Marilyn Monroe / poema Ferran Aisa

(Programa de mà del film Río sin retorno, 1954)

INCITACIÓ A UN RECORD DE NORMA JEAN

Ferran Aisa


¿Com puc oblidar la teva bellesa
mentre bufen els vents colèrics
i les roses esdevenen somnis
perduts a l’eternitat?
Què puc fer per a no oblidar
que el foc perd la flama
sinó l’alimenten amb el llum
dels nostres sentiments?
¿Com puc oblidar aquell estiu
del seixanta-dos,
quan era un adolescent
que despertava neguits
als estius calorosos,
i aquella tardor
plena de presagis i pors,
i aquell Nadal i les seves neus?
-Qui ha matat Norma Jean?
I, sense resposta, ella
va aparèixer nua
damunt del llit,
coberta, tan sols, pel Chanel número 5,
el perfum que tant estimava.
    -Oh, Marilyn,
mai no t’oblidarem!
-Electra, no et plorarem,
perquè les llàgrimes
no et retornaran la vida.
Però, ella, no era Electra,
a qui li escau tan bé el dol,
i, tanmateix, l’udol
de la tragèdia grega.
¿Com anàvem a oblidar
l’any seixanta-dos,
si floria el nostre desig?
    -Oh,Marilyn,
deessa dels nostres somnis
adolescents, mai no t’oblidarem!

Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre Calidoscopi, Emboscall, Vic, 2004)

Frederic Godàs i Legido / Liceu Escolar Lleida

FREDERIC GODÀS I LEGIDO FUNDADOR DEL LICEU ESCOLAR DE LLEIDA

 Ferran Aisa

(Frederic Godàs i Legido, 1879-1920)

El fundador del Liceu Escolar va ésser Frederic Godàs i Legido (Lleida, 1879-Senaillac-Occitània, 1920). Frederic Godàs havia estudiat magisteri a Lleida i a Barcelona, i hi havia fet de mestre a Tremp i a la Normal de Lleida. 
A l’Escola Normal de Mestres de Lleida va impartir les seves classes els prestigiosos professors Felip Solé i Oliver, Ramon Currià (més tard director de l’Escola Municipal de Música), Llorens Jou i Olió (que seria director del Grup Escolar B. C. Aribau de Barcelona) i Josep Piñol. També passaren per les aules de la Normal els mestres Jaume Viñas, Enric Arderiu Valls, Marià Aguilar, Joan Saura i Joan Llarena. Alguns d’ells vinculats al quadre docent del Liceu Escolar.
L’Escola Normal de Lleida va posar en funcionamen conversacions pedagògiques que foren realment positives pels mestres, els quals aprengueren a discutir i a encarar els problemes de l’ensenyament tant des de l’òptica dels valors humans com de la pràctica purament educativa. Les escoles de mestres potenciaven sobretot la dignitat i l’ètica com els principals valors dels futurs educadors.
Eren temps de crisi, temps en què els mestres guanyaven molt poc. Godàs va voler fer diners per muntar la seva pròpia escola... I d’aquesta manera durant una temporada va deixar l’ensenyament per anar a treballar d’administrador a la indústria sucrera, i ho féu a l’anomenada Azucarera de Menàrguens al Segrià. Els cinc anys que Godàs es va allunyar de l’ensenyament actiu per treballar a la sucrera foren positius per la seva reflexió pedagògica, doncs el mestre es va dedicar a estudiar pel seu compte les experiències dels pedagogs més progressistes d’Europa: Rousseau, Spencer, Pestalozzi i Fröbel. També es va interessar per l’organització de l’Institut Lliure d’Ensenyança de Giner de los Ríos i es va posar al dia respecte a la metodologia d’ensenyament més avançada. Frederic Godàs gràcies al seu treball a la indústria va poder recollir uns diners que va utilitzar en la fundació de la seva escola. Una escola que aviat esdevingué moderna, pionera i oberta als aires de canvi del nou segle.
La ciutat de Lleida, amb la fundació del Liceu Escolar, s’incorporava a la primera línia del moviment de renovació pedagògica catalana, i, sobretot, esdevenia un puntal en la construcció de l’escola nova.
El Liceu Escolar va aparèixer a escena en uns moments en què hi havia alguns altres mestres i pedagogs que manifestaven la mateixa idea de crear escoles modèliques. Era un moment en què,  malgrat que la instrucció pública continuava en mans del govern de l’Estat, cada vegada eren més les iniciatives que es prenien des de la vida privada. Així en poc temps s’havien posat en marxa a Catalunya experiències notables com l’Escola de Mestres de Joan Bardina, l’Escola Horaciana de Pau Vila, el Col·legi Mont d’Or de Josep Palau i Vera, el Col·legi Nou Mont d’Or de Manuel Ainaud, l’Escola Vallparadarís d’Alexandre Galí i la de Mossèn Cinto de Josep Parunella. Per una altra banda, el Liceu Escolar naixia el mateix any en què l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia era tancada degut a l’atemptat de Mateu Morral, col·laborador de l’escola, contra el rei Alfons XIII i la seva esposa el dia del seu casament al carrer Major de Madrid. El Liceu Escolar de Lleida, doncs, venia a entroncar amb tot aquest ventall de possibilitats pedagògiques d’avantguarda. Una escola d’aquestes dimensions ètiques era la principal idea que tenia Frederic Godàs alhora de muntar la seva escola.
Tot aquest món cultural i educatiu no sortia del no res, sinó dels afanys socials que mostraven individualitats i associacions compromeses a desenvolupar el progrès humà de la societat. I que tenien com a fites emancipadors principals l’educació i la cultura.
En aquest inici del segle XX el moviment estudiantil pren consciencia republicana i treballa per enfortir llaços culturals amb la classe treballadora i ho fa a través d’entitats com l’Associació Escolar Republicana. Aquesta entitat l’havien fundat l’any 1898, a Barcelona, joves universitaris que recollien l’experiència de polítics republicans com Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall. Eren joves inquiets que es deixaven influenciar pel pensament d’autors d’alçada com Henrik Ibsen, Maurice Maeterlinck, Lleó Tolstoi, Joaquín Costa, Joan Maragall, Emile Zola, Àngel Guimerà, Pompeu Gener i d’altres. Els estudiants de l’Associació Escolar Republicana es proposaven incidir en la vida del país a través dels diferents àmbits polítics, socials i culturals. Els seus principals promotors van ésser Francesc Layret, Lluís Companys, Lluís de Zuluteta, Laureà Miró, Ernest Ventós, Emeteri Palma, Humbert Torres, Alfred Perenya..., tots ells deixebles de l’erudit i magnífic rector de la Universitat de Barcelona, doctor Rafael Rodríguez Méndez. Aquest catedràtic era un dels més prestigiosos higienistes de l’època i gran propagador de l’Extensió Universitària per a Obrers, organisme on també trobem la col·laboració del geògraf Odón de Buen i del doctor Andrés Martínez Vargas. La majoria d’aquests professors van ésser col·laboradors també de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i conferenciants d’entitats obreres com l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.

Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre de Ferran Aisa El Liceu Escolar de LLeida, 1906-1937), editoriial Fonoll, Juneda, 2013).

Albert Camus / anarquistes

La barana del vent
 
Camus i els anarquistes
 

(Albert Camus, 1913-1960)

Ferran Aisa
 

Enguany es compleix el centenari del naixement d’Albert Camus (Mondovi-Argelia, 1913-Villeblevin-França, 1960). Camus era fill  d’un alsacià que va morir en la batalla del Marne durant la primera guerra mundial i d’una descendent de menorquina illetrada.
Albert Camus de condició social baixa va repuntar la seva vida estudiantil gràcies a una beca ben aprofitada. L’escriptor a més de practicar el futbol fent de porter va formar part d’un elenc teatral i va començar a escriure articles per a la premsa local. Els seus primers passos polítics per el comunisme es van acabar aviat, doncs per discrepàncies amb la política de Stalin va abandonar el PCF. L’escriptor francès, que va aconseguir el Premi Nobel l’any 1957 per el conjunt de la seva obra, fou un dels intel·lectuals més compromesos del seu temps. 
Camus va participar a la resistència francesa contra els nazis i va fundar el periòdic Combat. L’escriptor que va sentir una gran atracció per l’anarquisme va desenvolupar l’ètica de l’ideal llibertari en peces literàries com La Peste, Estat de Setge o Els Justs. Gràcies a l’amistat amb Gaston Leval va prendre
coneixement del que havia estat la Revolució Espanyola. 
L’any 1948 a través d’André Prudhommeaux va participar en un acte del Cercle des Etudiant Anarchistes. Camus simpatitzava i defensava les tesis sindicalistes revolucionàries i a tots els opositors del feixisme i del stalinisme. El seu llibre L’home revoltat va marcar una diferència clara amb les esquerres en òrbita del PCF, que va atacar-lo hostilment, però el seu missatge va ser acollit molt millor per els anarquistes. En el capítol dedicat a Bakunin i Netchaev, Camus marca la diferència entre el marxisme i l’anarquisme: 

<<La comuna contra l’Estat, la societat concreta contra la societat absolutista, la llibertat reflexiva contra la tirania racional, l’individualisme altruista contra la colonització de les masses.>>
 
Albert Camus crítica el pensament autoritari que, gràcies a tres guerres i a la destrucció física d’una elit de rebels, havia asfixiat la tradició llibertària. La relació de Camus amb l’anarquisme francès i amb els exiliats llibertaris espanyols es farà molt fluïda, així trobem la seva col·laboració a periòdics com La Révolution Proletarienne  i Le Libertaire. També hi col·laborarà a la premsa anarcosindicalista espanyola de l’exili com Solidaridad Obrera i CNT. 
El 22 de febrer de 1952 l’escriptor francès va participar en un míting organitzat per la CNT a París a favor de la Lliga dels Drets de l’Home, en un acte, on també va participar André Breton, per denunciar les presons franquistes i la condemna a mort per Franco d’uns treballadors llibertaris. Albert Camus que era un solitari franctirador solidari, en un món intel·lectual dominat pel marxisme, l’any 1946 va escriure: 

<<Fa nou any que els homes de la meva generació portem Espanya al cor. Nou anys que els espanyols el porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derrota i han descobert, que pot tenir-se raó i ser vençuts; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions la valentia i el sacrifici no són recompensats. (...) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu alliberat, tornem la mirada cap aquest país, doncs  ell ens parla d’injustícia i de remordiment.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
Solidaridad Obrera, núm. 354, 24 d'abril de 2013)

Josep Maria Huertas / llegendes barcelonines

 Recupero aquesta ressenya publicada al diari Avui dos mesos abans de la mort de Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007) 

(Ferran Aisa i Josep Maria Huertas en una conferència al Centre Cívic La Sedeta. Foto Mei Vidal)

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA: LLEGENDES BARCELONINES  

Ferran Aisa

(Coberta llibre de Josep M. Huertas)

L’escriptor i periodista Josep Maria Huertas acaba de publicar un nou llibre sobre aspectes de Barcelona: Mites i gent de Barcelona (Edicions 62, Barcelona, 2006).
A la seva nombrosa bibliografia i al seu prestigiós recorregut periodístic cal sumar-li aquesta nova obra que posa de relleu mites, llegendes i històries dels barcelonins a través de breus narracions documentades. Huertas es capbussa en els ambients populars per descriure fets reals succeïts a Barcelona. I viatja per la ciutat des del Putxet i Sarrià fins al Raval i als barris més extrems com Torre Baró, el Bon Pastor o el Carmel. Així com els ja fa temps desapareguts del Somorrostro, Pequín o Can Tunis. L’autor perfila els ambients amb destresa i destria històries que formen part de la memòria popular i, fins i tot, de l’imaginari barceloní. Huertas ha seguit en aquest assaig l’estil o la línia de Joan Amades alhora de presentar els fets quotidians històrics com llegenda. El periodista Jaume Fabre escriu al pròleg: <<La memòria històrica d’un indret està feta d’una pasta en la qual es barregen els objectes i els documents conservats als museus i als arxius públics i privats, les imatges i els sons regirats, els records personals i, d’una manera especial, els mites i les llegendes transmesos oralment, en els quals quasi sempre hi ha un fons de realitat>>. Josep Maria Huertas ha resseguit el fil de fets reals o “irreals” però que formen part del mite o de la llegenda, d’aquesta manera original i divertida podem cercar i seguir els lligams d’una història que passa per la vampiressa del carrer Ponent, l’assalt dels maquis anarquistes de meublés, els miracles de Sant Josep Oriol, la visita a Barcelona de Buffalo Bill, els collons del David de Miguel Ángel, la Torre dels Nazis, el Mico comunista o l’Escola Obrera Colom. Huerta a inclòs totes aquestes llegendes o històries en un territori marcat per la memòria i pel somni vagaregen les ombres invisibles de Pepe el de la Criolla, el mariscal Tito, Carmen Amaya, el Vaquilla i Shum el poeta de les bombes.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 4 de gener de 2007)

Música / Fotografies F. Fàbregas

(Coberta llibre Francesc Fàbregas)

Música pels ulls, Barcelona 1974-1994
Autor: Francesc Fàbregas
Edita: Ajuntament de Barcelona
(Barcelona, 2012)
Pàgines: 263
Preu: 20 euros

VINT ANYS DE FOTOGRAFIA MUSICAL DE BARCELONA

Ferran Aisa

Francesc Fàbregas (Sant Just Desvern, 1950), és un del més rellevants fotògrafs musicals del nostre país. La seva dedicació a la fotografia arranca els anys setanta fent fotoperiodisme musical per la revista Vibraciones. Francesc Fàbregas posarà amb la seva càmera imatge per a la posteritat del moviment musical que té lloc a la capital catalana a les darreries del franquisme, a la transició i a la següent dècada. Barcelona viu aleshores un moment important de la trajectòria underground i contracultural amb el rock progressiu, l’obertura de Zeleste i l’aparició de la música laietana.  
El fotògraf és in situ per deixar testimoni de les nombroses actuacions: Pau Riba, Jaume Sisa, Companyia Elèctrica Dharma, Carles Benavent, Toti Soler, Oriol Tramvia, Gato Pérez, l’Orquestra Mirasol, Maria del Mar Bonet... També és el moment en què Gay Mercader esdevé el principal promotor de la música rock a la nostra ciutat portant les millors bandes i rockers del moment com els Rollin Stones. A la ciutat comtal en aquestes dues dècades faran concert les millors bandes i cantants rock: Jethro Tull, Bob Marley, Lou Reed, Bruce Springsteen, Alice Cooper, Mike Olfield, Police, Queen,  Erik Clapton, Phil Collins, David Bowie, Elton John, Pink Floyd, Chuc Berry, Ramones, Neil Young, U2, AC/DC, King Crimson, Tina Turner... Cantants de jazz o blues com Ella Fitzgerald, BB King, Tete Montoliu, Art Blakey & Jazz Messengers, Dizzie Gillespie, Nina Simone... Sense oblidar els grans cantautors tant del nostre país com internacionals com Leonard Cohen, Bob Dylan, Pati Smith, Pablo Milanès, Silvio Rodríguez, Paco Ibáñez, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Camarón de la Isla, Martirio, Albert Pla, Pete Seegers, Rafael Subirachs, Joan Isaac... Tots ells retratats per Fàbregas en els moments de la seva actuació. Per una altra banda se succeeixen les imatges dels festivals musicals com el Canet-Cançó, el Canet-Rock o dels concerts reivindicatius al Palau dels Esports de Raimon o de Lluís Llach. El fotògraf també té cura d’apropar-nos amb la seva càmera les imatges dels concerts dels anys vuitanta amb les noves bandes de rock barcelonines apareixen amb força a l’escena amb els seus temes trencadors de l’ordre establert amb el punk i la new wave, Fàbregues amb la seva càmera retratarà les bandes de rock joves que apareixen a les barriades o a la perifèria barcelonina: La Banda Trapera del Río, Loquillo y Los trogloditas, El último de la fila, Los Rebeldes, Esclarecidos... Així com les bandes de rock d’aquesta tendència o època que actuen a Barcelona com Los Ilegales, La Polla Records, Alaska, Nacha Pop, Parálisis Permanente, Ramoncín, Mecano... El fotògraf pren les imatges dels concerts a espais com la sala Zeleste tant la d’Argenteria com la d’Almogavers, Plaça de toros Monumental, Palau de la Música Catalana, Palau dels Esports, Camp Nou, El Born, Estadi Olímpic Lluís Companys, La Paloma, etc.  
Francesc Fàbregas amb el seu treball Música pels ulls ha aconseguit fer una gran aportació a la memòria visual de dues dècades de música en viu a la Barcelona de finals del segle XX. Les imatges fotogràfiques són el testimoni sensible i apassionat de la història musical del nostre país que segurament portarà grats records a tots aquells que van assistir als concerts i tal vegada serà una finestra oberta al passat per les generacions més joves.  


Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdit, maig de 2013)

Escriptors CNT / revolució espanyola

EL FAR

GRUP SINDICAL D’ESCRIPTORS CATALANS DE LA CNT

FERRAN AISA

 

(Josep Pous i Pagès adherit al Grup Sindicat d'Escriptors Catalans de la CNT)

Durant l’època de la guerra civil els escriptors i els poetes no solament es mobilitzen a favor de la revolució, sinó que s’organitzen sindicalment per unir la seva veu a la lluita antifeixista. El primer a fer-ho serà el POUM, el qual organitza el seu nucli sindical amb el nom d’Associació d’Escriptors i Artistes Socials, entre els seus adherits hi ha Julián G. Gorkin, J. B. Atcher “Shum”, Jordi Arquer, Francesc Serinyà, Salvador Roca i Roca, Josep Contel, Melcior Niubó “Niu”, Josep Comabella, Joan B. Xuriguera... A l’Agrupació d’Escriptors Catalans, adherida a la UGT, hi trobem Francesc Trabal, Ramon Xuriguera, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Joan Santamaría, Jeroni Moragas, Alfons Maseras, J.Roca i Roca, Josep Palau i Fabre, Lluís Montanyà, Josep M. Francès, M. Teresa Vernet, C. A. Jordana, Xavier Benguerel,... La darrera formació que es va constituir fou el Grup Sindical d’Escriptors Catalans, adherit a la CNT, en formaven part: Josep Pous i Pagès, Marc Benet, Anna Murià, Josep Maria Murià, Carme Montoriol, Manuel Tarragó, Delfí Dalmau, Manuel Cruells, Jaume Balius, Enric Lluelles, Víctor Mora, Xavier Viura, Ramon Vinyes, Alexandre Gilabert, Miquel Llor i altres. A la CNT van adherir-se molts escriptors que simpatitzaven amb la CNT i que la veien més arrelada a Catalunya que no pas la UGT. Entre el grup d’escriptors afiliats a la central anarcosindicalista n’hi havia alguns d’Estat Català, però això no va crear mai cap tensió ni problema. Josep Maria Murià, a Vivències d’un separatista (El Llamp, 1985), afirma: <<...per la meva condició de militant d’Estat Català no hi vaig tenir el més petit incident ni desconsideració, amb tot i que mai no vaig deixar d’exhibir-la.>> Un dels més destacats adherent a la CNT era Josep Pous i Pagès (Figueres, 1887-Barcelona, 1952) autor de la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912). Pous i Pagès dirigí la Institució de les Lletres Catalanes i fou president de l’Ateneu Barcelonès. El 1939 es va exiliar a Mèxic fins a 1944 en què va retornar a Barcelona.
El Grup Sindical d’Escriptors Catalans de la CNT va publicar el setembre del 1937, el llibre Escriptors de la Revolució, que recollia textos en prosa i poemes dels autors: J. Guibernau i Jané, Alexandre G. Gilabert, Marc Benet, Anna Murià, Carme Montoriol i Puig, Enric Lluelles, Josep M. Murià, Xavier Viura i Delfí Dalmau. Els textos eren precedits per un preliminar: <<Cal reconèixer, malauradament, que no tots els escriptors s’han posat al servei del magnífic moviment popular que esclatà el 19 de juliol; però també cal dir que són molts els qui el senten, els que hi treballen, els que hi són a dins i que en aquest any de lluita no han parat d’escriure i de parlar amb frases orientadores i fomentadores d’entusiasme. I per fer veure al poble quins són els seus fills que l’honoren amb les lletres; i amb l’intent de deixar a la història un llegat documental; i per fer justícia als escriptors que donen a la Revolució tot llur esforç de ciutadans, hem fet aquest volum. Un volum, aquest, que té en certa manera caràcter antològic. Hi hem aplegat diverses composicions literàries de revolució que han produït durant l’any escolar els escriptors catalans afiliats a la Confederació Nacional del Treball. Però volem que aquest llibre també representi un homenatge a tots els escriptors catalans que, generosament i sense partidismes, lluiten per la Revolució.>>
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 149, abril de 2013)

Barcino / Ferran Aisa

SETMANA DE LA POESIA DE BARCELONA MAIG DE 2013

(Litoral barceloní)

 BARCINO


Ferran Aisa
                                    

                                                           Esa ciudad es tu pasado…
                                                                    Evgueni Evtuchenko

 
A vegades hi ha un somni proletari no realitzat    
que llinda amb l’acràcia i amb un sentiment clarament
perifèric, màgic, que brilla amb la clara llum del sol   
per sobre de la Mediterrània.
   
A vegades hi ha un somni proletari no realitzat
d’esperit grec i rerefons més aviat fenici    
malgrat romans, gods, àrabs, jueus i francs,    
gairebé una quimera revestida d’utopia petitburgesa.
   
    
A vegades hi ha un somni proletari no realitzat,   
 i, de cop i volta, la meva ciutat es posa de moda,
estimada/odiada, olímpica/bella, catalana/internacional,
entre el mar i la muntanya, la meva ciutat.
 
    Ferran Aisa-Pàmpols (del llibre inèdit Balada dels ravals)
 

Hop! el circ / Pere Formiguera

(El dijous 9 de maig ha mort el fotògraf i escriptor Pere Formiguera. Recullo la ressenya que vaig publicar a Cultura d'El Punt Avui el gener del 2013)

 

(Pere Formiguera, 1952-2013. Foto del Tot Sant Cugat)

HOP!
Pere Formiguera
Editorial: Base
(Barcelona, 2012)
Pàgines: 110
Preu: 15 euros

(Coberta de la novel·la de Pere Formiguera)

QUAN EL CIRC ERA INNOCENT

FERRAN AISA

L’editorial Base inicia una col·lecció de narrativa presentant de cop quatre llibres: Hop! de Pere Formaguera, La mort i els cucs de seda d’Anna Tortajada, El Cas del Serrell d’Albert Gil i Llibre d’Actes (1998-1999) de Vicenç Villatoro. La primera d’elles Hop!
de Pere Formiguera és un passeig narratiu pel món del circ. L’autor amb una mirada en la qual es barregen la ironia i la tendresa ens ofereix una novel·la que parla de frustració
i d’esperança, de coses trivials i de fonamentals, de germanor i de traïció. En definitiva la vida mateixa. Pere Formiguera (Barcelona, 1952) és llicenciat en Història de l’Art per la UAB, membre del departament de fotografia de la Fundació Joan Miró (1986-1987) i
membre del consell assessor de Fotografia del MNAC. S’ha dedicat al món de les exposicions i ha publicat llibres de fotografies. Formiguera com a novel·lista és autor de Nirvana (Barcanova, 1999) i ha obtingut diversos premis. Hop! ens parla d’un home
que exerceix d’advocat de prestigi. El ric advocat que creu tenir-lo tot, de cop i volta pateix un daltabaix familiar que fa canviar-li la vida. El protagonista de la novel·la, insatisfet en si mateix, decideix deixar la seva carrera professional per fer-se voluntari d’un asil per artistes de circ jubilats. Allà coneixerà el drama i la glòria d’un domador de camells de la Pobla de Lillet, un nan que voler ser mag, una dona amb una barba que podria competir amb la del Pare Noel, etc. El món del circ se li presenta amb la nostàlgia de quan  era un infant i anava a passar les vacances a Llavaneres, aleshores vivia moments feliços quan arribava al poble els saltimbanquis, els equilibristes, els trapezistes, els pallassos... El món del circ popular, Formiguera, escriu: <<Ara que això era a l’estiu. Perquè per Nadal anàvem tota la família al Palau dels Esports a veure el circ gros. Que allò si que enlluernava. Amb aquelles desfilades d’artistes i animals, amb aquelles tres pistes que no sabies a quina mirar.>> 
Un bon treball de Pere Formiguera  que ens apropa el món màgic del circ en aquests temps difícils on aquell circ de la innocència ha deixat gairebé d’existir. Ara predomina el “circ” dels frikis televisius i el “circ” de l’espectacle polític.

Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 11-1-2013)

Genís Cano, poeta contracultura

GENÍS CANO, POETA DE LA CONTRACULTURA  (Caravansari, núm. 2, desembre del 2007)

Ferran Aisa
 

Genís Cano Soler (1954-2007)

El dia 12 de febrer al vespre rebia un “SMS” al meu mòbil de David Castillo en què m’anunciava la mort a l’Hospital Duran i Reynals de l’amic Genís Cano i Soler, després d’haver patit durant dotze anys de leucèmia. La meva amistat  amb Genís no era molt llunyana però si molt intensa. Precisament fou David Castillo qui ens havia presentat en una reunió que vam tenir a la redacció del diari Avui, encara al carrer Consell de Cent, per parlar d’una exposició sobre la contracultura que el Genís s’havia capficat a preparar per La Virreina. Mentre ell era el Comissari de l’exposició jo em vaig incorporar al projecte com documentalista. Durant uns mesos fou molt grat treballar amb el Genís, doncs era entusiasta i considerat amb les persones que treballaven amb el projecte. Per les nostres mans passaren centenars de documents que anàvem portant a l’estudi d’Àngel Uzquiano i ell anava treballant la part gràfica: fotografies, revistes, il·lustracions, dibuixos, poemes, articles, fanzines, còmics... 
L’abundant material era la base de la gran exposició de la Contracultura a casa nostra. D’aquesta manera vam recollir material divers dels anys seixanta, setanta i vuitanta d’artistes, poetes, escriptors, editors i gent underground de l’època: Pau Riba, Jaume Sisa, Gerard Jacas, Pere Maragall, Mariscal, Nazario, Oriol Tramvia, Pepe Ribas, Jorge Herralde, Enric Casasses, David Castillo, Julià Guillamón... Amb l’Andreu Català ens vam dedicar a recórrer arxius particulars per fotografiar in situ documents que servissin de fons per l’exposició o pel llibre-catàleg. El resultat final de la recerca era la recuperació d’uns dos mil documents scanejats cosa que hagués permès realitzar la gran exposició de la Contracultura de Barcelona els anys setanta. Però els polítics i tècnics culturals postmodernistes de torn no van creure oportú que sortís a la llum i es posés de manifest, aquesta riquesa contracultural amagada i avui desconeguda de la nostra història recent. La contracultura per l'administració cultural de La Virreina va passar-se a dir “altres cultures” i per acabar d’arrodonir la punyalada contra Genís es va suspendre la mostra sine die, amb l’argumentació que La Virreina anava a viure una etapa d’obres. La realitat és que s’han continuat fent exposicions sense parar, però de l’exposició de la contracultura ja no s’ha tornat a parlar mai més.
Genís Cano i Soler (Barcelona, 1954-2007) m’explicava que la seva família paterna procedia de La Unión (Múrcia), d’on també eren uns parents seus els Cano (Benjamín i Tomàs) mestres i escriptors llibertaris de l’època històrica del moviment faista; i per la línia materna de Ponts (La Noguera), d’aquesta branca familiar un dels seus avis era pintor. D’aquesta barreja d’alegria meridional i de la rauxa de les terres de ponent hauria tret la seva faceta anàrquica-artística que filtrada per l’aire canallesc de Barcelona i la vida ganxona de Sant Feliu de Guíxols farien d’ell un personatge únic. Gran viatger per Europa o Amèrica o el nord d’Àfrica, amant de la Provença, Genís Cano s’havia definit a si mateix com anarquista-turista.
Genís va formar part de la contracultura dels anys setanta fundant i col·laborant en fanzines com Trilateral, Ampolla, Eroz... L’any 1974 fou víctima d’un muntatge de la policia que el va acusar de formar part de l’OLLA (Organització de Lluita Armada), un grup subversiu solidari del MIL i de Puig Antich. Era l’època de la comuna hippie-anarquista de la Miranda de Coll de Portell. Genís va trobar aleshores aixopluc i refugi a casa de Pau Maragall a Vilanova i la Geltrú. Mort Franco va lligar-se a projectes de cinema autogestionari i reivindicatiu. El Servei de Video Comunitari va filmar, entre altres coses, actes com les Jornades Llibertàries Internacionals del Park Güell o el Míting de Montjuïc de la CNT. En Genís va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, i, posteriorment va doctorar-se amb una tesi sobre el color. Els anys noranta havia estat vicedegà de la Facultat de Belles Arts i actualment era professor i ànima de la contracultura de la Universitat de Barcelona.
L’any 1980 va participar en la Biennal de Joves Creadors de la Mediterrània, admirador del grup d’avantguarda Fluxus va crear revistes en el mateix estil, va realitzar perfomances i es va interessar pels grafitis. Fou l’impulsor de la transvanguarda amb espectacles com l’anomenat “Gegant” a una plaça de Barcelona o l’acció d’acolorir els dipòsits de gas butà d’Horta, també anomenats els “collons de Porcioles”. Per aquestes accions transgressores va comptar amb la col·laboració dels germans Rinos o amb membres de la Fura dels Baus. Els anys noranta van continuar les seves experiències contraculturals a la Universitat, organitzant a Balmes, 21, tot un seguit d’exposicions de caire alternatiu com “Patrim’92” i “Bibliofilia transformista”. Per aquests anys va coordinar la revista Intermedia on trobem la col·laboració, entre altres, de Miquel Quílez, Joan Daztira, Cristina Sabaté, Vicenç Altaio, David Castillo, Enric Casasses, Carles Hac Mor, Júlia Guillamón, Víctor Nubla, Xavier Sabater, Isabel Chavarria, Anxo Rabuñal i Ángel Uzquiano.
Genís Cano és coautor amb el gallec Anxo Rabuñal d’un llibre sobre els grafitis de Barcelona que va ser publicat per l’Ajuntament de la ciutat. Com a poeta ha publicat en els darrers anys diversos llibres de poesia: Els sots psicodèlics (1991) amb pròleg d’Enric Casasses; Gran xona ganxona (2003) i Rebaixes endins (2003) tots dos amb pròleg de Narcís Comadira; Deixar-se de xarxes  (2006) i Els traus postmoderns (2006) amb pròleg de David Castillo.
El juny de l’any passat va ser  present a la presentació de la revista Caravansari a l’Ateneu Barcelonès i hi havia de participar en una lectura poètica al Bar Horiginal, però a causa d’una de les seves recaigudes inoportunes no va poder assistir-hi.
La inquietud de Genís i el seu dinamisme de fer coses per sentir-se viu va fer d’ell un gran gestor cultural, en els darrers anys havia publicat dos esplèndids llibres sobre poetes contraculturals, malauradament desapareguts joves, Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Una altra de les seves tasques fou la recuperació dels textos de Pau Malvido (pseudònim de Pau Maragall i Mira) apareguts a la revista Star i que foren publicats amb el títol de Nosotros los malditos per Anagrama (2004). 
Una altra de les seves col·laboracions habituals ha estat el Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols del que era assessor. Dins del Museu ha participat en diverses exposicions  com “Murs de Guíxols”, “Empremtes” i “L’Escola de Belles Arts”. Precisament el maig del 2006 en Genís Cano va organitzar la presentació del meu llibre La cultura anarquista a Catalunya i, l’escrit conjuntament amb Mei Vidal, El Raval, un espai al marge, al Museu d’Història, en un acte que fou presentat per ell i per Sílvia Alemany (directora del Museu). Genís era un perfecte amfitrió de Sant Feliu coneixedor dels racons menys turístics i dels espais més bells de Ganxònia. La ruta no oblidava ni cap antiga fàbrica de suro, ni l’antic hospital, ni el cementiri... Ens portava a prendre te a La Vienesa o cervesa a la Taverna del Mar, mentre ens explicava històries del suro, de les petxines, dels collarets del Brasil... i parlàvem de poesia, del moviment llibertari, de projectes empordanesos i de nous llibres de poetes supervivents de la contracultura. Un dels seus darrers projectes inacabats en què estava treballant alhora de la seva mort era precisament un llibre que recollia l’obra de poetes i artistes “marginals” dels setanta, entre els quals hi havia Gerard Jacas, Ningú (Pep Castells), jo mateix i el meu germà Manel. A Barcelona ens reuníem al Bar Estudiantil o a un altre de la Sagrada Família, prop del seu estudi de Padilla, algunes vegades se’ns feia l’hora de dinar i ens convidava a dinar a mi i al Gerard al Bilbao de Gràcia.
Genís Cano ens confessava les hores que havia perdut anant darrere de l’Iván de la Nuez perquè es desencallés l’exposició de la contracultura i ens demostrava el seu sentit de l’humor quan es referia als crítics literaris que batejava amb els noms de Julià Monaguill, David Gatillo o Vicenç Billetero. El mateix era el Gengis Kan o el Genís solitari. El coyote o un dandi disfressat de quixot lluitant contra la burocràcia de l’administració. En un dels seus darrers poemes escrigué: “Entre Galiza i Gaza / ni niobi, ni seleni / ni titani, ni tantali, ni silici: / ni l’antimoni / a l’habitació zero / a l’hostal del cor trencat...”.
A Sant Feliu ens havia portat, a la Mei Vidal i a mi, amb la seva companya Isabel Chavarria, a dinar a un restaurant de la platja de Sant Pol (S’Agaró) i després a prendre cafè a l’Hostal de la Gavina, on ens mostrava l’obra de l’arquitecte noucentista Rafael Masó. El juliol de 2006 vam passar uns dies d’harmonia amb Genís a Sant Feliu de Guíxols on s’hi celebrava un post-grau de Belles Arts amb la presència de l’artista nord-americana Shapero i els professors Miquel Quílez i Glòria Muñoz. Genís, amant de la bona gastronomia i del bon vi, ens portava a sopar a La Dorada. La darrera vegada que vàrem ésser amb ell a Sant Feliu de Guíxols fou el passat desembre, nosaltres (Mei i jo) veníem de Camallera on havíem participat a la Nau Côclea en un acte titulat “L’Art de la Insurrecció”. Des de Sant Feliu vam retornar plegats a Barcelona, vam quedar per veure’ns després de festes, però, malgrat que vam parlar per telèfon vàries vegades ja no ens tornaríem a veure. El dia 14 de febrer era enterrat al cementiri marí de Sant Feliu de Guíxols en el mateix lloc que, uns mesos abans, ens havia mostrat, mentre ens deia assenyalant un tros de terra aquí és on voldria ésser enterrat. Ara el Genís aquell dandi revoltat de pell blanca i mirada més viva que un gínjol és el nostre àngel de la contracultura: “Company, qui legit ut dicat, sit tibi terra levis”.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Caravansari, núm. 2, desembre de 2007) 


GENÍS CANO (1954-2007) 

     
   Passo d’Urquinaona a Burkina Fasso           
        en univers transportable
        en món transferible

        de muntanya russa de dues amanides russes
        amb mirilla i ull de trau d’armilla
        de roda estreta bomba flor espiral
        rosàcia crisma sexifòlia ull ou mà
        ing iang anarquia arroba somriure
        envolant ambulant amb volant

        ma tarta de matar-te
        parets de paperets
        metrorràgia hilarant
        gas de la risa de l’estrafolari extraradi

        pertorbi el suburbi
        de Lady X dels algoritmes i bioritmes
       
        verge estergida de l’escala
        hologràfica
        pedres de l’Atlas
            viatges tuareg
                    arribada de força
                    que no forçada
                             arribada de força
        la bola de l’Atlas
        el globus del món
             mapamundi del Domund
             imago mundi
             artis mutis

l’escala d’incendi té una reixa
però no hi ha problema
l’infern no existeix

però el mànager de Cáritas
traga pizzes de tres en tres
pels carrers de Bangla Desh

punkies al Mercantil!
yuppies al Castromil!
postmamàs al Tofranil!

d’Estambul a Kabul
               entre galimaties i martingales
               entre sardines masòniques i nata muntada del Canadà
sempre me’n recordaré de tu
                    haikú!
entre xocolata a la pedra                    entre pedres al fetge
i pedres de xocolata                    i pedres al ronyó
entre la pilli
i el lapis invisibili
sempre me’n recordaré de tu,
                    haikú!

(Poema de Genís Cano del llibre Els traus postmoderns, Emboscall, Vic, 2006).
 

Pròleg Liceu Escolar / Salvador Domènech

(Lliurant el llibre a Elvira Godàs Vila: Danae Godàs, Elvira Godàs, Ferran Aisa i Mei Vidal)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA  "EL LICEU ESCOLAR DE LLEIDA, 1906-1937" A L'ESPAI GUINOVART D'AGRAMUNT EL 3 DE MAIG A LES 19,30.




PRÒLEG DE SALVADOR DOMÈNECH



Ensenyar delectant

 
Que al llarg del segle XX Catalunya ha excel·lit en experiències escolars renovadores –fins i tot durant el període fosc i dur de les dues dictadures militars- és un fet reconegut, i no només al nostre país; sobretot durant l’etapa republicana, que tot i breu però de manera intensa, va meravellar Europa i altres països de la resta del món. La política del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, amb Manuel Ainaud al capdavant, pel que fa a la dignificació de l’escola pública, el paper preeminent del professorat i la potenciació dels interessos de l’alumnat, encara són avui dia un referent a seguir. Tot i així, en perspectiva, la renovació pedagògica a casa nostra va venir –bàsicament- pels assaigs escolars dins l’àmbit de l’ensenyament privat.

En la seva introducció, Ferran Aisa ja anomena personalitats cabdals com Pau Vila i la seva Escola Horaciana o Josep Palau i Vera i el Mont d’Or. Els més coneguts -perquè han estat els més estudiats- corresponen a centres ubicats majoritàriament a la ciutat de Barcelona. La capitalitat d’un país comporta, moltes vegades, la subordinació de realitats que no es troben en el seu contorn geogràfic. Per aquest simple motiu, realitats com les Escoles del Patronat Ribas, a Rubí, l’Escola de S’Agaró, de Narcís Masó, o bé la tasca pedagògica de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, no han estat prou divulgades. De manera semblant ha passat amb el Liceu Escolar de Lleida, i les seves sucursals  -especialment el Liceu Escolar de Balaguer-, que ha estat una de les nostres realitzacions pedagògiques renovadores més reeixides. I el seu director, Frederic Godàs i Legido, un dels pedagogs més ben preparats i amb més solidesa d’obra feta.

En aquest llibre –com és habitual en ell- Ferran Aisa ens ofereix un minuciós i alhora extensiu treball de recerca, amb generositat d’explicar no només noms i fets, sinó el context social i polític de l’època. Amb un redactat directe i ben documentat, ple d’interessants i emotives cites, l’autor va glossant a bastament les característiques del que va ser un centre punter i de referència a les terres de Lleida. Allà, al Liceu Escolar, es va fer realitat l’exercici tan noble d’educar amb respecte i llibertat a la infància i a l’adolescència, estimant i formant alhora, i no com solia passar tot sovint a la resta de centres, fossin públics o privats, que el professorat feia veure que ensenyava i l’alumnat feia veure que aprenia.

En una societat on la norma bàsica no era aprendre sinó instruir; on l’important era saber coses, rellevants o no per al futur de l’alumnat; on els exàmens eren curses d’obstacles que s’havien de superar... En el Liceu Escolar de Lleida ens trobem amb unes mestres i uns mestres optimistes i engrescats en els principis del moviment de l’Escola Nova, impartint una educació contextualitzada de tipus humanista, amb valors, laica, activa, amb sortides i excursions com a pròpia dinàmica escolar... I el que és més important, donant protagonisme als nois i noies, tant a nivell d’aprenentatge com a nivell d’autoresponsabilitat, aconseguint persones més solidàries i que l’escola els hi servís per a la vida d’una manera integradora i moderna.

El Liceu Escolar de Lleida no s’explica sense la figura del seu creador i director per excel·lència, Frederic Godàs. Un pedagog entusiasta i vitalista, que va saber crear sinergies entre el bon planter de companys de claustre, entre els que m’agradaria destacar, entre d’altres, Víctor Colomer, Joaquim Maurín i Antoni Sabater i Mur. Com la vida mateixa, amb sotracs i viaranys, la història del Liceu Escolar no és lineal, però aquell professorat va exercir la docència amb la voluntat ferma de servir a la ciutadania de la millor manera possible; van voler millorar la societat començant des de baix, a base d’una dinàmica d’ensenyament i aprenentatge il·lusionadora.

Godàs va trencar amb el memorisme escolar existent amb la mateixa intensitat que va saber conrear el suport mutu entre la família i l’escola; una complicitat sana i indispensable per a la correcta evolució personal, social i laboral de la mainada. El benestar emocional, ètic, lúdic i intel·lectual es situaven com a veritable centre d’interès del currículum ocult de tota la comunitat educativa. Ah, i tot amanit amb uns espais físics acollidors, higiènics, bells, formatius, estimuladors...; res a veure amb la trajectòria rònega de la majoria d’acadèmies i escoles públiques de la ciutat.

Aquest és un llibre escrit amb rigor i al mateix temps amb passió, com el tarannà del seu autor, un intel·lectual compromès amb el seu temps, amb uns sòlids ideals de llibertat i d’utopia, que mai ha deixat de treballar per dignificar el passat. Un llibre necessari, que fa justícia a una manera de fer pedagogia que ens ennobleix com a poble. Una obra que posa a l’abast de tothom la pràctica meravellosa de l’ideal vital i humanista: anar a l’escola i gaudir és de les millors experiències que et pot portar la vida. A partir d’ara el Liceu Escolar de Lleida serà més nostre, més de tots... I el desig que, per a les noves fornades –i no tan noves- de professorat, esdevingui un nord a seguir.

Salvador Domènech
Doctor en Pedagogia

(Liceu Escolar de Lleuda, 1906-1937, Editorial Fonoll, Juneda, 2013)