Ferran Aisa
 |
| Genís Cano Soler (1954-2007) |
El dia 12 de febrer al vespre rebia un “SMS” al meu mòbil de David Castillo en què m’anunciava la mort a l’Hospital Duran i Reynals de l’amic Genís Cano i Soler, després d’haver patit durant dotze anys de leucèmia. La meva amistat amb Genís no era molt llunyana però si molt intensa. Precisament fou David Castillo qui ens havia presentat en una reunió que vam tenir a la redacció del diari Avui, encara al carrer Consell de Cent, per parlar d’una exposició sobre la contracultura que el Genís s’havia capficat a preparar per La Virreina. Mentre ell era el Comissari de l’exposició jo em vaig incorporar al projecte com documentalista. Durant uns mesos fou molt grat treballar amb el Genís, doncs era entusiasta i considerat amb les persones que treballaven amb el projecte. Per les nostres mans passaren centenars de documents que anàvem portant a l’estudi d’Àngel Uzquiano i ell anava treballant la part gràfica: fotografies, revistes, il·lustracions, dibuixos, poemes, articles, fanzines, còmics...
L’abundant material era la base de la gran exposició de la Contracultura a casa nostra. D’aquesta manera vam recollir material divers dels anys seixanta, setanta i vuitanta d’artistes, poetes, escriptors, editors i gent underground de l’època: Pau Riba, Jaume Sisa, Gerard Jacas, Pere Maragall, Mariscal, Nazario, Oriol Tramvia, Pepe Ribas, Jorge Herralde, Enric Casasses, David Castillo, Julià Guillamón... Amb l’Andreu Català ens vam dedicar a recórrer arxius particulars per fotografiar in situ documents que servissin de fons per l’exposició o pel llibre-catàleg. El resultat final de la recerca era la recuperació d’uns dos mil documents scanejats cosa que hagués permès realitzar la gran exposició de la Contracultura de Barcelona els anys setanta. Però els polítics i tècnics culturals postmodernistes de torn no van creure oportú que sortís a la llum i es posés de manifest, aquesta riquesa contracultural amagada i avui desconeguda de la nostra història recent. La contracultura per l'administració cultural de La Virreina va passar-se a dir “altres cultures” i per acabar d’arrodonir la punyalada contra Genís es va suspendre la mostra sine die, amb l’argumentació que La Virreina anava a viure una etapa d’obres. La realitat és que s’han continuat fent exposicions sense parar, però de l’exposició de la contracultura ja no s’ha tornat a parlar mai més.
Genís Cano i Soler (Barcelona, 1954-2007) m’explicava que la seva família paterna procedia de La Unión (Múrcia), d’on també eren uns parents seus els Cano (Benjamín i Tomàs) mestres i escriptors llibertaris de l’època històrica del moviment faista; i per la línia materna de Ponts (La Noguera), d’aquesta branca familiar un dels seus avis era pintor. D’aquesta barreja d’alegria meridional i de la rauxa de les terres de ponent hauria tret la seva faceta anàrquica-artística que filtrada per l’aire canallesc de Barcelona i la vida ganxona de Sant Feliu de Guíxols farien d’ell un personatge únic. Gran viatger per Europa o Amèrica o el nord d’Àfrica, amant de la Provença, Genís Cano s’havia definit a si mateix com anarquista-turista.
Genís va formar part de la contracultura dels anys setanta fundant i col·laborant en fanzines com Trilateral, Ampolla, Eroz... L’any 1974 fou víctima d’un muntatge de la policia que el va acusar de formar part de l’OLLA (Organització de Lluita Armada), un grup subversiu solidari del MIL i de Puig Antich. Era l’època de la comuna hippie-anarquista de la Miranda de Coll de Portell. Genís va trobar aleshores aixopluc i refugi a casa de Pau Maragall a Vilanova i la Geltrú. Mort Franco va lligar-se a projectes de cinema autogestionari i reivindicatiu. El Servei de Video Comunitari va filmar, entre altres coses, actes com les Jornades Llibertàries Internacionals del Park Güell o el Míting de Montjuïc de la CNT. En Genís va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, i, posteriorment va doctorar-se amb una tesi sobre el color. Els anys noranta havia estat vicedegà de la Facultat de Belles Arts i actualment era professor i ànima de la contracultura de la Universitat de Barcelona.
L’any 1980 va participar en la Biennal de Joves Creadors de la Mediterrània, admirador del grup d’avantguarda Fluxus va crear revistes en el mateix estil, va realitzar perfomances i es va interessar pels grafitis. Fou l’impulsor de la transvanguarda amb espectacles com l’anomenat “Gegant” a una plaça de Barcelona o l’acció d’acolorir els dipòsits de gas butà d’Horta, també anomenats els “collons de Porcioles”. Per aquestes accions transgressores va comptar amb la col·laboració dels germans Rinos o amb membres de la Fura dels Baus. Els anys noranta van continuar les seves experiències contraculturals a la Universitat, organitzant a Balmes, 21, tot un seguit d’exposicions de caire alternatiu com “Patrim’92” i “Bibliofilia transformista”. Per aquests anys va coordinar la revista Intermedia on trobem la col·laboració, entre altres, de Miquel Quílez, Joan Daztira, Cristina Sabaté, Vicenç Altaio, David Castillo, Enric Casasses, Carles Hac Mor, Júlia Guillamón, Víctor Nubla, Xavier Sabater, Isabel Chavarria, Anxo Rabuñal i Ángel Uzquiano.
Genís Cano és coautor amb el gallec Anxo Rabuñal d’un llibre sobre els grafitis de Barcelona que va ser publicat per l’Ajuntament de la ciutat. Com a poeta ha publicat en els darrers anys diversos llibres de poesia: Els sots psicodèlics (1991) amb pròleg d’Enric Casasses; Gran xona ganxona (2003) i Rebaixes endins (2003) tots dos amb pròleg de Narcís Comadira; Deixar-se de xarxes (2006) i Els traus postmoderns (2006) amb pròleg de David Castillo.
El juny de l’any passat va ser present a la presentació de la revista Caravansari a l’Ateneu Barcelonès i hi havia de participar en una lectura poètica al Bar Horiginal, però a causa d’una de les seves recaigudes inoportunes no va poder assistir-hi.
La inquietud de Genís i el seu dinamisme de fer coses per sentir-se viu va fer d’ell un gran gestor cultural, en els darrers anys havia publicat dos esplèndids llibres sobre poetes contraculturals, malauradament desapareguts joves, Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Una altra de les seves tasques fou la recuperació dels textos de Pau Malvido (pseudònim de Pau Maragall i Mira) apareguts a la revista Star i que foren publicats amb el títol de Nosotros los malditos per Anagrama (2004).
Una altra de les seves col·laboracions habituals ha estat el Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols del que era assessor. Dins del Museu ha participat en diverses exposicions com “Murs de Guíxols”, “Empremtes” i “L’Escola de Belles Arts”. Precisament el maig del 2006 en Genís Cano va organitzar la presentació del meu llibre La cultura anarquista a Catalunya i, l’escrit conjuntament amb Mei Vidal, El Raval, un espai al marge, al Museu d’Història, en un acte que fou presentat per ell i per Sílvia Alemany (directora del Museu). Genís era un perfecte amfitrió de Sant Feliu coneixedor dels racons menys turístics i dels espais més bells de Ganxònia. La ruta no oblidava ni cap antiga fàbrica de suro, ni l’antic hospital, ni el cementiri... Ens portava a prendre te a La Vienesa o cervesa a la Taverna del Mar, mentre ens explicava històries del suro, de les petxines, dels collarets del Brasil... i parlàvem de poesia, del moviment llibertari, de projectes empordanesos i de nous llibres de poetes supervivents de la contracultura. Un dels seus darrers projectes inacabats en què estava treballant alhora de la seva mort era precisament un llibre que recollia l’obra de poetes i artistes “marginals” dels setanta, entre els quals hi havia Gerard Jacas, Ningú (Pep Castells), jo mateix i el meu germà Manel. A Barcelona ens reuníem al Bar Estudiantil o a un altre de la Sagrada Família, prop del seu estudi de Padilla, algunes vegades se’ns feia l’hora de dinar i ens convidava a dinar a mi i al Gerard al Bilbao de Gràcia.
Genís Cano ens confessava les hores que havia perdut anant darrere de l’Iván de la Nuez perquè es desencallés l’exposició de la contracultura i ens demostrava el seu sentit de l’humor quan es referia als crítics literaris que batejava amb els noms de Julià Monaguill, David Gatillo o Vicenç Billetero. El mateix era el Gengis Kan o el Genís solitari. El coyote o un dandi disfressat de quixot lluitant contra la burocràcia de l’administració. En un dels seus darrers poemes escrigué: “Entre Galiza i Gaza / ni niobi, ni seleni / ni titani, ni tantali, ni silici: / ni l’antimoni / a l’habitació zero / a l’hostal del cor trencat...”.
A Sant Feliu ens havia portat, a la Mei Vidal i a mi, amb la seva companya Isabel Chavarria, a dinar a un restaurant de la platja de Sant Pol (S’Agaró) i després a prendre cafè a l’Hostal de la Gavina, on ens mostrava l’obra de l’arquitecte noucentista Rafael Masó. El juliol de 2006 vam passar uns dies d’harmonia amb Genís a Sant Feliu de Guíxols on s’hi celebrava un post-grau de Belles Arts amb la presència de l’artista nord-americana Shapero i els professors Miquel Quílez i Glòria Muñoz. Genís, amant de la bona gastronomia i del bon vi, ens portava a sopar a La Dorada. La darrera vegada que vàrem ésser amb ell a Sant Feliu de Guíxols fou el passat desembre, nosaltres (Mei i jo) veníem de Camallera on havíem participat a la Nau Côclea en un acte titulat “L’Art de la Insurrecció”. Des de Sant Feliu vam retornar plegats a Barcelona, vam quedar per veure’ns després de festes, però, malgrat que vam parlar per telèfon vàries vegades ja no ens tornaríem a veure. El dia 14 de febrer era enterrat al cementiri marí de Sant Feliu de Guíxols en el mateix lloc que, uns mesos abans, ens havia mostrat, mentre ens deia assenyalant un tros de terra aquí és on voldria ésser enterrat. Ara el Genís aquell dandi revoltat de pell blanca i mirada més viva que un gínjol és el nostre àngel de la contracultura: “Company, qui legit ut dicat, sit tibi terra levis”.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Caravansari, núm. 2, desembre de 2007)
GENÍS CANO (1954-2007)
Passo d’Urquinaona a Burkina Fasso
en univers transportable
en món transferible
de muntanya russa de dues amanides russes
amb mirilla i ull de trau d’armilla
de roda estreta bomba flor espiral
rosàcia crisma sexifòlia ull ou mà
ing iang anarquia arroba somriure
envolant ambulant amb volant
ma tarta de matar-te
parets de paperets
metrorràgia hilarant
gas de la risa de l’estrafolari extraradi
pertorbi el suburbi
de Lady X dels algoritmes i bioritmes
verge estergida de l’escala
hologràfica
pedres de l’Atlas
viatges tuareg
arribada de força
que no forçada
arribada de força
la bola de l’Atlas
el globus del món
mapamundi del Domund
imago mundi
artis mutis
l’escala d’incendi té una reixa
però no hi ha problema
l’infern no existeix
però el mànager de Cáritas
traga pizzes de tres en tres
pels carrers de Bangla Desh
punkies al Mercantil!
yuppies al Castromil!
postmamàs al Tofranil!
d’Estambul a Kabul
entre galimaties i martingales
entre sardines masòniques i nata muntada del Canadà
sempre me’n recordaré de tu
haikú!
entre xocolata a la pedra entre pedres al fetge
i pedres de xocolata i pedres al ronyó
entre la pilli
i el lapis invisibili
sempre me’n recordaré de tu,
haikú!
(Poema de Genís Cano del llibre Els traus postmoderns, Emboscall, Vic, 2006).
No hay comentarios:
Publicar un comentario