Albert Camus i el pensament del migdia
Ferran Aisa
 |
| (Albert Camus, 1913-1960) |
Albert Camus va escriure en el últim capítol de L’home revoltat la síntesi del seu pensament. El filòsof analitza les causes, situacions i efectes de la societat actual: la societat dels fils de Caim. Camus havia intuït que la humanitat havia tocat fons, i que l’home involucrat en la seva pròpia tragèdia s’havia familiaritzat amb el crim.
L’escriptor francès considerava que, en els temps passats, la sang del crim provocava com a mínim un horror sagrat, però que, a la nostra època, els assassinats cecs y enfurits dels nihilistes eren un oasi davant les monstruositats criminals dels intel·ligents botxins de la societat “oficial”.
En un moment en què les fonts de la vida i de la creació semblen esgotades per sempre, Camus respon amb la seva filosofia i, d’aquesta manera pretén comprendre el món en què viu mitjançant el que ell denomina el pensament del migdia. Les arrels i fonts d'aquest pensament les busca i les troba a la Mediterrània. Amb aquest pensament analitza la situació dels homes del nostres dies, i reflexiona sobre l’assassinat i la revolta, malgrat que ho fa a través de preguntes carregades de dubtes: <<Però vivim encara en un món rebel? >> També es pregunta si la lògica de la seva reflexió no acabarà en un covard conformisme: <<És potser el desencís o la posterior depressió en la que cau el rebel, el revolucionari?>>
La constant històrica demostra que la revolució per la justícia i per la llibertat, acaba enfrontant l’una contra l’altra. És el gran antagonisme entre revolta i revolució. Aquesta ha estat el gran dominant de les revolucions del segle XX. Aquestes han cregut que evitaven el nihilisme i eren fidels a la revolta perquè reemplaçaven a Déu amb la història, però la realitat, afirma Camus és una altra: <<fa fort al primer i traeix el segon. La història, en el seu moviment pur, no proporciona per si mateixa cap valor. En conseqüència, hem de viure d’acord amb l’eficàcia immediata i callar o mentir.>>
Res no pot encausar l’esperit rebel. Ni cap ideologia, malgrat que en els seus propòsits es recolzi en l’esperit de revolta, pot integrar la rebel·lió, això sí, pot integrar els rebels perquè ho deixen d’ésser per convertir-se en “conservadors” d’una ideologia. Però el moviment de revolta pot sorgir en qualsevol moment, en aquest o en qualsevol sistema: <<El rebel –diu Camus-, lluny de fer de la història un absolut, la posa en dubta, en nom de la idea que té la seva pròpia natura. Rebutja la seva situació, i la situació és en gran part històrica.>>
El món no s’ha inventat ara mateix. Europa porta anys de depressió, cada vegada més sofisticada i disfressada de societat de benestar. En nom de la justícia s’han comés els més grans crims, així ho manifesta l’escriptor francès: <<La llibertat absoluta escarneix la justícia, la justícia absoluta nega la llibertat. Per a ser fructíferes, les dues nocions han de trobar els límits d’una i de l’altra.>>
Camus, després d’analitzar què és el just i que és l’injust, aclareix que a la història absoluta es troba justificada la violència. Ja sigui al servei d’una doctrina o de una raó d’Estat, davant d’un món en aquestes condicions, immers en una brutal violència; per Camus <<la no-violència absoluta fonamenta negativament la servitud i les seves violències. Per al contrari, la violència sistemàtica destrueix positivament la comunitat vivent i l’ésser que hi rebem.>>
El pensament del migdia esta fonamentat en la llum solar de la Mediterrània, hi hem de cercar les seves fonts a la pròpia Grècia. El pensament rebel entronca amb el del migdia, que ens condueix inevitablement a acceptar les contradiccions entre la mesura i la desmesura, és a dir que res no té un judici absolut: <<el irracional limita amb lo racional, que li dóna, a la seva vegada, la mesura. A la fi, té més sentit allò que volem conquerir que no pas el no-sentit de la història. Doncs l’home no és del tot culpable, ni tampoc del tot innocent.>>
Albert Camus en un dels capítols del seu llibre L’estiu, “L’exili d’Helena”, afirma: <<El sentit tràgic de la Mediterrània és solar, distint del de les boires. Alguns capvespres al mar, al peu de les muntanyes, cau la nit sobre el revolt perfecte d’una petita badia d’aigües callades, y, aleshores, s’enlaira cap el cel una plenitud angoixada. Bé es pot comprendre que si els grecs van arribar a la desesperació en aquests llocs, això va ser sempre a través de la bellesa i del que aquesta té d’opressiu.>>
Camus, més endavant del seu escrit, afirma que el nostre temps alimenta la seva desesperació en la lletjor i en les convulsions, i sentencia: <<Hem desterrat la bellesa. Els grecs, en canvi, van prendre les armes per ella. El pensament grec sempre es va afirmar en la idea del límit. Mai no va abusa d’ella, ni del sagrat, ni de la raó, perquè mai no va negar res. El pensament grec h va admetre tot equilibrant les ombres amb la llum.>>
La revolta és l’únic que li queda a l’home per alliberar-se d’un món de mercaders i de policies. Totes les ideologies, tant divines com revolucionàries, han intentat salvar l’home ja fos per aquesta vida com per l’altra; fins ara, ninguna ho ha aconseguit. Prometeu continua encadenat? Sísif és, malgrat tot, un home feliç? Teseu camina perdut en el seu laberint? Són preguntes que ja contenen resposta... La mitologia grega sempre és actual i plena d'ensenyances. Camus manifesta una esperança cap el futur, malgrat que sigui l’esperança dels que no tenen demà: <<Més enllà del nihilisme, tots nosaltres, entre les ruïnes, preparem un renaixement. Però molts pocs ho saben.>>
Per preparar el renaixement del que ens parla, és necessari la lluita i la rebel·lió, encara que només sigui per resistir o com ell mateix escriu: <<Hi ha que aprendre a viure i a morir i per a ésser home hi ha que negar-se a ésser Déu.>>
Al migdia del pensament, el rebel rebutja la divinitat per compartir les lluites i el destí comuns. Com Camus elegim Ítaca, la terra fidel, el pensament audaç i frugal. L’acció lúdica, la generositat de l’home que sap: <<En la llum –escriu Camus-, el món segueix essent el nostre primer i únic amor. Els nostres germans respiren sota el mateix cel que nosaltres; la justícia viu. Llavors neix l’estranya alegria que ens ajuda a viure i a mori i que en endavant ens negarem a deixar per a més tard.>>
No hi ha cap camí tancat per aquest pensament del migdia, ni fronteres possibles, solament els límits naturals de que reclama per a tots la llibertat que vol per a si mateix, i prohibeix a tots allò que rebutja. I el filòsof francès acaba dient: <<No és solament la rebel·lió d’un esclau contra l’amo, sinó també la rebel·lió de l’home contra el món de l’amo i de l’esclau.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 115, març de 2010)
No hay comentarios:
Publicar un comentario