Nomenclàtor Barcelona - República / Ferran Aisa

CANVI DE NOMENCLÀTOR ALS CARRERS DE BARCELONA DURANT LA REPÚBLICA I LA REVOLUCIÓ



FERRAN AISA

(Coberta del llibre de F. Aisa)

Els canvis de règim polític van acompanyats normalment pels canvi dels noms dels carrers, a l’adveniment de la República ja se’n havien canviat el nom d’alguns dels carrers més emblemàtics de Barcelona com l’avinguda Alfons XIII (Diagonal) es va dir 14 d’Abril; la plaça de Sant Jaume va passar a dir-se plaça de la República; el passeig i el Saló de Sant Joan, es van dir Fermín Galán i García Hernández, respectivament. La proposta de canviar de nom el passeig de Gràcia pel de Pi i Margall, va portar un debat entre les formacions Partit Radical i Esquerra Republicana, mentre els primers es mostraven partidaris del canvi, els segons al•ludien a la tradició popular del nom del passeig. De moment el canvi de nom va quedar dins del tinter, però es va aconseguir que la ciutat aixequés un monument al federalista català a la cruïlla Diagonal-passeig de Gràcia, que fou inaugurat per Companys, Gassol i Pi i Sunyer l’any 1936. Altres carrers si que van canviar de seguida de nom foren el Paral•lel que s’anomenà Avinguda Francesc Layret i el carrer de la Cadena fou bateja amb el nom del líder anarcosindicalista Salvador Seguí. 
El canvi de noms al nomenclàtor barceloní seria una cosa habitual en els dies revolucionaris, que van seguir al 19 de juliol de 1936, sense anar més lluny a primer d’agost el nom d’algunes places i carrers eren les següents: la plaça Navas (Poble Sec) s’anomenà Germinal Vidal, secretari de les JCI del POUM mort en els fets del 19 de juliol; la plaça Antoni López, una vegada enderrocada l’estàtua del Marquès de Comillas, fou batejada com plaça del Capità Maximilià Biardeau, màrtir de la llibertat, mort el 6 d’octubre de 1934; la plaça Sant Josep Oriol va canviar el nom per plaça del Milicià Desconegut; el passeig de Gràcia, ara sí, s’anomenà Pi i Margall, etc.
(...) La sessió del Govern Municipal va decidir encarregar al conseller-regidor d’Urbanització i Obres, ciutadà Hurtado, la coordinació dels canvis de nom dels carrers, per evitar duplicats i el caràcter espontani. L’Ajuntament es dirigia als centres, agrupacions sindicals, partits polítics i entitats que formulessin suggeriments dels canvis de nom, a fi de donar-li un caràcter orgànic al nomenclàtor. El conseller-regidor parlava del sanejament urbà al referir-se al canvi de noms dels carrers: “Els noms dels suposats sants i verges han de desaparèixer dels nostres carrers i places. No hi ha dubte que s’imposa fer, ràpidament, un canvi total dels noms que fan lleig els nostres carrers, places i passeigs. La Revolució obliga. Endavant!”
(...) L’homenatge a Durruti de la ciutat de Barcelona va continuar amb el canvi de rètol de la popular Via Laietana, que havia estat coneguda, anteriorment, com el carrer de la Reforma i, aleshores, va denominar-se Via Durruti. El nomenclàtor barceloní canviava d’un dia per l’altre, com per exemple les rondes, Ricardo Mella substituí la de Sant Pau; Fernando Tarrida del Màrmol, la de Sant Antoni; i Fermín Salvochea la de Sant Pere. Altres canvis foren el carrer del Carme per Kropotkin; Sant Pau per Rafael Farga Pellicer; Cabanyes per Antoni Agulló; Sant Climent per Milicians Guinart i Martínez; Peu de la Creu per Konsomol; Drassanes per Presa de les Drassanes; Marquès de Barberà per d’Aviador Marià Foyè; Sant Pacià per Lleialtat; Sant Antoni Abat per Timoteo Urieta Bono; Sant Oleguer per Eduard Farrès; Duc de la Victoria per Fracesc Casas Sala; Bonsuccés per periodista Luis de Sirval; plaça Reial per Francesc Macià; Sanjoanistas per AIT; plaça de Sant Agustí per Mario Angeloni; plaça Virrei Amat per Salvat-Papasseit; etc.
(...) El nomenclàtor anava canviant ràpidament, l’Ajuntament prenia l’acord de canviar el nom del carrer Duc de la Victoria, a partir d’ara es denominava Francesc Casas Sala, diputat i mestre laic assassinat pels feixistes, atenent la sol•licitud presentada conjuntament per Actuació Valenciana d’Esquerra i el Claustre de Mestres Laics de Catalunya.
(...) Un altre tema municipal era el de la retolació dels nous noms de carrers sense permís de l’Ajuntament, doncs, des del 19 de juliol, sindicats, organitzacions, comitès, etc., havien canviat el nom dels carrers de manera directa i, aleshores, hi havia noms duplicats i triplicats a la ciutat. Precisament per evitar això la conselleria-regidoria d’Urbanització i Obres, que era l’encarregada de la Ponència del nomenclàtor de Barcelona afirmava que es disposava a revisar els noms donats a diversos carrers de Barcelona amb motiu del 19 de juliol, i, sobretot aquells que s’havien canviat sense donar coneixement a l’autoritat municipal, i emetia la nota següent: “En conseqüència, s’invita a les Comissions de Veïns que han procedit a retolar amb nou nom els respectius carrers, a què durant un termini de vuit dies passin pel Negociat d’Obres Públiques de la Secció d’Urbanització i Obres, de vuit del matí a la una de la tarda, per formular la declaració referida, amb el cas contrari la Comissió restituirà el nom antic, a no ser que aquest sigui un nom contrari al règim o si el proposat no reuneix les condicions de ser públicament conegut per no haver transcendit la seva actuació antifeixista.”
II. NOMENCLÀTOR (1936-1939)
Alguns noms de carrers de Barcelona canviats per l’Ajuntament durant l’etapa republicana (1931-1936):
Plaça de la República (pl. Sant Jaume)
Avinguda 14 d’Abril (Av. Alfons XIII, actualment Diagonal)
Bernat Metge (actualment Av. Josep Tarradellas)
Salvador Seguí (Cadena)
Saló Fermin Galán (passeig de Sant Joan)
Saló Ángel García Hernández (actualment p. Lluís Companys)
Francesc Layret (Av. Marquès del Duero, actualment av. Paral•lel)
Josep Nakens (comte de Santa Clara)
Sabino Arana (actual Pi i Margall)
Eduard Maristany (Marquès de l’Argentera)
Carles Marx (a Horta)
Martí Vilanova (Sant Quintí)
Pablo Iglesias (Princesa)
Mutualitat (arquebisbe Pere Claret)
Hermenegildo Giner de los Ríos (Tetuán)
Amadeu Vives (Cameros)
Josep Llimona (Garriga i Bachs)
Joan Gamper (Crisantems)
Salmerón (Gran de Gràcia)
La Internacional (Clot)
El llistat de carrers que segueix correspon als noms aprovats per l’Ajuntament en sessió del Comitè Permanent Municipal del 16 de  setembre de 1937:
19 de Juliol (pl. Sants):
4 de setembre (Mercedes)
Alexandre Liaño (Sant Crispí)
Ángel Ganivet (pla del Palau)
Antoni López Raimundo (Bergara)
Artur Paz (Sant Antoni)
Barbastro (Sant Salvador)
Barricada (Santuari)
Benito Pasanau (Rogent)
Federico García Lorca (actual carrer del Bisbe)
Buenventura Durruti (Via Laietana)
Capità Bordeau (pl. Antoni López)
Capità Josep M. Freire (pl. Sant Pere)
Caporal Redondo (pl. Regomir)
Dostoievski (pl. de l’Àngel)
Eduard Farrés (Sant Oleguer)
Enrico Malatesta (p. de la Bonanova)
Espartacus (Alt)
Felip Cortiella (Àngels)
Florencio González del Barco (passatge Sagrada Família)
Francesc Ascaso (Montserrat)
Francesc Casas Salas (Duc de la Victòria)
Francesc Ferrer i Guàrdia (pl. Urquinaona)
Francesc Martín (Marquès de l’Argentera)
Frederic Engels (Peris Mencheta)
Francesc Martín (Marquès de l’Argentera)
Francesc Pi i Margall (passeig de Gràcia)
Germans Ascaso (pl. Barceloneta)
Germans Badia (pl. Alcalà Zamora, actualment pl. Macià)
Guàrdia Gonzalo Pavón (Regomir)
Guillem Prats (passatge Garcia Cambra)
Harmonia (Santa Matilde)
Konsomol (Peu de la Creu)
Kropotkin (Carme)
Lina Odena (passatge Lluís Pellicer)
Luis Aguilera (Escorial)
Manuel González Alba (Ros d’Olano)
Marià Foyé (Marquès de Barberà)
Mario Angeloni (pl. Sant Agustí)
Màrtirs de Chicago (pl. Canonge Rodó)
Màrtirs de Montjuïc (Santa Anna)
Milicià Desconegut (pl. Sant Josep Oriol)
Milicians Guinart i Martínez (Sant Climent)
Nazario Cuartero (Lourdes)
Néstor Makno (pl. Sant Agustí Vell)
Joan Fuster Segú (pl. Nord)
Joan Yagües (p. Nacional)
Josep Durán (Puríssima Concepció)
Josep Garcia (p. Fabra i Puig)
Josep Sunyol Garriga (Sant Domènec)
Periodista Luis de Sirval (Bonsuccés)
Pintor Gimeno (Montsió)
Presa de Drassanes (av. Drassanes)
Ramon Acin (Sant Pere Més Baix)
Rafael Farga Pellicer (Sant Pau)
Rafael Fuster (Maria Auxiliadora)
Revolució de 1936 (Bisbe Laguarda)
Revolució Social (Av. Icària)
Ronda Ricardo Mella (Ronda de Sant Pau)
Ronda Fermín Salvochea (Ronda de Sant Pere)
Ronda Fernando Tarrida del Mármol (Ronda Sant Pere)
Sánchez i Mercader (Sant Cristòbal)
Santiago Salvador (Sant Pere Mitjà)
Sebastien Faure (Sagrera)
Tardienta (Betlem)
Timoteo Urieta Bono (Sant Antoni Abad)
Ukrania (pl. Sagrada Família)
URSS (av. Meridiana)
Vicien (Santa Albina)
Víctimes del 19 de Juliol (Negoci)
Altres canvis de noms de carrers posteriors a setembre del 1937 o fins i tot anteriors però no recollits en la llista de l’Ajuntament:
Aguiluchos de les Corts (Déu i Mata)
AIT (Sanjuanistes)
Alferes Cabré (pl. Santa Madrona)
Amadeu Bardina (pl Sant Miquel)
Amadeu Colldeforns (Rector Ubach)
Anarquistes (Beates)
Àngel Pestaña (Sant Jeroni)
Antoni Agulló (Cabanyes)
Bakunin (Foradada)
Belchite (Santa Rosa)
CNT (pl. Trinitat)
Capità Arrando (Palma de Sant Just)
Comandant López Tienda (Sardenya)
Comas i Solà (placeta al Tibidabo)
Desgràcia (Mare de Déu de Gràcia)
Doctor Pavlov (Portal de l’Àngel)
Enric Fontbernat (Cardenal Casañas)
Ernest Ventós (pl. al costat av. Bernat Metge)
Evelio Boal (Pont de Sant Martí)
FAI (Sant Eusebi)
Faust Castells (Mare de Déu dels Desamparats)
Florencio González (Sant Joan de Malta)
Francesc Batista (Mare de Déu del Carmel)
Francesc Macià (pl. Reial)
Germinal Gracia (pl. Navas)
Guàrdies Salvat i Manzano (Rector Bruguera)
Jaume Albiol (Santa Eugènia)
Manuel Alonso (Garriga i Roca)
Manuel Carrasco i Formiguera (pl. Pedró)
Muralles Romanes (Sots-tinent Navarro)
Jaume Compte (Rambla Santa Mònica)
Jesús Lázaro (Palomar)
Joan Viñas (Les Carolines)
Laureano Novas (Santa Madrona)
Lleialtat (Sant Pacià)
Llibertat (Mare de Déu del Pilar)
Los Rebeldes (Santa Magdalena)
Luis Bello (Reina Maria Cristina)
Manuel Borrell (Santa Caterina)
Màrtirs de Sants (Sant Frederic)
Manuel Hidalgo (París)
Pancho Villa (Baixada de Santa María)
POUM (Bertran)
Salvat-Papasseit (pl. Virrei Amat)
Sergent de Milícies Francesc Vila (Sant Domènec de Santa Catarina)
Víctor Díaz (Monlau)

Ferran Aisa-Pàmpols  (Extret del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució, L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

27-S / darreres execucions del franquisme

AVUI 27 DE SEPTEMBRE DE 2015 ES CUMPLEIXEN 40 ANYS DE LES DARRERES EXECUCIONS DEL FRANQUISME. A L'ALBA D'AQUEST NEGRE DIA VAN SER PASSATS PER LES ARMES A HOYO DE MANZANARES (Madrid), LA PRESÓ DE BURGOS I A UN BOSC PROPER AL CEMENTIRI DE COLLSEROLA, RESPECTIVAMENT, TRES MILITANTS DEL FRAP I DOS D'ETA: JOSÉ LUIS SÁNCHEZ BRAVO, XOSÉ HUMBERTO BAENA, RAMON GARCÍA SANZ, ANGEL OTAEGUI ETXEBERRIA I JON PAREDES MANOT "TXIKI".

EL CANTANT LUIS EDUARDO AUTE ELS HI VA COMPOSAR AQUESTA BELLA CANÇÓ "AL ALBA":

Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son estas
que hieren como amenazas,
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.
Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones
amor mío, al alba.
Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.
Presiento que tras la noche...
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones
amor mío, al alba.
 Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.
Presiento que tras la noche
 vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones
amor mío, al alba.

Luis Eduardo Aute (1975)

Barcelona / poema Ferran Aisa

LA BALADA DE BARCELONA


FERRAN AISA

(Ferran Aisa)

Ara que tinc una guitarra escriure una balada dedicada a Barcelona,
la meva ciutat, la teva ciutat: Montjuïc,Tibidabo, els set turons, dos rius,
la brisa de la platja i una fada que viu vora la mar guardant els versos
de Joan Salvat. Rosa de foc, cap i casal de Catalunya, ciutat Comtal.
Barcelona és moltes coses: l’arquitectura màgica de Gaudí,
la sardana a la plaça de Sant Jaume, la mona de Pasqua, la Boqueria,
la Rambla, el Camp Nou a Les Corts, els gols mítics de Messi,
Santa Maria del Mar, manifestacions a la Via Laietana. 
De Pedralbes fins a la Porta de la Pau, de Reina Elisenda a Colom:
Sarrià, Sants, Eixample, Raval, Ribera, Barceloneta, Poble Nou,
Sant Andreu... Santa Eulàlia a la Catedral, la Festa de la Mercè,
l’ou com balla, gegants, castellers, turistes i temps serè.

Barcelona, Barcelona, qui t’ha vist i qui et veu?
Burgesa i obrera, capital d’un imperi, ciutat llibertària.
Barcelona, Barcelona, gòtica, modernista, olímpica,
llatina, ibèrica, catalana. Perla de la mar Mediterrània. 
 
Barcelona ha estat glossada per cantants i per poetes: 
Verdaguer, Maragall, Bartra, Brossa, Pere Quart, Salvat,
Antonio Molina, Jaume Sisa, Loquillo, Joan Manuel Serrat,
coples, cançons, odes i poemes magníficament enlairats.      
Rumbes de Peret i de Gato Pérez, cel i ona,  mambo Barcelona
de Pérez Prado. Barcelonautes i barcelonàufrags ramblejant.
Ciutat dels prodigis de Mendoza, l’ombra del vent de Ruiz Zafón,
vaixell que salpa cap a les illes amb els mariners cantant havaneres.
Barcelona rebel, esperit revolucionari, emprenedora.
Barcelona amb rauxa i amb seny, treballadora, però també bohèmia
i conspiradora. La plaça de Catalunya dels coloms i dels indignats.
Barcelona ciutat oberta al mar, somni utòpic de revoltats.
 
Barcelona, Barcelona, qui t’ha vist i qui et veu?
Burgesa i obrera, capital d’un imperi, ciutat llibertària.
Barcelona, Barcelona, gòtica, modernista, olímpica,
llatina, ibèrica, catalana. Perla de la mar Mediterrània.  


Ferran Aisa-Pàmpols (publicat a Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos dificiles, Amargors,
Madrid, 2014)

Salvat-Papasseit i el nacionalisme / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT

SALVAT-PAPASSEIT I EL NACIONALISME

Ferran Aisa
 

(J. Salvat-Papasseit cap a 1917)

Joan Salvat-Papasseit, després de la seva etapa de redactor de Los Miserables i de Justicia Social, on escriu els seus articles amb el nom de Gorkiano i que publicarà posteriorment el 1918 en el llibre Humo de fábrica. L’any 1916 comença a escriure en català i ho fa en el periòdic Sabadell Federal. Salvat-Papasseit escriu cinc articles que ara continuen essent actuals: 1. “La Nacionalitat i el Socialisme”, 2. “El Cas de Catalunya”, 3. “Els Sense-Pàtria”, 4. “Un sentiment que es mor” i “Pobles-Robinsons”.
Aquests escrits del jove escriptor barceloní, només tenia vint-i-dos anys, són antinacionalistes en el sentit antiburgés, però sobretot marcats per l’internacionalisme i per la lluita social. En els primer dels cinc articles escriu: 

“Lo del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a jove biskaitarra. Si cerquéssim vint homes de sectes oposades -i no fora difícils de trobar-los-, cap d’ells sabria dir-nos la veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen els pobles per conquerir l’Estat a la creença llur. També els nacionalistes mostren la seva pàtria com espìll de grandeses, i cap sabria dir-nos que vol dir pàtria.  (...) És clar que hi ha Nacions -entitats naturals-, quina vida és migrada per l’Estat, però el Nacionalisme no admet l’acceptació com a problema. El problema cabdal per a la Humanitat, damunt de tot problema, és el del productor. En una u altra forma, un país tributari és un país esclau; la llibertat del poble no està en què l’amo sigui natural o estranger, sinó que hi hagi amo. Si una Nació està formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una Nació és formada per homes que no anhelen redempció, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima.” 

Salvat-Papasseit analitzà el cas de Catalunya i del País Basc com a petites nacions dins d’Espanya, i parla dels sentiments que formen les pàtries i fa comparació dels que s’atrinxeren amb la bandera des del camp polític per servir els seus propis interessos: 

“De les Nacions petites que avui formen l’Espanya, concretes definides per llur aspiració per “governament propi, n’hi ha dues: Basconia i Catalunya. (...) Natural conseqüència d’aquesta aspiració del poble català, són dos partits polítics quin lema sembla ésser una mena de Deustchaland Über Aller. Una dreta, oligàrquica, integrada tan sols per gent burgesa, per grans capitalistes, que ho agabella lot, les vides dels obrers i les intel·ligències dels que són estudiosos; i una esquerra en fraccions que per distingir-se de la dreta es diu nacionalista-socialista.(...) Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.” 

Salvat-Papasseit en “Els sense pàtria” defensa l’individu davant l’Estat i aixeca el seu fuet per fer fora del temple els nacionalistes que ho són per damunt de la misèria del poble. I a “Un sentiment que es mor” critica la exaltació de les pàtries: 

“La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de la guerra. Mireu si no la compren i la venen.” 

I a “Pobles Robinsons” fa una dura crítica a l’Estat on cada nacionalista pensa fer de la seva pàtria “un poble-Robinson”, és a dir una illa on es recrea una pàtria governada per “nosaltres sols” a imatge de les altres pàtries burgeses.
Salvat-Papasseit sap que la Nació no es pot entendre sense la qüestió social, ni sense la llibertat individual, i sap que “la llibertat no és cada per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyat.”

Ferran Aisa-Pàmpols (Article del 20 de setembre de 2015 per publicar a Solidaridad Obrera)

Dinamita cerebral / Ferran Aisa

NOU LLIBRE FERRAN AISA PAMPOLS

(Coberta llibre

Dinamita cerebral, cultural, literatura, arte y poesía anarquista
Calumnia Edicions
Palma de Mallorca, 2015
136 pàgines
7.5 euros


Joan Mir i Mir, director del periódico El Porvenir del Obrero, recuperó en 1913 el título “Dinamita Cerebral” en una antología de cuentos anarquistas, en su prólogo decía: <<El título de Dinamita Cerebral, fue inventado por Josep Llunas i Pujals, antiguo internacional y editor del semanario catalán La Tramontana, como oposición a la violencia sistemática de los dinamiteros.>> Los anarquistas, con la dinamita cerebral, marcaron el objetivo principal de la propagación de las ideas ácratas, que reivindicaba la cultura, la ciencia y la razón como base de formación del ser humano hacia su emancipación.

El movimiento libertario organizado se preocupó primero de enseñar a leer y a escribir a los obreros y campesinos, y luego formarlos. De aquí la aparición del obrero ilustrado. El proletariado consciente era la base fundamental para llegar a la revolución social. La cultura libertaria será la “piedra filosofal”, nueva y reluciente, que iba a cambiar el mundo. Ésta cultura anarquista era la chispa que anunciaba la aurora de una nueva sociedad libre, solidaria y autogestionaria. Una sociedad organizada de abajo a arriba a través de la democracia directa.

Ferran Aisa con este ensayo realiza una síntesis histórica sobre los campos de  creatividad anarquista: sindicatos, cooperativas, mutuas, ateneos, escuelas, publicaciones, editoriales, bibliotecas, certámenes… La cultura libertaria se desarrollará profundamente en el fomento de las artes, la literatura, el teatro, la poesía, así como la divulgación de la ciencia, el naturismo, el esperanto, la pedagogía… Los anarquistas crean un movimiento social de cariz anarcosindicalista y libertario, que será hegemónico entre el proletariado ibérico hasta el final de la Guerra Civil. 

(Contra del libro de Ferran Aisa-Pàmpols, Barcelona, 15 septiembre de 2015)

Escola Municipal Diputació - Bar Gelida / poema Ferran Aisa

(Coberta llibre F. Aisa)

  


ESCOLA MUNICIPAL DIPUTACIÓ


Ferran Aisa

Al carrer Diputació vaig anar a la meva primera escola,
eren temps d’ora pro nobis i, a Sant Josep Oriol,
els postulants d’Acció Catòlica m’explicaven
els miracles del sant que sanava malalts,
que posava la mà al foc, que sentia la vida
com una guerra i contra la temptació
del dimoni es recollia a l’oració...
Un hivern va nevar, no tant com el seixanta-dos,
però una noia de l’escala, al costat de la fàbrica
va fer un ninot de neu que fumava en pipa.
A l’escola de l’Ajuntament vam fer un pessebre
i jo vaig portar el Caganer. La senyoreta Maria
ens llegia contes, recordo que un d’ells era El Patufet,
 tots ens sabíem de memòria aquell fragment:
-Patufet, on ets? -A la panxa del bou
que no neva ni plou.
Per aquesta època va néixer el meu germà,
jo era molt poruc i sempre per dormir-me
m’agafava de la mà de la mare.
Recordo que al terrat veí hi havia una tortuga
i a la botiga de llaminadures vivia un lloro
que parlava pels colzes: -Antonieta, que roben...,
deia quan entrava un client.
A la cantonada, al Bar Gelida, van penjar la fotografia
del Barça campió de les Cinc Copes,
jo, aleshores, només coneixia Ramallets i Kubala.
Quan tenia sis anys vam retornar al barri xinès,
l’àvia era malalta i ja ens hi vam quedar per sempre més... 


Ferran Aisa-Pàmpols (de Balades dels Ravals, Pont del Petroli, Badalona, 2014).
 

Epistolari Joan Oliver i Joaquim Molas / Ferran Aisa

DIÀLEG EPISTOLAR IL•LUSTRAT (1959-1982)
Joan Oliver i Joaquim Molas
Edició a cura de Xavier Garcia
Editorial: Pagès Editor
(Lleida, 2015)
Pàgines: 188
Preu: 24 euros
correspondència

 
 

(Coberta llibre X. García)

EPÍSTOLES IL·LUSTRADES DE JOAN OLIVER I JOAQUIM MOLAS



FERRAN AISA
 
Joan Oliver (1899-1986) i Joaquim Molas (1930-2015) van intercanviar sovint opinions literàries a través d’una correspondència que fluctua en el temps, entre el 9 d’octubre de 1959 fins el 29 d’abril de 1982. El targarí Xavier Garcia ha fet la recerca de les cartes a l’Arxiu Històric de Sabadell i al particular de Joaquim Molas. Total quaranta cartes de dos dels grans mestres de la literatura catalana del segle XX. Entre 1959 i 1961 són més abundant les lletres de Molas a Oliver, però del 1963 fins el 1982 totes les cartes són només del poeta, doncs no hi ha cap resposta. Xavier Garcia ha fet una acurada edició amb nombroses il·lustracions amb els llibres publicats tant per Oliver com per Molas. I, a més, l’escriptor targarí ha efectuat un estudi realment seriós i documentat sobre cadascuna de les cartes on apareix els principals noms, sobretot, de la cultura i la literatura catalana contemporània. 
L’acte de presentació a Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans, va comptar amb la presència de Josep M. Benet i Jornet, que va explicar diverses anècdotes de Joaquim Molas a l’època en què ell era alumne seu a la Universitat de Barcelona. A més de l’autor de la recopilació, va intervenir-hi el crític literari Àlex Broch; i es va clausurar l’acte amb un espectacle de claqué efectuat per Jofre, un jove de Tàrrega que ballà al so del poema “Tirallonga de monosíl·labs” recitat per Xavier Garcia i finalment el Mag Lari va fer un joc de màgia amb cartes, que va denominar "epistolari".
La primera missiva l’escriu Molas des del carrer Ivanhoe de Liverpool al poc temps d’haver arribat a terra anglesa per ampliar els seus estudis a la Universitat. Molas en aquesta carta es dirigeix a l’“Enyorada gent de Bonpiani City”, referint-se, com afirma Xavier Garcia a l’estudi de la correspondència, “al Diccionario literario de todos los tiempos (12 volums) publicat per Montaner y Simón (Barcelona, 1959), versió castellana que va dirigir Martí de Riquer. La gent del Bonpiani eren els exalumnes de Riquer: Antoni Comas, Paco Noy, Sergi Beser, Joaquim Molas... 
El mestre i crític literari Joaquim Molas es dirigeix sempre de vostè en el seu tracte a Joan Oliver (Pere Quart), en canvi l’escriptor, poeta i dramaturg sabadellenc fa servir en la seva col·loquial correspondència un tuteig cordial. El 13 de novembre de 1959 li escriu: “Estimat doctor Molas. (...) Ara acabo de rebre i de llegir les teves ratlles. M’atabales a preguntes, és cert. I provo de contestar-les totes. Altres interrogatoris més enutjosos he de sofrir.” Pere Quart li confirma que li han atorgat el premi Ausiàs March-Beniarjó, i que ha fet el viatge a Gandia en companyia de José Agustín Goytisolo. El poeta cita el jurat del premi format per Castellet, Espriu i Fuster. El llibre recull diversos poemes de Pere Quart com “L’Auca del Bompiani” o “Auca de Tossa” i altres textos de Molas i Manent, que enriqueixen encara més aquesta joia de la memòria literària del nostre país.
Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 19 de juliol de 2015)

El Mur / Poema de Ferran Aisa

VERSIÓ CATALANA I CASTELLANA DEL POEMA EL MUR PUBLICAT A "BALADA DELS TEMPS DIFÍCILS / BALADA DE LOS TIEMPOS DIFÍCILES" (AMARGORD, MADRID, 2014)

(Coberta llibre F. Aisa)

EL MUR
       
            (Si us plau amb la música The wall de Pink Floyd)           

No vulgueu ésser una pedra al mur.
No vulgueu ésser esclaus del Capital.
No vulgueu ésser lacais de l’Estat.
No vulgueu ésser altra cosa
que vosaltres mateixos, lliures i solidaris
comenceu el camí,
abandoneu la formació dels conformistes,
salteu-vos l’ordre establert
i trenqueu l’alienació de la manifestació.
Poseu-vos al davant, marqueu vosaltres el pas,
aneu a l’avantguarda. Sigueu els nous herois
i deixareu d’ésser esclaus.



EL MURO

            (Por favor con la música The wall de Pink Floyd)

No queráis ser una piedra en el muro.
No queráis ser esclavos del Capital.
No queráis ser lacayos del Estado.
No queráis ser nada más
que vosotros mismos, libres y solidarios
empezad el camino,
abandonar la formación de los conformistas,
y romped la alineación de la manifestación,
saltaros el orden establecido,
poneros delante de la marcha, marcad vosotros el paso,
ir siempre a la vanguardia. Sed los nuevos héroes
y dejaréis de ser esclavos.


Ferran Aisa-Pàmpols (Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles (Amargord, Madrid, 2014)

Joan Perucho de Julià Guillamón / Ferran Aisa

JOAN PERUCHO, CENDRES I DIAMANTS
Biografia d’una generació
Autor: Julià Guillamón
Presentació: Xavier Trias
Editorial: Galaxia Gutemberg-Ajuntament de Barcelona
(Barcelona, 2015)Pàgines: 724
Preu: 39 euros
 

(Coberta llibre J. Guillamón)

JOAN PERUCHO, UN UNIVERS DE FANTASIA LITERÀRIA

 FERRAN AISA

L’escriptor, crític literari i periodista Julià Guillamón és autor de diversos llibres, entre altres de l’assaig La ciutat interrompuda, de la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001); del llibre de reportages Literatura catalana de l’exili (2008); de la biografia del boxejador Pere Roca, Jamás me verá nadie en un ring. Guillamón, l’any 1989, ja havia publicat l’assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica. Ara torna a la biografia i ho fa resseguint la vida i la generació de l’escriptor, crític d’art i poeta barceloní Joan Perucho (1920-2003), un dels grans escriptors catalans del segle XX. Guillamón el va conèixer com a crític i va mantenir amb ell una profunda amistat. El periodista barceloní s’endinsa en el món literari i en la personalitat polifacètica de l’autor de Les històries naturals, a través de tots els àmbits que va dominar: fantasia, màgia, viatges, gastronomia, erotisme, vides de sants, bibliofília, etc. Poeta, novel·lista, crític d’art, columnista. Perucho fou Premi Ciutat de Barcelona el 1953 per El médium i obtingué molts altres premis com el Nacional de Cultura de Literatura (1994) o el de la Crítica de Poesia Catalana per Els jardins botànics (1996). 
Joan Perucho, cendres i diamants, és un  recorregut no solament per la vida de l’escriptor barceloní, sinó un cant generacional o una biografia coral on apareixen els seus companys de viatge per la vida: Joan Miró, Salvador Espriu, Nèstor Luján, Álvaro Cunqueiro, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas, Albert Porta “Zush”, Antoni Tàpies... Personatges que el van acompanyar en la travessia de la postguerra tot refent ponts i recreant un clima cultural propici a les circumstàncies produïdes a Catalunya i a Espanya després de la Guerra Civil. Julià Guillamón recrea la vida de Joan Perucho en una biografia extensa, acurada, detallista, minuciosa, apassionada i documentada. A través d’el fil conductor de l’autor de Llibre de cavalleries i Històries naturals, hi refà la història generacional de Perucho marcada, com diu Guillamón, per la cultura popular; i, alhora, il•lumina el seu univers marcat per la literatura fantàstica, però també per tota una obra que va anar publicant des de 1947  amb el recull poètic Sota la sang o la narrativa Diana i la mar morta (1953) fins a l’assaig La porta de la identitat (1999) o les memòries Els jardins de la malenconia (1992), d’on Guillamón extreu la majoria de dades biogràfiques d’infància i joventut. La botiga del seu pare a Gràcia, el seu destí militar a les bateries del Carmel amb 17 anys, la mobilització amb l’exèrcit franquista, el seu casament, la seva feina de jutge, etc. Perucho era un apassionat de la vida i dels llibres, per casa seva hi passaven els grans noms literaris de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. Són importants la seva relació amb els escriptors Nèstor Lujan i Àlvaro Cunqueiro i la col•laboració de tots tres escriptors a la revista Destino. El llibre de Guillamón és més que una biografia a l’ús, és un treball fonamental per conèixer com es desenvolupava la cultura catalana o literatura bilingüe que practicaven una gran part dels escriptors catalans que escrivien llibres o articles a la premsa ja fos la popular Destino, La Vanguardia o altres publicacions. Julià Guillamón amb aquesta biografia d’una generació recupera el patrimoni literari oblidat de Joan Perucho i dels seus companys de lletres. Un llibre imprescindible per conèixer el món cultural d’un temps i d’un país.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 5-7-2015)

Crònica de la corrupció de David Castillo / Ferran Aisa

EL FAR
 
CRÒNICA DE LA CORRUPCIÓ POLÍTICA

 

(Coberta llibre D. Castillo)

FERRAN AISA

David Castillo Buils  (Barcelona, 1961), periodista, poeta i novel·lista, coordinador del  suplement “Cultura” d’El Punt Avui, és autor de diverses novel·les com El Cel de l’Infern, No miris enrere, Barcelona no existeix i de poemaris com La muntanya russa, El pont de Mulhberg, Doble Zero, Downtwn i Game Over (premi Carles Riba), ara presenta la versió castellana
publicada per Amargord Ediciones (Madrid, 2014) d’El llibre dels mals catalans. Burocràcia sentimental sobre la noció del temps (Columna,
Barcelona, 2010). Es tracta d’una irònica crònica barcelonina i catalana de la vida d’alguns polítics de casa nostra que han viscut dins de la corrupció i del nepotisme. Polítics capaços de tot per assegurar-se la poltrona i el seu “modus vivendis”.  La versió
castellana porta per títol Burocracia sentimental sobre la noción del tiempo. Viperina novela en verso sobre los males y los malos catalanes. 
David Castillo s’esplaia maleint la burocràcia política convertida  en casta de poder omnipotent. La veritat i la ficció es barregen entre les pàgines d’aquesta novel·la convertida en bàlsam poètic o en aquest llibre de versos que esdevé una novel·la viperina sobre els mals catalans. Castillo traça les línies de la seva història a través d’un triangle (amorós-passional-quotidià.) d’un polític, un poeta i una prostituta d’elit (amant dels dos personatges). La història succeeix a l’època del tripartit que va governar la Generalitat de Catalunya després dels 23 anys de pujolisme. I com es pot veure en el treball de Castillo en lloc de minvar la corruptela instal·lada en el poder aquesta es generalitza amb escàndols financers, crisis
d’infraestructures,  ordenances cíviques, corrupció, etc. 
A l’avís per a navegant que obre el llibre l’autor ens diu: “El paisatge és el d’un país amb milions d’aturats. En cada contenidor d’escombraries hi ha algú espigolant, per els vagons del metro i dels trens de rodalies hi ha un extens catàleg de rodamóns.  A la vegada, des del poder, instal·lat en la doble moral, cada dia prohibeixen més coses. Fart i sagaç, el cronista descriu algunes imatges des del consol del insomni, que és una taula de salvació.” Des d’una perspectiva rebel però plens d’ironia i no exempts d’humor cavalquen els versos de Castillo reivindicant el dret a un salari i un habitatge dignes. I hi posa amb el seu sentit clava una bandera negra contra el poder establert, alhora que denúncia l’eterna corrupció: “-Ya sabemos que este acepta dinero, le dice el empresario / a su hijo mientras le explica que ha remitido a un político / diez mil euros en una caja de Montecristos / en un sobre con destinatario claro, para el Partido.  / El político, después de una hora de móvil, se guarda /el sobre en la americana y enciende un de los habanos. / (...) Al sacarse la chaqueta para entrar al Camp Nou, al Gamper, / nuestro querido diputado, exconsejal, con sueldo vitalicio,  / percibe el crujido del sobre con los euros. / Los jugadores del Barça salen del túnel / con el himno, tan tópico, a tope. / Se enciende el segundo Montecristo. / Barça, Barça, Barça.”

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, núm. 172, juny de 2015)

Un passeig per Barcelona / Andreu Aisa

BADAR PER LA CIUTAT.
Badar:…4 1 intr. [LC] Abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa. (Institut d’Estudis Catalans. DIEC2).

 Andreu Aisa

(plaça Sant Felip Neri)

 He tornat a badar per la ciutat. Feia molt de temps que no ho feia. Massa. És impactant adonar-se de cop i volta com la maquinària del temps ha passat com una piconadora. Passejar per un lloc tan proper i familiar i prendre consciència de que han passat anys des de la darrera vegada que has trepitjat aquelles llambordes. Les presses, l’estrès, les preocupacions i els barrots dels hàbits urbans adquirits son els instigadors d’aquest fatal oblit.
He tornat a badar per badar per la ciutat com feia temps que no ho feia i he sentit un immens plaer. Me n’havia oblidat de la bellesa que s’amagava en alguns racons de la ciutat. Me n’havia oblidat de que Barcelona, tot i l’espoli que està patint per part del turisme, el consumisme  irracional i de certa fotesa generalitzada, és una ciutat bonica, per la que jo havia caminat i caminat fruint profundament dels seus carrers més cèntrics i amb més història.
Existeix una bellesa que es resisteix a sucumbir i s’entossudeix en bressolar els batecs de la nostra ciutat més viva. Aquesta bellesa l’he retrobat avui mentre badava per la ciutat.
Pensava que ja no existia, que havia mort i jeia sota els passos ferms dels turistes, però no és així. Era jo qui l’havia oblidat, era jo qui l’havia relegat al mortuori espai de la resignació, era jo qui l’havia donat per perduda...
Si bé és cert, que la realitat és la que és, ens agradi o no ens agradi i que aquesta ens narra la història d’una ciutat aparador envaïda pels turistes i l’afany consumista. Si bé aquesta és una realitat que no podem negar, això no ens ha de fer menystenir que queden parts d’aquesta ciutat on encara roman el seu encant més autèntic. Si no les tornem a fer nostres, encara estarem donant més facilitats per que aquest espoli, ja comentat, vagi a l’alça sense topall possible. Hauríem de reconquerir la nostra ciutat, per que quan menys en gaudim d’ella, més bocins de ciutat ens robaran.
 I això és el que m’havia passat. M’havia resignat i havia renegat d’ella. Donava per suposat que havia perdut el centre de la ciutat, que aquells carrers pels quals tant havia caminat ja estaven en mans alienes. Percebia el centre com a territori hostil. D’aquesta manera he deixat de passar per certs carrers, de passejar per alguns espais. He continuat passant per les seves arteries principals però per necessitat i de pas, no per mer plaer.
De fet, el més curiós és que acostumo a passar habitualment per carrers propers, però havia desterrat del meu mapa mental alguns paratges que no estaven de pas. Aquells que cal voler anar-hi per anar-hi i per transitar-los es necessita una actitud molt diferent a la del que passa per un lloc per arribar a un altre, amb la ment embotida de mals de cap.
Per donar forma a les imatges mentals del que vaig narrant, val a dir, que aquest indret perdut que he redescobert és el barri gòtic de Barcelona i més concretament alguns racons d’aquest, que formen part de la meva historia vital.
Per fer aquesta troballa ha hagut de venir una tarda de diumenge amb llavors de primavera. Una d’aquelles vesprades que ja evidencien que els dies s’han començat a allargar i que la temperatura ja no és un destorb per poder transitar pel carrer sense l’excessiva lleugeresa que et dona el fred.
En aquest capvespre, una necessitat vital, que em naixia d’uns peus famèlics de passes, tot passant per un brunzit que se m’escolava entre les vertebres del pit, m’ha empès al carrer a passejar, simplement a caminar per caminar sense cap tipus de fi, el que es defineix com badar per la ciutat. I ho he fet. Ho he fet com feia temps que no ho feia. I ha estat com un massatge a allò, que no sabem com anomenar, i de vegades li diem ànima.
Tot i així, l’art de badar per la ciutat no és tan senzill com sembla i requereix de l’estricte compliment d’una sèrie de condicions sense les quals es fa gairebé impossible el seu assoliment. I això ha estat el que he fet. Sense voler-ho, ni buscar-ho, m’he trobat immers en un viatge que complia totes i cada una d’aquestes imprescindibles condicions.
Aquest vespre quan les últimes espurnes de sol vestien la ciutat he sortit a caminar amb ganes de caminar. Sense cap objectiu i sense pressa. Sol. Acompanyat estrictament de mi. Amb ganes de gaudir-me, de saber-me ben acompanyat per la meva pròpia persona. Sense voler anar enlloc, guiant-me tan sols pel caprici de les meves passes i allà per on el meu desig obria camí cantonada a cantonada.
He sortit a caminar amb el cap net de preocupacions i en tot cas, si les tenia les he anat desfent pas rere pas, fins que s’han dissolt per entre la grisor de l’asfalt.
He caminat al meu ritme, ni més ràpid ni més lent. Més aviat era una cadència pausada, respirada. Mica en mica, m’he anat endinsant en els laberíntics carrers del barri gòtic.
Sense rumb fix, tan sols deixant-me guiar per la voluntat de redescobrir un espai urbà que l’havia relegat a malviure en la meva desmemòria. Aturant-me quan i on volia aturar-me. Avançant amb una mirada gran i oberta que sovint, s’enfilava per sobre el nivell dels ulls. Per sobre d’aquesta alçada emergeix tot un món que quan anem amb pressa no som capaços de percebre. De fet, ignorem que existeix.
Guaitant així, un reguitzell sense fi, de detalls que conformen una realitat gairebé màgica que acostuma a amagar-se sota l’hiperrealisme de la vida cega atrafegada, on tot passa tan ràpid que no dona temps a que succeeixi res que traspassi la pell i no superi el llindar d’allò superficial.
Endinsant-nos en un terreny una mica més teòric, per tal d’aprofundir en l’art de badar, val a dir, que tot caminant d’aquesta manera durant una bona estona, s’assoleix un estat mental de profunda serenor. El cos es relaxa i les portes de la percepció s’obren de bat a bat, deixant-se modificar i afectar per allò que l’envolta. És en aquest punt que se sent un immens plaer com a conseqüència de tenir la sensació d’estar plenament vivint aquell instant i fruint-lo. En aquest estat les emocions tenen el camí lliure. Van i venen. Al mateix temps que la lliure associació d’idees i de records.
És com si el teu cos respirés profundament aquell moment, despullat de tota la boira del teu dia a dia i et dugués a un estat d’accentuada sensibilitat.
Així. a través d’aquest estat de màxima receptivitat, pel teu cos s’obre un canal per on passen lliurement, les sensacions, els sentiments, els records i els pensaments. Tots interrelacionats els uns als altres, sense distingir fronteres que escindeixin el moment. És un tot harmoniós. Es produeix una espiral virtuosa que podria esdevenir de la següent manera:
Un cos relaxat facilita que els sentits estiguin més receptius, aquests capten més informació  de l’exterior, aquesta informació, si se li deixa el temps i l’espai necessari, modifica emocionalment la persona i aquesta ho tradueix a partir de sentiments, records i/o pensaments que flueixen lliurement i es retroalimenten els uns als altres (Una sensació et porta a un record, el record, t’evoca un sentiment, aquest sentiment et connecta a un pensament, aquest pensament, et produeix un sentiment, que et recorda...).
És un diàleg entre el cos i la ment on no es pot diferenciar on comença un i on acaba l’altre.
Doncs, aquest procés ha estat el que he viscut aquest capvespre. Com a conseqüència del mateix,  he viatjat en el temps a diferents èpoques de la meva vida. M’he deixat commoure per elles en pau, sense recança ni melangia, simplement deixant-me acaronar per aquells records o aquelles antigues sensacions que sorgien al meu pas.
Sense saber del tot on anava, al passar per davant de l’Església del Pi se m’ha encès una llumeta. Acostumo a passar molt sovint per davant d’ella, la majoria de vegades de pas, amb pressa i amb la bici. De cop i volta m’he donat compte de que mai havia entrat i si hi ho havia fet, feia tan de temps, que no me’n recordava. Així que he decidit entrar. Hi havia un concert d’una coral. M’he assegut a les banquetes de banc com si fos un feligrès més i m’he deixat estar allí uns quants minuts escoltant aquelles veus cantar i ressonar en l’antiga pedra de l’església. Suposo que va ser aleshores, que la meva ment va començar a treure’s les teranyines fosques del dia a dia i el meu cos es va relaxar. Després de decidir que ja n’havia tingut prou, he sortit novament al carrer.
I és en aquell precís instant, que he pres consciència de que quelcom havia canviat en mi, que els meus ulls estaven molt més oberts i la curiositat d’investigar aquells senders que tenia oblidats se m’havia activat. I així ho he fet. He optat per sortir-me dels camins marcats per la costum diària i endinsar-me per aquells indrets. Me n’he adonat de que a tocar d’allà, existien tota una sèrie de carrerons i llocs, que jo mateix els havia ocultat sota l’estora que amaga allò que no vols veure, però hi és.
A partir d’aquell moment he iniciat un viatge que en gran mesura m’ha dut a un temps d’adolescència tardana o maduresa primerenca, depèn de com es vegi, en la que tenia vint i pocs anys i acostumava a badar per aquests carrers tal i com ho estava fent en aquell moment.
Era un temps, en el que vivia amb la intensitat que li pertoca a cada descoberta, les meves primeres passes en el terreny intel•lectual i artístic. La lectura de llibres, la poesia, l’escriptura dels meus propis textos, la meva formació dins de l’àmbit teatral i un petit germen del que més tard esdevindria com la politització de la meva vida. Tot això bullia intensament dins meu en aquella època. Passejava per aquells carrers una soledat buscada, necessària i dotada de plaer.  M’asseia en alguna antiga escalinata  a llegir o escriure, em parava a escoltar els músics  que em trobava pel camí, em passava força estona en alguna cafeteria determinada mentre li donava voltes a algun un poema o a la lectura d’algun llibre o a algun pensament que conqueria el meu interès. Aquest bullir intel•lectual m’acompanyava moltes vegades quan passejava per aquests indrets que ara estic  redescobrint.
Tots aquests records m’han assaltat aquest vespre mentre caminava pels carrerons del darrera de la Catedral, per la Plaça Sant Felip Neri, pel carrer Paradís, per la Plaça del Rei o pel call jueu; mentre em topava amb cafeteries que freqüentava que encara existeixen o per les que ja no en queda ni la petjada del que van ser; mentre m’aturava a escoltar, sense presses i amb atenció, als músics de carrer amb els que m’anava trobant (un cantant de folk anglès, un de tangos i un d’òpera)...
Paral•lelament al meu fluir pels carrers, els turistes, com éssers apareguts d’un altre dimensió, passaven de llarg o simplement treien el seu mòbil per fer una fotografia o registrar algun vídeo.
En una d’aquestes troballes m’he emocionat i se m’han entelat els ulls, quan caminant per la zona del call jueu, he entrat a una teteria, a la que durant una època hi vaig anar força sovint.  Em sembla tan maca i feia tant de temps que no hi anava, que no m’ho podia creure. Afortunadament estava igual.
Com els capricis i els misteris del badar son insondables, en d’altres moments, allò que veia em traslladava a un territori encara més llunyà, la meva infància.
No se per que, però certa llum blanca emmarcada per una finestra d’una finca antiga, en un carrer silenciós, em recordava i em portava a casa de la meva àvia al carrer Cadena del barri del Raval. Sincerament, no sé per quin motiu, potser em recordava a la llum que sortia de la cuina o pot ser no, però el fet era aquell.
De la mateixa època, un taller a peu de carrer a prop de la Plaça Sant Felip Neri, el qual es podia veure per les vidrieres transparents de les seves portes, em portà directament al taller de pintura que tenia el meu avi al carrer Sant Rafel. Probablement per que en aquest també hi havia quadres, hi havia cert desordre, les parets eren velles i també hi havia una mena d’entresol al qual es podia pujar per unes escales.
Quan s’ha fet tard, he agafat les meves passes embolcallades pels meus peus i he tornat a casa amb una gran serenor respirant sota el pit.
Podria seguir donant-li voltes i més voltes als records i les sensacions que m’han vingut a visitar mentre badava, però ja tocaria anar plegant les veles d’aquest text, no sense abans reivindicar amb força l’art de badar.
Apostar per el badar es anar a contracorrent del tarannà imperant en la nostra societat per que tot i ser una decisió individual, cada vegada hi ha menys marge per fer-ho. La realitat dels nostres dies ens empeny cap a territoris que no tenen res a veure amb el badar.
Vivim en un mon summament accelerat, replet de presses i estressos. És un  mon superficial i materialista, on l’hiperracionalisme imposa la seva llei, a partir del qual sembla que tot ha de tenir un pla estratègic  per ser viscut, sense el qual, qualsevol acte resulta una fotesa. No hi ha espai ni temps per l’emoció. Tot ha de tenir un motiu, un per què, un ordre, tot ha d’estar estructurat, tenir una finalitat, no hi ha premi pel fluir o la improvisació; tot ha de tenir una utilitat i aquesta s’ha de poder mesurar amb  criteris econòmics si pot ser. Es un món solapat en si mateix, és un continu solapament. No es fa mai una sola cosa sinó vàries a la vegada i cada vegada es fa més difícil mantenir l’atenció massa temps sobre un sol punt. L’angoixa ens perfora les costelles i necessitem obrir una nova pestanya a la nostra pantalla i un altra i un altra, sense fi i en decriment de les nostres pobres neurones. Eternament connectats a la xarxa patim un excés de sobreinformació que ens estaborneix i aniquila qualsevol intent de silenci. El silenci ja no existeix, està prenyat de soroll digital. Sempre hem d’estar ocupats, ser productius. Ens movem en un ambient cibernètic extremadament exhibicionista, tot vivint de cara a la galeria. Buscant en tot moment l’aprovació d’un altri que ens alleugeri la soledat (patida). Evitem contínuament, mirar-nos endins per enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Caminen d’un lloc a l’altre sense saber tan sols ni per on estem passant, tot submergits en la nostra miop abstracció i sembla ser que les coses que es viuen no tenen valor si no son registrades (foto, vídeo), portant el nostre afany de possessió a les seva màximes quotes d’existència. A tot això, no hi ha temps i tot passa massa ràpid com per aturar-se. No ens permetem el luxe d’aturar-nos. El temps és or i ens hem oblidat de que aquesta dita era metafòrica.
Per acabar d’adobar-ho, hem d’afegir, que d’alguna manera ,vivim sota la dictadura de l’alegria (hem d’estar sempre alegres, la tristesa o la vulnerabilitat es penalitza) la dictadura de la sociabilitat (has d’estar sempre amb gent, la soledat es patologitza) i al dictadura de la productivitat (tot el que facis ha de servir per alguna cosa).
Queden pocs marges fora d’aquest frenètic remolí, els parèntesis gairebé han quedat esborrats del teclat i no pel seu excessiu us, sinó pel seu oblit. Així, doncs, dintre d’aquesta densa i embotida forma de vida, reivindico la recuperació d’espais i de temps per “badar”, com a contraposició a aquesta vida atrafegada, i de  rebel•lió contra ella.
Badar és el  plaer de caminar per caminar, sense pressa, sense anar en lloc en concret.
Badar és ser capaç de fruir de la teva pròpia soledat, de convertir aquesta en un pou de creativitat.
Badar és deixar que el teu cos respiri el que veu i el que sent.
Badar és una forma de conquerir el teu temps i viure’l amb intensitat.
Badar és entrar en contacte amb tu mateix.
Badar és tenir la valentia d’emprar els ulls que miren cap a dintre, sense por als propis dimonis.
Badar és regalar-li a la teva persona el temps necessari per veure el que veu, escolti el que escolta i senti el que sent, sense passar per sobre.
Badar és deixar-se afectar per allò que t’envolta.
Badar genera riquesa no monetària.
Badar és donar-te el temps necessari per poder percebre la bellesa que t’envolta i deixar-te captivar per ella.
Podria seguir descrivint, aeternum, tot allò que m’evoca el fet de badar per badar, podria ser un pou sense fons, en el qual fàcilment quedaria atrapat, però si algú vol saber-ne més que surti a badar per la ciutat, per que jo avui he tornat a badar per la ciutat com feia temps que no feia i ha estat un plaer, un immens plaer que seguiré practicant...

(petit consell: No existeixen app’s per badar així que mentre badis intenta fer el mínim de cas al teu smartphone, per que aquest, ràpidament et treu de la serenor del badar i et porta automàticament a l’embotiment mental, del qual defuges)

Andreu Aisa Vázquez

Contes del Raval de Maria Casas / Ferran Aisa

EL MEU RAVAL
Il•lustracions i text
Maria Casas
Presentació: Mercè Homs
Edita: Ajuntament de Barcelona
(Barcelona, 2015)
Pàgines: 78
Preu: 9,40 euros
Contes


CONTES D'UN MÓN QUE JA NO EXISTEIX

Ferran Aisa

(Il·lustracuó d'un els contes de Maria Casas)

Uns dies abans de Sant Jordi d’enguany es va presentar a l’antic Bar Marsella del carrer de Sant Pau, El meu Raval, un llibre de contes escrit i il·lustrat per Maria Casas, veïna de tota la vida del barri que, en el pròleg del llibre, diu: “La meva família ha viscut sempre al Raval. Concretament al que sempre s’ha anomenat el rovell d’ou. (...) Aquesta zona del carrer era vista com a intocable. Un fet que, en ocasions, ens obligava a amagar el nostre lloc de residencia. Conseqüència de les pautes socials del moment. Com diu el refrany no és suficient que la sigui honrada, ha de demostrar-ho. Us puc assegurar que en aquell racó del món hi vivia gent treballadora. Com en qualsevol altre lloc.” 
L’autora d’aquest llibre és filla del carrer Robador on ha viscut cinquanta anys i ha vist la riquesa d’un temps en què el realisme màgic vivia arreu. Des del seu balcó podia contemplar el món de Jean Genet o el de Pierre de Mandiargues, per citar dos dels autors que millor han novel·lat el Barri Xino. Ha vist també com s’anava destruint un món i es creava del no res un altre. Després de les transformacions del barri amb la construcció de la flamant Filmoteca i tantes altres coses, la Maria Casas (1950) continua vivint al barri amb la seva mare, però ara ho fa a la Rambla del Raval. Un espai nou de Barcelona que es va endur per davant edificis i noms de carrers com el de la Cadena, Sant Jeroni, Sant Martí, Sant Antoni de Pàdua... I en el seu lloc va aparèixer un passeig amb palmeres i cadires on seuen a l’ombra els nous immigrants que viuen al barri procedents del Pakistan, del Marroc, del Senegal o de qualsevol altre indret del món. Un passeig amb nombroses terrasses de nous bars on prenen les seves cerveses els turistes,els joves europeus d’Erasmus o els hooligans dels equips que juguen la Champions contra el Barça. 
Maria Casas va estudiar a l’escola Milà i Fontanals del carrer dels Àngels, un bell edifici escolar dissenyat per Josep Godall i va aprendre l’ofici de brodadora com la seva mare. Des de ben jove li agradava dibuixar, fins i tot hi va fer cursos per correspondència, i també per aquesta època realitzar cursos d’escriptura creativa. Finalment, quan ja tenia més de trenta anys, va estudiar il·lustració a l’Escola de la Dona. Maria Casas és sobretot il·lustradora, però també té una altra qualitat, la d’escriptora de contes. La prova d’això són els 26 contes il·lustrats que formen El meu Raval que, l’autora, ha dividit en cinc apartats: “Veïnes, meuques, dones. La plaça i el carrer. Barcelona es bona... Emigrants. La vida continua. Hi havia una vegada." 
Els contes de Maria Casas són etnologia i antropologia pura d’un temps, d’un món i d’una vida que, en la majoria dels casos, ja no existeix. Ara la realitat és una altra, però a les històries que descriu l’autora d’aquest llibre trobem personatges reals del seu carrer o del seu entorn com la “Perejilla”, una indigent dels anys vuitanta que rondava l’antic solar de la plaça Salvador Seguí o l’Ora Pronobis com era qualificada una veïna pels molts rosaris que passava durant el dia. I a través de les pàgines del llibre desfilen personatges que van ser reals i que Maria Casas ha convertit en literatura, tot descrivint un dels tants móns perduts. La portera, la senyoreta Mercè, les nombroses de la plaça Salvador Seguí, els músics ambulants, la processionària... Des de la primera fila del seu balcó del carrer Robador, la Maria era testimoni de la gentada d’homes que, com una processionària, anaven amunt i avall del carrer Robador. Un espectacle que de vegades acabava amb els crits de “La cartera, me han robado la cartera...” 
En el llibre no hi manquen els costums barcelonins del barri per Setmana Santa, Diumenge de Rams, el Ball de Gegants, etc. En resum la Maria Casas ofereix al lector una bona estona de diversió tot recuperant la memòria d’un indret del Raval que, moltes vegades, ha estat maleït i criminalitzat per la cruel hipocresia burgesa i la rància moral catòlica de molts barcelonins.
 
Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 12-7-2015)

Fernando Fernán Gómez-El tiempo amarillo / Ferran Aisa

EL TIEMPO AMARILLO
Memorias 1921-1997
Fernando Fernán Gómez
Pròleg: Luis Alegre
Editorial: Capitán Swing
(Madrid, 2015)
Pàgines: 597
Preu: 26.5 euros

MEMÒRIA 

(Coberta del llibre de F.F.G)

L'HURACÀ FERNÁN GÓMEZ


Ferran Aisa

Fernando Fernández Gómez (1921-2007), ha passat a la història del cinema com Fernando Fernán Gómez, fill de l’actriu de teatre Carola Fernán Gómez. Les memòries del polifacètic actor, director, dramaturg, assagista, novel·lista i sobretot còmic són les d’un veritable huracà de les arts escèniques, de la literatura i sobretot del cinema.
Les memòries de Fernán Gómez, El tiempo amarillo (Capitán Swing) arriben fins el 1997, per tant resten deu anys en què l’actor i director de cinema no va deixar de treballar i fins i tot va tenir cura, com escriu el prologuista Luis Alegre, d’organitzar el seu darrer acte al “Teatro Español” de Madrid, on les autoritats, els seus companys còmics i artistes i el poble madrileny va desfilar davant del seu fèretre cobert amb la bandera vermella i negra dels anarquistes. Fernán Gómez va voler ser fidel al seus principis llibertaris, doncs la seva carrera la va començar el 1938 com actor de teatre després d’haver passat per l’escola d’art dramàtic del Sindicat d’Espectacles de la CNT Fidelitat a unes idees que va continuar el 1977 amb la seva participació, conjuntament amb la seva companya Emma Cohen, a les Jornades Llibertàries Internacionals de  Barcelona. 
Les memòries de Fernán Gómez són a  la vegada una mena d’història del seu temps explicada detalladament per un còmic que recorda passatges de la seva vida barrejades amb els sentiments dels fets històrics com la proclamació de la República, la influència de la seva àvia socialista o la del seu professor de teatre l’escriptor llibertari Valentín de Pedro, que fou afusellat pels franquistes. Les
absències de la mare actriu, sempre de gira pels teatres d’Espanya o d’Amèrica. Fernán Gómez descriu les habitacions llòbregues de les pensions on vivien o el primer pis llogat al carrer Álvarez de Castro. Les memòries repassen la seva de vida col·legial, els jocs de carrer, l’ambient popular del Madrid republicà que, en gran part, va recollir en la seva obra Las bicicletas son para el verano. Els seus inicis com actor el 1938 i el descobriment de Jardiel Porcela, que li va donar el primer paper important a Los ladrones somos gente honrada.
Els anys de la Guerra Civil marquen definitivament la seva personalitat, l’adquisició de consciència de classe, el seu tarannà d`actor. Fernán Gómez descriu la vida d’aquells tres anys d’una manera distanciada i alhora propera: les assemblees confederals, l’afició a lectura, els milicians de Durruti, les brigades
internacionals, els comunistes, la falta d’aliments, els bombardejos, la derrota republicana, l’entrada dels feixistes a la capital d’Espanya, la repressió. Fernán Gómez recorda aquells anys amb melangia però també amb tristesa,que li fa dir: “No havia llegado la paz, sino la victoria”. Fernán Gómez narra la història de  la seva vida intensa, viscuda amb una gran passió creativa amb tota mena de detalls i plena de records generacionals. La relació amb els seus amics còmics, amb escriptors i poetes reunits a les tertúlies del Cafè Gijón de Madrid. Els seus viatges per treball o plaer a Barcelona on es dedica a comprar llibre a les parades de les Drassanes. La seva tasca artística al teatre, al cinema, a la ràdio, a la televisió i als discos com recitador de poemes. La seva vida amb Maria Dolores Pradera, amb la que va tenir dos fills;la seva relación amb Analía Gadé; i el seu enamorament de l’actriu catalana Emma Cohen. Les estrenes dramàtiques i els espectacles que va dirigir com Un enemigo del pueblo d’Ibsen o Bertolt Brecht a los hombre futuros i les meravelloses pel·lícules en què va participar com actor i com director i que formen part del record de molts dels seus admiradors, des de les primeres interpretacions dels anys quaranta in cinquanta Cristina Guzmán, Balarrasa, Botón de ancla, El fenómeno, Esa pareja féliz... 
Tota mena de Films sota la direcció dels millors directors espanyols o sota la seva pròpia direcció que omplen la seva extensa filmografia fins l’any 2006: El extraño viaje, El anacoreta, El espíritu de la colmena, Ana y los lobos, Pim, pam...¡fuego!, El viaje a ninguna parte, El abuelo, Todo sobre mi madre, Belle Époque. La lengua de las mariposas, El embrujo de Shangai, Tío Vivo, La Silla de Fernando... 
Premis, distincions, el record de la seva mare.El tiempo amarillo és una delícia de memòria, una mirada molt personal de Fernando Fernán Gómez sobre el seu temps i la seva pròpia vida. 

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 21-6-2015)