Miguel Hernández / poema S. Espriu

(Miguel Hernández recitant un poema als soldats republicans)

Poema de Salvador Espriu escrit per l’Homenatge dels Pobles d’Espanya a Miguel Hernández l’any 1976. Publicat a la revista El Vaixell Blanc de la Secció Literària de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona l'any 1982 amb motiu del 40 aniversari de la mort del poeta d'Oriola a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942.
 



A MIGUEL HERNANDEZ, VIVENT PER SEMPRE

Veu de pastor, començant el foscant,
senyorejà llargs esglais de la nit.
Remor de fonts i de bosc fa del crit
lliure presó, saviesa de cant.

Poble tots dos. En un dol resplendent,
alces, ocell, quan apunta la llum,
aire rebel. S’esvaneix el vell fum
sota les clares poltrades del vent.

Salvador Espriu
(Barcelona, disset de maig de 1976.)
 
(Publicat a la revista El Vaixell Blanc núm. 14, estiu de 1982)

Salvador Espriu / centenari

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu. Recupero un escrit que vaig publicar l'any 1985 a la revista El Vaixell Blanc amb motiu del traspàs del poeta. 
Recentment ha sortit la biografia del poeta, Espriu, transparent (Proa, 2013), escrita per Agustí Pons.

(Salvador Espriu)

A LA MORT DE SALVADOR ESPRIU

FERRAN AISA
 

L’obra poètica de Salvador Espriu i Castelló estigué marcada constantment per un profund sentit de la mort. Una part de la seva poesia és una reflexió davant la vida de l’home perdut en el laberint del que intenta, una i altra vegada, cercar el final. Però
l’única sortida que troba és precisament la de mort.  Així diu el poema “Dansa de la mort” del llibre Les hores (1952):

            Per l’atzar diversíssim
            del nostre temps, la pluja
            subtil ha d’aplegar-nos.
            Dintre de la nit que escolta
            flamejant lents ciris,
            cera rebel, exèrcit
            neguitejat per l’ordre
            llunyà de les serenes
            pàtries de llum, dels nobles
            portardores de silenci.

En la poesia d’Espriu hi trobem també el poeta cívic, l’home que amb la seva única eina, la llengua, intentarà salvar la paraula. Els mites bíblics i els mites grecs tenen també un pes específic en l’obra espriuana. Aleshores el poeta crearà els seus propis mites amb el nom de Sinera, Sepharad, Lavinia, etc.
La veu d’Espriu esdevindrà col·lectiva, el seu vers esdevingut clam d’un poble servirà de resistència en uns moments en què la cultura i la llengua catalana estaven marginades. Espriu, per altra banda, ens ha llegat una de les obres lingüístiques de la literatura catalana contemporània, i ho ha fet tant amb els seus versos com amb les seves proses. Un altre aspecte de la seva obra és la preocupació per a la llibertat. La seva obra, més, no està exempta d’ironia. Precisament Espriu ha brodat amb ironia la seva anàlisi
dels problemes fonamentals del nostre temps. L’obra d’Espriu ha estat traslladada a diversos idiomes com el castellà, gallec, francès, anglès, alemany, portuguès, italià, rus,suec, etc.
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farnés l’any 1913, on el seu pare exercia de notari, als dos anys es traslladà definitivament a Barcelona que va alternar amb curtes estades a la vila marinera d’Arenys de Mar, d’on era la seva família. D’aquesta
vila naixerà el mite de Sinera.
Espriu, durant els anys d’universitari, va fer una gran amistat amb el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Es llicencia en Dret i en Història Antiga per la Universitat de Barcelona. Espriu va començar a escriure la seva intensa obra quan encara era molt
jove. Però, al llarg de la seva vida, no deixa mai de treballar en el despatx notarial que li llegà el seu pare. En el passeig de Gràcia de Barcelona va passar la major part de la seva vida. 
El dia 22 de febrer d’enguany (1985) moria a la seva ciutat, essent enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, és a dir de Sinera. Espriu araresta davant del mar: <<Ran de la mar  tenia / una casa, un lent somni.>> (de Cementiri de Sinera).

Bibliografia:
Israel (Bocetos), 1929.
El Dr. Rip (Novel·la), 1931.
Laia (Retaule de siluetes d’ambient mariner), 1932
Aspectes (Narracions), 1934.
Miratge a Citerea (Novel·la curta), 1935.
Ariadna al laberint grotesc (Narracions), 1935.
Letizia (Novel·la curta), 1938.
Fedra (Novel·la curta), 1938.
Petites proses blanques, 1938.
La pluja, 1938.
Cementiri de Sinera (Poesia), 1946.
Primera història d’Esther (Teatre), 1948.
Les cançons d’Ariadna (Poesia), 1949.
Les hores (Poesia), 1952.
Mr. Death (Poesia), 1952.
El caminant i el mur (Poesia), 1955.
“Final de laberint” (Poesia), 1955.
Antígona (Teatre), 1955.
Fedra (Teatre), 1955.
Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes (1957)
La pell de brau (Poesia), 1960.
Llibre de Sinera (Poesia), 1962.
Ronda de mort a Sinera (Espectacle de Ricard Salvat amb textos de Salvador Espriu),
1965.
Obras Completas I Poesia, 1968.
Setmana Santa (Poesia), 1971.
Formes i paraules (Poesia), 1974
Una altra Fedra, si us plau (Teatre), 1977.
Les roques i el mar, el blau (Proses), 1981.
Xavier Nogués i la seva circumstància, 1982.
Per a la bona gent (Poesia), 1984.
 
SOBRE ESPRIU I LA SEVA OBRA
Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Dopesa, 1971.
Josep M. Castellet, Iniciación a la poesía de Salvador Espriu (Edicions 62), 1971.
Josep Pla, Homenots, Selecta, 1960.


Ferran Aisa-Pàmpols
(El Vaixell Blanc, núm. 27-28, Estiu de 1985)

Shane / poema Ferran Aisa

(Programa de mà de Raíces Profundas)

SHANE O BALADA DEL LLUNYANS TURONS

FERRAN AISA


 
Els diumenges pel matí sortíem el pare i jo ben aviat de casa.
El fred d’aquells matins d’hivern no els he oblidat mai.
Jo només era un infant. Al carrer el dia encara era fosc. 
Bé, aquest és el record que m’ha quedat
d’aquell temps gris marengo revestit de groc llimona,
però suposo que al llarg de les estacions més suaus 
la cosa canviava.
Resulta que el meu pare era l’entrenador d’un equip de futbol
anomenat Sant Ramon. Aquest club era format per exalumnes
del Col·legi-Acadèmia Sant Ramon del carrer Manso, 
davant del Mercat de Sant Antoni. 
Els camps de futbol eren a la quinta forca però allà hi anàvem,
encara no sé com ens s’ho fèiem per arribar-hi a llocs tan allunyats
del centre de Barcelona, doncs en aquella època ningú tenia cotxe.
I tots plegats arribaven puntualment al camp de la Colònia Güell
de Cervelló o al camp de la parròquia de Sant Isidre a l’Hospitalet.
Suposo que el carrilet ens deuria portar a un o un altre camp 
i després a peu, com deien abans amb el tramvia de San Fernando, 
un poquito a pie y otro andando... 
Per tant havíem de sortir ben d’hora per arribar a punt
per jugar el partit. Ràpidament vaig anar agafant la passió 
pel futbol, sobretot això de xutar m’agradava molt.
Els diumenges de futbol matinal vaig fer un dels meus primers amics 
que fou el Vicens Romagosa, fill del delegat de l’equip.
Mentre els grans corrien pel camp per veure si marcaven un gol,
nosaltres jugàvem el nostre partit particular mantenint un rol cadascú, 
ell era Ramallets i jo era Kubala.
Una altra de les aficions que em van inculcar els pares des de petit fou el cinema. 
Una vegada per setmana hi anàvem.
Després quan va néixer el meu germà
hi aniria dues vegades, una amb el pare i una altra amb la mare.
Dos cinèfils que m’inculcaren l’amor pel cinema.
Els cinemes més propers a casa, aleshores vivíem a la porteria 
de Diputació, el Glòria i l’Excelsior eren a la Gran Via,
l’un prop de Borrell i l’altre al xamfrà de Villaroel. 
N’hi havia altres, el Roma, a l’Avinguda de Roma; 
el Dorado, a la Gran Via; el Rondes, a la Ronda.
A tots ells hi anaven els vespres dels dies feiners portant-nos l’entrepà i una gasosa. 
Aquesta tradició cinèfila entre setmana 
la vam continuar fins la meitat dels anys seixanta. 
Aleshores la televisió ja s’havia convertit en el centre de la casa. 
La primera pel·lícula que vaig prestar certa atenció
fou la de dibuixos animats de la marca Disney Bambi,
de les anteriors no me’n recordo gens.
En canvi si que recordo el primer film amb actors 
que em va enganxar a la pantalla, en fou una que no he tornat 
a veure mai més: Con destino a la luna, un film de ciència ficció 
de l’any 1950. Sí he de parlar d’una pel·lícula que va deixar rastre en mi, 
n’he de parlar de Raíces profundas, 
que vaig veure amb el meu pare un diumenge a la tarda
al cinema Padró. Fins i tot me’n recordo que portava un entrepà 
de truita i l’inefable gasosa. Arrels profundes és el títol en català d’aquesta pel·lícula 
de George Stevens de 1953. 
El seu títol original és Shane i els seus protagonistes principals 
són Alan Ladd, Jean Artur,  Van Heflin, el nen Brando de Wilde
i el dolent Jack Palance. Shane és l’heroi solitari que ningú sap 
d’on ve i ningú sap on va. Alan Ladd encarna perfectament el mite del cowboy justicier 
capaç d’enfrontar-se a l’ostentador del mal. 
Un solitari pistoler arriba a una granja de Wyoming on viuen els Starrets (un matrimoni amb un fill). 
Shane bé buscant la tranquil·litat a una nova terra però es trobarà en mig d’un conflictiu afer 
per les terres dels grangers.
Shane prendrà part pel bé sense cap condició redreçarà la justícia
amb els seus punys i la seva pistola. Shane, novament, emprendrà 
el camí amb el seu cavall allunyant-se cap els turons, 
mentre el petit Joey (fill dels Starrets) el seguirà, cridant: 
-Shane, no te’n vagis... -Shane, t’estimem... Shane... torna!
L’heroi solitari, sense mirar enrere, s’allunya mentre sona la balada
dels turons llunyans...
Aleshores el meu pare era Shane.  
Sí, l’heroi, doncs el pare se’l mata més tard.
Quan hi va morir jo també com el nen del Starrets 
cridava cap el meu interior:
-Shane, no te’n vagis... -Shane, t’estimen... Shane... torna!


Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, març de 2013)

 

La primavera / poema Ferran Aisa

(Coberta del llibre La caixeta del Van Gogh)

BALADA DE LA PRIMAVERA
    

Ferran Aisa


La primavera arriba i truca el meu cor, com no li obro
em deixa senyal per sota la porta, m’ensenya la poteta blanca
com si fos la cabreta del conte. El pare m’explicava 
quan jo era menut el conte de les cabretes, 
però ara arriba la primavera, m'hi puc refiar d’ella?
Ai, darrerament hi ha massa llops a l’aguait de la vida!
La primavera arriba i truca el meu cor i amb veu clara i neta
em diu que la vida és bella i que cal viure-la amb intensitat
des del primer alè. La primavera arriba i amb els nus de la mà
colpeja la finestra i, tot jugant amb el vent, em cluca l’ull
i em regala uns núvols blancs i xiuxiueja velles paraules
desconegudes per a mi, la primavera arriba per tot arreu...
En donen fe unes orenetes que fan cabrioles pel cel
tot convidant-me a deixar la tristesa i a refer la tendresa
d’aquells versos d’amor. Malgrat que tot se’n fa costa amunt,
resto amb la solitud d’aquest migdia sense cap princesa
que curi els meus atàvics mals. La primavera em fa senyal
i amb la llum del sol em fa la rateta i em diu suaument
a cau d’orella que ja han florit els ametllers.
La primavera arriba i m’omple el cor d’aires nous,
però sempre vells, sempre l’etern retorn: la vida, l’amor, la mort...
Arriba la primavera i em convida a la dolça festa dels petons,
a la fragància de les noves flors, a recollir els somnis impossibles,
a trobar a les llunyanies i a les penyores perdudes les absències
i els records dels jocs prohibits...  
Arriba la primavera i em convida a viure la vida
tal com ho fa l’olivera que ho dóna tot a canvi de res.
       
(Poble-sec, maig de 1998)


Ferran Aisa-Pàmpols 
(Publicat a La Caixeta del Van Gogh, El dau d'ivori, Barcelona, 1999)
 

Agustín Rueda Sierra / poema Ferran Aisa

A la memòria d’Agustín Rueda Sierra (Sallent, 1952-Madrid,1978), 
assassinat a la presó de Carabanchel el 14 de març de 1978.

(Mural dedicat a Agustín Rueda)

PRESSENTIMENT
 
       Ferran Aisa
 

He tornat a casa com cada divendres
després del meu treball a l’obra
pintant a les parets blanques
un cercle negre
amb l’ <<A>> d’Acràcia.
De nou la vida quotidiana
envoltada d’amics i companys
que m’estimo. Les hores al Sindicat,
els llibres, els meus quaderns
i el meu infant que rebel revolta
tots els indrets del meu cor
omplint-me’ls d’anhels i d’il•lusions.
Lluís Llach amb el seu cant
em convida a fer el viatge a Ítaca,
és un retorn a l’enyor amb ràbia,
la meva inquietud es refà
i es capbussa amb els versos
que em brollen d’una font desconeguda,
deu d’esperança.
El meu cap bull i els meus ulls esguarden
el pas del temps... Tinc un pressentiment
de tragèdia inútil,
ral vegada a Sallent un company assassinat
és de cos present.
L’Agustí era anarquista
i l’han matat, com segle rere segle
assassinen els més lluitadors i rebels,
com acaben amb allò que és bell i esperançador. 
Pels aires pressento negres tempestes,
i, novament, la impotència i la ràbia
m’omplen el cervell d’interrogants:
¿Serem capaços de fer caure els murs de l’opressió?
¿Serem capaços de destruir aquesta societat podrida
i establir sobre les seves ruïnes
l’anarquia?
Ah, són preguntes sense resposta possible!
La vida és massa difícil, tot és massa complicat,
res no té cap resposta clara,
però m’endinso als meus somnis,
antics afanys de llibertat i harmonia,
amb l’única seguretat de la tendresa
i de les carícies i els petons
que em lliuren, amorosament,
el meu fill i la meva companya.
 
                                                     març de 1978

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Publicat per darrera vegada 
a Calidoscopi, Emboscall, Vic, 2005) 

Bombardeig Barcelona / 16, 17 i 18 març de 1938

AVUI ES COMPLEIX 75 ANYS DELS TERRIBLES BOMBARDEIGS DE L'AVIACIÓ ITALIANA AL SERVEI DE L'ESPANYA FRANQUISTA SOBRE LA BARCELONA REPUBLICANA


ELS BOMBARDEIGS DE BARCELONA DE MARÇ DE 1938

Ferran Aisa

(Bombardeig de Barcelona de 1938,  foto realitzada pels avions italians)

Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 Barcelona va patir els més violents atacs aeris de la seva història que van afectar gairebé a tota la ciutat. El més mortífer es va produir a les 13,58 hores del 17 de març quan van caure unes bombes a la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya, que impactaren sobre un comboi militar ple de munició. La destrucció d’aquella zona de la ciutat fou realment impressionat i les víctimes moltíssimes. La Vanguardia (18-3-1938), publicava a primera plana una editorial contundent contra els atacs aeris que havia patit la ciutat: <<Piensan los bárbaros asesinos inconcebibles que así pueden ganar la guerra y acabarán abrasados por sus propios procedimientos. (...) ¿Dónde irán a parar Roma y Berlín el día que se les apliquen los procedimientos que ellos aplican a Barcelona, espejo sangriento del mundo hoy del mundo civilizado?>> 
 El Diluvio (19-3-1937), també esgrimia la seva ira contra l’atac aeri: <<Los crímenes de la aviación extrangera: Esbirros de Hitler y Mussolini realizaron ayer siete agresiones más contra Barcelona y añadieron nuevos nombres a la lista de víctimas civiles de su crimininal actividad.>>
L'alcalde de Barcelona Hilari Salvadó, en unes declaracions fetes al Diari de Barcelona (21-3-1938), afirmava que les víctimes dels bombardeigs dels tres dies de març eren 875 morts (512 homes, 245 dones i 118 infants), i, a més, hi havia uns 1500 ferits. L’alcalde manifestava que la saturació dels hospitals havia produït que molts dels ferits greus acabessin morint.
Anna Murià, al Diari de Barcelona, descriu els terribles bombardeigs patits per Barcelona aquells dies i que ella els ha contemplat des del Guinardó: <<Quina olor escampaven les magnòlies en aquelles nits de bombardeig! Als primers esgarrips de les sirenes, sortíem a les finestres. La ciutat enviava al cel múltiples vies làcties i esquitxava l’aire amb el brollador de llunes vermelles dels indicadors. Olor de magnòlia. Brunzien els motors. Bramulaven els canons i la casa se somovia. A dalt esclataven fabuloses estrelles. A baix sorgien bresques flamarades. Tot feia olor de magnòlia. Allò que xiulava era l’aurora? S’allunyava el brunzir; a poc a poc es calmaven els canons. Desapareixien de l’aire els rosaris de foc, els astres esclatats i les vies làcties. Sortien les petites, humils estrelles. Només quedava l’olor de les magnòlies i dos incendis llunyans.>>
La Humanitat parlava dels terrorífics moments actuals i de la generosa lluita del poble contra el feixisme i sobre l’art d’escriure una epopeia: <<En el seu dia seran resumides aquestes pàgines en un capítol que tindrà per títol: “Epopeia espanyola”.>>
El consistori barceloní va emetre el comunicat següent: <<L’Ajuntament de Barcelona, davant els bàrbars bombardeigs d’aquestes vint-i-quatre hores, en les quals l’aviació alemanya i italiana han assassinat gran nombre de nens, dones i vells, lliurant-se a veritables actes de salvatgisme contra els més elementals principis d’humanitat, per acord del Comitè Municipal Permanent, reunit en sessió extraordinària, alça la seva veu alenadora, per dir al poble que l’únic propòsit de l’enemic és influir damunt la guerra, intentant, inútilment, desmoralitzat la rereguarda. Aquest bombardeig que no persegueixen cap objectiu militar, no han de minvar en res l’entusiasme popular, que vol salvar la seva independència enfront l’agressió estrangera. Sàpiga el poble de Barcelona que l’Ajuntament està portant a terme els treballs necessaris per tal que la ciutat estigui degudament defensada a fi de frustrar en absolut el covard sistema emprat per les nacions que fan el que elles anomenen la guerra totalitària.>>
La Generalitat de Catalunya també publicava un comunicat en les mateixes característiques de protesta pel brutal bombardeig patit per la ciutat de Barcelona: <<El Govern de la Generalitat, unit en un sol pensament, i amb la confiança i la utilitat que li dóna el poble de Catalunya, encoratja la població civil, tan coratjosa en aquestes hores difícils, a perseverar en la seva serena i forta ciutadania, i els soldats del nostre exèrcit, paladins de la llibertat i de la justícia davant el món, a seguir lluitant pels ideals de Catalunya i de la República.>>
L’Ajuntament de Barcelona enviava un telegrama als alcaldes de les principals ciutats estrangeres: <<L’Alcalde de Barcelona, obrant per acord del Comitè Permanent Municipal, convocat en Sessió extraordinària, es dirigeix a vós, com a Alcalde d’una ciutat democràtica, liberal i civilitzada, per a denunciar l’acte salvatge realitzat pels avions alemanys i italians durant les últimes vint-i-quatre hores, en què han causat innombrables víctimes, entre les quals hi ha un gran nombre d’infants, dones i vells. És una terrible tragèdia contra els més elementals sentiments d’humanitat veure una ciutat oberta sofrir aquesta agressió inqualificable que la Història mai no sabrà oblidar. L’Ajuntament de Barcelona sol·licita la vostra generosa intervenció per tal d’arribar a una protesta universal que pugui deturar aquest acte de vandalisme.>>
Els bombardeigs patits per Barcelona van tenir un gran ressò internacional que va mobilitzar la protesta dels intel·lectuals, de la premsa i dels centres oficials, fins i tot el Vaticà va enviar un telegrama a Franco pregant que acabessin els atacs aeris sobre les ciutats obertes. El primer ministre britànic Naville Chamberlain, en la seva intervenció a la Càmera dels Comuns, va denunciar el brutal atac aeri sobre Barcelona; també el secretari d’Estat anglès Lord Halifax, i el dels Estats Units, Cordell Hull, presentaven queixes oficials davant del Govern de Salamanca. L’Ajuntament de Barcelona va rebre milers de telegrames d’arreu protestant pels brutals atacs i mostrant la seva solidaritat amb el poble barceloní. Un dels telegrames de condol pel bombardeig procedia del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, que tanta ajuda va prestar posteriorment als exiliats catalans i espanyols. 
La Humanitat (23-3-1938), difonia un escrit d’Antoni Rovira Virgili, “Barcelona”, en què deia: <<Hem vist amb els nostres ulls la ciutat de Barcelona sota la pluja de bombes. Hem vist l’estesa de morts i ferits als carrers, les ambulàncies plenes de ferits, els camions plens de morts. Hem vist les cases esfondrades o rebentades, mentre hom furgava les runes en treure’n víctimes. He vist que, fora dels llocs materials colpits, la gent omplia novament els carrers i les places i se dedicava als seus afers habituals. La breu interrupció d’algunes indústries va ésser motivada, més que per altra cosa, per la mancança de comunicacions a l’hora d’anar a la feina. He vist tot això. I hem vist encara els tramviaires i els conductors d’autobusos, i els treballadors dels serveis públics, i el personal dels diaris, i tants d’altres ciutadans, mantenir-se ferms en els llocs respectius. Oh, sí, mister Chamberlain! Els crims de l’aviació feixista fan horror i fàstic, vistes de Londres estant. I, vistos de Barcelona mateix fan molt més horror i molt més fàstic. Però davant la fermesa, ensems adolorida i infrangible, dels ciutadans de Barcelona, hem sentit orgull, un profund orgull humà i català. La capital de Catalunya pel seu coratge i per la seva serenitat, es mostra a l’alçada de qualsevol altra ciutat del món. (...) Barcelona és verament la torre mestra de Catalunya, com li deien els antics. Torre mestra en la defensa militar de la pàtria catalana, i torre mestra en l’acció contra els seus enemics. ¿Quina ciutat peninsular ha sofert més setges que Barcelona? ¿Quina ciutat peninsular ha vist més sovint davant de les seves muralles o dins dels seus carrers les flamarades vermelles de la guerra i de la revolució? (...) Barcelona, davant la més dura prova dolorosa que fins ara ha sofert, s’ha portat dignament, coratjosament, gloriosament. Els catalans, que saludem el Madrid heroic, alcem ben alt el nom de Barcelona, torre mestra de la Catalunya immortal.>>

Ferran Aisa- Pàmpols
(Fragment del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Editorial Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

Santa Madrona / Montjuïc

15 DE MARÇ: SANTA MADRONA COPATRONA DE BARCELONA


FERRAN AISA

(Ermita de Santa Madrona a Montjuïc. Foto Mei Vidal)

L’ermita de santa Madrona ja era molt popular el segle XV. La santa era estimada i venerada pels barcelonins, ho era tant que molts pares posaven a les seves filles el nom de Madrona. L’any 1563 el Consell de Cent va decidir convertir-la en copatrona de Barcelona compartida amb santa Eulàlia, la Mercè ho seria més tard. Segons la llegenda santa Madrona havia nascut el segle III en una vil·la romana de Montjuïc. De molt joveneta va quedar orfe de pare i mare, aleshores fou afillada pel seu oncle que vivia a Roma i, deixant Barcelona amb llàgrimes, va marxar a viure amb el seu tutor. La noia durant la seva estada a la capital imperial conegué el cristianisme degut a les converses mantingudes amb una esclava cristiana i convertida a la nova religió fou batejada als catorze anys. Només havia transcorregut un any de l'entrada a la fe cristiana quan fou denunciada davant l’emperador Dioclecià. Jutjada com a tal confessà amb sinceritat i energia la seva fe i com no va voler renunciar-hi fou condemnada a morir en martiri.
L’any 892, en plena edat mitjana, uns mercaders marsellesos van comprar el cos de la santa i van embarcar-lo en una nau cap a la seva terra. El vaixell, que portava el cos de la santa, quan passà per davant de Barcelona, va patir una terrible mala maror que posà en perill la nau. El patró va encarar la proa cap a la costa i, a l'arribada al port, la mar es va calmar. Quan el vaixell va voler salpar de nou, la mar va tornar a encabritar-se, i el vaixell aleshores va encallar al peu del Morrot. Novament els marins van voler partir però era impossible sortir de les aigües del port de Barcelona, així una i altra vegada, finalment hi van desistir del seu propòsit de continuar el viatge amb les relíquies de la santa i van comprendre que la santa volia restar a la seva terra natal. Els mariners van desembarcar-la, cedint a la ciutat de Barcelona. Les restes de la santa van ésser dipositades a la capella de sant Fruitós de Montjuïc, per recordar-hi que havia nascut en aquells indrets uns segles abans. El vaixell, aleshores, pogué sortir sense cap altre problema, mar endins, cap a Marsella.
L’any 1117, havent-se reconstruït el monestir de Sant Pau del Camp desfet per una irrupció musulmana i gràcies a la generositat de Gibert Guitart i de la seva esposa Rolanda, les relíquies de santa Madrona van ser traslladades al cenobi benedictí del Raval, doncs la capella de sant Fruitós es trobava en estat ruïnós; i allí s’estigueren les relíquies fins que els devots barcelonins van aixecar la capella de la santa màrtir a Montjuïc. L’ermita de santa Madrona, sota els auspicis dels pares Caputxins, era situada molt a prop de l’actual capella, situada entre el Museu Etnològic i el PalauNacional. L’any 1578 va passar a ésser regida pels franciscans i, finalment, els servites de sant Bertran se’n feren càrrec. Uns goigs antics dedicats a la santa deien:

                    Del Montjuïc a rampeu
                    prompte en ric temple os posaren
                    i en molts jorns os hostatjaren
                    dintre nostra hermosa Seu;
                    de la ciutat copatrona
                    pel Consell sou proclamada.   


Les relíquies de santa Madrona van ser dipositades a la Catedral de Barcelona i, posteriorment, al convent dels Carmelites. El 1888 fou inaugurada per la Reina regent Maria Cristina la nova església de santa Madrona, al carrer Tapioles del Poble-sec; i, finalment, el 1907 fou restaurada la capella de santa Madrona a Montjuïc, gràcies a la família Pérez Mencheta, propietària d’El Noticiero Universal, que l’havia comprada a l’inici del segle XX.
Les relíquies de la santa van ésser traslladades al temple del carrer Tapioles, però després que fos incendiada l’església durant la Setmana Tràgica el juliol del 1909, van ser-hi dipositades a la parròquia de Sant Agustí. 
Els refranys barcelonins sobre la santa eren molt abundants, un d’ells deia que les orenetes, quan arribaven a la ciutat, el primer lloc que visitaven era la capella de Montjuïc i ho solien fer el 15 de març dia de commemoració de la santa, uns versos ho recorden:

                    Orenetes per Santa Madrona,
                    l’hivern és fora.   
                    Per Santa Madrona
                    canten l’oreneta i l’alosa.

Ferran Aisa.Pàmpols
(Fragment del llibre Montjuïc, la muntanya del poble)