DE MAIG DE 1968 AL NEONARQUISME ANTIAUTORITARI
L’inici dels moviments rebels dels any seixanta té el seu
origen en la revolta estudiantil de maig de 1968 a París, però no solament a la
capital de França hi hagué lluites “emancipadores”, doncs el cultiu efervescent
ja feia temps que s’estava produint sobretot entre la joventut del món
occidental. Sense dubte un dels focus de conflicte de la segona meitat dels
anys seixanta és la Universitat. Les manifestacions i aldarulls contra
l’estatus quo o contra la guerra del Vietnam se succeeixen. El moviment per la
pau s’estén sobretot pels països de les societats democràtiques d’Occident. Als
Estats Units neix un moviment contra la guerra que aglutina nombrosos joves,
així com artistes i intel·lectuals com la cantant Joan Baez i el seu marit,
l’actriu Joan Fonda, l’intel·lectual Noam Chomsky, etc. Una part de la joventut
dels anys seixanta no solament es revolta contra la guerra, sinó que també ho
fa contra el sistema capitalista. El clam de “feu l’amor i no la guerra” esdevé
universal i apareixen als Estat Units, concretament a San Francisco, els hippies. El hipisme origina un moviment
pacifista, contracultural i llibertari que s’estendrà arreu del món occidental
acompanyat per la música Pop, sobretot The Beatles, Bob Dylan, Scott Mckenzie i
Papas & Mamas.
El maig de 1968 esclata a París una revolta d’estudiants
que omple el Barri Llatí de consignes contraculturals i revolucionàries i
s’escampa a les principals fàbriques de França que aturen la producció i
s’uneixen a la lluita dels estudiants. Un nou estil contestatari surt a escena
que sobrepassa la idea clàssica de la lluita proletària contra el sistema. Els
joves estudiants cerquen la platja sota les llambordes, volen que la imaginació
pugi al poder i decreten “prohibir prohibir”. La imatge del Che Guevara, mort
l’octubre de 1967 a Bolívia, l’Icona de Mao en plena revolució cultural i el
signe de la pau hippie formen part de la decoració parisenca. Les banderes
roges i les negres sobresurten enmig de les barricades del Barri Llatí.
L’ocupació de la Sorbona pels estudiants obre el debat sobre la revolució amb
l’aparició de joves com Daniel Cohn Bendit o intel·lectuals com Jean-Paul
Sartre o Herbert Marcuse. Els sindicats aviat faran marxa enrere i el PCF
estarà en contra d’aquest moviment com sempre ha fet quan no domina la
situació. A les eleccions convocades urgentment per De Gaulle les guanyen les
dretes. Ha fracassat la revolució de maig? Aparentment sí, però, aquesta més
que transforma el món el que pretenia, seguint el camí de Rimbaud, canviar la
vida. Després de Maig de 1968 moltes coses ja no seran igual que abans,
sobretot els costums i les relacions de humanes faran canvis radicals a l’estil
de vida, l’auge de la joventut, les relacions de parella, l’amor lliure, el
feminisme, les drogues, la defensa de la natura i altres aspectes alternatius
com l’aparició de comunes. La denuncia de la política i la defensa del benestar
social formen part d’aquests fets. Després de la revolta estudiantil de maig de
1968 apareix un corrent antiautoritari d’esquerres o neoanarquisme que
s’endinsa en l’activisme revolucionari mundial. El situacionisme jugà un paper
important amb les teories de Guy Debod sobre la societat de l’espectacle. Són
moments de gran efervescència revolucionària que es traslladen a altres indrets
del món. El moviment contestatari i rebel de maig de 1968 es traspassa a altres
països com els Estats Units amb revoltes a les Universitats, protestes contra
la guerra del Vietnam i lluites del Moviment pels Drets Civil. També als Estats
Units es produeixen els assassinats del Premi Nobel de la Pau Martin Luther
King i del candidat a la presidència Robert Kennedy. A Mèxic esclata un
moviment que acabarà tràgicament amb la matança de la plaça Tlatelolco. A Praga
s’inicia la famosa primavera amb la proposta de “socialisme amb rostre humà” i
a la Xina comunista continua la revolució cultural de Mao Tsé Tung. A Espanya
s’incrementen les lluites estudiantils, es realitzen grans concerts de
“protesta antifranquista” amb Raimon com principal animador i apareix un moviment
obrer combatiu. Però el franquisme continua intacte i es defensa aplicant la
repressió. Però la revolta juvenil de 1968 continuaria mantenint la flama de
l’esperança en els següents anys com per exemple amb el fet contracultural
succeït el 1969 és el Festival de Woodstock, a l’Estat de Nova York, que atrau
milers de joves hippies o contestataris del sistema a conviure plegats al so de
la música pop i psicodèlica de Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The
Who, Jefferson Airplane, Country Joe and the Fish, Joan Baez, Joh Sebastian,
Santana, Janis Joplin, Ravi Shancar, Jimmy Hendrix... Paral·lelament als
moviments contestataris de signe pacifista (feministes, antinuclears i
antimilitaristes) apareixen grups armats com la Fracció de l’Exèrcit Roig, la
Brigada de la Còlera, l’organització Euskadi Ta Askatasuna, el Front
d’Alliberament de Catalunya, el Movimiento Ibérico de Liberación o el Grups
Acció Revolucionària Internacional. El moviment llibertari viu el moment amb
il·lusió, novament la idea de la revolució pren cos en el món occidental. Però
les contínues divisions confederals a l’exili i les caigudes dels militants a
l’interior havien afeblit el moviment llibertari, que restava gairebé al marge
de la darrera empenta opositora contra el franquisme. L’oposició d’aquests
crucials moments és liderada sobretot pels comunistes (PSUC-PCE) i, en el camp
sindical, per les clandestines Comissions Obreres, les quals havien estat
creades com plataformes de lluita unitària pels miners asturians, però molt aviat
els militants comunistes havien copat l’aparell per convertir-lo en el seu
sindicat. La CNT no va poder estar a l’altura de les circumstàncies i tan sols
grups aïllats de militants anarquistes van lluitar a la desesperada realitzant
tota mena d’accions que eren silenciades pel règim franquista. Malgrat que
l’anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos
problemes que arrossegava des de l’exili van acabar per ofegar la línia
sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins a 1939. La UGT, per una
altra banda, salvades les divisions internes, se’n va sortir de la mà del
PSOE-PSC, de la CIOSL i de la socialdemocràcia alemanya. L’exili va durar
massa, molts sindicalistes van caure al llard gel camí o ja n’eren massa grans
per integrar-se a la lluita. Les noves generacions anaven per uns altres camins
i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però,
malgrat tot, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat,
ara la història n’era una altra. Els anys setanta una nova generació
d’opositors al franquisme va començar a sortir a escena, eren estudiants,
obrers, tècnics i professionals. La lluita antifranquista era transversal i
anava de la Universitat a les fàbriques, però també es desenvolupava en el món
artístic i el de la cançó. Els recitals d’alguns cantautors com Raimon, Lluís
Llach, Pi de la Serra o Paco Ibáñez eren veritables mítings polítics. Durant el
Procés de Burgos de 1970 diversos intel·lectuals i artistes catalans es van tancar
al monestir de Montserrat per cridar l’atenció internacional contra les
sentències de mort de diversos activistes bascos. Franco, aquesta vegada, va
afluixar i va commutar les penes de mort. A Barcelona l’any 1971 s’havia creat
l’Assemblea de Catalunya, que aglutinaria la coordinació de la lluita
antifranquista i faria popular els quatre punts: <<Llibertat, amnistia,
estatut d’autonomia i solidaritat amb els altres pobles d’Espanya.>
Paral·lelament anirien apareixen grups de signe marxista o nacionalista
d’esquerres: FRAP, ORT, LCR, PTE, MCE, PCE (i), FAC, PSAN, OCE (Bandera Roja),
etc. Així com els grups nacionalistes de la burgesia: CDC i UDC, que més
endavant crearien CIU. També va retornar a la palestra l’històric partit ERC i
els grups socialistes (CSC, PSC-R i FC PSOE) unirien aquestes distintes
famílies durant la transició en un sol partit anomenat PSC. El franquisme i la
vella guàrdia falangista no van abaixar la guàrdia, la repressió era
contínua... Les dependències del TOP no paraven de jutjar casos de tota mena
com els “delictes d’expressió” de la llei de premsa de 1966 del ministre Fraga
Iribarne. Les presons tornaven a ésser plenes d’activistes i de militants
obrers. Al País Basc començaven a destacar les accions comeses per
l’organització nacionalista basca ETA. En aquest context polític i social va
aparèixer a Barcelona el “Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónoms de
Combate”, conegut popularment per les sigles MIL-GAC. Darrera d’aquestes sigles
no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es
tractava –segons afirmaven els seus fundadors- d’un espai comú d’anàlisi,
d’acció i de propaganda. Una organització autònoma al servei de la classe
obrera. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux
nous somme trois / nous somme mille...>> El MIL era fill directe del Maig
del 68, del neoanarquisme i del situacionisme. Des d’aquestes posicions
s’embranca al moviment obrer revolucionari dels anys seixanta. El MIL, a les
seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme, sinó sobretot el
Capital; i acusarà directament els partits d’esquerra i d’extrema esquerra de
ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL es defineix com una
organització anticapitalista i a través de la publicació CIA i de les edicions “Mayo-37”, analitzarà i fomentarà la història
del moviment obrer. La majoria dels integrants del MIL són estudiants i,
alhora, treballadors que arriben a l’organització a través de les crisi interna
de CCOO. El MIL proposava l’agitació armada contra el Capital, aquestes accions
consistien en expropiacions de bancs,
sabotatges i suport a les vagues obreres. El botí es destinava a potenciar les
publicacions del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. L’agost
de 1973 es va celebrar a França el seu Congrés d’Autodissolució, doncs
consideraven que la seva missió havia anat a parar a un cul de sac i que era
necessari crear una nova dinàmica revolucionària. El MIL desapareixia per donar
pas als GAC per prosseguir amb l’ajuda als treballadors que han rebut
represàlies o en lluita contra el Capital.
Uns dies després del Congrés d’autodissolució del MIL, l’onze de
setembre els militars dirigits pels general Pinochet acabava amb l’experiment
socialista-democràtica de Chile i el seu president Salvador Allende mor en la
defensa de la llibertat a la Casa de la Moneda. Aquell mateix mes de setembre
aniran essent detinguts la majoria dels integrants del MIL Però la idea del
neoanarquisme, l’antiautoritarisme i
l’anticapitalisme continuava vius i anirien sembrant el seu esperit en la
dècada dels setanta on revifarien moviments de signe alternatiu i llibertari,
sobretot a la mort del dictador, amb l’ebullició social de tot el país i
l’aparició de la CNT i d’un moviment contracultural amb l’aparició de revistes
com Star i Ajoblanco, que tindria a Barcelona el seu gran epicentre l’any 1977
durant les Jornades Llibertàries Internacionals.
(Catalunya, n. 203, juliol-agost de 2018)
No hay comentarios:
Publicar un comentario