7/10/15

El 6 d'octubre de 1934 / Ferran Aisa

EL SIS D'OCTUBRE DE 1934

FERRAN AISA




(Conberta llibre F. Aisa)
A Catalunya la insurrecció d'octubre de 1934 va sorgir del mateix Palau de la Generalitat. La vaga convocada, el dia 5 d’octubre, pel PSOE, es va desenvolupar a Catalunya com un moviment polític-nacionalista sota el signe de l’ERC i amb la participació molt activa de l’Aliança Obrera. Catalunya vivia una complexa situació política, amb una Esquerra Republicana, que lluny de ser un cos homogeni, estava dividida en quatre grups: la petita burgesia republicana dirigida per Companys; els grups separatistes d’Estat Català, dirigits per Dencàs; la Unió Socialista de Catalunya, un petit grup format per treballadors i cooperativistes; i els rabassaires  
Després de la mort de Macià s’havia accentuat la lluita dins de l’Esquerra, els partidaris de Companys eren més nombrosos però els homes de Dencàs eren, bàsicament, més activistes. La diferència entre les dues tendències es manifestava en que una era partidària de comptar amb l’opinió dels treballadors cenetistes i la segona mantenia un antagonisme total vers els anarcosindicalistes, i s’atribuïa la representació del nacionalisme català més intransigent. L’Estat Català feia pressió constantment a Companys perquè trenqués amb Madrid i proclamés la independència de Catalunya. Estat Català tenia una organització paramilitar, els escamots, que uniformats de verd feien sovint desfilades públiques. 
Companys, per evitar que es trenqués el partit, va fer moltes concessions al grup de Dencàs, com acceptar que els sindicats de la CNT fossin tancats i els seus homes perseguits. Com diu Brenan: “Lo absurdo de un alzamiento en Catalunya sin la ayuda de la CNT era más que evidente. Las únicas masas dispuestas a seguirlo en las cuales la Esquerra podia contar eran las de la Alianza Obrera (...), cuyo número en Barcelona era insignificante, y los rabassaires (...) Companys obrando por sí mismo, hubiera persuadido probablemente a los anarcosindicalistas para que se sumaran al movimiento, pero Dencàs i Badia, el jefe de la policia, se opusieron a ello rotundamente, antes de que pudiera suceder. Los sindicatos de la CNT fueron cerrados  y Dencàs utilizó emisiones de radio diarias contra la FAI hasta el momento del alzamiento.”   
L’anunci de la composició del nou Govern feta per Lerroux la tarda del 4 d’octubre va fer precipitar les vagues i insurreccions a l’Estat Espanyol. En el Govern hi havia tres ministres cedistes i dos agraris i això va indignar els republicans, els socialistes i els obrers i els camperols en general, que veien en aquesta maniobra política una traïció als principis republicans. El dia 6 d’octubre pel matí la vaga era absoluta a tota Barcelona i també a moltes altres poblacions catalanes. Al migdia Dencàs anuncià per ràdio que el president Companys es pronunciaria al vespre. Mentrestant, en els centres d’ERC, es repartia fusells Remington i Winchester als escamots i a persones conegudes del partit. Dencàs va tornar a parlar per ràdio donant consignes de mobilització dels catalanistes. A la crida s’hi van sumar els petits grups separatistes: Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols i la Unió Democràtica de Catalunya.
L’Aliança Obrera catalana es va llançar a la lluita i va participar activament en la convocatòria de la vaga general. Josep Maria Francès va ésser testimoni d’aquelles hores: “Me encontré a Bonet, antiguo compañero (...), me informó que nutrida manifestación de la Alianza Obrera compuesta por los elementos del Enciclopédico y otras organizaciones había estado en el Palacio de la Generalidad a ofrecer sus servicios. Y pedir armas de las que carecían. Pero el conseller Dencàs les negó las armas diciéndoles: -És més si guanyem aquesta nit la partida, demà afusellaré a molts de vostés. La posició de Dencàs era contrària a la participació dels elements obrers i partidària de resoldre el problema amb les pròpies forces formades pels mossos d’esquadra, la policia i els escamots independentistes. Era un greu error dels dirigents polítics, en una ciutat que era la capital del proletariat ibèric, no comptar amb les forces obreres.
L’Aliança Obrera i els Comitès dels partits d’esquerres estaven mobilitzats i malgrat no tenir armes, es disposaren a lluitar. Una de les primeres accions de l’AO fou l’ocupació de l’antic local del "Fomento del Trabajo Nacional" al Portal de l’Àngel, on van col·locar al balcó una pancarta en la que es llegia: "Local de l’Alianza Obrera." Adolfo Bueso, ho recorda: “La sala que ocupava el Comité Ejecutivo de Alianza Obrera estaba en el mismo estado de abandono que el resto del edificio. En un testero había una mesa muy grande con tapete verde, lleno de manchas, encima papeles, paquetes de tabaco y dos botellas de coñac, amén unos vasos de formas y tamaños diferentes. Sentados en sillas de varias procedencias, estaban Maurín, Salas, Colomer, David Rey, su hermano José, Pep Rovira y otros más. (...) A Alianza Obrera se habían adherido las sociedades y sindicatos de la UGT, principalmente los de Artes Gráficas, el cual ya se había presentado. Los contramaestres de El Radium también había mandado su adhesión, así como los obreros del puerto; Trillas había estado allí a primeras horas de la tarde. El Centre de Dependents del Comerç i la Indústria estava con Alianza Obrera y parecía que allí contaban con algunas armas.”  

A partir de les tres de la tarda es concentraren els escamots armats a la plaça de la Universitat. Grups d’Estat Català havien ocupat el ball La Bohèmia, situat a la cruïlla de Casanova amb la Ronda Sant Antoni, i el Cafè Novetats, al carrer Casp, on va quedar instal·lat el quarter general. Les emissores de ràdio foren ocupades per les forces lleials a la Generalitat i començaren a emetre la Marsellesa i discursos d’exaltació catalana.
A les cinc de la tarda unes dos mil persones, amb braçalets de l’AO es manifestaren, des de la plaça de Catalunya fins a la seva seu al Portal de l’Àngel, repartint -al públic que hi havia a la vorera- el Butlletí de l’Aliança Obrera, amb un titular a primera plana que en grans lletres deia: "Visca la República Catalana." Las Noticias se'n feren ressò: “La manifestación la componían 45 brigadas formadas militarmente de tres en fondo y desfiló por la Ramblas, calle Fivaller, Plaza de la República y Jaime I para enfilar después la Via Layetana, pasar por la Comisaria de Orden Público y retornar por la calle Condal a la plaza de Santa Ana, al edificio del Fomento del Trabajo Nacional, ante el que se disolvieron. La manifestación llevaba una pancarta en la que se leía: "Proclamem la República Catalana", y al desfilar frente a un grupo detenido ante la Generalidad, lo hizo llevando el brazo derecho levantado y el puño cerrado. Al disolverse la manifestación se dio orden de concentrarse a las ocho de la noche en la Plaça de la República para proclamar la República catalana.” 

A les vuit del vespre la plaça de la República és plena de gent, uns porten el braçalet groc amb les inicials de l’Aliança Obrera, i altres les quatre barres. A la plaça es canta la Internacional i Els Segadors: “Bon cop de falç / defensors de la terra...” Hi ha una emotiva expectació que es trenca amb els crits de rigor que pronuncien els manifestants amb visques a la República Catalana, a Catalunya Lliure i, simplemente, a la Llibertat! Una manifestació del CADCI, que arriba desfilant des de la Rambla, porta al davant una senyera separatista que és col·locada al centre de la plaça. A un quart de vuit del vespre la ràdio va anunciar que "el president senyor Lluís Companys, per tal d’orientar l’opinió, parlaria a les vuit des del balcó de la Generalitat. Aquesta notícia es va donar en un to solemne i remarcant la data: Avui, dia sis... Cada mig quart se’n repetia la lectura. Tothom va creure clarament que s’hi anava a proclamar o l’Estat Català o, simplement, la República Catalana. (...) A les vuit i deu minuts en punt, Companys va pronunciar des del balcó el seu discurs en el qual proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.”
L’ombra de Pi i Margall i de Macià van sobrevolar la plaça de Sant Jaume: “Ciutadans! Les forces monarquitzants i feixistes, que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les migrades llibertats de la nostra terra, i els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen el suport de les actuals institucions. Els fets que s’han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d’Espanya, i els sectors socials més avançats, sense distinció ni excepció, s’han aixecat en armes contra l’audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democràtica i republicana, no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva solidaritat amb els germans que, a les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i pel Dret. Catalunya arbora la seva bandera, crida a tothom al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament del Govern que presideixo assumeixo totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola.... (...) L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la Llibertat!”
L’Ajuntament de Barcelona, presidit pel seu alcalde Carles Pi i Sunyer, va celebrar una sessió extraordinària –a la que no van assistir a la reunió ni els representants de la Lliga, ni els radicals, ni els tradicionalistes-, on es va acordar la solidaritat amb el Govern de la Generalitat. La mateixa actitud solidària es va donar en diversos ajuntaments de la resta de Catalunya.
El Capità General de Catalunya, seguint les consignes del Govern central, va fer aplicar l’Estat de Guerra. El Ban promulgat per "Domingo Batet y Mestres, general de división y del Ejército y jefe de la Quarta División Orgánica, feia saber: “Que de conformidad con lo prevenido en decreto de esta fecha recibido a las veinte horas, queda declarado el estado de guerra en todo el territorio de la región catalana, y asumo, por tanto el mando de la misma, estando dispuesto a mantener el orden público a todo trance, empleando al efecto cuantas medidas de rigor sean necesarias, esperando de la sensatez y cordura de los ciudadanos que no llegue a precisar su empleo, y que por parte de todos, con su civismo y amor a la República, contribuirán al restablecimiento de la paz perturbada.”
En els primers tiroteigs cau mort un sergent, i un oficial i diversos soldats són ferits a la Rambla Santa Mònica, es tracta d’una unitat d’artilleria de l’exèrcit de la Caserna d’Atarazanas. Els canons emplaçats a la Rambla de Santa Mònica, sense pensar-ho dues vegades, disparen contra el local del CADCI, on moren Jaume Compte i Manuel González Alba. Els assetjats demanaren reforços a la Generalitat que mai no van arribar. L’exèrcit també va disparar contra el local de la Unió Socialista. 

L’endemà la revolta ha estat sufocada, Batet imposa la llei marcial. Las Noticias dóna fe de la nova situació: “A consecuencia de haber declarado el señor Companys, el "Estat Català" y la República Federal, fuerzas del Ejército se apoderaron tras dura lucha de la Generalitat, del Ayuntamiento y del edificio de Gobernación. Han sido detenidos el presidente y el gobierno de Cataluña y el alcalde y un buen número de concejales de Barcelona. Los muertos ascienden a unos cuarenta y hay muchos heridos. Ha sido nombrado gobernador general de Cataluña el señor Carreras Pons.”
El coronel d’intendència José Martínez Herrero va ser nomenat alcalde de Barcelona. Pocs dies després visità la capital catalana, el líder de la CEDA, José Maria Gil Robles que fou rebut amb tots els honors per la burgesia catalana. A primera fila, Civera Voltà, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. La concomitància entre el poder central i els propietaris agrícoles era tot un símptoma de retorn a èpoques “feudals”, segons Albert Balcells: “La majoria de propietaris consideraven la derrota de la Generalitat com una victòria pròpia.”
Un Ban del general Batet anunciava la supressió de tota la normativa de la Generalitat, entre les qual hi havia la Llei de Contractes de Conreu. Els pagesos que s’havien acollit a les noves normes van ser obligats, sota amenaça d’expulsió o de presó, a pagar les parts dels fruits corresponents a les collites dels anys anteriors: “Segons una enquesta de la Unió de Rabassaires, entre l’octubre de 1934 i novembre de 1935, 1.400 pagesos van ser expulsats de les terres que conreaven.” 


Ferran Aisa-Pàmpols (Extret del Llibre de Ferran Aisa El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès Editors, Lleida, 2005).

No hay comentarios:

Publicar un comentario