El Raval - Ferran Aisa

APUNTS HISTÒRICS SOBRE EL RAVAL

Acte Ateneu Barcelonès-ACEC 15-5-19

FERRAN AISA

FORA MURALLES 

El Raval és la zona de Barcelona que ha estat coneguda anteriorment com Barri Xino o

Districte Cinquè, que avui forma part del Districte de Ciutat Vella. El Raval és una zona

que va estar situada entre la segona i la tercera muralla, limitada per la riera de la Rambla,

el port marítim, el Paral·lel, les rondes Sant Pau i Sant Antoni i el carrer Pelai. El nom de

Raval prové del nom àrab Ràbad, que vol dir “al marge”. En aquesta zona és on expulsava

o enviava la ciutat tot allò que molestava o era perillós, com els ramats de bestiar, els

escorxadors, la prostitució, el joc, etc. Encara que les muralles van ser enderrocades

el 1859, el nom de Raval va continuar durant molts anys en la memòria de la gent.

El Raval és història i mite que va formar un imaginari que modelà el somni d’escriptors,

poetes i artistes que van trobar en aquest ambient la inspiració per la seva obra, i van elevar

la llegenda del barri barceloní a un tema universal. El nom del Raval va ressorgir després

de la nit franquista i la recuperació democràtica, que va suposar una reforma radical del

barri.

El que anomenem actualment barri del Raval ha estat habitat per nuclis humans des

de l’antiguitat, la proba són la quantitat de vestigis arqueològics trobats cada vegada que

s’han fet grans obres a aquesta zona de Barcelona. Per exemple mentre s’urbanitzava la

denominada illa Robador s’hi van trobar restes de l’edat de bronze, és a dir uns mil cinc

cents o dos mil anys abans de Crist. I de la mateixa època son els vestigis trobats a altres

indrets del barri com sota la Caserna de la Guàrdia Civil o l’edifici de l’antic Bar Pay Pay

del carrer de Sant Pau. Més recentment les obres de la flamant plaça de la Gardunya han

proporcionat més vestigis de l’antiguitat el trobar restes arqueològiques que aporten nova

llum sobre l’habitabilitat del Raval de fa sis mil anys. Per tant a la prehistòria ja hi havia

nuclis de població en aquest indret que coneixem amb el nom de Raval.

La tribu ibèrica dels laietans també van transitar per aquesta zona de pas entre els petits

poblats de Barkeno o de Layes amb Montjuïc, el pas dels cartaginesos i l’arribada dels

romans. Aquest darrers són els que es mantindran més temps a la zona i seran els que

crearan més infraestructures del Raval. Un zona entre les muralles de Bàrcino,  rieres,

rieretes i torrents que han de domesticar i convertir-les en horts i alhora en camins per

creuar-les cap a Montjuïc, cap el port, cap el Pla o cap a la península. El primer traçat de

camins romans prefigurarà la futura formació del barri. En aquella època existien alguns

camps de cultiu i hortes, doncs hi ha havia molta aigua que baixava per les seves rieres. La

zona al voltant de l’estany del Cagallell era considerada insalubre. Aquestes terres eren

travessades per una de les més importants vies romanes: la via Augusta, més tard

anomenada Morisca, Camí Reial o Camí del Llobregat, que correspon a l'actual carrer

Hospital, plaça Pedró (on hi havia el pedró o creu de terme de la ciutat) i Sant Antoni

Abad. Altres camins oberts pels romans foren els actuals carrers Tallers, Carme, Sant Pau i

Trentaclaus (Arc del Teatre). Aquests camins, conjuntament amb les antigues rieres que

recollien les aigües del pla de Barcelona, seran les que configurin la trama urbana

posterior. A la vora dels camins romans s’han trobat necròpolis, sobretot a la zona de la

Via Augusta. Amb el cristianisme de l’edat mitjana hi va haver un petit nucli de població al

voltant del monestir de Sant Pau del Camp, que vivien de la terra. Aquest centre hortícola

fou el més important del Raval, doncs anava des de l’actual Paral·lel fins a prop de la

Rambla. Un altre indret important d’aquella època era la plaça del Pedró, situat a la cruïlla

del carrer del Carme i de l’Hospital. En el segle XII s’establí l’hospital de Sant Llàtzer, que

acollia malalts de llebroseria. També la zona de Trentaclaus va destacar per ser una zona

gairebé fora llei amb tabernes, trinquets i els primers nuclis de prostitució.

LA TERCERA MURALLA 

Barcelona havia crescut fora de les muralles romanes de Barcino, creant aleshores les viles

noves de Santa Anna, el Pi, Santa Maria del Mar, Sant Pere de les Puelles, les quals

quedaven desprotegides dels atacs constants a que la ciutat era sotmesa durant les guerres

que se succeïen en època medieval. Per tal de defensar la ciutat el segle XIII el rei Pere II

el Gran havia fet aixecar la segona muralla de Barcelona que deixava la riera de la Rambla

i el gran terreny del Raval. Però en els següents anys noves construccions emblemàtiques

dins del Raval com les Drassanes o l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1401), així com

altres edificis religiosos i tots els horts que alimentaven la ciutat va fer que novament es

projectés encerclar Barcelona amb una nova muralla, que fou aixecada durant el regnat de

Pere III el Cerimoniós, al segle XIV. La muralla configurarà territorialment el Raval. La

muralla tenia inicialment tres portals: Tallers, Sant Antoni i Santa Madrona;

però, molt aviat s'hi va obrir un altra, anomenada "Bretxa de Sant Pau", que permetia

sortir directament als camps de conreu de Montjuïc i als horts de Sant Bertran. La

construcció d’aquesta muralla no va significar l’enderrocament de la segona que

tancava la ciutat vella per la Rambla, sinó que obria noves perspectives a la ciutat nova,

el Raval. Era una època de grans epidèmies amb la tercera muralla, la ciutat foragitava

els establiments perillosos per la salut i els col·locava cap l’actual zona del Paral·lel.

PORTAL DE SANT ANTONI

Era la principal entrada de la Barcelona medieval que va restar oberta fins a meitat del

segle XIX en què fou enderrocada la muralla. Per aquesta porta entraven els reis i els grans

personatges que visitaven la ciutat. El camí transitava per damunt del que avui és el Mercat

de Sant Antoni, camí que ja havien fet els romans, seguia per l’actual carrer Tamarit i

Avinguda Mistral fins a le Creu Coberta. Tant a les portes de Sant Antoni com a la vora de

la Creu Coberta hi havia forques amb malfactors penjats. N’era habitual la corrua dels

monjos de la Parròquia del Pi que anaven a pregar pels difunts condemnats a mort. Per el

portal també entraven les mercaderies que venien d’altres indrets. Tenim la crònica de

l’arribada dels reis Catòlics o del seu nét Carles o del fundador de la Companyia de Jesús

Ignasi de Loyola.

ELS CONVENTS

El Raval fou l’espai de Barcelona on s’establiren la majoria d’ordes religioses que van

anar construint els seus edifici a les antigues hortes de Barcelona. El període més

brillant dels monestirs el podem situar entre el segle XV i l’acció desamortitzadora del

segle XIX. Entre els convents instal·lats al Raval hi havia el de Sant Pau del Camp, San

Antoni Abad, Priorat de Nazaret, Sant Joan de Jerusalem, Carmelites Descalzos,

Trinitaris, Franciscans, Cartoixa de Montalegre, Sant Josep, Santa Mònica, Santa Isabel,

les Monges de l'Ensenyança de les Jerònimes, etc. Les processons formaven part de

l’ambient d’aquell Raval marcat per el catolicisme més radical, en temps en què existia la

Santa Inquisició. Els carrers sense llum elèctrica, és a dir il·luminats tan sols amb les torxes

dels monjos o amb petites llànties d’oli creava un ambient més aviat tètric. Els convents

posaven en pràctica el “Ora et Labora”, doncs cadascun d’ells disposava del seu propi hort

i alguns biblioteques immenses com el del Carme, que fou la base de la Biblioteca de la

Universitat de Barcelona. La majoria d’aquests convents van patir els incendis

anticlericals de 1835 o van formar part de la desamortització de Mendizábal, que

recuperava espais per a la ciutat. Esglésies i convents que van sobreviure el segle XIX van

patir les escomeses de les revoltes del nou segle, ja fos durant la Setmana Tràgica de 1909

o durant l’inici de la Guerra Civil Española de 1936.

ELS HORTS

El Raval era el gran hort de Barcelona des de l’època dels romans proveïen la ciutat de

verdures i fruites. Precisament la importància dels horts del Raval, així com l’escorxador i

dels corrals amb ramat que hi havia a aquesta zona va fer que el recinte fos tancat per la

tercera muralla de la ciutat, doncs això permetia en cas de setge no perdre els aliments per

nodrir els habitants de la ciutat. La zona era rica en aigua amb rieres i rieretes que servien

per regar els horts. A l’entorn dels horts van anar apareixen els primers nuclis d’habitatge

rurals, alguns ciutadans nobles de Barcelona es construïen els seus palauets a la zona del

Raval perquè aleshores hi havia un aire més pur que dins de la ciutat. Dins del Raval rural

trobem les finques de Can Carrió, a l’actual carrer Junta del Comerç; l’Hort d’en Murlà,

molt popular perquè en els seus terrenys se celebrava cada any les festes patronals dels

camperols del Raval i de la Mare de Déu del Carme. A l’Hort d’en Murlà es va instal·lar

un envelat on els dies festius s’hi feia ball.  En aquesta zona hi havia un safareig famós per

els festejos de les parelles. A l’alçada de l’actual Rambla del Raval amb el carrer de

l’Hospital hi havia el corral de cabres de l’Hospital de la Santa Creu. Al barri hi havia

diverses fonts i es practicava el joc del trinquet, un dels espais era al desaparegut carrer de

la Cadena, aleshores ocupat per horts tancats per una cadena d’aquí el nom del carrer. Dins

del Raval hi hagueren nombrosos horts, alguns d’ells són recordats al nomenclàtor com el

de Sadurní, el de la Bomba, el de l’Om, etc.

LES FÀBRIQUES D’INDIANES I LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

El segle XVIII començaren a funcionar en el Raval les primeres indústries

manufactureres de Barcelona. Una de les més importants va ser la d’Antoni Serra i Cia,

l’any 1738, fàbrica de teixits i estampats, que estava instal·lada al carrer Trentaclaus

(situat cap  l’actual Avinguda de les Drassanes). Seguidament aparegueren altres

fàbriques d’indianes instal·lades al Raval com la dels germans Magarola al carrer Tallers i

la d’Erasme de Gònima al carrer Riera Alta-Carme. La instal·lació de les fàbriques va

atreure nombrosa mà d’obra de les zones rurals de Catalunya, això va significar la

necessitat de cercar habitatges per els treballadors, i a finals del segle XVIII, al redós de les

indústries d’indianes van començar a aixecar-se els primers habitatges de veïns.

La industrialització de Catalunya apareix per primera vegada al Raval de Barcelona,

amb la instal·lació, per un “Reial Orde” de març de 1831, de la fàbrica vapor Bonaplata,

Rull, Vilagregut i Cia., situada al carrer Tallers. Aquesta fàbrica va ser incendiada pels

"luddites", el juliol de 1835, durant la revolta de les “selfatines”. No fou l’únic cas de

lluita que visqué el barri, doncs al llarg del segle XIX n’hi hagueren nombroses revoltes

obreres i bullangues de tota mena com el de la jamància o les de tipus liberal, que afectaren

a tot Barcelona. Molt aviat les fàbriques, sobretot tèxtil i foneries anaren ocupant els

terrenys del antics horts, els quals es desplaçaren cap a Sant Bertran, el Poble Sec i

Montjuïc. La industrialització va fer créixer la densitat del Raval, poc a poc, al costat de les

fàbriques s’anaren construint habitatges pels treballadors. Un dels primers industrials que

va construir cases pels seus obrers va ser Erasme Gònima, al costat de la fàbrica al carrer

del Carme. Ell mateix es va fer construir un palauet al carrer del Carme. Al Raval van

proliferar les Cases-Fàbrica, que situaven a la planta baixa l’espai industrial i s’habilitava

els pisos pels treballadors. Aquest model el trobàvem en cases situades al carrer Riereta,

Aurora, Vistalegre, Sadurní, Sant Rafael, Robador, Joaquim Costa, Marques de Barbarà,

etc., actualment gairebé han desaparegut totes. La densitat de població del barri

era molt alta, aviat no hi va quedar cap espai per construir. Els habitatges dels obrers no era

més que un barraquisme vertical. El Raval va passar de ser la zona agrícola de la ciutat, a

no disposar d’un pam de verd.

EL MOVIMENT OBRER

La revolució industrial va fer aparèixer per una banda la burgesia i per l’altra l'obrer

assalariat. La consciència obrera davant l’explotació i la injustícia social va portar cap $

l’associacionisme sindical i cap l’internacionalisme. Un dels moviments sindicals més

importants "Les Tres Classes de Vapor" tenia la eva seu al carrer de la Cera. El 1870 al

Raval es posava en marxa la Secció Espanyola de la Primera Internacional.

El Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat fou el centre escollit pels obrers per fundar

la Federació Regional Espanyola de l’AIT. Els obrers s’organitzaran i crearan les seves

eines socials i culturals, entre les quals hi destaca l’Ateneu Obrer Barcelonès al carrer

Tallers. Al barri es va fer el juliol de 1855 la primera manifestació obrera d’Espanya que

va transcorre per el carrer de l’Hospital fins el Pla de la Boqueria sota el lema: “Associació

o Mort”. Els obrers barcelonins van continuar lluitant els següents anys  reivindicant el dret

d’associació. Les llambordes del carrers del barri van servir moltes vegades per fer

barricades.

Els socialistes espanyols, escindits de la Primera Internacional, van fundar el 1888,

també, en el Raval, la seva central sindical, la UGT), que s’adheriria aviat a la nova

Internacional. El Raval va ser un baluard del moviment obrer i, més concretament, del

moviment anarquista. Tant l’organització Solidaridad Obrera, amb seu al carrer

Mendizabal (actual Junta del Comerç) fins a molts locals de la CNT s'establiren al Raval.

També se n'establiren redaccions de periòdics com Tierra y Libertad , al número 39 del

carrer de la Cadena. A més hi havia diverses entitats culturals i fins i tot escoles laiques i

racionalistes. L'anarquisme va arrelar amb força al barri fins a la Guerra Civil.

VIDA QUOTIDIANA D’UN BARRI OBRER

El barri fill de la transformació industrial vivia bolcat al carrer o als terrats, fora de les

hores de treball era habitual que les nombroses tabernes estiguessin plenes de gent jugant a

les cartes o bevent xatos de vi. Molt aviat es van obrir bars per els treballadors com el de

l’Amnistia al carrer Nou de la Rambla tocant a Om o el de la Granota i un ball com el de la

Patacada al carrer de les Tàpies. A poc a poc s’obriren els primers teatres com l’Odeon i el

Romea al carrer de l’Hospital; el Teatre Circ Barcelonès al carrer Montserrat;el Niu

Guerrer i l’Edèn Concert a Nou de la Rambla i diverses coves d’art on imperava el

flamenc. Els infants sortien a jugar als carrers o pujaven als terrats. En aquell món

s’enlairava estels o els més grans tenien cura dels coloms. A les festes senyalades

desfilaven les agrupacions corals pel barri o les caramelles que cantaven per Pasqua

cançons populars catalanes.

EL MOVIMENTASSOCIATIU POPULAR

El Raval acollí entitats culturals de tota mena, algunes importants com l’Ateneu

Enciclopèdic Popular (AEP), entitat fundada el 1902, per obrers àcrates i per joves

republicans federals com Francesc Layret, Lluís Companys i Lluís Zulueta.

L’AEP va organitzar en la seva seu del carrer del Carme, biblioteca, escola, gimnàs i una

vintena de seccions que aplegaven a milers de barcelonins, majoritàriament, treballadors,

menestrals i estudiants. En el barri hi hagueren també moltes altres entitats populars, com

els Cors de Clavé, el Centre d'Estudis Socials, l'Ateneu Sindicalista, l'Ateneu del Districte

Cinquè, l'Ateneu Llibertari del Districte Cinquè, l'Ateneu Humanista, l’Ateneu Faros i

l’Escola Racionalista Labor. Paral·lelament i afavorit per la seva proximitat al moll i pels

seus carrers ombrívols es desenvolupa tot una sèrie de cabarets, bars i “colmados” on es

desenvolupa la vida nocturna barcelonina. Destaca el "Bar del Centro" a La Rambla del

Mig, on acudia aquesta bohèmia romàntica formada per escriptors, poetes, artistes,

sindicalistes llibertaris, anarquistes, republicans revolucionaris, socialistes i petitsburgesos

vividors.

LA MARGINACIÓ SOCIAL

Dins del barri també s’estén la prostitució, la delinqüència i altres lacres socials derivades

de la misèria.) La pobresa extrema també tindrà el seu aixopluc al barri amb les Cases de

Caritat, de Misericòrdia, de Beneficència, etc. L'Olla del Pobre seria una de les institucions

barcelonines del segle XIX que alimentava a les portes dels convents els desfavorits, els

aturats, els vells, els marginats... Era el triomf de la caritat cristiana en lloc de la  justícia

social. El Raval (districte Vè) esdevé també una zona de mercat negre. Hi conviuen les

famílies obreres amb la gent dels baixos fondos. La situació pintoresca originarà el nom de

barri “Xino”. En el primer terç de segle es produirà una onada d’emigració del camp cap a

la ciutat: catalans, aragonesos, valencians...

ELS PROJECTES URBANÍSTICS 

Amb l’edificació de l’Eixample i la degradació del Raval, a causa de la proliferació de

fàbriques i de l’augment de la densitat de la població. Ildefons Cerdà va preveure, en el seu

projecte de l’eixample, traçar dues vies que creuarien el Raval. Més endavant es va aprovar

el Pla Baixeres de 1879, amb el pla A, B i C, que va suposar la construcció de la Via

Laietana però, el projecte va quedar estancat en les altres vies, una d'elles, era una línia

traçada sobre el plànol que portava el carrer Muntaner fins el mar creuant el Raval; l'altra

havia de venir des del passeig de Sant Joan  fins a la Ronda. Durant la Segona República es

va fer un nou projecte: El Pla Macià del GATCPAC (1934), que significava el sanejament

del barri, remodelació progressiva però puntual, mantenint l’aspecte històric i la identitat, i

enderrocament d’illes en mal estat per ser substituïdes per espais oberts, de tipus social –

cultura i esports- i assistencial -sanitat i centres d’acollida-. Nous projectes es va albirar des

de la Conselleria-Regiduria de l'Ajuntament de Barcelona, en plena Guerra Civil, per

sanejar el barri, però amb la derrota republicana van quedar oblidats.

EL BARRI DURANT EL FRANQUISME

El barri, després de la guerra, viurà una etapa gris i de pobresa generalitzada arreu per

l’escassetat de productes. La zona del Raval va ser molt afectada pels bombardejos de la

guerra, durant molt temps les cases enderrocades per les bombes quedaran a la vista de

tothom, moltes d'elles fins els anys seixanta. El Pla Comarcal va posar en marxa novament

la reforma del Raval. L’enderrocament de molts edificis en la zona baixa del barri va fer

que l’Ajuntament franquista iniciés la construcció de la Avinguda Morato (Drassanes), els

expropiat per les obres van ser traslladats al nou barri de la Mina. 

En la zona de l’Arc del Teatre i de l’Arc de Cirès (desaparegut) apareix el mercat negre i

en pels carrers veïns s’estén una prostitució pobre. Els anys cinquanta i seixanta el barri

viurà l’arribada de l’emigració espanyola (andalusos, gallecs, castellans, extremenys...) 

El Raval, districte cinquè o barri “Xino” acollirà tota aquesta emigració que s’allotja de

rellogats en pisos en males condicions. Amb el boom econòmic dels anys seixanta moltes

famílies s’establiran a altres barris de Barcelona o de l’ària metropolitana.

DESESTRUCTURACIÓ I CONSTRUCCIÓ DEL NOU RAVAL

Els anys setanta foren de lluites reivindicatives on l’associació de veïns va jugar un paper

força important per intentar arreglar la situació desastrosa del barri. Es demanava l'atur de

la García Morato i es reivindicaven zones verdes, equipaments socials i esponjament del

barri.  L’eufòria del canvi polític i les vicissituds de la transició, amb una de cal i una

arena, se’n va endur però les promeses del primer ajuntament democràtic. I d’arreglar el

barri respectant-lo, es va passar a l’estratègia de l’especulació... Els anys vuitanta i noranta

el barri es va anar degradant física i moralment, per una banda la pobresa va fer acte de

presència com mai derivat de la crisi econòmica (atur) i per l’altra de l’envelliment de la

població. La marginació social va tenir el seu cau en el barri amb els problemes de la droga

dura (heroïna i cocaïna) i això va ser un dels principals focus de la delinqüència. Les noves

actuacions urbanístiques (PERI) es van centrar en l’expropiació dels habitatges afectats per

l’antic pla de Baixeras, on s’ha construït la Rambla del Raval. 

EL RAVAL AVUI EN DIA

El Raval en el segle XXI ha viscut un nou allau emigratori però aquesta vegada forani

(magrebins, pakistanesos, sud-americants, europeus de l’est, filipins...) El Raval disposa de

molts equipaments culturals però que són de la ciutat en general (Liceu, CCCB, MACBA,

BC, la Filmoteca, etc.). Grans hotels com el Barceló, restaurants, bars de disseny, etc., tot

plegat disposat per convertir-lo en un parc temàtic per consumició de l’oci i del turisme.  El

nou barri continua exempt de zones verdes, esportives, culturals i de lleure. Una zona tan

cèntrica de Barcelona i tan propera al port genera tota mena d’intervencions immobiliaris,

entre els quals s’ha donat darrerament el “mobbing” per fer fora a veïns sense recursos de

casa seva per enderrocar i construir pisos  amb el valor especulatiu del mercat actual. El

Raval ha passat de ser la fàbrica de Barcelona, a ser tan sols una zona més de serveis i

lleure de la ciutat.

Ferran Aisa-Pampols (Barcelona, juliol de 2019)