Guillermo Pizarro Borràs / Ferran Aisa

EL FAR

GUILLERMO PIZARRO I BORRÀS, POETA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA

Guillem Pizarro i Borràs llegint poemes a la plaça Emili Vendrell

Guillermo Pizarro i Borràs, el nostre Guillem, va néixer al barri de Sants de Barcelona el 30 de desembre de 1931 i va viure molts anys a la barriada de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat amb la seva companya Pilar Soler i els seus dos fills Sergi i Karina. Treballà en diverses feines fent de comercial i, posteriorment, entrà a l’Ajuntament de l’Hospitalet primer com conserge d’unes instal·lacions esportives i després com administratiu en dependències municipal. A la seva jubilació laboral l’any 1996 es traslladà a viure a una caseta que s’havia construït ell mateix a la urbanització de Can Mus de Rubí. Pizarro fou un actiu soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) des de 1981 fins els primers anys del segle XXI, sobretot de la seva secció literària i col·laborador de la revista El Vaixell Blanc. Una malaltia l’havia apartat de tots els seus compromisos culturals i durant uns anys estigué internat en una residència de Terrassa, precisament en aquesta ciutat del Vallès va morir el 30 de maig de 2012.

Aquest escrit vol ser un homenatge de reconeixement a la gran persona que fou Guillermo Pizarro i Borràs “Guillem”, ell mateix a l’antologia 25 poetas de la poesia actual  (Amarantos, 1986), es presenta: “Salido de la entraña de la República y criado en la generación de la revolución, intenta como autodidacta hacerse un sendero como poeta y conferenciante, plasmando realidades de pueblo; en sus conferecncias hace que el pueblo participe en diálogos y polémicas. Cree que es así como ese pueblo adquiere la auténtica cultura tan necesaria para el espiritu.” Guillem Pizarro era fill d’un cenetista aragonès, Fèlix Pizarro Gros que, acabada la guerra a Catalunya, va sortir cap a l’exili francès i allà va estar internat al Camp d’Argelers; i quan els nazis van ocupar França fou deportat al camp d’extermini de Gusen, d’on no va sortir-hi en vida. Guillem Pizarro amb la seva mare van viure una temporada exiliats a França, retornant els anys quaranta a Barcelona. Aquest trasbals el va encoratjar més endavant a connectar amb l’Amical Mauthausen i amb Montserrat Roig que havia publicat Els catalans en els camps d’extermini nazis. Pizarro es va dedicar a fer xerrades arreu del país sobre el nacionalsocialisme i els camps d’extermini, fins i tot per aquesta tasca va rebre més d’un ensurt amb amenaces de mort de l’extrema dreta. Al seu progenitor li va dedicar el poema “Elegía a mi padre Félix y a tantos otros”, publicat el desembre de 1983 a El Vaixell Blanc de l’Arteneu Enciclopèdic: “No habléis de libertad, / no existe. / No habléis de amor aquí, / no hay. / Hablad de exterminio y odio, / de la Noche y de la Niebla. / Pensad que la muerte es, / la vida. / No habléis, / pensad, / pensad. / Hallareis la luz como la piedra. / La piedra viva de cantera apicotada, / y os fundiréis con ella en la / Noche en la Niebla., / en Mauthausen, / Auswitch, / Gusen, / Treblinka, / y en tantos otros. / Hallareis la Paz. / Seréis la Luz.”

La seva activitat social, cultural i poètica la va desenvolupar-la en diversos entitats, per exemple fou president de la Federació de Petanca de l’Hospitalet, cofundador i membre de l’Ateneum Cultural Catalònia de l’Hospitalet i, com ja he dit, membre actiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. A la transició s’afilià a la CNT però com tants altres ho va deixar per dedicar-se a la poesia i a la cultura. Pizarro fou un personatge curiós, entusiasta i amb un gran sentit de l’humor. Va participar activament en les tertúlies de la Secció de Literatura de l’AEP i escriví articles i diversos poemes a la revista El Vaixell Blanc. El seu repertori de conferències anava des de la vida i l’obra de Salvat-Papasseit fins a la poesia sexual de García Lorca, passant per el poeta d’Oriola Miguel Hernández i, sobretot, per la vida i l’obra d’Antonio Machado. Recità poemes arreu de Catalunya i feu conferències a diversos pobles d’Espanya i fins i tot a bord d’un creuer. La seva tasca poètica també la va desenvolupar des d’emissores de ràdio de l’Hospitalet i de Santa Coloma. La seva obra cultural  la continuava a les pàgines de la revista Progrés de l’Hospitalet on feia entrevistes a poetes i escriptors. Els anys noranta fou president de l’Associació d’Escriptors i Poetes de Catalunya i també Delegat d’Espanya de la Fundació Internacional Antonio Machado de Cotlliure. Pizarro fou un dels organitzadors dels homenatges a Machado que es fan cada any pels volts del 22 de febrer a Cotlliure. L’Ateneu Enciclopèdic durant molts anys va ser-hi presents als actes celebrats a peu de la tomba del poeta sevillà. Pizarro va presentar molts dels actes de l’ateneu dels anys vuitanta i noranta per exemple l’homenatge del cinquantenari de l’assassinat de García Lorca; el recital d’Ovidi Montllor en el centenari de Salvat-Papasseit; el recital poètic de Jesús Lizano i Antonio Sola dins dels actes “Anarquisme, exposició internacional”, celebrats a les cotxeres de Sants la tardor de 1993; la presentació del llibre Antologia poètica a la memòria de Salvador Puig Antich; i, entre altres actes, ja en ple segle XXI, va participar com a poeta en els recitals organitzats per la CNT a la plaça Emili Vendrell del Raval de Barcelona, on va llegir la seves elegies a Cipriano Mera i a “El Noi del Sucre”. Guillem Pizarro és autor de l’opuscle poètic Muguet. Lliri de Maig (AEP, 1991) i, a més de l’antologia citada anteriorment, hi va col·laborar a les antologies publicades l’any 1990 per l’AEP, Homenatge al President Lluís Companys i Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, d’aquest darrer recull és el seu poema: “Record a Joan Salvat-Papasseit. Àcrata”, que diu: “Reposa i no vinguis, / benvolgut germà Salvat: / la trobaries més maquinada, / però molt més pitjor que abans. / La joventut, és clar, sense closca. / Tots els grans i els vells, descargolats. / Qui vulgui treball, treball tindrà. / Catalunya més rica i plena, un sac. / Espanya un bon magatzem, buidant-se. / Els estrambòtics polítics, com sempre millor. / Els pollastres sense cresta, capats. / La terra ben coberta de fems, fam. / La natura, oh!, la natura, s’hi ha verd, pastar. / Molt bé els llibertaris, pocs. / La cura la té el Rei?, despertar-la. / Doncs què hem de fer? / Tu que hi faries Salvat? / Ja estàs bé on estàs, / El què hem de saber: /

Lluitar!”

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 14-7-2017)