20/6/24

Formació de Salvat-Papasseit


LA FORMACIÓ DE SALVAT-PAPASSEIT A L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA

 

 


Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894 a Barcelona fill de Joan Salvat Solanas i Elvira Papasseit Orovitg. Quan tenia set anys el seu pare que treballava de fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica va morir d’accident. Joan i, posteriorment, el seu germà Miquel, orfes del mar, van trobar l’ajuda de l’Asil Naval Espanyol. Salvat-Papasseit s’hi van passar cinc anys a bord de la corbeta Tornado aprenent a llegir i a escriure i fent pràctiques marineres. Després de sortir de l’Asil Naval va ingressar durant uns mesos a les Escoles Salasianes, però aviat va integrar-se a la vida laboral fent de mosso d’una adrogueria i d’aprenent del taller d’un escultor de talles religioses. Llavors és quan es va matricular a la Llotja per aprendre escultura on va conèixer a Josep Obiols. El seu amic Alavedra afirma que fins i tot va arribar a esculpir el cap de Charlotte Corday la dona que va matar a Jean Paul Marat. Per aquella època va sentir una gran inquietud per formar-se i ho feia llegint els llibres que queien a les seves mans. Lectura i tertúlia formen part  del seu món adolescent al costat dels seus companys Emili Eroles, Joan Alavedra, Francesc Ricart, Antoni i Enric Palau. Joves inquiets, amants de la cultura, fervents lectors... 

La seva amistat amb llibreters de les parades del Portal de Santa Madrona fou essencial pels seus inicis lectors. Salvat-Papasseit per pocs diners comprava els volums de l’editorial Sampere de València, els de la Biblioteca Sociològica Zozaya i la col·lecció dels Grans Pensadors, que guardava amb molta cura en una lleixa de fusta a la seva habitació.

El llibreter Medina de Santa Madrona deixava, a Salvat i a Alavedra, La Grande Encyclopedie, i allí es parlava de Vol­taire, Diderot, Robespierre, Saint-Just i Marat. Joan Alavedra, d’aquesta època, dirà: <<Després, jo acompanyava Salvat a casa seva, al carrer Gignàs, en una escala mal il·luminada, bruta, plena de crits i de criatures. La seva mare tenia la cara més dolorosa que he vist, demacrada, pàl·lida, els cabells esbullats, uns ulls dolços i espantats. Obria la porta que donava al menjador. Amb un braç sobre la taula sempre hi vaig veure un home amb barba, assegut, i en silenci. Semblava un “embarcat”. Salvat em feia entrar a la seva cambra, i passava davant d’ell sense saludar-lo. Jo vaig suposar sempre que era un rellogat, i després he sabut que hi menjava, però que no dormia a la casa. A la petita biblioteca de Salvat —una caixa amb prestatge­ries—, polida i ordenada hi vaig trobar les publicacions de la Ins­titución Libre de Enseñanza i col·leccions de revistes literàries importants. Els llibres impecables. No he conegut mai ningú que els tractés amb més cura que en Salvat. Als vespres anàvem a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.>>

Els seus anhels d’aprendre i d’ampliar les seves lectures el van portar a fer-se soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) del carrer del Carme, 30, una entitat obrera que feia de la cultura una mística i la treia al carrer i l’enlairava com una bandera de llibertat. L’AEP havia estat fundat, després de la vaga general del 1902, per dos joves treballadors afeccionats a la lectura, Josep Tubau i Eladi Gardó, que van cercar aixopluc a l’Extensió Universitària per Obrers i, molt aviat, van trobar la col·laboració dels membres  de l’Associació Escolar Republicana preocupats per la cultura del poble, entre els quals hi havia Francesc Layret i Lluís de Zulueta. A l’escalf d’aquesta fusió, els joves del treball i els de la cultura, va néixer a Barcelona l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El seu primer programa anunciava que l’Ateneu es constituïa amb el fi de portar la instrucció a tots aquells que per viure de les seves mans es veien més privada d’ella. El manifest aclaria que l’AEP no era una obra burgesa, ni tampoc el  resultat d’un grup d’intel·lectuals que tractaven, tot fent cultura, d’imposar la confessió pròpia als socis, doncs, dins de l’ateneu: <<Cada u és amo i client, patrocinat i protector, soci i fundador...>> La filosofia de l’Ateneu partia de la base que la cultura significa essencialment el triomf de la llibertat sobre la necessitat i així ho recollia un altre programa: <<L’Ateneu ofereix una mica de llum, un recó de coneixement i d’amor, en aquesta ciutat devorada per l’interès, l’odi i les inevitables misèries de la vida material.>>

L’AEP és un centre de formació permanent portat per autodidactes que autogestionen la seva pròpia “universitat” popular. Els medis que utilitzen són les lectures i les converses públiques, l’ús d’una biblioteca, un laboratori, un museu i un gimnàs, el sosteniment d’una escola nocturna, les excursions científiques, les campanyes cíviques i totes aquelles propostes que sorgien espontàniament dels socis. Un comunicat de l’AEP d’aquell temps diu: <<L’esperit que té és un esperit de tolerància i llibertat. A ningú ni a res exclou. Desitja establir una unió necessària entre els que pensen i els que treballen; esperant molt pel futur, individual i socialment, d’aquesta agrupació d’homes independents i honrats, reunits per una mateixa tasca i aspiració.>>

El moment polític de les primeres dècades del segle XX és efervescent i el debat esclata contínuament a l’Ateneu, el local social resulta petit i han de realitzar les conferències als teatres. Tota aquesta gernació cultural serveix per formar els joves obrers autodidactes que anhelen construir la seva consciència d’homes lliures. Ambrosi Carrion, que presidí l’entitat, escrigué: <<Els que volien formar-se per ells mateixos llegien a les palpentes, podríem dir, atrets per títols i autors trobats als diaris o proposats per un company. Així es formaven els autodidactes amb lectures unilaterals... La literatura redemptorista feia estralls despertant un afany iconoclasta. Aquest era exercit en nom d’una cultura popular que volien establir arrasant tot allò que no era seu... Els poetes contemporanis posteriors a Maragall no els interessaven: els tenien tots per noucentistes, concepte per a ells definidor d’una mentalitat burgesa reaccionària>>.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular fou una pedrera per la vida política, social i cultural de Catalunya. A aquesta entitat cultura i obrera arriba Joan Salvat-Papasseit l’any 1911, a través de l’amistat amb Josep Maria de Sucre, per a fer de bibliotecari, això li permet capficar-se en l’univers dels llibres i, amb la lectura, construir el seu bagatge intel·lectual, a través d’una barreja d’autors llibertaris, naturalistes, regeneracionistes i modernistes. Salvat-Papasseit devora llibres, l’un darrere l’altre: A la biblioteca de l’Enciclopèdic Salvat pot llegir: Nietzsche, Ibsen, Maeterlinck, Gorki, Sué, Nordau, Tolstoi, Kropotkin, Nakens, Bulffi, Zola, France, Tolstoi, Costa, Azo­rín, Almirall, Zola, Ruiz, Guyau, Volney, Lamennais, Renan, Pi i Margall, Graves, Hugo, Jaurès, Cortiella,  Alomar, Brossa, Gener, Maragall, Verdaguer, Brant, Ganivet, Unamuno, Reclus... D’aquest darrer llegeix la seva magistral obra: El Hombre y la Tierra, una bella edició il·lustrada de sis volums, editada per les publicacions de La Escue­la Moderna i el llibre de Kropotkin Autour de ma vie en una edició dedicada per l’autor rus a l’Enciclopèdic.

L’any 1913, amb dinou anys, forma part de la Junta de l’Ateneu com a Bibliotecari i el seu amic Alavedra com a Arxiver. El president n’és Josep Maria de Sucre, poeta i publicista;  al seu costat s’aplega una munió de joves plens d’inquietuds: Antoni Calderer, escriptor i crític literari; Josep Tubau, paleta i gran lector; Oliveri Clara, mestre i pedagog; Francesc Granada, excursionista vibrant; Ramon Martínez Gras, ani­mador dels concerts musicals; Manuel Ainaud, mestre i pedagog; Joan Amades, afeccionat a la recerca folklòrica i esperantista; Feliu Elias «Apa», dibuixant; Maria Baldó, mestra i peda­goga; Josep Miró i Folguera, periodista; Josep Ferran i Torras, profes­sor d’oratòria; Amador Revilla, filòsof autodidacta; Pere Mialet, autor dramàtic de la Secció Literària; Eladi Gardó, republicà radical; Aureli Capmany, folklorista; Feliu Jané, obrer cenetista; Josep Parunella, pedagog; Andreu Nin, mestre de l’Escola Horaciana i tants altres que, com Salvat, acudeixen a l’AEP a cercar una mica de llum en aquella Barcelona “tràgica” de la segona dèca­da del segle XX.

Salvat-Papasseit freqüenta sovint les conferències que, a l’AEP, ofereixen professionals de primera línia de la cultura, són homes de la talla d’Anselmo Lorenzo, José Nakens, Salvador Seguí, Ernest Vendrell, Dídac Ruiz, Luis Zulueta, Jaume Aiguader i Miró, Eugeni D’Ors, José Ortega y Gasset, Àngel Samblancat, Santiago Valentí Camp, Lluís Companys, Peius Gener, Joan Puig i Ferrater, Àngel Pestaña i els pintors Joaquim Torres-García i Rafael P. Barradas.. Francesc Layret pronuncià unes lectures comentades que van tenir un gran seguiment popular: Vida social de leyes y autoridades de Pedro Dorado Montero; La acción moral moderna de Gabriel de Seailles; Progreso y miseria de Henry George; i Vida de Don Quijote y Sancho de Miguel de Unamuno.

Un altre conferenciant de l’AEP és Felip Cortiella que digué la conferència Irradiacions, subtitulada “De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruiment de la bellesa”. Les irradiacions de Cortiella seran un punt de referència per l’imaginari del jove Salvat, que farà servir el mot en el seu periple poètic avantguardista amb el seu llibre L’irradiador del port i les gavines.  Cortiella també fomenta el teatre d’Ibsen i presenta amb el seu grup dramàtic Un enemic del poble. Salvat-Papasseit, el 1917, fundarà la revista Un enemic del poble. Altres conferències de l’Ateneu Enciclopèdic Popular són les del Teatre Principal on Ramiro de Maeztu parla sobre “Obrers i intel·lectuals”; Gabriel Alomar exposa les seves poètiques elucubracions sobre el “Catalanisme socialista” i sobre “El futurisme”; Marcel·lí Domingo planteja els camins de la política pedagògica; Josep Vidal i Tarragó presenta el tema candent de “Catalunya davant d’Espanya”; i Jaume Brossa fa una demolidora crítica de la vida política i social catalana.

Salvat-Papasseit, que forma part de la secció literària de l’AEP, és elegit pel càrrec de secretari general, tal com diuen els comunicats de Las Noticias, primer del 12 de març de 1913: <<En la Junta celebrada anteanoche por la Sección de Literatura y Bellas Artes del Ateneo Enciclopédico Popu­lar, fueron elegidos presidente don José Artís y secretario don Juan Salvat.>> I en el segon comunicat de 18 de juliol de 1915: <<La Sección de Literatura y Bellas Artes del Ateneo Enciclopédico Popular ha elegido presidente a don Armengol Alsina, secretario a don J. Salvat-Papasseit, y vocal a don Pablo Felisart.>>

La Secció de Literatura de l’AEP va realitzar una important tasca de divulgació de la poesia catalana i castellana, organitzant cicles dedicats als millors poetes de l’època: Josep Carner, Joan Alcover, Josep M. López-Picó, Guerau de Liost, Gabriel Alomar, Josep Maria de Segarra i Josep Lleonart, Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Eduardo Marquina, Antonio Machado, Manuel Machado, Miguel de Unamuno, Macias Picavea, Ramón M. del Valle Inclán i Francisco Villaespesa. La secció té cura d’organitzar un grup de lectura artística: <<Se proposa també col·laborar en el cicle de conferències que sobre literatura castellana contemporània ara s’està organitzant, com així mateix preparar una Festa del Sonet i treballar perquè es donin a l’Ateneu conferències tractant de la importància que té la lectura artística, encarregant-se’n actors i literats prestigiosos. Com auxiliars a la classe de lectura, es donaran cursets de Retòrica i Poètica, Ortofonia, Fisiologia de l’aparell vocal i Estètica literària.>> L’Enciclopèdic tributa homenatge a Joan Maragall, que serà un dels poetes que més empremta deixaran en l’o­bra del jove Salvat.

L’esperit cultural que anima els socis de l’AEP traspassa les prò­pies parets del centre i s’expandeix per la ciutat. Així, amb aquest esperit, no és gens estrany que Salvat-Papasseit i els seus amics fundin el Grup Antiflamenquista pro Cultura. La influència de l’escriptor madrileny Eugenio Noel es deixa sentir entre els joves ateneistes barcelonins: <<Cultura! (diu Alavedra), —quin nom màgic per Salvat!— i havia provocat el seu primer escrit en la nostra llengua: Escolta català!, comença el Manifest que ell va escriure, i, que, després enganxàrem d’amagat per les parets de Barcelona.>>

Salvat magnificava tant el nom de la cultura que l’arribà a mitificar i, com a fill del seu temps, d’extracció humil i proletària, la feu enlairar com un estel sobre el seu univers i —fins i tot— la denominà: “Kultura”. Els joves que posen en marxa aquesta lluita antiflamenquista i antitaurina a Barcelona són Salvat-Papasseit, Joan Alavedra, Enric Palau i Daniel Cardona: <<Cal remarcar –diu Alavedra- que aquests dos amics, que s’etiquetaven de “nacionalistes republicans obreristes” influïren poderosament en la manera de pensar de Salvat.>>.El grup es posà en contacte amb Eugenio Noel, Eugeni d’Ors, el doctor Martí i Julià, Anselmo Lorenzo, Josep Comaposada i Marcel·lí Domingo, per demanar-los escrits que combatessin les curses de braus. <<Un diumenge a la tarda —parla, Alavedra— impresos en fulls, anàrem a tirar-los a grapats en plena Plaça de les Arenes: — Fora d’aquí plebeus!, cridava Salvat.>>

Xènius escriurà una de les seves glosses a La Veu de Catalunya per parlar dels joves antiflamenquistes barcelonins que fan campanya antitaurina emulant a l’escriptor madrileny Eugeni Noel. Arreu d’Espanya s’havia sentit la veu de Noel enlairant la bandera de l’antiflamenquisme: <<Para ser apóstol –escrivia Noel- de un ideal no es suficiente hablar o escribir bien acerca de ese mismo ideal; lo necesario es lanzarse a la provocación del contrario, a la guerra, salir a su encuentro y vencer>>.

La formació de Salvat a l’Ateneu li permetrà obtenir opinió pròpia i manifestar-la lliurement a través de la seva ploma rebel, i, d’un dia a l’altre, comença a publicar articles de contingut social amb el pseudònim de «Gorkiano», a la premsa proletària: Energía, Los Miserables, La Justicia Social, Sabadell Federal... Publicacions llibertàries, socialistes, republicanes federals. Molts d’aquests articles els recollirà el 1918 a Humo de fábrica. Durant la seva etapa de periodista proletari va ser reprimit per un article sobre Portugal que acabava d’abolir la monarquia i proclamar la República. El judici de Salvat es va celebrar el dia 26 de març de 1916 a la “Sección Segunda de la Audiencia de Barcelona”. El tribunal va qualificar l’article “Un pueblo, Portugal” de <<delito de excitación a la sedición>>. Malgrat la brillant defensa de l’advocat Eladi Gardó, aleshores regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Radical i soci fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el jurat va pronunciar el veredicte de culpabilitat i va condemnar-lo a dos mesos i un dia que va patir a la presó Model.

A la seva etapa de membre de l’AEP viu també una certa bohèmia revolucionària amb les tertúlies del Bar del Centro a la Rambla del Mig on es reuneix la redacció del periòdic Los Miserables. Allà s’hi troba amb Fernando Pintado, Ángel Samblancat, Plató Peig, Mateo Santos, Diego Ramón, Lluís Capdevila, Emili Eroles... Salvat-Papasseit passa moments difícils sense feina, sense diners, vivint de l’ajuda de la seva mare i de la seva promesa Carme Eleuterio.

Però la seva vinculació amb l’Enciclopèdic continua fins i tot quan treballa de vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, doncs freqüenta la biblioteca i s’inscriu al curs elemental de francès amb el professor Enric Bramer i al de català amb el mestre Josep Parunella. Una tarja postal de Salvat-Papasseit a Joan Puig Pujol director de Sabadell Federal de Barcelona, 30 de maig de 1916, diu:  <<Perdoneu si la ploma escriu malament. Estic a l’Ateneu Enciclopèdic i les de l’Ateneu sempre semblen escombres. Visca la pau del món! Vostre, Gorkiano.>>

A finals de 1916 gràcies a Eugeni d’Ors que li presenta Santiago Segura entra a treballar a les Galeries Laietanes, aleshores ja havia començat a escriure en català a Sabadell Federal. El 1917 funda Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual., del que van sortir 18 números fins el maig de 1919. Salvat-Papasseit va publicar els aforismes dels Mots-propis, biografies, articles d’opinió, el manifest “Sóc jo que parlo als joves” i els seus primers poemes d’avantguarda. En el número 7 de novembre de 1917 es defineix àcrata: <<Jo mateix m’he posat en aquesta secció, on hi aniran sortint els millors i els més nous dels joves d’ara. Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profundes, perquè esguarden al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pen­sa. No camino pels altres, i no bellugo els peus sinó és per avançar i trepitjar quelcom. M’estimo als insurgents més que no als confor­mistes i oprimits. Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble, he estat condemnat per un Jurat d’indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita Justícia. I no sóc un progra­ma, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge. Ni vull agrair res a aquells amb els qui he anat, perquè no he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino. Jo no sé el què em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials.  (…) Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’o­pressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glos­sador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor>>.

Joan Salvat-Papasseit, que va viure només trenta anys, va deixar-nos una obra realment important sis llibres de poemes, nombrosos articles en la premsa de l’època, versos esparsos a diverses revistes, els contes per a les seves filles (Salomé i Núria) titulat Els nens de la meva escala i uns quants poemes en castellà publicats a les revistes ultraistes madrilenyes. Salvat-Papasseit personatge polièdric fou autor proletari, pensador llibertari, però sobretot va destacar com poeta... avantguardista, líric, costumista, popular, romàntic, eròtic... En el poema “Divisa” de La gesta dels estels (1922), el Salvat-Papasseit romàntic es posa a l’avantguarda com els cavallers incendiaris de mots adolescents en la lluita de l’amor:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen

                                    i sols un bes els pot fer presoners

                                    fem l’escamot dels qui trenquen les reixes

                                    i no els fa caure sinó un altre bes.

                                    Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:

                                    el primer bes que se’ns doni als primers.


Ferran Aisa Pàmpols (biògraf de Salvat-Papasseit i Comissari de l'Any Salvat-Papsseit)

Conferència pronunciada en el Ateneu Enciclopèdic Popular l'Any Joan Salvat-Papasseit 2024 commemoració del centenari de la seva mort.

 Barcelona, 19 d'abril de 2024


 


 


9/5/24

Poesía Ferran Aisa

 

LA SONRISA

 

La sonrisa es pan para quien cree en la poesía

 y es como una golondrina que vuela libre,

chirriando en pleno invierno como si fuese primavera,

alas al viento, caricias...

La ternura cabalgando en Amor jugando a la gallinita ciega

o tocando el piano sin necesidad de saber música,

descubriendo la estética de lo utópico, ¡oh, la ternura!

Leyendo todos los libros bellos, acariciándolos suavemente con las manos,

ojeando los países más remotos sin necesidad de atravesar fronteras.

La sonrisa de un niño para quien cree en la razón de la sinrazón

de la poesía es así de grande y de verdadera.

¡Oh, la sonrisa!

La sonrisa es pan untado con ternura,

deseo enorme de volar,

atravesando mares inmensos

en una balsa de amor

camino de ese sueño poético

que es la utopía.

Ferran Aisa-Pàmpols


 

 

8/5/24

Poemes Ferran Aisa

 DOS POEMAS DE FERRAN AISA


Y FUE UN 19 DE JULIO

 

“Macià ha querido hacer una Catalunya pequeña y nosotros habríamos hecho de Barcelona la capital espiritual del mundo.” 

(Buenaventura Durruti en una entrevista de Eduardo Guzmán publicada en La Tierra, 2-9-1931)

 

Y fue un 19 de julio

el año todos lo sabéis

proletarios en armas

se batieron contra lacayos del Capital,

en una lucha feroz

por la revolución o la muerte,

la gesta fue heroica

y Barcelona amaneció libertaria,

en las sirenas de las fábricas

llamando a la batalla,

en los automóviles confiscados,

en las paredes pintadas

con las siglas revolucionarias

y en las gargantas secas de los obreros

organizados contra el fascio:

pólvora, sangre, barricadas,

canciones revolucionarias...

y la Roja y Negra,

estandarte épico,

por encima de las llamas.

Así fue un 19 de julio

de victoria proletaria.

Ferran Aisa-Pàmpols


 BUJARALOZ

 

Tierra de secano, campo esclavo,

historia maldita quizá escondida

en los viejos arcanos o en el vientre del caos,

fuerza de la Nada. ¿Pero quién olvidó?

Los muertos seguro que no...

Aquí un día germinó el comunismo libertario.

Tras cada muro una mirada, estéril gesto, infamias...

Aragón revolucionario, corazón de los Monegros,

puerta trasera de la historia, olvido y desmemoria, 

hombres, mujeres... colectivizando tierras, aperos, ganados...

campesinos de fusil en mano,

todos a la par luchando contra el fascio

y por el comunismo libertario.

Bujaraloz ahogada en sangre por la bestial represión,

brutal cainísmo de estalinistas primero, 

de fascistas después.

¡Bujaraloz! Bujaraloz, épico nombre

ya para siempre unido a la Roja y Negra

columna confederal de Buenaventura Durruti,

en la triste tragedia de la península ibérica.

Ferran Aisa-Pàmpols

 

 

 


16/3/24

Joan Manuel Serrat canta a Miguel Hernández 1972


 

JOAN MANUEL SERRAT CANTÓ A MIGUEL HERNÁNDEZ

 



Tenía el propósito de escribir sobre Miguel Hernández, me viene a tiro unos recitales del cantante Serrat efectuados recientemente en el cine Tívoli de nuestra ciudad. Joan Manuel Serrat que, como hizo anteriormente con Machado, ha musicado los textos poéticos del poeta levantino con la sobriedad y profesionalidad que le caracteriza, aunque a mi parecer el actual álbum no tiene el acierto más profundo del álbum dedicado al poeta andaluz. Considero que musicar a un poeta es arriesgado y difícil, pero el cantautor del Poble Sec ha salido perfectamente victorioso. La canción comercial forma parte del tinglado capitalista con sus promociones y marketing incluido. También los cantantes comprometidos caen en esta trampa si quieren que su obra sea promocionada por los medios de comunicación, sea conocida y sus discos sean comprados por los fans. Serrat es un cantante comercial, pero su obra tiene diversos rasgos y en ella cabe también el compromiso. La música de Serrat está marcada por la estética y las letras de sus canciones tienen belleza y poesía. Serrat es a la vez un cantante para chicas, pero también para jóvenes y para menos jóvenes. Serrat es tierno y, a la vez, comprometido. Serrat canta a Hernández o a Machado y con ello promociona cultura, al igual que el valenciano Raimon música Espriu o Ausiàs March o el francés Léo Ferré compone canciones con poemas de Louis Aragon. La canción se pone al servicio de la poesía y aprovechando la difusión por los “mass media”, que tanta importancia le dan actualmente a la canción, sirve de trampolín para que una obra determinada de un autor sea conocida.

La cultura por lógica debería promocionarse para que llegase lo más lejos posible y fuese aprovechada por las capas menos favorecidas de la sociedad. La poesía debería formar parte de la buena educación desde la escuela y, posteriormente, incitar al hombre y a la mujer a que tuviesen ansias de saber. Difícil papeleta la del mundo de la cultura, sobre todo cuando vemos la dejadez de la gente que no se cultiva intelectualmente. ¿Por qué será? Tal vez por voluntad propia o por la dejadez del Estado.

Nuestra piel de toro está huérfana de grandes autores, los marginó Franco. Artistas del verso y paladines de la palabra por su causa republicana e ideológica tuvieron que huir al exilio. Esta bella expresión literaria de carácter ético, de pluma libre, prendada de honestidad y revestida de dignidad humana fue pisoteada por los nuevos aires triunfales del falangismo.

El hombre digno, fiel a sí mismo y a sus postulados, se rebela contra la injusticia y prefiere morir de pie que vivir de rodillas. Miguel Hernández fue un rebelde, un hijo del pueblo, un luchador nato. Miguel de España fue el poeta de los humildes. Serrat, con su voz quebrada, busca la raíz humana de Miguel. Los versos de éste, con su dolor, su vida, su amor, su esperanza, su fracaso, su alegría, su lucha…, y su muerte en cautiverio víctima de la más trágica de todas las guerras de nuestro tiempo, son testimonio de un tiempo perdido. Los poemas llegan al público en general como el desgarrado canto de una desesperanza: la tragedia individual y colectiva de un hombre y su pueblo. El autodidacta pastor y poeta de Orihuela vivió y murió en un trágico destino marcado por un intenso olor de juventud. Treinta y un años de vida forjaron su desesperanza, en este corto periplo de vida donde desarrolló toda su gran, pero sencilla, personalidad humana. Me extrañó que en el recital no pronunciase ni una sola vez el nombre del poeta al que cantaba, solamente el frío papel del programa aclaraba que la segunda parte estaría dedicada a los poemas de Hernández, pero no es lo mismo conocer el nombre del autor de unas letras que conocer realmente quien fue el autor de aquellos poemas, ¿qué es lo que hizo y por qué? Tampoco soy tan ingenuo para creerme que todos los que asistían al recital hubiesen leído a Hernández ni que se dé por sentado que en toda España sea conocido. Por esto creo que es importante este nuevo trabajo de Serrat con un poeta español, el disco servirá para divulgar los poemas de un gran poeta. Y realmente me reafirmo en creer que muchos de los que vitoreaban a Serrat en el Tívoli conociesen al autor de Vientos del Pueblo, esto se notó en la frialdad de la sala donde el público prefirió más Mediterráneo (obra magistral de Serrat) que el sangrante y dramático Para la libertad o el poema denuncia de explotación infantil El niño yuntero o el tierno y patético Nanas de la cebolla. La poesía de Hernández dejó atrás sus senderos locales del terruño, sus huertas y sus cabras para volar desde su provincianismo hasta lo más elemental de la tragedia universal: El hombre acechaba con la furia del rayo que se precipita contra la tierra.

 

Ferran Aisa-Pàmpols

(Agenda, Barcelona, diciembre de 1972)   

 


 

9/12/23

 Dos poemas de Ferran Aisa de tiempos de transición


EN EL RECUERDO

 

                                    En el 2º aniversario de la ejecución

                                    de Salvador Puig Antich.

 

A veces las palabras son amargas

y pasan las horas

y pasan los días.

A veces quiero escribir versos

salvajes como la naturaleza

llenos de gancho y de compromiso

y mi cerebro se ría

mientras mi mano izquierda

alisa suavemente mis cabellos.

A veces el silencio tan sólo es rabia

y pasan las horas

y pasan los días.

A veces cuesta respirar

y tragamos saliva

como quien dice amargura

y el aire tan sólo es muerte

negra muerte de nuestra pena

y nada tiene sentido ni fuerza.

A veces cuesta olvidar la herida

y pasan las horas

y pasan los días.

 

(2-3-1976)


 

VITORIA MARZO DE 1976

 

                            Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos

                                                                -Voz popular-

 

Al pueblo indefenso dispararon

y la calle se llenó de sangre,

fuego y sangre en la calle,

la muerte fue un instante

y el dolor arraigó en el pueblo.

Vitoria

rima con victoria,

haremos memoria

de nuestra historia.

El asfalto ensangrentado

clama justicia

y las paredes escupen

clamor de venganza.

La noche fue negra

y la pena ancha,

los muertos calaron

y los vivos en silencio

mordieron su rabia.

Vitoria

tendrá su mañana,

y será un eco

para toda España.

Hombres y pueblos de Iberia,

clase obrera y democrática,

en pie contra la tiranía

que la sangre pide venganza.

El clamor se derrama

aquí y allá del mapa,

Vitoria será vengada

con la ruptura democrática.

 

(7-3-1976)


Ferran Aisa-Pàmpols

8/12/23

MARCELINA POQUET CLOTA (Almacelles. 1903-Barcelona, 1958)
 


Un record de la meva àvia materna Marcelina Poquet Clota (Almacelles, 1903-Barcelona, 1958) que avui fa anys que ens va deixar. A la foto podem observar que a la solapa porta l'emblema de la CNT. La Marcelina va quedar orfe de molt joveneta amb els seus germans Pablo i Josep,. Cadascú d'ells menors d'edat van anar a viure amb els germans de la mare: Carlos, Josep i Dolors Clota Moreno.

La Marcelina vingué a Barcelona a casa de la seva tia Dolores en una casa de camp a l'actual plaça de les Glòries-Carretera de Ribes. Va treballar a la Fàbrica tèxtil Fabra i Coats i es va afiliar a la CNT. Va participar en la vaga del tèxtil de 1919. L'any 1924 es va casar amb el carreter Andreu Pàmpols Fuertes (Almacelles, 1899-Barcelona, 1928) que treballava a Can Cerdà, una empresa de transports de la plaça de les Glòries, Van anar a viure al carrer Castillejos, 281, on van néixer els seus dos fills. Andreu (mort amb 1 any) i Pilar (1926-1993) la meva mare.

L'any 1935 van llogar un pis al carrer de la Cadena 6 bis (alehores anomenat Salvador Seguí i ara Rambla del Raval) aquí van viure la guerra i la postguerra. La Marcelina l'any 1939 va ser detinguda i tancada a la presó pels franquistes, acusada d'haver donat aixopluc a militants antifeixistes perseguits pel franquisme,. A la sortida de la presó va muntar al seu pis del carrer de la Cadena de set habitacions, tres d'elles sales -alcoves, una mena de pensió anomenada Casa de Huéspedes Tolerada,. En una habitació d'aquest pis hi va néixer un servidor.: Ferran Aisa Pàmpols.

Ferran Aisa (Barcelona, 8 de diesembre 2022)


22/11/23

 

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Ferran Aisa

 


1894-1899 Joan Salvat-Papasseit neix el 16 de maig de 1894 al carrer Comte d’Urgell, 96 de Barcelona. Fill de Joan Salvat Solanas i Elvira Papasseit Orovitg. Uns dies després és batejat a la Parròquia de Santa Madrona en un dia de pluja en què són afusellats cinc anarquistes al Castell de Montjuïc. 7 de de juny de 1896 atemptat de Corpus a Barcelona. 1898 guerres colonials d’Espanya que perd Filipines, Puerto Rico i Cuba. Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca.

1900: Neix el seu germà Miquel.

1901-1905: 1901: Mor d’accident el seu pare, on treballa, de fogoner a bord del Vapor Montevideo en el trajecte Barcelona-Cadis. Aquest fet marcarà la imaginació de l’infant que veurà la imatge del seu pare com un heroi. Salvat és acollit a l’Asil Naval situat en la corbeta Tornado ancorada al port de Barcelona. Més endavant entrarà també el seu germà Miquel. A l’Asil rep una educació catòlica, nacional i militar. Participa amb els nens de l’Asil en les processions religioses com Corpus, enterraments i actes solemnes. 1901: Ferrer i Guàrdia fubnda l’Escola Moderna. 1902: Vaga general a Barcelona. Fundació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Comença el regnat d’Alfons XII. Mor Mossèn Cinto Verdaguer. Alexandre Lerroux es fa popular amb els seus mítings republicans radicals.

1906-1910: Amb 12 anys abandona l’Asil Naval amb la intenció d’entrar a estudiar als Salesians marcat per una profunda fe catòlica. Però les necessitats econòmiques de la família el porten a treballa de mosso de botiga i d’aprenent d’escultor. Fa amistat amb Joan Alavedra, Emili Eroles, els germans Palau i acudeix a les llibreries de vell de Santa Madrona. El 1906  Eugeni D’Ors comença a publica a La Veu de Catalunya “Glosari” donant pas al naixement del Noucentisme- L’any 1909 apareix el Manifest Futurista de Marinetti que influenciarà a Salvat-Papaseit. El juliol d’aquell any esclata la Setmana Tràgica. 13 d’octubre afusellament de Ferrer i Guàrdia. El novembre de 1910 es funda la CNT.

1911: Viu al carrer Gignàs. La seva set de lectura el porta a l’Ateneu Enciclopèdic Popular on

llegeix llibres com L’Home i la Terra de Reclus, La conquesta del pa de Kropotkin, La mare de

Gorki i, entre altres, Així parlava Zaratrusta de Nietzsche. Assisteix a conferències de Francesc

Layret, Salvador Seguí, Gabriel Alomar, Diego Ruiz, Felip Cortiella, Eugenio Noel... A l’AEP

coneix a Joan Amades, Manuel Ainaud, Amador Revilla, Josep Maria de Sucre, Andreu Nin...

1911: Mor Joan Maragall. Picasso pinta “Les senyoretes d’Avinyó”.

1912: Amb els seus companys funda el Grup Antiflamenquista Pro Cultura i fa campanya contra les curses de braus. Coneix a Carme Eleuterio Ferrer, la seva futura esposa. Forma part de la Junta de l’AEP com bibliotecari.

1913: Salvat-Papasseit secretari de la Secció Literària de l’AEP. Apollinaire publica Les pintures cubistes.

1914: Viu una etapa de bohèmia revolucionaria participant en les tertúlies del Bar del Centro amb els redactors de Los Miserables (Fernando Pintado, Ángel Sanblancat, Mateo Santos, Plató Peig...). Publica articles revolucionaris a Energia. Esclata la Primera Guerra Mundial Prat de la Riba primer president de la Mancomunitat de Catalunya.  Mor Anselmo Lorenzo.

1915: Comença a treballar de guarda al moll de la fusta. Viu al carrer Sant Miquel, 17 de la Barceloneta. J. M. López Picó funda La Revista on col·laborarà Salvat. Campanya de l’AEP pro escoles belles i dignes.

1916: S’afilia a les Joventuts Socialistes de Barcelona escrivint articles al setmanari Justicia Social (Reus) firmats amb el nom de Gorkiano. Per un article publicat a Los Miserables sobre Portugal és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Comença a escriure articles a Sabadell Federal i publica els col·leccionable “Glosa de un socialista. L’1 de juliol apareix a Sabadell Federal el seu primer article en català “La Nacionalitat i el Socialisme”. Viu al carrer Carme, 108. Tristan Tzara presenta el Manifest Dadà. Apareix la revista avantguardista Trossos dirigida per J. M. Junoy. Pacte sindical CNT-UGT.

1917: Entra a treballar de mosso a la Faianç, poc després s’incorpora de depenent a les Galeries Laietanes. Publica Un enemic del Poble (títol inspirat amb l’obra dramàtica d’Ibsen) revista d’avantguarda que sortirà fins el 1919. A les Galeries coneix i fa amistat amb la gent de l’art i de les lletres catalanes: Nogues, Peius Gener, JV Foix, Josep M. López Picó, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Torres García, Rafael Barradas, Josep Obiols... Mort Prat de la Riba, Puig i Cadafalch nou president de la Mancomunitat de Catalunya. Layret i Companys funden el Partit Republicà Català. Vaga general a Espanya (CNT-UGT). Revolució d’octubre a Rússia. Francesc Picabia publica la revista d’avantguarda 391 a Barcelona.

1918: El 7 de juliol es casa amb Carme Eleuterio a la Parròquia de Sant Miquel del Port. Viu a la plaça d’Espanya i després al carrer Sant Pau de Sitges. Cau malalt de l’anomenada grip espanyola. Publica Humo de fàbrica, recull d’articles socials firmats per Gorkiano. També edita revista Arc Voltaic amb el subtítol «Plas­ticitat del vertic. Formes en emoció i evolució. Vibracionisme de idees. Poemes en ondes hertzianes”. S’instal·la al pis familiar de Carme Eleuterio al carrer Ginés i Partagàs, 11 (Barceloneta). Finalitza la Guerra Mundial. Congrés de la CNT a Sants (Sindicat Únics). Apollinaire publica Ca·ligrames. Primera exposició de Joan Miró a la Sala Dalmau.

1919: Participa en la tertúlia de la Sastreria Miquel, coneix a Tomàs Garcés i publica a Mar Vella. Surt el seu primer llibre Poemes en ondes Hertzianes, amb cal·ligrames i versos lliures, seguint a Apollinaire, Reverdy, Marinetti. Funda amb el seu germà la Llibreria Nacional Catalana a les Galeries Laietanes. Neix la seva filla Salomé. Guerau de Liost publica La ciutat d’Ivori. Vaga de la Canadenca, vaga  general i lock out patronal. Conquesta de la jornada de les vuit hores decretada pel comte de Romanones (President del Govern) després de la vaga de la Canadenca. La CNT s’adhereix provisionalment a la III Internacional (comunista).

1920: Viatja a París a comprar llibres d’art i d’avantguarda per la llibrera. Publica L’Irradiador del Port i les Gavines. Col·labora als periòdic La Columna de Foc (Reus) i El Dia (Terrassa). Publica Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. Repòs a Sant Joan Desvern a casa de Daniel Cardona i a Matadepera casa d’Emili Badiella. Pistolerisme a Barcelona, assassinat de l’advocat Francesc Layret. Desastre d’Annual a la guerra d’Espanya contra el Marroc.

1921: Edita la revista Proa. Col·labora a La Revista,  La Mainada, La Mainada, Cosmopolis (Madrid), etc. Publica L’Irradiador del port i les gavines. Cura de repòs a Cercedilla. Visita Madrid, el Museu del Prado i les redaccions de les revistes ultraistes Ultra, Grecia, Cosmopolis. Fa amistat am els poetes ultraistes espanyols Isaac Vando del Villar, Guillermo de Torre i Ramón Gómez de la Sena.

1922: Neix la seva filla Núria. Publica a La Publicitat amb el pseudònim de La Ploma d’Aristarc. Li publiquen dos poemes en una antologia francesa sobre la poesia catalana. Publica poemes a la revista Estat Català fundada per Francesc Macià. Estades per fer salut a Les Escaldes, Vernet, Banys d’Arles, finançat per el mecenes Lluís Plandiura. Escriu poemes a les revistes ultraistes de Madrid i a les avantguardistes europees: Grecia, Ultra, Reflector, Cosmopolis, Tableros, Sic, Porcellaria, Révue de l’Époque.

 Publica Les Conspiracions i La Gesta dels Estels. Viu al carrer Pujolet, 23, d’Horta

1923: Nova estada al Vernet. Publica el Poemes de la Rosa als llavis. Viu al carrer Argenteria, 64. Publica a la premsa Els nens de la meva escala amb il·lustracions d’Emili Ferrer, llibre que serà publicat pòstumament l’any 1926. Entre els seus amics hi ha Tomàs Garcés, Josep Obiols, Cristòfor de Domènech, Joan Alavedra, J.M. Junoy, Xavier Nogués... Apareix una antologia de versos de Salvat a Els Poetes d’Ara. Assassinat de Salvador Seguí secretari del CR de Catalunya de la CNT. Cop d’Estat del general Primo de Rivera. S’escriu amb Marinetti, Tristan Tzara, Petronio... Llegeix Mallarmé, Max Jacob, Huidrobo, etc.

1924: Mor la seva filla Núria de dos anys. El 7 d’agost mor Salvat-Papasseit al carrer Argenteria, 64. Deixa inèdit el recull de poemes Óssa menor que els seus amics li publicaran  l’any 1925.  Salvat és enterrat al nínxol 563 del cementiri de Montjuïc de Barcelona. El mateix any mor Àngel Guimerà, Franz Kafka i V. I. Lenin.


Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona)