CNT/Anna Monjo i Eulàlia Vega

ENTREVISTA: ANNA MONJO (PREMI CIUTAT DE BARCELONA D’HISTÒRIA) I EULÀLIA VEGA PARLEN DE LA VIDA SINDICAL DELS MILITANTS DE LA CNT 


Ferran Aisa       








Ferran Aisa: Anna has guanyat el Premi Ciutat de Barcelona amb el teu llibre, què vas sentir quan van sonar els compassos de “A les barricades” al Saló de Cent?
Anna Monjo: Una gran emoció. Per a mi el premi ha estat un reconeixement de tota una manera d’ésser i d’una cultura de defensa de la dignitat humana que encara sobreviu en la solidaritat de la gent de Barcelona i de Catalunya.
F.A. Quina creieu què és l’aportació que fan els vostres llibres a la historiografia sobre l’anarco-sindicalisme?
Eulàlia Vega: Jo quan vaig fer el meu treball vaig veure que hi havia moltes investigacions sobre el tema doctrinal, sobre el pensament i la ideologia, i no hi havia tants sobre la pràctica sindical per això em vaig plantejar aquest tema sobre la pràctica, estar bé saber el que pensaven els obrers però també és important saber el que feien.
A.M. La meva tesi prové, prèviament, d’una tesina que vaig fer amb la Carme Vega en la que vaig estudiar la funcionalitat d’una col•lectivització industrial, el que vam veure allà era el procés de pacte que s’inicia amb les col•lectivitats i com s’organitza la producció. I vam veure quina era la participació dels treballadors en el procés i quin era el percentatge de militància en la col•lectivitat. Llavors em va interessar molt estudiar com aquest procés participatiu es donava a nivell sindical a tots els sindicats de Barcelona. El que vaig intentar resseguir va ser la dinàmica i el funcionament de la CNT i quina era la relació que s’establia amb els demés treballadors. Calia veure si tots eren anarquistes o si participaven de les idees anarquistes o si s’implicaven en les idees sindicals.
F.A. Com definireu la CNT, en poques paraules, perquè s’entengui que era alguna cosa més que un  sindicat que no tan sols lluitava per les coses immediates sinó per l’emancipació humana?
A.M. La CNT és un sindicat anarco-sindicalista però, a la vegada, és tota una cultura i es una manera de veure la realitat. El Moviment llibertari el que pretén és dignificar l’obrer en certa manera i fer que participi en la seva pròpia realitat. Jo crec que la CNT significava, per una banda, una idea de progrés i, per l’altra, de justícia social.
E.V. Sí, jo crec que partien de coses pràctiques. La CNT era un sindicat que servia per coses concretes per això tenien en algunes poblacions el 90% de la classe treballadora organitzada. Clar no tots tenien el mateix grau d’implicació, que això és el que ha treballat l’Anna, però com a sindicat, és evident que funcionava molt bé. A més a més els hi donava altres coses, perquè tot aquest sistema de valors també era important...
F.A. Militants, què era un militant anarco-sindicalista? Quina era la seva actitud i el seu grau de conscienciació davant la política, el món laboral i la vida quotidiana?
A.M. Els militants eren els primers que arribaven i els darrers que sortien de la fàbrica, els que treballaven millor, això era com un exemple pels altres treballadors. Eren gent que volien saber i que en cap moment es sentien marginats. Els militants més que líders eren models de comportament en la seva vida...
E.V. El militant tenia un compromís superior amb les idees anarco-sindicalistes, amb les idees llibertàries... Els militants tenien un alt sentit dels ideals i els intentaven portar a la pràctica ells primers en la seva vida personal i en la seu comportament sindical.
A.M. Tenia que conèixer les idees, tenir criteri i, per tant, no podia ésser un analfabet, tenia que llegir, tenia que debatre, tenir un compromís vital i un lliurament total a l’organització.
E. V. Joan Peiró, per exemple, primer no sabia llegir ni escriure, jo he entrevistat a la família, el Josep i la  Guillermina, m’han explicat moltes coses... Al principi tenia un compromís molt baix amb l’organització però, mica en mica, es va anar superant fins a arribar a un grau superior de l’organització a costa d’un esforç personal i amb una superació increïble.
F.A. En aquesta tasca educativa i cultural, a més dels sindicats, també van participar els ateneus i centres culturals, no?
A.M. Exacte, l’important és tot el que significa la societat en general, aquí és on es demostra que la CNT és més que un sindicat, ofereix coneixements en molts àmbits com el naturisme, el vegetarisme, la sexualitat, l’excursionisme...

Cartell CNT 1936

F.A. És la idea d’instruir-se i autoformar-se per concebre una societat millor des de l’elevació de l’individu?
A.M. Sí, és la idea de tenir una cultura pròpia, una cultura obrera pròpia. I respon a unes necessitats de l’època que són vitals per aconseguir millorar la qualitat de vida...
E.V. Els sindicats tenien la seva biblioteca i es donaven classes nocturnes per millorar-se i això no té res a veure amb un sindicat actual.
F.A. Era una escola permanent de cultura?
A.M. Era una escola permanent de la classe obrera, que lluitava per la seva pròpia vida i el seu propi futur, que volia intervenir en el seu propi futur. I omplia el seu bagatge cultural amb tota una sèrie de valors humans. La informació entre militància i afiliació es dóna molt més fort extra-sindicalment que sindicalment perquè no participen tots per igual. Els afiliats no van tots al sindicat en canvi la relació s’estableix en el treball a través de les assembles de fàbrica i en la relació que mantenen en el barri on viuen. Circula la informació pels ateneus, pels carrers i, fins i tot pel safareig on les dones van a rentar la roba. Per això el franquisme va poder acabar amb aquest moviment quan es trenca la relació de comunicació fora del sindicat.
E.V. Sí, és la por, el franquisme instaura la por, i llavors la gent ja no es relaciona.
A.M. En canvi els partits i grups marxistes que, eren més d’avantguarda, no necessiten d’aquesta relació vital, els hi era més fàcil bellugar-se, en petites cèl•lules, durant el franquisme. En el cas de l’anarco-sindicalisme era molt més difícil sobreviure perquè mancava tota aquesta relació personal i directa de la que hem parlat.
F.A. Eulàlia tu vas escriure un llibre molt interessant sobre el “Trentisme”, que hi ha de nou en el teu actual llibre sobre la Confederació?
E.V. El llibre sobre el “Trentisme” era un estudi detallat de tot el que havia succeït a nivell intern a l’organització però fins l’any 1933, que és el moment de l’escissió de la CNT. Però del que succeí després no en parlava.
F.A. Això vol dir que és una ampliació bastant del teu llibre, amb l’aportació de noves dades i nous valors que li donen un pes superior?
E.V. A part de que el llibre parla d’altres coses com deia abans com la pràctica sindical que en el llibre del “Trentisme” no deia res, tot el tema de la conflictivitat laboral, la conflictivitat social això és una aportació nova, però, a més a més, el tema de tenir una visió general d’aquests sindicalistes, el Peiró, el Pestaña, López, tota aquesta gent que és els que havien fet després del trenta-tres i, naturalment, l’escissió per a mi, és un moment molt difícil de l’organització.
F.A. Com és que els Sindicats d’Oposició que tenien els sindicalistes més bregats no van arrossegar a la immensa majoria d’afiliats de la CNT?
E.V. Aquells homes pensaven que l’organització no anava bé amb els actes revolucionaris que s’estaven portant i llavors amb la seva decisió van creure que la majoria d’afiliats els seguirien i no va ser així. Ells es pensaven, la CNT som nosaltres i la gent ens seguirà, però pel militants de base l’organització eren els ideals i no uns homes concrets. Quan es donen compta que els afiliats no les segueixen, en el Congrés de Saragossa de maig de 1936, tornaran a la CNT.
F.A. Quin era el grau de compromís i militància de les dones amb l’organització?
A.M. Les dones també estaven dintre de l’organització, les dones també treballaven. El que passa que les dones no participaven gaire en les assemblees. Però la seva tasca anava per un altre àmbit que no era exclusivament sindical sinó que transmetien informació, serviien com difusores de les idees i eren creadores d’opinió.
F.A. Què era la militància de base dins del Sindicat Únic?
A.M. Jo el que volia veure es si els principis de la CNT es plasmaven o no, i com es feia realitat la pràctica d’unes idees. I, a partir d’aquí, vaig veure que l’organització tenia dos cercles diferents de militància, de base i, el que jo diria, de militància central, i que això ascendeix a partir del sindicat únic. Del sindicat únic cap a baix seria les seccions sindicals, sindicats de base de l’empresa que són els que es tenen cura de les cotitzacions i dels problemes laborals i professionals més immediats. A partir del Sindicat Únic amb l’organització local, regional i nacional la discussió esdevé ideològica i això crea una mena de jerarquia però que no és piramidal...
F.A. La gimnàstica revolucionària, que parla García Oliver al Eco de los pasos, quin ressò va tenir entre la militància dels sindicats?
E.A. Hi ha diferents postures dintre d’aquests militants i aquestes qüestions es discuteixen en assemblees i no tots estan d’acord amb les postures insurreccionalistes, no tots segueixen a García Oliver. La República no els hi dóna res als treballadors, al contrari crea lleis de defensa i tanca els sindicats. Per entendre les reivindicacions laborals i després les insurreccions revolucionàries cal veure com estava la situació laboral d’aquells moments, amb una patronal molt dura i amb un Govern que es va dedicar a reprimir els treballadors.
F.A. Quin paper va jugar la FAI en tot això?
E.V. La FAI s’inscriu dins de les idees anarco-sindicalistes, la FAI és molt heterogènia, no és el mateix la FAI de 1927 que la de 1931, la primera neix, a la Dictadura de Primo de Rivera, en defensa de les idees anarquistes dins de la CNT, en un moment que predominen els Sindicats Lliures; amb la nova generació, durant la República, serà més insurrecta.
F.A. Què hi ha del mite de la CNT “murciana”?
E.V. Sí això és un mite que llança l’ERC per crear confusió, aleshores, es compara la CNT reformista amb els catalans  i la CNT faista i revolucionària amb els murcians de la Torrassa. Però, en realitat, hi havia catalans i “murcians” a les dues tendències.
F.A. Què em podeu dir de les col•lectivitzacions que es donen després del 19 de juliol?
A.M. La CNT el que fa és intentar solucionar el tema però no va a prendre el poder malgrat que hi ha un buit de poder. La CNT dóna una resposta a l’aixecament militar, però, des del principi, saben que ells no poden fer la revolució sols i per això hi ha un procés de pacte i de col•laboració amb les demés forces polítiques. Però és molt interessant l’ocupació que fan de les fàbriques i de les empreses fent que funcionin d’una manera col•lectiva.

Tramvia col·lectivitzat a Barcelona 1936

F.A. És podia haver aplicat el comunisme llibertari?
E.V. A nivell d’Espanya no, a nivell de Catalunya, el Peiró diu “encara”, perquè aquí l’organització era més forta...
A.M. Jo diria que no, jo penso que la base dels treballadors no tenien la capacitat per poder respondre a totes les exigències del país...
F.A. Què queda d’aquella pràctica i cultura llibertària, qui són els hereus d’aquells militants obrers?
A.M. Els hereus d’aquest moviment són els moviments alternatius, encara que no ho sapiguen, els okupes, els pacifistes, els ecologistes...
E.V. Els moviments solidaris, els antiglobalització aquests són els hereus.


Ferran Aisa
(Avui-Cultura, 11 de març de 2004)