Camus i els anarquistes
 |
| (Albert Camus, 1913-1960) |
Enguany es compleix el centenari del naixement d’Albert Camus (Mondovi-Argelia, 1913-Villeblevin-França, 1960). Camus era fill d’un alsacià que va morir en la batalla del Marne durant la primera guerra mundial i d’una descendent de menorquina illetrada.
Albert Camus de condició social baixa va repuntar la seva vida estudiantil gràcies a una beca ben aprofitada. L’escriptor a més de practicar el futbol fent de porter va formar part d’un elenc teatral i va començar a escriure articles per a la premsa local. Els seus primers passos polítics per el comunisme es van acabar aviat, doncs per discrepàncies amb la política de Stalin va abandonar el PCF. L’escriptor francès, que va aconseguir el Premi Nobel l’any 1957 per el conjunt de la seva obra, fou un dels intel·lectuals més compromesos del seu temps.
Camus va participar a la resistència francesa contra els nazis i va fundar el periòdic Combat. L’escriptor que va sentir una gran atracció per l’anarquisme va desenvolupar l’ètica de l’ideal llibertari en peces literàries com La Peste, Estat de Setge o Els Justs. Gràcies a l’amistat amb Gaston Leval va prendre
coneixement del que havia estat la Revolució Espanyola.
L’any 1948 a través d’André Prudhommeaux va participar en un acte del Cercle des Etudiant Anarchistes. Camus simpatitzava i defensava les tesis sindicalistes revolucionàries i a tots els opositors del feixisme i del stalinisme. El seu llibre L’home revoltat va marcar una diferència clara amb les esquerres en òrbita del PCF, que va atacar-lo hostilment, però el seu missatge va ser acollit molt millor per els anarquistes. En el capítol dedicat a Bakunin i Netchaev, Camus marca la diferència entre el marxisme i l’anarquisme:
<<La comuna contra l’Estat, la societat concreta contra la societat absolutista, la llibertat reflexiva contra la tirania racional, l’individualisme altruista contra la colonització de les masses.>>
Albert Camus crítica el pensament autoritari que, gràcies a tres guerres i a la destrucció física d’una elit de rebels, havia asfixiat la tradició llibertària. La relació de Camus amb l’anarquisme francès i amb els exiliats llibertaris espanyols es farà molt fluïda, així trobem la seva col·laboració a periòdics com La Révolution Proletarienne i Le Libertaire. També hi col·laborarà a la premsa anarcosindicalista espanyola de l’exili com Solidaridad Obrera i CNT.
El 22 de febrer de 1952 l’escriptor francès va participar en un míting organitzat per la CNT a París a favor de la Lliga dels Drets de l’Home, en un acte, on també va participar André Breton, per denunciar les presons franquistes i la condemna a mort per Franco d’uns treballadors llibertaris. Albert Camus que era un solitari franctirador solidari, en un món intel·lectual dominat pel marxisme, l’any 1946 va escriure:
<<Fa nou any que els homes de la meva generació portem Espanya al cor. Nou anys que els espanyols el porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derrota i han descobert, que pot tenir-se raó i ser vençuts; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions la valentia i el sacrifici no són recompensats. (...) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu alliberat, tornem la mirada cap aquest país, doncs ell ens parla d’injustícia i de remordiment.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
Solidaridad Obrera, núm. 354, 24 d'abril de 2013)
No hay comentarios:
Publicar un comentario