LA FORMACIÓ DE SALVAT-PAPASSEIT A
L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR
FERRAN AISA
Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894 a
Barcelona fill de Joan Salvat Solanas i Elvira Papasseit Orovitg. Quan tenia
set anys el seu pare que treballava de fogoner en un vaixell de la Companyia
Transatlàntica va morir d’accident. Joan i, posteriorment, el seu germà Miquel,
orfes del mar, van trobar l’ajuda de l’Asil Naval Espanyol. Salvat-Papasseit
s’hi van passar cinc anys a bord de la corbeta Tornado aprenent a llegir i a
escriure i fent pràctiques marineres. Després de sortir de l’Asil Naval va
ingressar durant uns mesos a les Escoles Salasianes, però aviat va integrar-se
a la vida laboral fent de mosso d’una adrogueria i d’aprenent del taller d’un
escultor de talles religioses. Llavors és quan es va matricular a la Llotja per
aprendre escultura on va conèixer a Josep Obiols. El seu amic Alavedra afirma
que fins i tot va arribar a esculpir el cap de Charlotte Corday la dona que va
matar a Jean Paul Marat. Per aquella època va sentir una gran inquietud per
formar-se i ho feia llegint els llibres que queien a les seves mans. Lectura i
tertúlia formen part del seu món
adolescent al costat dels seus companys Emili Eroles, Joan Alavedra, Francesc
Ricart, Antoni i Enric Palau. Joves inquiets, amants de la cultura, fervents
lectors...
La seva amistat amb llibreters de les parades del Portal
de Santa Madrona fou essencial pels seus inicis lectors. Salvat-Papasseit per
pocs diners comprava els volums de l’editorial Sampere de València, els de la
Biblioteca Sociològica Zozaya i la col·lecció dels Grans Pensadors, que
guardava amb molta cura en una lleixa de fusta a la seva habitació.
El llibreter Medina de Santa Madrona deixava, a Salvat
i a Alavedra, La Grande Encyclopedie, i allí es parlava de Voltaire, Diderot, Robespierre, Saint-Just i Marat.
Joan Alavedra, d’aquesta època, dirà: <<Després, jo acompanyava
Salvat a casa seva, al carrer Gignàs, en
una escala mal il·luminada, bruta, plena de crits i de criatures. La seva mare tenia la cara més dolorosa que he
vist, demacrada, pàl·lida, els cabells esbullats, uns ulls dolços i espantats.
Obria la porta que donava al menjador. Amb un braç sobre la taula sempre hi
vaig veure un home amb barba, assegut, i en silenci. Semblava un “embarcat”.
Salvat em feia entrar a la seva cambra, i passava davant d’ell sense
saludar-lo. Jo vaig suposar sempre que era un rellogat, i després he sabut que
hi menjava, però que no dormia a la casa. A la petita biblioteca de Salvat —una
caixa amb prestatgeries—, polida i ordenada hi vaig trobar les
publicacions de la Institución Libre de Enseñanza i col·leccions de revistes literàries importants. Els
llibres impecables. No he conegut mai ningú que els tractés amb més cura que en
Salvat. Als vespres anàvem a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.>>
Els seus anhels d’aprendre i d’ampliar les seves lectures
el van portar a fer-se soci de l’Ateneu Enciclopèdic
Popular (AEP) del carrer del Carme, 30, una entitat obrera que feia de la
cultura una mística i la treia al carrer i
l’enlairava com una bandera de llibertat. L’AEP havia estat fundat, després de
la vaga general del 1902, per dos joves treballadors afeccionats a la lectura,
Josep Tubau i Eladi Gardó, que van cercar aixopluc a l’Extensió Universitària
per Obrers i, molt aviat, van trobar la col·laboració dels membres de l’Associació Escolar Republicana preocupats
per la cultura del poble, entre els quals hi havia Francesc Layret i Lluís de
Zulueta. A l’escalf d’aquesta fusió, els joves del treball i els de la cultura,
va néixer a Barcelona l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El seu primer programa
anunciava que l’Ateneu es constituïa amb el fi de portar la instrucció a tots
aquells que per viure de les seves mans es veien més privada d’ella. El
manifest aclaria que l’AEP no era una obra burgesa, ni tampoc el resultat d’un grup d’intel·lectuals que
tractaven, tot fent cultura, d’imposar la confessió pròpia als socis, doncs,
dins de l’ateneu: <<Cada u és amo i client, patrocinat i protector, soci
i fundador...>> La filosofia de l’Ateneu partia de la base que la cultura
significa essencialment el triomf de la llibertat sobre la necessitat i així ho
recollia un altre programa: <<L’Ateneu ofereix una mica de llum, un recó
de coneixement i d’amor, en aquesta ciutat devorada per l’interès, l’odi i les
inevitables misèries de la vida material.>>
L’AEP és un centre de formació permanent portat per
autodidactes que autogestionen la seva pròpia “universitat” popular. Els medis
que utilitzen són les lectures i les converses públiques, l’ús d’una
biblioteca, un laboratori, un museu i un gimnàs, el sosteniment d’una escola
nocturna, les excursions científiques, les campanyes cíviques i totes aquelles
propostes que sorgien espontàniament dels socis. Un comunicat de l’AEP d’aquell
temps diu: <<L’esperit que té és un esperit de tolerància i llibertat. A
ningú ni a res exclou. Desitja establir una unió necessària entre els que
pensen i els que treballen; esperant molt pel futur, individual i socialment,
d’aquesta agrupació d’homes independents i honrats, reunits per una mateixa
tasca i aspiració.>>
El moment polític de les primeres dècades del segle XX és
efervescent i el debat esclata contínuament a l’Ateneu, el local social resulta
petit i han de realitzar les conferències als teatres. Tota aquesta gernació
cultural serveix per formar els joves obrers autodidactes que anhelen construir
la seva consciència d’homes lliures. Ambrosi Carrion, que presidí l’entitat,
escrigué: <<Els que volien formar-se per ells mateixos llegien a les
palpentes, podríem dir, atrets per títols i autors trobats als diaris o
proposats per un company. Així es formaven els autodidactes amb lectures
unilaterals... La literatura redemptorista feia estralls despertant un afany
iconoclasta. Aquest era exercit en nom d’una cultura popular que volien
establir arrasant tot allò que no era seu... Els poetes contemporanis
posteriors a Maragall no els interessaven: els tenien tots per noucentistes,
concepte per a ells definidor d’una mentalitat burgesa reaccionària>>.
L’Ateneu Enciclopèdic Popular fou una pedrera per la vida
política, social i cultural de Catalunya. A aquesta entitat cultura i obrera
arriba Joan Salvat-Papasseit l’any 1911, a través de l’amistat amb Josep Maria
de Sucre, per a fer de bibliotecari, això li permet capficar-se en l’univers
dels llibres i, amb la lectura, construir el seu bagatge intel·lectual, a
través d’una barreja d’autors llibertaris, naturalistes, regeneracionistes i
modernistes. Salvat-Papasseit devora llibres, l’un darrere l’altre: A la
biblioteca de l’Enciclopèdic Salvat pot llegir: Nietzsche, Ibsen, Maeterlinck,
Gorki, Sué, Nordau, Tolstoi, Kropotkin, Nakens, Bulffi, Zola, France, Tolstoi,
Costa, Azorín, Almirall, Zola, Ruiz, Guyau, Volney, Lamennais, Renan, Pi i
Margall, Graves, Hugo, Jaurès, Cortiella, Alomar, Brossa, Gener, Maragall, Verdaguer,
Brant, Ganivet, Unamuno, Reclus... D’aquest darrer llegeix la seva magistral obra: El Hombre y la Tierra, una bella edició il·lustrada de sis volums, editada per les publicacions de La Escuela
Moderna i el llibre de Kropotkin Autour de ma vie en una edició dedicada
per l’autor rus a l’Enciclopèdic.
L’any
1913, amb dinou anys, forma part de la Junta
de l’Ateneu com a Bibliotecari i el seu amic Alavedra com a Arxiver. El president n’és Josep Maria de Sucre, poeta i
publicista; al seu costat s’aplega una munió de joves plens d’inquietuds: Antoni
Calderer, escriptor i crític literari; Josep Tubau, paleta i gran lector; Oliveri
Clara, mestre i pedagog; Francesc
Granada, excursionista vibrant; Ramon Martínez Gras, animador dels concerts
musicals; Manuel Ainaud, mestre i
pedagog; Joan Amades, afeccionat a la recerca folklòrica i esperantista; Feliu Elias «Apa», dibuixant;
Maria Baldó, mestra i pedagoga; Josep
Miró i Folguera, periodista; Josep Ferran i Torras, professor d’oratòria; Amador Revilla, filòsof
autodidacta; Pere Mialet, autor dramàtic
de la Secció Literària; Eladi Gardó, republicà radical; Aureli Capmany,
folklorista; Feliu Jané, obrer cenetista; Josep Parunella, pedagog; Andreu Nin,
mestre de l’Escola Horaciana i tants
altres que, com Salvat, acudeixen a l’AEP a cercar una mica de llum en aquella Barcelona “tràgica” de la segona
dècada del segle XX.
Salvat-Papasseit freqüenta sovint les conferències que, a
l’AEP, ofereixen professionals de primera línia de la cultura, són homes
de la talla d’Anselmo Lorenzo, José Nakens, Salvador Seguí, Ernest Vendrell,
Dídac Ruiz, Luis Zulueta, Jaume Aiguader i Miró, Eugeni D’Ors, José Ortega y
Gasset, Àngel Samblancat, Santiago Valentí Camp, Lluís Companys, Peius Gener,
Joan Puig i Ferrater, Àngel Pestaña i els pintors Joaquim Torres-García i
Rafael P. Barradas.. Francesc Layret pronuncià unes lectures comentades que van
tenir un gran seguiment popular: Vida
social de leyes y autoridades de Pedro Dorado Montero; La acción moral moderna de Gabriel de Seailles; Progreso y miseria de Henry George; i Vida de Don Quijote y Sancho de Miguel
de Unamuno.
Un
altre conferenciant de l’AEP és Felip Cortiella que digué la conferència Irradiacions, subtitulada “De la simplicitat de cor i elevació moral i
intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruiment de
la bellesa”. Les irradiacions de
Cortiella seran un punt de referència per l’imaginari del jove Salvat, que farà
servir el mot en el seu periple poètic avantguardista amb el seu llibre L’irradiador
del port i les gavines. Cortiella
també fomenta el teatre d’Ibsen i presenta amb el seu grup dramàtic Un
enemic del poble. Salvat-Papasseit, el 1917, fundarà la revista Un
enemic del poble. Altres conferències de
l’Ateneu Enciclopèdic Popular són les del Teatre Principal on Ramiro de Maeztu parla
sobre “Obrers i intel·lectuals”; Gabriel Alomar exposa les seves poètiques
elucubracions sobre el “Catalanisme socialista” i sobre “El futurisme”;
Marcel·lí Domingo planteja els camins de la política pedagògica; Josep Vidal i
Tarragó presenta el tema candent de “Catalunya davant d’Espanya”; i Jaume
Brossa fa una demolidora crítica de la vida política i social catalana.
Salvat-Papasseit, que forma part de la secció literària de
l’AEP, és elegit pel càrrec de secretari general, tal com diuen els comunicats
de Las Noticias,
primer del 12 de març de 1913: <<En la Junta celebrada
anteanoche por la Sección
de Literatura y Bellas Artes del Ateneo Enciclopédico Popular, fueron elegidos presidente
don José Artís y secretario don Juan Salvat.>> I en el segon comunicat de 18 de juliol de 1915: <<La Sección de Literatura y Bellas Artes del Ateneo Enciclopédico
Popular ha elegido presidente a don Armengol Alsina, secretario a don J. Salvat-Papasseit,
y vocal a don
Pablo Felisart.>>
La Secció de Literatura de l’AEP va realitzar una
important tasca de divulgació de la poesia catalana i castellana, organitzant cicles dedicats als millors poetes
de l’època: Josep Carner, Joan Alcover, Josep M. López-Picó, Guerau de
Liost, Gabriel Alomar, Josep Maria
de Segarra i Josep Lleonart, Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Eduardo Marquina, Antonio Machado,
Manuel Machado, Miguel de Unamuno, Macias Picavea, Ramón M. del
Valle Inclán i Francisco Villaespesa.
La secció té cura d’organitzar un grup de lectura artística: <<Se proposa
també col·laborar en el cicle de conferències que sobre literatura castellana
contemporània ara s’està organitzant, com així mateix preparar una Festa del Sonet i treballar perquè es
donin a l’Ateneu conferències tractant de la importància que té la lectura
artística, encarregant-se’n actors i literats prestigiosos. Com auxiliars a la
classe de lectura, es donaran cursets de Retòrica i Poètica, Ortofonia,
Fisiologia de l’aparell vocal i Estètica literària.>> L’Enciclopèdic tributa
homenatge a Joan Maragall, que serà un
dels poetes que més empremta deixaran en l’obra del jove
Salvat.
L’esperit cultural que anima els socis de l’AEP traspassa
les pròpies parets del centre i s’expandeix per la ciutat. Així, amb aquest
esperit, no és gens estrany que Salvat-Papasseit i els seus amics fundin el
Grup Antiflamenquista pro Cultura. La influència de l’escriptor madrileny
Eugenio Noel es deixa sentir entre els joves ateneistes barcelonins: <<Cultura!
(diu Alavedra), —quin nom màgic per Salvat!— i havia provocat el seu primer escrit en la nostra llengua: Escolta
català!, comença el Manifest que
ell va escriure, i, que, després enganxàrem d’amagat per les parets de
Barcelona.>>
Salvat magnificava tant el nom de la cultura que l’arribà
a mitificar i, com a fill del seu temps, d’extracció humil i proletària, la feu
enlairar com un estel sobre el seu univers i —fins i tot— la denominà:
“Kultura”. Els joves que posen en marxa aquesta lluita antiflamenquista i
antitaurina a Barcelona són Salvat-Papasseit, Joan Alavedra, Enric Palau i
Daniel Cardona: <<Cal remarcar –diu Alavedra- que aquests dos amics, que
s’etiquetaven de “nacionalistes republicans obreristes” influïren poderosament
en la manera de pensar de Salvat.>>.El grup es posà en contacte amb
Eugenio Noel, Eugeni d’Ors, el doctor Martí i Julià,
Anselmo Lorenzo, Josep Comaposada i Marcel·lí
Domingo, per demanar-los escrits que combatessin les curses de braus. <<Un
diumenge a la tarda —parla, Alavedra— impresos en fulls, anàrem a tirar-los a
grapats en plena Plaça de les Arenes: — Fora d’aquí plebeus!, cridava Salvat.>>
Xènius escriurà una de les seves glosses a La Veu de Catalunya per parlar dels
joves antiflamenquistes barcelonins que fan campanya antitaurina emulant a
l’escriptor madrileny Eugeni Noel. Arreu d’Espanya s’havia sentit la veu de
Noel enlairant la bandera de l’antiflamenquisme: <<Para ser apóstol –escrivia Noel- de un ideal no es suficiente hablar o escribir
bien acerca de ese mismo ideal; lo necesario es lanzarse a la provocación del
contrario, a la guerra, salir a su encuentro y vencer>>.
La formació de Salvat a l’Ateneu li permetrà obtenir
opinió pròpia i manifestar-la lliurement a través de la seva ploma rebel, i, d’un dia a l’altre, comença a publicar articles de contingut
social amb el pseudònim de «Gorkiano», a la premsa proletària: Energía, Los Miserables, La Justicia Social, Sabadell Federal... Publicacions llibertàries, socialistes, republicanes
federals. Molts d’aquests articles els recollirà el 1918 a Humo de fábrica. Durant la seva etapa de periodista proletari va ser
reprimit per un article sobre Portugal que acabava d’abolir la monarquia i proclamar
la República. El judici de Salvat es va celebrar el dia 26 de març de 1916 a la
“Sección
Segunda de la Audiencia de Barcelona”.
El tribunal va qualificar l’article “Un pueblo, Portugal” de <<delito de
excitación a la sedición>>.
Malgrat la brillant defensa de l’advocat Eladi Gardó, aleshores regidor de
l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Radical i soci fundador de l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, el jurat va pronunciar el veredicte de culpabilitat i va
condemnar-lo a dos mesos i un dia que va patir a la presó Model.
A la seva etapa de membre de l’AEP viu també una certa
bohèmia revolucionària amb les tertúlies del Bar del Centro a la Rambla del Mig
on es reuneix la redacció del periòdic Los Miserables. Allà s’hi troba
amb Fernando Pintado, Ángel Samblancat, Plató Peig, Mateo Santos, Diego Ramón,
Lluís Capdevila, Emili Eroles... Salvat-Papasseit passa moments difícils sense
feina, sense diners, vivint de l’ajuda de la seva mare i de la seva promesa
Carme Eleuterio.
Però la seva vinculació amb l’Enciclopèdic continua fins i
tot quan treballa de vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, doncs
freqüenta la biblioteca i s’inscriu al curs elemental de francès amb el
professor Enric Bramer i al de català amb el mestre Josep Parunella. Una tarja
postal de Salvat-Papasseit a Joan Puig Pujol director de Sabadell Federal de Barcelona, 30 de
maig de 1916, diu: <<Perdoneu
si la ploma escriu malament. Estic a l’Ateneu Enciclopèdic i les de l’Ateneu
sempre semblen escombres. Visca la pau del món! Vostre, Gorkiano.>>
A finals de 1916 gràcies a Eugeni d’Ors que li presenta
Santiago Segura entra a treballar a les Galeries Laietanes, aleshores ja havia
començat a escriure en català a Sabadell Federal. El 1917 funda Un
enemic del poble. Fulla de subversió espiritual., del que van sortir 18
números fins el maig de 1919. Salvat-Papasseit va publicar els aforismes dels
Mots-propis, biografies, articles d’opinió, el manifest “Sóc jo que parlo als
joves” i els seus primers poemes d’avantguarda. En el número 7 de novembre de
1917 es defineix àcrata: <<Jo mateix m’he posat en aquesta secció, on hi
aniran sortint els millors i els més nous dels joves d’ara. Jo no sóc, doncs,
modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profundes, perquè esguarden
al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pensa. No camino pels altres, i no bellugo els peus
sinó és per avançar i trepitjar quelcom. M’estimo als insurgents més que no als
conformistes i oprimits. Processat i portat al banc dels acusats per una causa
noble, he estat condemnat per un Jurat d’indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita
Justícia. I no sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer
que no una imatge. Ni vull agrair res a aquells amb els qui he anat, perquè no
he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino. Jo no sé el què em
proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per
damunt de les lluites que són
materials. (…) Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les
gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és
un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia,
de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era
millor>>.
Joan Salvat-Papasseit, que va viure només trenta anys, va
deixar-nos una obra realment important sis llibres de poemes, nombrosos
articles en la premsa de l’època, versos esparsos a diverses revistes, els
contes per a les seves filles (Salomé i Núria) titulat Els nens de la meva
escala i uns quants poemes en castellà publicats a les revistes ultraistes
madrilenyes. Salvat-Papasseit personatge polièdric fou autor proletari,
pensador llibertari, però sobretot va destacar com poeta... avantguardista,
líric, costumista, popular, romàntic, eròtic... En el poema “Divisa” de La
gesta dels estels (1922), el Salvat-Papasseit romàntic es posa a
l’avantguarda com els cavallers incendiaris de mots adolescents en la lluita de
l’amor:
Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un
bes els pot fer presoners
fem
l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa
caure sinó un altre bes.
Fem
l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer
bes que se’ns doni als primers.
Ferran Aisa Pàmpols (biògraf de Salvat-Papasseit i Comissari de l'Any Salvat-Papsseit)
Conferència pronunciada en el Ateneu Enciclopèdic Popular l'Any Joan Salvat-Papasseit 2024 commemoració del centenari de la seva mort.
