Antonio Ortiz Ramírez, anarquista sin dios ni amo

 

ANTONIO ORTIZ RAMIREZ, ANARQUISTA SENSE DÉU NI AMO

Antonio Ortiz Ramírez va néixer el 13 d’abril de 1907 al barri del Poble Nou de Barcelona. Fill d’una família procedent de Pedralba (València). Com la majoria d’infants de la classe treballadora de la seva generació va anar molt poc a l’escola. Als onze anys va començar a treballar i als catorze ja feia d’aprenent de fuster i d’ebenista. Els vespres acudia a una acadèmia per anar arrodonint la seva formació que combinava amb l’assistència a les xerrades que s’hi feien a la Cooperativa Flor de Maig. Aquí va escoltar una conferència sobre sindicalisme d’Àngel Pestaña i als 14 anys s’afiliava al Sindicat Únic de la Fusta de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera continua clandestinament en la CNT cotitzant i repartint propaganda. Amb la proclamació de la Segona República la CNT experimenta una gran expansió i Ortiz viu la pugna de tendències entre els trentistes y els faistes al costat d’aquests darrers. Per aquesta època publica articles a Solidaridad Obrera y entra a formar part del quadre de defensa confederal del Poble Nou, alhora que és elegit president del Sindicat de la Fusta de Barcelona. El 14 de novembre de 1932 esclata la vaga dels ebenistes que duraria un any. El gener de 1933 és detingut per la seva implicació en la insurrecció de 1933 essent torturat per la policia. A la presó coneix a García Oliver que, poc després, li introdueix al grup Nosotros on també hi són Durruti, Ascaso, Jover, Sanz, Fernández, el València... Ortiz amb el seus companys es dediquen a fer mítings i xerrades arreu de Catalunya i fins i tot a València on és novament detingut.

El 19 i 20 de juliol de 1936 participa en la lluita contra els feixistes, especialment al Paral·lel i a l’assalt a les Drassanes. Vençuts els militars rebels Ortiz s’allista a les milícies confederals. El 24 de juliol mentre sortia la Columna Durruti cap a l’Aragó, Ortiz era designat cap de la Segona Columna també anomenada Columna Ortiz o Columna Sud-Ebre formada per vuit-cents homes. Aquesta Columna va sortir en tren des de l’Estació de França cap a l’Aragó amb la intenció d’obrir un altre front entre Casp i Saragossa. En aquesta zona aragonesa col·laborarà en la creació de col·lectivitats agrícoles especialment a Puebla de Hijar. A Bujaraloz, l’octubre de 1936, participa en la creació del Consell d’Aragó que serà presidit per Joaquín Ascaso. En 1937 col·labora en el periòdic Nuevo Aragón. Aquest mateix any passa a comandar la 25 Divisió antiga Columna Ortiz fins el setembre de 1937. Retorna a Barcelona i s’inscriu a l’Escola Popular de Guerra d’Estat Major. El febrer de 1938 intervé en l’anomenat “Plan Camborio” encaminat a crear una guerrilla a la rereguarda franquista. Poc després és destinat breument a la Seu d’Urgell com cap de la 24 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República que cobria la zona del front del Segre i la Noguera Pallaresa. El 5 de juliol de 1938 passa a França amb Joaquín Ascaso y diversos col·laboradors que fugen de les trampes de l’Estat Major que sospiten que volen acabar amb ells. A França es lliuren a la Gendarmeria que després de quatre dies detinguts els fan fora del país enviant-los a Andorra. D’aquí novament a França fins que acabada la Guerra Civil amb la derrota republicana Ortiz el febrer de 1939 és internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després el traslladen a la presó de Cotlliure i d’aquí al Vernet i finalment a Djelfa (Argèlia). En aquest camp hi serà fins el desembre de 1942 quan surt enrolat amb l’Exèrcit francès. Participa en combats contra l’Àfrica Korps i de retorn a Europa lluita a diversos fronts contra els nazis. Per la seves actuacions militars és condecorat amb vuit medalles, la més important l’imposa el general De Gaulle el 23 de juliol de 1945. Ortiz es llicencià amb el grau sergent en cap del Primer Batalló de Xoc.

Acabada la Guerra Mundial s’instal·là a Saverdun (Ariège) on munta un taller serrador amb el seu company José Pérez “El València”. Ortiz viatja a París on estableix contacte amb Laureano Cerrada amb la intenció d’organitzar la lluita contra Franco. El febrer de 1948 Ortiz y Cerrada preparen el projecte d’atemptar contra Franco a la badia de la Conxa mentre hi anava a bord del seu iot durant les regates de Sant Sebastià. Van adquirir una avioneta i la van equipar amb una càrrega de 30 bombes d’aviació de 5 quilos, 4 incendiàries i un fusell metrallador. L’acció va ser interrompuda per dos avions de l’Exèrcit de l’Aire que no van permetre l’entrada de cap avió a la badia de la Conxa i malgrat que van estar ben a prop del seu objectiu van desistir i retornar a la base de França. Abans d’arribar a França van llançar les bombes al mar.

Ortiz a partir de 1951 va viure exiliat a Amèrica del Sud establint-se a Bolívia, Perú i Veneçuela. Després de la reunificació confederal a Llimoges de 1961 (les dos tendències de la CNT política i apolítica s’havien escindit en el Congrés de París de 1945). A Caracas militarà activament en la CNT del exili ocupant el 1966 el càrrec de Secretari General. Més endavant deixa la militància i es dedica a la seva feina de fuster. El 1987 retorna a Barcelona aleshores té 80 anys i aconsegueix una paga de sergent de l’Exèrcit republicà. Ortiz ingressarà en una Residència a La Verneda de Barcelona regentada per Mutuam. En aquest centre Antonio Ortiz moria el dos d’abril de 1996 a l’edat de 89 anys.

 

Ferran Aisa Pàmpola

Barcelona, 19 de novembre de 2025