Albert Bastardas / Alcalde de Barcelona

BIOGRAFIES CATALANES:

ALBERT BASTARDAS, PRIMER ALCALDE POPULAR DE BARCELONA 

FERRAN AISA
 
 

(Albert Bastardas Sampere (1871-1944)

Albert Bastardas l’any 1908 va ésser elegit per votació dels ciutadans per presidir l’alcaldia de la Ciutat Comtal en representació del Partit Republicà Autonomista, convertint-se, aleshores, en el primer alcalde republicà des de la Primera República del 1873. Va Ocupar l’alcaldia fins al 1909, l’any de la Setmana Tràgica.
 
Albert Bastardas i Sampere era fill de Gràcia, on va néixer el 1871, quan aquesta vila encara era un municipi independent de Barcelona. Procedia d’una família menestral provinent de Manresa. Des de ben jove va motivar-se pels problemes polítics i socials. Estudià dret i exercí d’advocat. L’any 1903 es va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, conjuntament al seu coreligionari Hermenegildo Giner de los Ríos, sortint tots dos elegits. Albert Bastardas, d’Unió Republicana, seria aleshores regidor en representació del districte de Gràcia.Va participar en l’afer de la suspensió del Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908 per l’alcalde Domingo J. Sanllehí. Bastardas va defensar el Pressupost de Cultura amb els seus companys republicans Pere Coromines, Francesc Layret i Luis de Zulueta.
Aquell mateix any seria elegit alcalde del primer ajuntament democràtic elegit per votació popular. Això era un pas important per eliminar de la política municipal el caciquisme que havia regnat durant el segle XIX i començaments del XX. El nou conistori es va nodrir de representants republicans i regionalistes. Destaca la presència a l’ajuntament de Francesc Layret, Luis de Zulueta, Antoni Marsà, Santiago Valentí i Camps, Francesc Puig i Alfonso, Pere Rahola i Joan Ventosa i Calvell. 
Durant el seu mandat es van començar les obres de la Via Laietana. Bastardas fou alcalde fins el juliol de 1909, essen substituit pel conservador Joan Coll i Pujol, en plena vaga de protesta per l’embarcament de reservistes a la guerra del Marroc que va derivar en la sagnant Setmana Tràgica que va costar-li la vida a centenars de persones, entre altres, al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat als fossars del Castell de Montjuïc.
Albert Bastardas, la tardor de 1910, fou elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, durant la seva presidència l’AEP va esdevenir una tribuna pública de primer ordre. Bastardas va presidir el cicle de conferències al Teatre Principal pe tractar els assumptes més candents de la societat catalana i espanyola. El nom del cicle era “Catalunya davant d’Espanya” i els seus oradors foren: Jaume Brossa, Amadeu Hurtado, Marcel·lí Domingo, Josep Vidal i Tarragó, Gabriel Alomar, Francesc Cambó, Ramiro de Maeztu, José Ortega y Gasset i Luis Morote. 
Albert Bastardas va acollir a la seu de l’AEP l’Escola Horaciana del mestre Pau Vila, entre els professors d’aquesta escola hi havia Manuel Ainaud i Andreu Nin. Bastardas va esdevenir des de l'AEP protector de la cultura catalana col·laborant amb l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Albert Bastardas el 1913 seria elegit diputat provincial per la Unió Federal Nacionalista Republicana, dos anys més tard era vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant aquest temps treballà, colze a colze, amb Enric Prat de la Riba. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià. Amb la proclamació de la República va ser diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Granollers. El 1932 va presidir el Patronat de Previsió Social de Balears i Catalunya. Bastardas fou un home preocupat pel dret jurídic i per la cultura catalana. Hi va formar part de la Junta del Col·legi d’Advocats i va presidir l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Orfeó Català. El 1936 fou president de la secció de la legislació obrera del Congrés Jurídic Català i va presidir el Primer Congrés Jurídic Català. Després de la guerra va ésser cessat de tots els seus càrrecs polítics i professionals fins a la seva mort l'any 1944.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 10-5-2007)

Josep A. Clavé / músic i cantaire

BIOGRAFIES CATALANES:

JOSEP ANSELM CLAVÉ MÚSIC I CREADOR DE CORALS 

Ferran Aisa


Josep Anselm Clavé tindrà un paper destacat en l’organització cultural de la classe obrera. El músic havia afirmat que calia treure els obrers de la taverna i aquesta tasca la realitzà a través de la formació de corals.
 
La Federació de Cors de Clavé agrupa, actualment, centenars de societats corals arreu de Catalunya. Un monument al passeig de Sant Joan-Travessera, erigit per subscripció popular, recorda la figura del fundador dels Cors, que tenien per lema: “Progrés i Virtut”.
Josep Anselm Clavé va néixer el 21 d’abril de 1824 al carrer Ample de Barcelona, una ciutat, aleshores, de cent mil habitants. Com la majoria de joves de la seva època hi va anar molt poc a estudi, posant-se a treballar de cisellador en un taller de metalls. Paral•lelament a la seva feina manual, es va interessar per la lectura i es va afeccionar a la música. La situació social dels anys quaranta del segle XIX, serà determinant per la posició política de Clavé. Així el 1843 participà activament en la revolta de la Jamància i en l’intent d’assalt de la Ciutadella, Clavé, dos anys després, serà empresonat precisament a la Ciutadella, per la seva participació en els aldarulls de les “quintes”. 
Josep Anselm Clavé formarà part també del moviment republicà, escrivint articles al periòdic El Republicano, que dirigeix el figuerenc Abdó Terradas.
La seva decisió política l’acosta a fer pinya amb altres companys republicans: Narcís Monturiol, Francesc P. Cuello, Francesc Sunyer i Capdevila, Joan Rovira... Republicans, cabetians, fourieristes i owenistes donaran un fort impuls a l’associacionisme obrer.
 
Els Cors de Clavé
 
Josep Anselm Clavé el 1846 havia creat el primer grup coral “La Aurora”, que va debutar al Carnaval de Barcelona; quatre anys més tard constituïa “La Fraternidad”. La majoria dels integrants dels corals formaven part d’una menestralia proletaritzada catalana. Les intervencions d’aquest Cor van donar-li molta popularitat al músic. Els anys seixanta seran els de màxima esplendor de les societats corals destacant l’Euterpe, que realitzava les seves funcions als jardins del mateix nom, als Camps Elisis (actual Passeig de Gràcia). Clavé va fundar periòdics, va escriure teatre i va composar cançons. Clavé va morir al carrer Xuclà, 15, el 24 de gener de 1874, mentre la seva filla Àurea interpretava al piano, el vals en la menor de Chopin.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 16 de juny de 2006)

Francesc Macià / president Generalitat

BIOGRAFIES CATALANES:

EL PRESIDENT MACIÀ, L’ “AVI”, UN CATALÀ ROMÀNTIC 


 Ferran Aisa

(Francesc Macià, "l'Avi", president de la Generalitat de Catalunya)

 La pel·lícula de Josep M. Forn, El coronel Macià, posa d’actualitat la figura emblemàtica del primer president de la Generalitat reconstruïda.
 

(Cartell de la pe·lícula El cornel Macià)

Francesc Macià, al capdavant d’Esquerra Republicana de Catalunya, obtingué un important triomf a les eleccions del 14 d’abril de 1931. Aquesta victòria electoral li va permetre proclamar la República catalana.
 
Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf), el 21 d’octubre de 1859, fill d’una família benestant procedent de les Borges Blanques. El jove Macià va sentir vocació militar i seguint les passes del reusenc Prim va fer la carrera de les armes a l’Acadèmia d’Enginyers Militars de Guadalajara. Va desenvolupar l’ofici militar a diversos destins de la Península. Es va casar amb Eugènia Lamarca, filla d’una família de grans terratinents de Lleida. El seu pas per les terres de ponent realitzant treballs de topografia militar el van posar en contacte amb la quotidianitat catalana, i la seva conscienciació el va portar a l’acció política.
Els fets de l’assalt al Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya van ésser determinants per la seva actitud ideològica. Macià va ésser candidat de la Solidaritat Catalana per Barcelona i per les Borges Blanques, aconseguit guanyar en les dues circumscripcions. El seu pas a la política no va agradar als comandaments militar i el coronel Macià fou separat de l’exèrcit. A partir d’aquell moment es va centrar en la vida política i a lluitar per Catalunya. El 1917 va participar en l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, que pretenien la reforma de la Constitució Espanyola. El 1919 Macià es va oposar al projecte d’Estatut d’Autonomia elaborat per la Mancomunitat de Catalunya, doncs el considerava poc avançat. Macià es va fer radical en la idealitat catalanista i l'any 1922 va fundar el partit Estat Català. Durant la dictadura de Primo de Rivera el partit va passar a la clandestinitat; des de l’exili hi cercarà l’ajuda dels catalans d’Amèrica i viatjarà a Rússia per exposar la seva idea romàntica, alliberar Catalunya. La lluita contra la dictadura el va portar a organitzar un assalt pels Pirineus, l’octubre de 1926, des de Prats de Molló. L’acció fracassa i Macià i els seus companys d’aventura són detinguts per la policia francesa. 
Francesc Macià, amb 67 anys, serà jutjat a París, però la seva figura, que evoca el Quixot i es titlla d’aventurer romàntic, guanya la simpatia del poble francès. La sentència consistirà en una multa i l’expulsió del país.
El febrer de 1931 les autoritats espanyoles permetien el retorn de Macià, i el mes de març va promoure la fundació de l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit que guanyaria les eleccions municipals a les principals ciutats i pobles de Catalunya, que van portar Macià a proclamar la República catalana, però, posteriorment, d’acord amb el govern provisional de la República Espanyola va passar a presidir la Generalitat de Catalunya i es va elaborar un Estatut d'Autonomia. Francesc Macià va morir als 74 anys el dia de Nadal de 1933. 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 1 de març de 2007)

Francesc Layret / republicà català

BIOGRAFIES CATALANES:

FRANCESC LAYRET, POLÍTIC REPUBLICÀ CATALÀ 

Ferran Aisa
 

(Francesc Layret (1880-1920)

Francesc Layret fou assassinat el 30 de novembre de 1920 per els pistolers del Sindicat Lliure a sou de la patronal catalana.

El 1902 va iniciar la seva activitat política que anà lligada a la tasca cultural a favor de l’extensió universitària dels obrers. Aquell mateix any participà en la fundació de l’Associació Escolar Republicana en què destacaven Lluís Companys, Lluís de Zulueta i Humbert Torres.
Francesc Layret i Foix va néixer el 10 de juliol de 1880 al principal del número 6 del carrer de Sant Pau de Barcelona, en els baixos del mateix edifici el seu pare tenia establert un taller de rellotgeria. Malgrat una paràlisi que va patir als dos anys i que el va deixar gairebé impedit, fou un estudiant brillant. Layret va estudiar Lleis i Filosofia i en totes les assignatures assolí matrícula d’honor, el 1905 s’hi doctora amb el guardó de premi extraordinari. Layret el mes d’octubre de 1902 va ésser nomenat president de la Comissió organitzadora de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), redactant els seus Estatuts i signant l’acta de constitució. D’aquesta entitat barcelonina va ser novament president el curs 1905-1906. Entre les moltes conferències que va donar a l’AEP destaca la lectura que féu del llibre de Miguel de Unamuno Vida de Don Quijote y Sancho, entre els assistents hi havia el jove obrer Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.
 
Regidor republicà:
 
El 1905 Layret ingressà a la Joventut Unió Republicana, partit dirigit pel veterà Nicolàs Salmerón, i, amb aquest grup, participà a les eleccions municipals, sortint elegit regidor pel districte VII de Barcelona. El 1906 va participar en el moviment de Solidaritat Catalana, amb la idea de potenciar els sectors catalanistes d’esquerra amb un ampli suport popular. El seu pensament de republicà, catalanista i obrerista el va portar a crear altres formacions polítiques i amb els seus amics Lluís Companys i Gabriel Alomar fundaren el Bloc Republicà Autonomista, iniciant, aleshores, un apropament a la CNT amb la intenció de portar-la cap el camp polític. Layret, a finals de 1916, participa en la creació del periòdic La Lucha i el Partit Republicà Català. L'any 1919 és elegit diputat a Corts per la jurisdicció de Sabadell. Paral·lelament a la seva tasca política, l’advocat Layret es posa al servei dels treballadors, el seu despatx tenia cura dels processos penals que patien els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball.
Després de la Vaga de la Canadenca la situació social es radicalitzà. Són els anys de Martínez Anido i d’Arlegui, governador civil i cap de policia, respectivament, de Barcelona. Dos personatges que apliquen la repressió continua contra el moviment obrer, donen suport a la Llei de Fugues i realitzen nombroses detencions irregulars. Com la realitzada el novembre de 1920 que, amb la justificació de posar fi als atemptats, detenen a 64 dirigents obrers i republicans, entre els quals hi ha Salvador Seguí i Lluís Companys, que són traslladats a Maó. Quan Layret s’assabenta i surt de casa seva, al carrer Balmes, 26, per anar a la Jefatura de Policia a protestar, n’és assassinat per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure.  

(Càrrega de la Guàrdia Civil a la Gran Via contra els manifestants per l'assassinat de Layret)

Com a protesta la CNT va proclamar la vaga general a Barcelona i una manifestació de dol en homenatge al seu advocat. Els assistents al seu enterrament foren reprimits per la Guàrdia Civil a cavall, doncs les autoritats no van permetre la manifestació de dol del poble barceloní. Fins i tot el fèretre va rebre cops de sabre. Layret fou enterrat al cementiri de Montjuïc.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més,15-3-2007)

Victor Colomer / mestre i polític

BIOGRAFIES CATALANES:

(Víctor Colomer i Nadal, Corbins-Lleida, 1896-Mèxic D.F.,:1960)

VÍCTOR COLOMER, MESTRE I POLÍTIC D’ESQUERRES 

FERRAN AISA
 

Colomer fou el darrer alcalde republicà en funcions de l’Ajuntament de Barcelona. El dia de 26 de gener de 1939 mentre les tropes franquistes entren a Barcelona per la Diagonal i per altres zones de la ciutat sense trobar-hi resistència, l’alcalde en funcions Víctor Colomer i altres regidors es retiren de la Casa Gran.
L’alcalde en funcions, els regidors de l’Ajuntament Pere Aznar i Dolors Piera i alguns funcionaris destrueixen  papers. Colomer encara signa documents que poques hores després ja no tindran més valor que els testimonials, però que són encara legals a tots els efectes del municipi republicà.
Víctor Colomer i els seus companys unes hores abans que entrin els feixistes a Barcelona enfila en cotxe oficial del PSUC emprenen la marxa cap l’exili, poques després la ciutat és ocupada militarment per les tropes franquistes. El primer comunicat dels falangistes deia: <<Catalanes, ha llegado España...>>. 

Víctor Colomer i Nadal va néixer el 5 de juny de 1896 a Corbins (Segrià), fill de jornalers del camp va estudiar magisteri a Lleida. A Lleida predominaven les idees republicanes i fou precisament la Joventut Republicana la primera formació política on s’hi va adherir, posteriorment ho faria a l’Agrupació Socialista. Colomer fou mestre al Liceu Escolar, on coincidí amb Joaquim Maurín que també era mestre. L’esclat, a Rússia, de la revolució d’Octubre de 1917 va influenciar als joves inquiets com Colomer i Maurín que, conscienciats per l’obrerisme, militarien en la Federació Local de la CNT de Lleida. Des de les pàgines de Lucha Social defensaren la revolució russa i la incorporació cenetista a la Tercera Internacional. Quan l’organització confederal trencà amb la internacional comunista, Maurín, Nin, Colomer i altres companys prosoviètics cercaren aixopluc al Partit Comunista. Colomer per la seva militància política fou empresonat diverses vegades.
 
Fundador del PSUC
 
Víctor Colomer fou un dels fundadors del Partit Comunista Català, i, més tard, del Bloc Obrer i Camperol. El 1930 es traslladà a viure a Barcelona i el 1933 fou elegit president del prestigiós Ateneu Enciclopèdic Popular, on va realitzar una important tasca cultural. Amb l’Aliança Obrera hi  participà en els fets del 6 d’octubre de 1934. Colomer es mostrà en desacord a la fundació del POUM i, aleshores, s’afilià a la Federació Catalana del PSOE, i, amb aquesta formació, el 23 de juliol de 1936, va participar en la fundació del PSUC. Durant els tres anys de guerra va ocupar el càrrec de Conseller-Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. 
El 1939, acabada la guerra, serà expulsat del PSUC acusat pels delegats soviètics d’ésser trotskista i massa catalanista. Colomer va viure el seu exili a Mèxic, des d’on va lluitar per reconstruir el moviment socialista català. El 16 d’octubre de1960 moria a Mèxic D. F.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Mes, 18 de gener de 2007)

Narcís Monturiol / inventor i revolucionari

BIOGRAFIES CATALANES:

NARCÍS MONTURIOL FOU INVENTOR I REVOLUCIONARI 



FERRAN AISA

(Narcís Monturiol, 1819-1885)

 Una de les facetes més conegudes del figuerenc va ésser la d’inventor: el submarí, una màquina d'engomar segells i altres enginys per la vida quotidiana pràctica.

Monturiol va tenir la idea de crear una nau submarina, per tal de tirar endavant el seu projecte va fundar una societat amb amics empordanesos.
 
El figuerenc Narcís Monturiol (1819-1885) fou un home polifacètic, compromès amb el seu temps i innovador. Va ésser un seguidor del republicà Abdó Terradas, i hi col·laborà a la premsa revolucionària com El Republicano, La Fraternidad i El Padre de Familia. Monturiol va mantenir també una estreta amistat amb els republicans Josep Anselm Clavé i Francesc P. Cuello. Monturiol va promoure la idea de Cabet a Catalunya, fent la traducció del llibre Viatge a Icària i recolzant l’expedició de catalans a la comunitat comunista cabetiana fundada a Texes.
Inventor del submarí
Narcís Monturiol va publicar El Ictíneo o barco-pez: <<El Ictineo tendrá estas condiciones: Su forma es como un pez, y como él, tiene el propulsor en la cola, alas para la dirección, vejigas natatorias, y lastre para estar en equilibrio con el agua desde el momento que se sumerja. El 28 de juny de 1859 va posar en pràctica el seu projecte i el va assajar al port de Barcelona. L’èxit de la proba va crear-li un entusiasme desmesurat que el va llençar a continuar el seu projecte. Monturiol i els seus amics van constituir aleshores la societat La Navegación Submarina per explotar l’invent. Montoliu va cercar la col·laboració del mestre d’aixa Josep Missé i del constructor naval Joan Monjo i Pons.
La seva nova nau era d’una envergadura més gran, 17 metres d’eslora, 3 metres de mànega i una capacitat interior de 29 metres cúbics. La magnitud d’aquest submarí era quatre vegades més que l’anterior, això li permetia ubicar gairebé vint tripulants i la seva immersió mantenia una autonomia de 50 metres. 
El segon Ictíneo es va submergir, novament, al port de Barcelona el dia 2 d’octubre de 1864, participant en la immersió Narcís Monturiol, Josep Missé i Josep Oliu. Malgrat l’èxit obtingut, Monturiol no va trobar la comprensió de les autoritats i les falses promeses d’ajut d’Isabel II van quedar in orris.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 2 de novembre de 2006)

Maria Baldó / pedagoga

BIOGRAFIES CATALANES:

MARIA BALDÓ, PEDAGOGA I FEMINISTA 

FERRAN AISA

(Maria Baldó, 1884-1964)

Maria Baldó fou mestra, folklorista i una de les primeres dones feministes del segle XX. La mestra en un món dominat pels homes va posar una de les primeres pedres reivindicatives per la participació de la dona en els afers culturals. Mari Baldó va dedicar-se també a la recerca del folklore català i la investigació pedagògica
 
Maria Baldó i Mansanet va néixer a Hellín (Castella la Manxa) l’any 1884, però aviat es va traslladar a Catalunya d’on era la seva família. Va estudiar magisteri a la Normal de Barcelona. La jove va aconseguir diversos premis pels seus treballs folklòrics i intervingué en el moviment feminista català de l’inici del segle XX. L’any 1905 va entrar a formar part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i, poc després, formava part de la Junta Directiva que presidia Francesc Layret. A l’AEP va col·laborar en la reorganització de l’escola fent de mestra al costat de Josep Parunella.
Maria Baldó es va centrar aleshores en la investigació pedagògica dels corrents més avançats que arribaven d’Europa. Amb altres mestres va recórrer institucions escolars de França, Suïssa, Bèlgica i Itàlia. Les seves experiències les traspassava a les revistes pedagògiques on va escriure articles sobre l’Institut Rousseau de Ginebra, el mètode Decroly i l’escola Montessori de Roma. La mestra va participar en trobades pedagògiques, a la Societat Barcelonina d’Amics de la Instrucció, per parlar de la Renovació Escolar amb altres pedagogs com Llorenç Jou, Josep Montua, Fèlix Martí Alpera i Rosa Sensat. Maria Baldó es va casar amb el mestre Lluís Torres i Ullastres, director de les Escoles del Districte VI.
L’any 1915 col·laborà amb Manuel Ainaud, president de l’Enciclopèdic, fent conferències arreu de Catalunya per parlar de la creació de nous edificis escolars. La campanya cívica pro escoles noves i belles va tenir resultats positius per a la ciutat de Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona va fer realitat el somni dels pedagogs i a través de la Comissió Tècnica de Cultura dirigida per Ainaud van començar a edificar escoles.
Maria Baldó, que formava part de la Federació Nacional de Mestres, va participar en l’Assemblea de Rubí de l’any 1922. Aquell mateix any s’enllestien les dues primeres construccions del Patronat Escolar foren el Grup Escolar Baixeras, a la Via Laietana, i el Grup Escolar La Farigola, a Vallcarca. Maria Baldó fou l’encarregada de dirigir el Grup Escolar Femení La Farigola.
 
Mestra de la República
 
Durant la Segona República va continuar dirigint el Grup Escolar, fou degana del Casal del Mestre i va participar activament en la tasca pedagògica de Catalunya. Maria Baldó, novament des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, va tenir cura de coordinar dos congressos sobre pedagogia, el Congrés d’Educació General i el Congrés d’Educació Social. L’abril de 1932 es va celebrar el primer d’aquests congressos d’educació que fou presidit per Jaume Serra Húnter, rector de la Universitat de Barcelona; i un any després se celebrà el Congrés d’Educació Social, que fou coordinat per Víctor Colomer i Maria Baldó. 
La mestra va participar, en plena Guerra Civil, en les tasques educatives del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU)i treballà en la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El gener de 1939 s’exilià a França, on visqué la resta de la seva vida, morí a Tolosa de Llenguadoc l’any 1964.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 27 de juny de 2007)

Manuel Ainaud / pedagog

BIOGRAFIES CATALANES

MANUEL AINAUD, DIBUIXANT I PEDAGOG 
 
FERRAN AISA
 

(Manuel Ainaud i Sánchez, 1885-1932)

L'artista
L’any 1905 Manuel Ainaud va exposar la seva obra a la cerveseria “Els 4 Gats” amb l’Agrupació Artística. El 1907 ingressà com professor de dibuix de l’Escola Horaciana, institució pedagògica fundada per Pau Vila, primer al carrer del Governador i, a partir de 1910, al carrer del Carme, seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.  
 Manuel Ainaud i Sánchez va néixer a Barcelona el 17 d’abril de 1885 en el si d’una família treballadora. Era el petit de set germans, el seu pare procedia d’Occitània i la seva mare d’Andalusia. Es va formar a les classes de l’Ateneu Obrer de Barcelona, on també freqüentà la biblioteca. Uns anys més tard seria professor de dibuix d’aquesta associació i col·laborador de la Revista del Ateneo Obrero de Barcelona. Ainaud, que era afeccionat al dibuix i a la pintura, va crear un grup artístic conegut com “Els Negres”, perquè utilitzaven el carbonet per realitzar les seves composicions artístiques.
 
El mestre
Ainaud, després de passar per l’Horaciana, seria nomenat director del Nou Col·legi Mont d’Or, escola que havia estat fundada pel mestre Joan Palau i Vera i que tenia per lema una frase de Francis Bacon: <<La natura només es pot conquerir obeint-la>>. 
El pas per aquestes escoles van fer d’Ainaud un estudiós de la pedagogia més innovadora, fins i tot va viatjar per Europa amb la missió de conèixer la realitat dels nous grups escolars i les tècniques més avançades d’educació. El 1914 obtingué dos premis pedagògics atorgats per l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. El 1915 fou elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, i, des de la presidència d’aquesta entitat cultural, engegà una campanya pro construcció d’escoles noves, belles i dignes i organitzà cicles de conferències sobre metodologia i renovació de l’ensenyament.
 
Renovador de l’ensenyament 
L’Ajuntament de Barcelona valorant la seva tasca pedagògica el fitxarà com Assessor Tècnic de la Comissió de Cultura. El 1918 es va casar amb Carme de Lasarte i Karr, fruit del matrimoni naixerien quatre fills, dos foren els historiadors Joan i Josep Maria Ainaud de Lasarte. El mestre, amb la col·laboració de l’arquitecte Josep Goday, projectà la construcció de noves escoles, les dues primeres a obrir les seves portes foren la Baixeras i la Farigola. En aquesta tasca de renovació de les escoles barcelonines van ciol·laborar també l'artista Francesc Cantellas i el metge higienista Enric Mias. Per bastir l'ànima de l'escola va comptar amb una munió de mestres i mestresses com Artur Martorell, Rosa Sensat, Maria Baldó, Anna Rubiés, Joan Llongueras, Ramon Casares, Pere Vergés i molts altres.

Patronat Escolat
L’any 1922 per suggeriment de Manuel Ainaud es constituí el Patronat Escolar de Barcelona. Després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, Ainaud que havia estat destituït del seu càrrec va retornar a l’Ajuntament. La Comissió de Cultura va promoure tots els projectes aturats i durant la Segona República s’anaren inaugurant els diversos grups escolars: Ramon Llull, Milà i Fontanals, Lluís Vives, Pere Vila... 
Manuel Ainaud va morir el 28 de desembre de 1932, aleshores era Vocal de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i col·laborador del president Macià.



Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 4 d'abril de 2007)
 
 

Pau Casals / músic

BIOGRAFIES CATALANES:

PAU CASALS, EL MÚSIC UNIVERSAL DE LA PAU  

(Pau Casals tocant el Violoncel)

Ferran Aisa
Fa trenta-cinc anys que el músic català va pronunciar un discurs a favor de la pau dels pobles a l’ONU:  <<I am a Catalan -hi va dir: Catalunya, avui, és una província d’Espanya, però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què, afegí>>.
Pau Casals, a l’Assemblea de l’ONU, continuà el seu parlament: <<Catalunya va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Catalunya, va tenir un principi de “Nacions Unides”. Al segle XI, totes les autoritats del país es van reunir a Toluges, una ciutat de França –que, aleshores, era part de Catalunya- per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, i contra les guerres i la seva inhumanitat>>. 
Pau Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 al Vendrell (Baix Penedès). Fill d’un professor de música, el jove Pau va aprendre solfeig alhora que aprenia a parlar, per tant la música va viure dins d’ell, amb plenitud, des de la infantesa. Ben aviat aprengué a tocar el piano, la flauta i el violí, i essent molt jove ja interpretava a Bach a l’orgue de l’església del Vendrell. Les seves facultats musicals les va ampliar amb la formació que va rebre en els conservatoris de música de Barcelona, Madrid, Brussel·les i París. A Barcelona s’instal·là en un quart pis del carrer de l’Hospital i per guanyar uns diners actuava al Cafè Tost, al carrer Gran de Gràcia, on va ésser descobert pel pianista i compositor català Isaac Albéniz, que el va recomanar al comte de Morphy, secretari de la reina d’Espanya, perquè fos protegit i no s’espatllés el seu valor musical. 
El 1897 Pau Casals esdevingué mestre de violoncel a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Dos anys més tard començava la seva carrera professional d’èxit interromput a París.
Pau Casals es va convertir en un concertista internacional, actuant davant de reis i  presidents, com la família real espanyola, la reina Victòria d’Anglaterra  i el president dels Estats Units Theodor Roossevelt, no serà l’única vegada que actuï a la Casa Blanca, doncs el 1961 va interpretar, davant el president Kennedy, la cançó popular catalana El Cant dels Ocells. 
Pau Casals disposarà de la seva pròpia orquestra amb la que realitzarà concerts als principals teatres del món. La seva solidaritat amb el poble no tindrà límits, d’aquesta manera dirigí l’Associació Obrera de Concerts, entitat fundada l’any 1926 per socis de l’Ateneum Polythecnicum. El mestre Pau Casals amb l’Associació Obrera de Concerts i l’Orfeó Gracienc havien d’ésser els encarregats, el 19 de juliol de 1936, de posar música a la cloenda de la Setmana contra la Guerra al Teatre Grec de Montjuïc, amb la interpretació de l’Himne a l'Alegria de la Nivena Simfonia de Beethoven. Casals, durant la guerra, realitzà molts concerts al Teatre del Liceu en solidaritat amb la causa republicana i, sobretot,
 amb l'ajuda als infants. L’ensulsiada de 1939 el va portar a França (Prada de Conflent) i a San Juan de Puerto Rico, on va morir el 1973.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 21 de desembre de 2006)

Frederica Montseny / escriptora anarquista

BIOGRAFIES CATALANES

FREDERICA MONTSENY, ESCRIPTORA I ANARCOSINDICALISTA 

Ferran Aisa

(Xerrada de Frederica Montseny el 19-7-1986 a Ca l'Ardiaca de Barcelona. Darrera d'esquerra a dreta: Guillem Pizarro, Josep Xena i Ferran Aisa. Foto: Antonia Fontanillas)

La Montseny fou la primera dona ministra d’un govern a Eu

La Montseny fou la primera dona ministra d’un govern a Europa El novembre de 1936 va ésser nomenada Ministra de Sanitat i Assistència Social en el Govern de Largo Caballero. Durant la seva etapa davant el Ministeri de Sanitat va aprovar importants lleis de protecció a la dona, a l'avortament, a l'assistència als infants i als refugiats.


Frederica Montseny i Mañé va néixer l’any 1905 a Madrid, ciutat on vivien els seus pares desterrats de Catalunya. N’era filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), catalans de Reus i de Vilanova i la Geltrú, respectivament. Tots dos anarquistes i fundadors de la prestigiosa publicació La Revista Blanca. Els seus pares van esdevenir els vertaders mestres de Frederica, sobretot la mare que havia estat mestra laica al seu poble natal. De retorn a Barcelona van establir-se a una torre del Guinardó. Frederica Montseny aviat es va afeccionar a la lectura i a escriure i la majoria dels seus treballs literaris van ésser publicats a “La Novela Ideal”. Al llarg de la seva vida va escriure nombrosos articles de premsa, novel·les de caire social i assajos de signe llibertari.
Els anys vint s’hi va afiliar al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització que ja mai més no abandonaria. Fou redactora de Solidaridad Obrera, La Revista Blanca i altres publicacions llibertàries. Durant els anys de la Segona República va entrar a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va participar activament en el Congrés de Saragossa de la CNT de 1936.
 
Líder anarquista
 
Frederica Montseny va ocupar càrrecs de responsabilitat en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i va destacar com conferenciat i oradora. El 4 de novembre de 1936 va ser nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social, càrrec que va exercir fins la seva dimissió després dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona. 
L’any 1939, acabada la guerra, s’exilià a França on s’hi va dedicar a reorganitzar el moviment anarcosindicalista. Frederica Montseny, des del seu exili a Tolosa de Llenguadoc, va dirigir els periòdics CNT i Espoir i va lluitar a favor de la llibertat a la Península Ibèrica dominada per les dictadures. 
Durant la transició, després de la mort de Franco, va concórrer sovint a mítings i conferències arreu de l’Estat espanyol. El 2 de juliol de 1977 la seva presència en la tribuna de la CNT a Montjuïc va arreplegar més de dos-cents mil persones. Frederica Montseny va deixar publicades les seves memòries, Mis primeros cuarenta años (Plaza & Janés, Barcelona, 1987), on relata la seva infància, la seva joventut i el seu pas pels comitès, el ministeri i l’exili. Frederica Montseny va morir als 88 anys, el 14 de gener de 1994.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 22 de febrer de 2007)

Margarida Xirgu / actriu

Biografies catalanes:

LA “XIRGU”. LA MÉS GRAN ACTRIU CATALANA
 

(Ftogradia de joventut de Margarida Xirgu (1888-1969)

FERRAN AISA

Margarida Xirgu va debutar al teatre d’afeccionats quan era una nena Pere Xirgu el pare de la Margarida era un obrer autodidacte afeccionat al teatre que va inculcar a la noia els anhels de l’art dramàtic. Precisament fou en el quadre d’afeccionats de l’Ateneu del Districte Cinquè de Barcelona on va debutar.
 


Margarida Xirgu havia nascut a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888, un any marcat per l’Exposició Universal de Barcelona. Poc després la família es va traslladar a viure a Girona i l’any 1896 s’instal·là al carrer Jaume Giralt de Barcelona. Els seus primers camins teatrals els va fer als ateneus i societats obreres com la  descrita anteriorment on va representar un petit paper en l’obra clàssica Don Álvaro o la fuerza del sino de Tirso de Molina. Margarida Xirgu en una entrevista a La Estampa fa un recorregut pels seus primers escenaris: Ateneu Districte II, Ateneu de l’Esquerra de l’Eixample, Cercle Propietaris de Gràcia, Niu Guerrer, Gent Nova de Badalona, etc.
El seu aprenentatge va portar-la cap a l’escena catalana. El teatre català va trobar amb la Xirgu la gran actriu dels primers compassos del segle vint que interpretava obres d’Iglésias, Guimerà, Pitarra, Rusiñol, Vallmitjana, Maragall, Carrión, Feliu i Codina... 
El setembre de 1906 va interpretar Teresa Raquin, d’Émile Zola, en una versió catalana de Juli Vallmitjana. Una altra obra amb la que va obtenir un gran èxit fou Salomé d’Oscar Wilde. Margarida Xirgu als disset anys va debutar com a professional del teatre català. 
La premsa teatral mostrava la vitalitat interpretativa de la jove actriu que representava els papers femenins principals d’obres com Joventut de príncep, La dama de les camèlies, Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa, Els vells, El místic, La barca nova, Els Zin-calós (els gitans d’Hongria), La dama blanca, etc. També per aquests anys serà cridada per Adrià Gual, director del Teatre Íntim, per substituir a l’actriu Emília Baró per fer el paper de criada a Els pobres menestrals, obra en tres actes del propi Gual.
Els teatres de Barcelona Romea, Principal, Nou, Tívoli, etc., són testimoni del clamorós èxit de l’insigne actriu catalana. L’any 1911 ja disposava de companyia pròpia “Xirgu-Giménez-Nolla”, que debutà al Teatre Bosc de Gràcia amb La reyna jove de Guimerà. La temporada 1911-1912 fou brillant per l’actriu catalana amb la interpretació d’Elektra de Pérez Galdós, El fill de Crist d’Ambrosi Carrión, El despatriat de Santiago Rusiñol i El geni de la comèdia d’Adrià Gual. 
A partir de la tardor de 1912 la Xirgu va passar-se al teatre castellà amb la revista picaresca Frou-Frou al Principal. L’èxit de l’actriu va fer-li saltar fronteres i aquell mateix any emprenia amb la seva companyia una gira per Amèrica del Sud. A l’inici de 1914 debutà a Madrid al teatre de la Princesa (María Guerrero). Triomf total de l’actriu a Catalunya, a Espanya i a Amèrica.
 

Margarida Xirgu descobreix García Lorca
 

La Xirgu interpretà als millors autors espanyols: Benavente, Valle-Inclán, Villaespesa, Álvarez Quintero, Marquina, Muñoz Seca, Casona, Alberti... L’any 1927 estrenà l’obra del jove poeta i dramaturg Federico García Lorca: Mariana Pineda. I durant la Segona República estrenarà, als teatres barcelonins tot el repertori de Lorca: Yerma, Doña Rosita la soltera, Bodas de Sangre i La zapatera prodidiosa.  
El 1936 li va sorprendre l’inici de la Guerra Civil espanyola de gira pel continent americà. Ja no tornaria mai més a Catalunya. Margarida Xirgu va continuar la seva activitat teatral i va fixar la seva residència a Montevideo, on fou directora de l’“Escuela de Arte Dramático”, i, en aquesta mateixa ciutat, va morí el 25 d’abril de 1969.



Ferran Aisa
(Diari Més, 24 de maig de 2007)

Antoni Gaudí / arquitecte

BIOGRAFIES CATALANES:

GAUDÍ, LA FORMACIÓ D’UN GENI 

  FERRAN AISA

(Antoni Gaudí, foto de l'època en què va acabar la carrera d'arquitectura)

 

Antoni Gaudí i Cornet era fill de vuit generacions de calderers de Riudoms

A la masia <<La Calderera>>, que els seus pares tenien a les afores del poble de Riudoms, Gaudí, que fou un nen malaltís hi passà llargues temporades. En el silenci de la masia, envoltada de natura, amb les muntanyes de Prades al fons, Gaudí captà la llum del Camp de Tarragona.

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852; i l’endemà era batejat a la prioral de Sant Pere de Reus. L’Antoni era el fill petit de la família, per davant d’ell hi havia la Rosa i el Francesc. En aquells temps el pare de Gaudí s’adonà que el demà no anava pel camí del treball artesanal, doncs la industrialització s’imposava arreu i desplaçava els vells oficis menestrals. Seguint aquest pensament es va vendre les terres de Riudoms per pagar els estudis dels seus fills barons. Francesc va ésser el primer a marxar a Barcelona per estudiar medicina, el seguí l’Antoni que, el curs 1868-1969, es va matricular com alumne lliure a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Barcelona. Els dos germans viuran a la placeta de Montcada, la casa està situada darrera mateix de l’absis de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar, al passeig del Born.

El següent curs, aprovades les assignatures que li quedaven pendents de l’Institut, es matriculà a la Facultat de Ciències, situada a l’antic convent del Carme. Es tractava d’un programa d’estudis preparatoris per cursar arquitectura. Gaudí que havia rebut una formació religiosa i humanista als Escolapis de Reus, sota els auspicis de l’orde de Sant Josep de Calasanç, en la seva etapa d’estudiant barceloní no serà ni devot ni practicant religiós; en canvi es mostra com un jove curiós per la vida i la natura i gens aliè a la vida social de l’època.

Estudiant d’arquitectura

Durant la seva etapa d’alumne de l’Escola Provincial d’Arquitectura freqüentava més la biblioteca que l’aula. Gaudí lector incansable devorarà amb ànsia les obres de John Ruskin, Viollet-le-Duc, Owen Jones, William Morris i revistes angleses de viatges i de geografia. Amplià la seva formació humana assistint a les classes de filosofia de Llorens i Barba i a les d’estètica i història de l’art de Milà i Fontanals. Com els diners que el seu pare li enviava des de Reus no arribaven per viure i pagar la carrera, Gaudí va haver de posar-se a treballar com ajudant en despatxos d’arquitectes. La seva formació s’enriquí al costat de Josep Fontseré, Joan Martorell i Francisco de Paula del Villar. La preparació de Gaudí passà també per aprendre els oficis de vidrier, forjador, ceramista i fuster. I hi visqué amb intensitat la vida social barcelonina, acudint a les representacions del Liceu, des del darrer pis; freqüentant les tertúlies del Cafè Pelayo i de l’Ateneu Barcelonès; i participant en les sortides de l’Associació Catalanistes d’Excursions Científiques. 

Antoni Gaudí, que com estudiant havia manifestat el seu propi criteri, va acabar la carrera el 1878. Davant de tot el tribunal, Elias Rogent, director de l’Escola i professor de Gaudí, digué: <<Avui hem donat el títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà...>>. Gaudí comentà, després irònicament amb els seus companys: <<Bé, sembla que ja sóc arquitecte>>.

Ferran Aisa
(Diari Més, 12 d'abril de 2007)

Carles Rahola / polític i escriptor

 BIOGRAFIES CATALANES:

CARLES RAHOLA, UN INTEL·LECTUAL AFUSELLAT PEL FRANQUISME 

FERRAN AISA

L’escriptor, periodista i historiador català Carles Rahola va ésser executat el 15 de març de 1939 pel franquisme a Girona. Era un home preocupat per la cultura del poble i va emprendre la determinació de fer-la arribar a tots els estaments de la ciutadania i va lluitar per socialitzar el saber...

(Carles Rahola, 1881-1939)

Carles Rahola va realitzar aquesta tasca meritòria a través del diari El Autonomista, de l’Ateneu de Girona i dels seus nombrosos llibres. Carles Rahola i Llorens havia nascut a Cadaqués el 29 de juny de 1881, però quan només tenia tres mesos la seva família va decidir traslladar-se a viure a Girona. La seva primera escola fou la de Sant Narcís. Als tretze anys va començar a treballar a la llibreria-impremta que el seu pare tenia a la plaça del Vi. Quatre anys més tard aconseguia per oposició una plaça d’escrivent a la Diputació de Girona. El 1902, dins de les pàgines d’El Autonomista, apareixia el Suplemento Literario, essent el promotor Carles Rahola que va aconseguir les col·laboracions de Prudenci Bertrana, Xavier Monsalvatge, Miquel de Palol i altres autors gironins.

Carles Rahola, el 1905, amb la seva obra Pequeños ensayos, va promoure el pensament d’autors que foren guia del modernisme com Ibsen, Maeterlinck, Rabelais i Anatole France. La seva postura a favor de fer arribar la cultura al poble, el va portar a perdre el favor del cap ideològic del noucentisme, Eugeni d’Ors, que el va criticar molt durament en una carta arran de la publicació del llibre August Alzina. L’idearium del protagonista d’aquesta obra ampliava la visió intel·lectual de Rahola amb els noms de Zola, Guyau, Shopenhauer, Byron, Maragall i Alomar.

El 1914 va col·laborar en la revista Cultura de Girona, que dirigia Josep Tharrats, aleshores ja s’havia casat amb Rosa Auget. Per guanyar-se la vida compaginava la seva feina d’escrivent i periodista amb la realització d’apunts biogràfics per l’editorial Espasa, cal tenir present que en aquells temps les col·laboracions als diaris eren voluntàries i sense estímuls econòmics.

Un escriptor incansable, Rahola va ésser un home liberal, progressista i tolerant que va fer de l’afany cultural un camí de vida. Fou autor de nombrosos llibres d’història i d’assaig, entre els quals destaquen: Guyau, el filòsof de la solidaritat humana (1909), La joventut de Catalunya davant d’Europa (1911), La dominació napoleònica a Girona(1922), En Ramon Muntaner, l’home, la crònica (1922), Girona (1925), Els jueus a Catalunya (1929), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938), etc.

Durant la guerra civil Rahola va col·laborar en la constitució del Casal de la Cultura com a president de l’Ateneu de Girona i va continuar les seves col·laboracions periodístiques. Al final del conflicte a Catalunya, hi va donar aixopluc a casa seva a molts intel·lectuals que fugien cap a França, però ell no va voler seguir-los, doncs, creia que no li havia de passar res. El 4 de febrer de 1939 la IV Divisió de Navarra ocupava la ciutat de Girona. Rahola va voler continuar amb normalitat la seva vida, però el 17 de febrer la policia el va detenir a la feina. Acusat de “rojo-separatista” i d’haver fet campanya des de L’Autonomista contra el “Glorioso Ejército Nacional” fou condemnat a mort i afusellat un mes després de la seva detenció.

Ferran Aisa
(Diari Més,  17 de maig de 2007)

Mercè Rodoreda / escriptora

BIOGRAFIES CATALANES

(Mercè Rodoreda inaugurant una placa a la plaça del Diamant de Gràcia)

L'escriptora Mercè Rodoreda fa cinquanta anys que pubicava La plaça del Diamant. A continuació recupero un escrit de l'any 2007 al Diari Més.

  

L’ESCRIPTORA MERCÈ RODOREDA 

 

FERRAN AISA

Mercè Rodoreda fa setanta anys aconseguia el Premi Crexells amb la seva novel·la Aloma. Rodoreda és considerada una de les escriptores més universals de la literatura catalana. La seva obra ha estat traduïda a les principals llengües del món. 

El pròxim any 2008 es complirà el primer centenari del naixement de Mercè Rodoreda. L’any 1937 quan assolí el premi Crexells tenia 29 anys i ja havia publicat dues novel·les que, posteriorment, rebutjà. El finalista del premi Crexells fou Xavier Benguerel amb la novel·la L’evangelista. Aquell mateix any va iniciar el seu contacte amb l’anomenada Colla Literària de Sabadell, entre els quals hi havia Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal. Per aquesta època treballava a la Institució de les Lletres Catalanes.

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer al carrer Balmes de Barcelona el 10 d’octubre de 1908, el seu pare era de Terrassa i la seva mare del Maresme. El 1917 ingressà en el col·legi de senyoretes, Nostra Senyora de Lourdes. Molt aviat va deixar els estudis... La seva educació serà fonamentalment autodidacta. 

A l’edat de 20 anys es va casar amb el seu oncle matern Jordi Gurguí. L’any 1929 neixia el seu únic fill, Jordi. Per aquestes dates la futura escriptora ja s’havia distanciat del seu marit. És l'època en què coneix Andreu Nin que, al seu retorn de l’URSS, treballava de traductor de novel·les clàssiques russes.

Els primers temps de la República coincideixen amb els de la seva vocació d’escriptora, és el moment en què edita la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada? D’aquesta novel·la i altres tres Rodoreda renunciarà i no permetrà que es tornin a reeditar mai més. 

El curs 1933-1934 col·labora a la revista Clarisme i escriu diverses narracions per La Publicitat. El 1936 s’adhereix a l’Agrupació d’Escriptors Catalans (UGT), publica articles a les revistes Mirador i Meridià i treballa en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.. El 1938 viatjà a Praga amb l’escriptor Francesc Trabal per assistir a un congrés de l’associació literària internacional Pen Club.

Acabada la guerra a Catalunya es traslladà a França amb la sortida d’intel·lectuals catalans organitzada per la Conselleria de Cultura sota el guiatge de Carles Pi i Sunyer i  Pompeu Fabra. Formaven part del grup d’exiliats catalans: Antoni Rovira i Virgili, Jaume Serra Húnter, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Joan Oliver, Agustí Bartra, Anna Murià...

Una gran escriptora

Mercè Rodoreda es va instal·là el 1943 a Bordeus per conviure amb el seu company Armand Obiols. A l'exili hi conreà la poesia i guanyà diversos Jocs Florals. L’any 1953 va abandonar França, fixant la seva residència a Ginebra (Suïssa). Rodoreda centra la seva vida a l'entorn de la literatura i es va dedicar a escriure d’una manera incansable tant poemes com contes. 

El 1957 obtingué el Premi Víctor Català pel llibre de narracions Vint-i-dos contes. El 1962 publica La plaça del Diamant, i quatre anys més tard aconsegueix el Premi Sant Jordi i el Ramon Llull per la novel·la El carrer de les Camèlies. 

La seva carrera literària ja era, aleshores, imparable publicant nombrosos llibres:  Jardí vora mar, La meva Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes, Quanta, quanta guerra, Mirall trencat... 

El 1979 es va instal·lar definitivament a Catalunya, a Barcelona, al carrer Balmes, davant de la casa on va néixer. El 1980 rebia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que otorga cada any Òmnium Cultural.

El 1982 s’estrenà amb gran èxit la pel·lícula de Francesc Bertriu, La plaça del Diamant, que popularitzà el paper de la Colometa: -Vola, vola, Colometa!... Sílvia Munt i Lluís Homar interpretaren magníficament el paper de Natàlia i Quimet, els principals protagonistes de la novel·la.

 Mercè Rodoreda va morir el 13 d’abril de 1983 en una clínica de Girona, les seves despulles van ser enterrades al petit cementiri de Romanyà de la Selva.

Ferran Aisa
(Diari Més, 26 d'abril de 2007)  

Salvador Espriu / poeta i dramaturg

Biografies catalanes:

  

SALVADOR ESPRIU, POETA NACIONAL "OBLIDAT"              

Salvador Espriu  (1913-1985)

FERRAN AISA

Espriu va assolir en la postguerra una important popularitat per la seva defensa lingüística del català i pel seu compromís ètic amb la societat del seu temps.

Abans de la guerra civil ja havia publicat altres tres llibres de narracions Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc i Miratge a Citerea (1935).

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1913, fill d’un notari, la seva infantesa va transcorre entre la seva vila natal, Barcelona i Arenys de Mar, d’on era oriünda la seva família. Espriu, anys més tard, va convertir Arenys de Mar en la Sinera del seu imaginari poètic: 

                                       Quina petita pàtria 

                                       encercla el cementiri! 

                                       Aquesta mar, Sinera, 

                                       turons de pins i vinya, 

                                       pols de rials. No estimo 

                                       res més, excepte l’ombra 

                                       viatgera d’un núvol 

                                       i el lent record dels dies 

                                       que són passats per sempre.

Savador Espriu va començar a escriure molt aviat, doncs, als setze anys ja havia publicat la seva primera novel·la, Israel, escrita en castellà. L’any 1930 va ingressar a la Universitat de Barcelona per estudiar dret i història antiga. Els següents anys continuà publicant novel·les amb un estil marcat per l’estètica noucentista, El doctor Rip i Laia.

El 1933 va participar, conjuntament a altres estudiants, entre els quals hi havia el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en un creuer per la Mediterrània, visitant Grècia, Egipte, Palestina...

Amb el pas del temps la narrativa d’Espriu va marcar un canvi d’estil, inclinant-se la seva prosa cap l’esperpent valle-inclanesc i el lirisme modernista de Víctor Català o Joaquim Ruyra, seguint aquest tarannà, l’any 1937, publicava Letizia i altres proses.

Espriu, a l’acabament de la guerra, escrigué l’obra teatral Antigona i a final dels anys quaranta publicava Primera Història d’Esther.

Poeta de la plenitud

Malgrat que havia començat a escriure poesia abans de la guerra, Espriu no veurà publicat el seu primer llibre de versos, Cementiri de Sinera, fins a 1946. A l’obra poètica d’Espriu conflueixen diversos elements que formen el seu univers poètic:

la reflexió davant la mort, el vitalisme, la plenitud del cant, el silenci, el crit i el sentit de la paraula esdevinguda vers. Amb la publicació de La pell de brau (1960) Espriu assolia la categoria de poeta cívic de Catalunya. Salvador Espriu va morir a Barcelona l’any 1985.

Ferran Aisa
(Diari Més,  26 d'octubre de 2006)

Joan Amades / Folklorista català

JOAN AMADES, POETA DE LA CULTURA POPULAR  

 

FERRAN AISA

Joan Amades de formació autodidacta va freqüentar de jove l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on va adquirir el seu important bagatge cultural. Amades ha assolit en els darrers anys el reconeixement d’ésser un dels més reconeguts folkloristes de Catalunya.

Joan Amades (1890-1959)

Joan Amades i Gelats va néixer a Barcelona el 13 de juliol de 1890 en el si d’una família humil del barri del Raval, fill de pare serraller i mare teixidora. Per problemes de salut el seu pare va deixar la feina i es va dedicar al món de la quincalla. El jove Amades, des de molt jovenet, va treballar en el negoci del seu pare de venda de llibres vells i quincalleria al mercat de Sant Antoni. 

Joan Amades va anar a una escola del carrer Robador-Sant Rafael i va continuar fins el nou anys a una altra del carrer Lleó-Ferlandina. Amades, en una ocasió, va escriure: <<Vaig venir al món en un piset del carrer Peu de la Creu, número 15, i allí vaig passar quaranta Nadals. El meu món era doncs els voltants del carrer Peu de la Creu i de la ciutat ben poca cosa sabia més enllà de les dues dotzenes de carrers que formaven el meu barri.>>

Joan Amades, autodidacta, es va formar  a les aules de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, 30. Allí va estudiar els idiomes alemany, francès, italià i esperanto. Precisament de l’esperanto, idioma que dominava a la perfecció, seria un entusiasta divulgador. 

A l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va participar, activament, en diverses seccions: excursions, ciències naturals, esperanto i folklore. De totes elles va ésser president.

 

L’Esbart Folklòric

L’octubre de 1916 va fundar l’Esbart Folklòric, conjuntament, amb els seus companys de l’AEP, Josep Maria de Sucre, Sebastià Giralt, Aureli Capmany i el mestre Joan Tomàs. La missió principal de l’Esbart era recollir un arxiu folklòric de Catalunya amb el material que s’anava recopilant en les excursions i en les diverses donacions dels socis de l’AEP. L’Esbart naixia seguint les directrius manifestades per l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, que dirigia el doctor Tomàs Carreras i Artau. 

Cada excursió pels pobles de Catalunya servia per engrandir i ampliar l’important bagatge, que era publicat en el butlletí de la secció d’Excursions. L’Esbart organitzava actes per a donar a conèixer la cultura tradicional, a càrrec dels més eminents folkloristes catalans. Després d’una vida dedicada a la investigació de la cultura popular Amades moria el 17 de gener de 1959, dia de Sant Antoni Abad, festa tradicional dels Tres Tombs.

Ferran Aisa
(Diari Més, 30 de novembre de 2006)

Teresa Claramunt / dona anarquista

Biografies catalanes:

 TERESA CLARAMUNT, L’ANARQUISTA DE SABADELL 

FERRAN AISA

Teresa Claramunt (1862-1931)

 Virus Editorial ha publicat enguany, la biografia Teresa Claramunt, la “virgen roja” barcelonesa de María Amalia Pradas Baena. Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell, filla de família humil, va començar molt jove a treballar en una fàbrica tèxtil. Molt aviat va prendre consciència de la doble explotació de la dona i es va lliurar a la lluita per l’emancipació humana.

Teresa Claramunt Creus (Sabadell, 1862-Barcelona, 1931) va ser considerada la “verge roja de Barcelona o la Louise Michel espanyola” pel seu lliurament a una doble lluita, la classe treballadora i l’alliberament de la dona. Als vint anys va participar en l’anomenada “vaga de les set setmanes”, que fou durament reprimida pel somatent de Sabadell. Però a la jove Teresa li va servir per adonar-se’n de l’explotació a què era sotmesa la classe obrera i per prendre consciència ideològica. 

Teresa Claramunt, com tants obrers d’aquella època, militarà en l’anarquisme. El 1884 es va casar amb el teixidor de Granollers Antoni Gurri, també llibertari. Teresa Claramunt esdevindrà una propagandista incansable del seu ideal emancipador, que la va portar a escriure articles de caire social a publicacions àcrates com El Rebelde, La Revista Blanca, El Productor... 

La Teresa i el seu marit, l’any 1893, van ésser detinguts per primera vegada, a causa d’uns disturbis a l’acabament d’un míting d’estudiants liberals al centre de Barcelona. El matrimoni serà condemnat a quatre mesos de presó i a pagar una multa de 125 pessetes.

L’esclat de les bombes a Barcelona durant la dècada dels noranta portarà greus conseqüències pel moviment obrer organitzat i, especialment, per l’àcrata. Així que, novament, el 1894, després de l’atemptat del Liceu realitzat per Santiago Salvador, es produeix una gran ràtzia d’anarquistes, 415 en total, entre els quals hi ha Teresa Claramunt. Aquesta vegada va quedar en llibertat per falta absoluta de vinculació amb l'atemptat. Però, en aquella ciutat de les bombes, la tranquil·litat no era a l’ordre del dia. El 7 de juny de 1896, al pas de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous va esclatar una bomba que causà sis morts i diversos ferits. El resultat fou fatal pels treballadors, doncs, es va iniciar una persecució dels líders sindicals, dels intel·lectuals i dels propagandistes. Teresa Claramunt, Antoni Gurri i centenars d’obrers van ésser detinguts i tancats al castell de Montjuïc. 

El Procés de Montjuïc mobilitzarà l’opinió internacional a favor dels detinguts, alguns dels quals patiran tortures. Teresa Claramunt i Antoni Gurri seran condemnats al desterrament. D’aquesta manera, entre presidis i exilis, va transcórrer la vida de la lluitadora anarquista, però la seva veu es va fer sentir en mítings a favor de la dona i de la classe explotada. Els seus escrits van continuar omplint pàgines de la premsa àcrata contra la desigualtat de la dona, contra la religió, contra l’explotació capitalista i contra el militarisme. 

Teresa Claramunt, la “verge roja” de Barcelona va sembrar als quatre vents la idea emancipadora de l’anarquisme.

Ferran Aisa
(Diari Més, 14 de desembre de 2006)