Antonio Orihuela / Ferran Aisa

EL FAR

ANTONIO ORIHUELA ESCRIU ELS SEUS VERSOS EN ELS TEMPS DE L’ACOMIADAMENT LLIURE
 
FERRAN AISA

 

(Coberta llobre A. Orihuela)

Antonio Orihuela (Moguer, 1965) és professor, investigador, doctorat en història i un dels més lúcids poetes del nostre temps. També n’és autor de llibres d’assaig com Libro de los tesoros (La espiga dorada-2007), Libro de las derrotas (La Oveja Negra, 2008), Poesía, pop y contracultura en España (Berenice, (2013) y Palabras gastadas (Amargord, 2013). Com a poeta té alguns títols de poesia imprescindible per conèixer el temps en què vivim i que ell desfà peça a peça com si fos un trencaclosques i amb els seus versos crítics però filosòfics desvela les inèrcies del sistema capitalista. Per seguir la seva obra són recomanables les antologies Para una política de las luciérnagas, 1995-2002 (Del
Satélite-2007) y Esperar sentado, 1992-2012 (La Baragaña, 2013).  Entre la seva darrera producció poètica destaquen els llibres Todo el mundo está en otro lugar (Baile del Sol, 2011) i altres tres datats el 2012, Autogobierno (Cultura Insonnus), La guerra tranquila (Orogami) i Cosas que tiramos a la basura (2012). 
Antonio Orihuela torna a sorprendre als seus lectors amb un magnífic llibre de poemes de contingut crític i d’aire llibertari, que porta un títol de realisme màgic emulant a Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del despido libre (Amargord, Madrid, 2014), però el títol confessa l’autor que l’ha agafat prestat d’un poema de María Ángeles Maeso del seu llibre Basura mundi. Orihuela dedica el seu poemari a tota aquella gent que lluita i que han viscut la repressió en la seva pròpia vida com Ester Quintana, Laura Gómez, Patricia Heras, Carlos Cano i, entre altres, Carmen Bajo, condemnats per participar en un piquet en la vaga general del 29M (2012). Orihuela ha dividit el seu llibre en dos apartats “En los tiempos del despido libre” i “El amor”, total més de cent seixanta poemes de contingut crític amb l’estat actual de les coses del món. En un dels seus breus poemes el poeta escriu a “Denocracia formal”: <<Elegir una y otra vez el zorro / como guardián del gallinero.>> En els versos d’Orihuela hi ha molt de l’esperit del 15 M, que ja va recollir en l’antologia amb altres autors titulada  Romance de las plazas. Orihuela elabora versos crítics amb la societat actual y denuncia el capitalisme: <<Los melocotones / que no saben transformase en dinero / no son melocotones.>, Això escriu al poema “Capitalismo y magia”; i a “Ganado lanar”, diu: <<El nivel de la derrota. / La desaparición del nosotros. / La servidumbre voluntaria.>> Els versos d’Orihuela mantenen una idea d’agitació permanent contra els somnolents ciutadans a l’estil dels situacionistes que pretenien provocar amb les seves paraules la consciencia dormida de la gent. El poeta posa el dit on fa més mal per afirmar contundentment coses com aquesta que diu al poema “La escuela del desconsuelo”: <<El que obedece es la mejor  copia del que manda, / la gente vive enamorada de su servidumbre, / pendiente siempre de su jefe, / incapaz de decidir por si misma.>> El poeta convida a tothom a nedar contracorrent en mig de la bogeria de la societat de l’espectacle actual i reflexiona sobre quin és el nostre lloc al món. I el poeta ens descriu l’Espanya real: <<Las rentas del trabajo gravadas a nivel de los países nórdicos, / los servicions sociales a nivel de los países africanos.>> Els versos d’Orihuela s’aixequen com una ona que vessa amb la seva escuma la nostra riba on vivim els homes dormit: <<Vuelven los esclavos / pero no traen canciones que hablen de libertad, / politonos, emoticonos y watsapp / cantan por ellos / las canciones del amo.>> Tal vegada aquest darrer llibre, amb Orihuela no es pot dir mai que sigui el darrer, és un dels seus millor poemaris, on segueix la línia de la majoria dels anteriors, per tant es pot dir que la seva obra és una continuïtat permanent de versos crítics amb el sistema capitalista i també amb la passivitat de la gent més conformista que rebel: <<Protestamos contra la explotación / pero compramos sus frutos.>> O aquest altre poema titulat “Armisticio”: <<La crisis terminará / cuando hayamos vuelto a 1950 en salarios y derechos, / en gasto público y acojone de la población. / La crisis terminará / cuando el paro dé más miedo que el patrón. / La crisis terminará / cuando trabajar se haya hecho tan barato / que tu nónima quepa en un papel de fumae, / cuando salga más a cuenta quedarse en casa, / cuando todo el mundo ande arrodillado, / cuando los jóvenes trabajen gratis / en espera de encontrar un trabajo / en el que se gane un salario de caridad.>> 
El poeta mostra amb els seus versos de quina manera la ideologia dominant forma part de les nostres vides, malgrat això recull les contradicciones e incoherencias del sistema capitalista amb la hipocresia i les mentides que conformen les nostres vides, En el poema “El arte de la vida”, diu: <<Los ricos evaden capitales, / los pobres colocan a plazo fijo su miedo.>> No hi manquen els versos de tipus satíric com per exemple “Ya es primorivera en el Corte Inglés” o “Yo fui perrodista”. I novament i d’una manera mordaç llegim a “Escuela”: <<Como el capitalismo desprescia /  los valores que enseñamos / el valor de lo que enseñamos / es ninguno.>> Pero Orihuela en el fons treu optimisme del seu pessimisme quan escriu: <<El paraíso es aquí, ahora / si comenzarámos a celebrarlo / seríamos invencibles.>>

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya núm. 173, juny de 2015)