Salvador Dalí-Ateneu Enciclopèdic Popular (1)

LES CONFERÈNCIES DE SALVADOR DALÍ A L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR:

FERRAN AISA

1)
EVOCACIÓ DEL MARQUÈS DE SADE



El dia 30 de març de 1930, al carrer del Carme, organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), que era el més important centre de la cultura obrera barcelonina de l’època, tingué lloc una conferència de Salvador Dalí. El pintor, entre els obrers, es mantingué en la mateixa línia provocativa de la conferència pronunciada a l’Ateneu Barcelonès un temps abans.
El republicà radical Eladi Gardó, president aleshores de l’AEP, va dir-li a l’artista que podia parlar del que volgués... <<i com més fort sigui millor.>> I Salvador Dalí va parlar posant èmfasi en el pensament ditiràmbic del marquès de Sade i pronunciant tota mena d’improperis, paraules considerades de mal gust per ser pronunciades en públic.
La dissertació grollera de Dalí plena d’imatges pornogràfiques va contribuir a augmentar el caràcter desconcertant de l’acte: <<Un neguit –escriu Dalí, a Vida Secreta- de no dir s’emparà d’aquell públic d’anarquistes sentimentals i humanitaris, la majoria dels quals havien vingut amb les seves dones i les filles dient-se: “Avui ens divertirem escoltant les excentricitats d’en Dalí, aquest amable ideòleg petitburgès de qui se sent parlar i que té el do de fer grinyolar la burgesia.” De sobte, un anarquista galta xuclat, d’aspecte sever, bell com un sant Jeroni, m’interrompé en veu alta i em recordà amb una gran dignitat que aquell lloc no era un bordell i que les seves “dones” eren entre el públic. Li vaig contestar que un centre anarquista no era ben bé una església. Vaig dir, a més, que la persona que jo apreciava més en el món era la meva esposa, i, com que ella també era allí i escoltava, no veia cap raó, perquè les seves dones no poguessin escoltar també. La meva resposta restablí la meva autoritat un moment, però un nou reguitzell d’obscenitats, aquesta vegada realçades pel meu gènere propi de realisme, va fer rugir la sala com un lleó i no vaig poder distingir si era de plaer o de fúria. Vaig jutjat que el moment era psicològicament madur i, fent un gest d’impaciència amb la mà, vaig donar el senyal prefixat que “me’l portessin”. Tots els ulls es dirigien a l’indret indicat per la direcció del meu gest, i la sorpresa causada per l’aparició de dues persones que duien el pa i les corretges superà totes les meves esperances. Mentre em lligaven el pa al cap va augmentar el tumult, mostrant tots els símptomes generals d’un daltabaix general.>>
Dalí, d’aquesta manera, va acabar la seva conferència amb el conegut “espectacle” surrealista del pa de pagès lligat al cap mentre recitava un poema: <<Quan vaig tenir, a l’últim, el pa ben ferm damunt del cap, vaig sentir de sobte el contagi de la histèria general i, amb tot el vigor dels meus pulmons, em vaig posar a recitar a crits el meu famós poema de l’Ase podrit:


Una orella quieta damunt un petit fum indicant pluja de formigues sobre el mar.
Al costat de la roca freda hi ha un pel de pestanya. Un tros de carn esquinçada senyalant el mal temps.
Hi ha sis pits extraviats dins de l’aigua quadrada.
Un ase podrit barromba de petites minuteres representant el principi de la primavera.
Hi ha un melic posat en el seu lloc amb la seva petitíssima dentadura blanca d’aresta de peix.
Hi ha un nu color de lluna que porta el seu nas.
Una botella d’anís del mono horitzontal damunt d’una fusta buida, simulant el somni.
Hi ha una ombra d’oliva en una arruga.
Un ase podrit barromba de petites minuteres representant el principi de la primavera.>>


(Catalunya, núm. 91, novembre de 2007)