AMPARO POCH, UNA DONA LLIURE
FERRAN AISA
 |
| (Coberta llibre d'Antonina Rodrigo) |
La historiografia va rescatant les figures, oblidades i silenciades de l’Espanya
republicana. En aquest sentit de recuperació de la memòria històrica apareix amb llum pròpia el paper
important que van desenvolupar les dones durant la Segona República, com és el
cas de la metgessa Amparo Poch i Gascón (Saragossa, 1902-Toulouse, 1968) i que
ha recollit en un esplèndid estudi la historiadora Antonina Rodrigo, Una mujer libre, Amparo Poch y Gascón,
médica y anarquista, Flor del Viento, Barcelona, 2002.
Si d’aquesta dona haguéssim
de destacar un valor important, aquest no seria un altre que el seu humanisme i
la seva desinteressada i solidària lluita per a la llibertat. Amparo Poch,
malgrat ésser filla d’una família humil, conservadora i catòlica, va poder
estudiar gràcies a tenir sempre màximes qualificacions. Seguint les
instruccions del seu pare, sergent de l’exèrcit -que no volia que cursés
medicina- va estudiar Magisteri; però, més tard, va reprendre la seva vocació
fent la carrera de medicina. A la seva joventut, que va coincidir amb la
Dictadura de Primo de Rivera, es va despertar la seva consciència de treballadora
i de docent. Hi va desenvolupar el seu perfil científic en defensa de la
dignitat de la dona.
Amparo Poch, no únicament féu de metgessa, sinó que
escrigué articles de caire feminista a La
Voz de Aragón i, fins i tot, la novel·la Amor, en què reivindicava els drets socials de la dona. La
metgessa, des de la seva columna “Letras Femeninas”, escrigué sobre temes
basats en la sexualitat, la maternitat, l’amor lliure i el dret de la dona a
gaudir del seu cos. Amparo Poch escrivia amb un llenguatge planer perquè
l’entengués tothom. Malgrat això va xocar amb una societat on era tabú tractar
temes com la sexualitat i la higiene femenina. L’any 1931 publicava La cartilla de consejos a las madres i,
un any més tard, La vida sexual de la
mujer.
Amparo Poch defensava la maternitat conscient i l’avortament en cas
necessari. Durant la República es va traslladar a viure a Madrid, incorporant-se al
Sindicat Únic de Sanitat de la CNT, on va continuar la seva tasca de difusió de
les idees femenines i de les llibertàries. Poch essentconseqüent amb el seu pensament
escrigué Elogio del amor libre.
Amparo Poch va ésser una de les dones fundadores de l’Agrupació Mujeres Libres, al costat de Mercedes
Comaposada, Lucía Sánchez Saornil i altres dones. La metgessa signava els
seus articles, a la revista Mujeres
Libres, amb el pseudònim de “Dra.
Salud Alegre” i amb l’epígraf “Sanatorio de Optimismo”. Amparo Poch també
escrivia versos i articles pacifistes i formava part dels comitès de resistència
contra la guerra. L’any 1936, uns dies abans de l’aixecament militar contra la
República, va participar en un míting pacifista a la plaça Monumental de Barcelona.
Però, en el moment de la revolució i de la guerra, s'hi va lliurar plenament a la
“trinxera dels hospitals” i va treballar a favor dels refugiats, dels desemparats i
dels infants. Poch s’afilià al Partit Sindicalista i exercirà de metgessa
miliciana, lluitant al costat del poble per a la llibertat. Amparo Poch amb les seves
companyes de Mujeres Libres, durant
la guerra, promogueren l’acció social a
favor de la dona i dels infants. Entre les campanyes que encetaren destacà la
creació dels “Liberatorios de Prostitución” i la creació del Casal de la Dona
Treballadora.
El novembre de 1936 va formar part del consell ministerial de
sanitat presidit per la Ministra Frederica Montseny, amb el càrrec de
Consellera d’Acció Social. Poch amb la derrota republicana s’exilià a França on va
patir les dures conseqüències d’ésser refugiada espanyola. Però per la seva condició de
metgessa s’integrà a la Creu Roja Republicana Espanyola, que va sorgir en el
camps de concentració per ajudar els refugiats espanyols. A l’acabament de la guerra
mundial s’establí a Toulouse on visqué fins a la seva mort. La doctora Poch
exercí el seu ofici solidàriament entre famílies senceres d’exiliats que
l’anomenaven “l’àngel de la guarda”.
La vida d’Amparo Poch és el testimoni més
clar d’un temps i l’exemple d’una societat que tenia en la conducta humana la
màxima esperança per construir un món més just i més lliure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario