 |
| (Lliurant el llibre a Elvira Godàs Vila: Danae Godàs, Elvira Godàs, Ferran Aisa i Mei Vidal) |
PRÒLEG DE SALVADOR DOMÈNECH
Ensenyar delectant
Que al llarg del segle XX Catalunya ha excel·lit en experiències escolars renovadores –fins i tot durant el període fosc i dur de les dues dictadures militars- és un fet reconegut, i no només al nostre país; sobretot durant l’etapa republicana, que tot i breu però de manera intensa, va meravellar Europa i altres països de la resta del món. La política del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, amb Manuel Ainaud al capdavant, pel que fa a la dignificació de l’escola pública, el paper preeminent del professorat i la potenciació dels interessos de l’alumnat, encara són avui dia un referent a seguir. Tot i així, en perspectiva, la renovació pedagògica a casa nostra va venir –bàsicament- pels assaigs escolars dins l’àmbit de l’ensenyament privat.
En la seva introducció, Ferran Aisa ja anomena personalitats cabdals com Pau Vila i la seva Escola Horaciana o Josep Palau i Vera i el Mont d’Or. Els més coneguts -perquè han estat els més estudiats- corresponen a centres ubicats majoritàriament a la ciutat de Barcelona. La capitalitat d’un país comporta, moltes vegades, la subordinació de realitats que no es troben en el seu contorn geogràfic. Per aquest simple motiu, realitats com les Escoles del Patronat Ribas, a Rubí, l’Escola de S’Agaró, de Narcís Masó, o bé la tasca pedagògica de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, no han estat prou divulgades. De manera semblant ha passat amb el Liceu Escolar de Lleida, i les seves sucursals -especialment el Liceu Escolar de Balaguer-, que ha estat una de les nostres realitzacions pedagògiques renovadores més reeixides. I el seu director, Frederic Godàs i Legido, un dels pedagogs més ben preparats i amb més solidesa d’obra feta.
En aquest llibre –com és habitual en ell- Ferran Aisa ens ofereix un minuciós i alhora extensiu treball de recerca, amb generositat d’explicar no només noms i fets, sinó el context social i polític de l’època. Amb un redactat directe i ben documentat, ple d’interessants i emotives cites, l’autor va glossant a bastament les característiques del que va ser un centre punter i de referència a les terres de Lleida. Allà, al Liceu Escolar, es va fer realitat l’exercici tan noble d’educar amb respecte i llibertat a la infància i a l’adolescència, estimant i formant alhora, i no com solia passar tot sovint a la resta de centres, fossin públics o privats, que el professorat feia veure que ensenyava i l’alumnat feia veure que aprenia.
En una societat on la norma bàsica no era aprendre sinó instruir; on l’important era saber coses, rellevants o no per al futur de l’alumnat; on els exàmens eren curses d’obstacles que s’havien de superar... En el Liceu Escolar de Lleida ens trobem amb unes mestres i uns mestres optimistes i engrescats en els principis del moviment de l’Escola Nova, impartint una educació contextualitzada de tipus humanista, amb valors, laica, activa, amb sortides i excursions com a pròpia dinàmica escolar... I el que és més important, donant protagonisme als nois i noies, tant a nivell d’aprenentatge com a nivell d’autoresponsabilitat, aconseguint persones més solidàries i que l’escola els hi servís per a la vida d’una manera integradora i moderna.
El Liceu Escolar de Lleida no s’explica sense la figura del seu creador i director per excel·lència, Frederic Godàs. Un pedagog entusiasta i vitalista, que va saber crear sinergies entre el bon planter de companys de claustre, entre els que m’agradaria destacar, entre d’altres, Víctor Colomer, Joaquim Maurín i Antoni Sabater i Mur. Com la vida mateixa, amb sotracs i viaranys, la història del Liceu Escolar no és lineal, però aquell professorat va exercir la docència amb la voluntat ferma de servir a la ciutadania de la millor manera possible; van voler millorar la societat començant des de baix, a base d’una dinàmica d’ensenyament i aprenentatge il·lusionadora.
Godàs va trencar amb el memorisme escolar existent amb la mateixa intensitat que va saber conrear el suport mutu entre la família i l’escola; una complicitat sana i indispensable per a la correcta evolució personal, social i laboral de la mainada. El benestar emocional, ètic, lúdic i intel·lectual es situaven com a veritable centre d’interès del currículum ocult de tota la comunitat educativa. Ah, i tot amanit amb uns espais físics acollidors, higiènics, bells, formatius, estimuladors...; res a veure amb la trajectòria rònega de la majoria d’acadèmies i escoles públiques de la ciutat.
Aquest és un llibre escrit amb rigor i al mateix temps amb passió, com el tarannà del seu autor, un intel·lectual compromès amb el seu temps, amb uns sòlids ideals de llibertat i d’utopia, que mai ha deixat de treballar per dignificar el passat. Un llibre necessari, que fa justícia a una manera de fer pedagogia que ens ennobleix com a poble. Una obra que posa a l’abast de tothom la pràctica meravellosa de l’ideal vital i humanista: anar a l’escola i gaudir és de les millors experiències que et pot portar la vida. A partir d’ara el Liceu Escolar de Lleida serà més nostre, més de tots... I el desig que, per a les noves fornades –i no tan noves- de professorat, esdevingui un nord a seguir.
Salvador Domènech
Doctor en Pedagogia
(Liceu Escolar de Lleuda, 1906-1937, Editorial Fonoll, Juneda, 2013)
No hay comentarios:
Publicar un comentario