EL BOMBARDEIG DE LLEIDA
(Capítol del llibre de Ferran Aisa El Liceu Escolar de Lleida, 1906-1937, Editorial Fonoll, Juneda, 2013)
Ferran Aisa
 |
| (Cartell commemoratiu del 70è aniversari del bombardeig de Leida a l'acte organitzat per la CGT el 5-11-2007. Foto A. Centelles) |
La ciutat de Lleida d’uns 40.000 habitants va patir el primer atac aeri important de la seva història el dia 2 de novembre de 1937, a les 15,40 de la tarda, el qual fou el més mortal de tots. L’atac que segons una antiga informació l’havien efectuat nou avions trimotors Heinkel de la Luftwafe de la Legión Cóndor alemanya, ha quedat obsolet per les noves investigacions. Els periodistes lleidatans Jordi Guardiola i José Carlos Miranda apunten l’autoria a l’Aviazione Legionaria Italiana. Però tant si van ésser el avions Heinkel o els Savoia Marchetti els autors materials de l’atac contra una ciutat indefensa, la qüestió de l’autoria criminal de l’atac no varia gens el resultat: destrucció, dolor i mort. Això sí, els responsables principals de la barbàrie mortal sobre la ciutat Lleida van ésser els militars rebels que s’aixecaren contra el govern legítim de la República, és a dir el general Franco i els seus seguidors.
El avions van sortir de Saragossa amb una mortal càrrega explosiva a les seves bodegues. Els trimotors van entrar a la ciutat de Lleida amb l’únic objectiu de causar el terror entre la població civil de la reraguarda. Els avions van sobrevolar deixant caure durant cinc llargs minuts tonelades de bombes sobre la població indefensa, al seu pas va quedar un rastre de mort que recorria el centre de Lleida: Plaça de Catalunya, carrer Blondel, carrer Major, Plaça de la Sal, Rambla de Ferran i, després de girar a l’entrada del riu a la ciutat, van continuar bombardejant pel Cap Pont i deixant rere seu una gran tragèdia humana retornaren a la base aèria de Saragossa.
El camí triat pel bombardeig era lluny de qualsevol objectiu militar, per tant l’estratègia dels feixistes era fer el màxim de mal a les persones innocents i desprotegides de la ciutat per enfonsar la seva moral. Els atacs a les ciutats obertes havien estat denunciats a la Societat de Nacions, però els feixistes no hi van fer cap mena de cas de les advertències de cap organisme internacional.
L’atac sorpresa fou total. Les sirenes d’alarma no van funcionar i les bateries antiaeris no van fer cap diana. Els avions italian van bombardejar sense pietat contra la població exhausta i indignada. Sobre la ciutat i la població de Lleida van caure, en quatre o cinc minuts, 12.600 kg., de bombes.
El diari La Publicitat de 6 de nombre afirma que hi van llançar sobre la població bombes incendiàries. Els avions, en vol ras, van metrallar les persones que corrien cercant aixopluc. L’hora triada per l’atac no era casual, era el moment en què hi havia més gent als carrers i a les places. L’atac aeri pretenia fer el màxim de mal a la població, doncs a les quatre de la tarda ja havien obert les botigues, la gent anava pels carrers i les escoles eren plenes d’infants.
El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 fou comparat al de Gernika efectuat el 26 d’abril d’aquell mateix any, mentre el primer bombardeig fou universalitzat per la pintura de Picasso, el segon va passar més desapercebut, malgrat això les fotografies d’Agustí Centelles són prou explicatives del mal causat pels feixistes per denunciar també el criminal atac contra la població civil.
Mercè Barallat, a La repressió a la postguerra civil a Lleida, escriu:
<<Si el bombardeig de Gernika els nacionals el van atribuir als republicans, aquest bombardeig de Lleida van optar per desconèixer-lo i fer-ne desaparèixer les víctimes del registre.>>167
El bàrbar atac feixista fou realment brutal, els diaris dels dies següents no es van posar d’acord a l’hora de donar el nombre de víctimes mortals. El periòdic UHP (4-11-1937) publicava el llistat de 160 morts i 13 cadàvers sense identificar; La Vanguardia del dia 5 de novembre afirmava que els morts de l’atac aeri eren 250. Un informe del Comissari de la Generalitat a Lleida, Joaquim Vila, publicat a UHP (16-11-1937), deia que les víctimes, entre ferits i morts, passaven de 750. Les estimacions més fiables parlen d’unes 200 víctimes mortals i nombrosos ferits.
Els hospitals van quedar colapsats. Lleida sensera es va volcar en ajuda de les víctimes i de les seves famílies, també el Front Popular, les organitzacions sindicals i totes les organitzacions antifeixestes van obrir subscripcions a benefici dels damnificats. Els hospitals de sang no donaven abast a recollir la solidaritat dels lleidatans. Molta gent va participar en les tasques de desenrunament, fins i tot vingueres voluntaris de pobles veïns com diu Mercè Barallat:
<<Aquest desenrunament fou especialment intens al carrer Major i al carrer Blondel. El carrer Major va quedar tallat al pas, ja que hi varen quedar cases a punt d’ensorrar-se: al número 29 hi va morir una mestra, Esperanceta Serra, i només es va salvar un dels 10 o 12 nens que hi anaven a repàs. Al carrer Blondel, a la zona del mercat de Sant Lluís, el Banc d’Espanya també va quedar malmés, i igualment un edifici que hi havia entre la catedral i el mateix carrer Blondel.>>168
Esperança Serra havia estat mestra del Col·legi Minerva i del Liceu Escolar, ara es dedicava a fer classes particulars de repàs a casa seva. L’atac aeri va afectar de ple a l’edifici del Liceu Escolar, sobretot a algunes de les seves classes on s’havien vist sorpresos els alumnes i els mestres. El bombardeig contra el Liceu Escolar i el posterior desenrunament van ser tràgics, la mort d’alumnes i una mestressa d’aquesta escola foren proporcionalment les víctimes més nombroses. La premsa internacional es va fer ressò d’aquest brutal atac que va costar la vida de tanta gent, entre els quals nombrosos infants. Segons un balanç més acurat dels terribles fets criminals manifesta que van ésser 48 alumnes i una professora les víctimes mortals de l’atac aeri que va acabar amb el Liceu Escolar. El diari UHP (4-11-1937) publica el nom de les persones que van morir en aquest atac aeri de Lleida, entre els quals n’hi ha el de nombrosos alumnes del Liceu Escolar (veure Annex 4).
A Victorina Vila li va sorprendre el bombardeig a l’edifici del carrer Blondel, doncs, aleshores, vivia a casa del seu fill, el metge Enric Godàs, gerent del Col·legi de Metges amb seu al citat edifici. Per sort per a ells aquesta zona de l’edicifi no va resultat afectada.
Després de l’atac aeri i del terrible desatre, una ira continguda va predominar a la ciutat de Lleida, un clam d’impotència davant el brutal atac feixista es va estendre arreu, però la majoria de la població va continuar en el seu lloc i no va emprendre l’ègida fins a finals de març de 1938, aleshores les tropes franquistes eren a la porta de Lleida.
El Liceu Escolar doncs va desaparèixer definitivamen el 2 de novembre de 1937, a causa de les bombes llançades pels avions feixistes que van bombardejar Lleida. La vella escola fundada per Frederic Godàs Legido ja no va tornar a reeixir mai més...
Ferran Aisa-Pàmpols
(Capítol del llibre El Liceu Escolar de Lleida,1906-1937.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario