Barcelona / nevada de 1962

(Postal de la plaça de Catalunya amb la nevada del 25 de desembre de 1962)

BALADA DE LA GRAN NEVADA DEL 62

Ferran Aisa
 

Aquests dies de solitud, pluja i neu festiva arreu de la península,
tot passejant les meves cabòries per Barcelona, em vénen records d’aquell Nadal
de l’any seixanta-dos quan el pare ens despertà, era un matí fred,
tot dient-nos al meu germà, al meu cosí i a mi que estava nevant.
El balcó ja era ple de neu i el carrer començava a semblar una pista d’esquí,
amb vianants preocupats en no relliscar i amb nanos jugant a fer boles i ninots 
amb el blanc regalat per la natura. A poc a poc, la ciutat canvià de color i el blanc radiant, 
vestit de núvia, va anar omplint de llum tots els racons.
Aquell any seixanta-dos jo era un adolescent encara força creient
que anava i venia de l’escola, berenava pa, oli i sucre i imitava, apassionadament 
els jugadors de l’època daurada del Barça: Kubala, Suárez, Eulogio Martínez...
Col·leccionava cromos Nestlé, escoltava programes de ràdio i llegia
el Capitán Trueno, el Jabato i El Guerrero del Antifaz.
Jugava pels carrers, places i terrats i somiava com un pardalet amb una noieta 
més tendra que un pa tendre, noieta que em guaitava
des del seu finestral regalimat de flors.
Al terrat teníem el nostre refugi particular, la nostra illa del tresor,
i, des d’aquell lloc, la imaginació irradiava somnis i aventures
gairebé quimèriques a l’abast d’uns marrecs que érem nosaltres: el meu germà, 
el meu cosí, el Titos i jo.
Naturalment vivíem un altre temps i encara no érem conscients
d’aquell temps de silenci en què es desenvolupaven fets històrics
dels quals érem testimonis: la mort de la Marylin, el bloqueig de Cuba
i la crisi dels míssils..., amb Kennedy, Castro i Kruschev
jugant a jocs perillosos per a la pau del món,
en plena guerra freda, quan els dies eren del color gris de Barcelona,
i els de la Navy es passejaven borratxos per la Rambla.
L’any 62 també fou l’any del mundial de Xile, amb Pelé, Garrincha i Amarildo
fent miracles amb la pilota als peus. L’octubre el miracle es deia “Love me do”,
que cantava un nou grup, The Beatles, que aviat esdevindria
l’amo del món musical. Esclatava l’èxit de West Side Story,
guanyadora de deu Òscars, amb la Natalie Wood bordant el paper de Maria
i els “Jets” i els “Shakers” enfrontats a mort;
i també fou l’any de l’estrena de la mítica saga de James Bond
amb l’Ursula Andress sortint del mar com una sirena...
I el nostre país dominat pel franquisme bullia amb el turisme estiuenc
mentre començava el boom econòmic espanyol. És a dir tot un altre món...  
El setembre del 62 arribaren les pluges al Vallès amb desolació, tristesa i mort,
però per Nadal la gran nevada caiguda a Barcelona omplia d’il•lusions
els nostres somnis completament adolescents.
I tot aquests records m’han vingut de sobte mentre caminava pels carrers
de la vella ciutat, una nit nadalenca, en la solitud d’un segle
que, a poc a poc, ens diu adéu...
Els nius de la memòria de vegades ajuden a refer la història
i ens la mitifiquen a la manera d’aquells somnis que m’omplien
el cap de pardals. Aleshores el futur encara era molt lluny, per cert,    
ja ha arribat el futur?
Probablement quan arriba ja és massa tard, però, com diu el vell adagi,
mentre hi ha vida queda esperança. 
(Barcelona, desembre de 1996)
 
Ferran Aisa-Pàmpols (Poema del llibre inèdit Balada dels temps difícils)