Barcelona balla / Lluís Llort

BALLANT, EM PASSO EL DIA BALLANT


LLUÍS LLORT

(Portada del suplement Cultura del Punt Avui, 5-4-2012)

 

L'historiador Ferran Aisa ha publicat a editorial Base el magnífic i extens assaig ‘Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert'
La frase del títol sembla que la podria entonar una part força representativa de la societat barcelonina, des d'inicis del segle XIX fins a l'actualitat. A més, era la lletra del primer single i primer gran èxit d'Alaska y los Pegamoides, el 1982, la mateixa època en què, per culpa d'un fenomen provocat pel poc mercat televisiu, als membres d'una generació i mitja, quan ens plantes al davant la pregunta “¿La juventud baila con...?”, afegim de manera automàtica: “José Luis Fradejas!” I això perquè durant cinc anys (1978-1983) es va emetre els dissabtes a la tarda el programa musical Aplauso, dirigit pel mític locutor del festival d'Eurovisió, José Luis Uribarri. L'espai incloïa un concurs presentat per Fradejas, que trenta anys després no ha tornat a sortir mai a la tele, però encara és recordat.
Tot i que les modes canvien periòdicament, per interessos industrials o per alteracions del magma social, hi ha elements que perduren en la memòria i d'això en sap molt Ferran Aisa (Barcelona, 1948), poeta i estudiós de la història de Barcelona amb molts títols publicats que ara ens ofereix Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert, publicat per editorial Base.
Es tracta d'un volum luxós en tots els sentits, tant de presentació (gran format i paper de qualitat) com pel valor documental de les desenes de fotografies, gravats, cartells d'època, portades de discos, etcètera, i, naturalment, del text. Aisa ha dividit la història del ball a Barcelona en onze apartats. El primer és Dels salons aristocràtica als balls de Carnaval, amb diverses seccions en què ens narra com eren els balls a mitjan segle XIX, amb música de Strauss (el baró de Maldà apunta que l'11 de gener del 1791 es va ballar el primer vals a Barcelona), els balls de màscares al teatre de la Santa Creu i el curiós origen del ball de la Patacada. Tanca la secció el primer incendi del Liceu.
Els primers envelats
El segon apartat és Dels balls de societat als d'envelat, i ens parla de les societats recreatives, els balls públics, els de disfresses i els primers envelats. Del primer envelat hi ha notícia el 1831, però era molt rudimentari. A partir dels anys quaranta del segle XIX es van construir d'una manera més reglamentària. El tercer apartat descriu Els saraus de les penyes lúdiques, i ens mou del Born (on es va crear una societat per organitzar balls de carnestoltes el 1857) a l'associació La Paloma (que el 1863 va convocar un ball en benefici dels pobres), a més dels casinos i salons de ball, amb una tirallonga de noms de societats dedicades al ball; una manera de divertir-se cada cop més arrelada a la ciutat.
I així anem avançant en la història: Ciutadans bojos pel ball (balls de festa major, cafès i la importació del cancan); Els temps del cuplet (el Paral•lel, el music-hall, els balls-taxi o la passió pel tango, fins al punt que Barcelona era coneguda com Tangópolis); Dels dàncings als balls populars (l'era del jazz, el xarleston, el swing i la socialització de les sales de ball); Visca el swing! (la moral nacionalcatòlica, els vienesos, El Gran Price a la cantonada Casanova/Floridablanca, i el Jamboree, inaugurat el 9 de gener del 1960 on és ara, a la plaça Reial); De la ‘copla' al mambo (la Barcelona més flamenca, les sales de festa i El Molino); Rock, rock, rock (les bandes de rock a Barcelona –Sírex, Mustang, Salvajes, Lone Star, Brincos...–, els guateques, els Beatles a la Monumental, les boîtes i els night clubs, balls com el twist i el madison); De ‘progres' i d'‘undergrounds' (del pop a la cançó protesta, el carrer Tuset, la Gauche Divine a Bocaccio, el Zeleste laietà, l'Studio 54 del Paral•lel, la rumba catalana); i Del pop a les noves tendències (els anys vuitanta i noranta amb l'Up&Down, La Cibeles, Razzmatazz, L'Apolo, Otto Zutz, dels bars musicals a les macrodiscoteques).
Un recorregut impecable i del tot exhaustiu amb què Ferran Aisa explica l'origen i decadència de les diferents maneres relacionades amb la música i el ball amb les quals els ciutadans de Barcelona han omplert el temps d'oci des dels inicis del segle XIX fins a l'actualitat.
Aisa ens ho explica amb ordre cronològic i apassionament històric, amb referents de tota mena i milers –i dic milers de manera conscient– de dates, de dades (preus, mesures, adreces i moltes curiositats) i noms (de locals, de músics i grups, de títols, de festivals, de publicacions...), i amb tot plegat confegeix un fresc monumental de la Barcelona que mira de divertir-se, tan eclèctica com sempre i tan cosmopolita com sempre. Una Barcelona que ha fet molt més seva del que es podria intuir la frase l'Alaska. I encara balla.
I què se n'ha fet, de Fradejas? Sembla ser que és un executiu de la companyia Telefónica i segur que encara ha de forçar un somriure fastiguejat quan és presentat a algú d'entre 40 i 60 anys i li pregunta: “José Luis Fradejas? El de La juventud baila?” És el que té la memòria històrica, encara que sigui anecdòtica i no tan rigorosa, distreta i minuciosa com la que ens ofereix Ferran Aisa en el seu nou llibre. 

(El Punt Avui, 5 d'abril del 2012)