8/7/15

La vida bohèmia al Raval (3) / Ferran Aisa

TERCERA XERRADA ÒMNIUM CULTURAL AL CENTRE CÍVIC DRASSANES (16-6-2015)


(Coberta llibre F.Aisa i M. Vidal)


LA VIDA BOHÈMIA AL RAVAL PER FERRAN AISA



El barri del Raval per la seva idiosincràsia i la seva peculiar manera de ser, ha estat un dels llocs més apropiats per la bohèmia tant de casa com de fora. La bohèmia estricta es va viure a les primeres dècades del segle XX, marcada per les diferents tendències artístiques i ideològiques i per les ganes boges de viure d’una joventut que recuperava l’estil de la Belle Epoque francesa o l’esperit de l’anomenat “fin de sicle”, que havia causat furor a París i a altres ciutats d’Europa. La Rambla, el Paral•lel i per descomptat el districte Vè foren els espais principals de trobada d’aquesta bohèmia que ja havia tret el cap a Barcelona a finals del segle XIX a llocs com la cerveseria “Els 4 Gats”, on artistes d’extracció burgesa com Casas, Utrillo, Rusiñol, Picasso, Casagemas, etc.,  vivien la seva pròpia bohèmia importada de Montmartre. En el camp literari destaca sobretot Peius Gener, que visqué llargues temporades a París. La bohèmia del segle XX serà una barreja de bohèmia modernista amb bohèmia proletària; una bohèmia que es desenvolupa en plena etapa del noucentisme i, sobretot, durant els anys de preponderància per una banda del catalanisme burgès representat per la Lliga i institucionalment per la Mancomunitat de Catalunya; i per l’altra per l’auge de l’anarcosindicalisme representat per la Confederació Nacional del Treball.
El Raval ha estat un imaginari per escriptors, poetes, artistes, periodistes, rodamóns i vividors. El barri al llarg de la història ha viscut diverses bohèmies, algunes d’elles paral•leles en el mateix temps. Podem parlar d’una bohèmia revolucionària, una bohèmia artística-literària i d’una bohèmia vital. Totes aquestes bohèmies s’emmarquen en la Barcelona dels barris baixos, la Barcelona dels pecats del Barri Xino, dels Cabarets, teatres, music-halls, tavernes, coves d’art, dàncings, locals de taxi-girls, fondes... De la Rambla al Paral•lel tot un món cultural de la Barcelona popular, de vegades oblidada, tergiversada o convertida en infern. Bohemis que beuen absenta i consumeixen drogues de moda com la cocaïna. El Bar Marsella del carrer Sant Pau és un exemple, però també el Bar del Centro a la Rambla, 55, al costat del Liceu i de la Llibreria Francesa. Segons Jaume Passarell, fou el primer cabaret de Barcelona on es ballaren tangos i on s’ensumà cocaïna: «El bar era a peu pla –diu Passarell- i el cabaret al soterrani, que era humit i feia tuf de romàtic. Al fons del bar hi havia una rebotiga, on, com tot establiment del ram que s’estimés, hi havia la tradicional pastera, aleshores el set i mig era permès. I es jugava fins les 5 o les 6 de la matinada». El Bar del Centro era un espai que recollia una mica de cada una de les bohèmies barcelonines. La revolucionària la formaven els redactors de Los Miserables, un periòdic que recollia l’esperit de La Ira, havia tingut la redacció a una taverna del carrer de Les Cabres, al costat del Mercat de la Boqueria. D’aquest periòdic van sortir tan sols dos números el juliol de 1913, doncs el Governador Civil de Barcelona el va tancar fulgurantment, n’eren redactors els aragonesos Ramón Acín i Àngel Samblancat, que militaven en un republicanisme radical. Los Miserables, títol inspirat en la novel•la de Víctor Hugo, va agafar el relleu el 1913 i va durar fins el 1915, portava per subtítol: “Eco de los que sufren hambre y sed justicia”, el dirigia un altre aragonès Fernando Pintado amb la col•laboració de Samblancat, que sovint exclamava: “Iremos a la conquista del pan bajo las banderas de San Pedro Kropotkin.” De Los Miserables foren redactors Mateo Santos, que durant la guerra civil fou director de documentals de la vida revolucionària de la ciutat a través del Sindicat Únic d’Espectacle Públics de la CNT; Rossendo Giménez, un obrer del Sindicat Únic que els anys vint seria assassinat per pistolers del Lliure; Diego Ramón i Santos Muñoz, tots dos serien aviat redactors de Solidaridad Obrera; Diego Ruiz, l’andalús “cosí de Picasso”, popularment conegut com metge filòsof; l’anarquista i poeta bohemi Plató Peig; el llibreter llibertari Emili Eroles; els dramaturgs Lluís Capdevila i Josep Amich “Amichates”, i, entre altres, el jove, aleshores socialista, “Gorkiano” (en honor de Gorki) Joan Salvat-Papasseit, que també col•laborava a Justicia Social, els seus articles els recolliria l’any 1918 a Humo de fábrica.
El Bar del Centro també era el lloc de trobada d’altres persones inquietes que s’apropaven o vivien la bohèmia intensament com els periodistes Francisco Madrid, Àngel Marsà, Braulio Solsona, Joaquím Montero, Màrius Aguilar, Clovis Eimiric, i els caricaturistes Manuel Fontdevila i Jaume Passarell. Tots ells periodistes alhora de publicacions com El Escándalo, La Publicitat, El Diluvio, El Papitu, L’Esquella de la Torratxa. Un personatge habitual del bar era Àngel Pestaña, veí del carrer de Sant Jeroni, que seia sempre a un racó amb els seus companys de la CNT, i de vegades feia llargues xerrades amb el Noi del Sucre, un personatge ben popular d’aquella Barcelona. Seguí aleshores vivia al carrer de l’Hospital davant del carrer Egipcíaques. El carismàtic militant de la CNT sovint agafava les rampes del Poblesec camí de Montjuïc on pujava amb companys com Victor Serge, que ho va deixar recollit en la seva novel•la El nacimiento de nuestra fuerza. A Seguí li agradava fer tertúlies (gairebé mítings) a llocs com el Cafè Espanyol del Paral•lel, al Pay Pay del carrer de Sant Pau o al Tostadero de la plaça Universitat, in es citava amb el seu amic i paisà l’advocat Lluís Companys.
Lluís Capdevila afirma que el Bar del Centro era freqüentat per joves bohemis, revolucionaris i lletraferits; alguns amb els cabells llargs, barret d’ala ampla, mal vestits i amb cara de no menjar gaire. La neteja personal tampoc era usual... L’olor a tabac de pipa i d’absenta omplien l’ambient, i donaven al bar un aire romàntic i literari: <<Era un bar que no tancava mai –diu Capdevila-. No podia tancar, perquè on hauríem anat nosaltres? (...) En aquell bar vaig conèixer l’“Amichatis” i allí, en el soterrani escrivírem en col•laboració la primera comèdia. No n’hi hagut mai enlloc del món de bars com aquell. El freqüentaven una colla de toreros –entre els quals hi havia el Sugrañes que després s’ha fet un bon nom amb les revistes del Còmic-, una colla de bohemis poca soltes que la gent no sé, perquè, nomena “noies alegres”: La Lola de Sant Feliu, la Tigre, la Mercedes, la “Cocido”. Dues noies la Mary i la Margot, una de les quals avui ha ascendit a primera figura, hi dormien al bar. No tenien altra casa que aquella i el seu llit era dues taules de marbre. (...) Ara al carrer hi fa fred o calor. Llavors recordo que hi feia gana, al carrer i a tot arreu. Mare de Déu, quanta misèria! I quanta alegria! En aquell bar hi vaig conèixer als que després foren els meus companys de Los Miserables, la fulla més boja i més generosa que s’ha publicat al món. En Pintado, que no callava mai i a tots ens feia combregar amb rodes de molí. Salvat-Papasseit, que entrava amb un aire de timidesa i de por, i tenia per a tot el que el voltava una mirada de febre; Plató Peig, fill de Sabadell, que xiulava als capellans, prenia cocaïna i escrivia versos futuristes; Mateu Santos, que acabava d’arribar de la Manxa; Santos Muñoz, un minyó de talent gens vulgar... (...) Una nit Pintado ens proposà la publicació d’un setmanari que podria titular-se Los Miserables. (...) – Tindrem amb nosaltres a Samblancat, que és, com jo, aragonès i molt amic. A l’endemà, Samblancat compareixia al bar i planejàvem la romàntica fulla revolucionària que ens havia de dur a tots a la presó.>>
El Bar del Centro era doncs el lloc de trobada d’aquesta bohèmia revolucionària formada per republicans radicals, anarquistes i catalanistes d’esquerra gairebé llibertaris, que discutia sobre temes de rabiosa actualitat com eren les lluites obreres, la política nacional i la Gran Guerra, que havia començat l’any 1914. La majoria d’ells escrivien a la premsa liberal o satírica barcelonina i, naturalment, a la més revolucionària del moment; i també n’eren autors d’assaigs sociològics o d’obres de teatre popular. 
El Bar del Centro disposava d’un cabaret soterrani anomenat “Au fond du mer”, on actuaven les artistes en mig dels bohemis de tota nena que gaudien de l’espectacle i d’un públic format, com diu Eroles, per morts de gana i aspirants a poeta, a torero, a crupiers, a ballarins, a escriptors... Emili Eroles considerava el Bar del Centro una sucursal de la “Rotonde” de París: <<Bar del Centro! Quantes il•lusions i esperances varen caure desfetes entre les parets despintades d’aquest bar. Pintors, dibuixants, literats, periodistes, poetes incompresos, conreadors de totes les arts, àdhuc de l’art de viure sense menjar... (...) La Mary i la Margot, dues xicotes enamorades de la llibertat absoluta, conhortaven els pobres literats igual que Santa Maria Egipciaca i els donaven llur amor sense cap mena d’interès. (...) L’èter i la cocaïna eren aliment habitual dels ballarins asexuals i llurs amigues... Bar del Centro! En una taula del fons l’Àngel Samblancat llegia els seus articles inflamats a diversos companys, mentre el pobre Salvat-Papasseit escoltava atemorit els renecs cargolats dels “croupiers” i dels cirabotes. (...) Els espies baixaven al soterrani que ostentava el nom pretensiós d’“El fondo del mar” i que no era altra cosa que una habitació humida amb una peixera enganxada a la paret i explicaven confidencialment a tothom les més inversemblants aventures de llur perillosa professió.Tot era brogit; miralls enlluernadors i begudes exòtiques. Tabacs egipcis i perfums de Turquia. Literatura revolucionària i àpats endarrerits, opi o morfina. Vici i, sobretot, misèria.>>
Margot serà tema pels poetes com Plató Peig i també per Salvat-Papasseit, que la treu en dos dels seus poemes:

        Un perfum de colors ha envadit a Margot
        s’ha vestit de pressa
        perquè hom no sabés de sa sina l’olor
        sa posada una flor
        damunt la roba fresca

I al poema “Marxa Nupcial”, la immortalitzà en uns versos avantguardistes:

        Margot amb el MALLOT i els cabells pintats
        rojos sembla un ciri que cremi
        Només crema per mi :
        Davant dels cent centaures que fan faixa a la Pista
                DAURADA EMOCIÓ

        Margot ara m’esguarda fit a fit                i en caient del
        Trapezi he llegit un anunci a la pantalla :

        Escopiu a la closca
        Pelada
        dels cretins

La bohèmia revolucionària tenia altres caus del barri on es barrejava amb les altres bohèmies com el Cafè Espanyol del Paral•lel, al costat del Teatre Circ Espanyol, on van començar la seva carrera triomfal els Onofri, família artística que procedia de Marsella. L’edifici va sofrir un incendi, però de les seves cendres va ressorgir el nou teatre i cafè Espanyol. Aleshores fou quan el cafè va esdevenir la gran referència popular dels barcelonins que omplien la seva terrassa gairebé de Nou de la Rambla fins a la Bretxa de Sant Pau. Centre de tertúlies enceses i de reunions anarquistes. Convivien a l’Espanyol les penyes més heretodoxes capitanejades per personatges estrafolaris com “El Faluga”, “El Berruga”, la banda dels Tarín; els sergents del Novè Muntat; etc.; i eren habituals del Cafè molts dels bohemis citats anteriorment com el poeta Plató Peig i El Noi del Sucre. Les intervencions de Seguí són seguides d’acalorades discussions pels llibertaris. Al costat de les taules dels anarquistes neix i creix paral•lelament una altra i oposada tertúlia, integrada pels policies encarregats de la seva vigilància. La pressió sobre els llibertaris fa que aquest s’escampin per altres bars barrejant-se amb la bohèmia vitalista, els pinxos i tota mena de treballadors que viuen al barri. Així els cenetistes, llibertaris i republicans radicals sovint els trobem a les velles tavernes dels carrer San Rafael, Cadena, Sadurní, Sant Pacià, Sant Pau, Perecamps, Hospital, Portal de Santa Madrona, Migdia... Aquestes tavernes o fondes s’anomenen La Trona, els Mirallets, la Bodega Nova, Marsella, Absenta, Torrent, Joaquim, La Vinya, ca l’Avi, la Bodega Gran, la Mina... Davant d’un got de vi aquesta bohèmia llibertària de tots els oficis o sense cap organitza tertúlies de filosofia no solament sobre Proudhon, Bakunin, Kropotkin o Marx, sinó també tenen present Ibsen,Mirbeau, Renan, Kant o Nietzsche. També aprenen esperanto o van al teatre Apolo on el dramaturg i poeta anarquista, fill del carrer Sant Jeroni, Felip Cortiella, fa funcions teatrals amb l’Agrupació Avenir i representa producció pròpia i traduccions al català d’Ibsen o de Mirbau com Un enemic del poble i Els mals pastors.
L’esclat de la Gran Guerra coincidí en el punt més alt de la bohèmia barcelonina. Una època d’abundància econòmica que afavoreix les classes benestants, ja que, durant la guerra, els industrial catalans s’enriqueixen, gràcies a la neutralitat oficial espanyola, exportant els seus productes a uns i als altres. És la Belle èpoque per la burgesia que baixa als restaurants i cabarets de luxe de la Rambla, de Nou de la Rambla, d’Unió, etc. Són locals com l’Excelsior, el Lyon d’Or, el Grill Room, el Cabaret Buena Sombra, El Alcazar Español, l’Edèn Concert, el Restaurant Cabaret Màxim’s, la Granja Royal-Oriente, etc. Però en aquesta Barcelona de la burgesia que assisteix a les cafeteries i restaurants  de la Rambla, al Liceu o als cabarets de luxe on pren el champagne francès de madamme Clicquot, al clam de “C`est la guerre”, també hi són presents els bohemis del proletariat i els artistes de l’avantguarda que arriben a Barcelona fugint de la guerra, de la mateixa manera que ho fan els rics vividors europeus i espies tant dels aliats com dels germànics. Quina barreja per el Raval que viu també l’arribada sovint de vaixells al port que omple de mariners les seves tavernes i cabarets. Un món representat per l’escriptor català Josep Maria Sagarra a Vida privada.
Els efectes de la Gran Guerra converteixen Barcelona en un dels pilars de l’avantguarda artística i literària. La guerra mundial propicia que alguns artistes avantguardistes europeus vinguin a Barcelona, entre els quals cal esmentar a Francis Picabia, que publica a Barcelona els quatre primers números de la seva revista dadà 391 seguint Tristan Tzara, que havia fundat el movi¬ment dadaístic l’any 1916 a Zuric.
Picabia, fill d’una família burguesa franco-espanyola, viurà una temporada en una torreta de l’avinguda República Argentina. Els seus principals col•laboradors són Robert i Sonia Delaunay, Arthur Cravan, Marie Laurencin, Albert Gleizes, Juliette Roche, Valentine de Saint-Point, Riccioto Canudo, Otto i Mina Lloyd, Olga Sacharoff, Serge Charchoune, Helene Grunoff i Otto von Wätgen. Realitzen “perfomances” artístiques, lectures poètiques dadadístes i exposen la seva obra a les Galeries Dalmau del carrer Portaferrissa. Picabia publica a Barcelona la revista 391, que tant influenciarà a artistes i literats autòctons com Junoy, Salvat-Papasseit, Foix, Folguera, Joan Miró... Un dels actes més sonats del grup d’avantguardistes que viuen a Barcelona és l’organització del combat de boxa d’Arthur Cravan contra Jack Jonshon, el 23 d’abril de 1916, a la plaça de toros Monumental. Picabia i els seus companys freqüenten els ambients bohemis de la Rambla, el Paral•lel i el Barri Xino
Els avantguardistes són habituals clients de les Coves d’Art on el flamenc triomfa per damunt de tot. Al Raval n’hi havia nombrosos caus de flamenc Juanito Eldorado, Guàrdia, 14; el Cangrejo Flamenco, Montserrat, 9; Casa el Apañao o Bar Càdiz, Montserrat, 12; la Taurina, Cid, 8; Villa Rosa, Arc del Teatre, 3; la Mina, Arc del Teatre, 63; Cal Manquet, Portal de Santa Madrona, 18; el Villa P..., Lancáster, 12; ; el Cafè Bar H. P. Cabaret, Barberà, 16 bis, que s’anunciava dient “Servicio estilo Andalucía, abierto toda la noche”. Juliette Roche va deixar escrit aquest ambient en un poema publicat a 391 on parla de la Rambla, de la cocaïna i del cant flamenc dels andalusos. També el jove Joan Miró va quedat atrapat per la màgia d’aquest ambient bohemi dels carrers del districte Vè i amb els seus companys de l’Acadèmia Sant Lluch s’aventurava cercant el món pintoresc i la bohèmia vital del barri ple de bars i de “colmados” de flamenc, Sebastià Gasch, ho va recollir: <<Ens quedàvem absorts, amb l’ànim suspès, davant dels esgrogeïts cartells de braus de La Pastora, la casa de vins més antiga de Barcelona, que els anys havien patinat d’ocre, tot empolvorant amb subtils palletes d’or tot el local; davant el patètic cap dissecat d’un brau anònim i una ingènua pintura de l’Alhambra, i unes ampolles encaixades dins losanges de fusta que adornaven les parets i els prestatges d’un lúgubre “colmao” del carrer de Sant Oleguer...>> Són molts els artistes de flamenc que actuaven a les coves d’art, alguns van adquirir fama universal com Vicente Escudero i Carmen Amaya; i altres van aconseguir un gran renom a escala nacional: Juanito Eldorado, la família Barrull, la Gabriela, José Amaya “El Chino”, Juana Amaya “La Faraona”, La Romerito, el Gran Fanegas, Guerrita, Chacón, la “Niña de Carmona”, “Nena Carmen”, Rosario de Ronda, Manolita Calpena, la Macarrona, Pepa la Gravà, los “Panaderos” El lament de la petenera i la profunditat del Cante hondo era present a les coves d’art del barri Xino, la guitarra sonava a tot hora i una veu trencada esgrimia “bulerías”, “farrucas” , “seguidillas” o “fandangos”: Cuando no lleva lucero,/ ¡qué triste veo que va la luna / cuando no lleva lucero! / así está mi corazón / el día que no te veo. El flamenc pur i el ball andalús, doncs, van arrelar a Barcelona amb una inusitada força que inundà, amb la seva presència, una gran part de la música folklòrica realitzada a la ciutat.
Grans espectacles anomenats “sicalíptics” apropen a un nombrós públic que fa bullir els music-halls del Raval i els teatres del Paral•lel, que s’omplen de gom a gom. Totes les sales de diversió són freqüentades per un públic àvid de passar-ho bé. Burgesos, proletaris, cadascú en el seu espai i de vegades barrejats per veure com la Bella Chelito es busca la puça al Teatre Onofri del Paral•lel o van a l’Arnau per gaudir de la Raquel Meller o a la Criolla per veure l’espectacle artístic de cabareteres i transformistes. A la Criolla tota una corrua humana de prostitutes, travestíts, pinxos, gitanos i tota mena de persones que creen la seva pròpia perfomance de la vida.Tot un món que té la seva continuació en el més pur barri Xino dels carrers Cid, Migdia, Arc del Teatre, Mina, Arc del Cirés, Portal de Santa Madrona... Recollit perfectament per novel•listes com Juli Valmitjana amb la seva novel•la La Xava, Francisco
Madrid a Sangre en Atarazanas o, més endavant, per Jean Genet a Diari d’un lladre. 
La bohèmia participa activament d’aquest recorregut que va de la Rambla al Paral•lel plena de llocs de diversió com el Madrid Concert on se celebra el “Cabaret Apache” al foyer; o els balls taxi-girl on comprant un tiquet els homes s’asseguren un ball amb una senyoreta o entrenadora a llocs com “El Ramillete” del carrer Om, 10, on els ballador disposen de la música de la Gran Orquesta i de simpàtiques cambreres que ballen amb els clients a canvi d’un abonament comprat a l’entrada, que dóna dret a una consumició i a dos balls. Alguns dels balls-taxi són un centre de prostitució encoberta tal com ho descriu Max Bembo, a La Mala vida en Barcelona. Però la majoria compleixen el ritual del ball a preu fix, per el districte Vè s’escampaven els dancigs-taxi: La Suerte Loca (més tard Palacio de Cristal), Estel, 2; La Bombilla, Sant Pau, 75; la Mascota, Ronda Sant Pau, 34-36; Cafè Gran Pay-Pay, Sant Pau, 116; la Martinica, Abat Zafón, 2-4; La Bola de Oro, Est, 18; La Giralda, Sant Ramon, 6; Cafè Catalán, Rambla Santa Mònica, 6; i, entre altres, La Gran Peña, Sant Pau, 83. A Nou de la Rambla n’hi havia també unes quantes sales com ara Cabaret Bobinó (núm. 6), Gran Salón Cabaret Ideal Tango (núm. 10), Casino París La Nuit (núm 12, al edifici on hi havia el popular meublé Casa Emília), La Hechizera (núm. 40), Cabaret Gris (núm. 87), Canal (núm. 92). A Nou de la Rambla és on hi havia les principals escoles de ball, cant i música. Escoles de coristes regentades per músics o productors musicals com Viladomat, Tragan, Quirós i, entre altres, Copérnico Oliver “El Gordito”. 
La Gran Peña era a més un cafè-cantant on els bohemis de tots tipus s’acostaven per veure, pel preu d’una copa, espectacles de flamenc i de varietés. La principal estrella era Antonia “La Cachavera”, aquesta jove vedette s’havia especialitzat en la dansa del ventre i amb els seus encants havia conquistat Miquel Ripoll, l’amo del local el qual la va promocionar fins a convertir-la en una estrella del Music-Hall que actuava a l’Edèn i a altres teatres de Barcelona. La Gran Peña era una mena de pedrera d’on sortiren grans artistes que coneixien en aquest local els seus primers contactes amb el públic com Aurora Jofret “la Goya”, creadora del cuplet “Tápame”. També a La Gran Peña havia debutat l’any 1908 Raquel Meller amb el nom de la Bella Raquel, d’aquí passà als escenaris del Buena Sombra del carrer Gínjol i a l’Edèn i catapultada cap a la fama l’any 1911 debutava al Teatre Arnau,l’antic Follies Bergère barceloní, amb el nom de Raquel Meller cantant cuplets com “Ven y Ven, “La Violetera”, “El Relicario”, etc. El cuplet s’havia posat de moda i els music-halls del Raval o del Paral•lel presentaven noves artistes com la menorquina Pilar Alonso que els cantava en català: “Els focs artificials”, “La Marieta de l’ull viu”, “La Font del Gat”, “Remena nena”, “El vestit d’en Pasqual”, etc.
Un dels locals més populars era el Pompeya, que anunciava espectacle tarda i nit, i
ball continuo fins a les 4 de la matinada, amb entrada lliure. El Pompeya, que ocupava
el local de l’antic teatre Gayarre al Paral•lel cantonada Nou de la Rambla, fou víctima
del terrorisme indiscriminat. El 12 de setembre de 1920 una bomba va esclatar en plena
funció del music-hall. Suposadament l’atemptat fou preparat pels escamots del Sindicat
Lliure, a través del confident i exsindicalista Inocenci Feded. L’atemptat va causar sis
morts i diversos ferits, tots ells obrers afiliats al Sindicat Únic, l’enterrament va donar
pas a una gran manifestació de la CNT. El luctuós fet violent del Pompeya va escalfar
encara més la lluita criminal entre el Lliure i l’Únic, produint-se atemptats gairebé
diaris. La policia va detenir a Feced com sospitós però per falta de proves fou posat en
llibertat, i el pistoler del Lliure va continuar cometent assassinats, entre ells, el del
sindicalista Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, el 10 de març de 1923. El Pompeya però
va ressuscitar i va continuar essent un dels centres de diversió popular del Paral•lel, El
Escándalo (31-12-1925), en parla: <<Aquí el más humilde de nuestros “music-halls”.
La gente del pueblo constituye la asidua clientela de este cafè-concierto. Aquí las
consumiciones son relativamente módicas, no se exigen grandes modajes y el derecho a
gritar y a patear es libre.>>
El Raval ha disposat al llarg del temps d’espais apropiats per viure d’a prop noves bohèmies ja fos durant el franquisme o a la transició. Locals com la Bodega Bohèmia, el Marsella, el Almirall, el London, el Pastís, Els enfants terribles, el Cine Diana, la Fragua, la Rivolta... I tots els que anomena Piere de Mandiargues a El marge i la literatura d’autors com Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Maruja Torres i poetes com Joaquim Marco i tots els que van escriure l’Antologia del Barrio Chino i jo mateix amb el llibre de poemes Rambla del Raval.


Ferran Aisa-Pàmpols
Barcelona, 16 de juny de 2015


Ferran Aisa i Mei Vidal  són autors del llibre El Raval, un espai al marge (Base-Ajuntament de Barcelona, 2006)














   





No hay comentarios:

Publicar un comentario