Art de la insurrecció/conferència

Cartell de l'acte

L’ART DE LA INSURRECCIÓ

FERRAN AISA

Carlus Jové i Ferran Aisa a la Nau Côclea de Camallera

 

1)  Romanticisme revolucionari

El moviment d’avantguarda apareix històricament com el fruit madur de l’esperit insurreccional dels artistes revolucionaris. Alguns dels artistes que havien fugit de la guerra europea de 1914 trobaren refugi a Suïssa i, des d’allà, van començar a realitzar la seva utopia artística. Tristan Tzara, pseudònim del poeta romanès Sami Rosenstock, arribà a Zuric, procedent de París, l’estiu de 1916. Junt a Tzara trobem a Hans Arp, Sophie Taeuber, Hugo Ball i la seva companya la ballarina Emmy Hennings, Hans Richter, Max Bill, Richard Huelsenbeck, el pintor Marcel Janco i el poeta futurista italià Francesco Cangiullo. Tots ells col·laboraran en la revista Cabaret Voltaire, que dirigia Ball. El primer número portava un dibuix a la portada d’Arp, i, en el sumari, s’anunciava els col·laboradors següents: Apollinaire, Cendras, Jacob van Hoddis, Kandinsky, Marinetti, Modigliani, Oppenheimer, Picasso, Van Rees i Slodki.

Hugo Ball i Emmy Hennyngs, obririen aviat un cafè a Zuric, que seria batejat amb el nom de Cabaret Voltaire. En el cafè hi havia un piano i un petit escenari des d’on artistes dadaistes cantaven, recitaven i oferien al públic els seus perfomances.

Tristan Tzara i els seus companys dadaistes hi feien recitals simultanis i aleshores organitzaven sorolls de tot tipus. Aquests perfomances es distingien per la seva gosadia, agressivitat i provocació. Els artistes improvisaven espectacles i llegien poemes de producció pròpia i d’altres autors: Apollinaire, Reverdy, Rimbaud, Jacob, Salmon, Lautréamon, Jarry i Baudelaire. A partir de 1916 els espectacles dadà esdevenen manifestacions contra l’imperialisme alemany. Tzara posseïa un esperit revolucionari i era un enemic declarat de les “bones costums” de la burgesia, per això no desaprofitava cap ocasió per atacar-la mordaçment amb la seva acció literària. A l’escena del Cabaret Voltaire es colpejaven claus i caixes per fer música fins que el públic embogit protestava. Tot era espontani, una veu sota un gran barret de copa recitava desmesuradament en veu alta els poemes d’Arp; Huelsenbeck grunyia els seus versos, mentre Tzara feia tota mena de sorolls. Janco dissenyava vestits de paper de tota classe de colors i el pacifista Ball deia els seus poemes musicals escrits en un llenguatge inventat: <<baubo sbugi ninga floffa / siwi faffa / sbufi faffa / olofa ffamo / faufo halja finj / sirgi ninga banja sbuji / halja hanja golja biddim / ma ma / piaupa / mjama / pawapa baungo sbugi / ninga / gloffalor.>>

Per la mateixa època i en el mateix carrer del Cabaret Voltaire hi vivia un rus, es tractava d’Ilych Ulianov amb la seva esposa Kroupskaia. El rus serà conegut molt aviat pel nom de guerra amb que signà, clandestinament, els seus articles a Iskra: Lenin. El revolucionari rus esdevindrà un mite en el món sencer. Des del seu exili de Zuric dirigeix el partit bolxevic i el seu òrgan de difusió, Pravda. Lenin, teòric marxista, en la seva estada a Suïssa, escriu l’assaig L’imperialisme, estat superior del capitalisme i comença a redactar L’Estat i la Revolució. Lenin, que viu al número12 de Spielgase, al damunt del Restaurant Jacobsbrunnen, sol anar-hi a donar un tomb pels cafès i tavernes del seu entorn, el Cafè Terrase i la Taverna Meirei. Vladimir Ilich Lenin i Tristan Tzara es coneixeran a la Taverna Meirei, on el rus sol anar a jugar als escacs, amb  contrincants dadaistes com Arp, Schvitters i Tzara.

2)  L’esperit dadà

A Zuric els artistes i els revolucionaris conviuen amb homes pacifistes d’esquerres com l’escriptor humanista francès Romain Rolland, que denuncia, amb els seus escrits, la guerra i l’imperialisme. Un avantguardista autòcton, que brilla per les seves teories artístiques, és Adolphe Appia, que serà un avançat de les escenografies abstractes, reconciliant l’espai i el temps. A la tertúlia de la taverna Marei també s’hi sumen els joves escriptors James Joyce i Stefan Zweig. Les tertúlies de la taverna Merei són d’alçada i els artistes i els revolucionaris parlen d’allò que va més enllà del bé i del mal, són temps, sense dubte, de grans discussions filosòfiques i sobresurt el pensament de Nietzsche, Kierkergaard, Bergson, Hegel, Verlaine, Poincaré... Tampoc hi falta les discussions sobre Marx, Engels, Bakunin i Kropotkin. Els dadaistes a Zuric també organitzen una sala d’exposicions anomenada Galeria Dadà, que complementarà les activitats del moviment, on exposaran Pau Klee, Arp, Heartfield, Kandinsky, De Chirico, Kokoschka, Ernst, Ritcher, Prampolini i Savinio. Paral·lelament el moviment esdevé un “caos harmònic” d’anarquia intel·lectual...

Lenin i els seus companys russos, per una altra banda s’afanyen a interpretar el Manifest Comunista, doncs aviat la història els posarà en el lloc idoni per portar-lo a la pràctica, quan l’onze d’abril de 1917 hi arribi a Petrograg, dirà:  <<La revolució russa és l’avantguarda de la revolució mundial>>. La influència de la revolució soviètica s’estendrà pel món com una esperança no únicament pels treballadors, sinó també pels moviments artístics i per amples capes  liberals de la població.  Tristan Tzara, enemic de la guerra i amant de la llibertat, inicia la seva revolució dadaista... Els vespres el poeta romanès i els seus companys literats es lliuren a refer els seus somnis revolucionaris al Cabaret Voltaire del carrer Spielgasse. Hi enlairen, des de Zuric, la bandera de la subversió espiritual.

L’art de la insurrecció l’anomenen dadà, que és una rebel·lió contra una societat responsable d’haver transformat Europa en un camp de batalla, on predomina la mort i les lluites acarnissades. Aquesta demència bèl·lica, que durarà quatre anys (1914-1918), s’endurà alguns “ismes” però també serà el motiu del naixement d’altres: el dadaisme. La filosofia dadà naixerà enfrontada directament als “academicismes formals”, als conformistes, al capitalisme i, en definitiva, a la cultura burgesa. Tzara no arriba per casualitat a Dadà sinó per una profunda reflexió irracional del seu pensament influenciat per la filosofia de Nietzsche, Kierkegaard i, sobretot, Stirner. Aquest darrer filòsof, reivindicat pels àcrates individualistes, en el capítol “la vida d’un home” del seu llibre L’únic i la seva propietat, manifesta: <<Des de l’instant que desperta a la vida, l’home procura desfer-se i conquerir-se a sí mateix enmig del caos en què es revolta confús junt a tots els altres. Però l’infant lluita contra Tot allò en què entra en contacte, contra els seus assalts afirma la seva existència>>.

3) Dadà és revolució

Tristan Tzara escriu en el Manifest Dadà de 1918: <<¿Com és que es vol ordenar el caos que constitueix aquesta infinita uniforme variació: l’home? El principi “estima al teu semblant” és una hipocresia. “Coneix-te” és una utopia, però més acceptable doncs hi ha un contingut de maldat en ella. Cap pietat. Després de la matança ens queda l’esperança d’una humanitat pacificada. (...) Així va néixer Dada d’una necessitat d'independència, de desconfiança per a la comunitat. Aquells que ens pertanyen conserven la seva llibertat. No reconeixerem cap teoria. Estem farts de les acadèmies cubistes i futuristes: laboratoris d’idees formals. ¿És què es fa art per guanyar diners i acaronar als gentils burgesos?>>.

A Europa la Gran Guerra era a punt d’acabar amb centenars de milers de morts. Des de Barcelona s’escrivia contra la guerra amb la ploma dels joves Andreu Nin i Joan Salvat-Papasseit, tots dos ho feien des del portaveu dels socialistes catalans, Justícia Social. Nin, en el seu article, cita a H. G . Wells que es mostrava completament antigermànic i partidari de la guerra contra l’esperit prussià; Nin contrarestava aquesta opinió amb la de l’escriptor socialista francès Marcel Sembat: <<Maldigamos al imperio alemán, pero no maldigamos la raza germànica, que ha dado a Kant a la filosofía, Goethe a la poesía, Wagner a la música, tríada luminosa que bastaría para glorificar a todo un pueblo>>. Salvat-Papasseit, per la seva banda, amb el pseudònim de Gorkiano, escriu “Germania Socialista”: <<He aquí que nosotros somos socialistas; he aquí que nosotros amamos a la revolución com un medio eficaz contra las opresiones de toda tiranía; he aquí que nosotros somos los libertarios por toda causa justa, contra los desmanes de los que nos entenebrecen el cerebro proletario, contra los religiosos, contra los oligarcas, contra el imperialismo de los patrioteros. Mas he aquí también que nosotros decimos que la Revolución nunca debe ser una sangría inútil; que “el mal, aun a favor del bien, siempre es el mal” (Víctor Hugo). (...) Carece de valor para impedir la guerra. Es un tópico éste que habrá que destruir antes que tome cuerpo al tiempo que millones de seres se degüellan. (...) En otras condiciones, ¿es que acaso Jaurés y Augusto Bebel maquinaron la guerra? ¿La hicieron Maeterlinck y Anatole France? No tiene el Socialismo poder suficiente para contrarrestar los efectos terribles de la conflagración de las grandes naciones europeas...>>

L’alemany Hans Ritcher havia fundat “L’Association des Artistes Révolutionnaires”, amb la intenció de crear llaços entre els artistes i el proletariat. Acabada la guerra Alemanya viu amb intensitat la revolució que esclata i triomfa, temporalment, a la regió de Baviera, on és proclamada la República dels Consells. Richard Huelsenbeck, a l’inici de la revolució espartaquista, va proposar que dadà es fes càrrec del Consell de les Belles Arts.

4) La irradiació de l’avantguarda

La irradiació Dadà s’estendrà aviat des de Zuric a altres ciutats com París, New York, Colònia, Berlín... La influència Dadà arriba a Barcelona l’any 1917 a través d’artistes com Artur Cravan i Francis Picabia. El francès Picabia residirà una temporada a la capital catalana, on editarà, amb el suport del galerista Josep Dalmau, quatre números de la revista 391, on col·laboren Gabriele Buffet, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Marie Laurencin, Max Goth, Maximilien Gauthier, G. Ribemont-Dessaignes, Olga Sacharoff i el seu marit Otto Lloyd. Picabia, ànima de la revista, realitza els seus poemes visuals avantguardistes: Novia-Barcelona, 1917, Peigne, Flamenca, Marie-Barcelone i Roulette. I signa alguns treballs amb el pseudònim de “Pharamoouse”.

Francis Picabia era un artista que s’havia format a si mateix, com Tzara, amb les lectures de Nietzsche i Stirner, el seu tarannà intel·lectual estava caracteritzat pel nihilisme filosòfic i per l’individualisme anarquista. Aquesta filosofia de la vida el marcaria amb ell, com tants altres artistes del primer terç del segle XX, amb un carisma independent: <<Estem malalts -havia escrit Nietzsche a l’Anticrist- d’aquest modernisme, malalts d’aquesta pau insana, d’aquesta covarda sensació, de tota aquesta virtuosa porqueria del modern sí i no. Aquesta tolerància i aquesta grandària del cor que ho perdona tot, perquè ho comprèn tot, és per a nosaltres alguna cosa així com el xaloc. Val més viure entre el gel, que entre les virtuts modernes i demés vents del sud>>. L’altre alemany, que influencià a molts artistes avantguardistes i a tots aquells que abraçaren l’acratisme individualista, fou Johan Caspar Schmidt, que fou més conegut pel pseudònim de Max Stirner, el rebel de la front enlairada. Stirner va ser catalogat per Marx en una carta (19 de novembre de 1844) a Engels, dient d’ell que es tractava: <<D’un nou messies que apedaça Fourier d’acord amb el pensament de Hegel>>. Stirner que fou alumne, a la Universitat de Berlín, de Hegel i de Michelet, escrigué en el seu tractat filosòfic L’únic i la seva propietat, la seva causa del no res: <<Jo no sóc res, en el sentit de “vuit”; però sóc el Res creador, el no-res del que Jo creador ho creo Tot>>.

Tristan Tzara en el manifest dadaista també dirà: <<DADA NO SIGNIFICA RES>>. Picabia, poc abans d’entrar al moviment dadaístic i d’establir-se a Barcelona, anà a Nova York on participà a l’exposició de l’Armory Show, conjuntament amb els nord-americans Man Ray i Alfred Stieglitz, i el seu compatriota Marcel Duchamp. L’exposició fou anunciada com mostra d’art d’avançada i tingué un gran ressò a la ciutat dels gratacels, sobretot, per la línia de l'escàndol que representaven les obres cubistes d’aquests artistes, segons deia la premsa massa avançades pel puritanisme nord-americà, però l’avantguarda ianqui també volia trencar motlles.

5) Perfomance dadaísta

Francis Picabia i la seva primera esposa Gabrielle Buffet viuran a Barcelona, des de juliol de 1916 fins al febrer de 1917, a una casa del carrer de la República Argentina.

L’artista no solament pintarà i crearà una revista, 391, sinó que publicarà el seu primer llibre de poesia, Cinquante-deux Miroir, que recull els seus poemes escrits des de 1914. El títol s’inspira en una frase de Nietzsche, el qual, a Així parlava Zaratrustra, escrigué: <<I amb cinquanta miralls al teu voltant, cinquanta miralls que afalagaven i imitaven el teu joc de colors>>. El filòsof alemany, amb els seus aforismes, s’havia guanyat per la causa rebel a la joventut més inquieta d’Europa: <<Molts moren massa tard, i altres mores massa aviat. Encara sona aquesta estranya doctrina: “¡Mor a temps!” Morir a temps: això és el que Zaratrustra ensenya.>> Aquesta filosofia pot entroncar en el pensament dels grups de música pop dels seixanta com The Who, Jim Morrison i altres músics del rock.

Entre els artistes instal·lats a Barcelona hi ha l’emblemàtic dandy Arthur Cravan (Fabian Lloyd), que era nebot d’Oscar Wilde. Cravan organitzà tota mena de manifestacions de tipus dadaístic, fins i tot un combat de boxa, a la plaça de toros de la Monumental, el diumenge 23 d’abril de 1916, contra el púgil negre nord-americà Jack Johnson, campió del món. Era un combat dels pesos pesats, dos gegants de dos metres d’alçada, L’artista dadaista pesava 105 kilos, mentre que el boxejador negre estava en els 110. La gran festa de la boxa comptava amb una bossa de 50.000 pessetes, suma força important, que aniria íntegrament al guanyador: <<Cravan va pujar al ring completament borratxo i no va durar davant de Johnson més un parell d’assalts. Els espectadors, que hi van ensumar una conxorxa, van moure un gran aldarull i reclamaven inútilment que se’ls tornés l’import de les entrades>>.

Els avantguardistes a Catalunya xoquen amb la rigidesa de la crítica noucentista marcada per un catalanisme burgès. Picabia, en el seu escrit “Barcelone”, publicat a 391 diu:<<els intel·lectuals d’aquí tenen la sang freda...>, s’hi refereix als noucentistes que, amb el suport de la Lliga i de la Mancomunitat de Catalunya, controlaven el món artístic, literari i cultural català. Però, al marge del noucentisme, hi ha altres escriptors i artistes que simpatitzen amb les avantguardes i  escriuen articles revolucionaris a revistes com Los Miserables, fundat per l’aragonès Àngel Samblancat. A les seves pàgines joves escriptors i periodistes publiquen proclames redemptoristes inflamades de romanticisme. Aquesta bohèmia revolucionària rep amb entusiasme tant les teories socials més avançades com les tendències artístiques d’avantguarda que es desenvolupen a Europa. D’una manera natural els joves redactors combinen el pensament social amb les innovadores idees artístiques, Kropotkin, Sorel i Lenin amb Tzara, Marinetti, Reverdy i el mallorquí Gabriel Alomar.

6) Un enemic del poble

A Catalunya a les primeres dècades del segle XX hi havia una potent organització anarcosindicalista i un important moviment cultural anarquista. L’ètica llibertària es nodria del pensament de Bakunin, Kropotkin, Proudhon, Reclus, Guyau, Tolstoi, Gorky, Ibsen... El noruec Henric Ibsen realitzà un cant a l’individualisme i a l’ètica per damunt del gregarisme i la corrupció amb obres com Un enemic del poble. Joan Salvat-Papasseit serà un dels principals abanderats de les avantguardes catalanes i a través de les seves publicacions, “Fulla de subversió espiritual” Un Enemic del Poble, Arc Voltaic i Proa, donarà a conèixer les teories futuristes de F. T. Marinetti, els corrents vibracionistes de Joaquim Torres García  i Rafael P. Barradas i les tendències plasticistes de Van Doesburg.

Un enemic del Poble, títol extret de l’obra d’Ibsen, es presenta per primera vegada el març de 1917 com la tercera “Era del Crim”. En el primer número, Salvat-Papasseit fa cinc cèntims d’un dels seus herois literaris, Aleix Maximovich Pieschkof (Màxim Gorki), del que manifesta que és el més gran escriptor de la Rússia actual, <<...el que equival a dir el més gran escriptor contemporani>>.

Un enemic del poble durarà fins el maig de 1919, Salvat, aleshores, ja no la inclourà dins l’ “Era del Crim”, sinó “En la desunió-Sagrada.” Salvat-Papasseit també escriu, a Un enemic del Poble, la sèrie Mots-propis, aforismes de caire nietzscheià: <<Féu coses o calleu. No sigueu el femer que destorba al vianant.>> El poeta barceloní extreu el seu pensament de Nietzsche, Stirner, Ibsen, Maeterlink, Costa, Ruskin i Gorki. Altres revistes que també s’apassionen amb l’esperit avantguardista són La Columna de Foc i la revista Troços, transmutada posteriorment amb el nom de Trossos. Tot plegat farà que altres artistes s’integren al “moviment avantguardista català”. La primera d’elles La Columna de Foc, publicada a Reus i dirigida per Salvador Torrell i Eulàlia, on col·labora també Joan Salvat-Papasseit, publicant, entre altres coses, el poema avantguardista “Drama en el port”.

El 1918 apareix Mar Vella, dirigida per Tomàs Garcés i finançada per botiguers de la Barceloneta, en els seus quatre números trobem novament la col·laboració de Salvat-Papasseit. L’altra revista, Troços, seguint el seu model parisenc, Nouvelle Revue Française, presenta textos d’avantguarda dels joves literats catalans. Sota la direcció de Josep Maria Junoy, escriuen Carles Sindreu, J. V. Foix, Vicenç Solé de Sojo, Sebastià Sánchez-Juan, Joan Pérez Jorba, Josep Togores... En la portada del primer número hi fan una professió de fe preliminar al clam de “Vive la France”. La frase més que un crit a favor, en plena guerra de França contra Alemanya, és una pressa de consciència vers els corrents literaris i artístics que es couen a París.

 

7) Poesia en acció

Buenaventura Durruti l’agost de 1936, cap de la Columna que portava el seu nom, va ésser entrevistat pel periodista del Toronto Star, Van Pasen, que publicarà un ampli reportatge del líder anarquista sota el títol: <<Dos millones de anarquistas luchan por la revolución>>. El reportatge serà reproduït per la premsa republicana. Van Pasen presenta a Durruti als seus lectors canadencs i, després d’un llarg interviu sobre la situació en què es troba la seva Columna en la lluita contra el feixisme i sobre la posició de l’anarquisme vers el poder, li pregunta: <<Aún cuando ustedes ganaran, iban a heredar montones de ruinas -me aventuré a interrumpir su silencio- Durruti pareció salir de una profunda reflexión, y me contestó suavemente, pero con firmeza: -Siempre hemos vivido en la miseria, y nos acomodaremos a ella por algún tiempo. Per no olvide que los obreros son los únicos productores de riqueza. Somos nosotros, los obreros, los que hacemos marchar las máquinas en las indústrias, los que extraemos el carbón y los minerales de las minas, los que construimos ciudades... ¿Por qué no vamos, pues, a construir y aún en mejores condiciones para reemplazar lo destruido? Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no vamos a heredar nada más que ruinas, porque la burguesía tratará de arruinar el mundo en la última fase de su historia. Pero -le repito- a nosotros no nos dan miedo las ruinas, porque llebamos un mundo nuevo en nuestros corazones -dijo, murmurando ásperamente. Y luego agregó-: Ese mundo está creciendo en este instante.>> 

L’avantguarda revolucionària no és una altra cosa que poesia en acció, és el motor de l’art de la insurrecció. La filosofia de Marx proposa el principi de l’ordre i de la creació, Bakunin, per la seva banda, és partidari del caos i la rebel·lió. André Reszler, a L’estètica anarquista, escrigué: <<Per a Marx els déus són la passió eterna sense desordre, per Bakunin, el gran exiliat, són la passió eterna en el desordre.>> El món de les avantguardes que, seguint el paràmetre de Marx i Rimbaud, pretenia canviar la vida i transformar la societat ha desaparegut. El part de guerra afirma que han estat vençuts els somnis revolucionaris, tant artístics com socials. Ara desterrades les utopies i les quimeres, esquinçades les banderes de llibertat i abandonades les ideologies tot sembla predestinat al buit. Davant d’aquesta derrota del somni, davant el realisme, només cal parlar dels guanyadors, que no són altres que els que ajuden a apuntalar la cultura dominant del sistema capitalista. Aquests des de posicions postmodernistes s’han dedicat a gestionar la “cultura-espectacle”: <<L’espectacle –diu Guy Debord- és l’hereu de tota la debilitat del projecte filosòfic occidental>>. El realisme contra l’avantguardisme és la victòria de la vigília davant del somni, però com afirma Debord: <<A mida que la necessitat resulta socialment somniada, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada, que finalment no expressa més que el seu desig de dormir. L’espectacle és el vigilant del somni>>.

8) El pensament utòpic

L’avantguarda era la pura lògica de la revolució col·lectiva, l’art de la insurrecció que transformaria el món i canviaria la vida amb una mena de simbiosi entre Marx, Bakunin i Rimbaud. El postmodernisme actual és l’exaltació de la revolució individual, però no la de Stirner o de Thoreau, sinó la que es manifesta en el seu factor més negatiu, el liberalisme salvatge. La crisi cultural i la caiguda dels valors de les esquerres han enfortit el capitalisme. En els darrers anys, sense una clara oposició, el sistema capitalista s’ha imposat com l’únic sistema econòmic i el neolliberalisme ha dissenyat la nova societat global. El resultat ha estat l’aparició d’una generació competitiva marcada pel culte al diner, per l’egoisme individualista i per una falsa moral de la “societat de benestar”.

Alguns filòsofs moderns plantegen que l’ésser humà ha entrat a l’era del buit o que fluctuen dins d’un temps líquid. El fracàs de les avantguardes, com avançada de la modernitat, van deixar el seu espai a un nou postmodernisme, capaç d’interpretar el món i adaptar-lo a les condicions del poder establert. Nous mandarins a les ordres del capital han creat les bases de cultura global del món, suprimint tot allò que fos insurreccional o revolucionari i, fins i tot, han creat un nou llenguatge per integrar les velles paraules en desús. L’avantguarda ha mort. La utopia ha mort. La revolució ha mort. La història ha mort. Per tant el postmodernisme s’apropia d’aquests conceptes els buida i els transforma, perquè no vulguin dir res.

Les avantguardes, el surrealisme, les utopies, la cultura revolucionària i la història crítica van fer tot el que possible per posar en evidència el caos del món i quina era la manera de redreçar-lo. Albert Camus afirmava en la seva anàlisi del surrealisme i la revolució: <<El superrealisme, justament, el terme d’aquest gran moviment de rebel·lió no és significatiu sinó perquè ha tractat de continuar a l’únic Rimbaud que mereix tendresa. (...) Rebel·lió absoluta, insubordinació total, sabotatge en regla, humor i culte a l’absurd, el superrealisme, en la seva primera intenció, es defineix com el procés de tot, que retorna constantment. El rebuig de totes les determinacions és clar, precís, provocador. “Som especialistes de la revolució”. El superrealisme, que, segons Aragon, és una màquina per fer trontollar l’esperit, es va forjar primerament en el moviment “dada”, els quals origen romàntic i dandisme són cultivats, doncs per hom mateix. (...) Aquests nihilistes de saló corrien, evidentment, el perill de proveir-se com criats de les ortodòxies més estrictes. Però hi ha en el superrealisme alguna cosa més que aquest no-conformisme d’aparell: l’herència de Rimbaud, precisament, que Breton resumeix així: ¿Haurem d’abandonar tota esperança?>>.  
El pensament utòpic davant el pensament únic, tal vegada, és la gran clau per obrir novament la capsa màgica on es conserva la imaginació, la rebel·lió i els anhels de llibertat. És a dir cal refer els camins utòpics de la solidaritat humana per construir un altre món més just, més lliure i més humà.

 Publicat a Détourné núm. 1, desembre de 2007




 Nota: Treball original de la conferencia del mateix títol pronunciada el 2 de desembre de 2006, a la II Festa Desviats a la Nau Côclea de Camallera (Empordà) . La conferencia va ser publicada en forma d’articles de febrer a octubre de 2007 a la columna “El Far” de la revista Catalunya (CGT), núm. 83 a 90. Posteriormente em van servir de base per preparar el llibre Les Avantguardes, surrealisme i revolució, publicat per l’editorial Base l’any 2008.

Ferran Aisa-Pàmpols