Sifó Claramunt

BALADA DEL SIFÓ CLARAMUNT (DIPUTACIÓ, 123)

FERRAN AISA



 

El meu pare condueix la furgoneta

Encara me’n recordo, jo només tenia tres anys
quan van sortir els mobles pel balcó,
    era meravellós veure baixar per una corriola
del darrer pis: l’armari, el llit, les cadires,
les tauletes de ni, el meu bressol i tots els somnis
que, en peu de guerra, s’escapaven
d’aquell cau del carrer de la Cadena.
   
Els meus joves pares i jo deixàvem la casa de l’àvia, i sortíem del Xino per anar a viure a l’Eixample, a fer de porters d’una escala de veïns
de la burgesia benestant catalana,
els amos de la fàbrica eren al principal,
dic la fàbrica que hi havia als baixos,
una fàbrica d’aigües carbòniques,
la fàbrica de gasoses i sifons Can Claramunt,
on treballava el meu pare.   

La casa dels amos tenia un gran jardí,
allà pujava a jugar amb la nenita,
la néta dels Torrededía-Claramunt,
la minyona ens donava per berenar
pa i xocolata i, mentre jugàvem,
per l’aire ens arribava la taula de multiplicar
que cantaven els alumnes de l’escola Lope de Vega
del carrer Comte d’Urgell.
Temps de misses i somnis trencats, nacionalcatolicisme,
color groguenc dels cinquantes,baldufes al replà,
boles de vidre, patacons, tebeos, cromets de picar
i un castell de fusta que em van portar el reis,
herència d’un noi més gran i més ric de l’Eixample,
regal pel fill de la portera del carrer Diputació, 123.   

Al carrer Diputació aniria a l’escola de l’Ajuntament,
eren temps d’ora pro nobis i, a Sant Josep Oriol,
els postulants d’Acció Catòlica m’explicaven
els miracles del sant que sanava malalts,
que posava la mà al foc, que sentia la vida
com una guerra i contra la temptació
del dimoni es recollia a l’oració...

Un hivern va nevar, no tant com el seixanta-dos,
però una noia de l’escala, al costat de la fàbrica
va fer un ninot de neu que fumava en pipa.

                         Barça de les 5 Copes

Un altre dia hi va haver un accident molt sonat,
tot Barcelona en parlà, això deia la mare,
una Gilda, així anomenaven als autobusos de dos pisos,
va bolcar davant de casa. Em digueren els pares
que hi hagué morts i ferits,  jo només me’n recordo
de la sirenes... 

Per aquesta època va néixer el meu germà,
jo encara era molt poruc i, sempre, per dormir-me
m’agafava de la mà de la mare.
Recordo que el terrat veí hi havia una tortuga
i a la botiga de llaminadures
un lloro que parlava pels colzes,
-Antonieta, que roben...
deia quan entrava un client;
per Sant Joan els xavals van fer una foguera
a la cruïlla dels carrers Urgell-Diputació,
era un temps màgic per els meus ulls
d’infant...
A la cantonada, al Bar Gelida
van penjar la fotografia del Barça
campió de les Cinc Copes,
jo, aleshores, només coneixia
Ramallets i Kubala.
Quan tenia sis anys vam retornar al barri xinès,
l’àvia era malalta i ja ens hi vam quedar
per sempre més...

Ferran Aisa Pàmpols