Salvador Seguí / Independència Catalunya

(Salvador Seguí "El Noi del Succre"

SALVADOR SEGUÍ “EL NOI DEL SUCRE” PARLA DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
 
FERRAN AISA 

Unes reflexions del Noi del Sucre de 1919 serveixen per fer un repàs històric del comportament de la burgesia vers el camí de la independència. La crítica de Seguí a la Lliga Regionalista és realment fulminant i clarificadora per entendre quina ha estat la posició real de la burgesia catalana en els processos històrics independentistes. Salvant la distancia de l’època en què el Secretari General de la Confederació Regional del Treball de Catalunya  (CNT) va fer els seus discursos, podem veure com hi ha un cert paral·lelisme amb l'actualitat alhora de voler promoure el procés independentista capitalitzat per la burgesia. Normalment aquets processos han acabat sempre en foc d’encenalls, produint entre la gent, que s’ho havia cregut, una dura decepció. Aleshores les capes dirigents del poder tornen a caure en l'etern victimisme català. Si en un primer moment històric el partit “catalanista” es deia Lliga Regionalista, ara hauríem de dir “CIU”, doncs aquest dos partits representen els interessos (d’abans i d’ara) de la burgesia catalana. Ha de quedar ben clar que assolir la independència en aquests paràmetres capitalistes no comporten la llibertat individual de les persones en un sentit emancipador, doncs cap Estat capitalista construirà per se una societat amb més justícia social ni amb més dignitat humana. Els pobles només seran lliures quan la gent sigui també lliure: políticament, socialment, econòmicament i culturalment. La única independència és la del poble autogestionat, que fraternalment cerqui la federació entre pobles, sense fronteres que els separi i els enfronti.  
Una Catalunya independent sense ideologia porta el perill que, en nom del nou Estat burgés, es demanés als seus ciutadans més sacrificis, més esforços i més treball per fer la "pàtria" dels capitalistes més gran. El nou Estat capitalista no faria altra cosa que reproduir els vicis de tots els Estats actuals: les classes dominants a dalt, les classes dominades a baix. Les banderes de les pàtries que els dominats enlairen, la majodia de vegades només serveixen als interessos dels dominants. Joan Salvat-Papasseit, a Un enemic del poble,crítica els Estats i manifesta acràticament: <<Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el vers distintiu de les gran opressions.>> El mateix Salvat, quan es deia Gorkiano, escrigué “Pobles Robinsons”: <<L’Estat és constituït perquè l’individu pugui fruir de plena llibertat, dels Drets de l’home, i no perquè uns altres el puguin enviar al matadero, a presidi o al pal si demana justícia. A més que, l’Estat, no té drets sinó deures: el deure de que els drets de l’individu no es vegin menyspreats per cap raó. (...) El dia que els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no existiran pobles: hi haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país que viuen. (...) Desconec el concepte de l’etimologia de la paraula “pàtria”, però no desconec que en la realitat vol dir límit de tot, fins de la dignitat dels homes lliures. Cada nacionalista pensa fer de son poble un poble-Robinson...>>
Doncs aquests conceptes sobre la pàtria i sobre la llibertat formaven part també del pensament de Salvador Seguí. 

SALVADOR SEGUÍ UN CATALÀ AMB INQUIETUDS UNIVERSALS

El mes de desembre de 1919, coincidint amb la seva estada a la capital d’Espanya per participar en el Congrés de la CNT, celebrat al Teatre de la Comedia, va pronunciar una conferència al Ateneo de Madrid. Pere Foix, en fou testimoni i al seu llibre Apòstols i mercaders,cita una frase de Salvador Seguí referent a la seva catalanitat: <<Quan viatjo per terres d’Espanya enyoro Catalunya; enlloc m’hi trobo bé i de seguida sento la frisança del retorn a Barcelona, què és el meu niu.>>
I afegia –diu Foix- que parlar en català i voler l’alliberament del nostre poble, no implica la renuncia de les inquietuds universals. També a les pàgines 97-98 recull un fragment de la intervenció de Seguí a l'ateneu madrileny.
El Noi del Sucre no era la primera vegada que es pronunciava sobre el tema de l’autonomia o de la independència catalana. Josep Viadiu, bon amic de Seguí, va recollir unes impressions al seu llibre Nuestro Noi del Sucre (pàg. 46-47), sobre aquest particular: <<La política patrocinada per la Lliga ha pretès, i en part ho ha aconseguit, donar a entendre a tota Espanya que a Catalunya no hi ha cap problema més que el seu: el regionalisme. Això és una falsedat; a Catalunya, després del problema social, que no és català, sinó universal, existeix el problema que tenen plantejat altres pobles d’Europa. El problema de llibertat i descentralització administrativa, que tots els homes liberals del món accepten. (...) La Lliga Regionalista no és una agrupació política en el sentit honrat de la paraula, sinó un conglomerat d’homes que “fan política” per tal d’arrencar del Poder determinades concessions a favor de les seves indústries i negocis, sense concedir cap mena d’importància a les idees que defensen. Que es doni a Catalunya l’autonomia, si es vol, la independència; però, ¿sabeu quins seran els primers a no acceptar-la? Nosaltres, no; de cap manera. Els primers a no acceptar la independència de Catalunya seran els mercaders de la Lliga Regionalista. La mateixa burgesia catalana que està dins de la Lliga seria la qui no l’acceptaria de cap de les maneres. (...)>>

CONFERÈNCIA DE SEGUÍ AL ATENEO DE MADRID, DESEMBRE DE 1919
 
<<A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquest reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics..., quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista. (...) És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una Monarquia centralista i enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics? Sortosament, la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant, és falsa la catalanitat dels que dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar exageradament, puc assegurar que si algun dia Catalunya conquista la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Articles inèdits)