Poema ye-yé

POEMA YE-YÉ


                                    Las finas melodías, con su contenido de tiempos perdidos
                                   y esperanzas futuras en agradable confusión,
                                   aletearon sobre la nochs.
                                                                                Francis Scot Fitzgerald,
                                                                                 Suave es la noche




No sé per què he pensat a fer un poema ye-yé
en plena era de música bacalao i techno,
màquina total... I no sabia per on començar,
tal vegada, per unes guitarres elèctriques
i una bateria ben sincronitzades.
De tant en tant, la vida girava, girava com un tango,
i nosaltres refèiem els antics somnis de joventut
amb uns grams d’innocència i uns quants de bogeria,
la qüestió era viure, sobreviure al cataclisme de la vida:
-Que me importa el mundo, si te tengo a mi lado...
I la història continuava sense planys ni comentaris eròtics,
però, no ho sé, potser estava borratxo
o enamorat d’una noia rossa o tal vegada bruna:
-Bajo tu techo, sólo tu, sólo yo, bajo tu techo
yo te tengo que amar..
De vegades em mirava a l’espill i no era capaç de veure’m,
per això, més aviat fluixet, posava els Rolling Stones,
per a no despertar els veïns ja que eren les tres de la matinada:
-I can get no satisfaction, no, no, no, satisfaction...
Sovint filosofàvem amb coses com: -Què és la vida?
Ai, mare meva, quin mal de cap, quin desastre!
I tot perquè ella havia volat amb un altre: -Cae la piedra,
me vas abandonar, tienes un nuevo amor...
Podía haver agafat l’ofici d’astronauta per anar-me’n
sovint a les estrelles, a la lluna o al planeta Mart,
també podia haver-me allistat a la Legió Estrangera
o embarcar-me en un vaixell cap a ultramar:
-Al levantarte a la mañana, tu quisieras
que domingo fuera ya...
Però m’avorria la vida laboral i la gent grisa dels carrers
em feia fàstic. No tenia diners, ni or ni plata ni res de res,
ni una gata disfressada de mora, i elles cridaven com boges,
i el duo se n’anava pels núvols: -Quisiera ser aurora boreal,
y darte así un mundo de color y concederte la estrellas
y la luna, y ponerlas a tus pies, oh, mi amor.
No estava d’humor, les dones em deixaven i no sabia que fer
per resultar més atractiu, com un Richard Gere, i fugia
desesperadament, Jim Clark per la carretera de França:
-Quiero una motocicleta que me sirva para correr,
y una camiseta que lleve el número cien, Y hacer uhh!
Agafava cada dia el metro per anar-me’n a l’altra punta
de la ciutat, a fer el tafaner, a descobrir les mil i una, a somiar:
Con patillas largas, estrecho el pantalón, un jersey a rayas,
aunque llame la atención, soy así, soy así...
Però jo, no en va, era una ésser massa romàntic i cercava
amagatalls secrets per conspirar: -Y mis manos en tu cintura,
pero mírame con dulzor, porque tendrás la ventura,
de ser tú mi mejor canción.
com podia haver-hi pels carrers una persona tan imbècil,
sense la clau ni el duri, de plaça en plaça, a l’ombra i al sol,
a poc a poc, com un cargol amb les banyes amagades,
caminava amb els somnis carregats a l’espatlla:
-Mejor era cuando decías, que tú a mí me querías,
ahora todo pasó. Mejor será olvidar tu amor.
I arribava l’hora mansa dels pobres sota la lluna de València
amb les costelles trencades pels pals dels grisos.
Corrien feliços els anys seixanta: -No te puedes enterar, ye-yé,
que te quiero de verdad, ye-ye-ye-yé, y vendràs a pedirme de rodillas, que
             sea tu chica ye-yé.
Elles duien minifaldilles i botes de mitja canya
que servien per caminar com cantava Nancy Sinatra,
i nosaltres pantalons acampanats,
camises de flors... –féu l’amor i no la guerra,
imitàvem els hippies que lluitaven per la pau
perquè encara hi havia guerra al Vietnam,
una pintada a la paret matisava:
-folleu, folleu que el mó s’acaba...
Havia acabat el poema i no en tenia ganes de refer-lo,
tan sols volia fugir a una illa deserta dels mars del sud,
anàvem per la quinta cervesa en aquell bar del carrer Carretes
o era el carrer de la Cera? No me’n recordo, i tant se m’en fot,
algú hi feia un rot, i ells cantaven: -She love yeah, yeah.   
She love, yeah, yeah, yeah.
I la història s’acabava, ja cansat cremava el poema
a la plaça del Pedró, i sortia corrent, corrent, corrent,
escapava de mi mateix, i de tot i de tot i de tot.
Ja fart fugia, fugia, fugia... i, de fons, se sentia: -Ah, si tu
me quisieras lo mismo que yo, pero somos marionetas,
bailando sin fin en la cuerda del amor.
Tal vegada encara érem uns adolescents, a la nostra edat,
maleïda vida i la vida ens posava un parany a cada cantonada,
la carn és dèbil i l’home sempre topa amb la mateixa pedra.
El temps ens mostrava les seves urpes, malgrat tot, resistíem;
-Y un billete compró, sólo la ida compró, no regresó,
yo estava loco de amor, pero ella se fuem yeah!
Ja hi anàvem per la sisena, el poema cremava la nit suau
l’enceníem amb el foc dels ulls d’una noia morena
i escampàvem les cendres sobre l’asfalt,
com si enviéssim a fer punyetes tota una època,
aquella dècada anomenada prodigiosa: -Que tiempo tan feliz,
que nunca olvidaré, y la canción alegre del ayer,
por nuestra juventud, tan llena de inquietud...
I camí de casa, gairebé de matinada, buscàvem un bar
per fer la darrera copa quan pels carrers només hi havia ombres borratxes,
la ciutat semblava solitària, plena de fantasmes,
llavors em venien records d’amors furtius i de soledats:
-Mi calle tiene un oscuro bar, humedas paredes pero sé
que alguna vez, cambiará mi suerte.
Podíem haver baixat fins el port a sentir la brisa del mar
 a mirar els estels, però, el cel estava encaparrat
per la contaminació de la ciutat. Tampoc hi havia cap submarí groc
ni cap capità Nemo esperant-nos per cantar: -Amarillo el submarino
            es, amarillo es, amarillos es...
Ja fart de tot, cansat i amb el cos ple de cervesa, enfilava
el meu carrer i, en el camí que fa pujada i no hi ha flors, uns gats
 trempats ballaven un rock and roll: -Hasta luego
cocodrilo, no pasaste de caimán, hasta luego cocodrilo...
Quina conya, s’acabava la festa, oh,sí, sense ella,
i la vida, més o menys, continuava, així: -Gira el mundo,
en el espacio infinito, con  amores que comienzan, con amores
que terminan, oh, mundo, que no has parado ni un momento...
I ja per fi a casa em deixava caure sobre el llit,
mentre li deia a la ciutat, que dormia als meus peus,       
-bona nit!

Ferran Aisa
(Poble Sec, agost de 1998)

(P. S. A Marià Felip, ye-yé i beatlelmaníac per sempre. I amb agraïments a tots els cantants i conjunts musicals que han posat la música: Rita Pavone, Los Jóvenes, The Rollin Stones, Los Sirex, El Dúo Dinámico, Los Bravos, Los Salvajes, Salvatore Adamo, Los Brincos, Conchita Velasco, The Beatles, Sandie Shaw, Mary Hoptkins, Los Mustangs, Lone Star, Los Llopis i Los Catinos.)

(El Poema ye-yé ha estat publicat a Raval memòria poètica, Edicions Grup León Felipe, Barcelona, 1998 i a Rambla del Raval , Emboscall, Vic, 1ª edició  2003 i 2ª edició 2004)