El Noi del Sucre / Juste de NIn / Ferran Aisa

El Noi. Vida i mort d’un home lliure de Juste de Nin

Ferran Aisa

Juste de Nin acaba de publicar la novel·la gràfica El Noi. Vida i mort d’un home lliure (trilita Edicions. Cròniques a llapis, Barcelona, 2019). Juste de Nin és un prolífic autor de novel·les gràfiques on treballa acuradament entre la ficció i la realitat, des del 2004 ha publicat quinze llibres, entre les seves darreres obres destaquen: El Guepard (2010), La muntanya màgica (2011), La fira de les vanitats (2012), Itaca (2016), Andreu Nin (2016), Garbo (2017), Vergonya (2018) i ara El Noi.

Juste de Nin s’ha documentat amb molta cura per escriure aquesta novel·la o biografia gràfica de Salvador Seguí que té més de realitat que de ficció. L’autor ha sabut copsar l’ambient i l’estètica d’aquells anys en què narra la vida del popular militant anarcosindicalista Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Es tracta d’una bona novel·la gràfica que té un aire de guió cinematogràfic amb cada vinyeta convertida en un fotograma. La història dividida en sis capítols no segueix una línia recta, des del naixement fins a la mort, sinó que la comença a l’època en què Lerroux és l’emperador del Paral·lel i amb els seus correligionaris fan mítings de propaganda radical al Teatre Condal. És en aquest local on Seguí s’enfronta verbalment amb els lerrouxistes que el relacionen amb les bombes del confident Rull. La seva rebel·lió contra la demagògia li costa cara i acusat del que no ha fet és tancat quan té vint anys a la presó. Confinament que Seguí (com tants altres àcrates) aprofiten per llegir i convertir el captiveri en una escola d’aprenentatge. És precisament en aquests difícils moments de la falta de llibertat quan el Noi reflexiona sobre la seva vida. El Noi en un flash back ens parla del seu naixement a Lleida, el seu pas per Tornabous i el viatge a Barcelona quan només té quatre anys. La família Seguí viurà en un pis modest del Raval i, malgrat anar a escola, s’educarà al carrer i aviat veurà les grans diferències socials que hi ha a la ciutat. El Noi viurà amb ulls d’infant les bombes i la repressió que viu i pateix aquella Barcelona anomenada Rosa de Foc. Temps d’atemptats i d’afusellaments, però també de cultura obrera. La seva poca fal·lera per els estudis, els seus primers treballs d’aprenent de forner i, poc després, de pintor de parets i, naturalment, la seva conscienciació obrera, seran fonamentals per a la seva formació humana. Les lectures de Bakunin i de Kropotkin, el seu pas cap a l’acràcia amb la participació en grups d’afinitat (Els Fills de Puta o Els sense nom) i el seu pas per a la presó arran d’una vaga de metal·lúrgics. La seva dèria per Nietzsche i la seva oratòria a les taules del cafè Espanyol del Paral·lel. Juste de Nin no oblida en la seva novel·la gràfica d’explicar a lector l’amistat entre Seguí, Companys i Layret; les tertúlies de cafè i la cultura de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva participació en la Federació Solidaridad Obrera, les barricades de la Setmana Tràgica i la constitució de la CNT. També podem seguir com el Noi s’enamora de Teresita i ens presenta els seus sentiments amb un punt romàntic. És l’època de Mancomunitat de Catalunya i de l’inici de la Gran Guerra. Juste de Nin descriu perfectament l’ambient de Barcelona en aquell temps d’esplendor de la burgesia catalana que guanya molts diners precisament gràcies a la guerra. Descriu influència de la Revolució soviètica dins del moviment obrer espanyol, l’organització confederal les grans vagues de 1917, el Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca. És el temps en què apareix la gran força anarcosindicalista de la CNT a Catalunya. El famós míting de les Arenes amb la intervenció decisiva de Seguí, la vaga general, el lock out, la llei de fugues i el decret de la jornada de les vuit hores. Finalment recull els aspectes històrics que van donar pas al pistolerisme, la creació de bandes a sou, l’aparició dels sindicalistes del Lliure i la de grups d’acció anarquista. Tot plegat farà de Barcelona un camp de batalla amb centenars de morts, entre els quals hi hagué Francesc Layret i, entre tantes i tantes víctimes, Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.  En el darrer capítol Juste de Nin inclou una mena d’epíleg on el periodista Huertas Claveria entrevista a la vídua de Seguí, Teresa Muntaner, que vivia exiliada a França. 

Ferran Aisa-Pàmpols