John F. Kennedy / Barcelona 1938

75è ANIVERSARI DE LA VISITA DE L'ESTUDIANT JOHN F. KENNEDY A BARCELONA EN PLENA GUERRA CIVIL

(Menon, J.F.K. amb corbata,entre altres, Lister, Nerhu i la seva filla Indira Gandhi)

NERHU, INDIRA GANDHI I KENNEDY..., VISITEN BARCELONA

Ferran Aisa

(Kennedy, Menon, Lister, Nerhu i Indira Gandhi)

Una altra presència a Barcelona el juny de 1938 és la de l’escultor de Nova York Jo Davidson que passa uns dies a Barcelona per esculpir el bust del Ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo, per incloure’l en una exposició de busts de diversos personatges de caire internacional com Rabindranath Tagore, Mohandas Gandhi, Woodrow Wilson, Anatole France, així també hi fa un homenatge al clam heroic de la defensa de Madrid “No pasarán”, representat per una dona amb el puny enlairat. L’estada de l’escultor nord-americà coincideix amb altres visites de relleu que són considerades com hostes d’honor del Ministre d’Estat de la República, es tracta del president del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nehru, el membre del Congrés de la Índia V. K. Krishna Menon, l’advocat indi Batliula Biocco i altres persones. Les persones que no menciona la premsa o que confon amb unes altres són una noia que algun mitjà la presenta com la secretària de Nerhu, miss B. Ballivala, i un jove espigat amb pinta d’occidental que per desconeixemet confonen amb l’escultor Jo Davidson.  La raó és fàcil d’entendre tant la noia com el jove són aleshores uns autèntics desconeguts que estan fent el seu aprenentatge polític internacional en un país en guerra, tots dos, anys més tard, aconseguiran els llocs més alts a la política dels seus respectius països, es tracta de la filla de Nerhu, Indira Gandhi, i del fill de l’ambaixador dels EE.UU a Anglaterra, John F. Kennedy, futur president dels Estats Units.
L’expedició de Nerhu va arribar a Barcelona el dia 16 de juny de 1938. L’Ajuntament de Barcelona va nomenar Nerhu i als seus acompanyants hostes de la Ciutat i el Ministeri d’Estat els considerà hostes d’honor de la República. El mateix dia Nerhu s’entrevistà amb el Ministre de Justícia González Peña que, segons informa l’historiador Ricardo de la Cierva (Historia y Vida, juliol del 1968), van parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República; i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ser que Nerhu també estava interessat a saber quina era la influència del PCE a la zona republicana, però, l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú. El dia següent, Nehru i acompanyants, visitaren l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetistas Joan Manent i Pesas i els consellers els van convidar a visitar diverses fàbriques col·lectivitzades: licor (Anís del Mono), vidre (Can Cristall) i teixit (Can Montalt). La visita de Nerhu a Badalona va ser recollida al diari de Josep M. Cuyàs Tolosa, que ha estat publicat recentment com a Diari de Guerra. 
El dia 18 els hostes de la República visitaren les línies de foc de l’Exèrcit de l’Est a la zona catalana de l’Ebre, abans que comencés la popular batalla, guiats pel cap militar, el comunista Enrique Lister. Ricardo de la Cierva, comenta: 

<<Al día siguiente puede coprobar Nerhu en el Frente del Este el excesivo optimismo de González Peña. Su anfitrión en las líneas de fuego es el Jefe del Cuerpo del Ejército Enrique Lister. Nerhu se retrata con los milicianos, contempla las líneas enemigas al otro lado del Ebro.>> 

El mateix dia també es van reunir amb la Pasionaria com es dedueix d’una fotografia de Nerhu, la seva filla Indira i Krishna Menon amb Dolores Ibárruri. El mateix dia, al seu retorn del front, Nerhu s’entrevistà amb la plana major de la República, exceptuant el president del Consell de Ministres, Juan Negrín que, aquell mateix dia es troba a Madrid, on realitzarà per ràdio una important locució que recull la premsa, a casa nostra, La Humanitat (19-6-1938). 
(...) Doncs, aquell mateix dia en què el president del Consell de Ministres parla per ràdio, Nerhu i el seu seguici visita Barcelona i és rebut per les principals autoritats governamentals, autònomiques i municipals. Día Gráfico (19-6-1938), publica un ampli reportatge de l’entrevista amb Álvarez del Vayo i dels seus passos per la Ciutat Comtal:
 
<<El ministro después de hacer las presentaciones del presidente indio y su séquito, presentó así mismo al notable escultor Jo Davidson, que también asistía a la reunión. (...) El senyor Nerhu empezó agradeciendo al senyor Álvarez del Vayo haberle proporcionado la ocasión de conocer a los representantes de Barcelona, añadiendo que no iba a hacer grandes declaraciones, ya que lo que le interesa es hablar en París y Londres. (...) La Índia, añadió, desde hace dos años sigue con palpitante emoción los acontecimientos trágicos por que pasa la España leal, la que puede contar con la simpatía absoluta de todos los grupos y especialmente el que él representa en el Congreso Nacional de la Índia, que lucha por la independencia de aquel país, aclarando que no sólo representa a los socialistas, sino a todos los nacionalistas. (...) La Índia se da cuenta de que no sólo se lucha por la independencia de España, sino que lucháis por la libertad de todos los pueblos. Hay muchos problemas semejantes: por ello desde su punto de vista he seguido vuestra lucha con tanto interés. Estoy muy agradecido a la cordialidad con que se me ha recibido y las atenciones que he sido objeto por parte de todos, y podéis contar que llevaré a mi pueblo el reflejo de vuestra simpatía por él. Nada más.>>

Nerhu i el seu seguici va visitar el Congrés dels Diputats que, aleshores, s’hostejava al Parlament de Catalunya. El grup, que anava acompanyat de la diputada Margarita Nelken i el doctor Trabal, van ésser rebuts pel president del Congrés espanyol Diego Martínez Barrio i altres diputats. També van parlar una estona amb els ministres de la República, Álvarez del Vayo, Bernardo Giner de los Ríos i Vicente Uribe, doncs el Govern de la República també feia servir les dependències del Parlament català per fer les seves reunions habituals, rebre a la premsa i celebrar els Consells de Ministres.

(A la Casa CNT-FAI Marianet, Nelken i Berhu)

La comitiva fou saludada pel president accidental del Parlament de Catalunya, Jaume Serra Húnter i el diputat Soler i Pla. La visita va continuar per la Casa CNT-FAI a la Via Durruti, on van parlar amb el Secretari General Marià R. Vázquez “Marianet” i, a continuació, van anar al Palau de la Generalitat on va entrevistar-se amb Lluís Companys i després acompanyats de Jaume Miravitlles visitaren la Casa de la Ciutat. 

(Al Palau de la Generalitat: Indira, Nerhu , Companys i darrera Jaume Miravitlles)

La visita a l’alcalde també es recollida per Día Gráfico: 

<<Después de visitar la Generalidad pasaron al Ayuntamiento de Barcelona, donde fueron recibidos por el alcalde, señor Salvadó y el presidente de l’Asamblea Municipal señor Aragó, quienes les acompañaron a recorrer toda la casa, deteniéndose, principalmente en el Salón de Ciento y en el de Crónicas, de los que hicieron grandes elogios. En el Salón de Crónicas, la diputado Margarita Nelken, después de hacer un anàlisis artístico del mismo, hizo un cumplido elogio del alcalde de la ciudad, que había sabido extremar su galantería para recibir a estos ilustres huéspedes, añadiendo que una gran parte de la buena impresión que se llevan de Barcelona se debe a la forma en que han sido antendidos por el alcalde, que no sólo fue cordial, sino magnífica. Entonces los periodistas interrogaron a Mr. Nerhu. -¿Qué impresión le ha producido su visita al frente? –Muy buena; habiéndome entusiasmado especialmente al poder observar la gran unidad que existe en los mismos y que todos, sin distinción, tienen absoluta confianza en la victoria. He visitado también las Escuelas Militares i de  Comisarios, de las que he formado el mejor concepto. -¿Qué impresión le ha hecho Barcelona? –Magnífica. Es una hermosa ciudad. Es grandiosa, pero lo que más me ha sorprendido es el estoicismo del pueblo para soportar las agresiones aéreas, realizando normalmente su trabajo a pesar de las mismas. Además, he de manifestar mi agradecimiento y mi satisfacción por la cordial recepción que se me ha dispensado. -¿Ha visitado usted a los prisioneros italianos? –Sí, italianos y alemanes. Por cierto que les he preguntado el trato que se les daba y me han dicho que era excelente. Visité las cocinas, donde se les prepara la comida, y pude apreciar que difícilmente podría ser mejorada. Terminó diciendo que había venido para traer el saludo y felicitación del pueblo indio para la España leal, y que ahora, al marchar, se llevaba el cordial abrazo de los españoles. –Voy a París y Londres –agregó-, donde daré algunas conferencias sobre el movimiento de la India, España y la China y, en general, del movimiento mundial. La primera la daré por el micrófono de la Radio 37 de París, el lunes por la tarde.Y a continuación se despidió de los informadores y de las autoridades que le acompañaron hasta el pie de la escalera de honor del Ayuntamiento.>>
 

(A l'Ajuntament de Barcelona: Menon, Nerhu, Nelken, Indira i Hilari Salvadó, alcalde de la ciutat)

Nerhu i els seus acompanyants, per gentilesa de l’alcalde de Barcelona, van ésser obsequiats amb una excursió per la Costa Brava. El dia següent per la tarda sortiren direcció París i Londres. La Humanitat (19-6-1938), va ésser present a la roda de premsa de Nerhu amb els periodistes dels mitjans barcelonins: 

<<Ahir la tarda al despatx del ministre d’Estat el senyor Álvarez del Vayo va reunir els periodistes per tal de presentar el president del Congrés indi i del Partit Socialista d’aquell país, Jawahanlal Nerhu, així com l’escultor nord-americà Jo Davidson, que ha vingut a Espanya per modelar els caps dels homes que ell anomena “de la victòria” i que seran exposats a Nova York durant el pròxim octubre. (...) A l’Índia –digué Nerhu- seguim el vostre moviment des del començament. (...) Com sigui que un periodista li preguntés sobre l’actitud del Govern anglès amb relació a la nostra guerra, digué que era excusat que la donés, puix que el seu moviment nacional va directament contra l’imperialisme britànic.>>

Entre els acompanyants de Nerhu, com ja he dit, hi havia la seva filla Indira, aleshores de 21 anys, que la premsa va confondre amb la seva secretària Miss Ballivala Blooc, però com diu De la Cierva: 

<<Dolores Ibárruri nos ha confesado que, en realidad, se trataba de su bella hija, Indira.>>

L’altre jove de l’expedició, malgrat que el seu nom no apareix en lloc, és John F. Kennedy també com Indira de 21 anys. Novament Ricardo de La Cierva, un dels pocs historiadors que podia consultar l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, ho aclara després de contemplar unes fotografies expropiades pel franquisme als arxius catalans: 

<<Los archiveros de Barcelona marcaron el nombre de Davidson tras la fotografia de un joven alto, muy atento a les explicaciones de Enrique Lister. El joven inconfundiblemente americano no puede ser Joe Davidson, quien contaba 54 años. Otra vez se convierte la fotografía en una fuente primaria, pero no por ello despreciable: ¿es John Fitzgerald Kennedy el americano de nuestras fotos? Sabemos que John Kennedy –que había nacido en 1917- estuvo durante el verano de 1935 en la London School of Economics. Hizo dos viajes a Europa durante la guerra de España, además de algunos otros viajes rápidos; su padre, Joseph P. Kennedy, desempeño el primer puesto de la diplomacia americana, la Embajada en Londres, desde fines de 1937 hasta noviembre de 1940.>>
 
El periòdic Dia Gráfico (19-6-1938), publicava una fotografia de l’escultor Jo Davidson al costat d’Álvarez del Bayo i del seu bust esculpit, la imatge del nord-americà és la d’un home d’uns cinquanta anys amb barba i d’aspecte gras, en canvi, les fotografies en què surt el jove “desconegut” és clarament John F. Kennedy. Les fotografies estan preses durant la visisita que efectuaren al front, en què són visibles Lister, Nerhu, Menon, Indira, Kennedy i altres persones.
La presència de Kennedy, doncs, queda determinada per dues fotografies actualment a l’Arxiu de Salamanca, pels comentaris de Ricardo de la Cierva a Historia y Vida i per la informació dels seus biògrafs. John F. Kennedy, fill de l’ambaixador nord-americà a Londres Joseph P. Kennedy, durant les vacances d’estiu de 1937, 1938 i 1939 visità diversos països europeus a través de les Ambaixades americanes, entrevistant-se amb polítics, periodistes i diplomàtics. Kennedy, que s’havia format al Croate Colege de Wallingnet (Conneticut), va passar l’estiu de 1935 estudiant economia amb el prestigiós professor socialista Harold Laski, a la London School of Economics, per acord del seu pare que volia que el seus fills poguessin assabentar-se de les doctrines socialistes i comunistes. Un dels seus biògrafs, Bruce Lee, afirma que a Londres va entrar en contacte amb un ampli grup d’intel·lectuals “revolucionaris”, economistes i escriptors d’arreu. Això és precisament el que buscava el seu pare, doncs, considerava que  aquests contactes europeus eren fonamentals per a l’educació dels seus dos fills grans, Joseph i John. El nou curs 1936-1937 va significar l’entrada de John a la Universitat de Harvard on estudiava Història, Política, Art de Governar i Lleis. Els estius retornava a Londres on s’havia traslladat la seva família i d’allà saltaven a estiuejar a una mansió de Cannes, a la Riviera francesa. La seva vocació per la història i la política el va portar a recórrer els països a primera fila, malgrat que la premsa de Barcelona obviés els dos joves que acompanyaven a Nerhu, com diu De la Cierva: 

<<El viaje de John Kennedy a la España republicana al lado de Nerhu es, pues, perfectamente verosimil; en junio de 1938 el camino de Munich pasaba por el Ebro. Nerhu i Davidson hicieron las inevitables declaraciones de apoyo a la causa republicana; pero los dioses jóvenes de la nueva edad, Indira Gandhi i Jack Kennedy se limitaron a observar i anotar. (...) La presencia de Kennedy en la Barcelona de 1938 no significaba un apoyo a la causa republicana; Álvarez del Vayo no habría dejado de apuntarse el tanto. Es muy posible que a John F. Kennedy le interesase mucho más la figura de Jawaharlal Nerhu que el escenario circunstacial en que se desarrollaba la visita.>> 

El jove Kennedy va escriure una carta al seu pare, en què expressava la seva inicial simpatia per la República, que es trencaria a l’assabentar-se de les atrocitats comeses pels “revolucionaris”:  

<<Al principi era el govern qui tenia moralment raó, i el seu programa era similar al New Deal. (...) La seva actitud envers l’Església era només una reacció contra els jesuïtes, realment excessiu. L’Església s’immiscia massa en afers de l’Estat, i viceversa. Ara m’he apartat una mica del govern.>>

Tan sols dos anys més tard de la seva visita a Espanya el jove Kennedy presentava la seva tesi doctoral “Why England Slept” (Per què dormia Anglaterra?) a Harvard, un treball en què l’estudiant de Ciències Polítiques treia la màxima nota i, poc després, fins i tot la publicava. No en va la tesi fou declarada “Magna cum laude”. 

L’assaig de Kennedy Why England Slept s’endinsa en els difícils viaranys polítics de l’Europa que s’encaminava cap a la Segona Guerra Mundial. L’Europa del Pacte de Munic que permetia que els nazis s’apoderessin de Txecoslovàquia sense dir-hi res. John F. Kennedy criticava al govern anglès que, mentre Hitler s’armava fins les dents, hi continués dormint... Era l’Anglaterra que, recolzant-se amb la Societat de les Nacions, havia promogut la “No Intervenció” a la guerra d’Espanya. Una Anglaterra que havia tingut el seu millor aliat en la França del Front Popular i la discrecció dels Estats Units. Mentre les nacions democràtiques s’abstenien d’ajudar la República espanyola, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista s’involucraven, descaradament, amb l’ajuda a Franco. El 21 de setembre de 1938 el Comitè de “No Intervenció” reunit a Ginebra aprovava un pla de conjunt per a la repatriació dels Voluntaris estrangers que lluitaven a la guerra d’Espanya. El pla, però, només va ésser seguit, seriosament, pel Govern de la República, doncs, Alemanya i Itàlia va proseguir la seva ajuda a Franco. I per més “inri” el 29 de setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, després d’una reunió entre Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier; és a dir entre Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França. El Pacte es va vendre com un gran triomf dels països democràtics sobre els totalitaris, fins i tot es va enlairar la idea d’haver aconseguit la pau per la seva generació, però per Hitler i Mussolini el pacte només era guanyar temps per preparar la guerra. Un any després havia esclatat la Segona Guerra Mundial.  El Pacte de Munic fou també una carta blanca per l’Alemanya nazi a les ocupacions d’Àustria i Txecoslovàquia. El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, davant les invasió als Sudets enviava un missatge a Berlín en què, segons Las Noticias (29-9-1938),  deia: 

<<Ahora no se trata de plantear frente al mundo una cuestión de errores o injusticias del pasado, sino que se trata del porvenir del mundo de hoy y de mañana. (...) Por consecuencia, es de una importancia suprema que las negociaciones continúen sin interrupción hasta que se llegue a una solución justa y constructiva.>>

(J.F.K., poc després d'allistar-se a la marina dels EE.UU)

El Pacte de Munic no fou l’únic pacte “contranatura”, Stalin va obrir negociacions amb Hitler, i així, a final de juliol del 1939, els ministres d’afers exteriors Molotov i Von Ribbentrop signaven el pacte “germànic-soviètic” que molt aviat també seria paper mullat. Els nazis seguint les conquestes anunciades al Mein Kampf  d’Adolf Hitler, iniciaven la <<gran croada germànica cap a l’Est.>> 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Fragment d'un capítol del llibre de Ferran Aisa República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Base, Barcelona, 2009.)