Cantata para Chile / Poemas / Ferran Aisa

CANTATA PARA CHILE Ellos duermen, duermen, duermen y callan empecinados dueños del tronco del coigüé, de las moradas vacías y el jardín abandonado. Gabriela Mistral Canta, amigo mío no dejes de cantar: tú derrocaste el silencio de los ríos que tenían voz porque llevaban sangre… Pablo Neruda CHILE Chile piedra estoica Chile rosa encendida Chile razón histórica Chile patria no vencida Chile en el corazón. De los muertos y de la tierra nacerá la nueva semilla con las raíces vivas dispuestas a desterrar el terror y el miedo. Chile flor misógina Chile dura batalla Chile ilusión prendida Chile duerme extendida sobre su largo sueño socialista. Despertará Chile y se alzará contra tiranos y verdugos contra los malditos bandidos que sometieron la voluntad del Pueblo a su fuerza endemoniada, autoritaria, y repartiéndose el botín proclamaron: -Somos los salvadores de la patria. Qué vergüenza para la humanidad… Pobres Parias de la Tierra. Lobos, piratas, vampiros, sanguijuelas…, autoproclamándose redentores sometieron a los mejores hijos del pueblo a la muerte, a la cárcel, a la tortura y al exilio. Chile en el corazón como una espina clavada la siento con intenso dolor porque me conozco la historia y sé que son los mismos tiranos en Chile, en España o en dónde sea. POR LA JUSTA ALABANZA DE SALVADOR ALLENDE 1 ¿Cuándo fue más blanca la luna de agosto? ¿Cuándo fue más pura la mies de los campos? ¿Cuándo fue más roja la flor del verano? ¿Por qué la terrible bota cayó sobre la Casa de todos que con tanta ilusión forjaban esos bravos? Cada pueblo tiene su redentor y siempre termina en la cruz, ¿siempre? ¿En nombre de qué verdad derrocaron la razón? ¿En nombre de qué Historia esos salvadores de siempre colocaron a Dios de su lado y se lanzaron contra Allende? Duerme Chile, duerme…, Los poetas te velan los cantores te cantan los hombres te quieren las mujeres te sueñan. Duerme Chile, duerme… El pueblo es maniatado, amordazado, traicionado, sepultado en la mierda de los siglos oscuros y opresivos. El hombre cayó prisionero del hombre, todo continúa igual desde Cristo a Carlos Marx, desde Espartaco a los mineros de Chile, de la liberación social a la explotación, el hombre es un lobo para el hombre. En el horizonte de la tierra chilena los grandes nombres de la patria: Alonso de Ercilla, Gabriela Mistral, Pablo Neruda, Vicente Huidrobo, Nicanor Parra. Versos para los hijos del pueblo, se levantan temprano los sueños de los desheredados: los poetas, los obreros, los campesinos, los estudiantes, los mineros, las mujeres del campo, las madres, los jóvenes y los viejos, Callaron los himnos revolucionarios, enmudecieron las campanas del alba, cayeron a la negra sombra las estrellas. 2 ¿Qué sueño guarda en la frente el poeta? Pobre pueblo chileno, en mala hora llegaron los mal nacidos que por ahí y por allá esparcidos se reparten el mundo. Chile en el corazón, nunca fue más sentida la vida. Chile verde, nunca fue más puro el verde, El Chile del nitrato, el Chile del salitre, el chile del mercurio, el Chile del cobre. Chile rojo, nunca fue más puro el rojo, Chile canción, nunca fue más sincero el canto, ni más humilde el propósito, ni más fértil la tierra, ni más útil la palabra, Duerme Chile, duerme… Chile amor propio para siempre de la Araucana para Chacabuco de Antofagasta vengo para Iquique voy de Santiago para el norte y para el sur La Pampa, las cordilleras y el océano. 3 El sueño de Chile se mece en la cuna ensangrentada, noche estéril de afilada espada. Chile verde, corazón… Chicle rojo, canción… Nitrato, trigo, amapola, la voz de la aurora, el llanto del indio, el tren de la esperanza. Los cantores de Chile, los muertos de Chile: Violeta Parra, Víctor Jara. Los cantores de Chile: Patricio, Quilapayún, los hijos de Violeta, Ángel e Isabel Parra, y tantos otros en la carreta con Chile por bandera. El silencio de Chile los muertos de Chile la soledad de los chilenos. Duerme Chile, duerme… La vida y la muerte en la noche del terror, Chile en el corazón, Chile nuestra canción, paloma blanca prisionera en las garras del horror. 4 El pueblo espera la hora de las estrellas. Chile por la razón y en lo alto siempre presente, espíritu de esperanza estrella matutina del alba. Chile en el corazón con el sueño eterno del hombre y la dignidad y la conciencia en cada paso, en cada rincón. Y arriba junto al matutino lucero las dos estrellas más grandes que la tierra chilena parió: Salvador Allende y Pablo Neruda. Chilenos tomar buena nota, Chile ahora duerme pero no está muerta que algún día despertará y retornará la luna blanca de agosto a dar la luz en el alba de la libertad -y con palabras del presidente- donde se abrirán las grandes alamedas para que el hombre libre construya una sociedad mejor. Chile en el corazón con sus cordilleras, con sus valles, con su océano, con sus viñedos, con sus árboles milenarios y con su pueblo. Chile como una dulce flor de nieve repite el nombre de sus héroes: Bernardo 0’Higgins, Luis Emilio Recabarren, Manuel Rodríguez, Pablo Neruda, Salvador Allende y tantos otros, hombres y mujeres, héroes silenciados, héroes arrasados, héroes anónimos, héroes desaparecidos, hijos del pueblo. ¡Chile despierta, despierta! POR LA JUSTA VENGANZA DE SALVADOR ALLENDE Fue un once de septiembre, año de 1973, todavía se recuerda el estruendo la luna se partió en dos trozos y sangró la tierra abriéndose una gran herida que salpicó a todos los hombres que hizo llorar a todas las mujeres. Fue un once de septiembre cuando el Presidente Allende moría asesinado por los bandidos de siempre defendiendo la libertad de su pueblo. Chile sangraba de punta a punta como un reguero menstruado, trágico, creando un largo río de angustia. Fue un once de septiembre cuando un general sanguinario se lanzó contra el noble, democrático y socialista Presidente Allende elegido por el Pueblo para transformar el País, pero su muerte no fue aceptada y el mundo entero se solidarizó con su causa. por la justa venganza de Salvador Allende se levantarán todos los chilenos de buen corazón y demostrarán al mundo asombrado que los pueblos no mueren tan sólo se aletargan hasta que un día resucitan y entonces ya nada les para, nadie puede con ellos, hasta que consiguen la victoria final. ODA AL AMIGO PABLO NERUDA Como un torrente de agua caías Pablo chorreando en luz sobre mis ingenuas pupilas, tus versos danzantes del fuego tus versos preñados de sabiduría tus versos como viento del pueblo tus versos creaban altas montañas, cimas casi inalcanzables que yo intentaba escalar. Son altas las torres son altas las cimas de la poesía son llanas las palabras que muerden, blasfeman y pelean; son altas las montañas, pero, como tú, no desfallezco, como tú Pablo el llano, guerrillero de la palabra paladín de la justicia señor de la poesía, la luz y la libertad. Poeta hermano, amigo Pablo, me duele España, dijiste, ahora duele Chile, me pesa tu América subyugada por el yugo militar, me acongoja el canto araucano de tu alma voladora e hispana. Me duele Chile y Allende y su causa, me duele tu sueño vencido por la tiranía inhumana, me duele la muerte de tus compañeros la muerte y la voz callada del pueblo. Silencio y arena, alud de nieve y vómito de volcán entierran al hombre dócilmente rebelde, manso, lleno de huracanes, la última palada de tierra la última oración la última canción del gorrión antes de caer de la rama. El hombre muere en la soledad de la tierra. Poeta Pablo eras un huracán que azotaba continentes planetas humanos con sangre roja y huesos en las manos, Neftalí Reyes, tu nombre amigo Pablo heredado de la tierra, con los ríos y los océanos con los árboles y las casas con las jóvenes madres y las viejas madres con los jóvenes obreros y los viejos labriegos; Pablo, tu sino escrito en el cielo tenía el color bruñido de las cosas queridas y sudadas, color de trigo como el sol de las mañanas ansiosamente esperadas, tu nombre poeta Pablo se escribía en las paredes humilladas de las casas de tantos y tantos desheredados. Poeta Pablo cantaste desde la rama del árbol como el pájaro siempre libre, las rejas no se han hecho ni para los pájaros ni para las flores ni para los hombres... ¡Oh, Pablo!, no eras tan sólo flor de un día sino todo un jardín de miles de siglos de miles de flores de miles de abejas de miles de hormigas de miles de besos de miles de calaveras de miles de sueños de miles de versos, tu furia, Pablo, empujaba mordazmente las venas de la garganta enrojeciéndote el rostro como una bandera roja, y tú con tu voz y tus versos encendías la casa de todos los devoradores de animales salvajes, ¡oh, cantor del pueblo!, tu voz era la casa, el universo era tu inspiración y en tu corazón mojabas la pluma para elevar tu canto como una bandera de los hijos del miedo de los hijos del silencio de los hijos sin destino de los hijos desheredados de los hijos vencidos; y con tu poesía te rebelabas contra la pisoteada libertad, libertad vendida y revendida, prostituida al mejor postor, y en la quimérica paz se rebelaba tu verso con el rotundo No de los hombres dignos y valientes. Amigo Pablo, poeta llano, labor sudada de la tierra, surco poético, fértil paraíso labrado con los sueños pisoteados del campesino pobre y humillado; poeta Pablo rompiste el eco de la Historia escribiste Lenin galopaste con el viento y en todas partes dejaste arrogancia de tu cuerpo, sangre del pueblo. Arauco, campesino de la pluma, elevador de sueños en los vuelos nocturnos del cazador Cupido, eros y thanatos, trazador de senderos y surcos, agrimensor de la palabra, hermano del sol, primo de la luna, cofrade de la Virgen de la lluvia, amante de la aurora, viajante de la memoria, rebelde de frente ancha, hermano poeta, luchador, poeta Pablo rompiste como Moisés las tablas de Dios en la espalda de los poderosos. Amigo Pablo, cantor, camino rojo de la aurora, estela audazmente roja, roja, roja, roja, roja, roja como tu sangre de hombre libre como tu cuerpo convertido en mapa montañas y valles extendidos a tus pies con todas las heridas con todas las pasiones con todas las fraguas con todas las verdades con todas las mentiras con todas las razones con todas las moradas con todas las sinrazones con todas las pisadas; hermano poeta, cantor, en tu angosto camino una mujer preñada de amor extendía el manto rojo bordado a mano con sangre roja la palabra libertad. Campesina, mujer, amante, tierna, afable, mujer, amor..., tu amor, Pablo, tu amor, como el volcán furioso como el lobo hambriento como el mar agitado como el cielo azul cubierto de nubes negras, tu amor, Pablo, tu amor, tu amor, siempre tu amor como el volcán furioso que vomita lava y fuego, así Pablo, así fuiste tú, Pablo, así... y luego, hermano poeta, la vida y la muerte de cada día. PARA VIOLETA Quiero la estrella de la mañana si no me la dais desempolvarme los versos de un poeta que tenga garra el empeño de ese viejo profeta que el cantar es para Violeta. ¡Ay, no, no!... ¡Ay, sí, sí!... Para Violeta Parra. Qué triste vivir para nada qué triste morir para nada, canta, canta Violeta, ahora que puedes como nunca nadie te privará la voz nadie te negará la mano ni el campesino la hoz ni el albañil el mazo. Quiero las amapolas del campo si no me las dais para hoy dádmelas para mayo, con la primavera son más bellas que será regalo de un poeta para la tumba de Violeta. ¡Ay, no, no!... ¡Ay, sí, sí!... Para Violeta Parra. Qué triste vivir para nada qué triste morir para nada, canta, canta Violeta, ahora que puedes como nunca nadie te privará la voz nadie te negará la mano ni el campesino la hoz ni el albañil el mazo. CANTA CANTOR A Víctor Jara Que nadie te trabe la lengua que nadie diga que has muerto que nadie rompa el silencio que nadie… Canta cantor tu furia vieja despierta con las nuevas auroras y vuela entre puños y miradas por este mapa sin fronteras. (Barcelona, 1974) Ferran Aisa-Pàmpols (poemas publicados en el libro Todo el fuego sobre el mar (Edicions El Vaixell Blanc-Ateneu Enciclopèdic Popular (1986) i en la revista Quaderns de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1988)

Barri Xino de Llegenda / Poema / Ferran Aisa

BARRI XINO DE LLEGENDA FERRAN AISA ¡Calle Conde del Asalto, Barrio Chino de leyenda! A. Molina Manchón Quan érem petits corríem per tot el barri, de les Drassanes al carrer Ponent, de la Rambla a les Rondes, amunt i avall pels carrers sense parar com trinxeraires buscant el sol als terrats, a la plaça de la presó de les dones, a Sant Pau. Aleshores això que ara diem Raval s’anomenava Barri Xino, districte cinquè, espai canalla, lloc al marge de la Barcelona de postguerra, ciutat poruga i gris, ocupada, vençuda en la terrible guerra que assola el país, Barri Xino història viva de la ciutat. El Barri Xino era un lloc de carrers estrets, de cases fosques, de portals sense llum, de ferum d’oli cremat, de pixums de gats, d’olor a sotal, de caus de vici, de fum de carbó, de pa negre, de putes a les cantonades, de xoriços de poca alçada, d’immigrants. Barri de treballadors, classe baixa, subalterna, estibadors al port, tramoistes al Paral·lel, venedores de llumins, acomodadors de cinema, mossos de mercat, aprenents de torner, cirabotes de cafè, perruqueres, aprenents de torero, saltimbanquis, pintors de parets, fusters, paletes. Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... El barri es vestia de gala els dies de Festa Major, de festes de guardar, de tradicions barcelonines, de diumenge de rams, de Nadal i Sant Esteve, dies alegres d’estiu al carrer, de trencar l’olla, de mirar el món dins d’un calidoscopi, de somiar paradisos perduts, de fer volar coloms,. Catifes de flors per Corpus, banderes al balcó, desfilades marcials de tambors i cornetes, marines de la VI Flota de la Mediterrània, putes provocatives al carrer de Sant Ramon, grapejadors de nois. Cants d’aires regionals, jotes, fandangos, gitanos, immigrats del sud, de l’Aragó, d’arreu, venedors ambulants, floristes, músics, passavolants, gresca continua, riuades de gent passejant pel barri els dissabte per la nit, voyeurs, pinxos, salva pàtries, desenfeinats, maricons i torracollons. Fogueres de Sant Joan, fires de mel i confitura, infants penjant la pilota a la teulada, llegint tebeos del Capitán Trueno, nois tocant les tetes a les putes, cercant amagatalls secrets per fugir dels guàrdies de la moral, erotisme de barri baix, pecats venials, apostolat d’Acció Catòlica. Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... Ànimes en pena banyades en vi agre al Bar Salamanca, dones rosses platí al Picolino, artistes a la Bodega Bohèmia, vells anarquistes parlant de la Columna Durruti a la cruïlla del carrer Cadena on van matar el Noi del Sucre, falangistes i requetès desfilant per la Rambla. Colles d’homes recorrien els bars de putes de Robador, de Tàpies, de Cadena i de tota la corrua de carrers amb noms de sants, coples, tangos i boleros a les gramoles, begudes exòtiques de menta o d’absenta al Marsella, tapes de moixama, de musclos, de cargols, i vi de xeres a Los Cuernos. Mariners amb un tatuatge de dona al braç, legionaris amb un tatuatge de Crist al pit, lladres i serenos, gomas y lavajes, botiguers catalans, minyones andaluses, perfums barats, noies amb mantellina camí de missa, dominical, balls al terrat per les revetlles, focs artificials a les Fonts de Montjuïc. Els grans fent partides de Remigio o de guerrafina al Bar Aurora, i a la barra altres clients jugant-se la convidada als xinos, els nois rere de les noies, saltant els murs de les cases enderrocades per les bombes de la guerra, jugant a plantats, a cavall fort, a patacons, a pilota... Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... El Barri Xino ara convertit en Raval de Barcelona, cases enderrocades, carrers desapareguts, tavernes, dàncings, cabarets oblidats, la Paloma, les Atraccions Apolo, l’Espanyol, les barraques de llibres de Santa Madrona, les Golondrinas del port, el vaixell de Mallorca, el monument a Colom. El Barri Chino, Barcelona canalla, un món perdut: Qui se’n recorda de La Criolla, Cal Sagristà, l’Edèn, la mítica Mina, Barcelona de Noche, l’Arnau? – Salvem l’Arnau!, cinemes de la nostra infància: l’Argentina, el Diana, el Unió, el Cèntric, el Padró: -Ai, el nostre Windson puces del Xino! Els estels de colors que s’enlairaven als terrats, els joves rebels, el primer amor, els amagatalls per fer-nos petons, el temps del rock and roll, les balades d’amor de l’Elvis, els gols d’Evaristo, la lluna al cove, els llençols al vent, el Cara al sol a l’escola, color groc dels anys cinquanta. Temps de berenar pa amb oli i sucre, temps de mites, temps de somnis trencats, temps era temps, els anys ie-iés, la música pop, la Nova Cançó, l’aparició dels Beatles, els seixanta, i nosaltres corrent amunt i avall pels carrers del Barri Xino, de les Drassanes al carrer Ponent, de la Rambla al Paral·lel. Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... Ferran Aisa-Pàmpols (del llibre El Raval de Barcelona, Amargord Ediciones, Madrid, 2017)  

Pasión por las matemáticas / Poema / Ferran Aisa

PASIÓN POR LAS MATEMÁTICAS 

 Me escondo tras los libros de texto huyendo de los fantasmas de casa que por el pasillo arrastran sus cadenas en las frías noches de invierno. Mi timidez huye por la ventana con ojos enamorados, anhelando y esperando la presencia física de esa niña Merceditas que me tiene atado a uno de esos balcones de mi casa. Los pájaros de mi cabeza burla, burlando, juegan en la azotea: Una, dos, tres... y cuatro vencejos chirrían en sus nidos urbanos. ¡Ah, pobre y desangelado, así son los sueños frustrados de un poeta del saber humano! Driblo con facilidad, me interno, hago un regate con autopase y chuto... ¡Gol, gol, gol! Esto es casi un grito atávico... ¡subversivo! Mis doce años comulgan con el viento, y se tornan –cual esfinge- misterio. Desenredo los entuertos, deshago los secretos, me apasiono por las matemáticas en mis tiempos antimatemáticos. Descubro, sencillamente, que dos más dos no son siempre cuatro, y que los números son infinitos, tal vez como las estrellas del universo que contemplo desde el tejado. 

 Ferran Aisa-Pàmpols (Oda a las matemáticas)

Parc d'Atraccions de Montjuïc / Ferran Aisa

Guió de l’entrevista realitzada amb Ferran Aisa sobre el Parc d’Atraccions de Montjuïc per a l’exposició organitzada per l’Ajuntament de Barcelona al Castell de Montjuïc el setembre del 2021.

Pregunta (P): Història i gestió del parc: La construcció del parc d’atraccions s’emmarcava dins el pla d’urbanització de la muntanya. Que incloïa aquest projecte i que buscaven l’Ajuntament i el règim amb aquests canvis a Montjuïc? Resposta (R): Després de la cessió de l’Exèrcit d’una part del Castell i uns terrenys militars on abans hi havia el polvorí. L’Ajuntament de Barcelona va començar a urbanitzar aquesta part de la muntanya construint el Mirador de l’Alcalde i una carretera que pujava fins el castell. El 1963 s’aprovà la concessió dels terrenys (14 hectàrees) a un ciutadà veneçolà que ja havia dirigit atraccions al seu país. El següent pas fou començar a enderrocar les barraques que hi havia en aquesta zona de la muntanya de Montjuïc. Precisament en aquest espai hi hagué el Parc d’Atraccions Mar i Cel en temps de la República. Durant la construcció es van trobar restes humanes de l’antic cementiri jueu. Les obres van durar tres anys, l’ajuntament per la seva part dotà les instal·lacions d’aigua i llum i alhora construí mil places de pàrquing i va construir el telefèric que unia la sortida del funicular amb el Castell que disposava d’una parada a l’entrada del recinte al costat del monument a la sardana. P: Què va significar la construcció del parc d’atraccions de Montjuïc pels barcelonins d’aquella època? R: Un gran espai d’esbarjo que, d’aquesta manera, recuperava la muntanya que havia estat el gran centre de diversió dels barcelonins. El Parc es va inaugurar el dia de la revetlla de Sant Joan de 1966 amb la presència de Franco i l’alcalde de Barcelona. P: Quina és la relació de Barcelona amb els parcs d’atraccions? Hi havia diferència de perfils socials entre Montjuïc i el Tibidabo? R: El Parc d’Atraccions de Montjuïc era més accessible pels barcelonins que el del Tibidabo, doncs es podia accedir més fàcilment ja fos amb el funicular, en bus especials que et deixaven a l’entrada de la plaça Dant, en cotxe amb aparcament gratuït o a peu pujant pels carrers del Poblesec, sobretot per Nou de la Rambla. Al Tibidabo el desplaçament era més costós a base de ferrocarril, tramvia blau, funicular. Per tant anar al Tibidabo per una família modesta era més complicat, en canvi Montjuïc era molt més econòmic. P: Quins eren els públics del parc? Retrat de la societat barcelonina Famílies amb nens? Parelles ? Grups d’amics? Hi anava gent de totes les classes socials? R: Al Parc d’Atraccions de Montjuïc abundaven les classes populars, famílies amb nens, parelles, colles de barri. Hi havia gent de les diferents classes socials, però abundaves les treballadores. Era habitual que després de qualsevol festa particular o social s’acabés pujant a Montjuïc per acabar de passar una bona estona a l’aire lliure. El Parc disposava de tres entrades la de l’estàtua Carmen Amaya (Josep Cañas), la del pàrquing i la del monument de la sardana (Josep Cañas) El Parc va disposar d’altres estàtues dedicades al gimnasta Joaquim Blume, al pallasso Charlie Rives i a Charlot que s’ha conservat dins dels Jardins Joan Brossa. P: Canvi de titularitat del Parc. Qui era el nou propietari, què va suposar el canvi de propietari? Va canviar el model de parc d’atraccions i d’activitats que oferia? R: El primer propietari era el veneçolà José Antonio Borges Villegas que va aconseguir el vistiplau de l’alcalde Josep Maria Porcioles per a explotar el Parc durant 30 anys. S’obrí amb 41 atraccions on destacava la muntanya russa, la nòria, el Zepeling, el Torbellino, el loco ratón... La zona de chicolandiaamb atraccions pels infants i contava amb diverses zones d’esbarjo com ara restaurants, bars, cerveseries, xurreria, discoteca, etc. Destacava els restaurants Blancanieves, la Ballena, el Museu del Vi, la Cerveseria Damm... El 1974 la propietat passà a mans d’una empresa que ja regentava diversos parcs d’atraccions a Espanya (Madrid, Bilbao, etc.) fent-se càrrec de la direcció Carlos Merino que va modernitzar el Parc amb noves atraccions com el Pop, Castillo del terror, el Twister, el Ciclón... El Parc va viure grans moments en aquesta dècada dels setanta i principi dels vuitanta. P: La renovació del parc. Al llarg dels seus trenta anys d’obertura, el parc es va anar renovant, quines van ser les renovacions més significatives? R: En la renovació del Parc destaca la instal·lació de l’anomenada Nòria-Visión que va esdevenir un dels sky-line de Barcelona. De nit es podia veure la Nòria il·luminada sobre la muntanya de Montjuïc. Es va inaugurar el Boomerang, una muntanya russa de 276 metres. P: Decadència i tancament: - A partir de quin moment el parc comença a perdre popularitat? Quins van ser els principals factors que hi van contribuir? R: A partir dels anys noranta el Parc va entrar en crisis es notava que faltava manteniment i renovació de les atraccions. Cosa que va provocar més d’un ensurt. Per una altra banda l’Ajuntament no estava per potenciar aquest parc en el moment que preparava els Jocs Olímpics. A més hi havia hagut problemes laborals. Paral·lelament s’havia construït Port Aventura i l’Ajuntament es decidí a invertir en el Parc d’Atraccions del Tibidabo. P: -Quan es pren la decisió de no renovar la concessió i tancar el parc d’atraccions? R: El consistori barceloní va decidir no renovar la concessió a l’empresa del Parc d’Atraccions. P: Quin projecte tenia l’ajuntament per aquesta part de la ciutat? R: Recuperar el terreny per convertir-lo en un jardí públic. Experiència: - P: Quina va ser la teva relació amb el Parc d’Atraccions de Montjuïc? R: La meva relació va ser com usuari per passar una tarda agradable pujant en alguna atracció, prenent algun refresc en el diversos bars que hi havia i assistir a algun concert a l’auditori. Al principi hi pujava amb els amics i amigues del meu barri, després amb la meva parella i més endavant amb els meus fills. P: Quin és el teu record? R: Recordo la sensació de llibertat, alegria i espontaneïtat en què es vivia dins del Parc. Recordo moments com els festivals de cançó moderna on actuaven Los Sirex, Los Mustangs, Juan y Junior, Los Canarios, Los Bravos... El dia que van actuar Los Bravos, en ple èxit internacional del Black is Black, no hi quedaven entrades i continuava arribant gent. Finalment els joves van rebentar les tanques i van passar sense pagar davant la passivitat dels empleats i dels grisos que hi havia a la porta. També quan després del concert de Los Mustangs els joves baixàvem pel carrer Nou de la Rambla cantant el Submarino amarillo dels Beatles. P: Atraccions: Quines atraccions recordes? R: La Nòria, el Torbellino, el Loco ratón, les muntanyes russes, autos de xoc... També una caseta on podies pintar amb una màquina un quadre psicodèlic. A més hi havia l’Auditori amb capacitat per sis mil persones. Espectacles, discoteques, oci: P: El Parc era important per els seus espectacles, restaurants, cerveseries, bars, coves de flamenc, discoteca... Es va convertir en una important zona d’oci diürn i nocturn de Barcelona. Els millors presentadors de ràdio i televisió passaren per l’auditori: Pepe Antequera, Josep M. Pallardó, Jorge Arandes, Salvador Escamilla, Torrebruno... - R: El teatre-auditori del Parc d’Atraccions: Quin tipus d’espectacles s’hi feien? P: A l’auditori es feren tota mena d’espectacles des de infantils fins a dansa clàssica, els millors còmics del país Gila, Cassen, Mary Santpere, Eugenio, Los Hermanos Calatrava, Bigote Arrocet, Lita Claver “La Maña”, María del Carme y sus muñecos, el pallasso Martini; passant per l’actuació dels principals artistes de la copla espanyola i de música moderna de pas per Barcelona. Entre els centenars d’artistes que actuaren a l’auditori del Parc d’Atraccions hi ha Antonio Machín, Juanito Valderrama, Emilio el Moro, Antonio Molina, Dúo Dinámico, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Raphael, Luis Eduardo Aute, Julio Iglesias, Rocío Durcal, Rita Pavone, José Guardiola, Lola Flores, Carmen Sevilla, Manolo Escobar, Peret, Camilo Sexto, Miguel Ríos, Los Cinco Latinos, Massiel, Isabel Pantoja, Los Cinco Musicales, Los Diablos, Formula V, Lole y Manuel, Los Chichos, Ana Reverte, Los Marismeños, Martirio... Durant l’actuació de Los Pecos es va provocar una allau humana que li va costar la vida a una noia. P: Altres actes d’especial interès? Curiositats? R: Al Parc s’organitzà el Festival de clowns, el Primer Festival de la Cançó de Barcelona 1968, el Festival de la Joventut durant dos anys, festes d’empreses comercials, campanyes benèfiques, etc. També serví de plató de programes musicals de televisió espanyola per exemple el programa Gran Gala presentat per Franz Joham i Gustavo Re. - P: El Parc d’Atraccions, part de l’oferta d’oci nocturn de la ciutat. Què va significar la discoteca Lord Black? R: El Lord Black era una discoteca que obria a les set de la tarda amb música de disc moderna, per tant adolescents i joves podien gaudir del ball en una hora prudent. Els adults disposaven de la discoteca a la nit fins a la matinada. P: Las Cuevas de Carmen Amaya, Quins artistes s’hi van veure? R_ Artistes de flamenc actuaven al “tablao” mentre el públic, entre els quals hi ha molts turistes, pot prendre una consumició... Destaca la presència dels artistes Dolores Vargas “La Terremoto”, Juanita Reina, Antonio González El Pescailla, Caracolillo, Flora Albaicin, José Luis Cortés, Remolino (hijo), Roberto Iglesias. Barcelona, 16 de juliol de 2021 Ferran Aisa-Pàmpols

F. García Lorca / Ateneu Enciclopèdic / Ferran Aisa

GARCÍA LORCA AMB L’AEP 

 FERRAN AISA 

 El sis d’octubre de 1935, la Secció de Literatura i Belles Arts de l’AEP, amb col·laboració de diversos ateneus, convoca al obrers catalans al Teatre Barcelona. García Lorca, poeta del poble, serà homenatjat pels ateneus barcelonins. L’octubre de 1935, al Teatre Barcelona, la companyia de l’actriu catalana representa Yerma, i el poeta de Granada s’apropa fins la Ciutat Comtal per ser-hi present a la seva estrena. Aquell mes s’escau el primer aniversari dels fets d’octubre i els ateneus barcelonins seguint una crida feta per l’AEP participen en l’homenatge als miners d’Astúries. El plat fort dels actes és una conferència i un recital poètic de García Lorca i de l’actriu Margarida Xirgu. Víctor Colomer presenta l’acte i elogia l’obra del poeta andalús, que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. Colomer parla de la tasca dels ateneus, institució peculiar de Catalunya, que ve a ser -diu Colomer- com la <> de la classe treballadora. El president del l’AEP aprofita per exposar els esforços realitzats per l’entitat per apropar la cultura al poble, mitjançant l’organització de cursets, conferències, concerts, recitals. A continuació, García Lorca, davant dels micròfon de Ràdio Barcelona, es dirigeix al públic expectant: "Señoras y señores: Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona, voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética, con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista de que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiene toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma. (...) Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. (...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen."1 García Lorca, en una carta enviada als seus pares els hi deia: "Ayer di una lectura de versos para todos los Ateneos Obreros de Catalunya, y se celebró en el teatro Barcelona. Había un público inmenso que llenaba el teatro y luego toda la Rambla de Catalunya estaba lleno de público que oía por altavoces, pues el acto se radió. Fue una cosa emocionante el recogimiento de los obreros, el entusiasmo, la buena fe y el cariño enorme que me demostraron. Fue una cosa tan verdadera este contacto mío con el pueblo auténtico que me emocioné hasta el punto que me costó mucho trabajo empezar a hablar, pues tenía un nudo en la garganta. Con una intuición magnífica subrayaron los poemas, pero cuando leí “Romance de la Guardia Civil” se puso en pie todo el público gritando: “¡Viva el poeta del Pueblo!”. Después, tuve que resistir más de hora y media un desfile de gentes dándome la mano, viejas obreras, mecánicos, niños, estudiantes, menestrales. Es el acto más hermoso que yo he tenido en mi vida. (...) Estoy contento y quisiera que vosotros hubierais visto aquello."2 Notes: 1 La Rambla de Catalunya, 7 d’octubre de 1935. 2 Carta de F. García Lorca a su familia, Epistolario completo de FGL, Cátedra Crítica y Estudios Literarios, Madrid, 1997, p. 817. 

 Ferran Aisa-Pàmpols

Immigracions Raval / Ferran Aisa

IMMIGRACIONS AL RAVAL Ferran Aisa

La urbanització del Raval es va fer entre el segle XVIII i XIX, els edificis seguien els camins, les rieres, els horts..., per tant, en un principi l'alineació dels carrers era tortuosa, exceptuant els que va promoure el capità general Conde del Asalto a la zona coneguda avui com Nou de la Rambla i alguns carrers que la creuen. Un altre model fou el de casa fàbrica, amb pisos aixecat al damunt de la fàbrica. A meitats dels segle XIX el Raval ja estava gairebé construït del tot i la demanda de mà d'obra havia fet arribar milers de persones que vivien en cases petites màxim de 40 metres quadrats, sense bany i amb el WC al passadís de l’escala. En aquestes cases d’una o dos habitacions convivien fins a nou persones. Al costat d’aquest pisos per obrers s’aixecaren altres amb millors condicions entre 80 i 100 metres quadrats que foren ocupats per patrons, encarregats, administratius. Mentre el barri s'omplia de gent provinent dels pobles del pla de Barcelona, d'alguns pobles catalans i fins i tot de diversos racons de València, Aragó, etc. La gran densitat de població creava problemes d’insalubritat, malalties i epidèmies. Les persones que s’ho podien permetre van començar a sortir del Raval per establir-se a altres barris de la ciutat, sobretot, a Sant Antoni i el que podien a l’Eixample de nova construcció. Els pisos que quedaven buits eren ocupats per altres famílies que havien arribat a Barcelona per treballar a la seva indústria. Els problemes d’insalubritat van continuar durant el segle XX, el Raval ja estava dins del Pla Baixeras d’obrir vies ràpides com la Via Laietana, en aquest cas la nova via havia d’anar del port fins al carrer Muntaner i per un altre des de la Ronda Sant Pau fins a la Catedral. En temps del govern republicà es va aprovar el pla del GATPAC amb el vist i plau de Macià per transformar el barri. Durant la Guerra Civil, la CNT des de la Conselleria d’Urbanització i obres públiques de l’Ajuntament de Barcelona aleshores presidida per el cenetista Manuel Muñoz Díez va proposar enderrocar els edificis que estaven en males condicions construir de nous i obrir places i centres cultural i d’esport al barri. Tant el pla de la Generalitat republicana com el de l’Ajuntament van quedar anul·lats per la victòria franquista. La postguerra no va millorar la situació del barri, sinó que noves onades d’immigració va tornar a repoblar el Raval. Novament els pisos s’ompliren de famílies arribades d’Andalusia, Murcia, Extremadura, Galícia... La falta d’habitatge a Barcelona i els pocs recursos de les famílies arribades en busca de treball feia que els pisos estiguessin superpoblats de rellogats. Els anys seixanta i setanta aprofitant l’avinentesa econòmica dels plans de desenvolupament molts dels veïns que vivien rellogats van començar sortir del barri per anar als nous pisos que s’estaven construint als polígons d’El Prat, Zona Franca, Besòs, Bellvitge, Cornellà, Badalona, Sabadell, Terrassa, Rubí... Els canvis de ciutat també tenia que veure amb el nou model d’indústria que ja no estava a Barcelona sinó que s’havia establert en polígons industrials en el cinturó de Barcelona. El barri fou envellint, doncs els joves quan es casaven o s’independitzaven sortien del barri buscant altres zones més atractives. A partir dels anys vuitanta entra en consideració un altre element la droga que fou fonamental perquè moltes famílies deixessin el barri per anar a viure a altres llocs de l’ària metropolitana. El nou segle va significar l’arribada de nous immigrats de diversos països de l’anomenat tercer món que ocuparen els pisos i les botigues que havien ocupat famílies catalanes o castellanes des del segle XIX. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 10 de juny de 2021)

Contracultura i underground / Ferran Aisa

Contracultura i underground a Catalunya anys 70 

Ferran Aisa

Al Palau Robert de Barcelona s’ha inaugurat el passat 1 de juny l’exposició “Undergrounbd i Contracultura a Catalunya dels 70” la qual es podrà visitar fins el 28 de novembre, L’exposició està comissariada per Pepe Ribas (Fundador de Ajoblanco) amb l’assessorament de Canti Casanovas, la participació de l’arquitecte Dani Freixes i la dissenyadora Gemma Villega. Pepe Ribas, en un full explicatiu de l’exposició, diu: <> Després de molts anys d’intentar fer aquesta exposició a Barcelona amb l’Ajuntament de la Ciutat, ha estat la Generalitat de Catalunya la que ha apostat per fer-la realitat. L’autor d’aquesta columna va participar com documentalista a l’exposició fallida de La Virreina que havia comissariat el malaurat artista llibertari Genís Cano amb l’assessorament de David Castillo i Julià Guillamón. D’aquell projecte només va restar una carpa a la Rambla de Santa Mònica amb algunes imatges d’aquell temps, algunes actuacions musicals i la presentació del llibre Barcelona, fragment de la contracultura editat per l’Ajuntament de Barcelona. L’actual exposició sobre l’Underground i la contracultura a Catalunya s’inicia amb un passeig des de finals dels seixanta a través d’un reixat que significa la sortida del franquisme per entrar a un món en què la joventut ha decidit viure lliurament com si Franco ja hi hagués mort, però que, en aquells anys, encara signava penes de mort com la de Puig Antich de març de 1974 o la dels cinc militants antifeixistes de setembre del 75, La pèrdua de la por aconseguia que el jovent sortís a la palestra amb la seva creativitat fruit d’aquests anhels de llibertat apareix l’underground i la contracultura amb un posi llibertari que inundarà la dècada dels setanta amb el retorn de la CNT en plena Transició. Així a l’exposició ens trobem amb el moviment dels hippies, el Maig del 68, la influència del ronck and roll entre la joventut, l’aparició del LSD, la psicodèlia, els viatges a orient, les comunes, el feminisme, l’ecologia, la llibertat sexual, l’homosexualitat, la Copel, etc. En els diversos espais el visitant pot veure en vitrines els llibres de pioners del moviment com Luis Racionero, Maria José Ragué i el cançoner que apropava les lletres de Bob Dylan, Donovano Joan Baez a la joventut. Mentre passem pels diversos sectors de l’exposició sona la música més emblemàtica d’aquells moments: Pink Floyd, Beatles, Rolling Stones, Kim Crimson, Frank Zappa, Jim Brown... Hi ha un apartat amb el Festival Folk del Parc de la Ciutadella de 1968 amb Jaume Arnella, Maria del Mar Bonet, Jordi Batiste, Gabriel Jaraba, Pau Riba i Jaume Sisa. També passem per recreacions de les sales emblemàtiques de l’underground barceloní com Zeleste, Magic, Els Enfants Terribles. Els bars de trobada com Zurich, Òpera, London, La Sal i la Rambla convertida en una àgora ciutadana. Hauríem de parlar també dels locals del carrer de l’Hospital com la Llibreria Cosa Nostra, la botiga de discos Gay & Company i la pizzeria la Rivolta. A la zona del Born destacava la Galeria d’Art Mec-Mec on exposaren Mariscal, Nazario, Ocaña, etc. Els concerts de música progressiva del Saló Iris, el Gran Price, Granollers, Sallent, el Canet Rock. Els grups musicals naixents com Orquestra Plateria, Orquestra Mirasol, Música dispersa, Màquina, Lole y Manuel, Oriol Tramvia, Fusioon, Companyia Elèctrica Dharma... L’aparició de grups teatrals d’avantguarda com Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, l’Assemblea d’Actors de l’Espectacle al Saló Diana i al Born convertit en Ateneu Popular. No hi manquen a l’exposició fanzines i còmics com El Rrollo Enmascarado, Purita, etc., dels dibuixants Mariscal, Nazario, Montesol... Les revistes Ajoblanco, Star, Ozono, Vibraciones, Vindicación, Userda, Bicicleta, Butifarra. Destaquen les cròniques de Claudi Montañà, Pau Malvido, Juanjo Fernández, Karmele Marchante, Toni Puig, Santi Soler, Francesc Boldú... Segueix l’espai dedicat a les Jornades Llibertàries Internacionals del Park Güell, són temps en què la CNT creix després del míting de Montjuïc. A través de vídeos es pot veure en acció Ocaña i Camilo. A l’escenari central actuen Marina Rossell, Marina Rossell, Los Peruchos, La Propiedad es un robo, Ramon Muns... S’exhibeixen els tres números de Barcelona libertaria apareguts durant les Jornades de juliol de 1977. Al Diana destaquen el debats on hi participen Luis Andrés Edo, Dani Cohn Bendit i molts altres militants llibertaris, Un cartell assenyala l’impacte del Cas Scala després de la manifestació contra ekls Pactes de la Moncloa. En el darrer tram es recull l’expansió del moviment contracultural amb l’aparició d’ateneus llibertaris, ràdios lliures, col·lectius de vídeos, concerts musicals, alhora que sona La Banda Trapera del Río. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, junio de 2021)