Manuel Vázquez Montalbán / escriptor barceloní

 (En el novè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán recupero aquest article publicat l'any 2003)

VÁZQUEZ MONTALBÁN: UNA EDUCACIÓ SENTIMENTAL

FERRAN AISA
 

(Vázquez Montalbán al seu barri del Raval)

Manuel Vázquez Montalbán, mort el passat 18 d’octubre a Bangkok, havia nascut a Barcelona el 1939 “año de la victoria”, com escrigué en un dels seus versos: <<Nací en la cola del ejército huido>>. Vázquez Montalbán era fill d’un immigrant gallec i d’una murciana anarquista. Fill del carrer Botella va créixer i va viure a l'entorn de Plaça del Pedró, al barri “Xino” o Raval. A l'escola Sant Lluís del carrer del Carme tingúe la seva primera escola i al cinema Padró del carrer de la Cera va veure les primeres pel·lícules.
Diuen que la veritable pàtria dels éssers humans és la infància, Vázquez Montalbán, poeta, va saber entroncar aquesta dita amb els seus llibres de poemes i novel·les. Ciutat Vella i, sobretot, el Raval són presents en les històries del detectiu Carballo que, amb Yo maté a Kennedy, va començar la sèrie en el llunyà 1972. Autor també de llibres d’èxit editorial com El pianista (1985) i Galindez (1990).
Vázquez Montalbán fou periodista, assagista, novel·lista i, tal vegada la seva faceta menys coneguda, poeta. Vázquez Montalbán fou un dels “Nueve Novisimos” en l’antologia de Josep María Castellet de 1970. La seva poesia està fonamentada en el corrent popular, com si es tractés d’una copla o d’una cançó pop. Vázquez Montalbán recull amb els seus versos l’esperit dels derrotats que no van tenir o no van voler o no van poder exiliar-se i van viure els anys grisos i amargs de la postguerra: <<Algo ofendidas, humilladas / sobre todo, dejaban en el marco / de sus ventanas las nuevas canciones / de Conchita Piquer: él llegó en un barco / de nombre extranjero, le encontré en el puerto / al anochecer / y al anochecer volvían / ellos, algo ofendidos, humillados...>>
Fa tan sols uns mesos va morir també Terenci Moix, nascut al carrer Joaquim Costa, molt a prop d’on té la redacció la Soli. Tant l’obra de Terenci com la de Vázquez Montalbán recullen l’esperit màgic del barri baix i d’un temps determinat de la postguerra. L’obra d’aquests dos autors forma part de l’educació sentimental de la meva generació, doncs amb els seus escrits se’ns va fer fàcil comprendre qui érem, on érem i que no volíem. El meu llibre de poemes Rambla del Raval està en sintonia, precisament, en aquest esperit d’educació sentimental dels que, Vázquez Montalbán, i Terenci Moix, van ser mestres.
Vázquez Montalbán va ser també un gran irònic, en Manifiesto subnormal (1970), fa un cant paranoic utilitzant l’assaig-poètic ens descriu l’absurd del món i de la societat espanyola que no acaba d’alliberar-se mai de les urpes del franquisme: <<El prestigo de la razón ha sido una de las institucionalizaciones culturales mejor establecidas por la burguesía. Gracias a su estandarte preparó a las conciencias para el gran asalto revolucionario y para el lavado de cerebro posterior, es decir, el Derecho>>. En un altre llibre Cuestiones marxistas (1974) Vázquez Montalbán busca la subversió del llenguatge a través dels germans Marx, doncs fins a les millors famílies el germà gran pot dir-se Carles i el menut Harpo. Vázquez Montalbán fa dialogar a Groucho amb l’escritor grec Kazanzakis: <<Aprende que el sentimiento greigo de la vida enseña que somos víctimas o verdugos y que las víctimas sólo pueden subdividrse en humilladas i ofendidas>>.
Manuel Vázquez Montalbán va ésser un intel·lectual compromès, va militar en el PSUC i va ser empresonat pel franquisme. El seu primer llibre, escrit a la presó de Lleida, va ser l’assaig Informe sobre la información (1963). Com a periodista és prou coneguda la seva faceta crítica i irònica, ha deixat la seva obra periodística a Triumfo, Por Favor, Hermano Lobo, El País, El Periódico, l’Avui... 
Vázquez Montalbán ha deixat una impressionant obra, que cadascú pot escollir segons els seus gustos, però, al meu parer on realment l’escriptor ho borda és com a cronista. Els seus llibres Crónica Sentimental de España, Crónica de la transición o Barcelones entronquen perfectament amb el títol  flaubertià, Una educació sentimental: <<...y quizá todo sea mejor así, esperado / porque al llegar no puedes volver / a Ítaca, lejana y sola, ya no tan sola, / ya paisaje que habitas y usurpas / nunca / nunca quiero desayunar en Tyffanis, nunca / quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos / lejana y sola>>.  


Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 318, 16 de desembre de 2003)