 |
| (Coberta del llibre Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 ) |
Ferran Aisa
L’any 1916 Salvat-Papasseit se centrarà a escriure els seus primers articles en català que, amb el títol de «La Nacionalitat i el Socialisme», ja no signarà com Gorkiano sinó que, per primera vegada,ho farà amb el seu nom propi, J. Salvat Papasseit. Els cinc articles d’aquesta sèrie, que apareixen a Sabadell Federal, són els següents: 1) “La Nacionalitat i el Socialisme”. 2) “El cas de Catalunya”. 3) “Els sense-pàtria”. 4) “Un sentiment que es mor”. 5) “Pobles-Robinsons”.
Els escrits de Salvat estan marcats encara per l’internacionalisme i per la lluita social. Un fragment del primer dels articles, <<La Nacionalitat i el Socialisme>>, diu:
<<Lo del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a un jove biskaitarra. Si cerquéssim vint homes de sectes oposades —i no fora difícil de trobar-los—, cap d’ells sabria dir-nos la veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen els pobles per a conquerir l'Estat a la creença llur. També els nacionalistes mostren la seva pàtria com espill de grandeses, i cap sabria dir-nos que vol dir la pàtria. Perquè un nacionalista bé pot trobar un Judes dintre del seu fogar, i un amic que l’estimi a la terra d’opressors. No obstant, s’estén arreu la flamera de l’odi.
Cas més d’exaltació que de realitat és el Nacionalisme. Que un fort Poder sotmeti a una Nació, ¿vol dir que l’ha guanyada? En els destins d’un poble, no hi ha res que depengui de cabdills victoriosos ni d’Estats, sinó del mateix poble. I místics o fanàtics, tots aquells qui treballen per a la llibertat comencen a ésser lliures , fins a ésser perseguits o presos. És clar que hi ha Nacions –entitats naturals-, quina vida és migrada per culpa de l’Estat, però el Nacionalisme no admet acceptació com a problema. El problema cabdal per a la Humanitat, damunt de tot problema, és el del productor. En una o altra forma, un país tributari és un país esclau; la llibertat del poble no està en què l’amo sigui natural o “estranger”, sinó que hi hagi amo. Si una Nació és formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una Nació és formada per homes que no ansien redempcions, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima? (...)>>1
Salvat, en aquest treball de cinc articles, analitzà el cas de Catalunya i del País Basc com a petites nacions dins d’Espanya. També parla dels sentiments que formen les pàtries i fa una comparació dels qui fan bandera des del camp socialista o des del camp catòlic, Salvat, en l’escrit “El cas de Catalunya” manifesta: «De les Nacions petites que avui formen l’Espanya, concretes definides per llur aspiració per “governament propi”, n’hi ha dugues: Bascònia i Catalunya. (...) Natural conseqüència d’aquesta aspiració del poble català, són dos partits polítics quin lema sembla ésser una mena de Deustchland über Alles. Una dreta, oligàrquica, integrada tan sols per gent burgesa, per grans capitalistes, que ho agabella tot, les vides dels obrers i les intel·ligències dels que són estudiosos; i una esquerra en fraccions que per distingir-se de la dreta es diu nacionalista-socialista. (...) Deixant de fer història, “el fet nacionalista-socialista”, com el “catolicista-socialista”, és una aberració. Els qui posen la pàtria damunt la Humanitat, els qui posen a un déu damunt dels homes, mai seran socialistes. Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar. Pel reconeixement d’una Nació vençuda mitjà les armes, quan totes les Nacions són filles de violències, no ens hi podem matar; ademés que no es tracta del manament del poble per el poble, sinó del manament d’una classe, com sempre. (...)»2
I Salvat analitza des del seu punt de vista socialista, què vol dir pàtria?: <<Si la pàtria vol dir el lloc on estimem i on ens estimem, jo dic que a Catalunya he patit fam, que jo sóc explotat a Catalunya. I sé que arreu del món tots els treballadors poden parlar així de la terra on l’atzar els ha fet néixer. No deu, doncs preocupar-nos el color del vestit, sinó més abrigall per quan l’hivern arribi (...) En cada català hi ha un anarquista, escrigué Maragall, si bé no ho era en cap sentit. Per ésser socialista, pot ser que jo defensi també qualque vegada la Nacionalitat de Catalunya>>.3
En el tercer article, “Els sense pàtria”, defensa l’individu davant l’Estat i analitza els homes “sense pàtria”. Salvat considera que les pàtries són filles d’un crim i cita l’exemple actual del govern d’Àustria-Hongria que acabava de penjar a Cesare Battisti, un exdiputat socialista de la comarca del Trentí, un tros d’Itàlia dins de l’Imperi de Francesc Josep. Allistat voluntari a la tropa italiana va ésser fet presoner pels austríacs i executat per traïdor, mentre el penjaven cridà: “Visca la Itàlia”: <<En la mort d’aquest home, de nou se senten veus en tots els indrets: ¿És o no compatible el Socialisme amb el nacionalisme? Quin argument tindran els “sense-pàtria”? (...) Direm els sense-pàtria que en Cesare Battiste, que pogué ser un martre per a la llibertat, ha fet un sacrifici ben inútil. I que ha contribuït sens dubte inconscientment, que amb el seu sacrifici abans li faci dany. (...) Els pactes dels Estats i les nacions casi sempre són pactes amb bandits, i no hi ha una nació que passi sense una altra. (...) No podem pas parlar de faisó diferent els sense-pàtria. No estimem aquest home o aquell home; no estima aquest poble o aquell poble, a tots els pobles. No ho és, compatible el Socialisme amb el nacionalisme. En Cesare Battisti acabà malament>>4
Joan Salvat Papasseit (escrit encara sense guionet) aixeca el seu fuet per fer fora del temple els nacionalistes que ho són per damunt de la misèria del poble, Salvat afirma que l’exaltació del patriotisme és una agonia d’Europa davant del socialisme que s’ha posat en marxa. Considera criminal el capitalisme, perquè no fa cap gest per evitar que els pobles es matin i es convulsionin, i en canvi posa el crit d’alerta contra els proletaris que reivindiquen qualsevol millora, així ho escriu a “Un sentiment que es mor”: <<Aquesta exaltació del patriotisme és com una agonia de l’Europa d’avui davant del Socialisme que s’ha posat en marxa. (...) En Cèsar Battisti, ho repeteixo, era molt més temut actuant de socialista que de nacionalista. Oh, la pàtria! La pàtria heu dit?... La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de la guerra. Mireu si no la compren i la venen. (...)>>5
Salvat, a “Pobles-Robinsons” fa una dura crítica a l’Estat, i ho fa recorrent als pensadors Nietzsche, Angell, Maeterlinck i Pi i Margall per tal de marcar el seu individualisme davant l’omnipotent Estat: <<L’Estat és constituït perquè l’individu pugui fruir de plena llibertat, dels Drets de l’home, i no perquè uns altres el puguin enviar al matadero, a presidi o al pal si demana justícia. A més que, l’Estat, no té drets sinó deures: el deure de que els drets de l’individu no es vegin menyspreats per cap raó. D’aquí la policia, aquesta institució que lluny de fer servei als ciutadans, és un ramat de feres famolenques per si cal per si cal perseguir-los. Però és que l’Estat no fa el deure. I els pobles, dins d’aquest?, afegirà potser més d’un nacionalista. Els pobles són les masses productores disgregades encara. El dia que els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no existiran pobles: hi haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país que viuen. Tots els nacionalistes d’aquí Espanya parlen de traspassar el Programa d’En Pi (Margall), que és fins l’admiració dels anarquistes, ells el troben migrat a sa ideologia. Mes esteu convençuts de que si s’establís un règim federal a la nostra península tots els nacionalistes caurien de corcoll Perquè és pa i llibertat lo que exigeix el Poble. Una missió ben gran, aquesta que s’imposa als nostres federals de descobrir el fons nacionalista i de solucionar-lo. (...) Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d’un Estat qualsevol em fermin els grillons de l’esclavatge –això de la unitat és una altra mentida dels nostres assassins-, però tampoc no passo en què uns nacionalistes, que són a lo millor malvats burgesos, diguin la veritat als caps que s’ofereixen a llimar-me’ls. Jo no en tinc prou ni gens que el lloc on he nascut tingui un cel blavíssim, si sota d’aquest cel em fueteja al rostre l’estigma sempre afrós de viure amb vilipendi. Desconec el concepte de l’etimologia de la paraula “pàtria”, però no desconec que en la realitat vol dir límit de tot, fins de la dignitat dels homes lliures. Cada nacionalista pensa fer de son poble un poble-Robinson...>>6
El Salvat socialista anirà pintant la seva bandera amb pinzellades nacionalistes, però per a ell, la Nació no es pot entendre sense la qüestió social, ni sense la llibertat individual, i sap «que la llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar».7
Notes:
1) “La Nacionalitat i el Socialisme”, Sabadell Federal, núm. 147, 1-7-1916.
2) “El Cas de Catalunya”, Sabadell Federal, núm. 150, 22-7-1916.
3) Íbidem.
4) “Els sense pàtria”, Sabadell Federal, núm. 154, 19-8-1916.
5) “Un sentiment que es mor”, Sabadell Federal, núm. 155, 26-8-1916.
6) “Pobles-Robinsons...”, Sabadell Federal, núm. 157, 9-9-1916
7) “Mots-Propis: CVII”, Un enemic del poble, núm. 17, maig de 1919.
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Article inèdit. Veieu Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924, de Ferran Aisa i Mei Vidal, Base, Barcelona, 2010.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario