30/3/12

Miguel Hernández


EL 28 DE MARÇ VA FER 70 ANYS QUE EL POETA MIGUEL HERNÁNDEZ VA MORIR A LA PRESÓ D'ALACANT


MIGUEL HERNÁNDEZ, ARTICULISTA 

Miguel Hernández (1910-1942)
 FERRAN AISA


Les edicions Flor del Viento ha iniciat una col·lecció de 10 títols per commemorar el 70 aniversari de la Guerra Civil Espanyola. El primer llibre editat és el recull d’articles, Crónicas de la Guerra de España, de Miguel Hernández publicats a la premsa del front republicà i del PCE. Aquesta edició de Flor del Viento s’ha fet conjuntament amb col·laboració a la Fundació Domingo Malagón.
Miguel Hernández Gelabert (Oriola, 1910-Alacant, 1942) va viure l’època de la guerra com soldat, poeta i comissari cultural. El poeta en aquells tràgics anys escrigué el seu llibre Viento del Pueblo i altres poemes que va donar forma al seu llibre El hombre acecha.
Els seus versos de guerra són un cant humà de llibertat, d’amistat i d’amor. 
Miguel Hernández escriu també poemes revolucionaris d’homenatge a la URSS i als soldats republicans i als líders de l’Exèrcit Popular. El poeta va ésser Comissari Cultural del Batalló d’El Campesino format per el PCE. El poeta realitzarà recitals poètics al front i farà campanya per ajudar a mantenir alta la moral dels milicians. Hernández escriu sense parar versos, teatre i articles. Si la seva obra poètica és més coneguda, ara, amb aquesta edició, podem acostar-nos a l’autor periodístic. Són escrits realitzats a la primera línia de foc i publicats a les revistes: Al Ataque, Frente Sur, Acero, La Voz del Combatiente, Frente Extremeño, Nuestra Bandera, Avanzadilla i Pasaremos
El llibre recull també la interessant entrevista que li va fer el poeta Nicolás Guillén, on el poeta oriolà es mostra sincer, optimista i obert a la vida. A l’entrevista hi parlen de Lorca, d’Alberti, de Raúl González Tuñón, d’Octavio Paz i del poeta cubà Pablo de la Torriente, mort en combat. Guillén i Hernández també parlen de literatura i de revolució. El final de la guerra significarà pel poeta la presó, la malaltia i la mort. Condemnat a la pena capital li serà commutada per la de trenta anys de presidi. Miguel Hernández viurà un tràgic peregrinar per les presons espanyoles, malgrat això encara tindrà força per escriure nous poemes que formaran el seu darrer llibre, Cancionero i Romancero de ausencias
Crónicas de la guerra de España recull també l’informe dels escriptors joves al II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes, entre els quals hi ha la signatura de Miguel Hernández. El poeta oriolà va morir tuberculós, el 28 de març de 1942, a la presó d’Alacant. A la seva mort va deixar escrits aquests versos: 

        Adiós, hermanos, camaradas, amigos 
        despedidme del sol y los trigos.

Ferran Aisa
(Avui, 1 de febrer de 2006)

28/3/12

A las barricadas! / himne


(Barricada a Barcelona juliol de 1936)


L'himne revolucionari: A les barricades!


Ferran Aisa
 
 La Varsoviana o Marxa triomfal és un himne revolucionari del poeta polonès Waclaw Swiecicki escrit a la presó de Varsovia el 1883.
Fou cantada per el moviment obrer polonès i per els revolucionaris russos. També per la majoria de moviments revolucionaris i els col·lectius anarcosindicalistes d'arreu.
Himne històric de l’anarcosindicalisme ibèric de la CNT conegut amb el nom de ¡A las barricadas! 
Arreglament musical d’Àngel Miret i versió de lletra espanyola de Valeriano Orobón Fernández. Fou publicada per primera vegada al suplement Tierra y Libertad, novembre de 1933. Des d'aleshores es va convertir en l'himne més popular del moviment obrer espanyol, conjuntament amb La Internacional, cantada sobretot per la UGT, PSOE i PCE.


¡A LAS BARRICADAS!

Negras tormentas agitan los aires
                nubes obscuras nos impiden ver,
                aunque nos espere el dolor y la muerte
                contra el enemigo nos llama el deber.
                       
El bien más preciado es la libertad,
                luchemos por ella con fe y valor,
                alta la bandera revolucionaria
                que llevarà el pueblo a la emancipación.
                       
En pie el pueblo obrero, a la batalla,
                hay que derrocar a la reacción.
                       
¡A las barricadas! ¡A las barricadas!
                por el triunfo de la Confederación.
                ¡A las barricadas! ¡A las barricadas!
                por el triunfo de la Confederación.
            
(Actualment és l’himne de la CNT-AIT i de la CGT).
                                   
                                   
                              

27/3/12

Genís Cano/Poeta


GENÍS CANO
VERSOS COM SERPENTINES D’UNA FESTA...
Genís Cano (1954-2010)

 FERRAN AISA


El poeta Genís Cano ha publicat Els traus postmoderns (Emboscall, Vic-2006) amb pròleg de David Castillo. Genís Cano i Soler és un agitador cultural, un animador de la contracultura, un escriptor maquinista, un poeta submergit, un arrauxat barceloní de l’Empordà, un franctirador del vocabulari català, etc. Genís Cano és professor de la Facultat de Belles Arts de Barcelona i col·laborador del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. Acaba de coordinar, conjuntament amb Sílvia Alemany, l’exposició “L’Escola de Belles Arts”. 
En el bell llibre-catàleg de l'exposició, el nostre poeta escriu sobre “els focus llibertaris i les llums lliberals de l’Empordà”. Cano és un enamorat de la contracultura dels anys setanta, del món hippie, de la psicodèlia, dels “fanzines”, dels concerts de rock, del món underground, dels còmics i de les jornades llibertàries del Park Güell. Des de la Universitat ha recuperat els textos dels poetes “maleïts” d’aquella època que van viure ràpid i van morir joves. El poeta escriu d’ell mateix: <<...des que el 1974 un periodista policia el va fitxar dins l’OLLA (Organització Lluita Armada) que se’n va de l’olla en forma de poemaris.>> 
El 1991 una col·lecció d’heterodoxes publicava Els sots psicodèlics amb pròleg d’Enric Casassas. Genís Cano, després d’haver escrit també una trilogia poètica inspirada amb l’olor, l’aire, el mar, la terra, la llum i el lèxic de Sant Feliu de Guíxols, presenta ara uns traus postmoderns per dur-los a la bragueta d’uns pantalons texans. El prologuista del llibre, David Castillo, afirma: <<Quan el vaig conèixer a començament dels vuitanta, el Genís semblava sortit d’una hivernació després de la festa i la ressaca que varen ser els últims setanta>>.  
Els traus postmoderns evoquen aquella època de canvi, crisi i desencís que va començar els anys vuitanta. Els versos suren en el territori de la imaginació, de la ironia i de l’humor de l’activista poètic que és Genís. Aquest recull ha fet un salt en el temps i enllaça perfectament amb Els sots psicodèlics
El poeta en el seu nou llibre continua jugant amb les paraules, la fonètica musical i les cacofonies. Genís mostrà el seu esperit avantguardista en alguns dels seus versos que són com serpentines d’una festa llibertària i altres versos com la desfilada de paraules-formiga de Salvat-Papasseit. Cano, en el poeta titulat “Bali”, escriu:   <<cada sopa una mosca cada moguda un reuma cada
temple un basar / cada habitació un zoo cada passeig un hivernacle / cada becaina un malson cada paradís un infern...>>

Ferran Aisa

(Avui, 19 d’octubre de 2006)

P.S. Genís Cano Soler (Barcelona, 1954-2007)

26/3/12

Barcelona Balla-Fotos/Espai Guinovart


Joan Puig presentant Barcelona Balla, a l'Espai Guin0vart (Foto Maria Carmona)

IMATGES DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE BARCELONA BALLA DE FERRAN AISA, A L'ESPAI GUINOVART D'AGRAMUNT, EL DIA 24 DE MARÇ DE 2012, 
Acte organitzat per l'Ajuntament d'Agramunt i l'Espai Guinovart

Detall artístic de l'Espai Guinovart (Foto Maria Carmona)



Jaume Jovell i Ferran Aisa presentant Barcelona balla a l'Espai Guinovart(Foto Maria Carmona)





Ferran Aisa presentant Barcelona balla a l'Espaiu Guinovart (Foto Maria Carmona)




Detall del Públic a l'Espai Guinovart durant la pesentació de Barcelona balla (Foto Maria Carmona)

Cultura catalana

Coberta i solapa del llibre La cultura catalana
Editorial Base acaba de publicar en la col·lecció "Base Hispánica" el llibre La cultura catalana, obra en castellà, dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó, i escrita per Ferran Aisa, Maria Lluïsa Pazos Noguera i Jaume Sobrequés Callicó.

(Barcelona,març de 2012)

Sinopsi:

La cultura catalana es una excelente obra de síntesis sobre las diversas manifestaciones artísticas y culturales que desde sus inicios hasta la actualidad se han producido en el ámbito cultural catalán. Se trata de una obra rigurosa, pero de fácil lectura, sobre el arte, la literatura, la arquitectura, la música, el cine y las instituciones culturales de todo tipo creadas en Cataluña a lo largo de los siglos.

El libro es una obra básica ideada para ser leída por un público amplio que desee aproximarse a la cultura catalana y conocer a los creadores y sus obras más importantes y emblemáticas.

(contraportada llibre)

23/3/12

Barcelona balla/Blanca Espacio

 

ARTICLE DE BLANCA ESPACIO SOBRE EL LLIBRE BARCELONA BALLA, DELS SALONS ARISTOCRÀTICS A LES SALES DE CONCERT DE FERRAN AISA

PUBLICAT AL PERIODICO DE CATALUNYA 

 

LLIBRE. UNA HISTÒRIA DE LA CIUTAT A TRAVÉS DELS SEUS BALLS | Propostes Dijous. 15. 3. 2012

'Barcelona balla' recorre dos segles d'història de la ciutat a través de les seves sales de ball, les carpes i discoteques i dels músics que hi han posat la banda sonora.

La Barcelona que balla

BLANCA ESPACIO
BARCELONA
Carpes, carrers i terrasses, cabarets, salons i discoteques. Barcelona ha estat sempre una ciutat amb ballaruga i festiva capaç d'improvisar una pista de ball on fos, fins i tot quan l'autoritat no ho permetia. Una ciutat que va ballar el vals i els rigodons, va fer seus el cancan i el txa-txa-txa, es va convertir en tangòpolis en temps de Gardel i va ser abanderada del rock. Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert recorre dos segles d'història de la ciutat a través de totes aquestes sales de ball i dels músics que hi han posat la banda sonora.
Portada del llibre. PÉREZ DE ROZAS

Edició Impresa

Editada per Base i l'ajuntament, aquesta crònica és obra de Ferran Aisa, que va dedicar un any a rastrejar arxius i col·leccions privades a la recerca d'informació i, seguidament, un altre any a confeccionar un volum rigorós i completíssim. «Em van impressionar l'enorme quantitat de societats festives que hi havia al segle XIX -explica Aisa-, vaig descobrir artistes de la talla de Carmelita Aubert i Rina Celi i vaig poder constatar aquesta tendència tan barcelonina a destruir llocs emblemàtics com al seu dia ho van ser l'Olimpia i el Price».
Organitzat en 11 capítols, el llibre comença amb els balls que les famílies de l'aristocràcia -els Dalmases, Centelles, Sentmenat...- organitzaven als seus palauets, les festes de màscares de la burgesia al Principal, el Liceu i la Llotja, les revetlles a l'Hort d'en Murlà i l'aparició de les primeres carpes a les places d'Isabel II i Catalunya. Parla dels cafès-concert que van sorgir amb el nou segle XX, com la Maison Dorée, i de la construcció del Paral·lel i el seu món de faràndula. L'itinerari té moltes més parades. Del cabaret al swing, el Jamboree i el Molino, el mambo, els Beatles, les ferstes, el twist i les boîtes del carrer de Tuset, la gauche divine, Planeta 2001, Boccacio, Zeleste, la Paloma i la rumba catalana. Gairebé 350 pàgines d'història que, en realitat, és necessari agrair a Eusebi i Pilar. «Els meus pares eren aficionats al ball i s'havien conegut a mitjans dels 40 a la sala de festes Rialto», recorda

21/3/12

Barcelona balla-Presentació Agramunt





LA REGIDORIA DE CULTURA DE L'AJUNTAMENT D'AGRAMUNT I LA FUNDACIÓ ESPAI GUINOVART US CONVIDEN A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "BARCELONA BALLA" DE FERRAN AISA  (BASE i AJUNTAMENT DE BARCELONA) A L'ESPAI GUINOVART D'AGRAMUN (URGELL) 
EL DISSABTE 24 DE MARÇ A LES 19,30 H.,
A CÀRREC DE JAUME JOVELL, JOAN PUIG I FERRAN AISA


Col·laboren la revista Sió i la llibreria La Espiga

20/3/12

Preixens-Preixana-Agramunt


DE PREIXENS A PREIXANA


FERRAN AISA



Castell de Preixens



De Barcelona a ponent
pluja d’estiu
i aire serè,
l’agost és viu
al nostre castell,
amb la bandera
desplegada
al vent!
De Nyack a New York
via Preixana
l’Alice i el Bob,
Preixana
l’Adam i la Rose,
amics americans,
tornen al born
revestits de lleidatans.
                                                Festa Major
sardanes a la plaça
música de ball
Veus del Sió,
sonen les campanes
visca la tradició!
Verdú,
càntirs i joguines,
un vell futbolí,
antigues nines,
Mickey Mouse
un ratolí
de fira!
De Raval a Raval,
a Preixens
calenta el sol,
canta el gall
remuga
la pubilla
i hi ha un congrés
de gats
a la teulada veïna.
De Preixens a Preixana
carretera rural
a una banda el rec
a l’altra el secà,
els pagesos
treballen els camps,
una àguila
guaita a dalt estant
Canal d'Urgell a Preixens (Foto Mei Vidal)
un conill que corre
i s’amaga
entre cols i enciams.
De Preixens a Preixana,
de la Noguera
                                   a l’Urgell,
                        núvols blancs,
la Mei i jo
anem a cercar
els americans
seguint el Canal,
Castellserà, Ivars,
Maria Mercè Marsal,
les vinyes del Remei,
les pomeres,
i els negres, negres
sota el sol,
bellcaires, molleruses,
segarres i garrigues,
creuem la Nacional II,
un puig bell, Bellpuig,
l’escala de l’Església,
la fortor de ponent

Pont de Ferro Canal d'Urgell (Agramunt)
                        coltell fi, horitzó,
Preixana
la pròxima estació.
De Preixana a Preixens,
Sant Martí de Maldà,
l’estació de l’Alsina
Tàrrega,
art i cultura,
carrers i hostes,
orxata a l’Ateneu
sol i més sol d’agost.
Claravalls, isolat,
camí d’Agramunt,
la Riella de Viladot
l’imaginari de Guinovart
Santa Maria,
el refugi antiaeri,
l’Ajuntament,
les voltes de Sant Joan,
la plaça del Torró,
els Museus
cadascun d’ells
d’avantguarda.
Un cafè
a Més Cafè,
           més cafè
que és la guerra!
El diari
a l’Espiga,
a prop,
entre arbres,
flueix silenciós
el Sió.
A cal Crich,
plaça del Pou,
menú del dia:
macarrons
xai a la brasa
peretes al vi;
de cal Crich
             al Kipps,
la benzinera,
a la dreta
      cap Artesa,
el Molinet
i la Casa del Torró.
Carretera de Balaguer
el Pont de Ferro
a tres quilometres
Preixens,
el Canal,
la casilla del guarda,
el niu de metralladores
que entusiasma Adam,
el poble
el nou Ajuntament
piramidal,
el Bar,
campionat
de botifarra.
El pati
de l’escola,
l’Església
el Castell
amb la senyera
al vent!
La casa
de la Pilar
i la Mei
que parla
de Carson McCullers,
i els amics
s’ho passen
d’allò millor,
ara la Rose,
amb un matamosques,
ha matat una mosca.

(Preixens, agost del 2008)

(Publicat a Terra de Pas, Fonoll, Juneda, 2008)


Els versos de Terra de pas (1999-2008) són el meu viatge a la memòria a través dels sentiments. Són un recorregut que va de Barcelona a les terres de ponent a través del somni esdevingut vers o del vers esdevingut somni. La terra de pas no és altra cosa que un camí que porta cap a un altre camí, tal vegada, cap a l’horitzó on viuen les quimeres i les utopies. 

De Preixens a Preixana, a Alice, Bob i als seus fills Adam i Rose.

 Ferran Aisa-Pàmpols



 


19/3/12

Espai Guinovart: Poetes per la pau 2009




III TROBADA POETES PER LA PAU A L'ESPAI GUINOVART D'AGRAMUNT AMB MOTIU DEL DIA DE L'ESCRIPTOR EMPRESONAT: "ELS LÍMITS DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ" 14 DE NOVEMBRE DE 2009.


Ferran Aisa llegint poemes a l'Espai Guinovart (Foto Mei Vidal)





           COTLLIURE
           
                                               A Guillem Pizarro, fill d’un exiliat català
                                               mort al camp d’extermini de Gusen.
                                              

                                   Tuvo mi corazón encrucijada
                                                
                                                      Antonio Machado          



            De Perpinyà estant
            camí d’Argelers         
            encara en el record
            de tants refugiats
            que van viure plegats
            als camps de concentració
            de les platges del Rosselló.
            Ben a prop de Portbou
            queda el poble de Cotlliure
            amb el seu port pescador
            les seves muralles
            el castell dels Templers,
            i l’església, far
            d’una antiga marina.
            Les barques reposen
            a la riba
            on van a jeure les gavines.
            Cotlliure, poble blanc,
            els seus carrer clars, la riera,
            l’antiga pensió de Madame Quintana
            i el viarany que s’encamina
            cap el vell cementiri.
            Cementiri de Cotlliure
            on Machado dorm
            la pau dels segles
            junt a la seva mare, Ana Ruiz,
            que encara somia
            en arribar a Sevilla,
            el xiprer plora la pena
            i la mort dels dies.
            El silenci és immens
            per damunt de les flors
            per damunt de les pedres
            per damunt dels homes
            que revestits d’enyor
            senten en el seu si
            la fragilitat del vent
            -vent del nord, vent del sud-.
            Vent que trenca la solitud
            xiulant a cau d’orella
            una melodia republicana
            allunyada de les pors miserables
            d’aquests temps traïts i folls.
            Ara la història
            farà homenatge al Poeta.

            Ferran Aisa-Pàmpols
            (Publicat a Calidoscopi, Emboscall, Vic, 2005) 
           
           
           

            OFERIU FLORS ALS REBELS


                                   Oferiu flors als rebels
                                   que fracassaren...

                                        Bartolomeo Vanzetti


            Oferiu flors als rebels que van fracassar
            i retorneu pels camins
            que ells van caminar,
            segurament descobrireu
            les fonts de la vida,
            la vida que estimeu, la llibertat
            sense crosses,
            sempre lluny de les velles pors,
            dels terribles odis i de les inaguantables
            mentides.

            Quan la lluna blanca fou tan badoca?
            Quan fou més net el cant de les orenetes?
           
            Els dubtes ballaven damunt dels murs glaçats
            els capvespres vermells d’estiu,
            les ones llepaven les negres roques del penya-segat,
            els homes i les dones caminaven sense destí,
            i el vent s’enduia la trista llengua dels humiliats
            cap a exilis incerts d’angoixa i desesperança.          
           
            Quan la lluna blanca fou tan badoca?
            Quan fou més net el cant de les orenetes?

            Primaveres perdudes de cabells blancs
            joventuts a cavall de la parca
            vides trencades, somnis perduts,
            banderes esquinçades,
            inútils clams,
            cançons de guerra
            i d’amor.
            L’aspra font, gotim a gotim, omplia la bassa de dubtes,
            i els homes a dentegades s’empassaven la dissort,
            la maleïda dissort dels vençuts...
            Els ulls de la nit escopien aigua de roses,
            els rellotges esguardaven els núvols de foc,
            els galls de l’alba xisclaven a les portes de la llibertat,
            els rossinyols, des de les branques, refilaven cançons
            i els miserables recollien a palades el temps perdut.

            Quan la lluna blanca fou tan badoca?
            Quan fou més net el cant de les orenetes?

            Els amants s’estimaven sota la llum blanca del matí,
            a l’ombra d’un arbre nu com un nadó,
            el poeta, des de la seva riquesa, escrivia versos
            d’amor i de ràbia, cérvol ferit,
            presoner d’un somni sense destí
            en el vell exili dels caminants,
            homes vençuts...
            Els vianants de la nit retornaven a fer el camí
            a l’espera de les llums del sol,
            i refeien la vella esperança dels caminants
            que guardaven l’essència del passat
            i obrien un nou solc vers el futur...
            Oferiu flors als rebels que van fracassar,
            oferiu flors als rebels
            que, des de l’exili, van salvar els mots,
            la dignitat de la vida
            i la paraula llibertat.
            Oferiu flors als rebels!...        
           
            Ferran Aisa-Pàmpols 
           (Publicat a Calidoscopi, Emboscal, Vic. 2005)         

           
            
            SABÍEM D’UNA VELLA CANÇÓ


                                   A Juan Jiménez Arenas, Isidor Casals
                                   Camprubí, i Fernando “Lope” Massaguer,
                                   que van viure i morir a l’exili.


                                               Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
                                               ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
                                               que creure i esperar la nova arquitectura
                                               amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

                                                                                                              Màrius Torres
                                              

            Sabíem d’una vella i noble cançó     
            que anava, de boca en boca, pels antics ports,
            clamàvem mil veus contra miserables pors,
            teníem una rica i entranyable il·lusió.

            Sabíem d’una vella i noble cançó,
            que anhelàvem amb força de tot cor
            i renaixíem amb fe sobre els morts
            amb renovada tendresa, ràbia i passió.
             
            I cantàvem poetes maleïts, oblidats,
            sabíem de noves esperances, sabíem
             que la nova llum brollava d’enyors durs,

            del silenci amarg  de la vida. Sabíem
            que els dies es feien de records futurs,
            vivíem a l’exili però existíem.

            Ferran Aisa-Pàmpols
             (Inèdit)