PÀNAIT ISTRATI, ESCRIPTOR ROMANÈS
 |
| (Coberta de les novel·les de Panait Istrati, Pre-Textos, 2008) |
Panait Istrati (Bräila, 1884-Bucarest, 1935, era fill d’una rentadora de roba romanesa i d’un contrabandista grec al que mai no va conèixer. Per la situació familiar de penúria va haver de treballar des de molt jove en tota mena de feines, però també de jove es va afeccionar a la lectura. Després d’un desengany amorós es va casar amb Catalina Palescu filla d’un ric granger del seu poble. Però al poc de conviure junts va abandonar-la fugint a Bucarest on trobà feina en una impremta. La seva afició la lectura va quedar ampliada ara l’escriptura. L’any 1907 ja escrivia articles i contes per periòdics socialistes romanesos. L’any 1908 havia arribat a Arad on es va contractar en unes vinyes, allà va conèixer a una de les filles del patró d’aquelles terres, Maria Luisa Lukashi, amb la que mantingué relacions secretes fins que es va assabentar el pare-patró. Quan es va acabar la feina de la verema, Panait Istrati va escapar cap a la zona petrolífera romanesa. El contacte amb la gent li fa conèixer les dures condicions de vida, l’explotació, però també el conformisme i el servilisme. Tot plegat el fan pensar que la regeneració humana és una quimera. La seva conscienciació política el van portar cap els moviments socialistes i esquerrans. Panait Istrati es trasllada a Constanza on cerca feina al port i la troba en condicions de brutal explotació. Serà en aquesta ciutat on començarà la seva militància sindical dins del Sindicat d’Estibadors de tendència anarcosindicalista.
En el local del sindicat es prohibeix les begudes alcohòliques i tan sols es permet el cafè. A la paret de la secretaria pengen les fotografies de Bakunin i Kropotkin. En una visita de l’alcalde i del cap de la policia al local, Istrati justifica la presència dels dos anarquistes dient: <<Senyors, vagi una cosa per l’altra. A baix tenim el rei de Romania i aquí aquest dos, príncep un, comte l’altre. Ja veuen que no estem renyits amb la reialesa ni amb l’aristocràcia.>>
El sindicat va començar a publicar el periòdic quinzenal L'Emancipació Obrera, la col·laboració de Pastrati és total, un dels articles que va publicar portava per títol “1 de Maig”. El febrer de 1910 el Sindicat d’Estibadors inaugurava una escola gratuïta per els fills dels treballadors del port. A més crearen una biblioteca, sala de lectura i de conferències i un grup teatral. Panait Istrati era davant d’aquests projectes amb la idea que la cultura és l’element principal per a l’emancipació de la classe obrera. El combat contra l’alcoholisme va ser una altra de les lluites sordes de Panait, doncs va xocar amb el gremi de les tavernes i amb els amants de l’aiguardent.
Aquell mateix any el sindicat va convocar una vaga general, Panait Istrati va ser l’encarregat de redactar el manifest contra la burgesia. El document va ser denunciat pel jutge qualificant-lo d’incitació a la rebel·lió. Istrati i altres companys del sindicat van ser detinguts. Al sortir de la presó va deixar la ciutat de Constanza i la lluita sindical per dedicar-se a viatjar per tal d'ampliar els seus coneixements per ciutats com Estambul, Constantinoble, Beirut, El Cairo, Damasco, Atenes... Fent-hi de rodamón va d’un lloc a l’altre i fins i tot és tancat a la presó a Turquia per no poder pagar la fonda. D’Alexandria va embarcar cap a Marsella...
A la ciutat francesa acudeix al Café de la Cloche on hi van poetes, bohemis, periodistes i anarquistes. Panait Istrati escriurà articles per periòdics com L’Anarchie. A Marsella entra en contacte no solament amb francesos, sinó també amb obrers italians i espanyols de signe anarquista, amb els quals intercanvien experiències i lectures: Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Malato, Grave, Pi i Margall, etc. I s’hi mal guanya la vida anant cada matí al port a veure si els capataços l’agafen per fer una jornada. Al cafè de Marsella coneixerà a Marie Lavigne, oriünda de Béziers i filla d’un important vinater provençal. La seva relació es va trencar quan novament el romanès va voler fugir cap a un altre lloc. Gràcies a l’ajuda de Marie i dels seus amics d’idees de L’Anarchie va aconseguir diners per pagar-se el passatge del vaixell que sortia cap Nàpols. A Itàlia va arribar el mes de febrer de 1914 i hi va recórrer les principals ciutats: Roma, Florencia, Pisa... La seva estada a Itàlia va coincidir amb l’inici de la guerra mundial. Istrati va participar en les manifestacions de protesta contra la guerra que es van fer a Nàpols. També era a Itàlia quan a Rússia va esclatar la Revolució el 1917 i quan els bolxevics van prendre el poder. El final de la guerra el va sorprendre a Gènova on treballa en unes drassanes com pintor de vaixells.
A finals de maig de 1919 sortirà via Milà cap a Ginebra, no sense abans haver de suplicat el passaport romanès al consolat de Gènova. Istrati s’havia d’haver presentat a les autoritat romaneses durant la guerra i no ho havia fet. Afligit d’una tuberculosi viurà una temporada a un sanatori de Lausana. Al sanatori coneixerà a l’escriptor jueu Jósue Jéhuda que influenciarà la seva carrera literària en llengua francesa. Istrati aprofita les llargues hores de tranquil·litat per parlar de literatura i devorar llibres: Rousseau, Diderot i sobretot la literatura russa i la francesa: Tolstoi, Gogol, Dostoievski, Gorki, Turgeniev, Txekov, Zola, France, Hugo, Maupasant, Rolland...
Però Istrati novament l’any 1921 es posava en marxa, ara de Suïssa aniria cap a França i, més concretament, a Niça. A la ciutat francesa el romanès va llogar una petita habitació i va trobar feina com fotògraf ambulant en l’empresa d’un jueu. La vida precària en què viu i els seus estats d’ànims són tan variables que pensa en el suïcidi. La premsa de Niça anuncià el seu intent de tallar-se el coll amb una navalla d’afaitar. L’havien portat a l’hospital com un rodamón sense pàtria ni diner. Mentre és a l’hospital recuperant-se parla de literatura amb el doctor Charles Pradier, el qual li va proporcionar l’obra immortal de Cervantes, Don Quijote de la Mancha. Uns dies després rebia una carta de Romain Rolland, referint-se a uns contes que havia escrit Istrati al sanatori suís: <<És vostè un narrador excepcional que porta en el seu pit el foc de l’Orient misteriós i apassionat. L’evocació de la seva joventut i dels seus viatges, és una brillant pàgina que pot comparar-se amb les obres mestres dels russos. En vostè hi ha el tumult del geni i es revela com un Gorki dels Balcans...>>
Aquella carta va bellugar la seva autoestima d’escriptor i el mes de maig de 1921 sortia de Niça cap a París. A la capital francesa restarà una bona temporada establint-se per recomanació del cònsol de Romania a Niça a casa del sabater Georges Jonesco. Al soterrani de la sabateria Istrati escriuria les seves dues primeres novel·les, Oncle Anhgel i Kyra Kyralina. El seu mentor Romain Rolland va llegir els llibres i va fer el possible perquè es publiquessin. La primavera de 1923 a la primera pàgina de Les Nouvelles Littéraires, de París, apareixia la crítica de Kyra Kyralina amb una gran lloança del director de la revista. Pere Foix i Cases vivia aleshores exiliat a París i va ser testimoni del gran èxit de l’escriptor romanès, el qual aviat va fer amistat amb ell i li va proposar traduir al castellà la seva novel·la. Foix, sota els auspicis de Vicente Blasco Ibáñez, va traduir quatre obres més de Panait Istrati: Nerransula, Mis andanzas i Los Cardos del Baragán.
 |
| (Coberta de la biografia escrita per Pere Foix, 1956) |
Però Panait Istrati va continuar escrivint, la seva bibliografia és molt llarga amb títols com Las narraciones d’André Zograffi, Isaac el alambrero, El pescador de esponjas, Los cardos del Baragán, etc.
L’octubre de 1925 Istrati es va trobar per primera vegada amb Rollan, trenant una gran amistat que només es trencaria quan l’escriptor romanès va denunciar els crims de l’stalinisme. Mentrestant va continuar amb l’amistat de Rolland i dels comunistes francesos. També l’amistat amb Pere Foix era molt fluïda, fins i tot quan el català va ser detingut i tancat a la presó li escrivia i li enviava llibres.
A principis de l’any 1927 Istrati va convidar a Foix, que tornava a ser-hi a París, a col·laborar en una nova publicació que portava per títol Monde, que dirigia Henri Barbusse. Istrati li manifestava per carta a Foix que la publicació pretenia fustigar les dictadures i els dictadors del món com Mussolini o Primo de Rivera. Era el pas d’Istrati cap a les posicions comunistes del PCF que defensava Barbusse. Foix que l’havia escrit preguntant-li per el seu nou pensament ideològic sense rebre resposta havia trencat la relació directa amb el seu amic romanès. Però el record de Foix per aquest escriptor fructificarà, quan les aigües tornin al seu lloc i, anys més tard, escriurà la seva biografia, Panaït Istrati, novel·la de su vida, que publicarà a Mèxic Editores Mexicanos Unidos l’any 1956.
L’any 1927 Istrati, gràcies a la influència de Romain Rolland, va ésser convidat anar a la URSS, perquè pogués escriure un llibre sobre la realitat socialista del país dels soviets. Els soviètics acollien els escriptors que estaven disposats a comptar meravelles de la pàtria bolxevic a canvi de la comprar dels drets d’autor. Això significava un respir econòmic per l’escriptor que de cop veia traduïda la seva obra al rus en una edició de tres milions d’exemplars. Pere Foix afirma que el viatge d’Istrati a Rússia va significar el seu gran desengany, doncs no era aquell paradís que els comunistes francesos li havien pintat ple de colors el que va veure en la seva visita. Mentre Istrati era a Moscou va rebre una invitació de Victor Serge per anar a Leningrado. Els dos intel·lectuals que ja es coneixien de França van ampliar la seva amistat, doncs tots hi trobaven les mateixes carències ideològiques en els nous dirigents bolxevics de l’era Stalin. La situació política de la URSS no solament era confusa sinó completament aliena al pensament socialista d’Istrati. Victor Serge, per la seva banda, posicionat amb les idees de Lenin i de Trotski, aviat denunciaria l’stalinisme. I per les seves crítiques a la burocràcia soviètica i per la seva independència respecte a Stalin seria perseguit i enviat amb la seva família a Siberia. Panait Istrati va sortir de la URSS amb la idea de blasmar ben fort sobre el que realment havia vist a la pàtria dominada per Stalin, on eren perseguits els revolucionaris com Serge. En aquesta tasca es va trobar sol, doncs els seus companys de viatge, tots ells militants dels partits comunistes occidentals amagaven la realitat i només veien que lloances a la gran pàtria socialista de la URSS. Foix, escrigué: <<Al retornar a París Istrati estava indecís, per una banda hi havia els que parlaven igual que Victor Serge a Leningrad, per l’altra havia de suportar la xerrameca dels camarades del partit, que tots els dies li demanaven que enllestís el llibre encomanat sobre la immensa obra socialista de la URSS, la pàtria del proletariat. ¿I la seva consciència? La seva consciència no el permetien mentir.>>
La negació d’Istrati a escriure un llibre per glossar les meravelles de la pàtria socialista de la URSS, li va costar car, doncs aviat va ser acusat de traïdor. Fins i tot Romain Rolland, que havia esta amic seu, es va negar a rebre’l. Els intel·lectuals pro comunistes que sabien la veritat del que passava a la URSS preferien mantenir el silenci de l’opressió encara que aquesta signifiqués l’atropellament dels drets més fonamentals de les persones. Era millor callar que no denunciar casos d’innocents condemnats a l’ostracisme com el de Victor Serge i tants altres. Per sort va trobar el suport de Bertine Ziemsen, una intel·lectual que havia conegut a París. Panait Istrati i la seva companya Bertine Ziemssen van deixar París desplaçant-se a Mònaco, Cannes i Niça. Novament al seu refugi de Niça, després de passar una malaltia es va veure amb forces d’escriure les seves impressions del seu viatge a la Rússia soviètica. Istrati va escriure aleshores el seu assaig sobre la URSS, Vers l’autre flamme, on recollia la seva experiència negativa del viatge a la pàtria dels soviets. L’aparició del llibre va significar l’atac constant dels defensors de Stalin i de la seva obra destructora del socialisme soviètic. Istrati va ésser acusat de feixista, traïdor i agent del capitalisme, i tot perquè havia gosat aixecar la veu per denunciar l’home que havia destruït l’obra de Lenin i de Trotski per imposar per damunt de la dictadura del proletariat la seva pròpia dictadura.
Durant la proclamació de la República espanyola es va interessar pel procés que s’havia iniciat a Espanya, encara que no confiava gaire que reeixís. Panai Istrati l’any 1934 va retornar al seu país on va ser rebut com una celebritat. La premsa va lloar la seva carrera
literària, però la seva tuberculosi s’havia reproduït i va tornar a caure malalt. Va ser internat a un hospital de Bucarets on va morir el 18 d’abril de 1935. Pere Foix, a la biografia de l’escriptor romanès, escrigué: <<Panait Istrati es un hombre glorioso que
los amantes de las buenas letras revenciarán mientras el mundo exista y que por su viday excelsa obra se ha hecho acreedor del cariño del género humano.>>
Ferran Aisa i Pàmpols
(Barcelona, 7 de maig de 2013)
No hay comentarios:
Publicar un comentario