FILL DE LA
CORONA D’ARAGÓ
Ferran Aisa Pàmpols
Tots som fills
de la immigració bé em refereixo a la meva família, però la resta de famílies
també són immigrants. Els meus avantpassats van arribar a Barcelona en les
primeres dècades del segle vint i aquí hi van formar la seves respectives
famílies i aquí hi van viure i aquí hi van morir i aquí hi són enterrades. Per
una altra banda, a la meva memòria he d’incloure els records dels meus
avantpassats i el temps de la postguerra. Històries que acaben per arrodonir
una gran part de la crònica del segle vint.
Eusebi era el
nom del meu pare, que havia nascut el dia 1 de novembre de 1923, al carrer
Tamarit, 152, un edifici molt proper al popular Mercat de Sant Antoni de
Barcelona. L’Eusebi era fill de Fernando Aisa Barrera (1893-1926), natural de
l’Almunia de Doña Godina (Saragossa) i de Pilar Cuenca Lluch (1892-1976),
nascuda a Anna (València). Els meus avis paterns van tenir un altre fill,
Fernando (1922-1991), que va ser el meu padrí de bateig. Per una altra banda la
meva mare que es deia Pilar havia nascut el 15 de setembre de 1926 al carrer Castillejos, 281,
al barri del Clot. La Pilar era filla d’Andreu Pàmpols Fuertes (1899-1928) i de
Marcelina Poquet Clota (1903-1958), tots dos naturals d’Almacelles
(Segrià-Lleida). Els meus avis materns havien tingut un altre fill anomenat
Andreu que va morir quan tenia tot just un any.
Els meus
avantpassats van arribar immigrats a Barcelona procedents de pobles que
casualment comencen amb la lletra A i tots tenen una ascendència àrab: Almunia
de Doña
Godina (Saragossa), Anna (València), Almacelles (Lleida). Jo ara escric des
d’un poble que també comença amb A, Agramunt (Urgell), on hi passo temporades
al llarg de l’any. Per tant es pot dir que jo he fet el camí invers -encara que
temporalment- de Barcelona al món rural.
Per tant soc
barceloní de segona generació, però tots plegats som fills de l’antiga Corona
d’Aragó, formada amb la unió de Catalunya amb el regne d’Aragó pel casament de Petronila, filla del rei
Ramir II, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. A la reconquesta, van
guanyar als moros les terres de llevant i de les illes. Jaume I va passejar les
quatres barres de foc sobre fons daurat per tot el territori on destaca la
mateixa llengua amb les seves variants catalana, valenciana o mallorquina. Un
territori que ha estat conegut amb el nom diguem de Països Catalans.
Els meus avantpassats van immigrar a Barcelona des de els seus llocs
d’origen. Els meus besavis Antonio Aisa Sancho i Carmen Barrera Calleja amb els
seus vuit fills (José, Fernando, Carmen, Eusebio, Juan, Pilar, Juana i Pura)
van arribar a Barcelona l’any 1909 i es van instal·lar al carrer Carretes, 38. El
meu besavi i els nois vingueren des de l’Almunia en un carro tirat per una
mula, la meva besàvia i les noies vingueren en tren des de Saragossa. Llegint la novel·la de Ignacio de Martínez de Pisón, El día de mañana, veig
que també parla de la sortida de paisans aragonesos amb carro cap a Catalunya:
<<Así que metimos todo los que pudimos en los carros y nos
echamos a la carretera. Tardamos cuatro días en llegar a Barcelona.>>
El meu avi va
treballar de carreter i de mosso del Mercat de Sant Antoni. La meva àvia
valenciana va arribar a Barcelona quan tenia uns setze anys per servir a la
casa de la família Cabré-Claramunt del carrer Tamarit, 152. En aquest edifici
hi va viure tota la seva vida, doncs al casar-se amb el meu avi Fernando, el 12
d’octubre de 1920, els seus patrons li van llogar el segon primera de la
referida escala.
L’àvia Pilar
era filla de Fernando Cuenca Pérez i de Maria Lluch Tormo, tenia diversos
germans Fernando, Eusebio, Josefa, Amparo, Mariana. Roque... La seva germana
petita Mariana va seguir les seves passes i va venir a viure també a Barcelona.
La noia es va casar amb Bernardo Juan, però va tenir la mala fortuna de morir
de part, fent-se càrrec de la nena la yaya Pilar. La nena es deia
Modesta Juan Cuenca, coneguda com Tina, va néixer el dia de Sant Joan de 1931.
La Tina va passar a ésser la germana petita pels dos nois, el seu pare va
deixar-la en mans de la seva cunyada.
La meva
família materna procedia de les terres de Lleida del mateix poble d’Almacelles
(Segrià), fills per els dos costats de repobladors del poble. La meva àvia (i
padrina) Marcelina era filla d’Andreu Poquet Borrell i de Maria del Pilar Clota
Moreno, tingueren set fills dels qual només sobrevisqueren tres, Marcelina
(1903), Pau (1906) i Josep Antoni (1909). Els tres fills van quedar molt aviat
orfes fent-se càrrec aleshores d’ells i de la seva educació els germans i
parents propers dels infants. Com marca la llei en cas de la tutela de menors
d’edat dels orfes menors es va fer càrrec un Consell Familiar format segons
consta en un document de l’Ajuntament d’Almacelles: <<Carlos Clota
Moreno, José Poquet, Manuel Aldabó Poquet, José Clota Poquet y Jaime Torre Poquet
vecinos de esta villa y mayores de edad.>>
Qui seria la
meva àvia Marcelina amb onze anys va anar a raure a casa de la germana de la
seva mare Dolores Clota Moreno i del seu oncle Jaume Torre Poquet que vivien a
Bell-lloc. Els altres dos germans Pau i Josep de vuit i cinc anys es van quedar
a Almacelles a casa de Carlos Clota Moreno i de Josep Clota Poquet,
respectivament. La Marcelina, amb la seva família d’acollida, va immigrar a
Barcelona el 1918, establint-se en una caseta de la Carretera de Ribas tocant a
la plaça de les Glòries. La Marcelina aviat va trobar feina a l’empresa de
Filatures Tèxtil Fabra i Coats en un dels magatzems de que disposava dita
empresa al carrer Cartagena cantonada Mallorca.
L’avi Andreu Pàmpols Fuertes era
el segon fill de la parella formada per Andreu Pàmpols Justribó i Francisca
Fuertes Giribet, el fill gran es digué Jaume (1897). El meu besavi enviudà i es
tornà a casar amb una noia del poble de procedència aragonesa anomenada
Josefina Marco Raluy amb qui tingué tres fills més: Joan (1905), Pepita (1908) i Manel
(1911). L’avi Andreu va arribar a Barcelona després del servei militar, que va
resultar la guerra del Marroc de 1921, establint-se al carrer Rec de Barcelona.
El seu ofici carreter de l’empresa Can Cerdà de la plaça de les Glòries li va
permetre conèixer a la Marcelina començant un festeig que va acabar en casament
el 23 de novembre de 1924 a la Parròquia dels Josepets de Gràcia.
La meva
família va viure els avatars de gran part del segle XX, per exemple el meu avi
Andreu Pàmpols durant el servei militar l’any 1920 fou destinat a l’Àfrica on
Espanya vivia una guerra contra les forces Kalibenyes del Marroc. En aquells
moment es va viure la batalla d’Annual que va comportar nombroses baixes de
l’exèrcit espanyols i els supervivents patiren malalties. L’altre avi Fernando
Aisa era un aficionat a cantar jotes pels bars del Paral·lel i un seguidor de
la Bella Chelito aquella vedette que sempre s’estava buscant la puça.
Tant l’Andreu com el Fernando van morir joves als 29 i 32 anys un de càncer de
laringe i l’altre de tuberculosis. La meva àvia Marcelina Poquet va treballar a
la Fabra i Coats vivint diverses vagues del ram tèxtil de 1918 i 1921. Va
formar part del Comitè d’Empresa representant a la CNT, el 1935 amb la seva
filla Pilar van llogar el pis del carrer de la Cadena 6 bis (aleshores anomenat
Salvador Seguí). Acabada la guerra civil fou detinguda i acusada de donar
aixopluc a diversos militants rojos a casa seva i d’haver format part dels
comitès del sindicat anarcosindicalista. Posteriorment va obrir al carrer de la
Cadena una “Casa de Huéspedes Tolerada” i una parada de fruits secs al Paral·lel
davant de l’Arnau. La meva mare va treballar tota la vida de modista primer en
una casa del carrer Mendizábal on acudien artistes com l’actriu i cantant Maria
Dolores Pradera que acostumava anar a acompanyada de l’actor Fernando Fernán
Gómez, posteriorment pel seu compte. La yaya Pilar
va servir sempre a la
mateixa família que eren els propietaris d’un hotel al carrer Pelai i d’una
casa d’empenyorament al carrer Tamarit. Primer amb Rosalia Claramunt i Miquel
Cabré i els seus fills
Josep Cabré I Baldomero Cabre. La família Cabré-Claramunt eren socis amb els
seus germans Dolors Claramunt i Francesc Torrededia de la Fàbrica de Begudes
Carbòniques Viuda de B. Claramunt, Cabré, Torrededía y Cia. S. L., situada al
número 123-125 del carrer Diputació, entre els carrers Comte de Borrell i Comte
Urgell. En aquesta fàbrica hi treballaria el meu pare des de 1939 fins a 1964,
data de tancament de l’empresa. Els fills de la família Claramunt-Cabré van
destacar el gran Josep com dermatòleg i el petit com hoteler i directiu
esportiu de la Secció de Handbol del FC Barcelona.
La yaya Pilar
també va ser molestada per l’autoritat franquista i va ser cridada a declarar
sobre una persona i uns fets que havien passat al carrer Tamarit a l’inici de
l’aixecament militar. La interrogació anava sobre un tiroteig que va haver
contra la finestra d’un veí anomenat Manuel Cotelo que, segons deia la
diligència, tenia amagat un capellà. L’agent de l’autoritat (Benito Domínguez)
pretenia inculpar dels referits trets a la portera del carrer Tamarit, 163,
Cristina Fernández Prats. En el llibre Puerta a
ningún sitio d’Isabel Pellejero
Usón i Eduard Musulén Palet, es recullen les diverses declaracions de Pilar
Cuenca Lluch “la Maña” davant del Tribunal de Justícia Militar. Las
declaracions les va fer el mes de març de 1939 (III Año
Triunfal) davant del Jutge Rafael Gómez de Membrillera i del
Secretari Rafael Rodríguez Vidal. La yaya Pilar
tenia aleshores 44 anys, era vídua, feia feines, era illetrada i vivia al
carrer Tamarit, 152, segon primera, amb els seu fil Eusebi i la seva neboda
Tina. L’altre fill, el Fernando, era a la presó Model. El jutge -com diuen els
autor del llibre- intentava pressionar a la Pilar perquè acusés a Cristina
Fernández Prats com autora dels trets: <<Pilar
Cuenca insistía en que el sacerdote había marchado esa misma
noche sin que lo viera nadie. Aseguraba que era imposible que
su presencia hubiera sido denunciada puesto que nadie sabía de él. Ahora
sabíamos que Pilar, en ese mismo momento, estaba pendiente del juicio
sumarísimo de su hijo Fernando. Edu insistía en la probabilidad de que Pilar
estuviera siendo presionada, yo no acababa de ver por quién y para qué.>>
Cristina Fernández Prats de 39 anys natural de Villasinde en la comarca
lleonesa del Bierzo estava casada i tenia un fill, fou condemnada a la pena
capital. El seu marit Baltasar Paz Fernández, natural de Quireza (Pontevedra) i
militant del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT, també implicat en el
sumari i processat en Consell de Guerra fou condemnat a vint anys de presó. La
portera del carrer Tamarit, 163, Cristina Fernández Prats, després del “Enterado” del
Cap de l’Estat, fou afusellada el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota. Les
seves despulles van ser enterrades al Fossar de la Pedrera del Cementiri de
Montjuïc. Vuitanta i quatre anys després, l’Ajuntament de Barcelona presidit
per Ada Colau, inaugurava a l’interior d’una illa del carrer Borrell els
Jardins Cristina Fernández Prats. El seu nom ara és visible molt a prop d’on
feia de portera al carrer Tamarit del, barri de Sant Antoni.
El germà del
meu pare no era més que un adolescent, però havia estat detingut per la policia
republicana el gener de 1939, doncs al retornar a Barcelona havia viscut una
etapa rocambolesca i a més se l’acusava d’haver abandonat l’exèrcit i de fer-se
passar per tinent roig. A la Model portava set dies tancat quan va ser
alliberat pels “nacionals”, però uns dies abans al pati de la presó havia
parlat més del compte fent-se el “milhomes” en presència d’un Guàrdia Civil
feixista presoner dels republicans. El tiet afirmava obertament que els
feixistes no prendrien mai Barcelona. El Guàrdia Civil el va denunciar davant
de la policia falangista d’ocupació, incloent-hi altres barbaritats contra
aquell noi adolescent, el qual, per a més inri, a la sortida de la presó havia
tornat a fer de les seves posant-se una nova disfressa, aquesta vegada el capot
d’un moro dels que havien pres la ciutat amb el “Quinto Tabor de Regulares”. El
Fernando s’havia fet passar per un assistent de comandant de Regulars per poder
menjar gratuïtament al Auxilio Social. Ara eren els vencedors de la guerra qui
el detenien i el tancaven a la presó Model. Va ser jutjat per el procediment
Sumaríssim de Consell de Guerra per un Tribunal Militar franquista que
l’acusava d’haver estat delegat de la UGT i fins i tot d’haver ajudat el
“passeig” a un falangista sense tenir cap prova individual de l’acusat. Al
Govern Militar de Barcelona conserven el dossier del seu judici al igual que el
de milers de ciutadans vençuts. El tiet Fernando fou jutjat el maig de 1939,
essent condemnat a 20 anys de presó menor més accessoris per la causa d’auxili
a la Rebel·lió, però posteriorment li van commutar per 12 anys de presó major
més accessoris. A la presó Model va romandre del 26 de febrer de 1939 fins el
22 de maig de 1942, és a dir des dels setze fins els vint any, quedant en
llibertat condicional el 8 d’abril de 1949 quan era indultat per un decret llei
firmat per el Cap d’Estat Francisco Franco.
El meu pare
havia començat a treballar de “botones” al Hotel Gran via el juliol de 1936,
allà el va sorprendre l’inici de la Guerra. L’Hotel va quedar col·lectivitzat
per CNT-UGT i fou la seu del Dayli Worker, portaveu del Partit
Comunista de Gran Bretanya. Un periodista d’aquest diari va simpatitzar amb el
jove grumet i es va proposar ensenyar-li anglès. L’Eusebi guardava una estona
del seu temps de botones per aprendre la llengua de Shakespeare, encara
conservo el llibre de gramàtica anglesa on a la primera pàgina hi va escriure:
“Pertenece a Eusebio Aisa Cuenca.” També fou obsequiat pel periodista
anglès, Allen Hutt, amb un voluminós llibre de 272 pàgines, ara de paper
esgrogueït i aspre al tacte, del qual n’era l’autor, que portava per títol: The condition of the working class in
Britain. Es tracta d’un manual de la història de la classe treballadora
britànica. El meu pare sempre recordaria amb simpatia aquell periodista del Daily Worker que volia ensenyar-li la
llengua anglesa i que li parlava de la creació d’un món més just. Gràcies a
internet he pogut esbrinar que George Allen Hutt (Londres,1901-1973), fou
periodista, escriptor i membre del Partit Comunista Britànic.
L’Eusebi no militava en cap organització però va
simpatitzar amb el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), doncs Francesc
Recasens, pare dels seus amics Mingo i Maria, n’era un dels seus militants. Durant
els anys de la Revolució l’Eusebi es va afiliar a la UGT igual que havia fet el
seu germà Fernando. El meu pare em digué que havia assistit a l’enterrament de Durruti
penjat d’un arbre a la plaça Catalunya, en canvi la tieta Araceli segui la
comitiva de l’enterrament des duna finestra de la Oficina de les Joventuts
Llibertàries de la Casa CNT-FAI a la Via Laietana. Doncs formava part de les
Joventuts Llibertàries de Santa Coloma i fou contractada com telefonista per a
l’oficina central de les Joventuts a la Casa CNT-FAI.
La meva mare va patir un bon ensurt quan tenia dotze anys
el famós Any de la Victòria. Escamots
falangistes feien sovint escorcolls casa per casa. Al pis del carrer de la
Cadena es van presentar-hi amb l’excusa de buscar homes, però a la majoria dels
pisos només trobaven vells, infants i dones. Els molt valents, aleshores,
s’aprofitaven de la feblesa dels vençuts, produint-se saqueigs, assassinats i
violacions. Al pis del carrer de la Cadena només hi havia dones, la Marcelina,
la seva filla Pilar, la senyora Lola i la Felisa que
ja s’havia tret el mono de miliciana. Els falangistes demanaren pels homes,
però les tres dones i la nena que habitaven la casa manifestaren que aquí no en
vivia cap, com no s’ho creien, un d’ells va tancar-se en una habitació amb la
nena de dotze anys per interrogar-la. Com la Pilar deia que el seu pare era
mort, l’home digué: -Esto no lo digas, mírame bien a los ojos, yo soy tu
padre... Per
sort per a la nena i per a les dones van sonar unes xiulades al carrer que
avisaven que un grup de soldats baixava posant ordre al seu pas. Els
falangistes van deixar la casa sortint a tota pressa cap el carrer... Les dones
van respirar i la nena de l’ensurt es va posar a plorar. Mercè Rodoreda, a
La plaça del Diamant, va saber-hi plasmar aquells maleits temps: <<Quan
alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia que volien
dir. Per mi, el suro, era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la
destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro
grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a últim vaig
entendre que volien dir quan deien aquesta persona és de suro,,, perquè, de
suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de
suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per tirar endavant, perquè
si em comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de
carn que quan et pessiguen et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan
alt i tan estret i tan llarg.>>
El meu pare
Eusebi Aisa Cuenca i la meva mare Pilar Pàmpols Poquet es van conèixer a la
Sala de Festes Rialto de la Ronda de Sant Pau. Ell estava de permís del servei
militar a l’Empordà, ella hi anava a ballar amb la seva amiga Maria Joan.
L’Eusebi i la Pilar, després d’un curt festeig, es van casar el 12 d’octubre de
1947 a la Parròquia de Sant Agustí. Aquell mateix any un toro havia matat el
popular torero Manuel Rodríguez “Manolete”. De la seva unió naixeríem dos fills
el més gran jo nascut el 29 d’agost de 1948 i el petit el Manel nascut el 19 de
maig de 1953. La vida és un tango va dir algú, la vida i la mort. El meu pare
va morir el dia 11 de setembre de 1986 a l’Hospital Delfos de Barcelona als 62
anys d’edat. La meva mare va morir el dia 11 de juliol de 1993 també a
l’Hospital Delfos als 66 anys. Sí, tots els meus avantpassat més directes van
morir a Barcelona i són enterrats al Cementiri del Sud-Oest de Barcelona, a la
popular muntanya de Montjuïc. Els versos d’Espriu em porten el record dels meus
avantpassats: -Jo que moro i sé / la
solitud del mur i el caminant / et demano que em recordis avui, / mentre te’n
vas amb les sagrades hores.
Ferran Aisa Pàmpols. (Esboç del meu llibre Aquells capitans intrèpids i L'Any de la Gran nevada)
Barcelona, 8 d'octubre de 2024
