Ruta Raval 2026

 

XXII Ruta llibertària del Raval 11-7-2026 (Ateneu Enciclopèdic Popular-El Lokal). 90 Aniversari Revolució Social de Juliol de 1936

A càrrec de Miquel Vallès, Sonia Turón y Ferran Aisa

 

1)

Plaça de Sant Agustí

D’aquesta plaça va sortir el 2 de juliol de 1855 la primera manifestació obrera durant la primera Vaga General que hagué a Espanya dels treballadors industrials de les fàbriques del Raval. Els obrers portaven una bandera vermella i una pancarta amb l’escrit següent: “Viva Espartero. Asociación o Muerte. Pan y Trabajo”. Els obrers reclamaven millores salarials i la jornada de 10 hores.

Salvador Seguí “El Noi del Sucre” hi va anar a una escola de les tantes que hi havia aleshores en un entresol d’un edifici veí de la parròquia de Sant Agustí molt proper a casa seva al carrer Hospital al costat de Mendizabal. Seguí va anar a escola fins els 12 anys, a continuació treballà de mosso en diverses empreses fins que molt jove entrà d’aprenent en un taller de pintor de parets del barri.

En els primers dies de la Revolució l’església va patir les conseqüències de la revolta anticlerical afectant a l’ala esquerra de l’edifici. L’església es va convertir en un magatzem dels comitès del barri. Dins del bari també van ser incendiades les esglésies de Betlem i de Santa Mònica.

Durant l’etapa revolucionària la plaça va canviar el nom de Sant Agustí a Igualtat.

 

2)

Carrer Sant Pau

Al entresol del número 6 de carrer Sant Pau va néixer el 12 de juliol de 1880 Francesc Layret i Foix. La seva família tenia una botiga de rellotges a la planta baixa del mateix edifici. L’octubre de 1902 Layret en aquesl pis del carrer Sant Pau es va reunir amb dos joves lectors entusiastes (Josep Tubau, paleta i Eladi Gardó, cooperativista) per par tal de posar en marxa un centre cultural que s’anomenaria Ateneu Enciclopèdic Popular. Precisament fou en aquest mateix carrer, a la Federació de Cors de Clavé on tingué la seva primera seu el nou ateneu. Layret fou assassinat pels pistolers de la Patronal el 30 de novembre de 1920 al carrer Balmes, 26.

Al carrer Sant Pau cantonada Robador hi hagué des de 1800 fins el 1839 la presó de dones La Galera, passant en aquest any les preses al nou edifici penitenciari de la plaça Reina Amàlia.

A Sant Pau, 75, al entresol de l’edifici on als baixos hi havia el taxi-dancing La Bombilla, hi havia l’escola Immaculada Concepció, que durant la guerra civil esdevingué escola del CENU.

Al número 96 de Sant Pau hi havia la impremta de José Ortega on s’imprimien la majoria de publicacions àcrates de l’època. 

 

3

Junta del Comerç (anteriorment Mendizábal)

Les societats obreres catalanes es van reunir en assemblea el 3 d’agost de 1907, al local de la Dependència Mercantil al número 17 del carrer Mendizábal (actual Junta del Comerç), amb la intenció de constituir una nova organització que s’anomenà Federació Solidaritat Obrera. Aquesta societat seria l’embrió de la Confederació Nacional del Treball fundada en el Congrés del Teatre de Belles Arts els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910. En aquest mateix edifici s’instal·la la redacció del periòdic Solidaridad Obrera.

En aquest carrer cantonada Sant Pau va rebre un atemptat Salvador Seguí el 1920, això provocà una recció dels grups anarquistes contra el president de la Federació Patronal Félix Graupera que va resultar ferit.

Al carrer Mendizábal hi hagué el Centre de Dependència Mercantil, el Sindicat de Cambrers, el de l’Alimentació i el Sindicat de Professions Liberals (tots ells adherits a la CNT).  Al número 10 de Mendizábal des del 1934 funcionava l’Escola Nocturna de caràcter Racionalista.

 

4)

Carrer de la Cadena i els seus voltants de l’actual Rambla del Raval

Al número 39 del carrer de la Cadena hi havia l’habitatge del militant anarquista i anarcosindicalista Tomás Herreros militant de la Confederació Regional de Societat de Resistència Solidaridad Obrera, participà en la fundació de la CNT. Tipògraf d’ofici i venedor de premsa. Administrador de Solidaridad Obrera i Director del periòdic Tierra y Libertad. Aquest periòdic anarquista tenia la redacció al seu domicili del carrer de la Cadena. Aquesta publicació va passar de Setmanari anarquista a ser òrgan de la FAI. Entre els col·laboradors al llarg de la seva història destaca Àngel Pestaña, Joan García Oliver, Jacinto Toryho, Manuel Rivas, Juan Manuel Molina “Juanel”, Progreso Fernández. Federico Urales, Mujeres Libres, Federica Montseny...

Posteriorment Tierra y Libertad es trasllada al carrer de la Unió, 7, seu de la Federació dels Grups Anarquistes, on també hi havia la redacció de la revista anarquista Tiempos Nuevos on hi col·laboren Gonzalo de Reparaz, Juanel, Jacinto Toryho, Félix Martí Ibáñez, Camilo Berneri, Felipe Alaiz, Alberto Carsi...

El 27 de setembre de 1936 Tomás Herreros participa a l’acte d’homenatge a Francisco Ascaso mort al costat del seu quiosc a la Rambla on venia premsa llibertària. Tomás Herreros mor el 22 de febrer de 1937 a l’edat de 70 anys al seu pis del carrer de la Cadena.

El carrer de la Cadena durant la Segona República portava el nom de Salvador Seguí en honor al militant de la CNT assassinat pels pistolers de la Patronal el 10 de març de 1923 a la cruïlla dels carrers Cadena i Sant Rafael. En aquest mateix at6emptat va aquedar ferit de mort Francesc Comas “Paronas”. També Sant Jeroni va canviar de nom el 1937 per el d’Ángel Pestaña que tenia el seu domicili en el número 11. En el número 36 d’aquest mateix carrer havia nascut l’any 1871 el dramaturg i poeta llibertari Felip Cortiella. El 1938 en els durs bombardeigs de Barcelona les bombes feixistes van enderrocar l’edifici del número 4 del carrer de l’Aurora. El Districte Cinquè fou durament castigat per l’aviació italiana sobretot la zona de les Drassanes.

Altres espais importants d’aquesta zona foren el Sindicat Únic de Serveis Públics del carrer Unió, 23, el Sindicat Únic de la Construcció del carrer de l’Om. 10, l’Escola Racionalista Labor al carrer de la Cera, 51, dirigida per Germinal Puig Elias i l’Ateneu Faros al carrer Sant Climent que, durant la Revolució, va passar a l’edifici de les Escoles Pies de la Ronda Pau (aleshores Ronda Ricardo Mella) on també hi havia la CNT-FAI del Districte Cinquè.

Un altre personatge és el maquis antifranquista Ramon González Sanmartí “El Nano de Granollers”, nascut el 1920 militant de la CNT durant la República va enrolar-se en la Columna Durruti. Acabada la guerra, després de passar pels camps de concentració francesos, va col·laborar en la resistència francesa i en la lluita contra el franquisme. Actualment una placa al número 48 del carrer Tallers recorda al Nano de Granollers mort en enfrontament amb la policia el 13 de juny de 1948.

 

5

Cafè Espanyol (Paral·lel – Av. Francesc Layret)

El Cafè Español situat al Paral·lel, 64, era regentat per Josep Carabén, conegut popularment per el nom de “Pepet”. L'any 1907 va ampliar el negoci adquirint el local veí de l’Olímpia, passant llavors a ocupar els baixos dels números 64 al 70. Un dels personatges més populars fou Salvador Seguí que va esdevenir el gran animador d’aquest popular cafè del Paral·lel. Una avinguda o bulevard plena de teatres, cabarets, music-halls. En el cafè les discussions filosòfiques eren a l’ordre del dia mentre en una tarima una orquestrina tocava valsets de Strauss i sonava música clàssica de Chopin o Grieg. Dins de l’ampla cafè hi havia taules de billar i taules amb l’estora verda on els parroquians jugaven a les cartes. Allà acudia tota mena de bohemis (artistes, poetes, dibuixants, periodistes, escriptors i obrers de tots els oficis). Al cafè del Paral·lel se citaven nihilistes, nietzschians, deixebles de Stirner i seguidors de Bakunin.

Parlar de l’Espanyol es parlar de Seguí que, en aquells moments vivia amb Teresa Muntaner al carrer Hospital, 82 i d’aquí es traslladaren l’any 1917 al carrer de les Egípciaques. Victor Serge, en la seva novel·la El nacimientode nuestra fuerza, escriu: <<En el Café Español, en el Paralelo, ese bulevar populoso de luces llameantes en las noches, muy cercano al terrible Barrio Chino, cuyas callejuelas enmohecidas estaban llenas de muchachas semidesnudas acurrucadas en los quicios de puertas abiertas de par en par sobre rincones infernales, encontraba militantes que se armaban para la próxima batalla. Hablaban con exaltación de los que caerían en ella, se repartían los Brownings, se burlaban, nos burlábamos, en la mesa vecina, de los soplones inquietos. En una callejuela roja, bordeada a un lado por un cuartel de la Guardia Civil, por el otro de habitaciones pobres, encontré al hombre extraordinario de aquellos tiempos de Barcelona, el animador, el jefe sin título, el político intrépido que despreciaba a los políticos. Salvador Seguí, al que apodaba afectuosamente Noy del Sucre. Cenábamos bajo la luz temblorosa de una lámpara de petróleo. En la mesa de madera cepillada, la comida consistía en tomates, cebollas, un áspero vino rojo, una sopa campesina. La ropa del niño colgaba de una cuerda, Teresita mecía al niño; el balcón se abría hacia la noche amenazadora, el cuartel lleno de fusileros, el halo rojo, estrellado de la Rambla. Escrutábamos allí los problemas de la Revolución rusa, de la próxima huelga general, de la alianza con los liberales catalanes, del sindicalismo, de la mentalidad anarquista opuesta al renuevo de las formas de organización. Sobre la Revolución rusa, yo solo estaba seguro de una cosa que no se quedarían a mitad del camino. La avalancha rodaría hasta el final. ¿Qué final? Los campesinos tomarás la tierra, los obreros las fábricas. Después, no sé. “Después -esto escribí- recomenzarán luchas sin grandeza, pero será sobre una tierra rejuvenecida. La Humanidad ha hecho un gran salto hacia adelante.>>

 

6)

Bretxa Sant Pau (Avinguda del Paral·lel)

L’any 1705 durant la Guerra de Successió els canons austracistes van aconseguir trencar la paret defensiva a l’altura de l’encreuament actual, entre el carrer de Sant Pau i l’avinguda del Paral·lel. Es tractava d’un punt de la tercera muralla de Barcelona, que havia ampliat la protecció de la ciutat medieval fins al Raval. Una part d’aquella muralla, de carreus de pedra de Montjuïc, encara es conserva i és visible a l’avinguda del Paral·lel, a tocar de les Drassanes.

Aquesta bretxa va viure els primers dies de l’aixecament dels militars rebels un dels punts més importants de la defensa antifeixista. Militants dels sindicats de la CNT van aixecar una important barricada per fer front els militars que s’havien fet fort a El Molino, els que venien de la plaça d’Espanya o des del passeig de Colom. Els anarcosindicalistes van aconseguir aturar l’avanç dels militants colpistes quedant l’última plaça de resistència a la caserna de les Drassanes. García Oliver, al Eco de los pasos, explica detalladament aquesta victòria obrera contra els militars colpistestes. El grup anar Nosotros (Durruti, García Oliver, Ascaso, Ortiz, Fernández, Sanz, Jover) i militants de diversos sindicats cenetistes van avançar pel carrer Sant Pau tallant uns pel carrer de les Tàpies i altres per Reina Amàlia per poder arribar al Paral·lel i enfrontar-se amb els soldats rebels que foren vençuts. Una de les accions que feren fou obrir la presó de dones de Reina Amàlia perquè sortissin en llibertat. Uns dies després començarien a enderrocar la presó militants confederals, feina que va acabar de fer l’Ajuntament Popular de Barcelona. Els militars d’aquesta zona foren vençuts i fets presoners i portats al Sindicat de la Fusta del carrer Roser i el de Transports a l’Arc del Teatre. La lluita aleshores va quedar sentenciada a favor dels anarquistes, però restava la caserna de les Drassanes.

 

7)

Pay – Pay (Sant Pau)

El bar Pay Pay era una cafeteria on era normal trobar militants llibertaris fent tertúlia, la seva llarga terrassa sempre n’era plena de gent. Com la majoria de cafès de l’època disposava de taules de billar. Al seu primer pis hi havia d’un Taxi-Dancing molt de moda en aquells anys.

Davant mateix a la caserna de Cavalleria on hi havia fet el servei militar el fill de dictador Primo de Rivera José Antonio l’any 1932 es va posar la primera pedra amb presència de Francesc Macià (president de la Generalitat) i Manuel Ainaud (expresident de l’Ateneu Enciclopèdic Popular) el Grup Escolar Collaso i Gil dissenyat per l’arquitecte Josep Goday. Aquest Grup Escolar que fou inaugurat el 1935 formava part de la campanya pro Escoles Belles i Dignes que havia iniciat l’Ateneu Enciclopèdic l’any 1916. Al seu costat la Parròquia de Sant Pau del Camp que també rebria les conseqüències de la ira popular anticlerical.

 

8)

Mor d’Ascaso (Assalt Drassanes)

L’últim baluard de resistència dels militars fou la caserna de la Maestrança a les Drassanes. La lluita fou molt dura amb diverses baixes, entre elles la del popular anarquista Francisco Ascaso. Finalment els militants llibertaris van assaltar la fortalesa  fent presoner als soldats revoltats. La batalla de Barcelona havia durat 33 hores, a la matinada quan sortien els soldats de les casernes per prendre militarment la ciutat van començar a sonar les sirenes de les fàbriques i dels vaixells. La CNT i el seus Comitès de Defensa estaven alerta i preparats pel combat. En la lluita participaren els Comitès de Defensa Confederal, militants dels Sindicats de la CNT-FAI, guàrdies d’Assalt (que repartiren les seves armes amb els anarquistes), gent del POUM i poca cosa més. Una vegada vençuts els militars apareixen a les barricades membres d’ERC i de la Unió Socialista de Catalunya-UGT. La batalla de Barcelona va costar d’unes quatre centes morts. García Oliver, amb la victòria obrera, exclamà: “Habíamos vencido totalmente. El ejército estaba a nuestros pies. Mirando hacia donde acababa de caer muerto Ascaso, grité: -¡Sí, se puede con el ejército!

Quedaban vengadas todas las derrotas que sufriera la clase obrera española a manos de la militarada reaccionaria.

1909, con sus víctimas y mártires: ¡Vengados!

1917, con sus víctimas i mártires: ¡Vengados!

1934, con sus víctimas i mártires: ¡Vengados!

¡Viva los anarquistas!, fue el grito que durante aquel día 20 de julio, se oyó por todas las calles de la Ciudad.

¡CNT…! ¡CNT…! ¡CNT…!, rugían los cláxones de los automóviles, camiones y ómnibus.

Fue un día muy largo aquel 20 de julio. Ese día había empezado el 18.

Fue el día de la gran victoria.

Fue el día que empezó la gran derrota.

Y la gran derrota empezó en el momento en que Companys llamó por teléfono a la secretaría del Comité Regional de la CNT de Cataluña para rogar que la CNT envíase una delegación a entrevistarse con él.

Hacía tres horas que había muerto Ascaso. Hacía un día que había muerto Alcodori. Hacia treinta horas que, uno tras otros, cerca de cuatrocientos compañeros anarcosindicalistas habían muerto en las calles de Barcelona. Pronto serían olvidados. Solamente olvidando a los muertos se puede hacer dejación de las ideas. Qué es lo que ocurrió.

Con el ocaso del día 20 de julio de 1936 se iniciaba el declinar de aquella gran organización sindical, única en el mundo, que luchaba por una vida social, totalmente distinta a la que nos deparaba el sistema capitalista, con sus gobiernos, sus ejércitos y sus burócratas.” (Joan García Oliver, El eco de los pasos, Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978, pàg. 175-176.)

 

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 25 de juny de 2026)