Carmelita Aubert / cançonetista catalana anys 30

CARMELITA AUBERT, UNA ESTRELLA CATALANA OBLIDADA

Ferran Aisa 

(Coberta del disc de Carmelita Aubert "Ay, Carmela!)

Una gran estrella de la cançó dels anys trenta és Carmen Recasens Aubert, pseudònim de Carmelita Aubert (Barcelona, 1912-Lisboa, 1979), que era filla de Rafaela Aubert “La Guayabita”, actriu popular de varietés de principi del segle XX. Carmelita va aprende a cantar i ballar a una Acadèmia de ball i cant del carrer Nou de la Rambla, on fou descoberta per Carles Saldaña “Alady”. Convertida en primera artista va intervenir a la revista Follies 1931, que dirigia el ballarí negre Harry Flemming, al teatre Nou de Barcelona. Carmelita, després de fer una gira per gairebé les principals ciutats espanyoles, va formar dúo amb el popular Mario Visconti. La Casa Odeon la va contractar per gravar valsets, tangos, cuplets, swing. Els seus primers èxits eren composicions de Rossend Llurba, Rafael Iriarte i Pascual Godes, cançons que porten per títol: Con todo amor, No olvides, no, Devúelveme mis besos, El hombre ideal, Cocaina en flor, El Comunista i La casita. 
Carmelita Aubert fou vocalista de l’Orquestra de Jaime Planas, amb qui va participar en la pel·lícula Mercedes (1932) de Josep Maria Castelló, interpretada per Josep Santpere, John Bux i Antoñita Colomé.
Carmelita Aubert fou una de les primeres dones que va convertir-se en vocalista d’orquestra i féu aquest pas cap el swing amb l'orquestra Crazy Boys de Lizcano de la Rosa, actuant a la Granja Royal, el Cinema Fantasio, la Maison Dorée i altres locals de Barcelona. El seus èxits es multipliquen amb l’aparició de discos amb les seves noves cançons: Silencio, El penado14, Danza maligna, Hacerlo por la moda, Clemencia...  
L’any 1935 protagonitzà el film musical Abajo los hombres, de Valentín R. González, on cantava les cançons de la banda sonora, fent-se molt popular la que portava per títol La colegiala, amb música d’Antonio Matas; i amb el tango Clemencia, tindrà problemes amb la cènsura, doncs se suposava que demanava amnistia pels presos d’octubre de 1934. A la pel·lícula intervenen les bandes de jazz: Crazzy Boys, Casanovas Jazz, Montoliu Jazz, Napoleon Jazz i Pascual Godes. Valentín R. González va rodar, l’any 1937, per a SIE (Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la CNT), el film musical d’infants ¡Nosotros somos así!, amb l’orquestra Demon’s Jazz.
Carmelita Aubert va passar la guerra a Portugal on era de gira quan va començar-hi, allà es convertí en una gran estrella de la revista i de la cançó. L’octubre de 1944 quan va voler retornar a Espanya, amb la intenció d’anar a Barcelona a gravar un disc, fou detinguda per la policia i acusada de roja i de col·laboradora de la República. Al saber-se la seva detenció a Portugal, els artistes i els músics demanaren la seva llibertat a través del govern portuguès amic de Franco, el qual concedí la gràcia de posar-la en llibertat. 
Carmelita, ara ja Carmen Aubert, retornà a Lisboa on fou rebuda amb rams de flors pels seus amics i seguidors. I definitivament s’exilia a Portugal on fou durant molts anys la primera vedette del país veí, alhora que es convertia en una gran desconeguda a la seva terra.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Extret del llibre Barcelona balla de Ferran Aisa, Base-Ajuntament dse Barcelona, 2011)

Pere Foix / escriptor compromès

PERE FOIX, ESCRIPTOR COMPROMÈS

FERRAN AISA

 

(Pere Foix -el segon per l'esquerra- presidint els Jocs Florals de 1973 celebrats a Mèxic D. F. )

Pere Foix i Cases (Torà de Riubregós – La Segarra, 1893- Barcelona, 1978), fou un destacat militant de la CNT des de 1918 fins a la Segona República que s’incorpora a ERC. Podríem definir-lo com un escriptor proletari com tants altres que va donar el moviment llibertari: Felipe Alaiz, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Roc Llop, etc.
Foix de molt jove va emigrar a Barcelona amb la seva família. L’any 1910 surt cap al’Argentina amb la intenció de guanyar-se la vida a Buenos Aires, però l’any 1913 va retornar a Barcelona integrant-se al món laboral fent de corredor de comerç i afiliant-se
a la CNT. Pere Foix simpatitzarà amb l’anarquisme i amb la tradició federalista del republicanisme català.
L’any 1914 és cridat a files per fer el servei militar a la marina. Foix, que se sent antimilitarista per la seva convicció llibertària, decideix desertar a França.  Per tant des d’aquell any fins a 1919 viurà a París. A la capital francesa va fer contacte ràpidament
amb els grups anarquistes començant aleshores a escriure els seus primers articles en francès.
L’any 1918 comença a col·laborar a la premsa amb el pseudònim de Lleó X. Xifort i Albert de la Ville a les publicacions Le Libertaire i L’International. A França coneix  militants i escriptors llibertaris com Victor Serge, André Lorulot, Axel Robertson,
Marcel Viard i Panaït Istrati.
Els esdeveniments socials de 1919 amb la famosa vaga de la Canadenca fan que Foix vulgui ser-hi present a les lluites del proletariat català. Al seu retorn a Barcelona participa en el moviment social i per les seves activitats és detingut i enviat a la base naval de Cartagena, on és condemnat per un tribunal militar i se l’envia a complir la condemna a un penal de les colònies africanes espanyoles. Però quan el vaixell arriba a Dakar per fer una escala tècnica, Foix s’escapa i aconsegueix enrolar-se en un vaixell francès que el porta fins a Marsella i d’allà retorna a París on viurà uns mesos.
La situació del seu país l’empeny de nou a viatja a Barcelona i s’incorpora a la lluita social fent servir identitats falses. Foix milita al Sindicat Mercantil on realitza una tasca sindical clandestina. El 1920 és elegit secretari d’aquest sindicat. Malgrat la repressió governamental la maquinaria sindical continuava en peu.  Foix es dedica a visitar els companys del sindicat a les seves feines distribuint butlletins, fulls informatius o citant-los a reunions que se celebren al Cafè Asiàtic del carrer Roser del Poble Sec. El 1921 és elegit delegat del Comitè Regional contra la Repressió.
El seu pas per la CNT li serveix per fer amistat amb els principals líders d’aquell temps com Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Joan Peiró, Simó Piera, Eusebi Carbó, Josep Viadiu i molts altres militants confederals. Foix serà un dels seguidors més fidels d’El
Noi del Sucre conjuntament a Francesc Comas, Camil Piñón, Saturnino Meca, Simó Piera, Amador Revilla...
El febrer de 1923 la CNT catalana el delegà davant la Maçoneria i, a més, contacta amb Francesc Macià que li informa del perill que corre Salvador Seguí de ser assassinat.
Finalment Seguí serà assassinat el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena pels pistolers del Sindicat Lliure al servei de la patronal. Aquell mateix vespre “El Noi del Sucre” tenia una cita amb Pere Foix al Sindicat Únic del carrer de Sant Pau.
Foix, afeccionat a escriure, publica nombrosos articles fent servir el pseudònim Delaville a les publicacions llibertàries: La Revista Blanca, Acción, Mañana...
La prohibició de Solidaridad Obrera fa que publiqui articles sobre la situació de lluita social que travessa el país a ¡Despertad! de Vigo. Foix és detingut diverses vegades i, fins i tot, és ferit lleument en un atemptat.  L’octubre de 1923, a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, s’exilia a París. Un any després retorna a Barcelona per immiscir-se en la lluita clandestina de la CNT. El desembre de 1924 torna a ésser detingut i tancat a la presó. Foix a la presó rep setmanalment correspondència del seu amic Panaït Istrati
que havia conegut a París. També li envia llibres dedicats perquè mati les hores llegint. Foix es passarà aquesta vegada tres mesos i mig a la Model. 
L’agost de 1926 es torna a trobar amb Istrati a Niça on l’escriptor romanès havia llogat una casa per passar una llarga temporada al costat del mar. Pere Foix descriu aquella casa: <<Vivia en una casa
dels voltants de Niça, envoltada d’un florit jardí, amb molts pins i arbres fruiters, un lloc idíl·lic on els ocells no paraven de cantar...>> 
Foix per aquesta època escriu no solament a la premsa llibertària sinó també a periòdics republicans com El Diluvio i fins i tot en el diari de la tarda El Noticiero Universal. I per guanyar-se el pa es dedica a traduir diversos textos d’escriptors llibertaris. L’any 1926 tradueix amb el pseudònim de J. Delaville Le Roulx la novel·la del seu amic Panaït  Istrati: Kyra Kyralina publicat per l’editorial Lux amb un pròleg de Vicente Blasco Ibáñez. Del mateix autor traduirà: Narransula (Mundial-Barcelona, 1927); Los cardos de Baragán i Mis andanzas (Estudios-Valencia, 1929). D’André Lorulot, director del Setmanari L’Anarchie que, posteriorment, dirigí la
publicació anarco-individualista Par delà de mêlée, tradueix La moral y la educación sexual (Estudios, València, 1929); del Dr. Axel Robertson  Proschomsky, amic d’Émile Armand i col·laborador de la revista Par delà mêlée, tradueix el seu estudi mèdic-higiènic Profilaxis Social (Estudios-1930); i del doctor Marcel Viard tradueix El naturismo y la guerra (Estudios-1930).
A principis de l’any 1927 Istrati va convidar a Foix a col·laborar en una nova publicació que portava per títol Monde, que dirigia Henri Barbusse. Istrati li manifestava per carta a Foix que la publicació pretenia fustigar les dictadures i els dictadors del món com
Mussolini o Primo de Rivera. Era el pas d’Istrati cap a les posicions comunistes del PCF que defensava Barbusse. Foix que l’havia escrit preguntant-li per el seu nou pensament ideològic sense rebre resposta havia trencat la relació directa amb el seu amic romanès.
Però el record de Foix per aquest escriptor fructificarà, quan les aigües tornin al seu lloci, anys més tard, escriurà la seva biografia, Panaït Istrati, novel·la de su vida, que publicarà a Mèxic Editores Mexicanos Unidos l’any 1956.
L’any 1927 Istrati, gràcies a la influència de Romain Rolland, va ésser convidat anar a la URSS, perquè pogués escriure un llibre sobre la realitat socialista del país dels soviets. Els soviètics acollien els escriptors que estaven disposats a comptar meravelles de la pàtria bolxevic a canvi de la comprar dels drets d’autor. Això significava un respir econòmic per l’escriptor que de cop veia traduïda la seva obra al rus en una edició de tres milions d’exemplars.
 

(Coberta de la biografia de Panait Istrati de P. Foix, Editories Mexicanos Unidos, Mexic, 1956)

 Pere Foix afirma que el viatge d’Istrati a Rússia va significar el seu gran desengany, doncs no era aquell paradís que els comunistes francesos li havien pintat ple de colors el que va veure en la seva visita. Mentre Istrati era a Moscou va rebre una invitació de Victor Serge per anar a Leningrado. Els dos intel·lectuals que ja es coneixien de França van ampliar la seva amistat, doncs tots hi trobaven les mateixes carències ideològiques en els nous dirigents bolxevics de l’era Stalin. La situació política de la URSS no solament era confusa sinó completament aliena al pensament socialista d’Istrati. Victor Serge, per la seva banda, posicionat amb les idees de Lenin i de Trotski, aviat  denunciaria l’stalinisme. I per les seves crítiques a la burocràcia soviètica i per la seva independència respecte a Stalin seria perseguit i enviat amb la seva família a Siberia. Panait Istrati va sortir de la URSS amb la idea de blasmar ben fort sobre el que realment havia vist a la pàtria dominada per Stalin, on eren perseguits els revolucionaris com Serge. En aquesta tasca es va trobar sol, doncs els seus companys de viatge, tots ells militants dels partits comunistes occidentals amagaven la realitat i només veien que lloances a la gran pàtria socialista de la URSS. Foix, escrigué: <<Al retornar a París Istrati estava indecís, per una banda hi havia els que parlaven igual que Victor Serge a Leningrad, per l’altra havia de suportar la xerrameca dels camarades del partit, que tots els dies li demanaven que enllestís el llibre encomanat sobre la immensa obra socialista de la URSS, la pàtria del proletariat. ¿I la seva consciència? La seva consciència no el permetien mentir.>>
La negació d’Istrati a escriure un llibre per glossar les meravelles de la pàtria socialista de la URSS, li va costar car, doncs aviat va ser acusat de traïdor. Fins i tot Romain Rolland, que havia esta amic seu, es va negar a rebre’l. Els intel·lectuals pro comunistes que sabien la veritat del que passava a la URSS preferien mantenir el silenci de l’opressió encara que aquesta signifiqués l’atropellament dels drets més fonamentals de les persones. Era millor callar que no denunciar casos d’innocents condemnats a l’ostracisme com el de Victor Serge i tants altres.
Panait Istrati i la seva companya Bertine Ziemssen van deixar París desplaçant-se a Mònaco, Cannes i Niça. Novament al seu refugi de Niça, després de passar una malaltia es va veure amb forces d’escriure les seves impressions del seu viatge a la Rússia soviètica. Istrati va escriure aleshores el seu assaig sobre la URSS, Vers l’autre flamme, on recollia la seva experiència negativa del viatge a la pàtria dels soviets. L’aparició del llibre va significar l’atac constant dels defensors de Stalin i de la seva obra destructora del socialisme soviètic. Istrati va ésser acusat de feixista, traïdor i agent del capitalisme, i tot perquè havia gosat aixecar la veu per denunciar l’home que havia destruït l’obra de Lenin i de Trotski per imposar per damunt de la dictadura del proletariat la seva pròpia dictadura.
Pere Foix a finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’inici de la dictablanda formava part del Comitè Nacional de la CNT, del qual era secretari general Joan Peiró. Foix serà un dels firmants del Manifest d’Intel·ligència Republicana l’any 1930. Eren moments plens de dificultats en què la lluita contra la Monarquia portaren a l’aixecament de Fermín Galán i Ángel García Hernández. Malgrat que la dictadura havia donat pas a una etapa de major permissibilitat les presons continuaven plenes de sindicalistes i de polítics de tota mena (comunistes, socialistes, republicans). L’octubre de 1930 tornem a trobar a Foix a la presó compartint-la amb companys confederals o de viatge com Ángel Pestaña, Sebastià Clara, Tomàs Tussó, Helios Gómez o Lluís Companys. 
Uns mesos després es proclamava la Segona República. Foix en aquesta nova etapa forma part de la redacció de Solidaridad Obrera.
Les pugnes dins de la Confederació entre els partidaris insurreccionals de la FAI i els sindicalistes de la tendència anarcosindicalista o sindicalista revolucionària xocaran aviat. Foix prendrà part per la tendència sindicalista i s’adherirà al Grup Solidaritat que encapçalen pesos pesats de la Confederació: Pestaña, Peiró, Piñón, etc. Posteriorment la divisió es farà més patent amb la publicació al diari l’Opinió d’El Manifest dels Trenta, el qual serà un dur avís dins de la CNT que portarà aquesta cap a l’escissió. Aquest trencament confederal no es solucionarà fins el maig de 1936 en el Congrés de Saragossa quan els sindicats d’oposició tornin a les files confederals. Malgrat això alguns militants deixaran l’organització i s’adheriran als nous moviments polítics d’esquerra que apareixen amb la República. Pere Foix s’allunyarà de la CNT per entrar a formar par de l’Esquerra Republicana de Catalunya, organització que acollirà a nombrosos cenetistes, entre els més nomenats: Martí Barrera, Simó Piera i Sebastià Clara. Foix col·laborarà estretament amb els republicans escrivint a la premsa: L’Opinió, La Humanitat, La Rambla...
Pere Foix durant la República esdevé un analista polític que no solament viu els esdeveniments en primera línia, sinó que també els escriu. D’aquests anys és el seu imprescindible treball per conèixer la mà negra del terrorisme que assolà Barcelona en els anys del pistolerisme: Los archivos del terrorismo blanco. El fichero Lasarte (1931). 

(Coberta de Los archivos del terrorismo blanco de P. Foix, La Piqueta, Madrid, 1978)

 Foix havia publicat aquests escrits en català a L’Opinió a l’inici de la República, els quals van ser traduïts al castellà i publicats aquell mateix any. El llibre és un del més important documents publicats sobre l’organització policial, patronal i governativa organitzada per exterminar els obrers més destacats del Sindicat Únic i els seus advocats defensors. El fitxer Lasarte conté les fitxes minucioses de totes aquelles persones sospitoses de ser “perillosos” anarquistes, sindicalistes o comunistes com per exemple Andreu Nin, Joan Peiró, Joaquín Maurín o Pablo Iglesias. A través de l’informe es pot veure l’entramat de confindents i pistolers que estaven a les ordres directes de la policia, de governació o del propi exèrcit. No hi falta la informació de personatges tenebrosos com el fals Baró de Koening que va crear una banda de pistolers per matar als sindicalistes de la CNT. Tampoc el maquiàvelic policia Bravo Portillo i els terribles inductors d’assassinats Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui. Foix va deixar per la posterioritat amb aquest llibre una memòria que no s’hauria d’oblidar i que va costar la vida a centenars de persones, la majoria d’ells obrers tan significatius per el proletariat català i ibèric com Salvador Seguí “El Noi del Sucre” o l’advocat dels confederals, el republicà Francesc Layret.
Foix continua publicant assaigs els següents anys de la República: La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932); Corporativisme o República social (1934); i Barcelona, 6 d’octubre de 1934 (1935), d’aquest darrer llibre es van fer diverses edicions.
La seva passió per escriure tant articles com assajos el porten també cap a la literatura, així l’any 1935 publica la novel·la Homes d’amor i de guerra. Es tracta d’un recull de narracions de caire social on els protagonistes són militants obreres que viuen la lluita proletària en primera persona. Foix recull d’una manera literària les seves experiències en la lluita, a la presó o a l’exili. També s’endinsa en el món de la tirania familiar, la corrupció de la societat, la moral ambiental, la guerra, la injustícia dels desposseïts, etc. Tal vegada la narració més interessant d’aquest llibre és la que porta per títol, “Els humiliats”, en la que posa en relleu una de les zones més negres de la història de la lluita político-social barcelonina.
Pere Foix a partir de 1933, ja com militant d’ERC, serà el cap  de l’Oficina de Premsa de la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat. En aquesta etapa de la Catalunya Republicana i en plena Guerra Civil encara té temps per escriure dos llibre: La
criminologia i el dret penal de la revolució (1937) i Mentre fem la guerra (1938).
La desfeta republicana de 1939 i la caiguda de Catalunya el porten cap a l’exili. Després d’un temps a França internat al Camp de Saint Cyprien aconsegueix escapar-se i, gràcies a l'ajuda dels republicans, embarcarà cap a Mèxic, on hi viurà i treballarà de periodista gairebé fins al final dels seus dies.
Pere Foix a Mèxic es relaciona amb la comunitat republicana, tant amb els catalanistes d’ERC com amb els cenetistes. A Mèxic es guanya la vida com periodista escrivint articles a la premsa mexicana: El Excelsior, El Nacional i Pàtria Nueva. I, a més,
col·labora en la premsa dels catalans exiliats: El Poble Català, La Nova Revista i Pont Blau (Mèxic); i Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires). A Mèxic fundarà la revista Horizontes (1958-1967) i escriurà diverses biografies de personatges mexicans: Cárdenas, Juárez, Pancho Villa.
També a l’exili publica llibres sobre el seu món perdut: Catalunya, símbol de llibertat 1942) , España desgarrada (1942), Vidas agitadas (1943), Sancho Panza el idealista (1947) i Heroína y màrtir (1948). I tradueix a Tolstoi, Anissia (1953).
Pere Foix durant el seu exili fa un nou canvi ideològic i deixa l’ERC per adherir-se al Moviment Socialista de Catalunya, col·laborant assíduament a la revista Endavant de París.
 

(Coberta d'Apòstols i mercaders de P.Foix publicat per Nova Terra, Barcelona, 1976=

Foix, escriptor català a l’exili,participa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana. L’any 1949 aconsegueix el Premi Dr. Trueta dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montevideo amb Apòstols i Mercaders, seixanta anys de lluita social a Catalunya. Sens dubte la major aportació literària de Pere Foix i Cases a la bibliografia catalana. A través de sis militants obrers ens explica la història de la lluita social del seu temps. Comença per parlar-nos del mestre racionalista del carrer Alcolea de Sants Joan Roigé:
<<En l’epoca de les alliçonadores controvèrsies de l’escola de Joan Roigé, vers el 1919 i 1920, es parlava abundosament de la revolució russa. Els joves, embriacs de les nostres pruïges, ens sentíem atrets per l’imant de la revolució russa del 1917. (...) Salvador Seguí mai no malparlava dels revolucionaris russos, i aconsellava que es fes un seriós estudi respecte a allò que aleshores passava a l’ex-imperi dels tsars.>>
Un dels capítols més emotius és el dedicat a Josep Maria Foix, militant del Sindicat Mercantil i administrador de la Batalla, que fou assassinat pels lacais de Martínez Anido. Segueix un apunt biogràfic d’El Noi del Sucre, del qual hi era un fervent admirador: <<Salvador Seguí –escriu Foix- ha estat la figura més resplendent del nostre moviment obrer dels començos de segle. Encara no s’ha manifestat l’home que ni tan sols pugui assemblar-se. I, com sigui que la idea que escampa està afermada en el pensament de molts dels nostres treballadors i és la guia de llurs accions, el recordem amb reverència.>> 
El llibre continua amb les biografies de grans militants de la CNT dels anys vint i trenta: Ángel Pestaña, Joan Peiró i Eusebi Carbó. En el pròleg d’Apòstols i mercaders, Serra i Moret, s’esplaia parlant de Foix: <<Pere Foix és un producte català que acredita la marca. S’ha fet un nom, un prestigi, una Personalitat en l’art d’escriure biografies. És un art que reclama profunditat de Coneixement i de sentir; saber mesurar el que és un caràcter; copsar distincions, reaccions, vitalisme. Tot això Pere Foix ho sap, i sap portar-ho al paper, en llengua catalana o castellana, amb un estil clar, directe, lúcid i entenedor. Ha aconseguit que els seus llibres siguin llegits i que es repeteixin les edicions. Tot això Pere Foix s’ho ha guanyat ell, tot sol, i és ben seu. S’ho ha guanyat amb dignitat i independència. I s’ha pogut permetre el luxe de ser incorformat, protestari, rebel, sense gregarisme, amb la mateixa iconoclàstia i bon paladar que li han servit per edificar el seu temple intel·lectual i –cosa important i no massa corrent- amb l’honestedat de l’home que parla per la raó i amb la raó es comporta.>>
La seva amistat amb Manuel Serra i Moret és traduirà en una important biografia publicada l’any 1967 sobre l'històric intel·lectual socialista català i una extensa correspondència que ha estat editada per la Fundació Pere Coromines recentment l’any 2007. L'any 1973 va presidir el Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrar a Mèxic. Pere Foix i Cases retornà a Barcelona el 1977 on va morir un any després.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona)
(Conferència pronunciada el 14 de febrer de 2013 a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin, dins del cicle: Literatura catalana i compromís, organitzada per la Fundació Andreu Nin).

Santa Eulàlia / copatrona de Barcelona

SANTA EULÀLIA, PATRONA D'HIVERN DE BARCELONA

FERRAN AISA 

(La geganta Laia)

Santa Eulàlia ha estat (i és) una de les patrones de Barcelona, honor que ha compartit amb Santa Madrona i, actualment, amb la Mercè. Una de les seves imatges més conegudes es troba a l’Església dels Josepets de Gràcia, a la plaça de Lesseps. A la Catedral de Santa Eulàlia de Barcelona, a més de la cripta dedicada a la màrtir cristiana, hi ha representades escenes en marbre del seu martiri obra del segle XVI de l’escultor Bartolomé Ordoñez y Pedro Villar. Un altre monument s’alça a la plaça del Pedró de la barriada del Raval. La festivitat de Santa Eulàlia se celebra el 12 de febrer i, actualment, s’ha convertit en la Festa Major d’hivern de Barcelona i s’ha popularitzat amb el nom de la Laia. 
Cada any se celebren nombroses activitats lúdiques i culturals repartits per les places de la Ciutat Vella: danses, balls de bastons, castellers, trabucaires, correfoc, etc. 
Un dels actes més popular és la processo de les “laies”, una passejada pels carrers de la ciutat amb les totes gegantes: la gegantona Laia, la Laieta, l’Elisenda, la Violant d’Hongria, la Lola, la Reina de Saba, la Maria Loreto, la Mercè, la Marieta de l’Ull Viu, etc. 
En el marc de les festes de Santa Eulàlia l’Ajuntament de Barcelona atorga els Premis Ciutat de Barcelona per guardonar la investigació i la creació ciutadanes.

Ferran Aisa-Pàmpols (article inèdit)

Utopia / presentació al Prat

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA" DE FERRAN AISA AL ESPAI CULTURAL CÈNTRIC DEL PRAT DE LLOBREGAT

"Mentre una persona somiï en un món diferent hi haurà utopia"

dimecres, 30 de gener de 2013 19:22

El passat dimarts 29 de febrer una quarantena de persones van assistir a la presentació d'"Utopia, del somni igualitari al pensament únic". L'assaig és obra de Ferran Aisa, especialitzat en l'estudi del moviment obrer de caire llibertari, la cultura popular i la renovació pedagògica. La xerrada va ser presentada per l'historiador local Joan Montblanc que va fer una presentació de l'autor i el seu recorregut literari, així com la relació d'aquest amb el Prat especialment arran de la presentació de "La cultura anarquista a Catalunya" (Edicions 1984, 2006) en les 1eres jornades llibertàries el juliol de 2006 a l'antic KOP-Alta Tensió, i un any després al mateix indret en la presentació del seu llibre "Contrarevolució. Els Fets de maig de 1937" (Edicions 1984, 2007)". Joan Montblanc va qualificar l'obra de Ferran Aisa de "planera i propera" amb un vocabulari que "dista molt de ser rebuscat" i que la fa "popular en dirigir-se a un públic el més ampli possible". Va definir el llibre com una obra que "convida a anar més enllà per ampliar informació sobre l'innombrable recull d'autors i experiències utòpiques", i va acabar reflexionant sobre la "necessitat ara més que mai de mantenir vives les utopies per enfrontar-se a l'actual món capitalista". Seguidament Ferran Aisa va fer un repàs del llibre i les diverses utopies que queden recollides. Començant per Plató i la seva República totalitària, i acabant en l'època contemporània on la transformació social té un pes clau en els plantejaments d'utopies. En aquest punt va estendre's en les utopies sorgides del socialisme utòpic i l'important pes que havien tingut al nostre país. Aquestes van tenir un marcat component llibertari, i tal i com també va relatar l'autor van viure processos de posada en pràctica, alguns d'ells troncats per la victòria feixista el 1939. En el torn de preguntes dues reflexions es van posar sobre la taula. Primerament, que les utopies tot i tenir un tronc comú, anaven canviant durant la història i es veien influenciades per qui les plantejava. Així en algunes existeixen els esclaus, en d'altres el paradís és només apte per a cristians. La segona reflexió va treure a la palestra la poca presència de dones entre els autors o pensadors, fet que l'autor va comparar amb el que passa en molts d'altres camps en el que les dones queden relegades en un segon terme. L'autor Ferran Aisa i Pàmpols és Premi Ciutat de Barcelona d’Història. Ha col·laborat a diaris i revistes, a més de fer de documentalista i comissari d’exposicions, i ha publicat diversos llibres com "Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999"; "Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888"; o "La cultura anarquista a Catalunya", entre altres. I s'ha especialitzat en l'estudi del moviment obrer de caire llibertari, la cultura popular i la renovació pedagògica. En la presentació del llibre de Ferran Aisa, la Riuada va fer un seguiment especial via twitter. Aquí teniu 10 piulades que repassen l'acte. La Riuada ha elaborat també un video de la xerrada:

CNT / La força obrera de Catalunya / llibre

CNT-llibre:
La força obrera cenetista hegemònica al Principat de Catalunya
Ferran Aisa publica a Barcelona ‘CNT. La força obrera de Catalunya’ 
 

(Coberta llibre Ferran Aisa)

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 11/02/2013 Redacció Girona (Gironès).- Acaba de sortir publicat un nou llibre Ferran Aisa, ‘CNT. La força obrera de Catalunya’ (editorial Base).
En aquest moment històric, en que hi ha la possibilitat d’una Catalunya separada de l’Estat espanyol llibres, com ara aquest de Ferran Aisa, fan reflexionar sobre la necessitat d’iniciar un procés per aconseguir una organització catalana de classe pel comunisme llibertari enfront un estat capitalista català propi i a favor d’una independència total i sense cap límit burgès o d’estat a nivell dels Països Catalans en un procés de revolució socialista proletària autogestionada i autogestionària arreu del conjunt de la Mediterrània.
Cal recuperar la força obrera cenetista hegemònica al principat en el decurs del procés d’alliberament nacional en forma de CNT Unitària de Base on hi hagi una convergència entre les militàncies actives de CGT, CNT-AIT, CNT Catalunya, Solidaritat Obrera i agrupaments comunistes llibertaris autònoms de classe, més enllà de les estructures burocràtiques o jacobines. Es tracta d’una necessitat històrica del subjecte revolucionari que representa el proletariat militant.
 
Tramuntana Vermella (11-2-2013)

Joan Salvat-Papasseit / avantguardista

(J. Salvat-Papasseit el 1919 a Montjuïc)

Avantguarda literària al segle XXI?: L’exemple de Joan Salvat-Papasseit
Per Redacció, a Literatura 2 de juny de 2011
 

Amb l’excusa de l’excel·lent i exhaustiva biografia que l’editorial Base ha publicat sobre Joan Salvat-Papasseit,escrita per Ferran Aisa i Mei Vidal, és un bon moment per recordar aquest extraordinari poeta més actual que mai.
 
Joan Salvat-Papasseit
 

Som a una època de grans transformacions que van més enllà de l’esfera econòmica, tragèdia que a vegades sembla creada per a ocultar metamorfosis decisives per al nostre futur. Joan Salvat-Papasseit visqué un temps on el món deixava el silenci i la pau del passat, vençut per un seguit d’innovacions tecnològiques que empetitiren l’univers i permeteren als humans creure’s invencibles just quan el segle XX començava a donar les seves primeres passes.
Un segle després donem la raó a Karl Marx: la Història es repeteix. Internet, la telefonia mòbil i els múltiples aparells que maten la privacitat i exalten els egos derrotats han alterat el panorama, i no només en el camp de la comunicació. De mica en mica sorgeixen nous llenguatges que a nivell literari es tradueixen en un veritable ventall de possibilitats. Ben aprofitades podrien donar el fruit d’una avantguarda que recordés a l’encetada pels nostres besavis, entusiastes que llegiren bé els recursos fins al punt de desafiar la tradició i fer entrar l’art a una dimensió desconeguda que després molts han volgut imitar.
I no és suficient. Sóc poeta, i observant el panorama espanyol em trobo amb pocs intents nobles i altres més desoladors. El remake mana i corrobora la feble originalitat al camp on tothom, mitjançant la reducció de l’escriptor a mediàtics focs d’artifici, vol fer creure als altres que ha trobat la pedra filosofal. Entre tanta banalitat, que fins i tot s’atreveix a plagiar versos de Ginsberg com a fals reclam generacional, sobresurten excepcions com Agustín Fernández Mallo, qui per la seva condició professional de físic té més capacitat per a mesclar propostes novedoses amb formes clàssiques com bé ha demostrat, i no deixa de ser significatiu, a la seva darrera obra, El hacedor (Remake) de Borges.
Ara tenim Xarxa, chat, Html, missatges abreviats, Techno, rap, iPod, iPhone, Google Earth, sèries televisives, americanismes, fragmentació, superheroïs, hikikimoris i un llarg etcètera. Molts literats nacionals abusen d’aquests temes i formats creient que així aconsegueixen un impacte definitiu. En realitat cometen un gran error consistent, ja ho digué Enrique Vila-Matas, en una entrevista recent, en menysprear l’acadèmia pensant que qualsevol novetat aplicada de manera extensiva genera un discurs trencador que no contempla entendre que per a crear quelcom inèdit primer hem d’alimentar-nos del llegat deixat pels nostres antecessors.
Abans trens, bicicletes, tramvies, telèfon, telègraf, fox trot, psicoanàlisi, fotografia, avions, electricitat, cinema, submarins i un llarg etcètera. Els pares fundadors de la modernitat copsaren la revolució perquè havien entès els límits. Charles Baudelaire deixà caure el llorer al fang dels Camps Elisis just abans d’entrar a un bordell. Re¬nunciava a la solemnitat poètica perquè sabia que un art incapaç de copsar la normalitat perd el contacte amb la realitat i cau al pou d’un elitisme amb massa melic i nul cos. Pablo Picasso y James Joyce trencaren la frontera amb convicció pionera donant a les seves criatures una dimensió personal on l’univers mental, l’afirmació del jo, volava més enllà d’una la simple recreació de la superfície.
 
I Papasseit? Per què Joan Salvat-Papasseit?
 

El poeta avantguardista català és un exemple perfecte de com conjugar tradició i modernitat, quelcom necessari si la literatura vol evolucionar cap a confins desconeguts. La seva formació fou sens dubte anòmala. Entendreix imaginar l’home entusiasta quan no sabia llegir i patia volent desxifrar les lletres dels cartells de botigues barcelonines. Ho aconseguí, i des d’aleshores la màgia no l’abandonà perquè ell volgué augmentar-la amb versos, crítica, edició i prosa. La primera premissa que fa del nostre protagonista un mirall és el seu específic amor al carrer, escenari fonamental on hom podia trobar els darrers avenços i conviure amb històries eternes d’amor, mar i vida. El tret diferencial de Salvat-Papasseit és doble. D’una banda deixa enrera les temàtiques pròpies de la poesia catalana precedent. Per l’altra, conjuga amb naturalitat l’antic amb l’acceleració del present. Ho veiem de manera subtil a Encara el tram, on el proverbial motiu amorós es trasllada al tramvia, mitjà de transport que aleshores simbolitzava la modernitat. La via pública té més al·licients recents que van més enllà dels rails. El lèxic incorpora paraules estrangeres que esdevenen d’ús comú. El poeta les incorpora al seu vocabulari líric, i el mateix fa amb els invents que fan vibrar Barcelona. El paradigma és Marxa nupcial, genialitat amb clowns, mallots, Charlot i fins i tot llums de neó dibuixades que il·luminen la paraula Edison, digne d’entrar junt amb Chaplin a la glòria del cel.

 

(Cal·ligrama Les formigues de Salvat-Papasseit)

El mateix poema podria ajudar-nos a introduir el segon punt que fa de Salvat-Papasseit un referent de plena actualitat. La forma és important i durant el període de les avantguardes, precedides a nivell poètic per Arthur Rimbaud, es creuà un llindar. El poeta de L’irradiador del port i les gavines begué de l’influencia futurista i cubista. Practicà el collage, posà paraules en majúscula, adoptà el vers lliure, subratllà mots, emprà com ningú a la nostra terra el salt de falla, jugà amb el haiku i esdevingué un notable devot del cal·ligrama, entre els que destaquem ‘Les formigues’, ‘Romàntica’ i  ‘Cal·ligrama 2’ d’El poema de la rosa als llavis. La seva aposta per formes transgressores arribà en part gràcies al treball de Salvat com a responsable de la llibreria de les Galeries Laietanes, on podia llegir les revistes avantguardistes de tota Europa i descobrir les proeses poètiques de Guillaume Apollinaire, Vladimir Maiakovski i Filippo Tommasso Marinetti.
El tercer aspecte modèlic de Papasseit es basa en una exaltació de l’amistat relacionada amb una insaciable voluntat d’aprenentatge. El bar del Centro, just enfront del Carrer Ferran, li donà bones oportunitats d’entaular conversa amb mons aliens a l’escriptura. De les cabareteres i toreros de la primera etapa evolucionà cap a tertúlies refinades amb noms prestigiosos d’altres disciplines com Rafael Barradas o Joaquim Torres-Garcia, pintors que de ben segur li feren veure com la poesia podia ser un llenç en blanc a omplir sense pors ni prohibicions inconscients. El diàleg amb altres arts i la permanent connexió amb els seus semblants amplià la seva perspectiva cap a un infinit d’esguard dual que, i així ho demostrarà a la seva darrera etapa, no oblidava el passat, però tampoc li rendia homenatge.
El darrer particular sembla senzill. No ho és perquè llegim textos dels nostres contemporanis, almenys d’aquells que diuen ser més moderns que els moderns, i només trobem fredor sense passió. La mancança d’esperit crític pot deure’s a l’aburgesament de la societat, contenta amb el plat a la taula i el consum de tonteries. Papasseit provenia de la classe obrera i hagué de treballar el seu pervindre amb lluita, vocació i esforç. Des de ben petit manifestà un fort interès per assumptes polítics, i algunes de les seves poesies s’impregnen de l’ideal que estomaca les injustícies. Marxa Nupcial torna a ser un bon exponent amb el seu èpic escopiu a la closca pelada dels cretins, brillant i sintètic, majestuós en comparació amb el nostre 2011, on sembla quimèric criticar quan hauria de ser la norma. Segueixin a Joan Salvat- Papasseit, savi de mort prematura. Podeu rimar, però sigueu poetes. Poetes en majúscula, altius, valents, heroics i sobretot sincers.
 
(Benzina, La revista d'excepcions culturals, 2 de juny de 2011)

CNT / la força obrera de Catalunya

Llibre de pròxima aparició a les llibreries:

CNT
LA FORÇA OBRERA DE CATALUNYA
Ferran Aisa
Editorial Base
Barcelona, 2013
336 pàgines
20 euros   

(Coberta del llibre de Ferran Aisa, Cnt, la força obrera de Catalunya)

PRESENTACIÓ       

Esta ciudad (Barcelona) la hemos hecho los trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, pero un día la conquistaremos y será nuestra.
                    VICTOR SERGE, El nacimiento de nuestra fuerza

    La tardor del 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball en el Congrés de la Federació Solidaritat Obrera de Catalunya, celebrat al Palau de les Belles Arts de Barcelona. La CNT es va convertir molt aviat en la gran organització sindical del proletariat ibèric, però sobretot dels obrers de la indústria catalana. A l’Estat espanyol va compartir hegemonia amb la UGT, amb la qual va col·laborar en accions puntuals de lluita sindical. La força obrera de la CNT a Catalunya i en altres indrets de la península Ibèrica es basava sobretot en la defensa tenaç dels militants dels sindicats de la problemàtica real del treballadors. I aquest apropament es feia sense falses pureses ideològiques, sinó a través de la solidaritat mútua de classe i a la recerca de l’emancipació humana. Cent anys més tard la CNT encara existeix, però la seva presència activa en el món laboral i en la societat ha disminuït considerablement.
Conèixer la història del moviment obrer català i ibèric és fonamental, tant per aprendre de les seves gestes com de les seves derrotes.
El treball que ara presento, CNT, la força obrera de Catalunya, és el resultat d’anys d’investigació i d’assimilar la història del moviment anarcosindicalista. Es tracta, en definitiva, de la continuació d’altres treballs anteriors ja publicats com La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006) i La Internacional, el naixement de la cultura obrera (Editorial Base, 2007). Aquest estudi és una crònica d’uns fets que impregnen d’obrerisme la història de Catalunya i d’Espanya, principalment durant el primer terç del segle XX.
L’assaig és una síntesi de l’epopeia d’una organització obrera única al món, que va mantenir la seva força fins l’any 1939. Crec que ja és hora de reconèixer la magnitud i el pes de la CNT en la història del nostre país, massa vegades oblidada o vilipendiada a casa, mentre que ha estat honorada pels historiadors hispanistes que han vist en la història de la CNT i en la seva obra constructiva un exemple genuí sense comparació amb cap altra organització obrera del món. Si el segle XX va conèixer la gesta de la revolució soviètica sota l’ègida del marxisme-leninisme, l’altra gran revolució va ser la llibertària que va liderar la Confederació Nacional del Treball. Totes dues fracassades per causes diferents, la primera perquè la revolució va devorar la mateixa revolució; i la segona pels propis errors i per les traves posades per l’estalinisme primer i pel feixisme després. La CNT que seguia (i segueix) els principis de la Internacional: «Ni Déu ni amo» o «L’emancipació ha d’ésser obra dels treballadors mateixos o no serà» lluitava (i lluita) per establir un món lliure i autogestionari. I els militants cenetistes que aspiraven a canviar el món eren, com va dir Luis Andrés Edo, peons il·lustrats, ja que la CNT, més que una organització sindical, era una escola de militants i una forma de vida. L’anarquisme organitzat primer va tenir cura d’enseyar a llegir els obrers i després els va il·lustrar, i així va néixer el proletari conscient. Els seus militants han estat maltractats per la historiografia dominant i qualificats de «vaguistes-salvatges», «pistolers», «ignorants», «menjacapellans», «faistes», etc. També és curiós que, com diu Joan Manent, quan n’eren detinguts i portats a comissària els anys vint, l’insult preferit dels policies espanyols als sindicalistes era anomenar-los: «perros catalanes» i durant la República, amb la policia en mans de la Generalitat, van passar a ser denominats despectivament «murcians de la Torrassa» o <<xusma>>. 
CNT, la força obrera de Catalunya neix d’un concepte extret de la novel·la proletària de Víctor Serge El naixement de la nostra força, on s’explica l’aparició del moviment anarcosindicalista a la ciutat de Barcelona l’any 1917. La CNT es va consolidar com la gran força obrera, i va aconseguir convertir-se en el far del proletariat ibèric del primer terç del segle XX i un mite per al moviment revolucionari antiautoritari mundial. L’assaig narra l’epopeia de la CNT, que no solament reivindicava millores laborals o socials, sinó que portava en el seu si una filosofia humana que era el germen d’una revolució per aconseguir una nova societat organitzada a través del comunisme llibertari. La CNT va promoure la idea utòpica que va desenvolupar durant el temps de la revolució 1936-1937.
L’estudi es deté el 1939 amb la derrota republicana a la Guerra Civil i amb la gran diàspora que van protagonitzar prop de mig milió de persones. Entre l’emigració més nombrosa hi havia milers de cenetistes que fugien de la dura repressió que van aplicar els vencedors als vençuts. La història següent protagonitzada pels llibertaris mereix un estudi a part que tracti amb cura la lluita anarcosindicalista en els temps difícils de l’exili, de la clandestinitat, dels maquis i de la guerrilla urbana. Així com els moviments llibertaris apareguts els anys seixanta i sentanta, la posterior reconstrucció confederal, la repressió, l’escissió, la decadència fins a la situació actual amb la pervivència cenetista, la CGT i l’aparició de nous moviments socials i antiautoritaris. Realment això ja és una altra història que encara resta per fer. Salut!



Ferran Aisa-Pàmpols, (presentació del llibre CNT La força obrera de Catalunya)