Pere Foix / escriptor compromès

PERE FOIX, ESCRIPTOR COMPROMÈS

FERRAN AISA

 

(Pere Foix -el segon per l'esquerra- presidint els Jocs Florals de 1973 celebrats a Mèxic D. F. )

Pere Foix i Cases (Torà de Riubregós – La Segarra, 1893- Barcelona, 1978), fou un destacat militant de la CNT des de 1918 fins a la Segona República que s’incorpora a ERC. Podríem definir-lo com un escriptor proletari com tants altres que va donar el moviment llibertari: Felipe Alaiz, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Roc Llop, etc.
Foix de molt jove va emigrar a Barcelona amb la seva família. L’any 1910 surt cap al’Argentina amb la intenció de guanyar-se la vida a Buenos Aires, però l’any 1913 va retornar a Barcelona integrant-se al món laboral fent de corredor de comerç i afiliant-se
a la CNT. Pere Foix simpatitzarà amb l’anarquisme i amb la tradició federalista del republicanisme català.
L’any 1914 és cridat a files per fer el servei militar a la marina. Foix, que se sent antimilitarista per la seva convicció llibertària, decideix desertar a França.  Per tant des d’aquell any fins a 1919 viurà a París. A la capital francesa va fer contacte ràpidament
amb els grups anarquistes començant aleshores a escriure els seus primers articles en francès.
L’any 1918 comença a col·laborar a la premsa amb el pseudònim de Lleó X. Xifort i Albert de la Ville a les publicacions Le Libertaire i L’International. A França coneix  militants i escriptors llibertaris com Victor Serge, André Lorulot, Axel Robertson,
Marcel Viard i Panaït Istrati.
Els esdeveniments socials de 1919 amb la famosa vaga de la Canadenca fan que Foix vulgui ser-hi present a les lluites del proletariat català. Al seu retorn a Barcelona participa en el moviment social i per les seves activitats és detingut i enviat a la base naval de Cartagena, on és condemnat per un tribunal militar i se l’envia a complir la condemna a un penal de les colònies africanes espanyoles. Però quan el vaixell arriba a Dakar per fer una escala tècnica, Foix s’escapa i aconsegueix enrolar-se en un vaixell francès que el porta fins a Marsella i d’allà retorna a París on viurà uns mesos.
La situació del seu país l’empeny de nou a viatja a Barcelona i s’incorpora a la lluita social fent servir identitats falses. Foix milita al Sindicat Mercantil on realitza una tasca sindical clandestina. El 1920 és elegit secretari d’aquest sindicat. Malgrat la repressió governamental la maquinaria sindical continuava en peu.  Foix es dedica a visitar els companys del sindicat a les seves feines distribuint butlletins, fulls informatius o citant-los a reunions que se celebren al Cafè Asiàtic del carrer Roser del Poble Sec. El 1921 és elegit delegat del Comitè Regional contra la Repressió.
El seu pas per la CNT li serveix per fer amistat amb els principals líders d’aquell temps com Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Joan Peiró, Simó Piera, Eusebi Carbó, Josep Viadiu i molts altres militants confederals. Foix serà un dels seguidors més fidels d’El
Noi del Sucre conjuntament a Francesc Comas, Camil Piñón, Saturnino Meca, Simó Piera, Amador Revilla...
El febrer de 1923 la CNT catalana el delegà davant la Maçoneria i, a més, contacta amb Francesc Macià que li informa del perill que corre Salvador Seguí de ser assassinat.
Finalment Seguí serà assassinat el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena pels pistolers del Sindicat Lliure al servei de la patronal. Aquell mateix vespre “El Noi del Sucre” tenia una cita amb Pere Foix al Sindicat Únic del carrer de Sant Pau.
Foix, afeccionat a escriure, publica nombrosos articles fent servir el pseudònim Delaville a les publicacions llibertàries: La Revista Blanca, Acción, Mañana...
La prohibició de Solidaridad Obrera fa que publiqui articles sobre la situació de lluita social que travessa el país a ¡Despertad! de Vigo. Foix és detingut diverses vegades i, fins i tot, és ferit lleument en un atemptat.  L’octubre de 1923, a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, s’exilia a París. Un any després retorna a Barcelona per immiscir-se en la lluita clandestina de la CNT. El desembre de 1924 torna a ésser detingut i tancat a la presó. Foix a la presó rep setmanalment correspondència del seu amic Panaït Istrati
que havia conegut a París. També li envia llibres dedicats perquè mati les hores llegint. Foix es passarà aquesta vegada tres mesos i mig a la Model. 
L’agost de 1926 es torna a trobar amb Istrati a Niça on l’escriptor romanès havia llogat una casa per passar una llarga temporada al costat del mar. Pere Foix descriu aquella casa: <<Vivia en una casa
dels voltants de Niça, envoltada d’un florit jardí, amb molts pins i arbres fruiters, un lloc idíl·lic on els ocells no paraven de cantar...>> 
Foix per aquesta època escriu no solament a la premsa llibertària sinó també a periòdics republicans com El Diluvio i fins i tot en el diari de la tarda El Noticiero Universal. I per guanyar-se el pa es dedica a traduir diversos textos d’escriptors llibertaris. L’any 1926 tradueix amb el pseudònim de J. Delaville Le Roulx la novel·la del seu amic Panaït  Istrati: Kyra Kyralina publicat per l’editorial Lux amb un pròleg de Vicente Blasco Ibáñez. Del mateix autor traduirà: Narransula (Mundial-Barcelona, 1927); Los cardos de Baragán i Mis andanzas (Estudios-Valencia, 1929). D’André Lorulot, director del Setmanari L’Anarchie que, posteriorment, dirigí la
publicació anarco-individualista Par delà de mêlée, tradueix La moral y la educación sexual (Estudios, València, 1929); del Dr. Axel Robertson  Proschomsky, amic d’Émile Armand i col·laborador de la revista Par delà mêlée, tradueix el seu estudi mèdic-higiènic Profilaxis Social (Estudios-1930); i del doctor Marcel Viard tradueix El naturismo y la guerra (Estudios-1930).
A principis de l’any 1927 Istrati va convidar a Foix a col·laborar en una nova publicació que portava per títol Monde, que dirigia Henri Barbusse. Istrati li manifestava per carta a Foix que la publicació pretenia fustigar les dictadures i els dictadors del món com
Mussolini o Primo de Rivera. Era el pas d’Istrati cap a les posicions comunistes del PCF que defensava Barbusse. Foix que l’havia escrit preguntant-li per el seu nou pensament ideològic sense rebre resposta havia trencat la relació directa amb el seu amic romanès.
Però el record de Foix per aquest escriptor fructificarà, quan les aigües tornin al seu lloci, anys més tard, escriurà la seva biografia, Panaït Istrati, novel·la de su vida, que publicarà a Mèxic Editores Mexicanos Unidos l’any 1956.
L’any 1927 Istrati, gràcies a la influència de Romain Rolland, va ésser convidat anar a la URSS, perquè pogués escriure un llibre sobre la realitat socialista del país dels soviets. Els soviètics acollien els escriptors que estaven disposats a comptar meravelles de la pàtria bolxevic a canvi de la comprar dels drets d’autor. Això significava un respir econòmic per l’escriptor que de cop veia traduïda la seva obra al rus en una edició de tres milions d’exemplars.
 

(Coberta de la biografia de Panait Istrati de P. Foix, Editories Mexicanos Unidos, Mexic, 1956)

 Pere Foix afirma que el viatge d’Istrati a Rússia va significar el seu gran desengany, doncs no era aquell paradís que els comunistes francesos li havien pintat ple de colors el que va veure en la seva visita. Mentre Istrati era a Moscou va rebre una invitació de Victor Serge per anar a Leningrado. Els dos intel·lectuals que ja es coneixien de França van ampliar la seva amistat, doncs tots hi trobaven les mateixes carències ideològiques en els nous dirigents bolxevics de l’era Stalin. La situació política de la URSS no solament era confusa sinó completament aliena al pensament socialista d’Istrati. Victor Serge, per la seva banda, posicionat amb les idees de Lenin i de Trotski, aviat  denunciaria l’stalinisme. I per les seves crítiques a la burocràcia soviètica i per la seva independència respecte a Stalin seria perseguit i enviat amb la seva família a Siberia. Panait Istrati va sortir de la URSS amb la idea de blasmar ben fort sobre el que realment havia vist a la pàtria dominada per Stalin, on eren perseguits els revolucionaris com Serge. En aquesta tasca es va trobar sol, doncs els seus companys de viatge, tots ells militants dels partits comunistes occidentals amagaven la realitat i només veien que lloances a la gran pàtria socialista de la URSS. Foix, escrigué: <<Al retornar a París Istrati estava indecís, per una banda hi havia els que parlaven igual que Victor Serge a Leningrad, per l’altra havia de suportar la xerrameca dels camarades del partit, que tots els dies li demanaven que enllestís el llibre encomanat sobre la immensa obra socialista de la URSS, la pàtria del proletariat. ¿I la seva consciència? La seva consciència no el permetien mentir.>>
La negació d’Istrati a escriure un llibre per glossar les meravelles de la pàtria socialista de la URSS, li va costar car, doncs aviat va ser acusat de traïdor. Fins i tot Romain Rolland, que havia esta amic seu, es va negar a rebre’l. Els intel·lectuals pro comunistes que sabien la veritat del que passava a la URSS preferien mantenir el silenci de l’opressió encara que aquesta signifiqués l’atropellament dels drets més fonamentals de les persones. Era millor callar que no denunciar casos d’innocents condemnats a l’ostracisme com el de Victor Serge i tants altres.
Panait Istrati i la seva companya Bertine Ziemssen van deixar París desplaçant-se a Mònaco, Cannes i Niça. Novament al seu refugi de Niça, després de passar una malaltia es va veure amb forces d’escriure les seves impressions del seu viatge a la Rússia soviètica. Istrati va escriure aleshores el seu assaig sobre la URSS, Vers l’autre flamme, on recollia la seva experiència negativa del viatge a la pàtria dels soviets. L’aparició del llibre va significar l’atac constant dels defensors de Stalin i de la seva obra destructora del socialisme soviètic. Istrati va ésser acusat de feixista, traïdor i agent del capitalisme, i tot perquè havia gosat aixecar la veu per denunciar l’home que havia destruït l’obra de Lenin i de Trotski per imposar per damunt de la dictadura del proletariat la seva pròpia dictadura.
Pere Foix a finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’inici de la dictablanda formava part del Comitè Nacional de la CNT, del qual era secretari general Joan Peiró. Foix serà un dels firmants del Manifest d’Intel·ligència Republicana l’any 1930. Eren moments plens de dificultats en què la lluita contra la Monarquia portaren a l’aixecament de Fermín Galán i Ángel García Hernández. Malgrat que la dictadura havia donat pas a una etapa de major permissibilitat les presons continuaven plenes de sindicalistes i de polítics de tota mena (comunistes, socialistes, republicans). L’octubre de 1930 tornem a trobar a Foix a la presó compartint-la amb companys confederals o de viatge com Ángel Pestaña, Sebastià Clara, Tomàs Tussó, Helios Gómez o Lluís Companys. 
Uns mesos després es proclamava la Segona República. Foix en aquesta nova etapa forma part de la redacció de Solidaridad Obrera.
Les pugnes dins de la Confederació entre els partidaris insurreccionals de la FAI i els sindicalistes de la tendència anarcosindicalista o sindicalista revolucionària xocaran aviat. Foix prendrà part per la tendència sindicalista i s’adherirà al Grup Solidaritat que encapçalen pesos pesats de la Confederació: Pestaña, Peiró, Piñón, etc. Posteriorment la divisió es farà més patent amb la publicació al diari l’Opinió d’El Manifest dels Trenta, el qual serà un dur avís dins de la CNT que portarà aquesta cap a l’escissió. Aquest trencament confederal no es solucionarà fins el maig de 1936 en el Congrés de Saragossa quan els sindicats d’oposició tornin a les files confederals. Malgrat això alguns militants deixaran l’organització i s’adheriran als nous moviments polítics d’esquerra que apareixen amb la República. Pere Foix s’allunyarà de la CNT per entrar a formar par de l’Esquerra Republicana de Catalunya, organització que acollirà a nombrosos cenetistes, entre els més nomenats: Martí Barrera, Simó Piera i Sebastià Clara. Foix col·laborarà estretament amb els republicans escrivint a la premsa: L’Opinió, La Humanitat, La Rambla...
Pere Foix durant la República esdevé un analista polític que no solament viu els esdeveniments en primera línia, sinó que també els escriu. D’aquests anys és el seu imprescindible treball per conèixer la mà negra del terrorisme que assolà Barcelona en els anys del pistolerisme: Los archivos del terrorismo blanco. El fichero Lasarte (1931). 

(Coberta de Los archivos del terrorismo blanco de P. Foix, La Piqueta, Madrid, 1978)

 Foix havia publicat aquests escrits en català a L’Opinió a l’inici de la República, els quals van ser traduïts al castellà i publicats aquell mateix any. El llibre és un del més important documents publicats sobre l’organització policial, patronal i governativa organitzada per exterminar els obrers més destacats del Sindicat Únic i els seus advocats defensors. El fitxer Lasarte conté les fitxes minucioses de totes aquelles persones sospitoses de ser “perillosos” anarquistes, sindicalistes o comunistes com per exemple Andreu Nin, Joan Peiró, Joaquín Maurín o Pablo Iglesias. A través de l’informe es pot veure l’entramat de confindents i pistolers que estaven a les ordres directes de la policia, de governació o del propi exèrcit. No hi falta la informació de personatges tenebrosos com el fals Baró de Koening que va crear una banda de pistolers per matar als sindicalistes de la CNT. Tampoc el maquiàvelic policia Bravo Portillo i els terribles inductors d’assassinats Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui. Foix va deixar per la posterioritat amb aquest llibre una memòria que no s’hauria d’oblidar i que va costar la vida a centenars de persones, la majoria d’ells obrers tan significatius per el proletariat català i ibèric com Salvador Seguí “El Noi del Sucre” o l’advocat dels confederals, el republicà Francesc Layret.
Foix continua publicant assaigs els següents anys de la República: La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932); Corporativisme o República social (1934); i Barcelona, 6 d’octubre de 1934 (1935), d’aquest darrer llibre es van fer diverses edicions.
La seva passió per escriure tant articles com assajos el porten també cap a la literatura, així l’any 1935 publica la novel·la Homes d’amor i de guerra. Es tracta d’un recull de narracions de caire social on els protagonistes són militants obreres que viuen la lluita proletària en primera persona. Foix recull d’una manera literària les seves experiències en la lluita, a la presó o a l’exili. També s’endinsa en el món de la tirania familiar, la corrupció de la societat, la moral ambiental, la guerra, la injustícia dels desposseïts, etc. Tal vegada la narració més interessant d’aquest llibre és la que porta per títol, “Els humiliats”, en la que posa en relleu una de les zones més negres de la història de la lluita político-social barcelonina.
Pere Foix a partir de 1933, ja com militant d’ERC, serà el cap  de l’Oficina de Premsa de la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat. En aquesta etapa de la Catalunya Republicana i en plena Guerra Civil encara té temps per escriure dos llibre: La
criminologia i el dret penal de la revolució (1937) i Mentre fem la guerra (1938).
La desfeta republicana de 1939 i la caiguda de Catalunya el porten cap a l’exili. Després d’un temps a França internat al Camp de Saint Cyprien aconsegueix escapar-se i, gràcies a l'ajuda dels republicans, embarcarà cap a Mèxic, on hi viurà i treballarà de periodista gairebé fins al final dels seus dies.
Pere Foix a Mèxic es relaciona amb la comunitat republicana, tant amb els catalanistes d’ERC com amb els cenetistes. A Mèxic es guanya la vida com periodista escrivint articles a la premsa mexicana: El Excelsior, El Nacional i Pàtria Nueva. I, a més,
col·labora en la premsa dels catalans exiliats: El Poble Català, La Nova Revista i Pont Blau (Mèxic); i Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires). A Mèxic fundarà la revista Horizontes (1958-1967) i escriurà diverses biografies de personatges mexicans: Cárdenas, Juárez, Pancho Villa.
També a l’exili publica llibres sobre el seu món perdut: Catalunya, símbol de llibertat 1942) , España desgarrada (1942), Vidas agitadas (1943), Sancho Panza el idealista (1947) i Heroína y màrtir (1948). I tradueix a Tolstoi, Anissia (1953).
Pere Foix durant el seu exili fa un nou canvi ideològic i deixa l’ERC per adherir-se al Moviment Socialista de Catalunya, col·laborant assíduament a la revista Endavant de París.
 

(Coberta d'Apòstols i mercaders de P.Foix publicat per Nova Terra, Barcelona, 1976=

Foix, escriptor català a l’exili,participa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana. L’any 1949 aconsegueix el Premi Dr. Trueta dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montevideo amb Apòstols i Mercaders, seixanta anys de lluita social a Catalunya. Sens dubte la major aportació literària de Pere Foix i Cases a la bibliografia catalana. A través de sis militants obrers ens explica la història de la lluita social del seu temps. Comença per parlar-nos del mestre racionalista del carrer Alcolea de Sants Joan Roigé:
<<En l’epoca de les alliçonadores controvèrsies de l’escola de Joan Roigé, vers el 1919 i 1920, es parlava abundosament de la revolució russa. Els joves, embriacs de les nostres pruïges, ens sentíem atrets per l’imant de la revolució russa del 1917. (...) Salvador Seguí mai no malparlava dels revolucionaris russos, i aconsellava que es fes un seriós estudi respecte a allò que aleshores passava a l’ex-imperi dels tsars.>>
Un dels capítols més emotius és el dedicat a Josep Maria Foix, militant del Sindicat Mercantil i administrador de la Batalla, que fou assassinat pels lacais de Martínez Anido. Segueix un apunt biogràfic d’El Noi del Sucre, del qual hi era un fervent admirador: <<Salvador Seguí –escriu Foix- ha estat la figura més resplendent del nostre moviment obrer dels començos de segle. Encara no s’ha manifestat l’home que ni tan sols pugui assemblar-se. I, com sigui que la idea que escampa està afermada en el pensament de molts dels nostres treballadors i és la guia de llurs accions, el recordem amb reverència.>> 
El llibre continua amb les biografies de grans militants de la CNT dels anys vint i trenta: Ángel Pestaña, Joan Peiró i Eusebi Carbó. En el pròleg d’Apòstols i mercaders, Serra i Moret, s’esplaia parlant de Foix: <<Pere Foix és un producte català que acredita la marca. S’ha fet un nom, un prestigi, una Personalitat en l’art d’escriure biografies. És un art que reclama profunditat de Coneixement i de sentir; saber mesurar el que és un caràcter; copsar distincions, reaccions, vitalisme. Tot això Pere Foix ho sap, i sap portar-ho al paper, en llengua catalana o castellana, amb un estil clar, directe, lúcid i entenedor. Ha aconseguit que els seus llibres siguin llegits i que es repeteixin les edicions. Tot això Pere Foix s’ho ha guanyat ell, tot sol, i és ben seu. S’ho ha guanyat amb dignitat i independència. I s’ha pogut permetre el luxe de ser incorformat, protestari, rebel, sense gregarisme, amb la mateixa iconoclàstia i bon paladar que li han servit per edificar el seu temple intel·lectual i –cosa important i no massa corrent- amb l’honestedat de l’home que parla per la raó i amb la raó es comporta.>>
La seva amistat amb Manuel Serra i Moret és traduirà en una important biografia publicada l’any 1967 sobre l'històric intel·lectual socialista català i una extensa correspondència que ha estat editada per la Fundació Pere Coromines recentment l’any 2007. L'any 1973 va presidir el Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrar a Mèxic. Pere Foix i Cases retornà a Barcelona el 1977 on va morir un any després.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona)
(Conferència pronunciada el 14 de febrer de 2013 a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin, dins del cicle: Literatura catalana i compromís, organitzada per la Fundació Andreu Nin).