Perspectivas actuales del anarcosindicalismo

 

PERSPECTIVAS ACTUALES DEL ANARCOSINDICALISMO

 

El nuevo concepto de sindicalismo “civilizado”, no es más que el impulso reformista que barre a los obreros del destino de su historia, para convertir a ese “movimiento” en algo completamente amorfo, pasivo, sujeto a intereses completamente ajenos a su antigua trayectoria emancipadora. Es real, el reformismo cabalga y se introduce por todas partes, incluso en organizaciones como la CNT que desde siempre se autoproclamaron revolucionarias. El movimiento obrero -hoy en día- no es más que un cadáver que no responde a sus propias motivaciones sino a la inercia de un sindicalismo amorfo, autoritario, jerárquico, burocrático y economicista. La desmovilización del movimiento obrero (a pesar de las movilizaciones, ¿movilizaciones para qué?) y la injerencia de los partidos políticos de orden a través de sus correas de transmisión, también llamados sindicatos de clase, no pretende -y esa es su misión en la sociedad presente- otra cosa que controlar e integrar a los trabajadores al sistema capitalista. La desmovilización a la que se ve sometido el movimiento obrero trae consigo el auge de las organizaciones burocráticas con sus pactos y toda clase de remiendos y tramoyas con el fin de servir a sus intereses partidistas que van por otra parte ligados a los mismos (o parecidos) intereses del poder. La injerencia de los partidos políticos “de orden” a través de correas sindicales no pretenden otra cosa que controlar e integrar a los trabajadores al sistema burgués. La crisis del movimiento obrero facilita las cosas a los aparatos obreros con el fin de “movilizar” la desmovilización, o sea controlar a la mayor parte de la clase obrera dentro del marco legalista que estos mismos aparatos establecen con sus pactos y consensos con el Capital y el Estado. De esta desmovilización es beneficiario directo el sistema capitalista.

El proceso político español no ha tenido bastante con una serie de elecciones generales, municipales y aprobar una Constitución, que ha necesitado de unas elecciones sindicales, un pacto social (Pacto de la Moncloa) y una Ley de Convenios Colectivos, para apuntalar su nuevo edificio reaccionario (aunque reformista), rayando en el corporativismo, hoy en día camuflado en el sindicalismo de nuevo cuño de la Comisiones Obreras y de la Unión General de Trabajadores. Con todo ese proceso se ha conseguido eliminar todo tipo de democracia directa, de autoorganización, de asambleísmo e inclusive de espontaneidad. El sindicalismo español (según ley) no tiene otro cauce que el de la acción mediada o reformista, el sindicalismo revolucionario (la acción directa) como siempre, está fuera de la ley. Aquí es donde hay que recordar que las leyes están hechas para fortalecer el poder y que el anarcosindicalismo es un arma de combate para luchar contra todo tipo de poder. Precisamente por su obstinación a no acatar las leyes del poder la CNT fue perseguida a muerte.

El anarcosindicalismo como tendencia anarquista organizada dentro del movimiento obrero, dentro del campo sindical, con más o menos incidencia, necesita -si quiere sobrevivir- romper el cerco a que la tienen sometida gobiernos, jueces, policías, patronos y organizaciones políticas; el actual anarcosindicalismo español no puede caer en la contradicción de bailar entre dos agua, es necesario definirse claramente, debatir profundamente sobre qué significa hoy anarquismo y que significa hoy anarcosindicalismo, e, inclusive, es completamente necesario buscar una salida anarcosindicalista que permita romper el cerco. Será necesario que el anarcosindicalismo actual deje de mirarse el ombligo y salir a la luz pública de una vez por todas y reiniciar toda una serie de actividades que hasta el momento no ha realizado o han sido mínimas con el fin de incidir entre la población y entre la clase trabajadora. El anarcosindicalismo, si quiere salir de la crisis que padece, si quiere sobrevivir en la sociedad actual, necesita un empuje realista que le permita salir del atolladero en que se encuentra, abandonando los caminos sin salida y las crispaciones internas. Caminos y discusiones que no llevan a ninguna parte a no ser que sea a la escisión organizativa y al divorcio con la realidad social de este país.

Cuando en 1976 se reconstruye la CNT no se tiene en cuenta que las circunstancias son muy distintas a la de los años treinta con un verdadero movimiento de masas, con un espíritu revolucionario incubado en el seno del movimiento obrero, con un asociacionismo multitudinario y de amplia tradición entre las capas populares. Incluso, años atrás, cuando se funda la Confederación (1910) en la que ya había una clara incidencia libertaria y revolucionaria en el seno del movimiento obrero, debido al didactismo de epopeya de anarquistas e internacionalistas desde la mitad del siglo XIX entre los trabajadores y los campesinos. En 1910 confluyen toda una serie de elementos bajo un mismo presupuesto que se traduce en la fundación de la Confederación Nacional del Trabajo. La influencia de organizaciones gremiales, de asociaciones internacionalistas, de agrupaciones vegetarianas, naturistas, esperantistas, antimilitarista…, y el desarrollo de todo un trabajo cultural realizado en diarios, revistas, folletos, libros, certámenes, etc., dio como resultado un importante conglomerado del que se vería beneficiado claramente la CNT.

En 1976 las circunstancias eran otras, las nuevas generaciones trabajadores no conocían nada o muy poco de la CNT y del anarcosindicalismo, la lucha heroica de los años cuarenta / cincuenta habían caído en el saco roto del olvido, el sacrificio de tantos militantes no había servido para nada, y la revolución de 1936 quedaba demasiado lejana para los nuevos trabajadores, los cuales inmersos en la tecnificada sociedad de consumo eran consumidos por su propia impotencia. El régimen de Franco sucedía a Franco con la camisa cambiada, las nuevas generaciones ni conocían la historia de la CNT con sus éxitos y sus fracasos, ni habían tenido la influencia anarcosindicalista que tuvieron los trabajadores cuando se fundó la CNT. España, las clases trabajadoras, habían perdido la influencia anarcosindicalista que tuvieron antaño. Los obreros de este país, tras cuarenta años de franquismo, habían dejado de ser anarcosindicalistas. ¿Por qué? Quizá por Franco que se empeñó en fomentar el comunismo, a la vez que hacía encarcelar, torturar, fusilar o enviar al exilio a miles de compañeros cenetistas acusándolos simplemente de bandidos, delincuentes comunes, terroristas. El anticomunismo de Franco fue una verdadera propaganda para el comunismo español; o quizá los propios fallos de la Organización Confederal, tanto del interior como del exterior, dividida y enfrentada en dos posiciones antagónicas desde 1945 hasta 1961, con lo que se perdió un tiempo preciosos y se quemó una militancia que no pudo resistir el embate de la última década del franquismo, que fue, ni más ni menos, donde se fraguó la incidencia posterior del movimiento obrero. A todo ello deberíamos añadir la influencia real de las Comisiones Obreras desde 1962 y la paulatina infiltración del partido comunista en las mismas bases obreras hasta adueñase por completo del aparato sindical convirtiéndolo en un factor político al servicio de los intereses partidistas. Las Comisiones Obreras que habían nacido en las minas de Asturias y se extendieron por la industria vizcaína y catalana como un movimiento espontáneo que intentaba coordinarse a nivel local y nacional para llevar a cabo sus luchas reivindicativas todavía por la acción directa, se convirtió en un aparato obrero al servicio del Partido Comunista de España. Cuando la CNT se reorganiza, tras la muerte del dictador, no solamente debe empezar de cero. sino que comete un grave error del que todavía no se ha desprendido al estructurarse por arriba creando comités cuando aún no existían los sindicatos ni las federaciones locales, y -lo más grave, todavía- estriba en la reorganización de una sindical obrera que nace divorciada de la mayoría de la clase obrera. La reorganización de la CNT se realiza fuera del lugar de trabajo. Este error organizativo permite el inicio de una sorda lucha por el poder (la miel del poder es muy grande), desde dentro y desde fuera de la organización confederal todo serán trabas para impedir el buen funcionamiento de la CNT, la tónica general no variará en los siguientes años, esta lucha interna colapsará el desarrollo del movimiento anarcosindicalista con el natural desencanto de quien esperaba de la CNT algo más que un simple “NO”.

A pesar de todo, no hay que pensar que todo ha sido nefasto, la CNT es la única organización obrera que hasta el momento ha logrado mantenerse al margen del proceso político de la reforma con sus rechazos constantes a todo lo que significa pactismo, electoralismo, sucursalismo. Este no integrarse al proceso político actual le ha costado muy caro al cenetismo (el caso Scala y otros montajes son ejemplos muy conocidos), pero, también hay que decirlo, la CNT mi ha tenido la incidencia de Comisiones obreras, ni ha recibido la ayuda alemana de la UGT, ni tampoco se ha valido de los aparatos del Estado ni de sus subvenciones, al contrario, en su paso a la legalidad, el camino no ha sido de rosas ni mucho menos; tras su reorganización ha continuado siendo perseguida como en los buenos tiempos: calumniada, criminalizada, boicoteada, acorralada… La táctica es clara, si la CNT no acepta a integrarse en el meollo “democrático” es continuamente atacada, y lo es tanto desde dentro como desde fuera con el fin de distraerla hacia sus propios problemas internos, mientras los partidos políticos y sus centrales sindicales se lleva el gato al agua, o sea, culminan e proceso de estabilización el nuevo régimen. Ante todo, este panorama -en muchos aspectos- desalentador se propone la realización de un Congreso Confederal que será el quinto celebrado desde la constitución de la CNT. Como un cometa en el firmamento confederal, el quinto Congreso se nos presenta imparable, a la vuelta de la esquina, en octubre. La proximidad de este Congreso nos invita a reflexionar sobre dos puntos esenciales, primero, sobre el funcionamiento actual de la CNT, con sus fallos elementales en sindicatos, federaciones locales, secciones sindicales y comités; segundo, sobre la manera de normalizar y regular la organización: ¿qué debe ser la CNT en 1979?, teniendo en cuenta que el último Congreso Confederal se celebró en 1936 y que, desde aquel entonces, ha llovido mucho. Desde el principio este congreso ha encontrado una serie de oposición, pues hay quien opina que si no funciona los organismos estructurales de la CNT, y los Plenos son lo que son, pues que sería un Congreso en estas circunstancias sino un congresillo en el que la CNT y el anarcosindicalismo no harían otra cosa que el ridículo; por otro lado, otros opinan que es necesario realizar un Congreso para limitar y regular lo que debe ser la CNT en los años ochenta que ya se avecinan y no depender siempre de un Congreso celebrado en 1936, cuando son tantas las cosas que han cambiado desde aquel histórico ayer. Pero la verdad es que el Congreso ya está a la vuelta de la esquina y, pese a quien pese, resulta imparable.

Ante la proximidad del Congreso y al análisis de estas dos tendencias y ante la situación interna de la CNT, considero que ambas pueden tener y en efecto tienen algo de razón, pues, si la primera es una crítica que nos invita a reflexionar sobre el funcionamiento actual de la Confederación, la otra -o sea la que propicia el Congreso- nos invita a confrontar y debatir los problemas actuales de la Organización a nivel de todos los sindicatos del país con la intención de buscar una luz que saque a la CNT del atolladero donde se ha visto metida por unos y por otros, e incluso por aquellos que organizados con un fin determinado y ajeno a los principios anarcosindicalistas pretenden convertir a la CNT en una organización más dentro del panorama actual, pero diferente desde sus análisis completamente políticos. Aunque la situación interna y la imagen pública de “crisis” que se pretende vender desde los medios de comunicación nos ayuda mucho a poner la suficiente calma necesaria para debatir los problemas tangentes de la CNT en el próximo Congreso Confederal, no es extraño pues, afirmar que la CNT y el anarcosindicalismo han entrado en una pendiente resbaladiza con negros presagios de escisión, marginación y desintegración. Naturalmente, en estas circunstancias, podrá o no podrá (todo depende de la ilusión que pongan los sindicatos) salir del atolladero en el que se halla inmersa, será necesario desarrollar un gran esfuerzo entre todos para realizar un verdadero debate, un análisis real de la actual situación cenetistas, habrá que pisar firmemente el suelo para saber hacia dónde nos movemos, ya basta de andar por terrenos escurridizos, ya basta de hacer la política del avestruz. Es necesario debatir y confrontar ideas, buscar soluciones a corto, medio y largo plazo, realizar un verdadero esfuerzo parar estabilizar a la Confederación bajo los presupuestos anarcosindicalistas y libertarios y -nuevamente- trabajar intensamente para arraigar entre los trabajadores y entre amplias capas de la población, si es que realmente la CNT pretende ser un vehículo o arma de combate cuyo fin sea la revolución social.

El Quinto Congreso debe servir para (a más de ratificar los principios, tácticas y finalidades) debatir que se entiende por anarcosindicalismo en nuestros días y como poner en práctica esos contenidos libertarios que hacen de la CNT una organización sindical diferente a las demás. La necesidad obliga a establecer cuál es el marco de acción de la CNT, es necesario que quede todo clarificado y que sepamos de una vez por todas que si el anarcosindicalismo es anarquismo llevado al campo sindical, pues que este sea el marco auténticamente anarcosindicalista de la CNT y que si el ser anarcosindicalista significa ser libertario, pues que la organización se atenga también a esto y pueda desarrollar todo tipo de estrategias dentro de la sociedad por muy globales que sean, no limitándose solamente al mundo laboral sino abarcar todos aquellos aspectos o problemas de la vida que puedas afectarnos.

Esta estrategia global anarcosindicalista y libertaria de la CNT encontrará su camino en la lucha global en todos los campos, desde el campo laboral al ecológico, pasando por el ensamblaje con el ateísmo y con el espectro cultural y vivencial (contracultura), sin olvidar la defensa y el apoyo a los grupos sociales (incluso a los marginales) de la sociedad actual. Esta estrategia de lucha pasaría por desarrollar una serie de tácticas en todos los campos de lucha contra toda forma organizada de poder: Capital, Estado, Gobierno, Ejército, Iglesia, etc. Será necesario que la CNT se encuentre a sí misma, clarificando el terreno sin caer en las trampas reformistas y por ende integradoras, por esto la estrategia global deberá aportar a la Organización la suficiente visión para que no vuelvan a repetirse las tremendas contradicciones cometidas en los tres años y pico de reconstrucción cenetista. Si la CNT es anarcosindicalista, es decir está por la acción directa, el federalismo, la autogestión…, deberá moverse con tales presupuestos y nunca por el posibilismo hacer todo lo contario de lo que se predica.

La estrategia global anarcosindicalista y libertaria de la CNT encontrará su camino si sabe conjugar -sin contradicciones- estas dos tendencias que forman un solo cuerpo y que permiten plantear una lucha seria en todos los campos en que se mueve el ser humano. La CNT que pretende la transformación de la sociedad, debe iniciar desde el mismo individuo a fomentar la sociedad por la que lucha y que su práctica cotidiana lleva implícita. No queremos la revolución para mañana, la revolución empieza ahora mismo. Si queremos una sociedad libre debemos empezar por crear hombres y mujeres libres, si queremos una sociedad comunista libertaria deberemos no solamente fomentar el comunismo libertario sino empezar ya a fomentar el apoyo mutuo y la solidaridad.

El anarcosindicalismo supera con creces al sindicalismo revolucionario, pues el anarcosindicalismo lleva implícita una filosofía que abarca todo lo concerniente a la humanidad, mientras que el sindicalismo revolucionario queda solamente en eso, o sea, en una estrategia revolucionaria para la lucha sindical, pero no va más lejos de los objetivos del campo reivindicativo. El próximo Congreso debe dejar bien claro cómo poner en práctica -en nuestros días- la acción directa. Es necesario que quede bien debatido en el seno de la Organización para que esta pueda marchar sin contradicciones hacia sus objetivos revolucionarios. La acción directa (pieza fundamental del anarcosindicalismo) pasa hoy por la necesaria ruptura de los convenios colectivos y de los comités de empresa salidos de las elecciones sindicales, verdaderos frenos junto a las organizaciones “neoverticalistas” de las luchas anticapitalistas.

Quien niega la posibilidad de una alternativa global de tipo libertario y de acción anarcosindicalista, será negando la única posibilidad (y no es mesianismo, los resultados están al alcance de cualquiera) de recambio que tiene la sociedad actual, inmersa en una profunda crisis: económica, energética, ecológica, humana y social.

El despilfarro de la sociedad actual, el consumismo atroz, las falsas promesas de bienestar de la socialdemocracia, etc., han llevado el caos al mundo occidental con el deterioro de la vida, el paro galopante, el desequilibrio planetario y la destrucción del medio ambiente. Por otra parte, el despotismo (no ilustrado) de los países “socialistas” que están demostrando al mundo el error de Marx, no han hecho más que profundizar el desencanto en que se haya sumergido el obrerismo revolucionario internacional. La hipócrita sociedad de consumo del capitalismo de mercado libre y la subyugada sociedad de los países del capitalismo de Estado, junto a la intoxícate deshumanización del hombre nos hacen pensar que no iban tan equivocados los anarquistas cuando pretendían crear una sociedad que no estuviese sometida a los autoritarismos y a los corsés que hoy conocemos, todo al contrario preconizaban una sociedad basada en la libertad individual y en la colectivización del trabajo, donde cada individuo fuese el dueño de su propia vida. Pero, a pesar de todo, la utopía todavía es posible, nadie puede negar al ser humano el derecho a soñar y a trazar las líneas de una nueva sociedad diferente de la que ahora mismo rige el mundo. La utopía todavía es posible…

El anarcosindicalismo puede volver a ser lo que fue en nuestro país (a pesar de que las circunstancias son otras), si sabe desarrollarse a sí mismo, es decir, sin tiene suficiente tenacidad como para romper todos los corsés que intenta ponerle al “movimiento obrero” y a la sociedad en general. La CNT tiene como misión devolver al pueblo trabajador la ilusión que ha perdido; si la CNT no logra autoorganizar un proletariado consciente y revolucionario con ideas manumisoras, todo esfuerzo habrá resultado en vano, y la Organización confederal no dejará de ser otra cosa que un grupo marginal nutrido por un “lumpenproletariado” formado por elementos de baja formación, parados, vividores, iluminados y anarquistas de salón. La CNT por su historia no merece este final, antes de llegar a esto sería preferible dejar morir en paz a tan heroica organización. Si los tiempos no son favorables, mucho tendrán que cambiar las cosas para que podamos ver nuevamente una CNT fuerte, quizá con tanta lucha interna acabarán por desentenderse del enemigo común, de ese enemigo que se ríe de los fracasos y de las peleas cenetistas. Quizá cuando queramos virar la nave, ya será demasiado tarde, y, entonces, no nos quede otro remedio que manifestar aquella frase popular que dice: <<Entre todos la mataron y ella sola se murió?>>

(Escrito de 1980 para la revista Nada que no llegó a publicarse al cerrar dicha publicación)

Paulí Pallàs Latorre

 

PAULÍ PALLÀS, UN ANARQUISTA VINDICADOR

(Text pel programa de BTV “Va passar aquí”)

Ferran Aisa 

 

Paulí Pallàs Latorre va néixer a Cambrils (Tarragona), l’1 de desembre de 1862, era fill de Pasqual Pallàs i Andreu, picapedrer natural de Maella, i de Francesca Latorre i Brusau, natural de Gerri de la Sal. Fou batejat a l'església parroquial de Santa Maria de Cambrils l'endemà de néixer, i li posaren els noms de Paulino Francisco Plácido. Va tenir una infància molt difícil i va arribar a passar períodes de fam. Va aprendre sol a llegir i escriure i fins i tot des d'adolescent va treballar de venedor viatjant per tot Espanya, a més de França i Itàlia. En els seus viatges va contactar i va conèixer als anarquistes i la seva literatura. Aviat va esdevenir un gran lector.

El 6 de gener de 1884 es va casar a l’església de Santa Madrona de la barriada del Poble Sec de Barcelona amb Àngela Vallès i Climent, nascuda el 1863 a Barcelona. La parella va tenir tres fills, Ricard (1885), Pasqual (1888) i Paulí (1892). 

Viatjà a l'Argentina on va connectar amb els grups anarquistes i va coincidir amb el teòric anarquista Errico Malatesta, amb qui va fer un viatge a la Patagònia. Malatesta és un dels principals teòrics de l’anarquisme conjuntament a Proudhon, Bakunin i Kropotkin. De tendència anarcocomunista va ser autor de nombrosos llibres com Al Cafè, Entre camperols, La anarquia, Ideari, etc. A l’Argentina va fundar la Societat Cosmopolita de Resistència. Paulí Pallàs residí a Rosario on es va dedicat a fer conferències i va participar en mítings de caràcter anarcocomunista. Va ser un dels organitzadors del primer “Primer de Maig” a Rosario el 1890. De l’Argentina va viatjar a Brasil on va fer proselitisme anarquista entre les poques associacions obreres del moment i s’indignà per les precàries condicions laborals dels treballadors brasilers. Se’l va acusar -sense proves- de llançar una bomba  en el Teatre Alcántara de Rio de Janeiro el 1 de maig de 1891, essent aleshores perseguit per la policia brasilera. Pallàs retornà a Barcelona on va retrobar-se amb Malatesta. Pallàs com no trobava feina es va posar a treballar pel seu compte, va comprar una màquina de cosir que el va permetre fer feina per a una fàbrica tèxtil. En aquesta època participa en el col·lectiu “Benvenuto Salud” amb els seus companys Manuel Archs i Solanelles i Pere Marbà i Collet, tots ells van aprendre l’ofici d’impressor i es van dedicar a publicar textos anarquistes.

El gener de 1892, després de dos anys de persecució estatal, s'inicià a Jerez de la Frontera una rebel·lió camperola. Les organitzacions camperoles d'inspiració anarquista van ser severament reprimides. L'estat va mobilitzar a les forces armades que van intervenir violentament de manera desproporcionada detenint i torturant a centenars de persones. Setze homes van ser jutjats i condemnats amb penes que anaven des dels 10 anys de presó a cadena perpètua. L'anarquista Fermín Salvochea Álvarez va ser jutjat per incitació a la rebel·lió malgrat que estava empresonat a la presó de Cadis, durant l'incident. Quatre d'ells van ser executats sumàriament a garrot vil el 10 de febrer de 1892. Davant de tantes injustícies Pallàs va decidir actuar contra la vida de l'autor principal de les operacions, el general Arsenio Martínez Campos.

El 24 de setembre de 1893, per tant de festejar el sant de la Princesa d’Astúries, el capità general de Catalunya Arsenio Martínez Campos havia disposat una desfilada militar a la Gran Via de Barcelona a l’alçada del carrer Muntaner. Paulí Pallàs va llançar dues bombes Orsini contra les potes del cavall i lateral del carro del capità general al crit de "Visca l'anarquia" i li causà ferides lleus, a ell i als generals Castellví i Clement i matà al guàrdia civil Jaime Tous; a més, van quedar una desena de ferits. Paulí Pallàs no va intentar fugir, per contra, va llançar el seu barret a l’aire i va continuar cridant "Visca l'anarquia". Va ser detingut immediatament, jutjat i condemnat a mort el dia 29 de setembre i afusellat el 6 d'octubre al pati de la presó del Castell de Montjuïc de Barcelona. Abans de morir Pallàs va clamar als seus executors que la venjança per la seva mort seria encara més terrible que les causes per les quals el mataven.

L'atemptat de la Gran Via, com es va conèixer en aquesta època, va tenir gran repercussió en la conferència anarquista de Chicago d’aquell any, on es va considerar l'acció de Pallàs justificada pels terribles actes comesos fins llavors per l'estat espanyol, no només en contra dels seus ciutadans, sinó també a les seves colònies. Els anarquistes de tot el món van recolzar l'acció de Pallàs i molts periòdics anarquistes de l'època, entre els quals La Controversia, El Oprimido i La Revancha, van expressar el seu suport a l'acció contra Martínez Campos, considerant un delicte contra la humanitat que fos nomenat capità general de Catalunya.

Un dia després de la seva execució, una carta autobiogràfica, escrita per Pallàs el 3 d’octubre de 1893 va ser publicada en el diari El País. La popularitat de Pallàs va fer que molts poetes li escrivissin poemes i romanços. Vicente Gregorio, li va dedicar el Romance de Paulino Pallàs, les darreres estrofes diuen: <<A la paterna del foso / del grandiosos Castillo. / Pallàs fue a derramar / su sangre, como agua un río. / Ha muerto sin confesar / ni recibir sacramentos, por fin que Dios nos libre / de los malos pensamientos. / Para Pallàs el Valiente, / hermanos míos, rogad, / que Dios tenga su alma / en descanso y Libertad.>>  

Curiosament, probablement impulsat per la culpa després de l'execució de Pallàs, el general Martínez Campos va protegir la família de Pallàs emprant a la seva parella per treballar com a ajudant en la cuina de casa seva i cuidant de la salut i l'educació dels seus fills durant tota la seva vida. En l'edat adulta, el fill petit de Pallàs, Paulí Pallàs i Vallès, va acabar convertint-se en un activista capdavanter de la Unió de Lliure Comerç (Sindicat Lliure) del que va formar part com pistoler contra els obrers de la CNT. 

L'execució de Paulí Pallàs va ser part d'un llarg cicle de revenges entre els anarquistes espanyols i l'Estat. El 7 de novembre de 1893, en venjança per la seva execució Santiago Salvador i Franch va llançar dues bombes Orsini (només hi va explotar una, l’altra es conserva al Museu d’Història de la Ciutat) contra la platea (integrada principalment per membres de la burgesia catalana) de l'òpera del Liceu de Barcelona durant la presentació de l'òpera Guillem Tell. Hi van morir vint persones i diversos ferits. Santiago Salvador fou detingut l’1 de febrer de 1894 a Castellseràs (Terol), on s’havia refu­giat a casa d’uns amics, condemnat a mort, serà executat el 21 de novembre a garrot vil al pati dels Corders de la presó del carrer Reina Amàlia. L’any 1894, dins del mateix sumari, foren condemnats a mort, com a col·laboradors Josep Codina, Manuel Archs, Mariano Cerezuela, Josep Sabat, Jaume Sogas i Josep Bernat Cirerol. Els quals el 21 de maig de 1894 foren afusellats a Montjuïc. Aquell mateix dia era batejat a la parròquia de Santa Madrona l’infant Joan Salvat-Papasseit.

El 7 de juny de 1896, també a Barcelona, una bomba explota enmig de la processó de Corpus Christi al seu pas pel carrer Canvis Nous. Dotze persones van morir i 44 van quedar ferides. Malgrat que l’acte terrorista no va ser reivindicat per ningú la culpabilitat i la repressió va recaure en el moviment anarquista i societari de Barcelona.  La criminalització de les asso­ciacions obreres de signe anarquista, és un fet real, i arran del Procés de Montjuïc són tancades i els seus militants perseguits. Centres culturals, ateneus, escoles laiques, revistes, societats obreres, etc., són clausurades per l’autoritat governativa i centenars de militants obrers detinguts tancats i torturats al Castell de Montjuïc. El 4 de maig de 1897 són afusellats al fossar del Castell cinc anarquistes: Tomás Ascheri, Antonio Nogués, Joan Alsina, Josep Moles i Lluís Mas. Els condemnats abans de morir clamaren: <<Mori la inquisició! ¡Som innocents!>>

 Ferran Aisa-Pàmpols

Barcelona, 2 de desembre de 2025

 

 

FRANCESC TOSQUELLES, PSIQUIATRIA-ANTIPSIQUIATRIA

REUS, BARCELONA, SAINT-.SAINT ALBAN.

(Text per a la Taula Rodona del projecte Boges a la Universitat Rovira Virgili de Tarragona, 19 de desembre de 2025).

FERRAN AISA PÀMPOLS

 

Francesc Tosquelles Llauradó va néixer a Reus el 22 d’agost de 1912, fill de comerciants, els seus pares regentaven la botiga de betes i fils “Ca la Chic” situada al carrer Major davant mateix del Centre de Lectura, entitat cultural fundada el 1840. A Reus cursarà l’educació elemental i començarà el batxillerat a l’Institut Nacional de Segon Ensenyament, branca de Ciències, i alhora estudiarà alemany, que li serà tan útil per les lectures dels científics d’aquesta llengua com ara Karl Wilmanns, Hans Priunzhorn i Sigmund Freud. D’aquest darrer psicoanalista ja hi havia tingut coneixement gràcies a un article del seu oncle Francesc Llauradó sobre el llibre La interpretació dels somnis publicat a la revista Archivos de terapéutica y de las enfermedades nerviosas y mentales. L’any 1928 el jove Tosquelles, amb 16 anys, escriu a la revista escolar Letras els seus primers articles: “Vides adelerades” i “L’afer Glozel”. Aquest darrer article estava basat en “Les Tabletes de Glozel” un dels misteris del primer terç del segle XX que havia aixecat molta controvèrsia em el món científic. Les tabletes foren descobertes per el pagès Emili Fradin el 1924 a la localitat de Glozel del departament francès d’Allier, científicament es va comprovar que n’era un frau i que les tabletes no eren de la prehistòria. 

Tosquelles el 1928 es matricula a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i influenciat per el seu oncle matern Francesc Llauradó, metge i filantrop, el curs 1929-1930, comença a fer pràctiques de medicina amb el doctor Salvador Vilaseca, especialitzant-se en psiquiatria. A través del seu oncle entra com col·laborador a l’Institut Pere Mata de Reus. Aquest hospital, dissenyat per Lluís Domènech i Muntaner, havia estat fundat l’any 1897 per el doctor Emili Briansó Planes (Reus, 1863-1922). Aquest eminent metge fou alcalde de Reus de 1910 a 1912, durant el seu mandat va millorar les instal·lacions de l’Hospital de Sant Joan i la Casa de Caritat i fou director de l’Institut Pere Mata fins a la seva mort. Emili Briansó, conjuntament a Pere Coromines i Jaume Simó, va presidir el Primer Congrés d’Ateneus i entitats culturals de Catalunya celebrat al Centre de Lectura de Reus l’any 1911. Tosquelles, en les seves col·laboracions de pràctiques psiquiàtriques a l’Institut Pere Matas, coneix al doctor Emili Mira López (Santiago de Cuba, 1896-Petropolis-Brasil, 1964) destinat a aquest centre psiquiàtric per la Mancomunitat de Catalunya. Tosquelles el 1929 acudeix com oient al Congrés de metges neuròlegs celebrat a Reus en què intervé el psiquiatra i psicoanalista francès Henri Ey, el qual serà precursor de la conjunció de la psiquiatria i la psicoanàlisis.

Tosquelles esdevé també un estudiós dels psicoanalistes hongaresos, refugiats a Catalunya, Sándor Ferenczy, Michael Balint i Leopold Szondi. Sobre aquest tema particular dels psiquiatres de l’Escola de Viena en el Seminari Tosquelles de la Fundació Tàpies es diu:<<Joana Masó reivindica que les arrels de l’antipsiquiatria no estan lluny, sinó que es troben a Reus i Barcelona. Argumenta que el boom de la psiquiatria catalana es va produir, per una banda, per l’impacte del sindicalisme i el cooperativisme a la societat catalana d’abans de la Guerra Civil. Però també per l’arribada a Barcelona de psicoanalistes jueus, de l’Est d’Europa, formats a la escola de Viena, que s’ exiliaren a Cataluña (alguns fins-i-tot feren psicoanàlisis a l’Ateneu Barcelonès). Tosquelles aprendrà molt d’ells, des de molt jove, perquè el 1931 sols tenia 19 anys. Tot aquest potencial renovador es va truncar amb la victòria franquista.>>¹ 

A la seva estada a la Universitat de Barcelona connecta de nou amb el doctor Emili Mira que el convida a participar en les activitats culturals que desenvolupa a l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Aquesta entitat fou fundada el 1902 per treballadors afeccionats a la lectura i intel·lectuals que pretenien ajudar a la classe obrera a prosperar culturalment. Dins de l’AEP destaca la Secció d’Estudis Polítics Socials que organitza actes de divulgació cultural amb la participació de gent lligada al marxisme antiestalinista com  Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Jaume Miravitlles, Daniel D. Montserrat, Emili Mira, Francesc Tosquelles... En el Programa dels cursets de l’AEP, diuen: <<(...) El nostre Ateneu -cercle d’exposició i estudi- en aquestes conferències aspira, obrint les finestres a tots els vents de les ideologies progressives, a forjar elements de judici per a la comprensió dels fets i de les idees que han informat del passat i també per estudiar, seguint el ritme accelerat de la vida moderna, els problemes plantejats per a la nostra època prenyada d’angoixes i inquietuds i que nosaltres tenim el deure de treballar per que siguin resolts en un pròxim no massa llunyà, al mateix temps que amb la nostra tasca suscitem problemes nous i inquietuds futures.>>²

La Secció d’Estudis Polítics i Socials de l’AEP amb col·laboració dels Amics de l’Hora i el Cercle d’Estudis Marxistes organitzà a partir de 1927 seminaris sobre el marxisme i la psicologia freudiana en el primer grup entre altres figuraven Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, mentre que en el segon apartat destaca la presència del doctor Emili Mira i el jove Francesc Tosquelles. Com explica Josep Coll a la seva biografia Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i el Socialisme: << L’ambient que regnava era la mesura de les seves inquietuds: donar una orientació obrera al catalanisme. Al mateix temps un estol de nois i noies, molts d’ells estudiants, aportaren l’altruisme jovenívol i llurs activitats al nostre Ateneu: Jaume Ros, Joan Sales, Llibert Estartús, Àngel Estivill, Nuri Folch, Maria Recasens, les germanes Manonelles i els que més tard foren doctors Francesc Tosquelles, Josep Solanes Vilaprenyó i Joan Sauret, els quals han honorat a Catalunya a l’estranger per llur aportació als estudis mèdics dins de la ciència moderna.>>³

Francesc Tosquelles havia conegut al psiquiatra Emili Mira al Institut Pere Matas del qual esdevindria un seguidor i un col·laborador seu a Barcelona. Emili Mira des dels primers anys vint venia realitzant conferències a l’AEP, però és a partir de 1927 quan realitza els seminaris de Psicologia que continua els anys trenta amb el títol de Principis de Psicologia. El 1931 apareix detallada la conferència a l’AEP de Francesc Tosquelles sota el títol: “L’estructuració de la societat i la follia”, un tema que serà vital en la seva trajectòria com psiquiatra. A partir d’aquell moment seguiran la seva col·laboració a les xerrades amb el Doctor Mira: “Valor d’orientació professional com a base de les desadaptacions” (1932), “L’orientació professional” (1933), “Personalogia i estudi de les persones” (1934). Així com els seminaris “Marx-Freud” que havien començat a l’Ateneu Barcelonès i per discrepàncies amb la Junta passaren a fer-se a l’Ateneu Enciclopèdic. L’escrit del Seminari de la Fundació Tàpies, sobre aquest aspecte diu: <<Tosquelles es va formar amb l’eminent psiquiatra Emili Mira (el primer catedràtic de Psiquiatria d’Espanya), i abans de la guerra treballà a l’Institut Pere Mata de Reus, una institució puntera en aquesta disciplina. La seva formació va estar molt

marcada per les seves inquietuds polítiques. Era un home proper a l’esquerra marxista antisoviètica catalanista i va acabar per militar al POUM. Per a ell la seva visió política era inseparable de la tasca científica. La seva visió era clara: “El psicoanàlisis ha de marxar sobre dos cames: una és Freud i l’altra Marx”. Però Tosquelles anava més enllà del marxisme teòric: s’implicà molt a la difusió de les seves teories als proletaris, a través de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on va fer diversos cursos>>⁴

Tosquelles, en una entrevista per la revista Otium Diagonal, parla d’aquesta època: << Havien tancat la Universitat l’any 31, abans de la República, i llavors amb una colla de pro­fessors —en Trias, en Bellido, en Mira— vam fer la Universitat fora de la Uni­versitat, a l’Ateneu Obrer. Per cert que l’Ateneu Barcelonès no ens va admetre perquè estava en mans de la Lliga. Jo vaig fer de secretari. Cada quatre o cinc dies hi havia a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, al carrer del Carme, unes trobades a propòsit de Freud i Marx. Potser els més actius van ser en Jaume Miravitlles i en Jordi Arquer, que eren del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Jo també era del POUM.>>⁵

Francesc Tosquelles s’adherí al Bloc Obrer i Camperol (BOC), organisme polítics que s’havia fundat el 1930 de la fusió del Partit Comunista Català (PCC) i la Federació Catalano-Balear del PCE (FCCB). L’escomesa del Komitern i el PCE contra el comunisme organitzat a Catalunya va fer apropar les dues tendències que hi havia en aquells moment la FCCB del PCE i el PCC fins acordar fusionar-se el 1930 en un nou partit anomenat Bloc Obrer i Camperol. D’aquesta nova organització serien dirigents Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Jordi Arquer, Josep Rovira, Daniel Montserrat, Jaume Miravitlles... El BOC esdevenia un partit de masses al marge del Komitern que pretenia agrupar a Catalunya des de comunistes i nacionalistes catalans fins a simpatitzants del projecte bloquista procedents del PCC o de la CNT, és a dir es tractava de crear una organització nacionalista i revolucionària que pogués atreure des de sectors catalanistes d’esquerra liberals fins els anarcosindicalistes. La Batalla fou el portaveu del Bloc i, a més, editaven els setmanaris L’Hora, Front, La Torxa i la revista de pensament La Nueva Era. La majoria de militants del nou partit provenien de la CNT, dels Consells Sindicalistes Revolucionaris i d’Estat Català. E111 de febrer de 1930 es tributa un homenatge al dirigent estudiantil Antoni Maria Sbert al Centre de Lectura de Reus. Tosquelles intervé en nom de la Secció Universitària per manifestar la importància de Sbert en la caiguda de la dictadura.

El Bloc esdevé el principal partit comunista de Catalunya i fins i tot sobrepassa en aquells moments al PCE, però no disposa del vistiplau del Komitern. Una de les primeres decisions de la direcció del PCE serà desautoritzà a la FCCB i acusar a Maurín i al BOC de trotskistes, i promoure a Catalunya un altre partit comunista adherit al PCE i a la Internacional Comunista. Mundo Obrero feia una crida als bloquistes perquè ingressessin al partit oficial: <<En diferentes ocasiones, la Internacional Comunista y el Partido intentaron poner fin a esta situación que tanto daño ocasionaba al desarrollo del movimiento comunista en España. Últimamente la Internacional pidió a los jefes del Bloque el envío de una delegación a Moscú para tratar de las condiciones de su reintegro al Partido, y, por tanto, de la unificación de todas las fuerzas comunistas. Maurín, que ya había emprendido resueltamente su política de alianza con la burguesía catalana, capitulando vergonzosamente ante Macià, y que desde la tribuna del Ateneo de Madrid atacaba a la Internacional Comunista, rechazó la invitación que se le hacía, poniendo así de manifiesto, tanto sus propósitos secesionistas como la falsedad de todas sus declaraciones respecto a la unificación comunista en Cataluña.>>⁶ La majoria de membres del Bloc va sentir com una ofensa la proposta del PCE: <<El Comité Central del partido Comunista (S. E. de la IC) os dirige un caluroso llamamiento para que reingreséis en nuestras filas y declara que está dispuesto a admitiros en bloque, sobre la base de la aceptación sin reservas del programa y de la línea política de la Internacional Comunista y de su Sección Española.>>⁷

Jaume Miravitlles, va respondre amb una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, en què explicava el per què era comunista, Miravitlles insistia amb ironia que <<la secció espanyola de la Internacional Comunista de l’anomenat Partido Comunista de España, no podia veure amb simpatia els nous comunistes procedents d’Estat Català.>>⁸

Sobre aquest punt de la història comunista catalana contrària a la posició del comunisme oficial espanyol hauríem d’incloure la suposada “Carta Stalin” redactada per Francesc Tosquelles en nom dels comunistes de la FCCB, per fer-li saber al mandatari soviètic la diferència abismal entre el comunisme antiautoritari dels comunistes catalans i el comunisme autoritari del Partit Comunista d’Espanya. Davant la consigna de “tot el poder als soviets” manifesta que s’hauria de clamar. “tot el poder a les penyes”, doncs a Catalunya les “penyes dels bars” són els que discuteixen vivament sense tenir cap poder sobre la manera més urgent de transformar el món.

La crida feta per Mundo Obrero, tan sols va ser seguida per una dotzena de militants del BOC que seguien amb poc entusiasme a Maurín: Antoni Sesé, Hilari Arlandis, Joaquim Masmano, Pere Ardiaca, Joaquim Pijoan, Ramon Casanellas, Josep Del Barrio... El PCE no va parar fins que va aconseguir l’expulsió de Maurín i de la FCCB del Komintern. Malgrat la insistència del delegat de la IC Humbert-Droz per convidar a Maurín a una reunió a Moscou, al negar-se l’aragonès, fou prou motiu perquè la IC pontifiqués l’expulsió.

Les activitats culturals i ideològiques de l’AEP continuen els anys trenta amb la col·laboració del Bloc Obrer i Camperol que domina la Secció d’Estudis Polítics i Socials i aviat l’Ateneu sencer a l’ocupar la presidència Víctor Colomer i Nadal. El 1931 destaquen les conferències de Joaquim Maurín “Leninisme i trotskisme” i Andreu Nin “El problema de la Revolució espanyola”. Son uns anys en què agafa gran volada en l’obrerisme marxista les teories surrealistes i alhora freudianes. Els bloquistes segueixen les consignes dels surrealistes que plantegen les relacions entre Marx i Freud, destaca les xerrades de Jaume Miravitlles com la citada  “Per què soc comunista” i “Contra la cultura burguesa” i la participació de Salvador Dalí amb els seus mítings provocatius a llocs com l’Ateneu Barcelonès i l’Ateneu Enciclopèdic.

El Bloc s’acosta al surrealisme  seguint els postulats dels teòrics d’aquesta tendència artística-filosòfica promoguda per André Breton, Paul Éluard, Benjamin Péret, René Crevel, etc., els quals havien abraçat la causa del marxisme. El surrealisme havia apostat pel comunisme, perquè segons Breton, creien que posaria per fi radicalment a la situació actual d’injustícia social al món. Com explica el professor i historiador Joaquim Molas: <<Una sèrie de fets, entre ells l’ona de inquietuds revolucionàries desencadenades per la depressió econòmica i la subversió artística i moral programada pel grup surrealista, plantejaren, amb violència, la relació entre Marx i Freud, d’una manera més precisa, entre surrealisme i marxisme. Breton i els seus amics intentaren, per la via ortodoxa o per la trotskista, fondre les dues opcions revolucionàries en una de sola.>>⁹

Surrealistes, marxistes, trotskistes, anarquistes amb la seva opció cultural pretenien espantar la burgesia. El bloquista Jaume Miravitlles a Contra la cultura burgesa, escriu <<En el pla de la filosofia, en efecte, no hi ha res més oposat al marxisme que el freudisme. Marx diu: el fenomen individual és un reflex  social i aquest és el resultat d’una conjuntura econòmica. Freud assegura que l’individual i el social són el resultat d’una “sublimació” d’ordre sexual. Tota la impulsió física de l’home a través de la història, diu Marx, expressa el desig de millorar la seva condició social. Aquest desig és manifesta violentament, per l’acció d’una sèrie de conjuntures econòmiques, en el terreny de la lluita de classes.>>¹⁰

Salvador Dalí s’acosta al comunisme del BOC i participa en diversos actes en què l’empordanès agita les masses amb les seves paraules excèntriques. Després de les escandaloses conferències surrealistes pronunciades el 22 i el 30 de març de 1930 a l’Ateneu Barcelonès i la de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, respectivament, arribaria el míting celebrat el 18 de setembre de 1931 a la Sala Capsir de Barcelona, organitzat per la revista L’Hora. Aleshores ja s’havia proclamat la Segona República i, a Catalunya, s’havia instaurat la Generalitat presidida per Francesc Macià. Aquell dia d’abril que es va proclamar la República a Barcelona, Macià, per la seva banda, proclamava l’Estat Català dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Entre les persones presents al Palau de la Generalitat hi havia Francesc Tosquelles. La utòpica República Catalana va durar unes quantes hores, en el seu lloc la República espanyola va permetre que es restaurés la històrica institució de la Generalitat de Catalunya.

Salvador Dalí, com hem dit, esdevé orador del BOC amb el seu míting a la Sala Capsir, xerrada que va pronunciar sota el títol de “A la recerca d’una nova moral”. Al costat del pintor també hi participaren els bloquistes Daniel D. Montserrat i Jaume Miravitlles, el doctor Dídac Ruiz i l’artista surrealista francès René Crevel, que pronuncia la conferència, “L’esperit contra la raó”. En l’acte del BOC, invocat com el “Surrealisme al servei de la Revolució”, Dalí va citar Breton, i manifestà que el surrealisme podia servir de llanterna sorda per penetrar en la zona subterrània i proletària de l’esperit. Digué que els surrealistes són comunistes, i va explicar que la conciliació del freudisme i el marxisme topa de vegades amb el cretinisme dels representants oficials de la literatura proletària com Barbusse. Va convidar als joves militants comunistes a fugir del fatalisme: <<Comunistes: Cal emprendre -digué- la revolució moral, i atacar preferentment les manifestacions republicanes i democràtiques de la moral burgesa. (...) Merda per totes les 25000 escoles en projecte, pels Ortega y Gassets, pels Maranyons d’Espanya. Aquesta cultura té encara innobles com la pàtria i família. Dalí va disparar contra tots els polítics i en particular contra els d’Esquerra, recomanava desfer-se de sentimentalismes i escopir sobre la bandera de la pàtria, castigar els parents amb el revòlver i baixar al fons de la subversió. Digué que el grup polític de les joventuts catalanes és el comunista, i el seu únic exemple la vida dels sindicalistes que es bateren en els carrers. Clogué el seu discurs dient: Visca el Sindicat de la Construcció!>>¹¹ Dalí amb aquesta proclama final feia al·lusió a la vaga de paletes de la CNT que tenia lloc aquells dies a Barcelona. La crònica de l’acte diu que la Sala Capsir era plena de joves militants obrers que aclamarem el discurs provocatiu de Dalí i que hi havia també alguna figures rellevants de la literatura burgesa que <<...vingueren a olorar esnobisme, però més tard l’atmosfera de la sala se’ls hi feu perceptiblement irrespirable.>>¹² L’Hora, sobre el míting de Dalí, es manifestà: <<El surrealisme es mou en un pla paral·lel al comunisme, fondre el surrealisme i el comunisme és la preocupació central d’homes tan significatius com Dalí. Aquest acte tingué, apart de la significació doctrinal, aquesta abast: el de centrar definitivament Salvador Dalí al BOC. Dalí prosseguirà decididament i en comunista, els seus estudis sobre la confluència d’aquests dos moviments formidables: marxisme i freudisme.>>¹³ La intervenció de Dalí, naturalment, va provocar la reacció dels defensors de l’essència “comunista”. Francesc Serra, a L’Hora, feia la crítica: <<S’ha vingut parlant, d’uns quants anys ençà, d’Art proletari o Art de tendència, i, per tant, de cultura burgesa i cultura proletària. Dalí ha exposat, entre altres coses, el perill d’una falsa cultura anarquista i la posició comunista en relació al sobrerrealisme. Evidentment, el sobrerrealisme, ni en la seva interpretació revolucionària podrà servir d’arma de combat al comunisme. Dalí, més egòlatra que filantrop, als rengles del Bloc farà una trista campanya proselitista. Un exemple ben notori ha estat aquesta mateixa conferència. I ni Dalí, ni aquell públic de la Sala Capsir que aplaudia a Dalí, no poden donar cap mica de relleu al Bloc Obrer i Camperol. Tot el més que poden fer, és comprometre’l.>>¹⁴

Els surrealistes creien en la revolució independent de l’esperit, i els marxistes es referien, sobretot, als referents econòmics. Però, com manifestava Miravitlles, tenien en comú que els dos moviments revolucionaris volien enfonsar la moral i la cultura burgesa. La lluna de mel d’alguns militants del BOC com Miravitlles amb Dalí va durar encara alguns mesos. L’artista col·laborà a L’Hora, on va publicar diversos dibuixos de “putrefactes”. A poc a poc el Bloc s’aniria allunyant de Breton, Crevel i del propi Dalí, passada aquesta febre surrealista els marxistes catalans es va centrar a potenciar la cultura proletària. El BOC crearà l’Escola Marxista, el Teatre del Proletariat i la potenciació arreu de Catalunya d’ateneus populars seguint el model de l’Ateneu Enciclopèdic Popular amb la creació de seccions d’esport, d’excursionistes, de polèmica, etc. A nivell polític el BOC es manifesta partidari de l’autodeterminació de Catalunya i de les nacionalitats que formen la península ibèrica dins d’una República Federal o d’un Estat que voluntàriament es federa amb els altres Estats espanyols.

Francesc Tosquelles continua col·laborant amb el doctor Emili Mira a les tasques d’estudi i difusió de la psicologia i la psiquiatria. Aleshores Barcelona comença ser coneguda com la petita Viena per la presència de psicoanalistes centreeuropeus com Ferenc Oliver Brachfeld (que destacarà per les seves conferències a l’AEP), Alfred Straus i, entre altres, Wener Woltf de l’Escola Gestalt. Tosquelles participa en un acte de psicoanàlisi amb el doctor hongarès Sándor Eiminder company del també psicoanalista August Aichmon, membre del cercle freudià de Viena. Francesc Tosquelles, amb la col·laboració del Doctor Mira, llegeix a Reus la tesi del psicoanalista Jacques Lacan defensada a París “De la psychose paranoiaque dans se rapport avec la personalité”, que servirà com material per a la formació de metges i infermeres de l’Institut Pere Mata. Joana Masó, a Tosquelles. Curar las institucions, diu: <<Emili Mira imparteix un seminari sobre Freud i Marx a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Hi introdueix una crítica a la psicologia abstracta que marcarà la trajectòria de Tosquelles, secretari d’aquest curs, que es va dur a terme com una mostra de solidaritat de l’Ateneu, que havia cedit els seus espais durant les vagues que havien mantingut tancada la Universitat de Barcelona.>>¹⁵

Tosquelles, en el seu anar de Reus a Barcelona, es fa soci transeünt de l’Ateneu Barcelonès on gaudeix de la seva magnífica biblioteca i participa en els actes culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El 1933 a l’AEP, presidit per Víctor Colomer, se celebra el Congrés d’Educació Social, en el qual es tractaren tots els aspectes de l’educació, des de les estructures escolars fins a les matèries d’estudi. Hi participaren els pedagogs i professionals més prestigiosos de l’ensenyament català: Eladi Homs, Josep Parunella, Alexandre Galí, Maria Baldó, Rosa Sensat, Lluís Torres, Joan Llongueres, Carles Pi i Sunyer, Josep Maria Sert, Joaquim Balcells, Ferran Boter, Antoni M. Sbert, Lluís G. Castellà, Marcel·lí Antic, Emili Mira, Àngel Ferran, Joan Soler i Damians, Jordi Rubió, Josep Maria de Sucre, Pere González, August Pi i Sunyer i Jaume Serra Hunter. El tarannà cultural de l’ateneu i la seva influència, en grans sectors de la societat, feia que les organitzacions d’esquerres s’apropessin a la seva tribuna. L’AEP va ser l’encarregat de convocar una reunió de grups esquerrans, per tal de formar una plataforma política, que s’anomenà Aliança Obrera. Aquell mateix any de 1933 Tosquelles publica a Reus Estudis. Revista de l’Associació Cultural de la que serà editor fins el juny de 1936. El 1934 obté el títol de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant aquesta època treballa a l’Institut Pere Matas i col·labora a publicacions internacionals com Revue Neurologic on publica l’article: “Un nouveau cas de calcification intracérébrale visible radiològicament chez une hémiplégique de l’enfance avec crises epilèptiques jacsoniennes: aspects encéphalographiques. Aquest article -com escriu Joana Masó, al seu llibre: <<proporcionarà a Tosquelles un cert renom a França, fet instrumental per a la seva posterior sortida del camp de refugiats de Setfonts i la seva arribada a l’hospital de Saint-Alban.>>¹⁶Al Institut Pere Mata participa activament en la tasca de fer col·laborar els pacients en actes com representar l’obra dramàtica de William Shakespeare, La feréstega domada, al teatre de l’Institut. Aquest fet ens recorda l’obra de Peter Weis Persecución y asesinato de Jean-Paul Marat, Representado por el grupo teatral del hospital de Charenton bajo la dirección del señor de Sade.

El febrer de 1935 Tosquelles es casa amb Elena Álvarez a la parròquia Santa Maria de Gràcia (Barcelona), de la seva unió naixeran quatre fills: Maria Rosa, 1936 a Reus i els altres tres a l’exili francès: Germaine, 1942, Jacques, 1944 i Michel (1947).

Tosquelles viu amb entusiasme les activitats del BOC en un moment en què el partit controla la direcció de l’AEP i d’alguna de les seves Seccions com la d’Estudis Polítics, Literatura i la d’Esports. Un dels participants és Federico García Lorca, Josep Coll i Josep Pané, comenten la trobada que va tenir el poeta amb els ateneistes i amb la gent del Bloc: <<Al local de l’Ateneu tingué lloc un col·loqui amb García Lorca, en el qual prengueren part molts socis. Fou una vetllada inoblidable. García Lorca, en un to de conversa, explicà la seva concepció de la poesia i amb companyonia respongué a totes les preguntes que li foren fetes. (...) Aquest homenatge no tingué cap caràcter oficial. Fou un contacte directe entre el poeta i els obrers catalans. Acompanyat sempre de directius de l’Ateneu -Colomer, Rovira, Estivill, Bas, etc.- i després d’una passejada pel barri gòtic, una excursió al Tibidabo, un tomb amb barca pel nostre port, etc., García Lorca volgué visitar barriades obreres de Barcelona; va anar a Sants, al Clot i a Sant Andreu, on espontàniament es posà en contacte, en conversa amistosa, amb diferents medis obrers. Quedava sorprès que la gent sabés qui era i conegués poesies i obres d’ell. Sempre recordarem la seva exclamació quan s’acomiadava dels ateneistes: “¡Qué maravilloso pueblo tenéis!”>>¹⁷ En una entrevista a L’Hora, García Lorca, artista, va definir que significava per ell l’art: <<...i una obra d’art no és res més que un reflexa de la vida humana. I per això que cap artista, malgrat vulgui ésser exageradament abstracte, no pot restar insensible a la monstruosa dolor del temps en què vivim.>>¹⁸ El sis d’octubre de 1935, la Secció de Literatura i Belles Arts de l’AEP, amb col·laboració de diversos ateneus, convoca al obrers catalans al Teatre Barcelona. García Lorca, poeta del poble, serà homenatjat pels ateneus barcelonins. Aquell mes s’escau el primer aniversari dels fets d’octubre i els ateneus barcelonins seguint una crida feta per l’AEP participen en l’homenatge als miners d’Astúries. El plat fort dels actes és una conferència i un recital poètic de García Lorca i de l’actriu Margarida Xirgu al Teatre Barcelona, on s’estava representant Yerma. Víctor Colomer presenta l’acte i elogia l’obra del poeta andalús, que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. Colomer parla de la tasca dels ateneus, institució peculiar de Catalunya, que ve a ser -diu Colomer- com la <<universitat popular>> de la classe treballadora. El president del l’AEP aprofita per exposar els esforços realitzats per l’entitat per apropar la cultura al poble, mitjançant l’organització de cursets, conferències, concerts, recitals... Aquell mateix any de 1935 fou el de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i la Esquerra Comunista d’on nasqué el Partit Comunista d’Unificació Marxista (POUM), presidit per els líders Joaquim Maurín i Andreu Nin. Tosquelles s’afilià a les Joventut Comunistes Ibèriques de Reus, i des d’aquesta organització juvenil participa en les tasques del POUM.

El juliol de 1936, iniciat el cop d’Estat Militar que deriva en Revolució i en Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya nacionalitza els hospitals psiquiàtric de Catalunya sota la direcció del metge anarquista Fèlix Martí Ibáñez. Tosquelles participa en aquest procés revolucionari des del seu lloc de treball de l’Institut Pere Mata i com membre de les JCI és un dels oradors dels mítings del POUM celebrats al Teatre Fortuny de Reus i a altres pobles del Baix Camp. Tosquelles escriu l’article “Sentir de les consignes del POUM” a la revista La Torxa. Durant la tardor de 1936 es fa càrrec de la psicoteràpia infantil i juvenil del centre requisat pel consell sanitari del POUM del Mas del Quer, a la carretera de Salou.

El juny de 1937, després dels Fets de Maig de Barcelona, el POUM és il·legalitzat i els seus membres perseguits. Andreu Nin serà detingut, torturat i assassinat per la policia estalinista. Tosquelles, aquell mateix any, havia estat mobilitzat i enviat al Front d’Aragó. En aquesta zona de guerra organitzarà l’evacuació de l’hospital psiquiàtric d’Osca i reestructurarà l’hospital de Sarinyena. El novembre de 1937 fou nomenat tinent metge provisional del XI Cos de l’Exèrcit Republicà i l’any següent cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit Republicà d’Extremadura i director de la clínica de Almodóvar del Campo. Finalment el gener de 1939 era promogut a capità sanitari de l’Exèrcit Republicà. Acabada la guerra amb la victòria franquista, Tosquelles amb un document firmat per un militar va poder creuar Espanya passant per Madrid, Astúries i, poc a poc, apropar-se a la frontera pirinenca. El setembre de 1939 creuava la línia deixant enrere el món feixista. A França fou detingut pels gendarmes francesos que el transportaren al camp de refugiats de Setfonts. Al camp francès hi passarà tres mesos posant en pràctica una unitat de psiquiatria.

Francesc Tosquelles, el gener de 1940, començarà a treballar a l’Hospital Psiquiàtric de Saint-Alban-Sur-Limagnole a la regió francesa de la Lozère, una zona rural de l’Occitània. L’Asil de Saint-Alban s’havia fundat el 1821en un castell que tres anys més tard va passar a ser públic.

El psiquiatra català va poder entrar en aquest centre gràcies al reconeixement dels seus mèrits efectuat pel doctor Paul Balver. Tosquelles viurà en aquesta població l’ocupació de França per l’Alemanya de Hitler on hi viurà gairebé tots els anys d’exili. L’agost de 1941 assisteix a Bonneval a unes jornades de psiquiatria on l’eminent professor Henri Ey, presenta el projecte d’Una història natural de la bogeria. Saint-Alban, dirigit per Lucien Bonnafé, esdevé un refugi per a molts intel·lectuals que podien haver caigut presoners dels nazis com és el cas dels poetes Paul Éluard i Tristan Tzara; el doctor Gaston Baissette; la periodista Denise Glaser; l’historiador Georges Canguilhem, el pintor Jean Dubuffet; etc. Des de 1943 l’hospital concentra un moviment de resistència clandestí dirigit per Tosquelles i Bonnafé. Durant l’ocupació nazi el personal del centre i els propis pacients van amagar i tenir cura de maquis, ferits, jueus, antifranquistes i intel·lectuals. A Saint-Alban troben refugi perseguits polítics de de diverses nacions que fugien dels règims feixistes europeus.

La seva participació al centre psiquiàtric de Saint-Alban significà l’arrel de la psicoteràpia institucional que esdevingué el bressol francès de l’antipsiquiatria. Tosquelles manifestava que hi havia una greu confusió al voltant dels termes ergoteràpia, socioteràpia, teràpies de grup i teràpia institucional. Aquesta darrera teràpia es diferència de les psicoteràpies de grup (psicodrames, esbarjos, etc.), pel fet que aquestes últimes, per dir-ho d’alguna manera, en sessions deslligades de la vida quotidiana del pacient. Amb les teràpies institucionals es parteix d’una experiència espontània i quotidiana, i el psicoterapeuta es troba alhora materialment absent i present en la institució hospitalària que, en el fons, el representa. Un dels punts per definir les exigències terapèutiques de l’organització hospitalària des d’una perspectiva institucional diu: <<Totes les activitats de l’hospital han de permetre que el malalt guardi o exterioritzi la consciència de malaltia al màxim. Desmitificant progressivament les concepcions  “aproximatives” que es fa d’ell mateix i de la seva condició de mòrbida, l’hospital psiquiàtric ha de ser una institució desalienant.>>¹⁹ 

Tosquelles fou un personatge reconegut a França, en canvi a Catalunya i molt menys a Espanya va restar gairebé un desconegut. Actualment l’antic asil de Saint-Alban porta per nom “Centre Hospitalier François Tosquelles”.

En aquell temps davant la crisi i les restriccions econòmiques degudes a la guerra als hospitals psiquiàtrics no arribaven aliments. Degut a la fam van morir 40.000 malalts mentals tancats en institucions franceses, es parlà fins i tot de que per els pacients representava una “mort dolça”.

Tosquelles va promoure l’escola de la llibertat amb l’intercanvi de l’exterior i de l’interior. El reusenc va ordenar treure els malalts de l’aïllament, obrir les pesades tanques i permetre que els interns poguessin sortir a treballar amb els camperols del seu entorn. Dins de l’hospital es va obrir horts per ser conreats pels pacients, cosa que permetia la producció d’aliments al propi internat. Va permetre que els malats fessin petites obres d’artesania i que sortissin a les voreres de la carretera a vendre-les. Molts pacients creen obres pictòriques o escultures originals que seran conegudes com art brut. Artistes i poetes refugiats a Saint-Alban com Paul Éluard, Jean Dubufett o Raymond Queneau les van valorar. La manera de tractar els malats a Saint-Alban fou realment positiu per la salut dels internats, doncs les portes del centre van restar per sempre obertes. Tosquelles considerava que els moments de crisis eren fonamentals perquè les coses canviessin. Ell tenia molt clar que els hospitals psiquiàtrics havien de ser un refugi davant els problemes de la societat. En un estudi del Seminari sobre Tosquelles publicat per la Fundació Antoni Tàpies citen el psiquiatra reusenc: <<Tots embarcats en vaixells insegurs. Tots naveguem sense saber segur cap on ens dirigim i sense saber quines coses ens trobarem si no naufraguem en roques imprevistes. Es comprèn, doncs, que molts mariners prefereixin quedar-se als port.>>²⁰ 

L'hospital per a Tosquelles havia de ser una “escola de llibertat”, perquè a la vida social quotidiana no hi ha escola de llibertat, només escola d’alineació administrativa. El sistema d’hospital refugi que Tosquelles va implantar a Saint-Alban era molt peculiar, va marcar el camí nou de la psiquiatria moderna. Al Seminari Tosquelles de la Fundació Tàpies, podem llegir: <<Joana Masó, una professora de literatura i assaig francesos de la Universitat de Barcelona que està decidida a descobrir la fase catalana de Tosquelles, explica que havia assemblees continues, per a  qualsevol cosa, en què a més del personal mèdic, participaven els malalts i les monges adscrites al centre, les religioses, curiosament, no tenien mala relació amb el psiquiatra del POUM: algunes d’elles anys més tard, presumien d’haver servit amb Tosquelles). En canvi, Jean-Claude Polack, un psiquiatra que havia col·laborat amb Tosquelles i que ha vingut a Barcelona per el Seminari de la Fundació Tàpies, afirma que el psiquiatra català va reclutar pocs mèdics, perquè afirmava que “els metges són els pitjors per a la psiquiatria. Tenen por dels bojos”. Preferia reclutar gent sense formació especialitzada, però que sàpigues tractar els malalts (diuen que tenia una gran facilitat per a connectar amb agricultors i obrers). En un moment determinat va  contractar moltes ex prostitutes per que cuidessin els mallals, argumentant: “¿Qui coneix millor la bogeria dels homes que aquestes dones?”>>²¹

L’11 i 12 de novembre de 1944 d’una conferència del POUM a Tolosa de Llenguadoc, promoguda per Josep Rovira, neix el Moviment Socialista de Catalunya (MSC),

organització a la que s’adherirà el doctor Tosquelles, el qual col·laborarà al seu òrgan Endavant amb els articles “A propòsit dels mutilats de guerra” i “Perspectives i Miratges”. L’abril 1945 conjuntament als metges Sauret, Llambies i Martí Feced presenten la ponència “Medicina social” en la trobada de Metges Catalans per la Renovació de la Medicina celebrada a Tolosa. Acabava la Guerra Mundial, Tosquelles realitza una gran activitat visitant l’Hospital de Rhodez on coneix al poeta Antonin Artaud i al doctor Gaston Ferdière. El 6 de febrer de 1947 pronuncia la conferència “La Medicina davant l’home actual” a l’Hôtel des Sociétés Savantes de París, acte organitzat per els exiliats de la Cultura Catalana. Tosquelles escriu diversos articles per a butlletins científics i ponències de psicologia moderna. En un dels seus escrit “La méthode Hypocritique”, diu: <<Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap, sinó els peus. Saber on trepitges. Els peus són els grans lectors del llibre del món, de la geografia. No es camina amb el cap. (...) Per això, una mare, la primera cosa que fa són pessigolles als peus, perquè del que es tracta és poder estar dempeus.>>²²

L’any 1948 el psiquiatra català defensa a la Facultat de Medicina de París la tesis “Essai sur le sens du veçu en psychopathologie: le témoignage de Gérard du Nerval” i publica a la revista Action. Hebdomaire de l’Independence Française la seva investigació sobre la psicoanàlisi.

Els anys cinquanta continuen essent molt creatius per Tosquelles, el qual col·labora en el diari de Saint-Alban, publicació que tindrà una durada fins el 1981. Els problemes burocràtics de l’administració francesa, que no havia reconegut el seu títol de metge aconseguit l’any 1934 a la universitat espanyola, farà que Tosquelles amb una gran tenacitat i voluntat hagi d’estudiar de nou el batxillerat per poder revalidar la carrera de medicina a França i, paral·lelament, assoleix la nacionalitat francesa. El 1952 aconsegueix el títol francès que li permetrà ser titular de medicina a l’hospital de Saint-Alban. Aquell mateix any participa en la creació de la Fédération d’Aide à la Santé Mentale-Croix-Marine. L’any següent Franz Fanon i Francesc Tosquelles, tots dos metges de Saint-Alban, participen en el 51 Congrés de Metges Alienistes i Neuròlegs de França. En aquest Congrés celebrat a Pau llegeixen tres ponències sobre la pràctica de l’electroxoc i la psicoteràpia institucional. El 1957 fa amistat amb el psicòleg Fèlix Guattari quan aquest hi fa una estada a Saint-Alban. Guattari és un psicòleg i filòsof influenciat per l’obra d’autors com Gilles Deleuze, Michel Foucault i Sigmund Freud.

El setembre de 1958 viatja a Barcelona per participar en el IV Congrés Internacional de Psicoterapia celebrat a la Universitat de Barcelona, n’és la primera vegada que Tosquelles torna a Catalunya des de la seva fugida de 1939 cap el seu exili francès. Un dels psicòlegs participant en aquest Congrés és Jacques Lacan famós per les seves aportacions al psicoanàlisis sobre l’experiència analítica i la lectura de Freud. Tosquelles, durant el Congrés, presenta una pel·lícula filmada a Saint-Alban, Joana Masó ho explica: <<Per primer cop, Tosquelles va mostrar a la comunitat mèdica el treball institucional desplegat a Saint-Alban amb imatges filmades al llarg dels anys cinquanta. Ell mateix havia enregistrat escenes que visionava amb el malalts, les infermeres i els cuidadors reunits durant les vetllades dels vespres i les festes. (...) Era una pel·lícula muda. Un film que mostrava alhora el transcurs de la vida quotidiana en un hospital psiquiàtric qualsevol i el seu projecte de transformació. S’hi podia veure gent fumant, al mateix temps que es construïen i demolien parets i pavellons, el sol que entrava per la finestra i il·luminava les tasques de neteja diària, o el treball a la impremta, al costat de les sales comunes, per produir una memòria viva de la vida de la institució cartells de festa major, la programació de cinema, anuncis de la cooperativa de malalts. El que totes aquelles imatges deien era que, per habitar col·lectivament un lloc, calia fer-se càrrec del seu esdevenir: ça va changer. I el que canviaria no era només allò que el lloc era, sinó allò que podia arriba a ser.>>²³   

El psiquiatra reusenc que era un gran cinèfil va muntar, a l’hospital de Saint-Alban, un cine-club on es passaven pel·lícules de primer ordre, fins i tot en moltes sessions acudien agricultors de la zona que compartien el cinema amb els malats. En el text del Seminari de la Tàpies podem llegir: <<Tosquelles era molt escèptic sobre la psicoanàlisi “de client”, de gabinet; afirmava que el tractament psiquiàtric només es podia fer mitjançant un treball de grup, en una institució que constitueix tot un teixit social. Perquè creia que la bogeria era una qüestió que no sortia de l’individu de forma aïllada, sinó de la societat, i que per això no es podia tractar al marge del cos social. Tosquelles va formar part de l’elit de la psiquiatria francesa més crítica, com Jean Oury, Félix Guattari, Lucien Bonnafé.>>²⁴

A partir de 1960 es desenvolupen a Anglaterra les comunitat antipsiquiàtriques a través de la feina de David Cooper, Aaron Esteson i Ronald Laing. Aquell mateix any el Ministeri de Salut Francès reconeix la psiquiatria promoguda a l’hospital de Saint-Alban pels doctors Tosquelles, Bonnafé, Daumézon i Oury. El 1962 el cineasta Mario Ruspoli estrena les pel·lícules, amb col·laboració de Francesc Tosquelles i Roger Gentis, sobre la vida i el treball al camp de la regió de la Losera i a l’Hospital de Saint-Alban. El 1967 Tosquelles és nomenat metge en cap de psiquiatria de l’Hospital General de Melun (Illa de França) on hi restarà fins el 1970. A partir d’aleshores s’inicia la tornada de Tosquelles a l’Institut Pere Mata del seu Reus natal. El mític any 1968 Tosquelles organitza les Primeres Jornades Psiquiàtriques a l’Institut Pere Mata amb el títol: “Aspectes legals de la rehabilitació laboral del malalt mental intra i hospitalari”. La revolta estudiantil de París del Maig del 68 genera abundant debat sobre la psicoanàlisis i la psiquiatria. A partir d’aquest any la antipsiquiatria esdevé un dels temes principals dels moviments revolucionaris contraculturals. Són importants la traducció al castellà d’assaigs com Historia de la locura de Michel Foucault, Internados d’Erving Goffman, Psiquiatria y Antipsiquiatria de David Cooper i La institución negada de Franco Bassaglia. Aquests temes són tractats els anys setanta revistes contraculturals espanyoles com Ajoblanco, El Viejo Topo, Ozono...  L’any 1970 Tosquelles és nomenat director de l’ària psiquiatra infantil-juvenil al departament de l’Oise, a la Nouvelle Forge, càrrec que ocuparà durant cinc anys. Tosquelles, paral·lelament, assessora el sector psiquiàtric de Tarragona des del Institut Pere Mata. A partir de 1972 publica en català i en castellà la seva obra escrita originalment en francès: La pràctica el maternatge terapèutic en els deficients mentals profunds i Estructura y reeducación terapèutica. El 1974 promou la creació del Club Emili Briansó a l’Institut Pere Mata que segueix l’experiència del creat a Saint-Alban amb el nom del doctor Paul Balvet. L’any 1975 passa a dirigir l’hospital de La Candele, Agen, on restarà fins a la seva jubilació el 1979. L’activitat de Tosquelles en aquests anys no s’atura, publica articles, escriu nous llibres i participa en conferències com la pronunciada al Círcol de Reus, en un acte organitzat per la Jove Cambra, sobre el poema “In memoriam” del poeta reusenc Gabriel Ferrater, que s’havia suïcidat el 1972 a Sant Cugat del Vallès. La dècada dels setanta creix la influència dels psicoanalistes creant-se a Barcelona la Biblioteca Freudiana sota l’impuls del psicoanalista argentí Oscar Masotta. Els anys vuitanta Tosquelles es belluga entre França i Catalunya,

En una de les seves estades a Reus és entrevistat per un membre de l’Associació de Psicoanalistes per la revista Otium Diagonal, a la pregunta: -Vostè creu que l’estat és sempre matem? Tosquelles, que havia dit -jo he estat partidari de la nació permanent i no de l’estat perma­nent, manifesta: <<L’estat és sempre feixista, són la gent que impedeixen que hi hagi institu­ció, i això des que es va inventar alguna cosa, ja sigui la Telefònica o la LOAPA, és igual. Tant se val que siguin de dretes, d’esquerres o de centre. La funció de l’Estat és impedir que hi hagin institucions, fins i tot el matrimoni. Ja ho diu la paraula: prendre estat. I el mateix passa si ho pensem en relació a un manicomi o un dis­pensari: “ja l’hem col·lo­cat, ja hem col·locat la noia”. Hi ha gent que s’estatifica, també en l’anàlisi. I mira, fan el seu petit nú­mero d’estat, viuen en l’estat analític.>>²⁵

El 1984 l’Ajuntament de la seva ciutat natal li concedeix el títol de Fill Il·lustre de Reus. Un any després imparteix una conferència a l’obertura de la facultat de Medicina de Reus. El 1986 presideix els Col·loquis de Perpinyà de la història de la psiquiatria als Països Catalans. Joana Masó, sobre aquest congrés de Perpinyà, parla del catalanisme del psiquiatra de Reus: <<Tosquelles parlaria de que la història del psicoanàlisis en els Països Catalans havia quedat molt amagada després de la guerra. Polack afirma que el psiquiatra català havia après molt de les formes sanitàries descentralitzades de la República, que intentaven unir el malalt a la comunitat, en lloc de separar-lo d’aquesta, i que això fou clau per a la seva experiència en Saint-Alban. Tosquelles mai es va desvincular de la cultura catalana; és autor, fins-i-tot d’un llibre sobre Gabriel Ferrater. Un dels seus referents intel·lectuals era Ramon Llull. El seu catalanisme era ben ferm: en ple franquisme va visitar Barcelona, ​​per assistir en un congrés de psiquiatria. Desafià les autoritats amb un text sobre la sardana en què feia un elogi de la catalanitat.>>²⁶ Aquell mateix any apareix publicat a França el seu assaig, La vivència de la fi del món. El testimoni de Gérard de Nerval. Els anys noranta trobem novament Tosquelles dirigint els seminaris de l’Institut Pere Mata sobre psiquiatria infantil, la formació del clubs i, alhora,  participa en la primera trobada psiquiàtrica de Saint-Alban. L’any 1994 la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla al Treball President Macià, Antonio Labad, professor de Psiquiatria de la Universitat Rovira i Virgili s’encarrega de llegir el discurs en nom de Tosquelles. Uns mesos després, el 25 de setembre, ^.Francesc Tosquelles Llauradó mor a Granges-Sur-Lot, a França, el seu país d’acolliment.

 

 

Notes:

1 Seminari Tosquelles a la Fundació Tàpies, 2021.

2 Ateneu Enciclopèdic Popular, Cursets de divulgació cultural, Curs 1928-29.

2 Josep Coll i Josep Fané, Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i del Socialisme, Ariel, Barcelona, 1978, p. 25.

4 Seminari Tosquelles a la Fundació Tàpies, 2021.

5 Otium Diagonal, n. 3-5, octubre 1983.

6 Mundo Obrero, 30 de juny de 1931.

7 Ibid

8 Jaume Miravitlles, Per què soc comunista, Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 1931.

9 Joaquim Molas, “Salvador Dalí, entre el surrealisme i el marxisme”, L’Avenç, n. 32, novembre de 1980.

10 Jaume Miravitlles, Contra la cultura burgesa, Edicions de L’Hora, Barcelona, 1931, p. 16.

11 L’Hora, n. 38, 25 de setembre de 1931.

12 Ibídem.

13 Ibídem.

14 Francesc Serra “De comunisme i sobrerealisme”, L’Hora, n. 44, 6 de novembre de 1931.

15 Joana Masó, Tosquelles. Curar les institucions, Arcadia, 2021, p. 18.

16 Ibídem, p. 19.

17 Josep Coll i Josep Fané, Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i del Socialisme, op. cit., p. 26,

18 L’Hora, n. 53, 4 d’octubre de 1935.

19 Tosquelles, curar les institucions, pàg. 235

20 Seminari Tosquelles a la Fundació Tàpies, 2021.

21 Ibídem

22 Francesc Tosquelles “La méthode Hypocritique”, dins del llibre de Joana Masó, Tosquelles. Curar les institucions, p. 27.

23 Joana Masó, Tosquelles. Curar les institucions, pp. 224-225

24 Seminari Tosquelles a la Fundació Tàpies, 2021.

25 Otium Diagonal, n. 3-5, octubre 1983.

26 Joana Massó, Tosquelles. Curar les institucions, p. 37

 

Ferran Aisa Pàmpols