Art d'avantguarda durant el franquisme / llibre

Presentació del llibre: La palabra en silencio. Pintura y oposición bajo el franquismo de Michelle Vergniolle Delalle, PUV, València, 2009. Al Museu d'Història de Catalunya (2-4-2009).
 
Ferran Aisa
 

(Fundadors de "Dau al Ser" el 1948: Tàpies, Tharrats, Cuixart, Pons, Puig, Brossa)

A Catalunya, dominada pel franquisme, s’inicià els anys quaranta una lenta però incansable lluita de resistència cultural i política. El 1948 seria un any important per la recuperació de l’avantguarda amb l’aparició d’un grup d’artistes joves que volia trencar amb la seva obra,l’ambient gris i trist de Barcelona (naturalment de Catalunya i també de tota Espanya).
El punt de confluència d’aquests artistes fou la revista Dau al set, títol màgic i surrealista que havia trobat Joan Brossa un dels seus primers inspiradors. Fou una empresa col·lectiva en la qual participaren els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats. Altres artistes que es manifestaren partidaris d’aquest esperit avantguardista són Josep Guinovat, Arnau Pons, Ràfols Casamada, Juan Eduardo Cirlot i molts altres. Però això ja és una altra història... 
Així acabava el meu llibre Les Avantguardes. Surrealisme i Revolució, publicat per l’editorial Base l’any 2008, en què narrava els moviments d’avantguarda apareguts al nostre país abans de la guerra civil. Per això quan l’amic Stefano em va convidar a presentar el llibre La palabra en silencio. Pintura y oposición bajo el franquismo, em vaig adonar que la doctora en història de l’art Michelle Vergniolle Delalle havia començat el seu treball on jo l’havia deixat, sense haver-nos posat d’acord, doncs no ens coneixíem.  La recerca de vegades porta aquestes agradables sorpreses...
La palabra en silencio fa un recorregut exhaustiu per l’art espanyol, un art que van realitzar els artistes des dels moments més negres de la nostra història contemporània fins a l’inici de la transició. D’una manera excel·lent l’assagista aconsegueix introduir, tant a l’afeccionat a les arts com al neòfit, en el món de la creació dels anys del franquisme. Creació que l’artista ha de desenvolupar enmig d’un sistema autoritari i repressiu. El llibre estructurat en nou capítols trasllada al lector l’ambient i les preocupacions artístiques d’un temps marcat per la por i el silenci; i ho fa des dels primers moments en què la guerra s’ha acabat amb la victòria dels feixistes i la derrota dels republicans. L’autora retrata perfectament els anys més negres  del franquisme (1939-1945) amb el predomini del falangisme i el nacionalcatolicisme, que propugna un art clàssic, figuratiu, sense abstraccions ni avantguardes. Un art marcat per les gestes militars, la religió i el folklore més ranci. És un retorn al passat... La censura, present a tota la vida cultural espanyola, també es posiciona davant l’obra d’art, per tant és un moment difícil per a la creació. Una gran part dels artistes més compromesos han d’exiliar-se, altres treballen al seu taller en silenci, tal vegada esperant millors temps per l’art; i altres, fins i tot, s’apropen a Falange Espanyola o al mateix “Movimiento”. Aquest darrers artistes, naturalment, podran exposar la seva obra tranquil·lament amb el suport de l’establishment cultural que controla gent com Eugeni D’Ors o com el crític falangista Manuel Sánchez Camargo.  Entre els mandarins artístics del franquisme hi ha la idea de crear un art del règim a base de “Laureados de España” i d’una Historia de la Cruzada Española, que realitza, entre altres creadors, el pintor i dibuixant Carlos Sáenz de Tejada.  Des de l’àmbit catòlic destaca la decoració (per segona vegada) de la Catedral de Vic (incendiada durant la guerra) per Josep Maria Sert... Cal tenir present l’adhesió al règim de pintors com Luis Dubón, Ignacio Zuloaga, Daniel Vázquez Díaz, Ángel Ferrant, Benjamín Palencia, José Caballero, etc. Tots ells amb un passat republicà, ultraista o avantguardista. Un dels pintors protegits per la crítica serà Rafael Zabaleta que. Eugeni D’Ors incorporarà a les exposicions anuals del “Salón de los Once” a Madrid. Per una altra alguns dels pintors citats es dedicaran a pintar el Caudillo o retrataran el cap de la Falange Espanyola José Antonio.
Però, per sort, a partir de 1945, amb la victòria aliada, el general Franco fa un petit viratge que permetrà una petita escletxa en el panorama artístics i cultural, el qual serà aprofitat pels joves creadors per iniciar l’any 1948 la recuperació de l’avantguarda.
Els següents capítols de l’assaig de la doctora Michelle Vergniolle Delalle presenten i aprofundeixen aquesta nova avantguarda artística, malgrat que alguns joves pintors provenen del falangisme, aviat la seva obra marcarà un tarannà trencador i innovador, fins i tot lligat a les avantguardes dels any vint i trenta o al surrealisme. Finalment els artistes com una gran part dels intel·lectuals realitzaran amb la seva obra l’oposició al règim franquista.
En aquest ambient d’innovació (tolerada o silenciada) apareix el “Grupo Pórtico” de Saragossa i el “Grup Dau al Set” a Barcelona. L’assaig fa un seguiment notable de la vida artística creuada amb els avatars històrics en què es desenvolupà. Recull els canvis dins del règim per apropar-lo a Europa, la transformació econòmica del país i els nous afanys culturals dels espanyols. L’autora del llibre La palabra en silencio no oblida cap dels moviments artístics que apareixen tant els anys cinquanta com els seixanta. La contestació, la lluita des de l’art, la creació des del silenci... 
El franquisme, finalment, fracassa alhora de voler promoure un art del règim, i, precisament, des del silenci, contra el pensament totalitari, apareix una avantguarda artística antifranquista. Tal vegada el règim no la pren seriosament, així ho comenta Tàpies a les seve memòries: <<Tengo una fotografía de Franco, rodeado de personalidades, plantado delante de mis cuadros, a lo largo de una de las “Bienales Hispanoamericanas”... Todo el mundo se ríe. Por lo que me ha contado Artigas, alguien (creo que era Alberto del Castillo) decía a Franco: “Excelencia, he aquí la sala de los revolucionarios”. A lo que según parece, el dictador respondió: “Mientras hagan la revolución así...”>>
Michelle Vergniolle no oblida cap esdeveniment important artístic, cap gran exposició, ni cap manifest. Per les pàgines de l’assaig transcorre l’ànima dels grups artístics que, molts d’ells efímer, van agitar l’ensopida vida artística espanyola del franquisme. I hi fa un seguiment dels pintors del grup Dau al Set, l’Escola d’Altamira, el grup Parpalló (València), l’Equipo 57, el grupo “El Paso”, el “Equipo Realidad”, el “Equipo Crònica”, etc. També hi dedica comentaris i segueix l’obra dels artistes que anomena “solitaris” (Miró, Dalí, etc.), l’abstracció, el nou realisme, l’informalisme, la protesta i la resistència. Parla les revistes importants de la transformació artística i cultural com “El Paso” i “Papeles de Son Armadans”. Cita els crítics més importants de l’època Vicente Aguilera Cerni, Moreno Galbán, Juan Eduardo Cirlot, Sebastià Gasch... I, naturalment, els artistas són els protagonistes d’aquesta història... Tàpies, Tharrats, Ponç, Cuixart, Guinovart, Saura, Millares, Oteiza, Canogar, Feito, Alfaro, Ibarrola, Viola, Sempere, Grau Garriga, Chillida, Ortega, Genovés... El llibre porta, precisament, unes quantes il·lustracions d’alguns d’aquest creadors citats. Resumin el llibre de Michelle Vergniolle és una preciosa aportació a la memòria de la història de la cultura i l’art espanyol, gairebé avui oblidada, durant una de les èpoques més negres de la història d’Espanya. Enhorabona Michelle, i endavant...

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, abril de 2009)-(Publicat a Catalunya, núm. 112, desembre de 2009)