3/8/18

Maig 1968-Neoanarquisme / Ferran Aisa


DE MAIG DE 1968 AL NEONARQUISME ANTIAUTORITARI





L’inici dels moviments rebels dels any seixanta té el seu origen en la revolta estudiantil de maig de 1968 a París, però no solament a la capital de França hi hagué lluites “emancipadores”, doncs el cultiu efervescent ja feia temps que s’estava produint sobretot entre la joventut del món occidental. Sense dubte un dels focus de conflicte de la segona meitat dels anys seixanta és la Universitat. Les manifestacions i aldarulls contra l’estatus quo o contra la guerra del Vietnam se succeeixen. El moviment per la pau s’estén sobretot pels països de les societats democràtiques d’Occident. Als Estats Units neix un moviment contra la guerra que aglutina nombrosos joves, així com artistes i intel·lectuals com la cantant Joan Baez i el seu marit, l’actriu Joan Fonda, l’intel·lectual Noam Chomsky, etc. Una part de la joventut dels anys seixanta no solament es revolta contra la guerra, sinó que també ho fa contra el sistema capitalista. El clam de “feu l’amor i no la guerra” esdevé universal i apareixen als Estat Units, concretament a San Francisco,  els hippies. El hipisme origina un moviment pacifista, contracultural i llibertari que s’estendrà arreu del món occidental acompanyat per la música Pop, sobretot The Beatles, Bob Dylan, Scott Mckenzie i Papas & Mamas.

El maig de 1968 esclata a París una revolta d’estudiants que omple el Barri Llatí de consignes contraculturals i revolucionàries i s’escampa a les principals fàbriques de França que aturen la producció i s’uneixen a la lluita dels estudiants. Un nou estil contestatari surt a escena que sobrepassa la idea clàssica de la lluita proletària contra el sistema. Els joves estudiants cerquen la platja sota les llambordes, volen que la imaginació pugi al poder i decreten “prohibir prohibir”. La imatge del Che Guevara, mort l’octubre de 1967 a Bolívia, l’Icona de Mao en plena revolució cultural i el signe de la pau hippie formen part de la decoració parisenca. Les banderes roges i les negres sobresurten enmig de les barricades del Barri Llatí. L’ocupació de la Sorbona pels estudiants obre el debat sobre la revolució amb l’aparició de joves com Daniel Cohn Bendit o intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Herbert Marcuse. Els sindicats aviat faran marxa enrere i el PCF estarà en contra d’aquest moviment com sempre ha fet quan no domina la situació. A les eleccions convocades urgentment per De Gaulle les guanyen les dretes. Ha fracassat la revolució de maig? Aparentment sí, però, aquesta més que transforma el món el que pretenia, seguint el camí de Rimbaud, canviar la vida. Després de Maig de 1968 moltes coses ja no seran igual que abans, sobretot els costums i les relacions de humanes faran canvis radicals a l’estil de vida, l’auge de la joventut, les relacions de parella, l’amor lliure, el feminisme, les drogues, la defensa de la natura i altres aspectes alternatius com l’aparició de comunes. La denuncia de la política i la defensa del benestar social formen part d’aquests fets. Després de la revolta estudiantil de maig de 1968 apareix un corrent antiautoritari d’esquerres o neoanarquisme que s’endinsa en l’activisme revolucionari mundial. El situacionisme jugà un paper important amb les teories de Guy Debod sobre la societat de l’espectacle. Són moments de gran efervescència revolucionària que es traslladen a altres indrets del món. El moviment contestatari i rebel de maig de 1968 es traspassa a altres països com els Estats Units amb revoltes a les Universitats, protestes contra la guerra del Vietnam i lluites del Moviment pels Drets Civil. També als Estats Units es produeixen els assassinats del Premi Nobel de la Pau Martin Luther King i del candidat a la presidència Robert Kennedy. A Mèxic esclata un moviment que acabarà tràgicament amb la matança de la plaça Tlatelolco. A Praga s’inicia la famosa primavera amb la proposta de “socialisme amb rostre humà” i a la Xina comunista continua la revolució cultural de Mao Tsé Tung. A Espanya s’incrementen les lluites estudiantils, es realitzen grans concerts de “protesta antifranquista” amb Raimon com principal animador i apareix un moviment obrer combatiu. Però el franquisme continua intacte i es defensa aplicant la repressió. Però la revolta juvenil de 1968 continuaria mantenint la flama de l’esperança en els següents anys com per exemple amb el fet contracultural succeït el 1969 és el Festival de Woodstock, a l’Estat de Nova York, que atrau milers de joves hippies o contestataris del sistema a conviure plegats al so de la música pop i psicodèlica de Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The Who, Jefferson Airplane, Country Joe and the Fish, Joan Baez, Joh Sebastian, Santana, Janis Joplin, Ravi Shancar, Jimmy Hendrix... Paral·lelament als moviments contestataris de signe pacifista (feministes, antinuclears i antimilitaristes) apareixen grups armats com la Fracció de l’Exèrcit Roig, la Brigada de la Còlera, l’organització Euskadi Ta Askatasuna, el Front d’Alliberament de Catalunya, el Movimiento Ibérico de Liberación o el Grups Acció Revolucionària Internacional. El moviment llibertari viu el moment amb il·lusió, novament la idea de la revolució pren cos en el món occidental. Però les contínues divisions confederals a l’exili i les caigudes dels militants a l’interior havien afeblit el moviment llibertari, que restava gairebé al marge de la darrera empenta opositora contra el franquisme. L’oposició d’aquests crucials moments és liderada sobretot pels comunistes (PSUC-PCE) i, en el camp sindical, per les clandestines Comissions Obreres, les quals havien estat creades com plataformes de lluita unitària pels miners asturians, però molt aviat els militants comunistes havien copat l’aparell per convertir-lo en el seu sindicat. La CNT no va poder estar a l’altura de les circumstàncies i tan sols grups aïllats de militants anarquistes van lluitar a la desesperada realitzant tota mena d’accions que eren silenciades pel règim franquista. Malgrat que l’anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos problemes que arrossegava des de l’exili van acabar per ofegar la línia sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins a 1939. La UGT, per una altra banda, salvades les divisions internes, se’n va sortir de la mà del PSOE-PSC, de la CIOSL i de la socialdemocràcia alemanya. L’exili va durar massa, molts sindicalistes van caure al llard gel camí o ja n’eren massa grans per integrar-se a la lluita. Les noves generacions anaven per uns altres camins i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però, malgrat tot, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat, ara la història n’era una altra. Els anys setanta una nova generació d’opositors al franquisme va començar a sortir a escena, eren estudiants, obrers, tècnics i professionals. La lluita antifranquista era transversal i anava de la Universitat a les fàbriques, però també es desenvolupava en el món artístic i el de la cançó. Els recitals d’alguns cantautors com Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra o Paco Ibáñez eren veritables mítings polítics. Durant el Procés de Burgos de 1970 diversos intel·lectuals i artistes catalans es van tancar al monestir de Montserrat per cridar l’atenció internacional contra les sentències de mort de diversos activistes bascos. Franco, aquesta vegada, va afluixar i va commutar les penes de mort. A Barcelona l’any 1971 s’havia creat l’Assemblea de Catalunya, que aglutinaria la coordinació de la lluita antifranquista i faria popular els quatre punts: <<Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i solidaritat amb els altres pobles d’Espanya.> Paral·lelament anirien apareixen grups de signe marxista o nacionalista d’esquerres: FRAP, ORT, LCR, PTE, MCE, PCE (i), FAC, PSAN, OCE (Bandera Roja), etc. Així com els grups nacionalistes de la burgesia: CDC i UDC, que més endavant crearien CIU. També va retornar a la palestra l’històric partit ERC i els grups socialistes (CSC, PSC-R i FC PSOE) unirien aquestes distintes famílies durant la transició en un sol partit anomenat PSC. El franquisme i la vella guàrdia falangista no van abaixar la guàrdia, la repressió era contínua... Les dependències del TOP no paraven de jutjar casos de tota mena com els “delictes d’expressió” de la llei de premsa de 1966 del ministre Fraga Iribarne. Les presons tornaven a ésser plenes d’activistes i de militants obrers. Al País Basc començaven a destacar les accions comeses per l’organització nacionalista basca ETA. En aquest context polític i social va aparèixer a Barcelona el “Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónoms de Combate”, conegut popularment per les sigles MIL-GAC. Darrera d’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es tractava –segons afirmaven els seus fundadors- d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. Una organització autònoma al servei de la classe obrera. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous somme trois / nous somme mille...>> El MIL era fill directe del Maig del 68, del neoanarquisme i del situacionisme. Des d’aquestes posicions s’embranca al moviment obrer revolucionari dels anys seixanta. El MIL, a les seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme, sinó sobretot el Capital; i acusarà directament els partits d’esquerra i d’extrema esquerra de ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL es defineix com una organització anticapitalista i a través de la publicació CIA i de les edicions “Mayo-37”, analitzarà i fomentarà la història del moviment obrer. La majoria dels integrants del MIL són estudiants i, alhora, treballadors que arriben a l’organització a través de les crisi interna de CCOO. El MIL proposava l’agitació armada contra el Capital, aquestes accions consistien en  expropiacions de bancs, sabotatges i suport a les vagues obreres. El botí es destinava a potenciar les publicacions del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. L’agost de 1973 es va celebrar a França el seu Congrés d’Autodissolució, doncs consideraven que la seva missió havia anat a parar a un cul de sac i que era necessari crear una nova dinàmica revolucionària. El MIL desapareixia per donar pas als GAC per prosseguir amb l’ajuda als treballadors que han rebut represàlies o en lluita contra el Capital.  Uns dies després del Congrés d’autodissolució del MIL, l’onze de setembre els militars dirigits pels general Pinochet acabava amb l’experiment socialista-democràtica de Chile i el seu president Salvador Allende mor en la defensa de la llibertat a la Casa de la Moneda. Aquell mateix mes de setembre aniran essent detinguts la majoria dels integrants del MIL Però la idea del neoanarquisme, l’antiautoritarisme  i l’anticapitalisme continuava vius i anirien sembrant el seu esperit en la dècada dels setanta on revifarien moviments de signe alternatiu i llibertari, sobretot a la mort del dictador, amb l’ebullició social de tot el país i l’aparició de la CNT i d’un moviment contracultural amb l’aparició de revistes com Star i Ajoblanco, que tindria a Barcelona el seu gran epicentre l’any 1977 durant les Jornades Llibertàries Internacionals.



Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, n. 203, juliol-agost de 2018)

No hay comentarios:

Publicar un comentario