Ruta Raval 2026

 

XXII Ruta llibertària del Raval 11-7-2026 (Ateneu Enciclopèdic Popular-El Lokal). 90 Aniversari Revolució Social de Juliol de 1936

A càrrec de Miquel Vallès, Sonia Turón y Ferran Aisa

 

1)

Plaça de Sant Agustí

D’aquesta plaça va sortir el 2 de juliol de 1855 la primera manifestació obrera durant la primera Vaga General que hagué a Espanya dels treballadors industrials de les fàbriques del Raval. Els obrers portaven una bandera vermella i una pancarta amb l’escrit següent: “Viva Espartero. Asociación o Muerte. Pan y Trabajo”. Els obrers reclamaven millores salarials i la jornada de 10 hores.

Salvador Seguí “El Noi del Sucre” hi va anar a una escola de les tantes que hi havia aleshores en un entresol d’un edifici veí de la parròquia de Sant Agustí molt proper a casa seva al carrer Hospital al costat de Mendizabal. Seguí va anar a escola fins els 12 anys, a continuació treballà de mosso en diverses empreses fins que molt jove entrà d’aprenent en un taller de pintor de parets del barri.

En els primers dies de la Revolució l’església va patir les conseqüències de la revolta anticlerical afectant a l’ala esquerra de l’edifici. L’església es va convertir en un magatzem dels comitès del barri. Dins del bari també van ser incendiades les esglésies de Betlem i de Santa Mònica.

Durant l’etapa revolucionària la plaça va canviar el nom de Sant Agustí a Igualtat.

 

2)

Carrer Sant Pau

Al entresol del número 6 de carrer Sant Pau va néixer el 12 de juliol de 1880 Francesc Layret i Foix. La seva família tenia una botiga de rellotges a la planta baixa del mateix edifici. L’octubre de 1902 Layret en aquesl pis del carrer Sant Pau es va reunir amb dos joves lectors entusiastes (Josep Tubau, paleta i Eladi Gardó, cooperativista) per par tal de posar en marxa un centre cultural que s’anomenaria Ateneu Enciclopèdic Popular. Precisament fou en aquest mateix carrer, a la Federació de Cors de Clavé on tingué la seva primera seu el nou ateneu. Layret fou assassinat pels pistolers de la Patronal el 30 de novembre de 1920 al carrer Balmes, 26.

Al carrer Sant Pau cantonada Robador hi hagué des de 1800 fins el 1839 la presó de dones La Galera, passant en aquest any les preses al nou edifici penitenciari de la plaça Reina Amàlia.

A Sant Pau, 75, al entresol de l’edifici on als baixos hi havia el taxi-dancing La Bombilla, hi havia l’escola Immaculada Concepció, que durant la guerra civil esdevingué escola del CENU.

Al número 96 de Sant Pau hi havia la impremta de José Ortega on s’imprimien la majoria de publicacions àcrates de l’època. 

 

3

Junta del Comerç (anteriorment Mendizábal)

Les societats obreres catalanes es van reunir en assemblea el 3 d’agost de 1907, al local de la Dependència Mercantil al número 17 del carrer Mendizábal (actual Junta del Comerç), amb la intenció de constituir una nova organització que s’anomenà Federació Solidaritat Obrera. Aquesta societat seria l’embrió de la Confederació Nacional del Treball fundada en el Congrés del Teatre de Belles Arts els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910. En aquest mateix edifici s’instal·la la redacció del periòdic Solidaridad Obrera.

En aquest carrer cantonada Sant Pau va rebre un atemptat Salvador Seguí el 1920, això provocà una recció dels grups anarquistes contra el president de la Federació Patronal Félix Graupera que va resultar ferit.

Al carrer Mendizábal hi hagué el Centre de Dependència Mercantil, el Sindicat de Cambrers, el de l’Alimentació i el Sindicat de Professions Liberals (tots ells adherits a la CNT).  Al número 10 de Mendizábal des del 1934 funcionava l’Escola Nocturna de caràcter Racionalista.

 

4)

Carrer de la Cadena i els seus voltants de l’actual Rambla del Raval

Al número 39 del carrer de la Cadena hi havia l’habitatge del militant anarquista i anarcosindicalista Tomás Herreros militant de la Confederació Regional de Societat de Resistència Solidaridad Obrera, participà en la fundació de la CNT. Tipògraf d’ofici i venedor de premsa. Administrador de Solidaridad Obrera i Director del periòdic Tierra y Libertad. Aquest periòdic anarquista tenia la redacció al seu domicili del carrer de la Cadena. Aquesta publicació va passar de Setmanari anarquista a ser òrgan de la FAI. Entre els col·laboradors al llarg de la seva història destaca Àngel Pestaña, Joan García Oliver, Jacinto Toryho, Manuel Rivas, Juan Manuel Molina “Juanel”, Progreso Fernández. Federico Urales, Mujeres Libres, Federica Montseny...

Posteriorment Tierra y Libertad es trasllada al carrer de la Unió, 7, seu de la Federació dels Grups Anarquistes, on també hi havia la redacció de la revista anarquista Tiempos Nuevos on hi col·laboren Gonzalo de Reparaz, Juanel, Jacinto Toryho, Félix Martí Ibáñez, Camilo Berneri, Felipe Alaiz, Alberto Carsi...

El 27 de setembre de 1936 Tomás Herreros participa a l’acte d’homenatge a Francisco Ascaso mort al costat del seu quiosc a la Rambla on venia premsa llibertària. Tomás Herreros mor el 22 de febrer de 1937 a l’edat de 70 anys al seu pis del carrer de la Cadena.

El carrer de la Cadena durant la Segona República portava el nom de Salvador Seguí en honor al militant de la CNT assassinat pels pistolers de la Patronal el 10 de març de 1923 a la cruïlla dels carrers Cadena i Sant Rafael. En aquest mateix at6emptat va aquedar ferit de mort Francesc Comas “Paronas”. També Sant Jeroni va canviar de nom el 1937 per el d’Ángel Pestaña que tenia el seu domicili en el número 11. En el número 36 d’aquest mateix carrer havia nascut l’any 1871 el dramaturg i poeta llibertari Felip Cortiella. El 1938 en els durs bombardeigs de Barcelona les bombes feixistes van enderrocar l’edifici del número 4 del carrer de l’Aurora. El Districte Cinquè fou durament castigat per l’aviació italiana sobretot la zona de les Drassanes.

Altres espais importants d’aquesta zona foren el Sindicat Únic de Serveis Públics del carrer Unió, 23, el Sindicat Únic de la Construcció del carrer de l’Om. 10, l’Escola Racionalista Labor al carrer de la Cera, 51, dirigida per Germinal Puig Elias i l’Ateneu Faros al carrer Sant Climent que, durant la Revolució, va passar a l’edifici de les Escoles Pies de la Ronda Pau (aleshores Ronda Ricardo Mella) on també hi havia la CNT-FAI del Districte Cinquè.

Un altre personatge és el maquis antifranquista Ramon González Sanmartí “El Nano de Granollers”, nascut el 1920 militant de la CNT durant la República va enrolar-se en la Columna Durruti. Acabada la guerra, després de passar pels camps de concentració francesos, va col·laborar en la resistència francesa i en la lluita contra el franquisme. Actualment una placa al número 48 del carrer Tallers recorda al Nano de Granollers mort en enfrontament amb la policia el 13 de juny de 1948.

 

5

Cafè Espanyol (Paral·lel – Av. Francesc Layret)

El Cafè Español situat al Paral·lel, 64, era regentat per Josep Carabén, conegut popularment per el nom de “Pepet”. L'any 1907 va ampliar el negoci adquirint el local veí de l’Olímpia, passant llavors a ocupar els baixos dels números 64 al 70. Un dels personatges més populars fou Salvador Seguí que va esdevenir el gran animador d’aquest popular cafè del Paral·lel. Una avinguda o bulevard plena de teatres, cabarets, music-halls. En el cafè les discussions filosòfiques eren a l’ordre del dia mentre en una tarima una orquestrina tocava valsets de Strauss i sonava música clàssica de Chopin o Grieg. Dins de l’ampla cafè hi havia taules de billar i taules amb l’estora verda on els parroquians jugaven a les cartes. Allà acudia tota mena de bohemis (artistes, poetes, dibuixants, periodistes, escriptors i obrers de tots els oficis). Al cafè del Paral·lel se citaven nihilistes, nietzschians, deixebles de Stirner i seguidors de Bakunin.

Parlar de l’Espanyol es parlar de Seguí que, en aquells moments vivia amb Teresa Muntaner al carrer Hospital, 82 i d’aquí es traslladaren l’any 1917 al carrer de les Egípciaques. Victor Serge, en la seva novel·la El nacimientode nuestra fuerza, escriu: <<En el Café Español, en el Paralelo, ese bulevar populoso de luces llameantes en las noches, muy cercano al terrible Barrio Chino, cuyas callejuelas enmohecidas estaban llenas de muchachas semidesnudas acurrucadas en los quicios de puertas abiertas de par en par sobre rincones infernales, encontraba militantes que se armaban para la próxima batalla. Hablaban con exaltación de los que caerían en ella, se repartían los Brownings, se burlaban, nos burlábamos, en la mesa vecina, de los soplones inquietos. En una callejuela roja, bordeada a un lado por un cuartel de la Guardia Civil, por el otro de habitaciones pobres, encontré al hombre extraordinario de aquellos tiempos de Barcelona, el animador, el jefe sin título, el político intrépido que despreciaba a los políticos. Salvador Seguí, al que apodaba afectuosamente Noy del Sucre. Cenábamos bajo la luz temblorosa de una lámpara de petróleo. En la mesa de madera cepillada, la comida consistía en tomates, cebollas, un áspero vino rojo, una sopa campesina. La ropa del niño colgaba de una cuerda, Teresita mecía al niño; el balcón se abría hacia la noche amenazadora, el cuartel lleno de fusileros, el halo rojo, estrellado de la Rambla. Escrutábamos allí los problemas de la Revolución rusa, de la próxima huelga general, de la alianza con los liberales catalanes, del sindicalismo, de la mentalidad anarquista opuesta al renuevo de las formas de organización. Sobre la Revolución rusa, yo solo estaba seguro de una cosa que no se quedarían a mitad del camino. La avalancha rodaría hasta el final. ¿Qué final? Los campesinos tomarás la tierra, los obreros las fábricas. Después, no sé. “Después -esto escribí- recomenzarán luchas sin grandeza, pero será sobre una tierra rejuvenecida. La Humanidad ha hecho un gran salto hacia adelante.>>

 

6)

Bretxa Sant Pau (Avinguda del Paral·lel)

L’any 1705 durant la Guerra de Successió els canons austracistes van aconseguir trencar la paret defensiva a l’altura de l’encreuament actual, entre el carrer de Sant Pau i l’avinguda del Paral·lel. Es tractava d’un punt de la tercera muralla de Barcelona, que havia ampliat la protecció de la ciutat medieval fins al Raval. Una part d’aquella muralla, de carreus de pedra de Montjuïc, encara es conserva i és visible a l’avinguda del Paral·lel, a tocar de les Drassanes.

Aquesta bretxa va viure els primers dies de l’aixecament dels militars rebels un dels punts més importants de la defensa antifeixista. Militants dels sindicats de la CNT van aixecar una important barricada per fer front els militars que s’havien fet fort a El Molino, els que venien de la plaça d’Espanya o des del passeig de Colom. Els anarcosindicalistes van aconseguir aturar l’avanç dels militants colpistes quedant l’última plaça de resistència a la caserna de les Drassanes. García Oliver, al Eco de los pasos, explica detalladament aquesta victòria obrera contra els militars colpistestes. El grup anar Nosotros (Durruti, García Oliver, Ascaso, Ortiz, Fernández, Sanz, Jover) i militants de diversos sindicats cenetistes van avançar pel carrer Sant Pau tallant uns pel carrer de les Tàpies i altres per Reina Amàlia per poder arribar al Paral·lel i enfrontar-se amb els soldats rebels que foren vençuts. Una de les accions que feren fou obrir la presó de dones de Reina Amàlia perquè sortissin en llibertat. Uns dies després començarien a enderrocar la presó militants confederals, feina que va acabar de fer l’Ajuntament Popular de Barcelona. Els militars d’aquesta zona foren vençuts i fets presoners i portats al Sindicat de la Fusta del carrer Roser i el de Transports a l’Arc del Teatre. La lluita aleshores va quedar sentenciada a favor dels anarquistes, però restava la caserna de les Drassanes.

 

7)

Pay – Pay (Sant Pau)

El bar Pay Pay era una cafeteria on era normal trobar militants llibertaris fent tertúlia, la seva llarga terrassa sempre n’era plena de gent. Com la majoria de cafès de l’època disposava de taules de billar. Al seu primer pis hi havia d’un Taxi-Dancing molt de moda en aquells anys.

Davant mateix a la caserna de Cavalleria on hi havia fet el servei militar el fill de dictador Primo de Rivera José Antonio l’any 1932 es va posar la primera pedra amb presència de Francesc Macià (president de la Generalitat) i Manuel Ainaud (expresident de l’Ateneu Enciclopèdic Popular) el Grup Escolar Collaso i Gil dissenyat per l’arquitecte Josep Goday. Aquest Grup Escolar que fou inaugurat el 1935 formava part de la campanya pro Escoles Belles i Dignes que havia iniciat l’Ateneu Enciclopèdic l’any 1916. Al seu costat la Parròquia de Sant Pau del Camp que també rebria les conseqüències de la ira popular anticlerical.

 

8)

Mor d’Ascaso (Assalt Drassanes)

L’últim baluard de resistència dels militars fou la caserna de la Maestrança a les Drassanes. La lluita fou molt dura amb diverses baixes, entre elles la del popular anarquista Francisco Ascaso. Finalment els militants llibertaris van assaltar la fortalesa  fent presoner als soldats revoltats. La batalla de Barcelona havia durat 33 hores, a la matinada quan sortien els soldats de les casernes per prendre militarment la ciutat van començar a sonar les sirenes de les fàbriques i dels vaixells. La CNT i el seus Comitès de Defensa estaven alerta i preparats pel combat. En la lluita participaren els Comitès de Defensa Confederal, militants dels Sindicats de la CNT-FAI, guàrdies d’Assalt (que repartiren les seves armes amb els anarquistes), gent del POUM i poca cosa més. Una vegada vençuts els militars apareixen a les barricades membres d’ERC i de la Unió Socialista de Catalunya-UGT. La batalla de Barcelona va costar d’unes quatre centes morts. García Oliver, amb la victòria obrera, exclamà: “Habíamos vencido totalmente. El ejército estaba a nuestros pies. Mirando hacia donde acababa de caer muerto Ascaso, grité: -¡Sí, se puede con el ejército!

Quedaban vengadas todas las derrotas que sufriera la clase obrera española a manos de la militarada reaccionaria.

1909, con sus víctimas y mártires: ¡Vengados!

1917, con sus víctimas i mártires: ¡Vengados!

1934, con sus víctimas i mártires: ¡Vengados!

¡Viva los anarquistas!, fue el grito que durante aquel día 20 de julio, se oyó por todas las calles de la Ciudad.

¡CNT…! ¡CNT…! ¡CNT…!, rugían los cláxones de los automóviles, camiones y ómnibus.

Fue un día muy largo aquel 20 de julio. Ese día había empezado el 18.

Fue el día de la gran victoria.

Fue el día que empezó la gran derrota.

Y la gran derrota empezó en el momento en que Companys llamó por teléfono a la secretaría del Comité Regional de la CNT de Cataluña para rogar que la CNT envíase una delegación a entrevistarse con él.

Hacía tres horas que había muerto Ascaso. Hacía un día que había muerto Alcodori. Hacia treinta horas que, uno tras otros, cerca de cuatrocientos compañeros anarcosindicalistas habían muerto en las calles de Barcelona. Pronto serían olvidados. Solamente olvidando a los muertos se puede hacer dejación de las ideas. Qué es lo que ocurrió.

Con el ocaso del día 20 de julio de 1936 se iniciaba el declinar de aquella gran organización sindical, única en el mundo, que luchaba por una vida social, totalmente distinta a la que nos deparaba el sistema capitalista, con sus gobiernos, sus ejércitos y sus burócratas.” (Joan García Oliver, El eco de los pasos, Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978, pàg. 175-176.)

 

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 25 de juny de 2026)

 

 

 

 

 

XERRADA DE JORDI MARRTÍ FONT. “POESIA ANARQUISTA CATALANA DEL SEGLE XIX”  A L'ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

 

Jordi Marti Font, tarragoní de Marçà (Priorat), professor d’Arts Escèniques del Institut del Baix Penedès a El Vendrell, escriptor de diversos assaigs literaris, històrics i socials, editor de Lo Diable Gros, músic dels Llunàtics, militant de la CGT on ha  coordinat la revista Catalunya, etc.

Entre la seva obra destaca El Llibre Negre (3 volums), Josep Lluna, la Tramontana i l’anarquía en català, La poesia obrerista de Llunas i Pujals i Obra teòrica completa de Josep Llunas i Pujals. Ha traduït al català el llibre de Salvat-Papasseit Fum de fàbrica i feu l’edició de l’Obra completa de Salvat-Papasseit. També ha recollit en català els articles i conferències de Salvadpr Seguí, “el colós de l’anarquisme”.

L’any 2025 va formar part de l’organització que va fer homenatge a Josep Llunas i Pujals en el 120 aniversari de la seva mort. Llunas i Pujals va fundar el periòdic anarquista en català La Tramontana, que ve atenir una llarga durada entre 1881 i 1893 i de forma esporàdica fins el 1896 quan fou tancat per la repressió que va seguir a la Bomba de Corpus d’aquell mateix any.

La Tramontana publicava en cada número poemes i romanços de militants obrers amb vocació poètica començant pel propi director Llunas i Pujals i els diversos col·laboradors uns més coneguts i altres completament desconeguts avui en dia, però tots ells van escriure en vers els seus sentiments anarquistes i els seus posicionaments obreristes. Esperem gaudir de l’obra d’aquests autors del segle XIX.

Jordi Martí Font presenta en aquestes Jornades Poètiques Anarquistes de l’AEP alguns dels poetes i militants obrers que van publicar els seus versos a La Tramontana. Entre els quals hi ha els següents: Maria Trull, Domingo Bartrina, Josep Llunas i Pujals, F. Anita, Masgomeri,m E. Reimbau, Joan Maragall, Lluís Mañé, Teresa Mañé, Cosme Vidal, Gulliver, T. D. Abel, Un obrer Teixidor, Un individu i altres.

(Ferran Aisa, abril de 2026)

 

 

Guillermo Urbano Lanzas

 

Guillermo Urbano Lanzas (GUL)

Solo el arte libera el arte

Editorial Quadrantas

Valencia, 2025.

 

Guillermo Urbano Lanzas (Gul), nacido a fines del siglo pasado es hijo de Chiclana de la Frontera (Cádiz). Como dice el mismo tras trabajar de abogado durante varios años colgó la toga para dedicarse al arte y a la defensa de los derechos humanos. Es escritor, poeta, músico, payaso y activista de los movimientos sociales. Ha viajado por Europa y Latinoamérica.

Conocí a Gul en Moguer quizá el 2022 con su compañero de Juglares Contemporáneos. El febrero del 2024 presentamos en el Ateneu Rosa de Foc con Antonio Orihuela su libro Papillon, fue casual que lo pudiéramos hacer los tres, pues coincidió que Orihuela estaba en mi casa con su compañera Mar y cuando me llamó Gul me dijo que el prólogo lo había hecho Antonio. Así que nos plantamos al Ateneu y presentados por Xavier Oller leímos poemas de su libro.

Orihuela, en el prólogo de Papillon, escribía: <<Hay poetas que no necesitan escribir para serlo. Siempre he considerado a Gul uno de ellos. Quienes lo conocen saben que lo que digo no es alago inmerecido. Gul destila y sabe llenar el espacio que le rodea de un invisible y mágico halo energético de bondad, compasión y ternura que, por poco sensible que uno sea, percibe y goza cada vez que él se halla presente. Digo con esto, sin escribir nada, ya estaba entre mis poetas más genuinos, más puros y más estimados, pero él ha querido dar un pasito más y escribirnos esta mariposas que, como ellas, unas veces despliegan sus frágiles alas para volar y otras se metamorfosean para hacernos participes de este gesto creativo que, en forma de poema, nos habla del yo para nosotros…>> 

Solo el arte libera el arte se inicia con unos versos de María Zambrano:

«Qué   hermoso llega

cuando se ha puesto de acuerdo el ritmo

del propio corazón con el corazón del mundo».

Por su parte la poeta Isabel Rezno le ha prologado este libro de 76 páginas y 36 poemas,

<<Hay poetas que están comprometidos: consigo mismo, con la conciencia y el arte. Con convertir la poesía en un acto de reivindicación. Bajar del atril y penetrar en la tierra y penetrar en otros ojos, en otros sueños y otras almas. Hacen suya toda forma dinámica de la realidad y la transforman, traduciéndola en lenguajes plásticos, corporales, musicales o verbales. La poesía es uno más. Y el arte los engloba a todos. El arte es una expresión libre que nace de forma honesta desde el interior hacia afuera y viceversa, y eso, en cada ser humano, en cada contexto, circunstancia o momento, puede y se expresa de diferentes maneras.

El poeta es el hilo conductor y transformador de la corriente poética, se manifiesta cuando contempla lo que vive, muere, o duele. Y cuando somos capaces de unirnos a esa delgada línea entre lo que vivimos, sentimos y expre­samos, nos elevamos a lo trascendente.

Lo trascendente determina el conocimiento y la virtud, dos valores en desuso, que es necesario potenciar y descu­brir, convirtiéndose en la brújula que debe guiar nuestros principios y nuestros pensamientos. (…) ¿La poesía puede cambiar el mundo? ¿Puede rescatar el arte de su idiosincrasia, de su actual encorsetamiento?

Creo firmemente en eso. Y creo que hay libros capa­ces de ofrecernos las líneas continuas hacia esa meta. Li­bros que plantean una revolución desde el lenguaje. (…) Este libro es un testamento vital. Es una llamada de auxilio. Todo el libro se impregna de poemas que derivan hacia la filosofía, la meditación, la denuncia, el amor, la be­lleza o el dolor. Perseguir causas justas y a veces utópicas. Pero precisamente de la utopía se forman seres humanos libres con capacidad de autocrítica y de trasformación. «algún día cambiaremos el mundo, pero juntas, como poeta, se lo prometo­. (…) Guillermo Urbano (Gul) nos pide que nos asomemos, que seamos un ventanal; despejar el habitáculo de nuestro pensamiento, de nuestras acciones. Nos hemos convertido en estatuas de sal. Mármoles estáticos que contemplan la vida en un sofá adosado a una habitación cerrada. (…) Hay en el alma del artista una sensibilidad inexplicable, pero real, que lo convierte en portavoz del pueblo. Solo el arte libera el arte, y con ello nos libera de nues­tras propias cadenas.>>

A continuación unos cuantos fragmentos de los poemas que GUL nos presenta en este libro:

A las puertas de la percepción (dedicado a Aldous Huxley)

A las puertas de la percepción / suena la guitarra de Jimmy, / la voz de don Juan, / Chopin y Robert Johnson. / A las puertas de la percepción / se escuchan los gritos de Einstein y de Jerónimo.

Áurea

El amor no tiene tamaño ni medida / y puede no existir en toda la vida, / puede no encontrarse en la llanura, / hay océanos de besos y caricias / donde es imposible respirar el amor. /

El amor es un sinsentido inexplicable.

Solo el arte libera al arte

Quiero de la palabra «arte» abusar, / y entre mis manos / una bandera pirata, / emborracharme de la realidad / para olvidarte y luego, / luego volver a la mar.

Reivindico el arte / como un espectáculo / dentro de este espectáculo; /

mis propias manos / están al servicio del arte, / que sirve a los cambios.

Han convertido el arte / en religión y mitología, / llenando nuestra cabeza / de héroes, princesas y heroínas. / Han secuestrado el arte / y lo han puesto al servicio / de la inconsciencia y el dinero. / ¡Tienen que escucharme! / El arte es ahora / el opio del pueblo.

Le tenemos miedo al arte / y lo encarcelamos en teatros, / museos y escuelas; / está controlado

por el mercado / y por las iglesias.

Ante todos ustedes denuncio / el robo más grande de la historia, / denuncio la rabia natural, /

que me obliga a ponerme / una máscara y tirar piedras, / aunque yo sepa que el arte /

no se libera con violencia, / pues el arte / solo con arte se libera.

Poema dedicado a Antonio Orihuela:

Su sonrisa es como la música, / tiene cuartos de tono, / intervalos y sostenidos, /

además de armónicos / aparentemente atemperados, / aunque en un extremo equilibrio, /

lleno de fugas polifónicas, de cien hogueras por banda / y octavas desbordantes, /

siempre mirando a la tormenta / de cara. / Se nota que la vida pasa, hasta para un poeta como él, / pero no pasa inadvertida, / porque hasta la misma vida / sabe dónde caerse muerta /

y dónde dejarse caer. / Compañero paralelo, / maestro entre iguales, / poeta poliédrico, /

historiador incansable, / honesto, tierno, / del pueblo al pueblo, / de pueblo en pueblo,

un invitado ilustre / en cualquier corazón que se precie / y que se use. / Me alegra no conocerlo tanto, / así como lo añoro y quiero, / porque, si fuera al contrario, / podría escribir un libro, /

pero no estos humildes versos. / en cualquier corazón / que se precie / y que se use.

Hybris

(ὕβρις)

El señor del dinero y el señor de la guerra / se aparean desde hace siglos, poblando la tierra /

de humanos ignorantes, cómplices que se aferran / a este acto hiperpatriarcal con el que se nos hierra.

Quejíos

Se muere lo antiguo, / no por viejo o diablo, / se muere por el silencio  /

de muchos ancianos sabios.

Pero juntas

Algún día cambiaremos el mundo, / pero juntas, / sin soltarnos. / Y ya no habrá más guerras, /

ni más personas en pateras, / ni más mujeres abusadas, / ni más casos de trata, / se acabarán las víctimas / y la violencia de género, / las muertes de periodistas / y de activistas sociales; /

se acabarán las injusticias, las discriminaciones, / los prejuicios mentales, / los maltratos animales. / Algún día cambiaremos el mundo, / pero juntas, / como poeta, se lo prometo.

Ádikos

(ἀδίκος)

No todos somos iguales, / las puertas no son iguales / ni tampoco las ventanas, / no son iguales las casas, / no son iguales las calles / ni los colores de piel, / no son iguales los ojos / ni la historia del que ve, / no hay nadie igual a otro / y eso es riqueza también; / pero no es riqueza alguna, / porque es una injusticia, / que las leyes sean distintas / dependiendo de para quién.

 

GUL (escrito en Granada 2017)

¿qué haces ahí toda callada, / dejando que se escriba de retazos / y de cintas adhesivas?; /

si no crees que exista un destino, / ¿por qué dejas solo que pase, / sin hacer nada para negarlo?; /

¡Ah! Se me ha olvidado, / tú sí crees que existe un destino / determinado, condicionado, /

conducido, manipulado, influido, / animado, sugestionado, solicitado, / rogado, suplicado, exigido, / pero yo creo que jamás ha existido / salvo en nuestra imaginación.

Xantolo

(Festividad del Día de Muertos, del náhuatl Xantolon) Escrito en Chiapas-México, 2009 y dedicado entre a otros al EZLN.

Recordar a nuestros muertos / es recordar sus tradiciones, / sus actos, sus errores / o sus profecías. / <<Contra la impunidad, la memoria». / Lo leí en un chingo de papeles en blanco

aparecía un pasamontañas dibujado / con el nombre de algún compa, / que cayó o que murió, /

que cambió de vida / o de dimensión, / que dejó de estar aquí / para estar en otro lado /

y, de vez en cuando, / venir a visitarnos. / ¿Qué sé yo sobre la muerte? / La memoria está en las piedras, / en las flores, en la lluvia / y en las estrellas.

Soneto por Palestina

Hay una lágrima naciendo en mi pecho, / una semilla de dolor y rabia, / una herida que desata mi labia, / es la herida de un pueblo sin derecho. / Un pueblo profundamente deshecho, /

aunque hecho de gente digna y sabia, / que lucha en el noroeste de Arabia / contra un cruel enemigo, al acecho. / Se trata de una batalla desigual, / cada vez más y más desigualada, /

es inadmisible que esto sea legal. / Hace tanto que la vida está plagada / de esta espiral ignorante y mortal. / ¡Hace tanto que la vida está enfadada!

Utopía

Antes soñaba / que otro mundo era posible, / caminaba con prisa / escapando de algo, / anhelaba la alegría, / vagaba como perdido / por y para encontrar sueños de amor / en el planeta compartido. / ¡No podía encontrar el camino hacia otro mundo / donde los seres coexistimos! /

¡No podía encontrar el camino hacia otro mundo / en el que todos seamos uno con la naturaleza / y morir y vivir por fin se parezcan! / Antes, decía, / no podría encontrar el camino / hacia ese otro mundo, / ahora puedo decir / que sigo sin encontrarlo; / sin embargo no camino solo, / he encontrado pueblos / que se encuentran en sus sueños, / que quieren luchar con hechos /

y no con derechos y privilegio / Pueblos de la tierra que luchan / por la liberación de los pueblos, / como el pueblo de Lempira / y otros pueblos de la tierra, / que existieron antes /

y después de los lencas, / que existen al mismo tiempo. / Pueblos de la tierra que luchan /

por la liberación de los pueblos / sometidos por la historia, / el poder y el capital, / en un intento etnocida / de borrarlos de la memoria / y confundir a sus hijos e hijas. / Pueblos de la tierra que luchan / por la liberación de los pueblos, / el capital los da por muertos, / porque sus nietas y nietos / no han reclamado todavía / la sangre de sus antepasados, / condenada a holocaustos /

Pueblos de la tierra que luchan / por la liberación de los pueblos; / conservamos apenas una huella, / que es el único testamento / que la historia del capital dejó / para honrar a nuestros abuelos, / a nuestras abuelas. / Pueblos de la tierra que luchan / por la liberación de los pueblos, / con nombre y sin apellido, / que figuran, uno por uno, / con sangre del natural amor, /

en el libro de la vida escritos.

[Centro de Encuentros y Amistad Utopía, La Paz, Honduras, 2010]

Si no existieras

Si no existiera la poesía, / no podría yo navegar tu sonrisa, / de norte a sur, de este a oeste, /

con todas sus profundidades; / la gente, al leer este poema, / en vez de viajar con su nave /

a través de los labios de alguien, / diría: ¡Es solo una sonrisa!

 

Ferran Aisa-Pàmpols

Barcelona, mayo de 2026

Reconstrucció CNT 1976

 

LA BARANA DEL VENT

50 ANYS DE LA RECONSTRUCCIÓ DE LA CNT

Ferran Aisa

 

El 29 de febrer de 1976 va ser convocada una Assemblea clandestina a la parròquia de Sant Medir (La Bordeta-Sants), per tractar el tema de la reconstrucció confederal a Catalunya. Els grups convocants de l’Assemblea van elaborar un manifest de convocatòria amb el títol “Asamblea General de Cataluña”: <<Con el fin de dar coherencia al pensamiento y a la acción de todos los núcleos libertarios interesados en la reconstrucción de la Confederación Nacional del Trabajo -reconstrucción y coherencia imprescindibles para poder proyectarse ante nuestro pueblo en forma seria y responsable- ha sido programada una Asamblea Ampliada de Sindicatos, Locales, Grupos y militantes a la que quedas por la presente, invitado y cuyo orden del día será: Punto A: Criterios organizativos en torno a la reconstrucción de la CNT en el momento actual. Punto B: Tácticas de acción sindical ante la actual situación socioeconómica. Planteamientos reivindicativos. Punto C: Unidad-Pluralidad sindical. Postura ante este problema.>> Els assistents a l’Assemblea confederal ho van fer per invitació, els organitzadors van convidar a unes set-centes persones dels quals uns cinc-cents van ser-hi presents. Malgrat les diferències d’opinió i d’estratègia, la majoria de militants llibertaris o col·lectius obrers van posar el seu entusiasme alhora de reconstruir la històrica organització anarcosindicalista. Entre els col·lectius que participaren, a més dels estrictament anarcosindicalistes de les diverses famílies cenetistes, hi havia els següents: Frente Libertario, Grup Solidaritat, Moviment Comunista Llibertari, Organització Llibertària de Treballadors, Grups Obrers Autònoms, Front Sindicalista Revolucionari, Grups Anarquistes de Barris, Federació Anarquista d’Estudiants, i fins i tot membres del cincpuntisme i del sindicat cristià HOAC. Una de les principals discussions es va centrar, acaloradament, en quina mena de CNT s’havia de reconstruir, l’antiga CNT o una de nova oberta als canvis que s’havien produït al món i que s’anaven a produir a Espanya. Es van debatre els dos primers punts el tercer, el de la unitat sindical no va arribar a plantejar-se per falta material de temps. Finalment l’Assemblea va delegar en els grups promotors de l`acte la creació d’un Comitè Provisional de Catalunya del qual fou secretari general Luis Edo del Sindicat de Banca. El Comitè va rebre l’encàrrec de l’Assemblea la preparació d’un Ple Regional que se celebraria la tardor d’aquell mateix any. A la reunió de Sant Medir va prevaldre la unió de tots els grups que hi havien participat i una vegada dissolta l’Assemblea va començar la veritable reconstrucció de la CNT alhora de crear estructures sindicals als llocs de treballs i a les diverses localitats de Catalunya. Aleshores ja s’havia celebrat l’Assemblea de Madrid i poc després se celebraven assemblees també a València i altres llocs d’Espanya amb el fi de reconstruir la CNT a nivell de tot l’Estat. La tònica general de la nova CNT era la joventut (treballadors i estudiants) sense experiència sindical, la generació pont (35 a 50 anys) era molt minoritària i, en canvi, hi havia persones en edat de jubilació o ja pensionistes que havien conegut l’organització durant la República i la Guerra Civil. L’edat va ser un dels principals problemes que va arrossegar la confederació pel seu desenvolupament, doncs li va faltar la generació que representava el màxim exponent de la classe obrera d’aquell moment, que s’afiliaria majoritàriament al sindicat comunista de CCOO o al sindicat socialista de la UGT. El rellançament de la CNT després de les assemblees de reconstrucció van constituir un punt d’atracció de molta gent que es bellugava o simpatitzava amb les idees de l’anarcosindicalisme. Aviat va haver una nova fornada de joves cenetistes que sense cap experiència sindical van tirar endavant l’organització. La CNT reapareixia a la vida social i sindical espanyola amb els seus comitès, federacions locals i sindicats en un temps de lluites per a la recuperació de les llibertats. La FL de Barcelona va quedar constituïda amb el suport del Sindicat d’Oficis Varis i els sindicats ja constituïts: Metall, Tèxtil, Espectacles, Transports, Banca, Química i aviat Construcció, Telefónica, Ensenyament, etc. El primer secretari general de la FL de Barcelona va ser Alberto Hernando del Sindicat de Telefònica i per el càrrec de secretari general CR de Catalunya es va elegir Luis Edo del Sindicat de Banca, que poc després seria substituït per Manuel Padilla de la FL de Terrassa. La FL de Barcelona s’establí en un pis del carrer Portaferrissa, 13 i el CR al carrer Méndez Núñez, 14. El primer de maig de 1976 sortia a la llum el núm. 1 del històric periòdic Solidaridad Obrera, com òrgan de la CR de Catalunya i portaveu de la CNT. El Secretariat Permanent del CN es va establir a Madrid, al carrer Libertad, 15. En el Ple de Regionals de juliol de 1976 es va elegir el primer Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT reconstruïda, que va recaure en Juan Gómez Casas (secretari del CR de Centre).

Solidaridad Obrera núm. 391, 29 de maig de 2026

 

Josep Alomà Sanabras

 

Josep Alomà, anarquia i revolució a Tarragona

Ferran Aisa

 

El camí de la victòria. Anarquia i Revolució a la ciutat de Tarragona, és un llibre coral de Josep Aloma, Jordi Piqué, Guillem Gras, Carles Gras i epíleg de Jordi Martí Font. L’edició ha anat a càrrec de Lo Diable Gros amb la col·laboració de L’Arxiu i l’Ajuntament de Tarragona.

El treball es basa amb les tres entrevistes que per a la seva tesi doctoral va fer Jordi Piqué l’any 1982 a un dels testimonis de la Revolució a Tarragona Josep Alomà. Aquest treball de Piqué ha quedat ampliat amb les reflexions del jove Alomà que feu en el Diari de Tarragona durant els anys revolucionaris. El llibre s’ha complementat amb documents i fotografies recollides als principals arxius històrics. El relat comença amb l’alçament militar colpista de juliol de 1936 i acaba després dels Fets de Maig de 1937. Són els nou mesos en què la Revolució fou possible i en què els militants anarquistes i anarcosindicalistes van assaltar el cel.

Josep Alomà i Sanabras va néixer a El Catllar el 16 de maig de 1909 i va morir a Tarragona el 9 de maig de 1993. Josep Alomà fou de formació autodidacta, alhora que feia de paleta, mestre, periodista, però també esportista jugador de futbol i atleta. Aficionat a la pedagogia va endinsar-se en el pensament Rousseau, Pestalozzi, Montessori, Ferrer i Guàrdia. La filosofia de Kant, la història socialista de Cantú, la geografia de Reclus. Lector infatigable de tota mena de llibres i sobretot de les publicacions llibertàries La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos...

Afiliat a la CNT, per damunt d’altres organismes llibertaris com la FAI o les Joventuts Llibertàries, va ocupar càrrecs de responsabilitat orgànica. Avanç de la República es reuneix conjuntament amb gent de la UGT i republicans, manifestant-se anti-monàrquic i anti-dictadures. Es manté sempre dins de la Idea de llibertat i ens diu: <<Les nostres idees, que eren més justes, més belles i més humanes, s’obririen camí. S’havia de sembrar i ser constants. No importava que les nostres accions no donessin resultats immediats, n’acabarien donant. Temps al temps i un dia colliríem els fruits de la nostra tasca.>>

L’arribada de la República l’agafa fent el servei militar a la Caserna d’Enginyers Pontoners de Saragossa. Esdevé delegat sindical de la CNT a la caserna militar. A l’acabar la mili s’incorpora al Sindicat de la Construcció de Tarragona. Una de les seves tasques és la d’ensenyar a llegir i escriure als nombrosos obrers analfabets. Posteriorment serà militant del Sindicat d’Ensenyament de la CNT i acudeix com delegat al Comitè Regional de Catalunya. Manté els seus ideals anarquistes sense programa, perquè l’anarquisme: <<No pot tenir traves perquè és la idealitat, l’ideal de bondat, de bellesa, de servei als altres i sobretot d’independència personal.>>

Alomà viu la passió dels anys  republicans des de Tarragona, temps en què a molts indrets es proclama el comunisme llibertari, però que la República aplica una dura repressió, el mateix Alomà és detingut, però, com diu ell, per unes hores.

Alomà, quan el cop militar de juliol de 1936, forma part del Comitè Antifeixista del Front Popular. Hi col·labora mb l’alcalde de la ciutat Joaquim Fort i, en nom de la CNT, es dirigeix al poble a través de Ràdio Tarragona informant que la rebel·lió militar estava dominada i, aleshores, demana que tothom torni a la feina. La majoria de treballs es van posar immediatament en marxa però molts d’ells col·lectivitzats pels treballadors. 

Alomà es va oposar a la violència sistemàtica de mols individus i grups que assaltaren esglésies i convents. Com diu Alomà amb mocadors de la FAI i de la CNT venia molta gent de fora que no formava part de l’organització: <<Gànsters que s’emparaven sota unes sigles, i sota les nostres no podíem tolerar que ningú s’emparés per al bandidatge.>>

A partir de l’octubre de 1936 entra a formar part de l’Ajuntament de Tarragona com Conseller-Regidor de Cultura, des d’on es va dedicar a promoure l’educació i a preservar el patrimoni. Disposava de les claus de la Catedral que volia mantenir al marge dels assalts i va crear un comitè per salvar monuments a Tarragona. Va fer tancar edificis escolars defectuosos i va expropiar d’altres per encabir nous grups escolars. Va projectar la Granja-Escola agrícola a un mas de la Pedrera i l’Escola del Mar de formació marina al barri del Serrallo. Hi va col·laborar en promoure el CENU, que dirigia Joan Puig Elias, del que hi va formar part. També com a cenetista va ser fundador de l’Ateneu Llibertari amb la idea de formar consciències lliures i crear una escola de militants. Des de la Conselleria de Cultura va promoure les sessions musicals, sobretot d’òpera i les sessions de cinema: <<La revolució, després de fer el més essencial, que era assegurar el pa, el vestit i la casa per a tots mitjançant el treball, única font de riquesa i de vida, igual que aixecava el nivell material, d’elevar el nivell moral i cultural.>>

Josep Alomà hi participa en les Jornades de la Nova Economia celebrades el desembre de 1936 al Palau de Congressos de Montjuïc on destaca la presencia del cenetistas Joan P. Fàbregas, Conseller de Finances de la Generalitat. Participa en mítings a la plaça de braus de Tarragona i en actes al costat de Josep Tarradellas, Marianet i Andreu Nin.

Josep Alomà fou director del Diari de Tarragona, capçalera que passà a ser portaveu de la CNT. Aquest mateix diari publicava una nota en què informava que Josep Alomà s’incorporava al Front de la Regió Centre. Un dia abans de sortir cap el Front Alomà es casa clandestinament per l’Església amb Ángeles Canelo, mestra catòlica i refugiada de Madrid. El seus nets Carles i Guillem, autors d’aquest llibre, escriuen el fi del camí: <<L’Alomà, com l’anomenava qui el coneixia, marxa la front de Granada i retornà a Tarragona en dues ocasions. La primera l’any 1939 com condemnat a mort al camp de concentració de Pilats. Tres anys més tard en pogué sortir. (...) La segona ocasió -i definitiva- fou per retornar del desterrament de Catalunya. Aquest se li aplicà com a commutació de la pena de mort.>>

L’editor de Lo Diable Gros Jordi Martí Font en l’epíleg escriu: <<Per tot això aquest és un llibre imprescindible i és, en definitiva, un llibre ple a vessar d’amor. Perquè la vida i l’anarquia són per sobre de qualsevol altra cosa, amor, un amor particular que Josep Alomà i molta altra gent va voler convertir en amor per tothom a partir del juliol de 1936, intentant establir una estructura social construïda damunt paràmetres nous d’igualtat, llibertat i solidaritat, amb una argamassa capaç d’aguantar el mes bonics dels edificis l’amor. Gràcies Carles i Guillem! Gràcies, Josep Alomà i Sanabra.>>

Per acabar vull recordar al Josep Maria Alomà que vaig conèixer els anys setanta com militant de la CNT i, en el meu cas com redactor de la “Soli”, en el meu llibre La CNT en tiempos de transición, 1976-1982, escric el següent: <<A partir de entonces se concretó una redacción oficial compuesta por Severino Campos como director, y Gerard Jacas, Josep Alemany, Marcel·lí Reyes, Antonia Reina “Toni” y Ferran Aisa, en la redacción. Dentro de la Soli se mantiene el suplemento Catalunya en un principio coordinado por Josep Alemany. Destaca la colaboración de Lluís Correal, Frederica Montseny, Abel Paz, Josep Maria Alomà, Pep Castells, Ricard de Vargas Golarons, Miquel Dídac Piñero, Miquel Correas, Josep Mateu...>>

Ferran Aisa Pampols

 

 

 

 

 

 

 

Presentación libro F. Barbero

 

Fernando Barbero, poeta del viento y de la conciencia crítica

 

Fernando Barbero Carrasco (Vallecas, 1949), es poeta, ensayista, músico y activista social. Autor de los ensayos Anarquistas vengadores (Queimada, 2013), De guerras y revoluciones (Queimada, 2016) y Breve y somera historia del anarquismo (Queimada, 2018). Ha sido coordinador de la Antología Poética Palabras de barricada (Queimada, 2015) y ha participado en diversas antologías poéticas de Voces del Extremo. Como poeta ha publicado diversos libros: La madalena de Bukowski (Amargord, 2020), Bosques montañas y gente. Haikus y Tankas (Océano Atlántico, 2021) y El viento, los vientos (Océano Atlántico, 2024).

Fernando Barbero ahora nos presenta su último libro de poemas con el título La muerte siempre nos deja con algo por hacer, Ediciones Rilke, Madrid, 2026. El libro estructurado en cuatro partes consta de 90 versos en que el autor nos muestra su mundo poético desde la ternura y la humanidad. Tras la dedicatoria a sus seres queridos (familia y amigos) tras una cita de José Agustín Goytisolo del poema “Palabras para Julia” nos introduce en su epidermis de poeta. Verso a verso nos va mostrando su camino vital desde su infancia, su paso por una escuela religiosa donde no encontró a Dios, el descubrimiento de una biblioteca de barrio en plena adolescencia, el obsequio de un LP de Paco Ibáñez de “Titi”, un amor de juventud. El descubrimiento de los poetas Celaya, Quevedo, Alberti, Góngora, Hernández, Blas de Otero…,las canciones de Serrat, los Beatles, los Rolling Stones, la militancia libertaria, su amor a la montaña, los viajes, todo junto le conducirá a su autoformación que le servirá para convertirse en poeta y con el tiempo hacer un canto generacional a través de sus versos. Con su poemario Fernando Barbero expone pinceladas de su propia vida en “Me voy de mi casa (1983)” escribe: “Me voy y dejo atrás / mi hija, mi casa y mis libros / El equipo de montaña / y la cámara fotográfica.” En otro poema muestra el amor a sus hijas “Lo mejor que tengo no es mío / no me corresponde / no es de mi pertenencia. / Lo mejor que tengo no lo tengo / No poseo título de propiedad. / Ningún documento me hace dueño.” En el poema “Soy un hombre caminando sobre rescoldos nos dice: “Y yo no puedo hacer nada / Camino sobre los rescoldos / de una vida como tantas / Solo puedo ofrecerte una mirada y mis brazos.” En los versos de “Hospital Clínico de Madrid” vuelven aparecer sus seres queridos: “la dulzura de la mirada de Pilar / la fuerza en las manos de Paula / el abrazo cálido y reconfortante de Andrea / Merece la pena haber sobrevivido.” En el segundo apartado encontramos sus poemas inspirados en sus viajes por el mundo: Madeira, Venecia, Lisboa, La Sierra Norte de Guadalajara, campamentos de refugiados en el Sahara, Buenos Aires, Menorca, etc. En el poema dedicado a Barcelona Barbero, escribe: “Ateneus, barrios populares, pa amb tomaca / La vieja anarquía respira por cada ediufico obrero / El mar está ahí, turístico, complaciente / No el de los estibadores y pescadores. / La contracultura, la verdadera cultura / se cuela por las grietas de los edificios /Los hippies y los libertarios pensaron / que podían cambiar el mundo.” En el tercer apartado titulado “De pillar el piolet y mirar hacia la cumbre” en que Barbero encuentra en la montaña su espacio para ejercer la libertad total. Un tiempo en que la revolución había quedado primero aplazada y luego abolida. Descubrir en la montaña la amistad, la libertad y el viento. Las tormentas vividas en su pueblo de acogida, Robleluengo, el viento que ruge desde el Ocejón. El último apartado lleva por nombre “De juntarnos en la plaza para hablar o caminar por la calle por la noche”, lo inicia con una cita de Kropotkin: “Tan pervertidos estamos por la educación, que procuramos desde la infancia matar en nosotros el espíritu de rebeldía, y desarrollar la sumisión a la autoridad…” Aquí reflexiona sobre España, la obediencia, el fuego de los bosques ya sea en Australia, Chile, Argentina, a la vez que se inundan otras zonas del planeta inclusive de la península ibérica. En una A circulada, dice: “Hoy he visto una A circulada / desdibujada, imprecisa / estampada en una desconchada pared / Pronto desaparecerá / será invisibe a cualquier mirada / No habrá existido jamás / Imagino al joven que la pintó / percibo su alegría revolucionaria / sus ansias de cambiar el mundo…” Pero conforme avanza el poema de la ilusión pasamos al desencanto e intuye que el autor de la pintada “se ha convertido en un conformista más” Cierra el libro con el poema “Preparan una guerra más en la Tele”, el poeta observa por la tele maniobras militares, tanques, personas interesadas en lo bélico, él siente pánico de estos mensajes de guerra: “Miro a mis hijas y tengo miedo”.

 Ferran Aisa Pàmpols

Barcelona, abril de 2026

  

Primeres Jornades Poètiques Anarquistes de l'AEP

 

Primeres Jornades Poètiques Anarquistes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Presentació Ferran Aisa

Sala Margarida Xirgu de l’AEP

 

Avui 24 d'abril de 2026, presentem les Primeres Jornades Poètiques Anarquistes organitzades per l’Ateneu Enciclopèdic Popular que naixen amb l’afany de continuar-les els propers anys.

Durant tres dies a la seu de l’AEP del carrer Reina Amàlia, 38, de Barcelona hi trobareu poesia de poetes immortals, és adir d’aquells que ja no hi són entre nosaltres, i Cabaret Poètics amb la poesia dels poetes d’ara mateix, exposicions, tallers de veu i de collage poètic, poesia visual, presentació i venda de llibres, passi de vídeos poètics, micro obert i una xerrada sobre els poetes anarquistes del segle XIX. Divendres per la tarda, dissabte tot el dia i el diumenge pel matí compaginarem la poesia amb el cafè, les pastes i un dina col·lectiu. Hem d’agrair el suport de tots els participants i també de les organitzadores que han fet possible aquestes Jornades: Olga, Rosa, María Ángeles, Sònia i Ferran. Esperem que les Jornades siguin un èxit i que el proper any les tornem a repetir.

            

La literatura i la poesia estan lligades a la història de l’Ateneu Enciclopèdic Popular des de la seva fundació el 1902. Les Seccions literàries de l’AEP van tenir cura de l’organització de tota mena d’actes per promoure activitats poètiques i homenatges a poetes en la seva primera època Joan Maragall, Àngel Guimerà, Frederic Mistral i, entre altres, Apel·les Mestres. Per l’AEP hi passarem intel·lectuals i poetes com Miguel de Unamuno. L’any 1910 la Secció de Literatura i Belles Arts organitza la Festa del Sonet, també amb la col·laboració de la Secció d’Excursions es realitza anualment un festival de versos humorístics. Destaca en aquests primers anys de l’Enciclopèdic l’empenta de Joan Ferran i Torras que amb el grup de l’Esbart de Rapsodes recorren ateneus i associacions obreres de Catalunya fent recitals poètics. També per aquests anys destaca la presencia de Felip Cortiella que organitza lectures de les obres d’Ibsen i recita els seus propis poemes d’Anarquines. Dins d’aquesta Secció destaquen Josep Maria de Sucre i Joan Salvat-Papasseit que organitzen entre 1913 i 1915 cicles de poesia catalana i castellana amb versos dels poetes Josep Carner, Josep Lleonart, Emili Guanyabens, Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Sofía Casanova, entre d’altres. Els següents anys la poesia continua tenint un paper rellevant a l’Ateneu amb la veu dels poetes noucentistes Josep Maria López Picó, Tomàs Garcés, JV Foix, Marià Manent, Joan Puig i Ferrater. Els anys vint també destaca la Secció d’Esperanto que organitza recitals poètics amb la llengua universal, Joan Amades i Jaume Grau tradueixen cançons populars catalanes a l’Esperanto que amb el títol Kataluna Popolkanto aconsegueix el primer premi dels XI Jocs Florals Internacionals en Llengua d’Esperanto. Els anys 30 destaquen les conferències de Salvador Dalí que llegeix alguns dels seus poemes surrealistes com el titulat “L’ase podrit”. Aquesta mateixa època ressalta l’homenatge de l’Ateneu el 1932 a Margarida Xirgu que és nomenada “Sòcia d’Honor de l’AEP”, en la cloenda recita Guimerà, Verdaguer, Maragall i Alcover. Poc després qui rebia l’homenatge serà el poeta Federico García Lorca que el 6 d’octubre de 1935 -conjuntament a la Xirgu- participen en un acte organitzat per la Secció Literària al Teatre Barcelona. El poeta, davant dels micròfons de Radio Barcelona, es dirigeix al públic dient: <<Señoras y señores: Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona, voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética, con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista de que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiene toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma. (…) Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. Mi amor a los demás. Mi profundo cariño y compenetración con el pueblo, como me ha llevado a escribir teatro para llegar a todos y confundirme con todos, me trae esta tibia mañana de Barcelona a leer ante gran público lo que yo considero más entrañable de mi persona. Por eso yo ruego a todos que por un momento nos sintamos amigos íntimos todos, que olvidemos las proporciones de la sala, las curvas de terciopelo que orlan palcos y platea y nos hagamos la ilusión de que estamos en una pequeña sala donde un poeta, con toda modestia y sencillez, va a daros sin desplantes ni orgullo, lo mejor, lo más hondo que tiene. Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. Ante un gran público tengo siempre recelo de leer versos porque la poesía es todo lo contrario a la oratoria. (…) Precisamente por eso yo no hablo, sino que leo lo que escribo, y no improviso para no tener ni un solo momento de divagación.>> García Lorca va llegir poemes dels seus llibres: Poema del Cante Hondo, Canciones y Romancero Gitano, i va acabar amb dos poemes de Poeta en Nueva York: “Oda al Rey de Harlem” y “Son de Negros”. Margarita Xirgu, a continuació, recità “La monja gitana” i “Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías”. Destaca la lectura del Romance de la Guardia Civil amb el públic en peu clamant “Viva el poeta del pueblo”.  Víctor Colomer, president de l’Ateneu, lliurà a Lorca el títol de Soci d’Honor. Durant la Guerra Civil reciten a l’AEP el poeta català Agustí Bartra (que havia guanyat el Primer Concurs de Contes Social de l’AEP) i el surrealista francès Paul Éluard.

Després dels anys del franquisme l’AEP va reprendre el seu camí recuperant novament la Secció de Literatura que va organitzar a la Casa de la Caritat exposicions literàries dedicades a Miguel Hernández i a Salvat-Papasseit. Recitals poètics dedicats, a més dels dos poetes citats, a Machado, León Felipe, García Lorca, Quevedo... Va editar la revista El Vaixell Blanc i diversos quaderns i fulls poètics. En aquesta etapa destaquem els poetes Gerard Jacas, Marcel·lí Reyes, Guillem Pizarro, Manel Barrera, Josep F. Toledo, Francisca Cano “FA”, Carmen Gutiérrez, Víctor Esteban i, entre altres, Ferran Aisa. El 1982 s’organitza el Primer Certamen Internacional del AEP amb diverses variants (assaig, teatre i poesia), la guanyadora del certamen poètic és Yael Langella amb el poema “Chemin de l’Homme vers le Vent, la Pierre”. Dos anys després es convoca el Primer Premi de Poesia El Vaixell Blanc que serà guanyat per el poeta i cantautor Ramon Muns amb el recull Carretera i manta. L’any 1986 dins dels actes del 50 aniversari de la Revolució i la Guerra Civil publiquen Poesía Ácrata, 1936-1939 i el 1993 dins dels actes d’Anarquisme Exposició Internacional diversos rapsodes llegeixen l’antologia de poesia llibertària Estimada acràcia selecció de Gerard Jacas i Ferran Aisa.

En els següents anys destaca la presencia del poeta Jesús Lizano que realitzarà diversos recitals tant a l’Ateneu com a d’altres espais de Barcelona i la incorporació del Grup Poètic León Felipe que organitza nombrosos cabarets poètics i participa en els viatges de l’AEP a la tomba de Machado a Colliure i, fins i tot, realitza una excursió literària al Montseny. L’any 1996 apareix l’Antologia Poètica a la Memòria de Salvador Puig Antich recopilació de poemes realitzada per Ricard de Vargas i Golarons. Durant la celebració del Centenari de la Fundació de l’AEP, se celebra un recital poètic el 22 d’octubre de 2003 a l’Auditori del CCCB en què intervenen Joan Vinuesa, Mateo Rello, Guiomar Castaños, Adolfo Castaños, David Castillo, Joan Margarit y Ferran Aisa. Posteriorment, és a dir ara mateix, a la seu de l’Ateneu al carrer Reina Amàlia, han continuat els recitals, presentacions de llibres i els Cabarets Poètics coordinats per María Ángeles Igartua i Rosa Grau.

Salut i Poesia!

Ferran Aisa Pàmpols

(Barcelona, abril de 2026)