Presons franquistes / Repressió

LES PRESONS DE FRANCO 

Ferran Aisa
 

(Presó d'Ocaña anys 40)

Diversos historiadors i especialistes han realitzat un treball important per la memòria històrica d’Espanya, Les presons de Franco (Museu d’Història de Catalunya, 2004).
Aquest llibre del Museu d’Història de Catalunya és molt més que el catàleg d’una exposició d’història, doncs l’exposició s’acaba, però el llibre queda i esdevé memòria del nostre poble. El llibre és el recull macabre d’un temps i d’un país que va patir en pròpia carn la cruel repressió del feixisme, és en definitiva la denúncia de la barbaritat humana. Pensar diferent o haver militat en qualsevol de les opcions ideològiques contràries a les dels vencedors de la guerra era prou motiu per ésser detingut, jutjat, condemnat i ésser tancat a les dures presons del franquisme. Qui se’n endinsi en la lectura del llibre es trobarà immers en aquell univers penitenciari del franquisme amb la redempció pel treball fent d’esclau i la tortura psicològica que va representar la imposició  del nacionalcatolicisme. Aquest llibre, com ho ha estat l’exposició, és destinat sobretot a salvar la memòria de la gent que va patir la repressió de l’oblit a que han estat sotmesos durant tants anys.
El llibre, a més, conté nombroses il·lustracions de les presons, dels tribunals, dels treballs penals, dels homes i les dones que van patir aquest martiri. També hi ha  abundants reproduccions de revistes realitzades pels presos o de solidaritat amb ells. Gairebé totes foren publicacions casolanes, manuscrites, amb títols com L’ou com balla, revista satírica del Front Nacional de Catalunya; Crisol, Model, Alegria i la publicació oficialista dels presos, Redención. També es reprodueixen els expedients carcelaris de presos executats com fou el cas de Salvador Puig Antich o de Juan Paredes Manot “Txiki”.
Les presons de Franco complementa les fons bibliogràfiques que sobre aquest tema de la nostra història contemporània ha aparegut recentment, entre els quals destaca Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya, del que ja hem parlat en aquestes pàgines de l’Avui. Les presons de Franco conté estudis d’historiadors que analitzen les conseqüències immediates que va patir el poble espanyol amb la Dictadura franquista, com Manuel Risques que escriu: <<L’univers penitenciari no fou la cara obscura del franquisme, sinó que identificà el règim de Victòria com a tal i esdevingué la metàfora del seu contingut profund>>.
El llibre recull el testimoni de diverses persones que van ésser tancades a les presons franquistes entre 1939 i 1975. És la memòria viva d’homes i dones que van passar una gran part de la seva vida i, en la majoria dels casos, de la seva joventut tancats sense esperança i sense llibertat. L’Associació Catalana d’Expresos Polítics, que també prologuen el llibre manifesten que la seva intenció és que la gent, en fullejar-lo, fomenti un estat de reflexió: <<que pugui dur més enllà d’uns fets de la nostra història contemporània, que foren provocats pels coneguts “militars africanistes”, que precipitaren el nostre poble dins d’un pou d’horror i ruïna...>>.
Les presons de Franco són la mostra més palpable del sadisme i de la misèria humana d’un règim que va voler eliminar a pobles, idees i persones. El llibre no únicament parla de les presons sinó també dels judicis sumaríssims, els consells de guerra, les tortures i les execucions. Entre els testimonis hi ha gent de totes les ideologies polítiques i de diverses edats, sobretot, degut a la llarga duració del franquisme. Es reprodueixen textos de gent que hi va passar per aquestes angoixes inhumanes, com Manuel Cruells, Abel Paz, Maria Salvo, Miguel Núñez, Pau Verrié, Sebastià Piera, Francisco Téllez, Maria Soledad Intxausti... Jaume Sobrequés, en el pròleg, manifesta el seu propòsit de que Les presons de Franco sigui un homenatge a aquelles persones  que, <<en defensa de la llibertat i dels drets de Catalunya, van patir, sovint fins a la mort, la dura repressió d’un règim que volia anorrear-los, com a ciutadans i com a membres d’una col·lectivitat nacional>>.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 13 de maig de 2004)