba, revistes, etc. Els mass media es dedicaran a potenciar el moviment pop i la seva principal expressió anomenada mod sobretot dels anys 1963 i 1964, anys de plenitud del moviment beat. 
Una vegada li hagin tret el suc a aquest moviment juvenil, el capitalisme es dedicara a integrar un altre encara més radical que apareix amb la nova dècada del setanta els skinhead. Els mods que podien haver estat escombrats de la història per el pas del temps o enterrats com cosa curiosa a la dècada prodigiosa van sobreviure gràcies a pel·lícules com Quadrophenia de Franc Roddam, amb música dels The Who; i amb l’aparició de nombrosos grups d’aquesta estètica com els britànics The Chords, Purple Hearts, Vapors, etc.; els madrilenys Los Elegantes  o els nombrosos grups catalans Beat, Negativos, Interrogantes, Canguros, Los Flechazos, Bretones i Kamembert.
De la reaparició dels mods en la dècada dels vuitanta i de la seva supervivència al segle XXI ens parlen quaranta testimonis que tenen en comú el seu afany per la roba mod, la música dels seixanta i la seva feblesa per la Vespa o la Labretta.  Tots ells són col·leccionistes de discos (vinil majoritàriament) i mantenen una gran afició per punxar discos a locals o festes particulars.
Les trobades modernistes són un moment important en la vida dels mods perquè serveixen per ratificar el seu ideari mod. Trobades que en els darrers anys han tinguts escenaris importants com l’anomenat “Euroyeyé” asturià o tantes altres trobades arreu dels Països Catalans per escoltar música, intercanviar experiències i ballar. Un dels grups més actius és Badabadoc (amb l'entusiasta Carles Belda), que organitza periòdicament els Aplecs Modernistes Aborígens arreu dels Països Catalans, els quals fan un gran treball de recerca imnportant al recuperar la música pop dels anys seixanta feta en català. Precisament amb Badabadoc s’ha presentat enguany dues vegades (Anònims de Granollers i Terra d’Escudella de Sants) el meu llibre Barcelona balla.
El llibre d’Abella és un bon exponent per entendre que significa ser mod històricament i avui mateix. També té un punt d’arqueologia urbana sentimental pels records de les generacions que han viscut la música mod a locals ja desapareguts de la ciutat. Ara només cal endinsar-se en la lectura de 40 Mods de les nostres terres per redescobrir l’esperit juvenil, per damunt de les edats, d’aquest moviment estètic i musical.

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Article inèdit. Barcelona, 5 de juliol de 2012)