24/10/15

Ovidi Montllor de Jordi Tormo / Ferran Aisa

OVIDI MONTLLOR
Un obrer de la paraula
Jordi Tormo
Editorial: Sembra Llibres
(Carcaixent, 2015)
Pàgines: 205
Preu: 18 euros
Biografia  Ferran Aisa

OVIDI MONTLLOR: POETA, CANTANT I ACTOR


FERRAN AISA
 




(Coberta llibre J. Tormo)
Jordi Tormo (Alcoi, 1979), doctor en Geografia i autor de diverses obres d’investigació local i de llibres de narrativa com Un bes suau i El silenci, enguany ha presentat un esplèndid treball de recerca sobre el seu paisà el poeta, cantant, actor i lluitador cultural Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-Barcelona, 1995). Enguany s’ha commemorat el vintè aniversari del seu traspàs, per tant és un bon motiu per lliurar-se a la lectura d’un dels més admirats cantautors de la Nova Cançó catalana i, a més, artista complert en altres facetes com la interpretació. El llibre ha estat publicat per l’editorial cooperativa i independent de Carcaixent (Ribera Alta-València) Sembra Llibres. Jordi Tormo, amb el seu Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, fa un recorregut per la vida i l’obra del mestre i ens mostra les seves facetes més emotives. L’autor es recolza amb la poesia d’Ovidi per convertir-la en fil conductor i s’empara amb la seva recerca efectuada a l’Arxiu Ovidi Montllor del mas de Sopalmo i amb entrevistes amb familiars i amics de l’artista alcoià com Antoni Miró, Toti Soler, Isabel Clara-Simó, Neus Solsona, etc. El llibre s’acompanya amb diverses fotografies i textos poètics de Montllor. L’experiència de Jordi Tormo sobre aquest singular personatge és important, doncs, entre el 2011 i el 2014, va coordinar els actes a la memòria d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés. El resultat és aquest magnífic treball que abraça els diferents àmbits de l’Ovidi. L’autor, amb entusiasme, recorre els anys d’infància, de joventut i de plenitud de l’artista per recuperar la figura brillant d’un personatge de culte de l’actualitat entre una part de la joventut esquerrana dels països catalans. Ovidi Montllor fou seguint les paraules Salvat-Papasseit, poeta que va cantar en un dels seus més recordats discos, un creador en majúscula: Un obrer de la paraula. Una persona compromesa amb la classe treballadora i en la defensa de les llibertats del poble. Defensor de la llengua i de la cultura del seu país. Com va cantar amb un dels poemes de Vicent Andrés Estellés: “Per senyera, senyors, quatre barres. / Per idioma, i senyores, català, / Per condició, senyors, sense terres. / Per idees, i senyores, esquerrà.”
L’Ovidi, com a cantant, va convertir la poesia en un arma de transformació social o de conscienciació en els moments difícils del franquisme o de la transició. I ho va fer amb la seva pròpia obra i en la de poetes de l’altura de Salvat-Papasseit, Vicent Estellés, Blai Bonet, Pere Quart o del seu amic Joan Fuster. Ovidi Montllor va representar una de les veus crítiques de la cançó catalana que va ser silenciada els anys vuitanta quan la transició ja havia creat el nou règim “demòcrata” i un nou status quo, que no podia tolerar la contestació rebel ni crítica al sistema. Ovidi Montllor, aleshores, es va centrar en la seva carrera cinematogràfica, teatral i televisiva amb poquíssimes contractacions com a cantant. Jordi Torm ha rescatat també per aquest llibre algunes de les nombroses poesies que va escriure l’Ovidi; i, fins i tot, en un annex inclou el títol de les gairebé quatre-cents poemes que l’alcoià va escriure. Com aquest en què recorda el seu Alcoi des de Barcelona; “Quan? / Barcelona s’em mostra plena i grandiosa des de la balconada. /  Recorde Alcoi, malaltissa enyorança que duc al cor...”


Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 11 d'octubre de 2015)

21/10/15

Palabras de barricada / antología poética libertaria

POEMA INCLÓS EN EL LLIBRE "PALABRAS DE BARRICADA, Una recopilación de anarcoversos"
coordinat per Fernando Barbero Carrasco y publicat per Queimada Ediciones, Madrid, 2015.


(Coberta de l'antologia poètica)
LA VERITAT L’AMAGUEN AMB BOIRA


La veritat l’amaguen amb boira. Els matins frescos
repeteixen la inútil cançó que batalla 
per damunt de la vida, campanes al vent,
coloms despistats i la ferma eina que colpeja
l’enclusa. Però a la fi del camí hi ha una llum,
la utopia obre un celobert a la foscor
per on es colen les idees subversives:
Peter Pan, Don Quixot, Robin Hood,
Jim Morrison, Bob Dylan, els Beatles
i Alicia al País de les Meravelles.
A la nostra senalla caben bells pensaments,
gairebé un desig i un sentiment de vida,
llibres per continuar el camí: El proletariat militant,
La conquesta del pa, L’home rebel,els versos de Salvat
i els Vint poemes d’amor i una cançó desesperada
de Neruda. Sense pressa creuem els deserts de la vida,
deixem enrere els laberints absurds,
i sembrem somnis als quatre vents.
Tremolen els ciments de la societat capitalista
al pas vital de l’anarquia,
els animals y els boscos reclamen la terra.
Contra la destrucció del planeta
demanen a crits l’abolició del Capital,
de l’odi i de les fronteres.

Ferran Aisa-Pàmpols

18/10/15

El esperpento de lo cotidiano / Andreu Aisa Vázquez

Primer libro de Andreu Aisa Vázquez
(Coberta llibre A. Aisa)
con ilustraciones de Miguel Noguera
Ediciones Abriendo Brecha
96 pàginas
(Barcelona, 2015)

Un hombre que lleva más de mil días haciendo una cacerolada desde su balcón como medida de protesta, un octogenario que muere víctima del
consumismo navideño, un chico, aburrido de buscar trabajo, que se
dedica a enviar currículums a ofertas de trabajo a las que sabe que no
tiene ninguna posibilidad, una gota de sudor compartida que pasa de
mano en mano durante la cadena humana del 11S por amor a la
pàtria, las aventuras de un "nuevo orden" y uno de los secretos más bien guardados de la humanidad: la solución defintitva a la depresión
post.vacacional...

Estos son algunos de los ingredientes que aderezan los relatos de esta pequeña gamberrada llamada el esperpento de lo cotidiano, en la que la ficción y la realidad se funden para crear espacios sem-imaginarios politizados y embadurnados de sarcasmo e ironía.

12/10/15

Ferrer y Guardia y la Escuela Moderna / Ferran Aisa

FERRER I GUÀRDIA Y LA ESCUELA MODERNA

FERRAN AISA

 

(Francisco Ferrer y Guardia)



Francisco Ferrer y Guardia nació en Alella (Barcelona) el año 1859 en el seno de una familia de campesinos aposentados, católicos y monárquicos. Recibió una educación tradicional, pero en su juventud se rebeló contra el orden establecido y pasó a militar a las filas del republicanismo, haciéndose masón y librepensador. Trabajo de diversos oficios hasta que entró de revisor en la Compañía Ferroviaria Barcelona-Portbou. En los años ochenta del siglo XIX participó en las revueltas republicanas encabezadas por el general Villacampa y el político Ruiz Zorrilla. El fracaso del intento republicano le llevó a su primer exilio a Francia, donde hizo de profesor en el Lycée Condorcet de París y, a la vez, publicó el método de estudio L’Espagnol Practique.
Su paso por Francia es fundamental para el desarrollo de su pensamiento pedagógico que se nutre de las lecturas de Rousseau, Pestalozzi, Bakunin, Robin, Reclus… Ferrer conoció personalmente al geógrafo francés con el que se carteó tratando temas como la enseñanza de la geografía. Estando en París se separó de su mujer Teresa, con la que había tenido tres hijas, Sol, Trini y Paz. Ferrer entonces mantendrá relaciones con la joven maestra Leopoldine Bonnard con la que tendrá un hijo, Riego. También establece amistad con una de sus alumnas, Ernestine Meunié, que en su prematura muerte dejará su herencia a Ferrer para que funde una escuela.
Ferrer, de vuelta a Barcelona, pondrá en práctica el modelo de la Escuela Moderna. Esta escuela recogía las experiencias libertarias sobre la educación, así como el pensamiento de autores como Fourier y Owen, sin olvidarse de la instrucción integral propuesta por la Primera Internacional, el espíritu de las escuelas laicas y la idea pacifista de la escuela Yasnaia Poliana de Tolstoi. El proyecto de Ferrer encontrará promotores dispuestos a financiarlo en los medios librepensadores y libertarios, entre ellos, Cristóbal de Litrán, Odón de Buen, Josep Salas Antón, Anselmo Lorenzo, Cels Gomis, Ignasi Clarià, Leopold Bonafulla, Josep Prat, Jaume Brossa, José Nakens y Eudald Canibell.
La Escuela Moderna fue inaugurada el 8 de octubre de 1901 en la calle Bailén, 70, de Barcelona, entre los colaboradores de Ferrer encontramos a Josep Casasola, Albà Rosell, el Dr. Andrés Martínez Vargas, Mateu Morral, Marià Batllori, Soledad Villafranca, Clementina Jacquinet y Leopoldine Bonnard.
Ferrer y Guardia presenta el programa de la nueva escuela: <<La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y las niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruidas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio. Para ello sustituirá el estudio dogmático por el razonado de las ciencias naturales. Excitará, desarrollará y dirigirá las aptitudes propias de cada alumno, a fin que con la totalidad del propio valer individual, no sólo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad. Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa máxima: No hay deberes sin derehos; no hay derechos sin deberes.>>
El proyecto innovador de la Escuela Moderna se fundamentaba en los diez puntos siguientes: 1) Coeducación de sexos. 2) Coeducación de clases sociales. 3) Higiene, tanto de la escuela como del alumno. 4) Contacto habitual con la naturaleza. 5) Educación a través del juego. 6) Practica de trabajos manuales. 7) Laicismo, antiautoritarismo y antimilitarismo. 8) Estudio de las ciencias, la astronomía, la filosofía y la historia. 9) Responsabilidad compartida de alumnos, tutores y maestros. 10) Ni premios, ni castigos.
La Escuela Moderna disponía de un Boletín donde escribías alumnos, maestros i pedagogos. Ferrer también creó una Editorial para publicar cartillas escolares adecuadas a la filosofía de la Escuela Moderna, así como libros de divulgación destinados a todo el público y, sobre todo, a los asistentes de las conferencias dominicales, que se celebraban a las 12 del mediodía para hacer la competencia a la Iglesia.
Las Publicaciones de la Escuela Moderna editan los libros de texto que serán aprovechados para la enseñanza racional de los ateneos obreros y centros racionalistas. Entre las cuidadas ediciones de la Escuela Moderna figuren libros como los 6 volúmenes de El hombre y la tierra de Eliseo Reclus; Origen del cristianismo de Malvert; Aventuras de Nono y Recapitulaciones de pensamientos contra la guerra de Jean Grave; Impresiones y pensamientos de niños ausentes de Carlos Malato; Botequín Escolar del Dr. Martínez Vargas; Sembrando flores de Federico Urales; Edades de la tierra de Odón de Buen; La Gran Revolución de Piotr Kropotkin; En el café de Enrico Malatesta; Creación y Evolución de Herber Spencer; La evolución de los mundos de Nerval; Las ciencias naturales y las ciencias históricas de Renan; etc.
La Escuela Moderna que había nacido con anhelos de libertad y con la pretensión de implantarla desde la infancia, chocó irremediablemente con el status quo vigente y con el poder de la Iglesia que no veía con buenos ojos que la escuela de Ferrer empezase a extenderse fuera de su primitiva aula y se creasen nuevas escuelas tanto en Cataluña como en otras ciudades españolas. Por tanto no es extraño que a la primera de cambio, dígase bomba de Morral contra el rey el día de su boda en Madrid, acabase con la primera detención de Ferrer y el cierre definitiva de la escuela en 1906.
Un año más tarde Ferrer, desde la cárcel Modelo de Madrid, escribía: <<La Escuela Moderna pretende combatir cuantos prejuicios dificulten la emancipación total del individuo, y para ello adopta el racionalismo humanitario, que consiste en inculcar a la infancia el afán de conocer el origen de todas las injusticias sociales para que, con su reconocimiento, pueda luego combatirlas y oponerse a ellas. La enseñanza racionalista y científica de la Escuela Moderna ha de abarcar, como se ve, el estudio de cuanto sea favorable a la libertad del individuo y a la armonía de la colectividad mediante un régimen de paz, amor y bienestar para todos sin distinción de clases ni de sexo.>> Ferrer y Guardia pagaría con su vida la osadía de haber creado una Escuela que contraria a los pilares que sostiene el estado burgués y capitalista. Ferrer, después de los hechos de la Semana Trágica de julio de 1909, fue detenido y convertido en el cabeza de turco del movimiento antimilitar y anticlerical. Juzgado severamente por un tribunal militar será condenado a muerte y ejecutado el 13 de octubre de 1909 en uno de los fosos del Castillo de Montjuïc. Pero su obra pedagógica quedó en pie y en el corazón de los libertarios que, a pesar de los pesares, crearon nueva escuelas tanto en España como en muchos lugares del mundo. Una cancioncilla anónima en catalán de los años treinta recogía el espíritu de Ferrer: <<A la torre de Montjuïc / hi ha una bandera negra / amb unes lletres que diuen: / Visca l’Escola Moderna!>>
 

Ferran Aisa.Pàmpols (Publicado en Dinamita cerebral (Calúmnia Edicions, Mallorca, 2015)

10/10/15

Espectáculos de Barcelona socializados 1936 / Ferran Aisa

(Cabecera del la indústria del cine socializado)
LA SOCIALIZACIÓN DE LOS ESPECTÁCULOS PÚBLICOS

FERRAN AISA

 

 
(Productor de peliculas SUEP)


El Sindicato Único de Espectáculos Públicos (SUEP) de la CNT barcelonesa, una vez vencidos los militares rebeldes en julio de 1936, colectivizó las salas de cine, teatro, frontones, centros deportivos, estudios de cine, cabaret, music-hall y baile. Tan sólo se libró de la colectivización el Gran Teatro del Liceo, que quedó nacionalizado bajo los auspicios de la Generalitat de  Cataluña, como Teatro Nacional de Catalunya, siendo destinado a la ópera, el ballet y la zarzuela. La colectivización se generalizó en todo el ámbito económico de la sociedad: transporte, servicios públicos, industria, distribución, comercio y espectáculos públicos. Un pie de nota de la cartelera de espectáculos publicado en Solidaridad Obrera (3-11-1936), dice: "Todos los teatros están controlados por la CNT. Queda suprimida la reventa y las “claques”. Todos los teatros funcionan en régimen socializado y por tal motivo no se dan entradas de favor."
La colectivización o sindicación afectó a todos los trabajadores del espectáculo ya fuesen artistas o simples empleados. La distribución económica se efectuaba a través del Comité Económico que controlaba los ingresos y regulaba los sueldos de los empleados. La sindicación se hizo por decreto obligatoria a todos los trabajadores.
A pesar de algunos intentos de hacer teatro revolucionario a través de los grupos dramáticos del proletariado, sobre todo de las agrupaciones del POUM, durante la contienda en las salas teatrales las compañías programaron mayoritariamente sainetes, varietés y comedias de entretenimiento. El Sindicato de Espectáculos reorganizó los teatros barceloneses otorgándoles el género siguiente: Apolo, compañía socializada de dramas sociales, dirección: Salvador Sierra. Barcelona, compañía socializada de Comedias Castellanas, dirección: Manuel Parla. Cómico, compañía socializada de Revistas, director: Joaquim Valls. Español, compañía socializada de vodevil, director: Josep Santpere. Novedades, compañía socializada de lírica castellana, director: Antonio Palacios. Nuevo, compañía socializada de lírica catalana, director: Alejandro Nolla. Principal Palacio, compañía socializada de opereta, director: Miquel Tejada. Poliorama, compañía Socializada de Teatro Catalán, dirigido por Enric Borràs. Romea, compañía socializada de comedia catalana, director: Pius Davi. Tívolí, compañía socializada de ópera, director: Hipólito Lázaro. Victoria, compañía socializada de lírica castellana, director: Pedro Segura.
El Circo Barcelonés se convierto en una sala de espectáculo de variedades y el Circo Olympia alternó los montajes dramáticos o actuaciones circenses con los grandes mítines organizados por los partidos políticos y asociaciones obreras. El Gran Price continuó siendo un espacio de práctica deportiva, sobre todo de lucha libre, combinándose con el baile y los mítines políticos. El Palau de la Música Catalana quedó bajo el control de la CNT realizándose conciertos  y actos públicos que fueron retransmitidos por las emisoras barcelonesas. Entre los conciertos destaca el Festival Beethoven ofrecido, el 4 de octubre de 1936, por la Orquesta Municipal de Barcelona bajo la dirección de Joan Lamote de Grignon, a beneficio de las escuelas del CENU. L’Orfeó Català, dirigido por Francesc Pujols, grabó un disco el 10 de setiembre de 1936 con las canciones revolucionarias de la CNT: A las barricadas e Hijos del pueblo. Solidaridad Obrera (17-9-1936) publica una fotografía del acto de grabación del disco en que colaboró la Orquesta del Sindicato Único de Espectáculos Públicos. El diciembre de 1936 también en el Palau de la Música Catalana la Orquesta Municipal de Barcelona dirigida por Juan Lamote de Grignon grabó otro disco con los himnos Els Segadors, Himno de Riego y La Internacional.
La CNT-FAI, en colaboración de la UGT, del PSUC y del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, organizó toda clase de eventos y conciertos solidarios pro hospitales de sangre, pro ayuda Euskadi, pro ejército popular, etc. Homenajes al pueblo ruso, a Lenin, a García Lorca… La Generalitat de Catalunya por un decreto de 3 de febrero de 1937 se incautaba del Palau de la Música Catalana, incorporándolo al Comisariado de Espectáculos de Cataluña.
Music halls y cabarets continuaron funcionando bajo la égida de la CNT: El Petit Moulin Rouge, Pompeya, Sevilla, Salón Internacional, Barcelona de Noche, Gran Kusaal, Venus Sport, Shangai Dancing , Ocell de Foc, La Gavina Blava y otras salas socializadas de baile y varietés. El deporte en general fue también socializado bajo los auspicios de los comités obreros de control CNT-UGT. El espectáculo de los toros continuó llenando la plaza de la Monumental de aficionados. La aparente normalidad de la vida cotidiana era a lo que aspiraban los gestores de la Barcelona revolucionaria. La marcha de la guerra iría fraguando otras realidades marcadas por la guerra.
El SUEP puso en marcha teatro experimental con el estreno de la obra Danton de Romain Rolland. Solidaridad Obrera (3-11-1936), se hace eco: "La expectación del público ante el estreno de Danton, es verdaderamente enorme y comprensible. El Comité Económico del Teatro de la CNT, buscando nuevas orientaciones al espectáculo dirige sus esfuerzos a la plasmación de su programa, comenzando por la realización de Danton, la magnífica obra de Romain Rolland, treaducido por Julián Gorkín. Los ensayos siguen con la claridad que permite la envergadura de la obra y la movilidad de las grandes masas que la interpretaran; y es de esperar que, a pesar del esfuerzo que supone en todos, no tardaremos en admirar las bellezas que encierra dicha producción escénica."
El dramaturgo y escritor de vanguardia alemán Erwin Piscator, pronunció el domingo 13 de diciembre de 1936 la conferencia “Teatro proletario y revolucionario universal”, que fue retransmitida por la emisora Radio CNT-FAI. El director y teórico teatral había recibido, unos días antes, un caluroso homenaje en el Teatro Tívoli de los trabajadores del espectáculo. Radio CNT-FAI retransmitía también actos culturales celebrados en el Tívoli, Novedades, Olympia, Circo Barcelonés, etc., bajo el nombre de “Festival de la Danza, la Música y la Poesía”, que organizaba la Oficina de Información y Propaganda de la CNT-FAI. Por las ondas salía la música de la Orquesta de la Milicias Antifascista dirigida por Eduard Tolrà, cante flamenco por Manolo Torre, canción catalana interpretada por Emili Vendrell, romanzas en la voz de Marcos Redondo, canciones populares catalanas con los Coros de Clavé, la poesía de García Lorca interpretada por el grupo de rapsodas Alba Roja y los poetas del Romancero Libertario, especialmente Antonio Agraz, Juanonus y Lucía Sánchez Saornil.
Las salas de exhibición cinematográfica continuaron sus dobles sesiones de películas norteamericanas, alguna de española y la proyección de noticiarios sobre la contienda bélica o la vida en la retaguardia. En la capital catalana funcionaban con normalidad las salas de cine siguiente: Actualidades, Aliança Poble Nou, América, Arenas, Arnau, Astoria, Atlántic, Avenida, Barcelona, Boheme, Bosque, Broadway, Capitol, Cataluña, Cine Mar, Coliseum, Colón, Condal, Cortes, Chile, Diana, Diorama, Doré (rebautizado Durruti) Edén, Entenza, Esplai, Excelsior, Fantasio, Florida, Foc Nou, Fregoli, Goya, Iris Park, Kursaal, Majéstic, Marina, Marylan (reconvertido en Ferrer y Guardia), Metropol, Miria, Mistral, Monumental, Mundial, New York, Nuevo, Núria, Odeón, París, Pathe Palace. Publi Cinema, Savoy, Select, Padró, Smart, Splendid, Talia, Tetuán, Trianon, Triunfo, Victoria, Vergara (Ascaso), Volga, Urquinaona y Walkiria. La función solo era interrumpida a la fuerza por el corte de suministro eléctrico o por el aviso de bombardeo. Los jueves había sesión matinal de cine infantil gratuito en la mayoría de cines con proyección de dibujos animados y películas de Charlot y de Stan Laurel y Oliver Hardy. Tanto los periódicos como las emisoras de radio hacían publicidad de la cartelera. En aquellos momentos las salas exhibían películas como Casino de París, Charlie Chan en Shangai, El rey del Bataclán, Paso a la juventud, El agente especial, A través de la tormenta, Lo que no puede comprarse, La chica del coro, Soldado profesional, Los muertos andan.En el viejo Kentucky, Motín en alta mar, Quiéreme siempre, El rey de Broadway, Un par de gitanos,..
El Sindicato Único de Espectáculos Públicos no solo controlaba las salas de cine de Barcelona, sino también los estudios cinematográficos. Los trabajadores del cine habían colectivizado los estudios Orphea de Montjuïc, que incluso disponía de una Orquesta Sinfónica propia. La SUEP puso en marcha el Sindicato de la Industria  del Espectáculo (SIE Films) para promover la creación de películas tanto documentales de los frentes y de aspectos creativos de la revolución, como de ficción marcados por una moral anarquista. La cinematografía se convertía en una arma de propaganda al servicio de la causa revolucionaria. Durante el periodo revolucionario la industria colectivizada del cine realizó films como Barrios Bajos, Aurora de esperanza, Así venceremos, Nosotros somos así, Nuestro culpable, En la brecha, Carne de fieras, Paquete, el fotógrafo público número, etc. En el campo de la dirección cinematográfica hay que hablar de los realizadores Pedro Puche, Mateo Santos, Valentín R. Pedro, Antonio Sau, Juan Mariné, Armand Guerra, etc. Entre los noticiarios y documentales propagandísticos destacan  títulos como Reportaje del movimiento revolucionario de Barcelona, Aguiluchos de la FAI, Barcelona trabaja para el frente, Un pueblo en armas, Expedición Antifascista a las Baleares, Ayuda Madrid, Toma de Siétamo, Teruel, Forjando la victoria… Un artículo de A. R. Ingenieros publicado en Solidaridad Obrera (7-1-1937), sobre la Industria Cinematográfica, dice: "Existe una industria, la cinematográfica, de la cual parece inoportuno hablar en las graves y trascendentales momentos en que vivimos, pero que, precisamente ahora, es cuando adquiere relieves de mayor importancia. La producción cinematográfica presenta dos aspectos. Uno de ellos material e económico, como industria. El otro es social, como instrumento para crear un nuevo espíritu, para moldear la conciencia de un pueblo, y para ser utilizado como arma poderosa de propaganda, para difundir las ideas y las realizaciones de una nación más allá de sus fronteras, por toda la tierra."
Ferran Aisa-Pàmpols (Article blog, 10-10-2015)

7/10/15

El 6 d'octubre de 1934 / Ferran Aisa

EL SIS D'OCTUBRE DE 1934

FERRAN AISA




(Conberta llibre F. Aisa)
A Catalunya la insurrecció d'octubre de 1934 va sorgir del mateix Palau de la Generalitat. La vaga convocada, el dia 5 d’octubre, pel PSOE, es va desenvolupar a Catalunya com un moviment polític-nacionalista sota el signe de l’ERC i amb la participació molt activa de l’Aliança Obrera. Catalunya vivia una complexa situació política, amb una Esquerra Republicana, que lluny de ser un cos homogeni, estava dividida en quatre grups: la petita burgesia republicana dirigida per Companys; els grups separatistes d’Estat Català, dirigits per Dencàs; la Unió Socialista de Catalunya, un petit grup format per treballadors i cooperativistes; i els rabassaires  
Després de la mort de Macià s’havia accentuat la lluita dins de l’Esquerra, els partidaris de Companys eren més nombrosos però els homes de Dencàs eren, bàsicament, més activistes. La diferència entre les dues tendències es manifestava en que una era partidària de comptar amb l’opinió dels treballadors cenetistes i la segona mantenia un antagonisme total vers els anarcosindicalistes, i s’atribuïa la representació del nacionalisme català més intransigent. L’Estat Català feia pressió constantment a Companys perquè trenqués amb Madrid i proclamés la independència de Catalunya. Estat Català tenia una organització paramilitar, els escamots, que uniformats de verd feien sovint desfilades públiques. 
Companys, per evitar que es trenqués el partit, va fer moltes concessions al grup de Dencàs, com acceptar que els sindicats de la CNT fossin tancats i els seus homes perseguits. Com diu Brenan: “Lo absurdo de un alzamiento en Catalunya sin la ayuda de la CNT era más que evidente. Las únicas masas dispuestas a seguirlo en las cuales la Esquerra podia contar eran las de la Alianza Obrera (...), cuyo número en Barcelona era insignificante, y los rabassaires (...) Companys obrando por sí mismo, hubiera persuadido probablemente a los anarcosindicalistas para que se sumaran al movimiento, pero Dencàs i Badia, el jefe de la policia, se opusieron a ello rotundamente, antes de que pudiera suceder. Los sindicatos de la CNT fueron cerrados  y Dencàs utilizó emisiones de radio diarias contra la FAI hasta el momento del alzamiento.”   
L’anunci de la composició del nou Govern feta per Lerroux la tarda del 4 d’octubre va fer precipitar les vagues i insurreccions a l’Estat Espanyol. En el Govern hi havia tres ministres cedistes i dos agraris i això va indignar els republicans, els socialistes i els obrers i els camperols en general, que veien en aquesta maniobra política una traïció als principis republicans. El dia 6 d’octubre pel matí la vaga era absoluta a tota Barcelona i també a moltes altres poblacions catalanes. Al migdia Dencàs anuncià per ràdio que el president Companys es pronunciaria al vespre. Mentrestant, en els centres d’ERC, es repartia fusells Remington i Winchester als escamots i a persones conegudes del partit. Dencàs va tornar a parlar per ràdio donant consignes de mobilització dels catalanistes. A la crida s’hi van sumar els petits grups separatistes: Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols i la Unió Democràtica de Catalunya.
L’Aliança Obrera catalana es va llançar a la lluita i va participar activament en la convocatòria de la vaga general. Josep Maria Francès va ésser testimoni d’aquelles hores: “Me encontré a Bonet, antiguo compañero (...), me informó que nutrida manifestación de la Alianza Obrera compuesta por los elementos del Enciclopédico y otras organizaciones había estado en el Palacio de la Generalidad a ofrecer sus servicios. Y pedir armas de las que carecían. Pero el conseller Dencàs les negó las armas diciéndoles: -És més si guanyem aquesta nit la partida, demà afusellaré a molts de vostés. La posició de Dencàs era contrària a la participació dels elements obrers i partidària de resoldre el problema amb les pròpies forces formades pels mossos d’esquadra, la policia i els escamots independentistes. Era un greu error dels dirigents polítics, en una ciutat que era la capital del proletariat ibèric, no comptar amb les forces obreres.
L’Aliança Obrera i els Comitès dels partits d’esquerres estaven mobilitzats i malgrat no tenir armes, es disposaren a lluitar. Una de les primeres accions de l’AO fou l’ocupació de l’antic local del "Fomento del Trabajo Nacional" al Portal de l’Àngel, on van col·locar al balcó una pancarta en la que es llegia: "Local de l’Alianza Obrera." Adolfo Bueso, ho recorda: “La sala que ocupava el Comité Ejecutivo de Alianza Obrera estaba en el mismo estado de abandono que el resto del edificio. En un testero había una mesa muy grande con tapete verde, lleno de manchas, encima papeles, paquetes de tabaco y dos botellas de coñac, amén unos vasos de formas y tamaños diferentes. Sentados en sillas de varias procedencias, estaban Maurín, Salas, Colomer, David Rey, su hermano José, Pep Rovira y otros más. (...) A Alianza Obrera se habían adherido las sociedades y sindicatos de la UGT, principalmente los de Artes Gráficas, el cual ya se había presentado. Los contramaestres de El Radium también había mandado su adhesión, así como los obreros del puerto; Trillas había estado allí a primeras horas de la tarde. El Centre de Dependents del Comerç i la Indústria estava con Alianza Obrera y parecía que allí contaban con algunas armas.”  

A partir de les tres de la tarda es concentraren els escamots armats a la plaça de la Universitat. Grups d’Estat Català havien ocupat el ball La Bohèmia, situat a la cruïlla de Casanova amb la Ronda Sant Antoni, i el Cafè Novetats, al carrer Casp, on va quedar instal·lat el quarter general. Les emissores de ràdio foren ocupades per les forces lleials a la Generalitat i començaren a emetre la Marsellesa i discursos d’exaltació catalana.
A les cinc de la tarda unes dos mil persones, amb braçalets de l’AO es manifestaren, des de la plaça de Catalunya fins a la seva seu al Portal de l’Àngel, repartint -al públic que hi havia a la vorera- el Butlletí de l’Aliança Obrera, amb un titular a primera plana que en grans lletres deia: "Visca la República Catalana." Las Noticias se'n feren ressò: “La manifestación la componían 45 brigadas formadas militarmente de tres en fondo y desfiló por la Ramblas, calle Fivaller, Plaza de la República y Jaime I para enfilar después la Via Layetana, pasar por la Comisaria de Orden Público y retornar por la calle Condal a la plaza de Santa Ana, al edificio del Fomento del Trabajo Nacional, ante el que se disolvieron. La manifestación llevaba una pancarta en la que se leía: "Proclamem la República Catalana", y al desfilar frente a un grupo detenido ante la Generalidad, lo hizo llevando el brazo derecho levantado y el puño cerrado. Al disolverse la manifestación se dio orden de concentrarse a las ocho de la noche en la Plaça de la República para proclamar la República catalana.” 

A les vuit del vespre la plaça de la República és plena de gent, uns porten el braçalet groc amb les inicials de l’Aliança Obrera, i altres les quatre barres. A la plaça es canta la Internacional i Els Segadors: “Bon cop de falç / defensors de la terra...” Hi ha una emotiva expectació que es trenca amb els crits de rigor que pronuncien els manifestants amb visques a la República Catalana, a Catalunya Lliure i, simplemente, a la Llibertat! Una manifestació del CADCI, que arriba desfilant des de la Rambla, porta al davant una senyera separatista que és col·locada al centre de la plaça. A un quart de vuit del vespre la ràdio va anunciar que "el president senyor Lluís Companys, per tal d’orientar l’opinió, parlaria a les vuit des del balcó de la Generalitat. Aquesta notícia es va donar en un to solemne i remarcant la data: Avui, dia sis... Cada mig quart se’n repetia la lectura. Tothom va creure clarament que s’hi anava a proclamar o l’Estat Català o, simplement, la República Catalana. (...) A les vuit i deu minuts en punt, Companys va pronunciar des del balcó el seu discurs en el qual proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.”
L’ombra de Pi i Margall i de Macià van sobrevolar la plaça de Sant Jaume: “Ciutadans! Les forces monarquitzants i feixistes, que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les migrades llibertats de la nostra terra, i els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen el suport de les actuals institucions. Els fets que s’han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d’Espanya, i els sectors socials més avançats, sense distinció ni excepció, s’han aixecat en armes contra l’audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democràtica i republicana, no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva solidaritat amb els germans que, a les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i pel Dret. Catalunya arbora la seva bandera, crida a tothom al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament del Govern que presideixo assumeixo totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola.... (...) L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la Llibertat!”
L’Ajuntament de Barcelona, presidit pel seu alcalde Carles Pi i Sunyer, va celebrar una sessió extraordinària –a la que no van assistir a la reunió ni els representants de la Lliga, ni els radicals, ni els tradicionalistes-, on es va acordar la solidaritat amb el Govern de la Generalitat. La mateixa actitud solidària es va donar en diversos ajuntaments de la resta de Catalunya.
El Capità General de Catalunya, seguint les consignes del Govern central, va fer aplicar l’Estat de Guerra. El Ban promulgat per "Domingo Batet y Mestres, general de división y del Ejército y jefe de la Quarta División Orgánica, feia saber: “Que de conformidad con lo prevenido en decreto de esta fecha recibido a las veinte horas, queda declarado el estado de guerra en todo el territorio de la región catalana, y asumo, por tanto el mando de la misma, estando dispuesto a mantener el orden público a todo trance, empleando al efecto cuantas medidas de rigor sean necesarias, esperando de la sensatez y cordura de los ciudadanos que no llegue a precisar su empleo, y que por parte de todos, con su civismo y amor a la República, contribuirán al restablecimiento de la paz perturbada.”
En els primers tiroteigs cau mort un sergent, i un oficial i diversos soldats són ferits a la Rambla Santa Mònica, es tracta d’una unitat d’artilleria de l’exèrcit de la Caserna d’Atarazanas. Els canons emplaçats a la Rambla de Santa Mònica, sense pensar-ho dues vegades, disparen contra el local del CADCI, on moren Jaume Compte i Manuel González Alba. Els assetjats demanaren reforços a la Generalitat que mai no van arribar. L’exèrcit també va disparar contra el local de la Unió Socialista. 

L’endemà la revolta ha estat sufocada, Batet imposa la llei marcial. Las Noticias dóna fe de la nova situació: “A consecuencia de haber declarado el señor Companys, el "Estat Català" y la República Federal, fuerzas del Ejército se apoderaron tras dura lucha de la Generalitat, del Ayuntamiento y del edificio de Gobernación. Han sido detenidos el presidente y el gobierno de Cataluña y el alcalde y un buen número de concejales de Barcelona. Los muertos ascienden a unos cuarenta y hay muchos heridos. Ha sido nombrado gobernador general de Cataluña el señor Carreras Pons.”
El coronel d’intendència José Martínez Herrero va ser nomenat alcalde de Barcelona. Pocs dies després visità la capital catalana, el líder de la CEDA, José Maria Gil Robles que fou rebut amb tots els honors per la burgesia catalana. A primera fila, Civera Voltà, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. La concomitància entre el poder central i els propietaris agrícoles era tot un símptoma de retorn a èpoques “feudals”, segons Albert Balcells: “La majoria de propietaris consideraven la derrota de la Generalitat com una victòria pròpia.”
Un Ban del general Batet anunciava la supressió de tota la normativa de la Generalitat, entre les qual hi havia la Llei de Contractes de Conreu. Els pagesos que s’havien acollit a les noves normes van ser obligats, sota amenaça d’expulsió o de presó, a pagar les parts dels fruits corresponents a les collites dels anys anteriors: “Segons una enquesta de la Unió de Rabassaires, entre l’octubre de 1934 i novembre de 1935, 1.400 pagesos van ser expulsats de les terres que conreaven.” 


Ferran Aisa-Pàmpols (Extret del Llibre de Ferran Aisa El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès Editors, Lleida, 2005).

3/10/15

La CNT a l'Ajuntament de Barcelona - 1936-1939 / Ferran Aisa

EL FAR

LA CNT AL GOVERN MUNICIPAL DE BARCELONA

FERRAN AISA

(El consitori municipal popular de Barcelona. Juliol 1937, presidit per Hilari Salvado d'ERC i Joan Puig Elias de CNT-FAI)



La CNT reunida en un Ple Regional de Sindicats, celebrat el dia 25 de setembre de 1936 al Teatre Circ Olympia, havia decidit, seguint la proposta de Lluís Companys i de Josep Tarradellas, formar part del Govern de la Generalitat de Catalunya. La participació dels anarquistes en un govern era una cosa insòlita en la història contemporània, malgrat això, l’única pega que van posar-hi es va solucionar ràpidament, volien que el Govern s’anomenés Consell. La serietat responsable dels quadres sindicals i directius de l’organització confederal era una peça vàlua per la reconstrucció del nou model de país. Els anarcosindicalistes dins dels governs no feien altra cosa que seguir la lògica de la realitat del moment, que passava lògicament per apuntalar la unitat antifeixista per
fer la revolució i guanyar la guerra. Frederica Montseny afirmava que, en unes declaracions a la premsa, que la CNT i la FAI havien d’estar en tots els fronts... La Veu de Catalunya (26-9-1936), el diari de la Lliga convertit en òrgan de la CNT-FAI, aplaudia l’entrada dels llibertaris al Govern de la Generalitat: “La nova Catalunya, sortida de les entranyes del proletariat, no vol imperis, no vol dominis, ni vol ser més que els altres; aspira a ser digna de si mateixa, al temps que forma en la companyia gloriosa de la Confederació.” Per una altra banda el Comitè Nacional de la CNT, després del Ple de Regionals celebrat a Madrid, proposava al Govern de la República la constitució d’un Consell Revolucionari a nivell estatal similar al creat a Catalunya per la Generalitat. Els sindicats anarcosindicalistes recolzaven la seva proposta amb la idea de l’Aliança Revolucionària aprovada en el Congrés de Saragossa de maig del 1936. La crida aliancista també era dirigida als dirigents de la UGT. La CNT considerava la unitat imprescindible per guanyar la guerra: “Si somos aplastados se habrá –deia un comunicat- desvanecido la última fortaleza y el fascismo será dueño absoluto  de los destinos de los pueblos.” Una vegada dissolt el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la Generalitat publicà un Decret el dia 9 d’octubre de 1936 pel qual s’ordenava la dissolució de tots els Comitès Locals de Catalunya i la constitució dels nous municipis. El decret reorganitzava l’administració local i disposava l’entrada dels sindicats i els partits obrers als Consells Municipals. D’aquesta manera la CNT-FAI, PSUC-UGT i POUM va entrar a formar part dels Ajuntaments de tot Catalunya. La Generalitat decretava la proporció de la representació mitjançant l’índex de població i s’establia el govern municipal a imatge del govern establert pel Consell executiu de la Generalitat. El decret de la Generalitat deia: “Queden dissolts tots els Comitès Locals de Catalunya. Organitzant d’acord amb les necessitats del moment la vida municipal de Catalunya, s’imposa la dissolució dels Comitès Locals que, amb diferents noms, es constituïren arran del moviment subversiu a què està fent front el país. Per tant, d’acord amb el Consell Executiu, decreto: Primer Queden dissolts a tot Catalunya els Comitès Locals, qualsevol que sigui el nom o denominació que ostentin, així com  tots aquells altres organismes locals que haguessin anat sorgint arran del moviment subversiu amb finalitats culturals, econòmiques i de qualsevol altra mena. Segon. La resistència a dissoldre’s serà considerat com acte facciós i els seus autors lliurats als Tribunals de Justícia Popular.” Jaume R. Magriñà, secretari del Sindicat Únic de Funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona, parlava per l’emissora ECN 1 CNT-FAI sobre aquest tema: <<Y otro decreto importantísimo, al cual han de rendir, la mayor brevedad todos los camaradas de la CNT, es el decreto sobre la nueva estructuración municipal, haciendo de cada pueblo una pequeña Generalidad, por la composición númerica de las fuerzas que representarán estos nuevos Municipios, que hay que componer, que se tienen que integrar, y anulando al mismo tiempo, todos los organismos que dependían del Comité de las Milicias Antifascistas de Cataluña, Quiere decir, que se hace una cancelación de organismo, desaparece el Comité Local, el Comité de pueblo de las Milicias Antifascistas para tener un receptáculo de acción dentro del Ayuntamiento, en el seno del Municipio. Los organismos de la Confederación Nacional del Trabajo que tienen en el Gobierno Central de Cataluña una representación, han de tenerla y la tendrán también en todos los Ayuntamientos de Cataluña. Es, pues, esto, algo importante, porque da un tónica de orden revolucionario a la Cataluña que sabremos renconstruir, que hemos sabido defender y que será, sin dudarlo, el baluarte que siempre ha sido de las libertades del pueblo trabajador.” El Ple Regional de la CNT va aprovar fil per randa el decret de la Generalitat, i la seva participació als municipis catalans es va fer realitat. El Ple també va ratificar l’esperit federalista de la Confederació. La premsa barcelonina es feia ressò del canvi en la vida municipal de Catalunya. La Humanitat (15-10-1936), ho manifestava així: “La vida municipal nova estructuració, segons el nou decret de la Generalitat: els Ajuntaments de Catalunya s’hauran d’organitzar seguint el model de la Generalitat. L’Ajuntament de Barcelona ha quedat estructurat amb el nombre de consellers-regidors següents: Esquerra Republicana de Catalunya (9). Confederació Nacional del Treball (9). Partit Socialista Unificat de Catalunya (6). Partit Obrer d’Unificació Marxista (3). Acció Catalana Republicana (3). Unió de Rabassaires (3).” El Diluvio, per la seva banda, afirmava: “Lo más probable es que continue siendo alcalde el señor Pi y Suñer.” El Día Gráfico, deia: “Antes de la sesión de constitución tuvo lugar en el despacho del alcalde una reunión preparatoria a la que asistieron todos los representantes de los partidos políticos y organizaciones sindicales que constituyen el nuevo Ayuntamiento.” Solidaridad Obrera també informava de la sessió consistorial: “A las siete de la tarde el juez popular de Barcelona dio posesión de sus cargos al nuevo Consejo Municipal.” Les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes havien nomenat amb anterioritat els seus delegats a l’Ajuntament de Barcelona, els quals ocuparien les places de consellers-regidors, n’eren els següents: Esquerra Republicana de Catalunya: Carles Pi i Sunyer, Vicenç Bernardes Biusà, Josep Escofet Amadeu, Hilari Salvadó Castells, Francesc Codó Roc, Josep Gispert Vila, Domènec Pla Blanc, Antoni Oliva Oliva i Joan Codormí Pujular. Confederació Nacional del Treball-Federació Anarquista Ibèrica: Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Jaume Aragó Garcia, Jaume R. Magriñà, Joan Puig Elias, Poncià Alonso Alonso, Magí Cabruja Martra, Alexandre G. Gilabert i Vicenç Barrientos Cirac. Partit Socialista Unificat de Catalunya-Unió General de Treballadors: Marià Martínez Cuenca, Víctor Colomer i Nadal, Eusebi Rodríguez Salas, Jordi Benejam Català, Joan Borràs Gorga i Josep Muni Sala. Partit Obrer d’Unificació Marxista: Tomàs Tussó Temprado, Josep Martí Rovira i Pere Bonet Cuitó. Acció Catalana Republicana: Odó Hurtado, Tomàs Pumarola Julià i Manuel Andreu Colomer. Unió de Rabassaires: Pere Puig Sebinyà, Pere Vinyals Piquer i Pau Baqués Durán. El nou Ajuntament es va constituir el dimecres 21 d’octubre de 1936 a les 5 de la tarda en un Ple extraordinari celebrat al Saló de Cent de les Cases Consistorials de la plaça de la República (actual Sant Jaume). La sessió fou oberta per Joan Santamaria i Munné, delegat del Jutge Popular, a qui per dret li corresponia, segons el decret de 9 d’octubre de 1936 de la Generalitat de Catalunya. A continuació el secretari de l’Ajuntament Josep Maria Pi i Sunyer va donar lectura al mencionat decret i el delegat del jutge popular va proposar que ocupés la presidència el conseller de més edat. Carles Pi i Sunyer manifestà que en la sessió preparatòria ja s’havia acordat la designació i Víctor Colomer convidà a Joan Puig Elias (CNT) per ocupar la presidència. Al seu costat s’asseurien Josep Gispert (ERC) i  Jordi Benejam (PSUC). El Ple municipal va elegir la nova Corporació per unanimitat: alcalde president, Carles Pi i Sunyer; consellers-regidors: Hisenda, Vicenç Bernardes (ERC); Governació, Hilari Salvadó (ERC); Serveis Públics, Vicenç Pérez Combina (CNT); Urbanització i Obres, Manuel Muñoz Díez (CNT); Vigilància Municipal, Jaume Aragó Garcia (CNT); Cultura, Víctor Colomer Nadal (PSUC); Assistència Social, Marià Martínez Cuenca (PSUC); Higiene i Salut, Tomàs Tussó Temprado (POUM); Estadística, Manuel Andreu Colomer (ACR); Proveïments, Pere Puig Sebinyà (UR). El Ple també va ratificar a Joan Puig Elias (CNT) com president de l’Assemblea Municipal. El consistori municipals d’unitat popular es va mantenir en el servei de les seves funcions fins l’entrada dels feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939. La tasca dels consellers-regidors cenetistes a l’Ajuntament de Barcelona va ser elogiada per Carles Pi i Sunyer a les seves memòries.

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, núm.175, setembre de 2015)