26/5/20

La Pesta / Albert Camus / Ferran Aisa



 
ALBERT CAMUS I LA PESTA
FERRAN AISA


1ª Edició de la Peste (Gallimard, París, 1947)



En aquest temps d’Estat d’Alarma i de pandèmia per la Covid-19, ha estat molta gent que ha buscat a la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobar en casos similars d’epidèmies. D’aquesta manera han sortit a la palestra els llibres El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus. D’aquesta novel·la s’han tingut que fer noves edicions per la seva demanda en diverses llengües, no solament en paper sinó també en ebook. La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora, podríem dir, més actuals per la universalitat dels seus temes. L’obra de Camus construïda sobre una sòlida base moral i ètica no ha perdut mai vigència. El món continua estan dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, el ser humà continua fent les mateixes barbaritats. El 6 d’agost de 1945 quan els Estats Units van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima Camus va escriure: <<Nosaltres ens resumirem en una frase: la civilització mecànica acaba d’arribar al seu últim grau de barbàrie.>> ¿Què hagués dit ara de la situació de la destrucció sistemàtica de la natura, de l’escalfament del planeta, de la globalització destructora?
Albert Camus Sintès (Modovi, 1913-Villeblevin, 1960), fill de Lucien Camus, obrer alsacià desaparegut en combat durant la Primera Guerra Mundial i de Caterina Sintès descendent de menorquins. Camus estudia Filosofia a la Universitat d’Alger. Va militar una curta temporada en el PCF, però del qual va sortir-se’n el 1937 per la política reaccionària de Stalin a la URSS contra els comunistes dissidents i a Espanya per els Fets de Maig contra el POUM i els anarquistes. Durant l’ocupació de França pels Nazis va participar a la resistència publicant el periòdic Combat. Va defensar els republicans espanyols i, molt especialment, als llibertaris. Va denunciar els crims del franquisme i es va oposar a les injustícies del món. La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme.
Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger, Calígula, entre altres. Totes elles d’una qualitat innegable marcades per la seva filosofia però tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu i recrea aquest en aquest assaig sobre l’absurd: <<una sensibilitat absurda que es troba escampada arreu del segle XX.>> El mite de Sísif , no és únicament la filosofia del absurd, sinó una exposició com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la nostra vida des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: <<Abans es tractava de saber si la vida havia de tenir un sentit per ser viscuda. Ara, per el contrari serà tan millor viure-la quan menys sentit tingui viure-la.>> Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o més properament Samuel Beckett. El clàssic mite grec de Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins el cim d’una muntanya, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota la eternitat, li servirà a Camus per desenvolupar la seva filosofia de l’absurd. Quan Albert Camus escriu aquestes obres és l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof i autor de novel·les, teatre, assaig i periodisme. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània del migdia d’ètica i caràcter llibertari la qual tindrà el seu cim en l’assaig L’home revoltat. La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Argelia), Camus, amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. La pesta és la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit recorda la figura del doctor Storkmann de l’oba d’Ibsen L’enemic del poble, en aquest cas, el metge lluitant perquè les autoritats i els comerciants reconeguin que les aigües del balneari estan contaminades. A Orán passa el mateix ningú vol parlar de que existeix una epidèmia: <<No es parla de les rates a les taules, diuen els pares als seus fills>>, quan comencen a morir pacients, s’amaga la noticia: <<Es diu que la plaga és irreal, és un mal somni que aviat passarà. Però no passa i, de mal somni en mal somni, són els homes qui passen i, en primer lloc, els humanistes perquè no han pres precaucions.>> Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta es declarada oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’ella no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i Jean Tarrou) lluitaran fins el final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món. El doctor Rieux malgrat les dificultat que té al seu abast per lluitar conta l’epidèmia sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Per el doctor Rieux, l’honradesa consisteix en exercí dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, d’haver cregut en la revolució, però a vist com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: <<Sí, he seguit tenint vergonya, he aprés que tots nosaltres estem a la pesta i he perdut la pau. Encara avui la busco tractants de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no segui essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, falta d’ella, una bona mort. Això pot enlairar el homes i, encara que no salvar-los, al menys fer-los el menor mal possible i fins i tot, de vegades, una mica de bé.>> Tarrou es contagia de la pesta, va cap una mort segura, el doctor Rieux li pregunta quina idea té per arribar a la pau i Tarrou, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: <<-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ésser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós.>> L’epidèmia cedeix, el doctor Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, peerò el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: <<Doncs sabia el que ignorava el poble aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que les bactèries de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot estar durant dotzenes d’anys adormida  als mobles i a la roba, que espera pacientment a la habitació, els soterranis, els baüls, els mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, mayo de 2020)



17/5/20

Mi patria es la libertad / Ferran Aisa


MI PATRIA ES LA LIBERTAD



La misma lucha para alcanzar la cima basta para llenar

el corazón de un hombre. Hay que imaginar a Sísifo feliz.

                                                                                               Albert Camus

                                                                  El mito de Sísifo



La puta de ojos grises meaba la esquina

mientras el trovador triste recobraba la voz

anunciando el fin de los tiempos del miedo

para capar cerebros y otras animaladas.

La población salía a la calle

a recibir la luz del alba,

aún había esperanza...

-Sacco & Vanzetti no deben morir,

Pero dicen que por la mañana hubo un estallido

de libertad. Tocaban las campanas esparciendo

semilla gratuita porque mañana sería otro día.

Mi patria es la libertad y a ella me acojo

como un ciudadano del mundo,

en sus leyes de solidaridad y apoyo mutuo.

Albert Camus merienda sobre las rocas

oyendo el canto de las sirena

como si fuese Ulises camino de Itaca.

Tal vez la puta de Lyon sea de Marsella o de París,

pero Boris Vian se esconde tras sus versos ácidos,

y Puig Antich es agarrotado en plena impotencia.

Ahora me hablan de democracia…


Ferran Aisa-Pàmpols
(Pubolicado en Balada de los tiempos difíciles (Amargord, Madrid, 2017)