Shane / poema Ferran Aisa

(Programa de mà de Raíces Profundas)

SHANE O BALADA DEL LLUNYANS TURONS

FERRAN AISA


 
Els diumenges pel matí sortíem el pare i jo ben aviat de casa.
El fred d’aquells matins d’hivern no els he oblidat mai.
Jo només era un infant. Al carrer el dia encara era fosc. 
Bé, aquest és el record que m’ha quedat
d’aquell temps gris marengo revestit de groc llimona,
però suposo que al llarg de les estacions més suaus 
la cosa canviava.
Resulta que el meu pare era l’entrenador d’un equip de futbol
anomenat Sant Ramon. Aquest club era format per exalumnes
del Col·legi-Acadèmia Sant Ramon del carrer Manso, 
davant del Mercat de Sant Antoni. 
Els camps de futbol eren a la quinta forca però allà hi anàvem,
encara no sé com ens s’ho fèiem per arribar-hi a llocs tan allunyats
del centre de Barcelona, doncs en aquella època ningú tenia cotxe.
I tots plegats arribaven puntualment al camp de la Colònia Güell
de Cervelló o al camp de la parròquia de Sant Isidre a l’Hospitalet.
Suposo que el carrilet ens deuria portar a un o un altre camp 
i després a peu, com deien abans amb el tramvia de San Fernando, 
un poquito a pie y otro andando... 
Per tant havíem de sortir ben d’hora per arribar a punt
per jugar el partit. Ràpidament vaig anar agafant la passió 
pel futbol, sobretot això de xutar m’agradava molt.
Els diumenges de futbol matinal vaig fer un dels meus primers amics 
que fou el Vicens Romagosa, fill del delegat de l’equip.
Mentre els grans corrien pel camp per veure si marcaven un gol,
nosaltres jugàvem el nostre partit particular mantenint un rol cadascú, 
ell era Ramallets i jo era Kubala.
Una altra de les aficions que em van inculcar els pares des de petit fou el cinema. 
Una vegada per setmana hi anàvem.
Després quan va néixer el meu germà
hi aniria dues vegades, una amb el pare i una altra amb la mare.
Dos cinèfils que m’inculcaren l’amor pel cinema.
Els cinemes més propers a casa, aleshores vivíem a la porteria 
de Diputació, el Glòria i l’Excelsior eren a la Gran Via,
l’un prop de Borrell i l’altre al xamfrà de Villaroel. 
N’hi havia altres, el Roma, a l’Avinguda de Roma; 
el Dorado, a la Gran Via; el Rondes, a la Ronda.
A tots ells hi anaven els vespres dels dies feiners portant-nos l’entrepà i una gasosa. 
Aquesta tradició cinèfila entre setmana 
la vam continuar fins la meitat dels anys seixanta. 
Aleshores la televisió ja s’havia convertit en el centre de la casa. 
La primera pel·lícula que vaig prestar certa atenció
fou la de dibuixos animats de la marca Disney Bambi,
de les anteriors no me’n recordo gens.
En canvi si que recordo el primer film amb actors 
que em va enganxar a la pantalla, en fou una que no he tornat 
a veure mai més: Con destino a la luna, un film de ciència ficció 
de l’any 1950. Sí he de parlar d’una pel·lícula que va deixar rastre en mi, 
n’he de parlar de Raíces profundas, 
que vaig veure amb el meu pare un diumenge a la tarda
al cinema Padró. Fins i tot me’n recordo que portava un entrepà 
de truita i l’inefable gasosa. Arrels profundes és el títol en català d’aquesta pel·lícula 
de George Stevens de 1953. 
El seu títol original és Shane i els seus protagonistes principals 
són Alan Ladd, Jean Artur,  Van Heflin, el nen Brando de Wilde
i el dolent Jack Palance. Shane és l’heroi solitari que ningú sap 
d’on ve i ningú sap on va. Alan Ladd encarna perfectament el mite del cowboy justicier 
capaç d’enfrontar-se a l’ostentador del mal. 
Un solitari pistoler arriba a una granja de Wyoming on viuen els Starrets (un matrimoni amb un fill). 
Shane bé buscant la tranquil·litat a una nova terra però es trobarà en mig d’un conflictiu afer 
per les terres dels grangers.
Shane prendrà part pel bé sense cap condició redreçarà la justícia
amb els seus punys i la seva pistola. Shane, novament, emprendrà 
el camí amb el seu cavall allunyant-se cap els turons, 
mentre el petit Joey (fill dels Starrets) el seguirà, cridant: 
-Shane, no te’n vagis... -Shane, t’estimem... Shane... torna!
L’heroi solitari, sense mirar enrere, s’allunya mentre sona la balada
dels turons llunyans...
Aleshores el meu pare era Shane.  
Sí, l’heroi, doncs el pare se’l mata més tard.
Quan hi va morir jo també com el nen del Starrets 
cridava cap el meu interior:
-Shane, no te’n vagis... -Shane, t’estimen... Shane... torna!


Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, març de 2013)