ALBERT CAMUS I LA PESTA
FERRAN AISA
 |
| 1ª Edició de la Peste (Gallimard, París, 1947) |
En aquest temps d’Estat d’Alarma i de pandèmia per la
Covid-19, ha estat molta gent que ha buscat a la literatura el que ha passat en
altres ocasions que la humanitat s’ha trobar en casos similars d’epidèmies.
D’aquesta manera han sortit a la palestra els llibres El Decameron, de
Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de
Daniel Defoe; La mort a Venècia, de
Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a
nivell mundial ha estat La pesta del
Premi Nobel de Literatura Albert Camus. D’aquesta novel·la s’han tingut que fer
noves edicions per la seva demanda en diverses llengües, no solament en paper
sinó també en ebook. La Pesta és una novel·la clàssica del
segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora, podríem dir, més actuals
per la universalitat dels seus temes. L’obra de Camus construïda sobre una
sòlida base moral i ètica no ha perdut mai vigència. El món continua estan
dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, el
ser humà continua fent les mateixes barbaritats. El 6 d’agost de 1945 quan els
Estats Units van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima Camus va escriure:
<<Nosaltres ens resumirem en una frase: la civilització mecànica acaba
d’arribar al seu últim grau de barbàrie.>> ¿Què hagués dit ara de la
situació de la destrucció sistemàtica de la natura, de l’escalfament del
planeta, de la globalització destructora?
Albert Camus Sintès (Modovi, 1913-Villeblevin, 1960),
fill de Lucien Camus, obrer alsacià desaparegut en combat durant la Primera Guerra
Mundial i de Caterina Sintès descendent de menorquins. Camus estudia Filosofia
a la Universitat d’Alger. Va militar una curta temporada en el PCF, però del
qual va sortir-se’n el 1937 per la política reaccionària de Stalin a la URSS
contra els comunistes dissidents i a Espanya per els Fets de Maig contra el
POUM i els anarquistes. Durant l’ocupació de França pels Nazis va participar a
la resistència publicant el periòdic Combat.
Va defensar els republicans espanyols i, molt especialment, als llibertaris. Va
denunciar els crims del franquisme i es va oposar a les injustícies del món. La
seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la
novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme.
Quan Camus publica La
pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger, Calígula,
entre altres. Totes elles d’una qualitat innegable marcades per la seva
filosofia però tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif en què confessa que ell
sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu i recrea aquest en aquest
assaig sobre l’absurd: <<una sensibilitat absurda que es troba escampada
arreu del segle XX.>> El mite de
Sísif , no és únicament la filosofia del absurd, sinó una exposició com
l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la
nostra vida des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és
viure l’absurd: <<Abans es tractava de saber si la vida havia de tenir un
sentit per ser viscuda. Ara, per el contrari serà tan millor viure-la quan
menys sentit tingui viure-la.>> Aquesta sensibilitat absurda la trobem a
obres d’autors com Franz Kafka o més properament Samuel Beckett. El clàssic
mite grec de Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins el cim d’una muntanya,
la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota la
eternitat, li servirà a Camus per desenvolupar la seva filosofia de l’absurd.
Quan Albert Camus escriu aquestes obres és l’època de l’existencialisme de
Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof i autor de novel·les, teatre,
assaig i periodisme. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme també
s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum
Mediterrània del migdia d’ètica i caràcter llibertari la qual tindrà el seu cim
en l’assaig L’home revoltat. La pesta és la crònica d’una epidèmia
imaginària a la ciutat d’Oran (Argelia), Camus, amb el seu estil directe
aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva
plenitud literària. La pesta és la
novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort
davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes
febres i la presència de les rates ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i
la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard
Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la
ciutat, en cert sentit recorda la figura del doctor Storkmann de l’oba d’Ibsen L’enemic del poble, en aquest cas, el
metge lluitant perquè les autoritats i els comerciants reconeguin que les
aigües del balneari estan contaminades. A Orán passa el mateix ningú vol parlar
de que existeix una epidèmia: <<No es parla de les rates a les taules,
diuen els pares als seus fills>>, quan comencen a morir pacients, s’amaga
la noticia: <<Es diu que la plaga és irreal, és un mal somni que aviat
passarà. Però no passa i, de mal somni en mal somni, són els homes qui passen
i, en primer lloc, els humanistes perquè no han pres precaucions.>>
Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta es declarada oficial i
les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’ella no podrà sortir ni
entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i
Jean Tarrou) lluitaran fins el final per salvar els seus semblants, però saben
que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser
desterrat del món. El doctor Rieux malgrat les dificultat que té al seu abast
per lluitar conta l’epidèmia sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és
l’honradesa, però què significa això? Per el doctor Rieux, l’honradesa
consisteix en exercí dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un
diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, d’haver cregut en la revolució,
però a vist com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: <<Sí,
he seguit tenint vergonya, he aprés que tots nosaltres estem a la pesta i he
perdut la pau. Encara avui la busco tractants de comprendre a tothom i de no
ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no
segui essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau
o, falta d’ella, una bona mort. Això pot enlairar el homes i, encara que no
salvar-los, al menys fer-los el menor mal possible i fins i tot, de vegades,
una mica de bé.>> Tarrou es contagia de la pesta, va cap una mort segura,
el doctor Rieux li pregunta quina idea té per arribar a la pau i Tarrou, i es produeix
aquest diàleg entre tots dos: <<-Sí, la simpatia. En resum, el que
m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu.
–Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema
concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però,
sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que
m’interessa és ésser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix,
però jo sóc menys ambiciós.>> L’epidèmia cedeix, el doctor Rieux
s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de
la ciutat, peerò el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada:
<<Doncs sabia el que ignorava el poble aquest poble joiós i que pot
llegir-se als llibres, que les bactèries de la pesta no mor ni desapareix mai,
que pot estar durant dotzenes d’anys adormida
als mobles i a la roba, que espera pacientment a la habitació, els
soterranis, els baüls, els mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un
dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les
seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, mayo de 2020)
