14/5/21

Moviment obrer / / CNT / Bloc Obrer i Camperol / POUM / Ferran Aisa

MOVIMENT OBRER I TENDÈNCIES POLÍTIQUES D’ESQUERRES FERRAN AISA
ANTECEDENTS El moviment d’esquerres a Espanya i a Catalunya en particular va tenir dos eixos principals, el socialista i l’anarquista. Totes dues tendències eren filles de la Primera Internacional creada a Londres el 1864 per Karl Marx, que successivament va ampliar-se amb l’entrada del grup que liderava Mijail Bakunin. La Internacional es va organitzar a Espanya els anys 1869 a Madrid i el 1870 a Barcelona. Les divergències en el si de La Internacional comportarà divisions, creant-se dos blocs antagònics: el marxista-socialista de caire autoritari i el bakuninista-anarquista de caire antiautoritari. A Catalunya, País Valencià, Andalusia i altres indrets d’Espanya va prevaldre dins de la Internacional la tendència bakuninista, quedant la marxista reduïda a zones del nord i del centre peninsular. Les escissions organitzatives acompanyades de la repressió governamental van acabar amb les organitzacions internacionalistes. Aquesta serà la tònica de la història del moviment obrer en general i de les esquerres en particular. Els socialistes espanyols promouen un sindicat la UGT (1888) i un partit polític PSOE (1889), mentre els anarquistes es reorganitzen una i altra vegada fins que el 1910 funden la CNT. Aquesta organització esdevindrà aviat hegemònica a Catalunya i gairebé també a altres regions espanyoles. L’impacte de la Revolució soviètica de 1917 entre els moviments d’esquerra (socialistes, anarcosindicalistes, republicans, federalistes, nacionalistes) portarà en el si del moviment una nova tendència: la comunista. L’organització obrera majoritària a Catalunya (i altres llocs de la península) era la CNT, la qual el 1917 amb la Vaga general (pacte amb la UGT), el1918 amb el Congrés de Sants on creen els Sindicats Únics i el 1919 amb la Vaga de la Canadenca esdevindrà la principal força revolucionària. Militants obrers seguidors de la revolució soviètica promouran dins de la CNT una tendència pro-bolxevic. El desembre de 1919 se celebra al Teatre de la Comedia (Madrid) el II Congrés de la CNT, on s’acorda adherir-se provisionalment a la Internacional Comunista. El 1920 un delegat de la CNT Àngel Pestaña viatjarà a Rússia per participar en el Congrés de la IC, el qual s’entrevista amb els principals líders soviètics (Lenin, Trotski, Zinoviev, Bujarin...). Lenin proposa a Pestaña que la CNT esdevingui el Partit Comunista d’Espanya. Pestaña escriurà un informe pel CN de la CNT, però a l’arribar a Espanya és detingut i empresonat. A Barcelona es viu els anys del pistolerisme, grups de pistolers a sou de la patronal catalana atempta contra els líders i col·laboradors de l’anarcosindicalisme. Entre els centenars d’abatuts entre 1920 i 1923 hi ha l’advocat republicà Francesc Layret i el secretari general de la CNT Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Els anarquistes s‘organitzen en grups d’acció per defensar-se dels atacs dels pistolers. La FC del PSOE i la UGT son organitzacions minoritàries a Catalunya. D’una escissió de les joventuts del PSOE es constitueix el 1920 el PCE. La CNT, descabdellada per la repressió, cau en mans de la tendència pro-bolxevic: Andreu Nin, secretari general del Comitè Nacional, Joaquim Maurin secretari general del Comitè Regional de Catalunya, Víctor Colomer secretari de la Federació Obrera de Lleida, a més José Díaz del Comitè Regional d’Andalusia, Juan Andrades del CR de València i Jesús Ibáñez del CR de Astúries. El Ple Nacional de la CNT celebrat a Lleida decideix assistir al III Congrés de la IC i el I de la Internacional Sindicalista Roja. La delegació cenetista és formada per Nin, Maurín, Andrades i Ibáñez. Els cenetistes es reuneixen amb tots el dirigents soviètics excepte Stalin. Andreu Nin es quedarà a Rússia per treballar en la Sindical Roja. Tant l’informe de Pestaña com el d’altres militants anarquistes internacionals denuncien la falsa revolució russa. La CNT decideix apartar-se de la via soviètica, cosa que farà efectiva en la Conferència de Sindicats celebrada a Saragossa el 1922 i adherir-se a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) creada a Berlin aquell mateix any. Dins de la CNT convivien quatre tendències: Sindicalista realista (Seguí, Peiró). Anarquista (Pestaña, Buenacasa), Anarquisme d’acció (Durruti, Ascaso) i Pro-bolxevics (Maurín, Colomer). LA TENDÈNCIA BOLXEVIC Els pro-soviètics de la CNT, a poc a poc són apartats de l’organització anarcosindicalista, aleshores s’organitzen en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els pro-bolxevics publicaran el periòdic Lucha Social. Els socialistes catalans per la seva banda creen la USC amb Rafael Campalans, Manel Serra i Moret, i els independentistes promouran l’Estat Català sota la direcció de Francesc Macià. La dictadura comporta una dura repressió contra les organitzacions del moviment obrer, sobretot anarquistes, sindicalistes i comunistes. Es produeixen lluites contra la dictadura: Fets de Prats de Molló, Complot de Garraf, intent de segrest del rei Alfons XIII. La presó Model esdevé una universitat obrera per on passen la majoria de militants de caràcter republicà d’esquerres, anarquistes, comunistes, separatistes, etc. L’any 1924 una delegació espanyola (CSR, CNT i PCE) acudeix al III Congrés de la ISR. Aquell mateix any mor Lenin el qual serà reemplaçat poc després per Stalin. Diversos militants pro-bolxevics creen La Batalla, agrupació que es fusionarà amb els CSR formant l’Agrupació Comunista que ingressarà al PCE, alhora que constitueixen la FC-B del PCE del que serà secretari general Joaquim Maurín. El 1925 la troika que dirigia el PCE (José Bullejos, Julián Gorkin i Jesús Ibáñez havia estat cridada a Moscou per reunir-se amb la IC de la qual formava part Andreu Nin. La política centralista i autoritària de la URSS aconsegueix que els dirigents comunistes espanyols abandonin el control del PCE i que la IC creï una nova direcció política d’homes made in Moscou per dirigir el partit. La seva missió és aconseguir que tots els comunistes s’agrupin en un sol partit basat en el centralisme democràtic. Per la seva banda els marxistes catalans organitzats en el FC-CB del PCE discrepen de les consignes de la Internacional Comunista, s’aparten de la línia del PCUS i no accepten les ordres de nova la direcció del PCE. La consigna de Moscou de “tot el poder als soviets” va ser criticada per els dirigents comunistes Maurin, Gorkin i una part del Comitè Central, els quals manifestaven que continuaven essent solidaris amb l’URSS però no submisos a les ordres de Stalin, sinó que volien constituir un partit polític comunista independent. El Komitern que s’havia creat amb l’afany de controlar els moviments revolucionaris i els partits comunistes d’arreu, amb la seva tàctica creaven divisions i discrepàncies. El Komitern seguia fil per randa les instruccions del camarada Stalin de burocratitzar, uniformar i controlar a tota costa el moviment obrer a traves dels Partits Comunistes de cada país. La política de Moscou i del Komitern era demolidora, sobretot pels qui no acceptaven la disciplina i subordinació a l’estratègia de Stalin. L’estiu de 1927 diverses agrupacions anarquistes funden a una platja de València la Federació Anarquista Ibérica (FAI). I els comunistes disposaran de dues organitzacions; FC-CB del PCE i el PCC. Totes elles alienes a la Internacional Comunista. La dictadura empeny les organitzacions de les esquerres a la clandestinitat. Es constitueixen en penyes com ara “Els Amis du Monde”, “Els Amics de l’Hora” i “El Cercle Marxista”. Aquestes penyes aprofiten l’escletxa dels centres culturals com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu o l’Ateneu Politècnic per fer les seves activitats: xerrades, cursets i seminaris. Cicles d’història del moviment obrer, arqueologia, psicologia, etc. Aquest nucli donarà pas a la creació del Partit Comunista Català format per marxistes, ex-cenetistes i catalanistes. Entre els seus dirigents destacaven col·laboradors de La Senyal i L’Opinió, gent com Víctor Colomer, Jordi Arquer, Miquel Ferrer, Daniel D. Montserrat, Abelard Tona... El PCC, que era la suma del marxisme revolucionari amb el catalanisme social creia en la necessitat d’unir totes les forces d’esquerra per lluitar contra la Monarquia. Un altre agrupació creada en aquells moments era la que publicaven Treball, subtitulat Partit Polític Obrer, els quals es declaraven hereus del pensament de Francesc Layret i Salvador Seguí. Tan els militants del PCE com els de Treball i altres companys cenetistes es reunien en una penya d’amics a llocs com el Bar del Pi. EL BLOC OBRER I CAMPEROL L’escomesa del Komitern i el PCE contra el comunisme organitzat a Catalunya va fer apropar les dues tendències que hi havia en aquells moment la FC-CB del PCE de Maurín i el PCC fins acordar fusionar-se el 1930 en un nou partit anomenat Bloc Obrer i Camperol. D’aquesta nova organització serien dirigents Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Jordi Arquer, Josep Rovira, Daniel Montserrat, Jaume Miravitlles, Francesc Tosquelles... El BOC esdevenia un partit de masses al marge del Komitern que pretenia agrupar des de comunistes i nacionalistes catalans fins a simpatitzants del projecte bloquista procedents del PCC o de la CNT, és a dir es tractava de crear una organització nacionalista i revolucionària que pogués atreure des de sectors catalanistes d’esquerra liberals fins als anarcosindicalistes. La Batalla fou el portaveu del Bloc i, a més, s’editava els setmanaris L’Hora i Front i la revista de pensament La Nueva Era. El Bloc esdevé el principal partit comunista de Catalunya i fins i tot sobrepassa en aquells moments al PCE, però no disposa del vistiplau del Komitern. Una de les primeres decisions de la direcció del PCE serà desautoritzà a la FCC-B i acusar a Maurín i al BOC de trotskistes, i promoure a Catalunya un altre partit comunista adherit al PCE i a la Internacional Comunista. Mundo Obrero feia una crida als bloquistes perquè ingressessin al partit oficial: “En diferentes ocasiones, la Internacional Comunista y el Partido intentaron poner fin a esta situación que tanto daño ocasionaba al desarrollo del movimiento comunista en España. Últimamente la Internacional pidió a los jefes del Bloque el envío de una delegación a Moscú para tratar de las condiciones de su reintegro al Partido, y, por tanto, de la unificación de todas las fuerzas comunistas. Maurín, que ya había emprendido resueltamente su política de alianza con la burguesía catalana, capitulando vergonzosamente ante Macià, y que desde la tribuna del Ateneo de Madrid atacaba a la Internacional Comunista, rechazó la invitación que se le hacía, poniendo así de manifiesto, tanto sus propósitos secesionistas como la falsedad de todas sus declaraciones respecto a la unificación comunista en Cataluña. El Comité Central del partido Comunista (S. E. de la IC) os dirige un caluroso llamamiento para que reingreséis en nuestras filas y declara que está dispuesto a admitiros en bloque, sobre la base de la aceptación sin reservas del programa y de la línea política de la Internacional Comunista y de su Sección Española.” La majoria de membres del Bloc va sentir com una ofensa la proposta del PCE. Jaume Miravitlles, va respondre amb una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, en el que explicava el per què era comunista. Miravitlles insistia amb ironia que, “la secció espanyola de la Internacional Comunista de l’anomenat Partido Comunista de España, no podia veure amb simpatia els nous comunistes procedents d’Estat Català.” La crida feta per Mundo Obrero, tan sols va ser seguida per una dotzena de militants del BOC que seguien amb poc entusiasme a Maurín: Antoni Sesé, Hilari Arlandis, Joaquim Masmano, Pere Ardiaca, Joaquim Pijoan, Ramon Casanellas, Josep Del Barrio... El PCE no va parar fins que va aconseguir l’expulsió de Maurín i de la FC-CB del Komintern. Malgrat la insistència del delegat de la IC Humbert-Droz per convidar a Maurín a una reunió a Moscou, al negar-se l’aragonès, fou prou motiu perquè la IC pontifiqués l’expulsió. El Bloc lluitarà per unificar els partits marxistes en una sola organització, aleshores a més del BOC hi havia el grup d’Andreu Nin Esquerra Comunista, la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya (adherit a la IC), finalment l’acord només el va subscriure el BOC i l’EC, creant-se el setembre de 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un any després, a l’inici de la guerra de 1936, la resta de grups marxistes (FC PSOE-USC-PCCAT-Partit Català Proletari) crearien el PSUC, adherit al PCE i a la IC. Tant el BOC com el POUM serien partits marxistes de tendència comunista no adscrits al poder del comunisme internacional soviètic. Ràpidament els comunistes “oficials” seguint ordres explicites de Stalin acusarien a aquest partits de traïdors i trotsquistes. El maig de 1937 després dels Fets de Barcelona serien perseguits a mort. L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR L’Ateneu Enciclopèdic Popular fou fundat el 1902 per treballadors afeccionats a la lectura i intel·lectuals que pretenien ajudar a la classe obrera a prosperar culturalment. Entre els fundadors cal cita el paleta Josep Tubau, el cooperativista Eladi Gardó, els estudiants Francesc Layret i Luis de Zulueta i el neomalthusià Lluís Bulffi, primer president de l’entitat. L’AEP disposava de Biblioteca, gimnàs, sala de conferències, aules per les classes, laboratori, etc. A partir de 1906 s’establí al carrer del Carme, 30, de Barcelona, des d’on realitzà una gran tasca cultural, social i pedagògica. Fou un centre de formació per a obrers autodidactes com per exemple Joan Amades, Manuel Ainaud, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Seguí, etc. Per les seves aules van passar els més eminents intel·lectuals d’aquella època: Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Odón de Buen, Peius Gené, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Companys, Margarida Xirgu, Salvador Dalí, Federico García Lorca, etc. L’AEP estava organitzat en Seccions (Excursions, Esports, Literatura, Belles Arts, Esperanto, Ciències, Divulgació Cultural i, entre altres, Estudis Polítics i Socials). Dins de l’AEP destaca la Secció d’Estudis Polítics Socials que organitza actes de divulgació cultural amb la participació de Pere Bosch Gimpera, Joaquim Xirau, Antoni Rovira Virgili, Ambrosi Carrión, Josep M. Batista i Roca, Jaume Serra Hunter, Agustí Pi i Sunyer, Jordi Arquer, Jaume Miravitlles, Emili Mira... La Secció de l’AEP amb col·laboració amb els Amics de l’Hora i el Cercle d’Estudis Marxistes organitzà a partir de 1927 seminaris sobre el marxisme i la psicologia freudiana en el primer grup entre altres figuraven Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, mentre que en el segon apartat destaca la presència del doctor Emili Mira i el jove Francesc Tosquelles. Com explica Josep Coll a la seva biografia “Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i el socialisme”: “L’ambient que regnava era la mesura de les seves inquietuds: donar una orientació obrera al catalanisme. Al mateix temps un estol de nois i noies, molts d’ells estudiants, aportaren l’altruisme jovenívol i llurs activitats al nostre Ateneu: Jaume Ros, Joan Sales, Lliberts Estartús, Àngel Estivill, Nuri Folch, Maria Recasens, les germanes Manonelles i els que més tard foren doctors Francesc Tosquelles, Solanes Vilaprenyó i Joan Sauret, els quals han honorat a Catalunya a l’estranger per llur aportació als estudis mèdics dins de la ciència moderna.” Emili Mira des dels primers anys vint venia realitzant conferències a l’AEP, però és a partir de 1927 quan realitza els seminaris de Psicologia que continua els anys trenta amb el títol de Principis de Psicologia. El 1931 apareix detallada la conferència de Francesc Tosquelles “L’estructuració de la societat i la follia”, un tema que serà vital en la seva trajectòria com psiquiatra. Segueixen les xerrades amb el Doctor Mira: “Valor de orientació professional com a base de les desadaptacions” (1932), “L’orientació professional” (1933), “Personalogia i estudi de les persones” (1934). MARX-FREUD Les activitats culturals i ideològiques continuen els anys trenta amb la col·laboració del Bloc Obrer i Camperol que domina la Secció d’Estudis Polítics i Socials i aviat l’ateneu sencer a l’ocupar la presidència Víctor Colomer i Nadal. Els bloquistes segueixen les consignes dels surrealistes que plantegen les relacions entre Marx i Freud, destaca les xerrades de Jaume Miravitlles “Porqué soy comunista” i “Contra la cultura burguesa” i la participació de Salvador Dalí amb les seves conferències provocatives a llocs com l’Ateneu Barcelonès l’Ateneu Enciclopèdic. El Bloc s’acosta al surrealisme seguint els postulats dels teòrics d’aquesta tendència artística-filosòfica promoguda per André Breton, Paul Éluard, Benjamin Péret, Crevel, etc., els quals havien abraçat la causa del marxisme. El surrealisme havia apostat pel comunisme, perquè segons Breton, creien que posaria per fi radicalment a la situació actual d’injustícia social al món. Com explica el professor i historiador Joaquim Molas: <> Surrealistes, marxistes, trotskistes, anarquistes amb la seva opció cultural pretenien espantar la burgesia. El bloquista Jaume Miravitlles a Contra la cultura burgesa, deia: <> A poc a poc el Bloc s’aniria allunyant de Breton Crevel i del propi Dalí, passada aquesta febre surrealista els marxistes catalans es va centrar a potenciar la cultura proletària. El BOC crearà l’Escola Marxista, el Teatre del Proletariat i la potenciació arreu de Catalunya d’ateneus populars seguint l’estil de l’Ateneu Enciclopèdic Popular amb la creació de seccions d’esport, excursionistes, etc. A nivell polític el BOC es manifesta partidari de l’autodeterminació de Catalunya i de les nacionalitats que formen la península ibèrica dins d’una República federal o un Estat que voluntàriament es federa amb els altres Estats espanyols. MÍTING DALÍ SALA CAPCIR Dalí va citar Breton, i manifestà que el surrealisme podia servir de llanterna sorda per penetrar en la zona subterrània i proletària de l’esperit. Digué que els surrealistes són comunistes, i va explicar que la conciliació del freudisme i el marxisme topa de vegades amb el cretinisme dels representants oficials de la literatura proletària com Barbusse. Va convidar als joves militants comunistes a fugir del fatalisme: “Comunistes: Cal emprendre -digué- la revolució moral, i atacar preferentment les manifestacions republicanes i democràtiques de la moral burgesa. (...) Merda per totes les 25000 escoles en projecte, pels Ortega y Gassets, pels Maranyons d’Espanya. Aquesta cultura té encara innobles com la pàtria i família.” Dalí va disparar contra tots els polítics i en particular contra els d’Esquerra, recomanava desfer-se de sentimentalismes i escopir sobre la bandera de la pàtria, castigar els parents amb el revòlver i baixar al fons de la subversió. Digué que el grup polític de les joventuts catalanes és el comunista, i el seu únic exemple la vida dels sindicalistes que es bateren en els carrers. Clogué el seu discurs dient: “¡Visca el Sindicat de la Construcció!” La crònica de l’acte diu que la Sala Capsir era plena de joves militants obrers que aclamarem el discurs provocatiu de Dalí i que hi havia també alguna figures rellevants de la literatura burgesa que “...vingueren a olorar esnobisme, però més tard l’atmosfera de la sala se’ls hi feu perceptiblement irrespirable.” L’Hora, es manifestà: “El surrealisme es mou en un pla paral·lel al comunisme, fondre el surrealisme i el comunisme és la preocupació central d’homes tan significatius com Dalí. Aquest acte tingué, apart de la significació doctrinal, aquesta abast: el de centrar definitivament Salvador Dalí al BOC. Dalí prosseguirà decididament i en comunista, els seus estudis sobre la confluència d’aquests dos moviments formidables: marxisme i freudisme.” La intervenció de Dalí, naturalment, va provocar la reacció dels defensors de l’essència “comunista”. Francesc Serra, a L’Hora, feia la crítica: “S’ha vingut parlant, d’uns quants anys ençà, d’Art proletari o Art de tendència, i, per tant, de cultura burgesa i cultura proletària. Dalí ha exposat, entre altres coses, el perill d’una falsa cultura anarquista i la posició comunista en relació al sobrerrealisme. Evidentment, el sobrerrealisme, ni en la seva interpretació revolucionària podrà servir d’arma de combat al comunisme. Dalí, més egòlatra que filantrop, als rengles del Bloc farà una trista campanya proselitista. Un exemple ben notori ha estat aquesta mateixa conferència. I ni Dalí, ni aquell públic de la Sala Capsir que aplaudia a Dalí, no poden donar cap mica de relleu al Bloc Obrer i Camperol. Tot el més que poden fer, és comprometre’l.” Els surrealistes creien en la revolució independent de l’esperit, i els marxistes es referien, sobretot, als referents econòmics. Però, com manifestava Miratvilles, tenien en comú que els dos moviments revolucionaris volien enfonsar la moral i la cultura burgesa. La lluna de mel d’alguns militants del BOC com Miratvilles amb Dalí va durar encara alguns mesos. L’artista col·laborà a L’Hora, on va publicar diversos dibuixos de “putrefactes”. El Dalí surrealista i pro “comunista” esdevindrà aviat, com digué Breton, “Avida Dollars” i quan li preguntin els periodistes si és comunista com Picasso respondrà: “Picasso és comunista, jo tampoc.” Dalí seguirà el seu camí, el Bloc el seu, i la història els posarà a cadascú al seu lloc. CONGRÉS D’EDUCACIÓ SOCIAL DE L’AEP El 1933, presidit per Víctor Colomer, tenia lloc el Congrés d’Educació Social, en el qual es tractaren tots els aspectes de l’educació, des de les estructures escolars fins a les matèries d’estudi. Hi participaren els pedagogs i professionals més prestigiosos de l’ensenyament català: Eladi Homs, Josep Parunella, Alexandre Galí, Maria Baldó, Rosa Sensat, Lluís Torres, Joan Llongueres, Carles Pi i Sunyer, Josep Maria Sert, Joaquim Balcells, Ferran Boter, Antoni M. Sbert, Lluís G. Castellà, Marcel·lí Antic, Emili Mira, Àngel Ferran, Joan Soler i Damians, Jordi Rubió, Josep Maria de Sucre, Pere González, August Pi i Sunyer i Jaume Serra Hunter. El tarannà cultural de l’ateneu i la seva influència, en grans sectors de la societat, feia que les organitzacions d’esquerres s’apropessin a la seva tribuna. L’AEP va ser l’encarregat de convocar una reunió de grups esquerrans, per tal de formar una plataforma política, que s’anomenà Aliança Obrera. GARCÍA LORCA AMB ELS OBRERS CATALANS Josep Coll i Josep Pané, comenten la trobada que va tenir el poeta amb els ateneistes i amb la gent del Bloc: “Al local de l’Ateneu tingué lloc un col·loqui amb García Lorca, en el qual prengueren part molts socis. Fou una vetllada inoblidable. García Lorca, en un to de conversa, explicà la seva concepció de la poesia i amb companyonia respongué a totes les preguntes que li foren fetes. (...) Aquest homenatge no tingué cap caràcter oficial. Fou un contacte directe entre el poeta i els obrers catalans. Acompanyat sempre de directius de l’Ateneu -Colomer, Rovira, Estivill, Bas, etc.- i després d’una passejada pel barri gòtic, una excursió al Tibidabo, un tomb amb barca pel nostre port, etc, García Lorca volgué visitar barriades obreres de Barcelona; va anar a Sants, a l Clot i a Sant Andreu, on espontàniament es posà en contacte, en conversa amistosa, amb diferents medis obrers. Quedava sorprès que la gent sabés qui era i conegués poesies i obres d’ell. Sempre recordarem la seva exclamació quan s’acomiadava dels ateneistes: <<¡Qué maravilloso pueblo tenéis!>>” En una entrevista a L’Hora, García Lorca, artista, va definir que significava per ell l’art: “...i una obra d’art no és res més que un reflexa de la vida humana. I per això que cap artista, malgrat vulgui ésser exageradament abstracte, no pot restar insensible a la monstruosa dolor del temps que vivim El sis d’octubre de 1935, la Secció de Literatura i Belles Arts de l’AEP, amb col·laboració de diversos ateneus, convoca al obrers catalans al Teatre Barcelona. García Lorca, poeta del poble, serà homenatjat pels ateneus barcelonins. L’octubre de 1935, al Teatre Barcelona, la companyia de l’actriu catalana representa Yerma, i el poeta de Granada s’apropa fins la Ciutat Comtal per ser-hi present a la seva estrena. Aquell mes s’escau el primer aniversari dels fets d’octubre i els ateneus barcelonins seguint una crida feta per l’AEP participen en l’homenatge als miners d’Astúries. El plat fort dels actes és una conferència i un recital poètic de García Lorca i de l’actriu Margarida Xirgu. Víctor Colomer presenta l’acte i elogia l’obra del poeta andalús, que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. Colomer parla de la tasca dels ateneus, institució peculiar de Catalunya, que ve a ser -diu Colomer- com la <> de la classe treballadora. El president del l’AEP aprofita per exposar els esforços realitzats per l’entitat per apropar la cultura al poble, mitjançant l’organització de cursets, conferències, concerts, recitals. A continuació, García Lorca, davant dels micròfon de Ràdio Barcelona, es dirigeix al públic expectant: “Señoras y señores: Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona, voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética, con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista de que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiene toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma. (...) Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. (...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen.” García Lorca, en una carta enviada als seus pares els hi deia: “Ayer di una lectura de versos para todos los Ateneos Obreros de Catalunya, y se celebró en el teatro Barcelona. Había un público inmenso que llenaba el teatro y luego toda la Rambla de Catalunya estava lleno de público que oía por altavoces, pues el acto se radió. Fue una cosa emocionante el recogimiento de los obreros, el entusiasmo, la buena fe y el cariño enorme que me demostraron. Fue una cosa tan verdadera este contacto mío con el pueblo auténtico que me emocioné hasta el punto que me costó mucho trabajo empezar a hablar, pues tenía un nudo en la garganta. Con una intuición magnífica subrayaron los poemas, pero cuando leí <> se puso en pie todo el público gritando: <<¡Viva el poeta del Pueblo!>>. Después, tuve que resistir más de hora y media un desfile de gentes dándome la mano, viejas obreras, mecánicos, niños, estudiantes, menestrales. Es el acto más hermoso que yo he tenido en mi vida. (...) Estoy contento y quisiera que vosotros hubierais visto aquello.” GEORGE ORWELL I L’HOMENATGE A CATALUNYA Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil espanyola, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora d’esbrinar els fets des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina, i, a la vegada, desmitifica, aclareix i crítica els afers que considera criticables. Homenatge a Catalunya ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals, nacionalistes marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936. El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat: <> L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma d’administrar i d’autogestionar la societat pels llibertaris a les col·lectivitzacions. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM. George Orwell, convertit en histor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. I, a més, analitza in situ el per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels que van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat: “A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.” La persecució realitzada pels comunistes-estalinistes contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària. Ferran Aisa Pàmpols Conferència al CCCB sobre el documental "Carta a Stalin de Francesc Tosquelles". (Barcelona, abril de 2021)

No hay comentarios:

Publicar un comentario