FERRAN AISA
La revista cultural Anthropos ha publicat un número monogràfic dedicat a l’escriptor Albert Camus quan es compleixen noranta anys del seu naixement. Diversos especialistes han elaborat aquest detallat i acurat treball sobre la seva obra i el seu pensament. Hèlene Rufat, Álvaro Fernández Peitx, Virginie Lupo, Alicia Piquer, Ramon Muns, Helenio Molina...
En la revista podem llegir fragments de textos d’obres com L’Estranger, La Pesta i L’Home Rebel. Els editors fan saber que amb aquest número d’Anthropos volen recuperar una sensibilitat molt peculiar d’un dels grans escriptors del segle passat. Aquest monogràfic és un bon complement per ajudar-nos a entendre el món de l’escriptor francès i fer-nos capbussar en la frugal lectura dels seus llibres, darrerament, oblidats. A la revista s’analitza cadascuna de les facetes creatives en què es va bellugar l’escriptor, el filòsof i l’intel•lectual compromès. El seu pensament, les seves novel•les, les adaptacions teatrals, la seva tasca periodística, la seva biografia i una minuciosa bibliografia complementen el treball d’Anthropos.
Albert Camus va néixer a Mondovi -departament francès d’Argelia- el 1913 i va morir en accident de cotxe a prop de París el 1960. A la seva mort deixava inèdita la novel•la autobiogràfica El primer home. L’obra d’Alber Camus està marcada per la filosofia de l’absurd i per la rebel•lió.
En el seu primer llibre El revés i el dret, escrigué: <<Un home mira la seva tomba i l’altre la cava: ¿com separar-los? ¿Els homes i el seu absurd?” Amb la seva primera novel·la L’estranger, escrita el 1942, mantindrà aquesta mateixa sensibilitat absurda que s’estendrà al llarg de la seva obra que abasta l’article periodístic, l’assaig, la novel•la i el teatre. L’obra de Camus està marcada per l’ètica i per un sentiment poètic. En el seu assaig Noces fa un cant a la natura i a l’entronca amb la història de l’ésser humà: <<A la primavera, Tipasa està habitada pels déus, i els déus parlen en el sol i l’olor de l’absenta>>.
L’escriptor francès amb El Mite de Sísif i L’home rebel donarà vida al seu pensament amb una nova mesura dels valors humans per a reconèixer i interpretar el món dels nostres dies: <<Per a ésser, l’home a de rebel·lar-se; però la seva rebel·lió ha de respectar el límit que descobreix en si mateix i on els homes reunits, comencen a ser. El pensament rebel és una tensió perpetua.>>
Albert Camus manifestava que la veritable rebel·lió neix d’a baix, de la lluita diària contra la injustícia i no de dalt, per llei. La condició humana de Camus és present en tota la seva obra, quan escriu L’exili i el regne, fa un retrat viu del seu estat en un moment d’eufòria i popularitat. Una mostra del seu estat d’ànim és la narració “Jonàs o l’artista del treball”.
L’artista a dalt de la seva carrera, tampoc no troba la pau, Jonàs assetjat a casa seva pels seus amics, pels seus deixebles i pels altres cerca un refugi on, amb llibertat pugui continuar la seva obra. Jonàs es tornarà boig, el metge li diagnosticarà un simple trastorn nerviós per excés de treball: <<Però a l’estudi hi ha una tela en blanc, en el centre s’ha limitat a escriure, en caràcters petits, una paraula que es podia desxifrar però que no se sabia si dia “solidari o solitari">>.
El compromís intel·lectual de Camus el fa decantar-se contra les injustícies del món. Davant la lluita fratricida d’Argelia fa una crida en contra de l’assassinat d’innocents i ho fa amb la mateixa força com havia combatut el nazisme i combatia el franquisme. La guerra d’Espanya, tal vegada perquè era fill d’una balear, l’havia viscut amb una gran intensitat. Albert Camus va col•laborar estretament amb la premsa llibertària i amb els republicans espanyols de l’exili, en el prefaci del llibre L’Espagne libre, escrigué: <<Fa nou anys que els homes de la meva generació portem Espanya al cor. Nou anys que els espanyols la porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el tast de la derrota i ho han descobert, amb una sorpresa indescriptible, que pot tenir-se raó i ésser vençut: que la força pot sotmetre l’esperit i que, moltes vegades, la valentia i el sacrifici no són recompensats>>.
Testimoni i cronista de la seva època, Albert Camus, va saber ésser per sobre de tot home, i la seva projecció tan humana com artística, malgrat la soledat, els dubtes i la desesperança del creador, va seguir sempre –com deia Nietzsche- un camí en línia recta: <<Un si, un no, una línia recta, un fi>>. L’any 1957 li va ser atorga el Premi Nobel de Literatura, en el seu discurs a Suècia manifestà: <<El paper de l’escriptor es inseparable de difícils deures. Per definició avui no pot posar-se al servei dels qui fan la historia, sinó dels qui la pateixen>>.
El pensament d’Albert Camus és vigent en aquest regne de l’absurd en què vivim: <<La terra de l’humanisme -escrigué a L’home rebel- s’ha convertit en aquesta Europa, terra inhumana. Però aquesta època és la nostra i no podem renegar d’ella (...) hi ha que apostar a favor del renaixement>>.
La lectura dels seus llibres continua sent una bella lliçó d’humanisme. La revista Anthropos ha fet un bon regal a tots aquells que estimen l’obra i el pensament de Camus, un gran artista del segle vint.
Ferran Aisa
(Avui-Cultura, 11 de desembre de 2003)
No hay comentarios:
Publicar un comentario