 |
| (Fragment d'un dibuix amb rodolí de l'Auca de l'Ateneu Enciclopèdic Popular) |
LA CULTURA POPULAR
FERRAN AISA
La cultura feta per el poble
La idea de cultura popular ha estat manipulada en alguns aspectes pel poder per convertir-la en el sac on es recull tot allò que abans es considerava folklore, és a dir el conjunt de tradicions, costums i creences populars. En canvi ha quedat arraconada la versió de cultura popular que s’havia practicat en el nostre país fins a la guerra civil i, malgrat que amb menys força, durant el franquisme i la transició. Podem dir que la cultura popular és aquella que surt del poble organitzat i retornar al poble sense que sigui monopolitzada per cap estament de poder de la societat. D’aquí la importància organitzativa dels ateneus, els centres socials i recreatius, les associacions de veïns, les cooperatives, etc. Per tant la cultura popular era i és aquella cultura que fa el poble, amb el poble i per el poble. La cultura popular feta a través d’ateneus i altres associacions socials volia esdevenir l’eix vertebral de la vida associativa per ajudar a la transformació de la societat que havia d’acabar amb els adjectius “popular” o “superior”, tal i com ho deia Rafael Campalans en una conferència pronunciada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular: <<El problema que s’ha de plantejar la nova societat, és el problema de la “cultura única” és a dir, la Universitat i el Colegium no per a l’usdefruit exclusiu d’una classe, sinó per a tots els que en siguin dignes. No una Extensió Universitària per a Obrers, no una simple Universitat Popular, sinó la magna i única Universitat del Poble.>>
La pràctica de la cultura popular va originar l’aparició d’obrers il•lustrats i d’autodidactes convertits en savis. Aquest esperit cultural pretenia convertir els ateneus i centres socials en les veritables universitats obreres, marcada per una filosofia que, en paraules de Jaume Aiguader, havia de fer <<de cada home un obrer i de cada obrer un doctor.>>
Societats recreatives i d’esbarjo
El Raval ha estat una zona treballadora però també molt festera, des del segle XVIII trobem societats que promouen l’esbarjo dels habitants del Raval i dels barcelonins en general. Començant per els balls populars que se celebren als horts del Raval, sobretot a l’Hort d’en Murlà, situat a l’actual zona dels carrers Junta del Comerç-San Pau, fins les festes de Carnaval al Teatre de la Santa Creu (actual Principal) a la Rambla. Són populars les festes organitzades a l’hort d’en Murla per la Societat d’Artesans i Hortolans de Barcelona per San Domènec o la Mare de Déu del Carme. Al costat de l’hort hi havia un safareig molt freqüentat per les minyones. Aquesta societat serà la primera en aixecar un envelat a Barcelona el 29 de juny de 1846 a l’hort del Caputxins a la Rambla i un mes després a l’Hort d’en Murla per la festa del Carme. A finals del segle XVIII funciona a Barcelona la Societat de ball La Linterna que organitza els seus saraus a l’anomenat “Almacén de Baile de Santa Mònica”. També per aquesta mateixa època al carrer Nou de la Rambla hi ha la Sala de Baile de San Cayetano molt sovintejada per la guarnició militar de la caserna de les Drassanes. En aquests indrets lúdics se celebrem balls de màscares populars a benefici de la Casa de la Caritat. Per una altra banda els balls de Carnaval o les funcions dramàtiques del Teatre de la Sant Creu o Principal de la Rambla van en benefici de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
A principis del segle XIX s’obre la sala de Ball Públic de la Casa-Fàbrica N. España del carrer Robador. La fúria pel ball dels barcelonins arribava a totes les classes socials, des de l’aristocràcia que ballava en els seus palauets i casalots, fins a la burgesia que acudia a la Santa Creu o les classes populars que freqüentaven els balls-magatzem de Santa Mònica, Santa Clara de la Barceloneta o el Ball Públic del carrer Robador. El benefici dels festivals de màscares es distribuïen també a la Casa de la Misericòrdia i al “Socorro de Caridad de la Olla Pública”. Per tant l’esbarjo de les classes socials barcelonines servien per ajudar solidàriament als més abandonats per la societat. El segle XIX el ball de màscares s’incrementa a nous espais per la burgesia com la Llotja o el Liceu, i altres de signe més populars a sales com La Patacada al carrer de les Tàpies o la Sala Mabille al carrer Sadurní, 20.
Les societats recreatives i familiars es multipliquen considerablement el segle XIX amb la creació de centres dedicats a l’esbarjo en les que no hi falta mai el ball. Al Raval n’apareixen unes quantes com per exemple les societats de teatre i ball Julián Romea, Odeón, El Ramillete, La Paloma, La Cibeles, La Serpentina, la Sílfide, La Violeta, la Estrella, la Camèlia i algunes altres. Les dues primeres tenen la seva seu als teatres Romea i Odeón del carrer de l’Hospital; el Ramillete al carrer Robador, 32; La Paloma, la Cibeles i la Serpentina s’instal•len al carrer Mendizábal (actual Junta del Comercio), amb el temps aquestes tres societat recreatives i de ball construiran la seva pròpia sala, la primera a l’antiga fonera Comas del carrer Tigre, la segona anirà al carrer Floridablanca on la sala anirà canviant de nom fins a convertir-se primer en la Bohèmia Modernista i després en el Gran Price; i la tercera surt també del barri per anar-se’n al carrer Còrsega (Gràcia). La societat Sílfide fa ball tots els diumenges al carrer Guàrdia, 6; la Violeta, té el seu local al carrer del Carme, 77; l’Artística al carrer Montserrat, 14; l’Estrella, a Nou de la Rambla esdevindrà més endavant l’Edèn Concert; la Camèlia freqüenta las sala de Casino Artesano, al carrer Hospital, 51. Per aquesta època funcionen altres centres anomenats Casinos al raval como el Barcelonès, situat a la planta superior del Bar Delicias (Rambla, 19), on les societats La Tertúlia i Melpómene, es reunien per xerrar o per fer saraus. El Casino Artesano Barcelonès era freqüentat per diverses societats del Raval com La Fraternitat, La Imparical, La Siempreviva, la Colla de l’Arròs o la Societat Francesa de Beneficència. El benefici de lees grans festes que s’organitzaven anaven a parar a mans de la Societat d’Amics dels Pobres. Una de les societats més populars de la meitat del segle XIX és l`’anomenada Veloy Club, al carrer Nou de la Rambla, 75. En les darreres dècades del segle trobem més societats recreatives que fan la seva vida al Raval com la societat de ball “El Àguila” al carrer Amàlia, 38; l’Ateneu Amistat al carrer Robador; el Casino del Centro, al primer pis del Bar Nou del carrer Nou de la Rambla, 51; el Casino de la Mina, amb nom del mateix carrer; la Societat l’Aurora, al carrer de Sant Pau, 17; la societat el Gavilán, al salons de la Paloma; el Círculo del Liceu, a la Rambla; el Saló Barcelonès, a Carme, 38; el Saló de les Columnes, a Ponent, 22; el Saló Oriental, Hospital, 105; Societat la Unión (Carme, 85); El Lirio Catalán (Cera, 40); La Pamela (Sadurní, 20); Saló l’Havana (Ponent, 22); etc.
El món associatiu és molt ric en aquesta època amb la creació de societats recreatives del moviment obrer i menestral com la Societat d’Artistes Culinaris i Cambrers de Barcelona que té el seu local al Carrer Nou de la Rambla, 12; el Círculo de Dependientes del Comercio del carrer de l’Hospìtal; la Societat de Perruquers, Sant Pau, 45; Casino Imperial, Mendizábal, 11, era la seu de nombroses societats com La Poma, El Mochuelo, La Favorita, La Confianza,, La Constancia, La Nueva Paloma, La Serpentina, La Cibeles. Aquest Casino es va mantenir obert fins 1911. El Casino Imperial havia començat a la Ronda Sant Antoni, 14, va passar posteriorment a la Ronda Sant Pau, 44, n’era la seu oficial de la Societat La Aranya.
Des de meitat del segle són abundants les societats de teatre representen obres clàssiques del segle d’or espanyol, Lope de Vega, Calderón, Tirso de Molina, Alarcón, etc. Dins del Raval destaca la Societat Cervantes del Teatre Romea o la Vélez Guevara al teatre Jovellanos, del mateix carrer, en aquest mateix local el 1888 els obrers socialistes funden la Unió General de Treballadors (UGT). Les associacions dramàtiques aviat combinaran el teatre castellà amb el català de Pitarra i altres autors de la Renaixença. Les entitats recreatives continuen col•laborant assíduament amb la beneficència a través de la Societat d’Amics del Pobres de Barcelona i de la Casa de Caritat.
Societats humorístiques, culturals i socials
Una altra de la particularitat dels barcelonins es la rauxa. Les societats humorístiques, culturals i socials n’eren un exemple d’aquesta particularitat. Al Raval va destacar la societat La Poma que tenia la seva seu en unes golfes del carrer Carretes; però la més popular fou l’anomenat Taller de l’Embut, al carrer de l’Om, 3. Situat al rovell de l’ou industrial barceloní. El local disposava de cafè-cantant, sala de tertúlia, espai d’exposicions, biblioteca i sala polivalent on es feien representacions teatrals i balls de disfresses o de màscares. Els seus socis eren majoritàriament de la classe treballadora. A la veïna Nou de la Rambla o Conde del Asalto (com es deia llavors) hi havia diversos locals que portaven per nom Mecànic, l’Aminista, la Granota, Triomf, Alegria... Entre els habituals d’aquests locals hi havia els associats a les Tres Clases de Vapor, la Societat Obrera de Teixidors i els redactors d’El Obrero, periòdic que dirigia Antoni Gusart. El moviment obrer internacionalista de la FRE es belluga com peix a l’aigua per aquests locals on el teatre i el cant coral formen part de la vida cultural. El Taller de l’Embut va acollir l’estrena de Les Flors de Maig d’Anselm Clavé, i la seva massa coral actuà diverses vegades al Cafè la Granota. Els Cors de Clavé a més de les seves actuacions als Jardins de la Nímfa o els d’Euterpe de l’actual passeig de Gràcia, cantaven a indrets de Barcelona com la plaça del Pedró. Clavé també va ser el introductor de la música de Warner a les capes populars, per exemple el 1860 la Coral Euterpe va interpretar un fragment de l’òpera Tannhäuser al Teatre Circ Barcelonès.
Les corals de Clavé van començar alhora a multiplicar-se i van aparèixer diversos grups per tot Catalunya.
La festa més gran que es celebrava al Raval era la que s’organitzava per Carnaval al Teatre de l’Embut, amb la construcció de carrosses que desfilaven pel carrers del Raval fins al Prado Catalán, a l’actual cruïlla Gran Via-Passeig de Gràcia. Aviat al Taller de l’Embut li va sortir un competidor la Baldufa, al carrer de les Tàpies, 6, destinat a l’humor satíric, el cant coral i el ball. La seva sala era sovintejada per altres societats recreatives com La Gralla, entitat festiva que organitzava jocs florals humorístics. Tant el Taller de l’Embut com la Baldufa organitzaven vetllades de teatre humorístic amb les obres dels autors catalans Pitarra, Roure, Feliu i Codina, Vidal i Valenciano, etc.
Paral•lelament a aquestes entitats hi ha la més coneguda de lo Niu Guerrer, que era l’hereva de la Societat del Born. Lo Niu Guerrer, promoguda per el dramaturg lliurepensador, maçó i filantrop Rossend Arús, tenia la seva seu al carrer Nou de la Rambla. D’aquesta agrupació que promocionava el teatre català satíric i les festes de carnaval cal destacar al jove Antoni Gaudí, que va col•laborar en la decoració de les carrosses que sortien a desfilar des de els carrers del Raval fins el Camps Elisis.
Antoni Gaudí havia viscut, amb el seu germà Francesc, al carrer de la Cadena, 22, mentre estudiava a la Universitat de Barcelona situada a l’antic convent del Carme, davant de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Per aquella època freqüentava les tertúlies anticlericals del Cafè Pelayo, al carrer del mateix nom. Entre els tertulians hi havia alguns del seus paisans reusencs el internacionalista Josep Llunas i Pujals; i el poeta Joaquim Bartrina; el president de l’Ateneu Català de la Classe Obrera, Rafael Farga Pellicer; i el seu company d’estudis, Camil Oliveras. Un dels projectes dels contertulians de 1876 fou la de projectar un monument a Barcelona dedicat a Michael Bakunin que acabava de morir. Les tertúlies de cafè eren un dels esports favorits dels barcelonins, ala Gran Cafè d’Espanya, a la Rambla cantonada Nou de la Rambla, s’hi feia una nocturna de periodistes. I a la rebotiga de les botigues també era normal que les xerrades duressin més del normal, com la popular de Pitarra a la seva rellotgeria del carrer Escudillers; al Raval es va fer famosa la de la llibreria de Josep Maria Codolosa al carrer de l’Hospital, 40, on participaven escriptors com Albert Llanas, Pompeu Gener, Carles Altadill...
Ateneisme i associacions culturals
L’ateneisme a Barcelona havia aparegut a meitats del segle XIX amb la creació de l’Ateneu Català (1860), el qual fusionat amb el Casino Mercantil de Barcelona donaria origen a l’Ateneu Barcelonès, que durant uns quants anys tindria la seva seu a un pis del Teatre Principal, passant posteriorment a la seva ubicació actual del carrer Canuda. Aquest ateneu literari-científic era un centre cultural i social de la burgesia barcelonina. L’any 1861 naixia a Barcelona l’Ateneu Català de la Classe Obrera, primer sota el signe del partit progressista, però aviat es decantà cap a la línia bakuninista, estava situal al carrer Mercaders. Al Raval hem d’esperar a 1882 per tenir un centre d’aquestes característiques important, l’Ateneu Obrer de Barcelona, que estava situat al carrer Tallers, 22, disposava de sala de conferències, biblioteca i escola. La seva principal missió era oferir tota mena d’instrucció a la classe treballadora i fomentar la propagació de centres de cultura popular arreu de Catalunya. Seguint el seu model es van crear nombrosos ateneus obrers (Sant Andreu, Badalona, Mataró...) Aquest ateneu després de la guerra civil va continuar obert sota l’ègida del catolicisme fins el 1964.
També durant els anys vuitanta sel segle XIX destaca l’empenta cultural que realitza
Rossend Arús amb la creació del “Círculo la Luz de librepensadores”, al carrer Nou de la Rambla, 61, amb la participació de lliurepensadors com el geògraf Odón de Buen, el cooperativista Josep Salas Antón, el tipògraf Eudald Canibell, l’escriptor llibertari Anselmo Lorenzo, el folklorista Cels Gomis i, entre altres, el propagador de l’ateisme José Nakens. Una de les preocupacions tant dels lliurepensadors com dels ateneistes era la creació d’escoles laiques. La Federació Obrera Barcelonesa va promoure l’escola “El Sitjar” al carrer Tallers, que seguia la metodologia de les escoles internacionalistes i disposava de cartilla pròpia El Ariete Socialista. L’escola s’obria els diumenges als pares dels alumnes i als interessats del barri que volguessin assistir a conferències d`història i de sociologia. Per tal de fomentar l’ensenyament laic es va crera el Centro de Amigos de la Enseñanza Laica, al carrer de la Riereta, 20. Al districte cinquè va destacar la mestra Maria Marín, que dirigí l’escola de la Casa del Poble de Districte Vè.
Amb el canvi de segle apareixen nous ateneus al raval, sobretot de signe anarcosindicalista com l’Ateneu Sindicalista o el Centre Obrer d’Estudis Socials del carrer Ponent, on s’hi fan xerrada de tipus sociològic. L’Ateneu Sindicalista era molt freqüentat per un jove obrer que aviat es faria famós amb el nom d’El Noi del Sucre, Salvador Seguí, que fou assassinat el 10 de març de 1923, pels pistolers a sou de la patronal catalana, a la cruïlla de Cadena-Sant Rafael.
L’Ateneu Enciclopèdic Popular
Al Raval es creava a finals de 1902 l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), un model d’ateneisme modern i un exemple de cultura popular. La Vaga general de Barcelona de 1902 serà fonamental per la reorganització de noves iniciatives polítiques, socials i culturals. L’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona va ser fundat per obrers il•lustrats àcrates que buscaren el suport de joves estudiants republicans com ara Francesc Layret, Lluís Zulueta i Lluís Companys. El primer local el va tenir a la Federació de Cors de Clavé del carrer de Sant Pau, d’aquí va passar al carrer Tallers, 22, i, l’any 1906, ja ocupava la seu del carrer del Carme, 30. El president de la nova entitat cultural obrerista fou l’escriptor naturista i malthusià Lluís Bulffi. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va dedicar-se des d’un inici a la cultura i l’educació de les classes populars de Barcelona, deslligats de tota confessió ideològica i social comptà amb diverses seccions: Excursions, Esbart Folklòric, Amics del Sol, Literatura i Belles Arts, Gimnàs i Esports, Estudis polítics, Ciència, Pedagogia, Esperanto, Orfeó Canigó, Narurisme, Música, entre altres. L’AEP comptava també amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel•lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va de Joan Maragall a Federico García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Felip Cortiella, Josep Comas i Solà, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, Andreu Nin. L’Ateneu Enciclopèdic fou un d’aquest centres dedicats a formar joves que van destacar en la vida políticia, cultural i social catalana, com per exemple el folklorista Joan Amades, el pedagog Manuel Ainaud i el poeta Joan Salvat-Papasseit. L’AEP va ser un centre d’alfabetització, de formació, de fraternitat i de solidaritat. Una tribuna oberta per els obrers il•lustrats i per els intel•lectuals que s’acostaren al poble sense prejudicis.
L’AEP no solament era un centre de formació i d’esbarjo sinó també reivindicatiu. Des de ben aviat agafarà la torxa de la reivindicació i mobilitzarà la societat civil a través de campanyes cíviques per aconseguir noves fites per a la ciutadania o de solidaritat amb altres pobles. De la primera època són les campanyes “Pro Escoles Belles i Dignes” i “L’Ajuda als famolencs russos”; durant la República les campanyes s’incrementaran notablement amb reivindicacions socials com ara “Contra l’atur obrer”; de tipus polític “Pro Aliança Obrera contra el feixisme” i “Front contra la guerra”; de significació esportiva “Pro Comitè Català d’Esports Populars” i “Pro Olimpíada Popular”; i de manifestació educativa “Pro Estudis Universitaris per a Obrers” i “Pro catalanització de l’ensenyament”. Durant la guerra civil va col•laborar amb les tasques del CENU creant una escola de puericultura. Paral•lelament al Raval hi hagueren altres ateneus com l’Ateneu del Districte Cinquè, on va començar a fer teatre Margarida Xirgu; l’Ateneu Llibertari, al carrer Ferlandina, 25; el Centre Gimnàstic Barcelonès, al carrer Joaquim Costa, 24; l’Ateneu Rectitud, al carrer del Carme, 56; Ateneu Obrer i Republicà d’Esquerra, Guàrdia, 14; Casal d’Estat Català Districte V, Sant Pau, 17; Cooperativa L’Avenç Obrer, Valldonzella, 12; Casal Republicà Democràtic, Ronda Sant Pau, 34; Federació de Grups Anarquistes, Unió, 7; Sindicat Únic d’Alimentació, Sant Oleguer, 2; POUM, Plaça del Teatre, 2; CNT-FAI districte V, Ronda San Pau, 72 (Edifici Escoles Pies expropiat); Sindicat Artistes Teatre, Ronda Sant Pau, 49; Sindicat Únic d’Espectacles Públicsm plaça dels Àngels; Sindicat de Coristes de Catalunya, Riereta, 23; etc.
La nit franquista
La tarda del 26 de gener de 1939 l’AEP era ocupat per les forces franquistes i al mig del carrer del Carme es va fer una foguera amb el llançament dels llibres i mobles que els falangistes havien llançat per la finestra. Quaranta anys més tard resorgia de nou a les dependències de la Casa de Caritat, actualment ocupa un pis al passeig de Sant Joan, però des de fa temps reivindicà que l’administració li cedeiixi un local al Raval.
Durant la nit franquista la cultura popular va desaparèixer del mapa barceloní, català i espanyol. La única cultura permesa era la del règim nacionalcatòlic i les seves institucions caus d’Acció Catòlica a les parròquies del barri (Carme, Sant Agustí, Sant Pau); “los hogares de León” del Frente de Juventudes. L’únic intent de cultura popular es produïa a les barriades que organitzaven festes majors, on la Comissió de Veïns autogestionada la gestionava. També en els nombrosos equips de futbol que van sortir a Barcelona, concretament al Ravale n’hi havia un grapat. Les seus dels equips de futbol eren als bars, per exemple al Bar Pelayo del carrer Aurora-Sant Jeroni hi havia el CD Aurora; al Bar Joaquín del carrer de la Cadena va néixer el CF Núria (que va passar després al Bar Aurora); al Bar Resolís de Riera Baixa hi havia el CF Resolís; al Bar Cadena, el CD Cadena; al bar Valira del carrer Om hi havia el CD Carretes; al local de l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de l’Hospital hi havia el Santa Creu; etc
L’altre gran centre social de l’època franquista és la proliferació d’agrupacions corals i recreatives com Lo Picarol, Les Flors de Maig, Xauxa, Els Clavells, L’Avi, Girasol, Desesperats, etc. Els quals sortien (i surten) a animar musicalment els carrers del barri en dates determinades com la festa de reis mags, la Pasqua Granada, la Mare de Déu del Carme, etc. Al Raval també hi havia una Agrupació Folklòrica al carrer Jerusalem, que promocionava l’activitat sardanística al barri. I la festa tradicional de Sant Ponç que s'ha mantingut fins els nostres dies omplint el carrer de l'Hospital d'herbes, mel, arrop i fruita copnfitada.
Transició i democràcia
Durant la transició van mobilitzar-se els veïns en associacions de carrers i de barri, la del districte Cinquè, situada aleshores al carrer Sant Pacià va promoure campanyes contra la via ràpida, recollida d’escombraries, etc. L’associació va funcionar en els seus inicis com ho feien els ateneus populars abans de la guerra. Amb l’estabilització del sistema democràtic actual la funcionalitat horitzontal i autogestionària va decaure completament. El Raval actualment compta en grans infraestructures culturals com el CCCB, el MACBA, l’IEC, el Liceu, la Universitat de Geografia i Història, l’Arts Santa Mònica, etc.; i, d’altres institucionals com el Centre Cívic, el Raval Cultural i fins i tot veïnals i comercials com Tot Raval, però manca una entitat (o més) que fos realment referent d’organitzar els veïns i les veïnes, els ciutadans en general, dins del que ha estat la cultura popular, per ajudar a formar consciències lliures i autogestionàries.
Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 11 de maig de 2015)
Autor amb Mei Vidal del llibre Raval, un espai al marge (Base-Ajuntament de Barcelona, 2006) i en edició butxaca (Base-Portàtil, 2011).
No hay comentarios:
Publicar un comentario